Vint-i-nou

LA SIRENA SONAVA DE NOU i en Quesada tornava a fer gala de la seva conducció temerària. El problema era que, ja avançat el matí i en plena setmana prenadalenca, el trànsit augmentava al centre.

Per sort, aquesta vegada, la distància era curta.

—Quin avantatge creu que ens porta? —va preguntar en Quesada.

—No crec pas que aquest individu tingui cotxe. Com a màxim, una moto, i ho dubto. Tampoc no crec que es mogui amb tramvia, autobús o metro. Té pressa. Però els taxis són cars i el cor em diu que busquem algú sense gaires diners.

—O sigui que poc, menys de mitja hora.

—N’hi ha prou amb cinc minuts de marge. Quan tingui la nena… el perdrem.

—Creu que pensa matar també aquestes persones, els pares adoptius?

L’Hilari va rumiar la resposta. Sentia una opressió al pit.

—Depèn del seu grau de bogeria —va dir.

—Senyor —va tornar a parlar en Quesada al cap d’uns segons, sense deixar de concentrar-se en la seva cursa suïcida—. Estem remenant molta merda, no li sembla?

—Tones de merda —va admetre ell.

—D’una noia que vol recuperar la seva filla i mata una monja potser accidentalment, hem passat a un home capaç de matar dues persones a sang freda.

—Això ens hauria de dir alguna cosa.

—Què?

—Encara no ho sé. Si el del nas tort és el pare de la nena o un amic que ajuda la mare… —va apuntar ell, fent espetegar la llengua, contrariat—. La clau continua estant en aquestes vint-i-quatre hores que separen els dos incidents: la mort de la germana Maria i les d’aquest matí. Per què no van actuar ahir? Per por? I què ha canviat d’un dia a l’altre?

—Desesperació?

—Això ja és el que sentia la mare de la nena —va considerar l’Hilari.

—Després de veure els Miravet, passi el que passi amb ells i estiguin com estiguin, com trobarem aquesta tal Pilar Heredia Sánchez? Dubto que surti a la guia telefònica.

—Opino el mateix. Però si no la localitzem aviat, serà massa tard per a tota la resta. Si el del nas tort recupera la nena, es faran fonedissos.

—Ja hi som a prop —va anunciar en Quesada, prement encara més fort el pedal del gas.

La sirena trencava l’aire, els timpans, tot.

Una veu d’alarma espectral.

L’Hilari va allargar la mà i va agafar el micròfon de la ràdio. Un cop establerta la comunicació amb l’agent de guàrdia, no va esperar ni un segon per donar l’ordre.

—Inspector Soler, cotxe nou —va dir—. Que un dels agents que es trobi encara a la parròquia de Sant Just agafi el testimoni i el porti a comissaria perquè es deixi les celles als arxius. A veure si el nostre home està fitxat i el reconeix. És molt urgent.

—D’acord, inspector Soler.

—I que vagi amb compte amb ell. És una persona molt impressionable i amb un cert grau d’autisme, o alguna cosa semblant. Si el pressiona massa, el perdrà, es posarà histèric, plorarà i serà pitjor. Cal fer servir el màxim tacte possible.

—L’hi diré a en Messeguer, que és allà. És un sant.

L’Hilari va tallar la comunicació.

—Hi havia d’haver pensat abans —va rondinar.

—Anem una mica de corcoll —el va excusar en Quesada.

Els dos darrers minuts van ser tensos.

Músculs preparats per disparar-se tan bon punt s’aturessin.

—Enfili’s a la vorera o el que sigui, però pari davant de la casa —va demanar l’Hilari.

El so de la ràdio va irrompre un altre cop a l’interior del vehicle.

—Cotxe nou, em rep? —van sentir novament la veu de l’agent de guàrdia.

—Sí —va respondre l’Hilari, agafant l’auricular amb el nas arrufat—. Què passa?

—M’acaben de dir que han hagut de portar el testimoni a l’hospital, amb una crisi d’angoixa o una cosa semblant.

En Quesada va pujar damunt la vorera, encara fent sonar la sirena per alarmar els vianants i aconseguir que s’apartessin del seu camí. Tots dos van fer un bot als seients.

—Treguin-lo d’on sigui! —va cridar l’Hilari, fora de si—. Que li donin una injecció de sang de cavall o el que calgui, però el vull a comissaria mirant els arxius com més aviat millor!

—Sí, inspector.

Tots dos van tallar la comunicació a l’uníson.

—Merda! —L’Hilari va colpejar el davantal del cotxe amb el puny tancat.

Tot el matí, des que havia anat a veure la seva germanastra amb aquella estúpida excusa, estava sent un infern.

Ja s’havien produït dos assassinats.

El cotxe es va aturar. La sirena va callar.

Eren davant de la casa d’en Llucià Miravet i la Isabel Abella.

Van deixar el vehicle aparcat al mig de la vorera i van sortir-ne volant. El portal, gran, antic, era obert, i la garita de la portera buida. No van esperar l’ascensor, que es trobava a les altures. Van pujar els tres pisos saltant els esglaons de dos en dos. Quan van arribar al replà, en Quesada va treure l’arma reglamentària, com ja havia fet abans en irrompre a la clínica del doctor Sugranyes.

La porta del pis estava ajustada.

L’Hilari es va posar l’índex als llavis per demanar silenci al seu company.

Tot seguit la va empènyer a poc a poc, pregant que les frontisses no grinyolessin.

Res.

Silenci.

Si la casa era vella, antiga i amb un ranci regust senyorial de començaments de segle, el pis no es quedava pas enrere. Sostre alt, dibuixos cisellats al guix com a acabament de les parets, els marcs de les portes grans, una certa foscor… Però tampoc no era la llar d’un matrimoni pobre. Més aviat de classe mitjana. Els adorns eren bonics, els detalls sobris.

L’Hilari no es va atrevir a preguntar si hi havia algú.

Van caminar pel passadís.

Una de les portes, obertes, era l’habitació d’un bebè.

Bressol, joguines, nines molt grans, biberons, bolquers, robeta de color rosa…

Van obrir dues portes més.

Un safareig, un petit lavabo.

Les dues últimes portes abans d’arribar al menjador eren les de la cuina i l’habitació de matrimoni, igualment buides.

Però a la cuina, algú havia vessat un got de llet.

L’Hilari va treure el cap per la porta del menjador.

La dona era allà, quaranta anys, lligada a una cadira i emmordassada, amb els ulls desorbitats pel pànic i un bassal d’orina als peus.