Vint-i-dos

MENTRE LA ROSER CRIDAVA que el sopar ja era a punt, l’Ignasi va entrar al despatxet. Duia un full de paper a la mà. L’Hilari continuava assegut, aclaparat, amb la ment en blanc.

—Father?

—No em diguis així, vols?

—Entesos —va respondre el noi, allargant la segona vocal—. Malhumorat?

—No, i ara, no —va mentir deixant la llibreta de banda.

—He traduït un tros d’aquella lletra d’en Dylan. Ja saps que quan puc gravo coses directament de Ràdio Luxemburg i la tenia al magnetòfon.

—Aquesta emissora no emet de nit?

—No solament de nit. A vegades l’enganxo ja a aquesta hora.

Va agafar el full de paper de les mans del seu fill. Hi havia algunes frases gargotejades, mig escrites, ratllades… Va llegir les més clares.

Això ho cantava un paio als Estats Units.

A Espanya ja l’haurien ficat a la presó.

—Aquest disc es publicarà aquí? —va preguntar al seu fill.

—Aquí? T’has tornat boig? Això ho censuren, fa… papa!

—Doncs l’he sentit avui a la ràdio.

—Durarà poc. Devia ser algun locutor presumint d’exclusiva. En aquest país, com que ningú no parla anglès… Però quan arribi i es llegeixin la lletra… kaputt!

—No parlis així.

—És el que hi ha, no?

—Valdrà més que no ho diguis en veu alta.

—Papa, si vaig a la universitat saps que…

—Que et ficaràs en embolics?

—No.

—Em sembla que sí, que et veig venir. La universitat està cada dia més revolucionada.

—I què vols? Són els nous temps.

«Els temps estan canviant», deia en Dylan.

—I la mili?

—D’entrada vull anar a la universitat per estalviar-me-la. No em veig vestit d’uniforme i amb una escopeta, ja ho saps. Potser em toca Sidi Ifni i llavors sí que em moro. Com a mal menor, demanant pròrrogues d’estudis, hi ha això dels estius, anar a campaments. Però confio deslliurar-me’n per allò dels peus plans. Això sí que ho vau fer bé, veus?

—Que naixessis amb els peus plans?

—Doncs mira, sí. Passo del futbol, i saltar-me la mili seria el millor que em podria passar a la vida. El preu val la pena.

La Roser va ficar el cap per la porta, enfadada.

—Què, quantes vegades us haig de cridar?

L’Hilari es va aixecar d’un salt i va sortir amb l’Ignasi. La Montserrat ja era asseguda a taula. Malgrat el canvi d’escenari, no va deixar la discussió amb el seu fill.

—Ignasi, el dia 5 es va aprovar allò del TOP. T’ho vaig dir, te’n recordes?

—D’acord, o sigui que ara és pitjor això de ficar-se en problemes. És el que m’estàs dient?

—Sempre és complicat ficar-se en embolics, i encara més polítics. Així doncs, valdrà més que ni ho intentis. Aquí, tal com estan les coses, no te la pots jugar —va dir el seu pare, pensant instintivament en aquell infeliç, en Jaume Crusat.

—El meu pare poli em traurà les castanyes del foc —va replicar l’Ignasi, picant-li l’ullet.

L’Hilari va mirar la seva dona.

—Que no l’has sentit?

—Sempre fa broma, home.

—Amb segons què, no s’hi pot fer broma —va objectar el cap de família.

—Reconeix que estàs traumatitzat per allò d’aquell noi —va dir la Roser, com si li hagués llegit el pensament.

—Bé, és possible —va admetre ell.

—Una vegada em vas dir que a la vida anem obrint cercles, i que, de mica en mica, els tanquem. L’últim és la mort, que tanca la vida —va esmentar la Roser—. Doncs si és així, a en Peláez tard o d’hora se li tancarà aquest cercle.

—Ui, quin filòsof —va fer broma l’Ignasi.

—Però el noi, mort —va dir l’Hilari.

—Hilari… —va provar de frenar-lo ella, perquè no continués parlant.

—De quin noi parleu? I qui és en Peláez? —va voler saber la Montserrat, entrant per primera vegada en la conversa.

—No és res —la va tallar la seva mare.

—Entesos —va dir la Montserrat, fent cara d’empipament.

—Després no digueu que no us expliquem les nostres coses —va protestar l’Ignasi.

—Vosaltres sou una cosa, i la feina del pare, una altra —va voler deixar clar la Roser.

Es van posar a parlar tots quatre alhora, fins que l’Hilari va esgrimir dos arguments de pes: la seva autoritat paterna i el seu inusual mal geni.

—Ja n’hi ha prou! A sopar i a callar!

Van sopar i van callar.

El telèfon va sonar just quan menjaven les postres.

—No —va gemegar l’Hilari.

—És la teva mare, i ho saps. No penso contestar per dir-li que no hi ets.

Es va resignar. Es va cruspir la darrera cullerada de iogurt i es va aixecar per agafar l’auricular. Va tancar els ulls i, abans que pogués dir res, ja la va sentir.

—Hilari?

—Sí, mare.

—Escolta, que la setmana que ve ja és Nadal. Com ho farem aquest any?

Ni tan sols hi havia pensat.

—Mare, com sempre, no?

Va començar una xerrada-discussió inútil, a la qual es va resignar. Una vida perduda. La seva mare el va cuidar i es va ocupar d’ell, sola. Mare soltera. Ella no l’hauria donat mai en adopció. D’entrada perquè era de l’home que havia estimat, encara que fos efímerament. De tant en tant li insistia: «Vés a veure’l, almenys que et vegi, que sàpiga que ho saps. Potser no fa el pas perquè es pensa que jo no te n’he dit res».

Tenia una excusa per primer cop, almenys per conèixer la seva germanastra?

—Hilari, que em sents?

—Sí, mare.

—Com que no dius res.

—Estic pensant en el que m’has dit.

Cinc minuts més.

Es va quedar sol al menjador. La Roser, a la cuina. La Montserrat i l’Ignasi, a les seves habitacions. Adéu a una sobretaula tranquil·la. Ni tan sols havien engegat la tele, si bé possiblement la seva dona la miraria una estona abans d’anar-se’n a dormir.

Quan per fi va aconseguir desfer-se de la seva mare, no sense experimentar l’habitual sentiment de culpa, va tornar al despatxet.

Amb la seva llibreta.

Va mirar-ne les últimes pàgines, els noms de les mares que hi havia escrits.

Una d’elles havia de ser la culpable de tot aquell embolic.

Una.

Quina?

Ja no tenia cap pista, tret que mobilitzés tot el departament per buscar-ne.

En Sugranyes, en Pons, el pare Amanci… Parlarien?

No, ells tampoc no devien saber res. La noia que havia anat a veure la germana Maria de bon matí sabia que ella i només ella n’era la responsable.

Tot i que hauria de tornar a parlar amb ells.

Va perdre una hora, o més, confrontant la guia telefònica amb els noms del registre. No coincidien pas. A més, i si la seva teoria que es tractava d’una de les últimes era errònia? I si la jove d’entre disset i dinou anys havia descobert setmanes o mesos després que li havien robat el bebè?

Quan va sortir del despatxet, va sentir la remor del televisor a la llunyania. Va anar a trobar la Roser, però primer va obrir la porta de l’habitació de la Montserrat. Dormia, amb el llum apagat. En acabat va fer el mateix amb la porta de l’habitació de l’Ignasi. S’havia adormit amb el llum encès.

Es va acostar a la tauleta de nit per apagar-lo.

Llavors va veure el cable sortint de sota el coixí.

Hi va ficar la mà fins que va trobar el transistor. El seu fill solia fer veure que dormia, però en realitat escoltava música amb un petit auricular introduït a l’orella. El tapava amb el cap inclinat cap aquell costat. No volia despertar-lo i en va extreure el transistor amb molt de compte. No es tractava d’un aparell precisament petit, ja que feia un pam de llargada i gairebé deu centímetres d’amplada. Sortosament l’Ignasi, quan agafava el son, no es despertava encara que hi hagués una gran tempesta. Més complicat va ser treure-li l’auricular de l’orella. Va haver d’aguantar-li la barbeta i fer-li girar lleument el cap. Des que la música havia entrat en la seva vida, semblava com si hagués embogit. Beatles, Dylan… Per sort només enganxava aquella emissora, Ràdio Luxemburg, a les nits.

Quan anava a tancar la ràdio, va sentir una veu.

No, no era precisament música, ni la veu parlava en anglès.

Parlava en castellà.

Es va ficar l’auricular a l’orella i, a l’instant, va obrir els ulls.

—… por lo que no mañana, ni pasado, sino ahora, la lucha debe continuar para evitar la perpetuidad de ese Régimen asesino, que se sublevó contra nuestro Estado de Derecho, que dejó un millón de muertos en las tierras de España y sembró las cunetas y los bosques de fosas sin nombres. ¿Hasta cuándo bajaremos la cabeza mientras el mundo entero nos da la espalda? ¿Qué necesitamos para decirle al dictador que nunca nos derrotará, porque las ideas y los ideales jamás pueden morir? —La veu va fer una pausa dramàtica—. Yo os digo que no me rendiré, y que un día volveré a España. Os lo digo y os lo prometo. Y será por las armas o a través de una nueva paz, auténtica, duradera. Los asesinos jamás han de vencer. Los asesinos han de purgar sus culpas. Os lo digo como mujer y como militante. Yo, la Pasionaria, os juro…

L’Hilari va quedar al·lucinat.

Era Radio España Independiente, més coneguda com La Pirenaica, la veu del Partit Comunista d’Espanya emetent des de més enllà de les fronteres.

Va mirar l’Ignasi.

Va tornar a pensar en aquell noi, en Jaume Crusat.

Tot seguit va apagar la ràdio i la va deixar damunt la tauleta de nit del seu fill, va tancar el llum i va sortir de la seva habitació.