U

EL RAIG D’AIGUA CALENTA, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

—Ignasi!

—Ah, ets aquí? Perdona.

—Que no has sentit el soroll de l’aigua?

—Doncs, no; si l’hagués sentit, no hauria entrat. Per veure’t en pilotes… ja m’explicaràs.

—Vols tocar el dos!

—No puc…?

—No!

El seu fill gran va marxar i va tancar la porta darrere seu. L’última cosa que va percebre’n va ser un murmuri d’irritació.

Al capdavall, cada dia era la mateixa història: una cambra de bany per a quatre. Aviat acabarien atrinxerant-se i assaltant-la, després d’una lluita aferrissada. I el vencedor s’hi faria fort.

Va recuperar la sensació d’aïllament i soledat, però només en part. Ja no es podia quedar allà gaudint de la dutxa impunement. Havia renunciat a molt més que a la seva individualitat el dia que va decidir ser pare, i tenint un fill i una filla, la responsabilitat era doble. Va obrir els ulls, va agafar la pastilla de sabó, es va rentar i es va concedir tan sols deu segons de més per aprofitar la calma i la benedicció de l’aigua escaldant-li la pell.

Quan va sortir al passadís, novament amb el pijama posat, va veure l’Ignasi i la Montserrat fent guàrdia amb els braços encreuats.

—Hi deu haver cases amb dues cambres de bany? —li va etzibar la seva filla.

—A Pedralbes sí, segur —li va respondre ell, més batallador que altres vegades—. Però un sou d’inspector no dóna per a més.

—És clar, i si a sobre ets un poli honest… —se’n va burlar el seu fill.

—Ho dius de broma, oi? —el va mirar l’Hilari.

—Sí, home, sí —es va posar a riure l’Ignasi—. Malpensat!

—Veus massa pel·lícules americanes de gàngsters. No t’estaves pixant?

Es va allunyar passadís amunt, deixant que ara es barallessin ells pel privilegi d’entrar primer a la cambra de bany.

—Tu ho deixes tot ben empudegat! —protestava la Montserrat.

—I tu et passes una hora mirant-te al mirall, presumida! —va contraatacar l’Ignasi.

Va accelerar el pas. No volia intervenir en la disputa. Al capdavall era el mateix déjà vu de sempre, repetit cada matí. Ni tan sols la Roser s’hi ficava ja.

Va trobar la seva dona vestida i acabant d’arreglar-se a l’habitació de matrimoni.

—Que no els sents? —va sospirar ell.

—No. Als matins he decidit tornar-me sorda.

—Fantàstic.

—A més, imaginar-me una casa amb dues cambres de bany s’ha convertit en la millor de les meves fantasies —es va estremir—. T’ho imagines?

—No. —Va ser irònic.

—Com estic?

Va mirar-la de dalt a baix. Que com estava? Guapa, molt. I quan s’hi posava, s’hi posava. Anava d’allò més elegant.

—Vas a una entrevista de feina o directament a sopar amb l’amo?

—Gràcies —va replicar ella, amb un somriure d’orella a orella.

Una feina. Així estaven les coses. L’Hilari va sentir un deix d’amargor. Amb dos fills ja grans, de disset i setze anys, la universitat a tocar i el seu sou…

Sí, en les pel·lícules americanes els polis eren corruptes, tots.

A l’Espanya de Franco eren del Règim.

Gairebé tots.

—Si no te la donen, no et traumatitzis —li va recomanar l’Hilari—. Potser a un dels nostres dos fills li regalaran una beca. O a tots dos.

—Optimista.

—Pots comptar.

Es va treure el pijama i va començar a vestir-se, alhora que tornava a sentir fred. A l’altra banda de la finestra, a la llunyania, el Tibidabo continuava cobert de neu. Havia estat un cap de setmana gèlid, amb tot Barcelona tement que es repetís la gran nevada de Nadal de l’any anterior. Deien que, llevat de la ciutat, els voltants continuaven blancs.

La roba estava freda.

—Algun dia inventaran alguna cosa perquè la roba estigui calenta al matí a l’hivern i fresca a l’estiu, però mentrestant… —es va plànyer.

La Roser continuava fent-se els darrers retocs davant del mirall.

—Ahir, quan vam sortir del cinema, no vam comentar la pel·lícula —es va queixar.

—Perquè ens vam trobar aquells pesats —va remugar l’Hilari.

—A mi em va agradar molt, la veritat, i el final… em va sorprendre.

—Jo ja me’l vaig imaginar quan investigaven el contingut. Què podia valer tants diners sinó un segell?

—Oh, sí, mira, el gran detectiu! Hèrcules Poirot! Doncs la gent normal no té els teus dots.

—No és això, dona, però…

—Ningú del cinema s’hauria imaginat allò del segell, n’estic segura.

—Perquè devia ser l’únic inspector de policia.

—El que no entenc és per què la pel·lícula es diu Charada —va reflexionar ella.

L’Hilari no va tenir temps de respondre. L’Ignasi va aparèixer a la porta, amb la seva eterna cara d’acudit. Perquè l’Ignasi feia cara d’acudit, calia reconèixer-ho. Simpàtic, divertit, bromista…

Imprevisible.

—Ja hi ha plans per a Nadal? —els va preguntar.

Els seus pares es van mirar.

—No, encara no —va reconèixer ella.

—Doncs a veure si ens organitzem, eh? Que després tot són improvisacions i els altres anem de corcoll.

L’Hilari i la Roser es van tornar a mirar.

—Que no l’has sentit? —va sospirar ell.

—Què t’has d’organitzar, tu? —li va preguntar ella.

—La vida. Saber quan tindré temps de sortir amb els amics i tot plegat. No tot serà família i coses així.

—Seràs degudament informat de tot, no et preocupis —va ser condescendent la Roser—. Però els teus amics també tenen família, t’ho recordo. I són dies per estar junts.

—Sí, ja.

L’Hilari va obrir la boca, però el seu fill ja no hi era.

Una beca? No, més aviat al contrari. L’Ignasi picaria pedra, és a dir, treballaria de dia i, com a màxim, estudiaria alguna cosa tècnica a la nit. La Montserrat, en canvi, ho tenia més clar. Això si no es complicava la vida amb xicots i altres coses, perquè des que havia fet el canvi i estava tan guapa, els borinots no paraven de rondar-la. L’últim era aquell tal Pep.

Per l’amor de Déu, què costava dir-se Josep?

—Ostres, quina bogeria. —La Roser va tornar a irrompre en els seus pensaments—. La setmana que ve ja és Nadal! Però com pot ser que m’hagi passat tan de pressa aquest any? —Va mirar el seu marit i va afegir—: Aquests dies deveu estar tranquils, no?

—Per què? —va preguntar ell, acabant de posar-se els pantalons i aixecant-se per cordar-se el cinturó.

—Per Nadal tothom és bo, no hi ha delictes, i encara menys dels grossos.

—No saps que la nit de Nadal és quan més baralles familiars hi ha i més es truca a la policia?

—No.

—Doncs sí. Les famílies es reuneixen, es beu més del compte, surten els problemes de tot l’any, que si la germana rica, que si la germana pobra, que si els cunyats, que si herències mal repartides… Això sense tenir en compte els suïcidis.

—Fuig, home, fuig!

—La gent que està sola, el marit que acaba de perdre la seva dona o la dona que acaba de perdre el seu marit, l’amant que sap que ell és amb la dona i els fills…

—Hilari!

—Dona, és el que hi ha. Jo no m’invento pas les estadístiques.

—Ets ben bé… l’alegria personificada —va reblar ella, mirant-se per última vegada i canviant-se les arracades, abans de donar per finalitzat l’empolainament—. Bé, ja està. Me’n vaig.

—Vine.

—Hilari, que estic maquillada —va protestar ella.

—Vine.

—Pesat.

Es va aturar davant del seu marit. Feia bona olor. Molt bona olor. L’Hilari va haver de reprimir el desig. Va fer-li un petó al nas i un altre, tot just un frec, a la punta dels llavis. No la va abraçar, per no arrugar-li el vestit, ni li va tocar els cabells tan ben pentinats. En acabat la va mirar als ulls.

Per a ell continuava sent la nena de sempre.

—T’estimo.

—I jo a tu, però si em regales roses sense més ni més, pensaré que tens un embolic i molta culpa.

—Tu i el teu sentit de l’humor…

—Et recordo que, quan érem promesos, un dia em vas dir que no el perdés mai, que era part del meu encant.

—Jo et vaig dir això?

—Oh, i tant!

De cua d’ull van veure, a l’uníson, la Montserrat, abocada a la porta i embolicada amb una tovallola.

—Encara esteu així? —els va dir.

—Com vols que estiguem? —va obrir els ulls ell.

—Com tots els pares.

—I com estan els…?

La Montserrat ja se n’havia anat.

—Espera, espera! —La Roser va anar darrere seu—. Què has volgut dir amb això?

L’Hilari es va quedar sol. Els matins i els sopars acostumaven a ser d’allò més divertits.

—Caram. —Va fer un esbufec sarcàstic.

Quan s’havien convertit la Roser i ell en adults? I quan havien deixat de ser uns nens l’Ignasi i la Montserrat?

Es va mirar les mans.

Buides.

Seguidament va tornar a mirar el Tibidabo, blanc i fred.

Es va estremir i es va posar la camisa.

Tant de bo tinguessin un Nadal tranquil, sí. I tant de bo, com deia la Roser, els «dolents» fessin vacances per estar en família. Fins i tot ells.

L’any havia estat prou dur.

Sobretot amb la seva ferida de bala, la denúncia a en Peláez i els dos últims casos «grossos»: la mort del censor i l’afer del general Aramburu.

Només faltava aquell ambient gèlid.

Va acabar de vestir-se, sense voler escoltar la discussió entre els seus fills i la seva dona.