Vuit

LA PARRÒQUIA DE SANT JUST era minúscula. Una petita església rectangular, emblanquinada, amb carreus de pedra a la base i als angles de la façana. Per damunt de la porta principal, s’hi podia veure una finestra amb una campana inserida al marc. El sostre formava una V invertida, no gaire pronunciada. A l’interior, davant l’altar il·luminat, ja que als laterals només hi havia quatre finestres, dues a cada costat, igualment petites, l’Hilari hi va comptar set bancs a banda i banda. Als de l’esquerra s’hi aplegaven cinc persones, totes al voltant d’un confessionari, on una sisena persona revelava els seus pecats esperant el segur perdó, previ pagament d’uns quants parenostres i avemaries. Cinc eren dones, incloent-hi la que s’estava confessant, i la sisena un home. Com si les dones pequessin més, o fossin més proclius a explicar-ho. Les parets estaven farcides d’uns retaules molt senzills i bastant lletjos que representaven els passos de la Passió. Res diferent d’altres centenars, milers d’esglésies, a l’Espanya catòlica, apostòlica i romana.

Van travessar la nau de cap a cap i van entrar a la sagristia per una porta situada a la seva dreta, a l’esquerra de l’altar. Un home vestit amb un jersei molt gruixut, gris, i pantalons de pana marrons netejava el que ja feia la impressió d’estar molt net. Tenia eriçats els pocs cabells del cap i una expressió estranya, amb uns ulls espantadissos. No arribava a la deformitat ni semblava imbècil, però sí, potser, retardat, o amb algun tipus d’autisme lleu. En veure’ls es va quedar molt quiet, dubtant.

Era evident que no hi encaixaven, allà.

—El pare Galobart? —va preguntar l’Hilari.

Se’ls va acostar. Va quedar situat a menys d’un metre. Va observar-los, amb la boca oberta i la punta de la llengua sortint-li entre els llavis. Anava mal afaitat i, com que era d’estatura baixa, va haver d’alçar lleugerament el cap.

—Està… confessant —va respondre amb una veu espessa.

L’Hilari va treure la placa. L’home la va contemplar com si li ensenyés un text en xinès.

—Som policies. Hem de parlar amb ell.

—És que… està confessant —va tornar a dir.

—Cridi’l.

—Jo? —va dir ell, com si li semblés l’encàrrec més irrealitzable del món.

—Llavors hi anirem nosaltres.

—És que… està confessant —va repetir per tercera vegada, donant a entendre que, en l’ordre natural de les coses, aquella era una veritat bàsica i impossible de canviar.

—Vagi a buscar-lo, Quesada —va ordenar l’Hilari.

—No! —el va aturar l’home—. Hi aniré jo. Aquesta és la meva església i ell és el meu rector. Però almenys deixi que acabi la confessió que està fent ara. No deuen voler pas que ningú vagi a l’infern, oi?

Ho havia dit d’una tirada, però amb el mateix to de veu pastós i estrany. Si era autista, era lleu. Si tenia una altra alteració, tot depenia del seu estat d’ànim.

—Gràcies —va assentir l’Hilari.

Van veure’l sortir de la sagristia i, abocats a la porta, caminar amb pas vacil·lant, com si es balancegés, fins a arribar al confessionari. Un cop allà, va esperar pacient que el sacerdot acabés la seva feina i perdonés els pecats a la feligresa. L’espera es va allargar gairebé cinc minuts. Quan la dona es va aixecar, l’home va ficar el cap per la cortineta frontal. Gairebé a l’instant, el del pare Galobart va sortir pel mateix lloc i els va mirar.

Van decidir esperar-lo a la sagristia.

El religiós conformava una imatge repetida entre molts altres sacerdots. Baixet, panxut, amb les galtes plenes i els dits de les mans tan o més molsuts que les galtes o el coll. Duia sotana fins als peus, amb la inacabable botonada envaint-la de dalt a baix. La seva cara mostrava tota l’estranyesa de què podia fer gala, amb les celles alçades i els ulls ballant-li a les òrbites. Va entrar a la sagristia i es va aturar a un parell de passes dels visitants. L’home que semblava tenir cura de l’església, o simplement hi feia acte de presència durant unes hores al dia, com a part de la seva discreta vida, es va quedar a l’altra banda de la porta, intentant fer veure que no sentia res.

—Vostès diran.

L’Hilari va mostrar la placa també al sacerdot.

—Inspectors Soler i Quesada.

—No entenc…

—Coneixia vostè la germana Maria de la Pau Sunyol?

—Sí, és clar.

—Quan va ser l’última vegada que la va veure?

—La germana Maria? Doncs… ahir mateix, a missa.

—Aquí?

—No, al lloc on treballa. —Va començar a inquietar-se, un cop superada la seva resistència—. Escoltin, què passa?

—Ens han dit que vostè era el seu confessor —va continuar l’Hilari.

—Sí, ho sóc. Però… —Per primera vegada es va adonar del temps verbal emprat pel visitant en parlar de la monja—. Per què parla en passat?

—Ha mort aquest matí.

La reacció va ser fulminant, i clara. Ulls oberts, boca oberta, esbalaïment, sorpresa, l’impacte d’allò inesperat, la mà dreta pujant uns centímetres i caient buida de nou al costat del cos.

—Oh, Déu del cel! —va exclamar.

L’Hilari va continuar amb fermesa.

—Algú l’ha empès per una escala.

Si la notícia de la mort havia estat impactant, allò va acabar de desmuntar-lo del tot.

El pare Amanci Galobart es va ensorrar.

—Volen dir que…?

—Parlem d’un homicidi, sí —li va donar el cop de gràcia l’Hilari.

El sacerdot va haver de buscar un punt de suport. El va trobar a la taula sobre la qual descansava la casulla que feia servir per dir missa, perfectament col·locada tot esperant la seva hora. Va trontollar, com si estigués a punt de desmaiar-se. En Quesada va fer un gest, que va interrompre davant la mirada de l’Hilari. A l’altra banda de la porta continuava esdevenint manifesta la silueta del curiós personatge que pul·lulava per l’església.

En Quesada no va poder evitar parlar.

—Es troba bé?

—Em temo que… no —va respondre el capellà, que amb prou feines podia respirar.

L’Hilari va assentir amb el cap i en Quesada el va sostenir amb penes i treballs, ja que era un pes pesant. Va conduir-lo fins a la cadira més propera i el va deixar assegut allà. El sacerdot es va posar una mà a la cara.

—Vol una mica d’aigua? —va continuar ajudant-lo el sotsinspector.

—Sí.

En una lleixa hi havia una petita gerra transparent i mig plena, però cap got. Va agafar-la igualment, va tornar al costat del pare Galobart i l’hi va oferir. Després d’esperar que en prengués uns quants glops, la va deixar damunt la taula, al seu costat.

Continuava la consternació.

Tant per la mort de la monja com per si la santa germana Maria de la Pau no era en un món millor, al cel, sinó en un infern.

Compartit amb ell.

—Pare, li hem de fer unes preguntes —va dir l’Hilari.

—Ara no crec que…

—Ara.

El sacerdot li va llançar una mirada atemorida, i també irada.

—No té consciència?

—Això és cosa seva. La meva, detenir la persona que ho ha fet.

—Però qui voldria fer-li mal…?

—S’ha barallat amb una dona. Ella li cridava: «Digui-m’ho!». I la germana Maria li ha respost: «No, és massa tard! T’ho mereixies! És el càstig de Déu!».

El sacerdot va fer uns ulls com unes taronges.

El sotrac va ser visible.

—Sap qui podia parlar-li així? —va preguntar l’Hilari.

—No.

—Ni a què es referia?

—No, no.

—No sembla gaire cristià dir a algú que Déu l’ha castigat i que s’ho mereixia, no troba?

—Vostè no pot jutjar —va xiuxiuejar el capellà, abatut.

—Visc en aquest món i sóc policia. Crec que sí que puc jutjar.

—Està dient que aquest crim detestable ha estat justificat?

—No. Només provo de saber qui era la germana Maria, per poder arribar així fins a la persona que l’ha empès per aquella escala.

—Miri, senyor, ella… era una dona molt estricta, res més. Tot el que tenia de bona ho tenia també de justa. Potser a vegades fins i tot massa justa.

—Bé i mal, sense grisos.

—Com diu?

—Tant se val. —L’Hilari es va adonar que l’altre home ja no era a l’altra banda de la porta de la sagristia. O potser s’havia amagat millor—. Haurà de respondre les meves preguntes, perquè com més temps passi, menys oportunitats tindrem d’agafar la responsable del crim.

—Déu meu… Déu meu… Déu meu… —va exhalar el capellà, enfonsant novament la cara entre les mans.

En Quesada va mirar l’Hilari. Aquest li va dir que no amb el cap. Tot seguit va etzibar la fuetada:

—Algú l’odiava?

—No! —va reaccionar furiosament el pare Galobart.

—Tenia enemics?

—Una religiosa? Però què està dient, per l’amor de Déu!

—També era una persona, i segons vostè, estricta. Això indica inflexibilitat amb segons què.

—Tothom l’estimava! Era una dona dedicada a fer el bé!

—Cap sospita?

—No, l’hi repeteixo! No té cap sentit!

—Vostè era el seu confessor.

Aquesta veritat li va fer repetir el gest anterior. Va enfonsar la cara entre les mans i, a més, es va posar a plorar.

L’escena es va congelar. Ells dos, dempeus; el sacerdot, aixafat a la cadira.

Va tornar a beure aigua de la gerra.

Abans que pogués alçar el cap, l’home va reaparèixer a la porta de la sagristia, ara sense amagar-se. La seva curiosa imatge va quedar centrada al marc, com una cornucòpia viva. Va aprofitar el silenci per parlar.

—Pare, els feligresos…

—Digui’ls que se’n vagin, David —va reaccionar de pressa—. Avui no hi haurà més confessions. Demani’ls perdó de part meva.

—Sí, pare.

En David es va retirar.

L’Hilari no va deixar que l’interrogat es refés.

—Sé que sota secret de confessió no pot revelar res, però necessito saber si…

El sacerdot es va rebel·lar.

—Si us plau, ja n’hi ha prou. Em poden deixar sol?

—Em temo que no.

—És que no té consciència?

—Parlem d’un crim, pare. Sens dubte, sembla probable que es tracti d’un homicidi involuntari, però crim al cap i a la fi. És clar que tinc consciència. Per això sóc aquí. I vostè hauria de ser el primer a entendre-ho, sobretot si tant apreciava aquesta dona.

—I què puc dir-li, jo? Li deia missa, amb prou feines l’havia tractat…

—Crec que era la persona que millor la coneixia.

—S’equivoca.

—Insisteixo que es confessava amb vostè.

—I quins pecats podia tenir una santa que vivia entregada als altres?

—No es tracta de pecats, sinó de culpes.

La paraula «culpa» li va fer mal.

Un dard clavat al bell mig de la raó.

—Prou, prou, prou… —va dir gairebé arribant al límit, al caire de l’esgotament—. M’esclatarà el cap. Cal que resi per ella. Ara això és tot el que compta, el més important. Resar, resar, resar —va dir obsessivament.

—L’hi preguntaré un cop més. Sospita d’algú?

El crit va ser colèric. Va ressonar per tota l’església.

—No!

L’Hilari no es va immutar.

—Quant feia que la coneixia?

—Quinze anys!

—Ningú no ha volgut fer-li mal ni s’ha barallat amb ella durant tot aquest temps? No hi ha hagut mai cap problema?

—No, no! Però quina mena d’éssers insensibles són vostès? Què volen que els digui?

—I quina mena d’ésser humà és vostè que no vol que es faci justícia?

La darrera mirada va ser patètica.

—És clar que… vull que es faci… justícia —va aconseguir dir, abans d’enfonsar-se un altre cop a la cadira, convertit en una figura desencaixada.

La nova mirada que van intercanviar l’Hilari i el seu company va ser d’impotència.

No en traurien res més.

No pas en aquell moment.

—Tornarem, pare —va anunciar l’Hilari, iniciant la retirada—. I quan ho fem, voldrem respostes.

—No… n’hi ha… —va gemegar l’home—. No n’hi ha pas.

El seu plor desmesurat els va acompanyar mentre sortien de la sagristia, i en creuar l’ara buida església.

En David ja no hi era.