Sis
EL NOM DE L’HOSPITAL es gronxava damunt la marquesina de l’entrada, sostinguda per dues columnes: Clínica de la Purísima. El vestíbul era petit, blanc, asèptic. Fins i tot els va semblar massa tranquil, fins que van comprendre que la majoria de persones, sobretot pacients, devien entrar per la porta d’emergències. Una infermera alta, prima, tocada amb una còfia i coberta amb una mantellina negra sobre el seu blanc uniforme, per protegir-se del fred, atenia una taula de recepció immaculada i un telèfon. Sabia de sobres què havia passat a l’edifici contigu perquè, tot just veure’ls, es va posar nerviosa i es va treure les ulleres. Tenia els ulls ametllats i, com que era jove, es va fixar més en el sotsinspector Quesada que en ell.
Fins que es van aturar davant d’ella i qui va parlar va ser l’Hilari.
—Volíem veure el doctor Sugranyes.
—Està assistint… un part —va dir amb una veu vacil·lant.
—I no se’l pot interrompre, és clar.
—Crec que és complicat, per això no ha sortit a fora quan s’ha produït la notícia de… bé, amb els crits i tot plegat.
—Sap quan acaben aquestes coses?
—No, impossible, però ja fa molta estona que s’hi ha posat. No crec que trigui gaire —va dir ella, aclarint-se la gola—. Són policies, oi?
—Inspector Soler. Sotsinspector Quesada.
—Ha estat terrible, oi? —va comentar ella, empassant-se la saliva.
—Molt —va ser condescendent l’Hilari.
—Aquesta pobra dona…
—La coneixia?
—Naturalment. Aquí tothom coneixia la germana Maria de la Pau. Era una santa.
—Vull dir si la coneixia bé, si eren amigues o una cosa semblant.
—No, això no —va replicar més serena—. Ella anava i venia, sempre amable amb tothom, si bé força reservada. Aquí es trobava com a casa. Saben la quantitat de coses que ha fet per tantes mares i tants nens que han nascut en aquesta clínica?
—No, no ho sabem. De fet, no sabem res. Només hem parlat amb les germanes de l’edifici on vivia.
—Doncs preguntin, preguntin. Tothom els dirà el mateix, que era una persona única i especial.
—Algú no li tenia estima.
—Llavors… és veritat que l’han empès escales avall?
—Això sembla.
—Déu meu… —Es va posar una mà al pit—. Jo no m’he pogut moure d’aquí. No puc abandonar el meu lloc —va explicar ella, mirant en Quesada i, en acabat, novament l’Hilari—. Sempre hi ha una poma podrida, és clar.
—Què fa exactament una assistent social?
La infermera recepcionista va considerar la pregunta.
—Hi ha moltes mares que necessiten ajuda, consells, afecte, suport… Ella els ho proporcionava.
—Es refereix a ajuda econòmica o parla d’un auxili espiritual?
—Sobretot això últim. Aquí les monges són com infermeres. Des que ingressa una mare amb dolors fins que se’n va, elles estan pendents de tot. Arriben moltes joves embarassades, algunes sense marit. Això és un trauma molt dur per a algunes. Una infermera té cura del cos, però una monja s’ocupa de l’ànima.
—On podem esperar el doctor Sugranyes?
Es va posar dreta, tot estirant-se la faldilla. Tenia unes cames boniques. No va recuperar les ulleres. Es va tocar els cabells, per assegurar-se que es mantenien ferms sota la còfia, i els va precedir per un passadís situat al seu darrere. Sabia que la miraven, de manera que el seu balanceig va ser d’allò més mesurat. Va obrir una porta i els va fer passar a una sala buida, amb mitja dotzena de cadires.
—Si més no, que avisin el doctor que som aquí —va demanar l’Hilari.
—Sí, senyor.
Va llançar una darrera mirada, molt ràpida, a en Quesada, i es va retirar.
—Bogart —va xiuxiuejar l’Hilari al seu company.
—No sigui dolent.
—Quan es tracta d’interrogar dones, ho hauria de fer vostè.
—Jo no tinc aquest poder hipnòtic seu. Deixa anar una pregunta rere l’altra i la gent acaba responent gairebé automàticament. Ja m’agradaria a mi arribar a això.
—Se n’aprèn.
—Jo crec que és innat.
L’Hilari va mirar l’hora.
—Donarem deu minuts a aquest Sugranyes, més no, tot i que de moment no sé ni per on començar —va sospirar.
—Creu que ens pressionaran des de dalt?
—A quin «a dalt» es refereix?
—Al clergat. Vull dir el bisbat, i potser els de Governació o més.
—No ho sé, però segur que no agradarà gens que es mati una monja amb pinta de santa, i més de les que es flagel·la i mortifica. Aquestes coses impressionen molt.
—I jo que em pensava que això dels càstigs físics era cosa del passat, del temps de la Inquisició i tota la pesca.
—No. —L’Hilari va esbufegar—. A l’Opus Dei recomanen als seus numeraris l’ús diari, i per espai de dues hores, dels càstigs físics, llevat del dissabte i el diumenge.
—De debò?
—Sí.
—I com ho sap vostè?
—Caram, Quesada. Una mica de cultura, res més. Sempre va bé.
—Però dues hores…
—Ha vist aquell cinyell amb pues? Se’l lliguen a la cuixa, o sota les aixelles, i poden caminar o fer altres coses mentre es mortifiquen. L’avantatge és que aquests artefactes, teòricament, no provoquen dessagnaments, tan sols deixen marques visibles. —Va fer un gest amb les mans—. Miri, són penitències voluntàries o que es prescriuen individualment, però s’han mantingut al llarg dels segles.
—No podré tornar a mirar un capellà o una monja sense imaginar-me que porten una cosa així sota la roba —es va plànyer en Quesada.
Van romandre uns segons en silenci.
I llavors es va obrir la porta.
Una infermera carregada d’anys i voluminosa va aparèixer al llindar. Es van aixecar a l’uníson. Eren els únics habitants de la sala i, així i tot, va preguntar:
—Són els policies?
—Sí.
—Si em volen acompanyar, si us plau. El doctor Sugranyes ja els pot rebre.
No van haver de caminar gaire. El despatx del metge estava situat just davant de la sala. Van entrar en un espai clàssic, més fosc del que era normal per culpa del paper pintat que cobria les parets i els mobles antics que hi havia repartits per l’estança. També era així perquè la finestra tenia la persiana mig abaixada, com si a l’amo del lloc el molestés la llum diürna. L’aspecte clàssic es devia a l’ornamentació. Un gran retrat de Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España y Generalísimo de los Ejércitos, omplia la paret frontal, amb un sancrist no menys aparatós just al costat, però en un pla inferior, com si l’ordre o importància dels elements fos aquell. No hi faltaven diplomes, escampats pels buits de les parets, i fotografies ubicades als prestatges, entre els llibres de medicina i les velles enciclopèdies de rigor, que sempre donaven prestància a un lloc encara que mai no haguessin estat obertes. A la taula, de caoba bona, també hi havia un crucifix, dret, un obrecartes que més aviat semblava un punyal i unes quantes carpetes situades en un dels angles. A l’altre costat, un petit llum. L’Hilari va saber que el nom del metge era Marcel, ja que així ho repetien els diplomes.
—Bon dia —els va saludar—. Si volen seure, si us plau.
Era un home d’uns cinquanta-i-molts anys, ja amb escassos cabells a la part superior del cap, minva que suplia amb un pentinat que repartia els pocs que li quedaven hàbilment per damunt del crani. El bigotet seguia els cànons. Finet, prim, un biaix que anava d’un costat a l’altre del llavi superior. Tenia els ulls vius, intensos, i vestia una bata blanca. Les mans eren ossudes. L’Hilari s’hi va fixar en estrènyer-l’hi.
—Inspector Soler. El meu company és el sotsinspector Quesada.
—Disculpin l’espera, però aquesta nena venia amb el cordó cargolat al coll i la mare presentava problemes de dilatació. A més, tenia els malucs estrets.
—Ha anat bé?
—Oh, sí. Mare i filla estan fora de perill —va apuntar ell, anant directament al gra i passant per alt els detalls trivials—. Ni tan sols sé com he pogut estar tranquil durant la intervenció, perquè la notícia ha estat… terrible. Veritablement terrible. I a sobre he encadenat tres parts seguits, un amb cesària, com si totes s’haguessin posat d’acord per parir al mateix temps. —Va fer una pausa breu—. Mirin, estic consternat, encara no m’ho puc creure. Ni tan sols sé més del que m’han dit quan m’ha arribat la notícia.
—Què li han dit?
—Que algú havia empès la germana Maria de la Pau escales avall.
—És el que sembla, i l’única cosa que també sabem nosaltres.
—No em puc imaginar qui faria una cosa així.
—Evidentment, algú que no l’apreciava o que es va enfadar prou amb ella per fer-ho en un moment d’irracionalitat. Li han dit que hi ha hagut una discussió?
—Alguna cosa d’uns crits i una baralla, sí, però…
—Té cap idea, sospita, o s’imagina qui ho pot haver fet?
—Jo? —Es va mostrar sorprès.
—Poques persones devien conèixer-la.
—Doncs jo no era una d’elles, almenys pel que fa a confidències o intimitat. Era una monja, i a més molt seva, reservada, entregada a la seva feina. D’això a conèixer-la… No feia altra cosa que viure consagrada a la seva tasca. Vint hores al dia. Amb prou feines en dormia quatre. Deia que Déu li havia encomanat una missió i que era en aquest món per complir-la. Pura vocació i dedicació plena.
—En aquest edifici, totes compartien pis menys ella.
—Sí, ja li he dit que era molt seva.
—Però abans l’havia compartit amb una altra monja.
—La germana Esperança, sí.
—Ens han dit que es van barallar.
—Jo no diria tant —va dir ell, removent-se inquiet a la cadira—. Van tenir diferències de criteri, de les quals no en sé res —es va afanyar a afegir—, i després van expulsar la germana Esperança de l’orde, perquè es veu que havia perdut la fe.
—No és estrany?
—No, és a dir, no ho sé —va dir el metge, bellugant la mà dreta amb un gest ambigu.
—Té l’adreça d’aquesta dona?
—No, jo no m’ocupo pas d’aquestes coses. Les germanes compleixen la seva tasca social i això és suficient. Prou feina tinc jo amb la clínica. Per informar-se sobre detalls relatius a la seva vida, valdrà més que vagin a veure la superiora del seu orde, les Filles de la Caritat.
—Però la germana Maria vivia aquí, en aquest pis.
—Sí, sí. Li repeteixo que era dedicació plena.
—I encara li sobrava temps per anar a treballar a la clínica del Bon Pastor.
—En efecte.
—I això per què?
El doctor Sugranyes va repetir el seu gest ambigu.
—Com li he dit, era molt intensa, molt activa, amb una capacitat de treball enorme. Ningú no l’obligava a fer més, ningú no li demanava que es multipliqués, però ho feia. Era així. Tots la consideraven una dona excepcional.
—Una santa.
—Sí, una santa.
—Qui era el seu confessor?
En Marcel Sugranyes es va inclinar damunt la taula.
—Com diu?
—El seu confessor, el capellà que li deia missa…
—Ah, ja. —Va tornar a tirar-se cap enrere—. El pare Amanci.
—Té cognom?
—Amanci Galobart.
—I on el puc trobar?
—A la parròquia de Sant Just, no és gaire lluny. El diumenge diu missa a les religioses aquí mateix, a la nostra petita capella.
L’Ernest Quesada va mirar l’Hilari. Tenia un parell de preguntes, però va preferir callar. El seu superior sempre deia que, quan calia arrencar les respostes a algú pregunta a pregunta, el millor era permetre-li que es confiés. En Sugranyes era d’aquests. La seva gestualitat corporal també indicava una falsa serenitat. Era un home tens.
—Sabia que la germana Maria es mortificava? —va preguntar tot d’una l’Hilari.
—Vol dir… que s’autoinfligia càstigs físics?
—Sí.
—No, no ho sabia pas —va dir ell, obrint els ulls amb expectació.
—Això indica una fe profunda, no?
—Per descomptat.
—La veia feliç?
—Inspector, era una monja —va dir el doctor, com si això englobés totes les respostes—. A vegades estava seriosa, a vegades somreia, no parlava gaire… L’hi repeteixo, ella era feliç treballant amb aquestes mares i els seus nadons. No tots els parts són una benedicció ni els embarassos un regal de Déu. Per a algunes d’aquestes dones es tractava d’un càstig. I la germana Maria era allà, donant consol, fent veure que el do de la vida sempre era una benedicció i un regal del Senyor. Consolar una mare que ha perdut el seu bebè en el part també exigeix molt, ho entén? I ja no diguem si aquest nadó arriba amb una malformació, malalt, prematur, o si acaba a la incubadora i se succeeixen hores i hores de por i tensió. Són criatures tan fràgils… Passen més coses de les que la gent es pensa. Ja li he dit que jo els porto al món, però ella s’ocupava d’una cosa molt més important. Saben la quantitat de regals que rebia cada any per Nadal? Menjar, torrons, neules, polvorons, ampolles de xampany. Ella sempre ho repartia tot, no es quedava mai res, tret de les neules —va puntualitzar ell, amb un somriure nostàlgic—. Eren la seva debilitat. Aquests regals provenien de pares agraïts. L’estimava tothom.
—Menys una persona.
—Això sembla, sí —va replicar el metge, perdent l’èmfasi amb què acabava de parlar.
—La dona que l’ha empès per l’escala li ha cridat: «Digui-m’ho!», i la germana Maria ha respost: «No, és massa tard! T’ho mereixies! És el càstig de Déu!». Llavors l’altra ha dit: «No! Calli!», i a continuació s’ha produït la caiguda.
En Marcel Sugranyes va recuperar la tensió.
Sota la claror esmorteïda del despatx, la pell se li va tornar més blanca.
—Sap a què es referia? —va preguntar l’Hilari.
—No —va contestar ell, movent el cap d’un costat a l’altre.
—«Càstig de Déu» és una expressió molt poc piadosa.
—No sempre es tracta amb persones equilibrades o bones —va mirar de resumir el metge—. I hi ha moments en què tots esclatem.
L’Hilari va pensar: «Com la dona de l’escala». Però no l’hi va dir. De sobte es va obrir la porta del despatx, després d’uns copets que no van esperar la invitació perquè fos traspassada. La mateixa infermera que els havia conduït fins allà va treure el cap per l’obertura.
—Doctor Sugranyes, la senyora Batallé ja ha dilatat.
L’home es va aixecar d’un salt.
—M’hauran de perdonar. Si volen tornar després… —es va excusar davant d’ells.
—Ja havíem acabat —va dir l’Hilari, allargant-li la mà.
—És com si totes s’haguessin posat d’acord per parir aquests dies de fred —es va justificar el metge, arronsant les espatlles, mentre encaixava, primer amb ell, i seguidament amb l’Ernest Quesada—. La gent acostuma a animar-se a la primavera, amb el bon temps i la primera caloreta, el fet d’anar amb menys roba, i al cap de nou mesos… D’aquí a uns altres nou mesos tindrem el resultat de l’onada de fred, per la quantitat de matrimonis que es deuen haver quedat a casa calentons! —Es va adreçar a la infermera—: Acompanyi aquests senyors i reuneixi’s amb mi al quiròfan, Àgueda.
En Marcel Sugranyes va desaparèixer a corre-cuita i ells, sota la tutela de l’Àgueda, van arribar al vestíbul. La recepcionista s’havia tret la còfia. Va acomiadar-los amb una inclinació del cap, tot mirant en Quesada.
No van parlar fins que van arribar a l’exterior, de nou enfrontats al fred.
—Que uns agents vagin pel carrer per on ha desaparegut la dona que ha fugit i preguntin si algú l’ha vist i podria descriure-la —va ordenar l’Hilari—. L’espero al cotxe.