Dinou

L’ESPERANÇA SOLDEVILA es va quedar molt quieta.

—No sé pas quan va ser el principi —va dir—. Quan vaig arribar jo, ja estava tot en marxa. Venia d’enrere. De molt enrere. Pel que sé, em van explicar o vaig esbrinar, tan aviat com es va acabar la guerra, el tràfic de nadons es va convertir en una espècie de prioritat. Fins i tot durant l’època de pau, calia prendre els fills a les dones roges, perquè creixessin en llars sanes. Va ser una consigna. Existia una cobertura legal emparada per psiquiatres del Règim. Es va arribar al punt que hi havia un home, Nicolás Vallejo-Nájera, que va idear una mena d’eugenèsia positiva perquè els nens sans naixessin i creixessin, i els febles no. A partir d’aquí, imagini’s. Des de fa anys la trama de les adopcions està orquestrada per sacerdots, monges com ho era jo, metges d’arrel i naturalesa ultracatòlica, i també notaris i jutges. La major part dels casos que conec són monges de la nostra pròpia institució, les Filles de la Caritat.

—Però no solament es tracta d’una xarxa que capta mares solteres o amb problemes, oi? A les clíniques del doctor Pons i el doctor Sugranyes, hi moren més nens del que és normal.

La mirada de l’exmonja va ser gèlida.

—No moren, senyor. Els roben a les seves mares. I no solament a dones soles. També a matrimonis amb pocs recursos o amb passat, diguem-ne, poc recomanable, combatents republicans ja lliures o convictes.

—Com?

—Segur que està disposat a escoltar-ho?

—Sí —va dir l’Hilari.

En Quesada havia empal·lidit.

—Quan un nadó neix, se’l mostra a la mare i en acabat se l’enduen per rentar-lo, mesurar-lo i fer-li proves. A vegades fins i tot ni tan sols l’hi ensenyen. Se li diu que el bebè ha nascut amb un problema i llestos. Al cap de poc es comunica a la dona en qüestió que el seu petitó ha mort i que, és clar, val més que no el vegi. Totes fan cas del metge o la monja que els ho diu. Per què haurien de dubtar? Però per si de cas alguna insisteix a veure’l, que a vegades passa, a la clínica del doctor Sugranyes hi ha un nadó congelat a la nevera. És el que es fa servir per demostrar a les mares que el nen o la nena ha mort. L’hi posen als braços tal com està, fred, embolicat amb un sudari, i els diuen qualsevol bestiesa per justificar-ho. Les monges solen dir que ja els han batejat i que són «àngels de Déu». —Després de dir aquesta última expressió, va beure un altre glop d’aigua—. Si, malgrat tot, algú pensa el pitjor o insisteix molt, hi ha altres fórmules perquè callin. A vegades, poques, fins i tot se li diu a la mare la veritat i que el nadó estarà millor amb una família de debò. La convencen que serà així. Per a una dona infeliç, sense cultura, sola, que a vegades ni sap llegir o escriure, això és el final. Què farà? Perquè sempre es tracta de dones soles. Una vegada, a una li van dir que ja duia el fill mort al ventre des de feia dies, i ella va respondre que això era impossible, perquè li havia clavat puntades de peu tot just unes hores abans. Van contestar-li que devia ser una mala digestió o que ho havia somiat.

—I les qui s’entesten més enllà de veure el cos?

—Queda el darrer pas: si tornen a demanar més informació, se’ls diu que el petit ha estat enterrat en una fossa comuna. Poc abans que jo me n’anés, un grup de mares que, parlant entre elles, havien sospitat el robatori dels seus fills van anar al cementiri. Allà van veure que ni tan sols figuraven als registres.

—O sigui que també hi ha còmplices a les funeràries i als cementiris.

—La germana Maria no hi guanyava res, l’hi ben asseguro. Però hi ha famílies que estan disposades a pagar el que sigui per un nadó que, a més, puguin inscriure com a seu i no com a adoptat.

—Pel que sé, el pare Amanci Galobart utilitzava també el secret de confessió per posar en contacte mares solteres amb la germana Maria.

—És una feina molt repartida. No solament hi ha el pare Amanci. La informació corre molt de pressa ja que, malgrat que un embaràs dura nou mesos, els primers són els més decisius. Famílies que busquen, mares que ofereixen… I si no hi ha oferta, queda sempre l’altra alternativa: robar el nadó en néixer fingint la seva mort. Per això en molts casos, per garantir que l’embaràs sigui l’adequat, hi ha un seguiment i les tanquen en pisos. Així no canvien d’idea, ni s’escapen, ni volen retenir els seus fills després. Cada noia ficada en un pis ja té una família adoptiva que espera. Moltes dones es posen coixins a la panxa perquè la família cregui realment que estan en estat i així, quan els donen el bebè, queda justificat. Un nadó pot valer cinquanta mil pessetes, però també un milió. Depèn de qui el vulgui.

—Diners que anaven a la butxaca dels metges.

—D’ells i de qualsevol que sabés de què anava la cosa, com alguna infermera de confiança, els notaris, jutges, funeràries, empleats dels cementiris o advocats, per als tràmits. Crec que els advocats són els qui més cobren, i si un pare adoptiu es queixa, se li diu que li prendran el fill i llestos. Com que tot és una trama il·legal, paguen encara que els dolgui o s’arruïnin. A vegades fins i tot paguen durant anys. Miri, amb la legislació actual, uns pares adoptius poden inscriure un fill com a propi, al mateix temps que s’elimina expeditivament la mare biològica. Això té un preu. Per a les famílies riques, fins i tot s’arriben a fer desfilades de candidates.

—Perdoni?

—Un grup de noies embarassades passa per davant d’un matrimoni que les examina com si fossin cavalls. Els miren el color dels ulls, dels cabells, les dents, si tenen les cames arquejades… És clar que sempre queda l’interrogant del pare biològic, però almenys estan segurs que la mare està bé.

—La germana Maria feia això?

—La germana Maria feia de tot, senyor —va respondre ella, amb ulls tristos—. Era freda, calculadora, metòdica, implacable… Saben quan vaig decidir que ja no ho podia suportar més i em vaig enfrontar amb ella? El dia que va dir a una pobra dona que no solament es quedaria la seva nena, pel bé de la petita, sinó que, si insistia a retenir-la, li prendria la que ja tenia, perquè era una adúltera. Aquesta dona se’n va haver d’anar corrents per por que ho fes. Veien la germana Maria com algú amb molt poder, i realment, per fer tot això, en tenia. Ningú no gosava plantar-li cara. Poc abans havia dit a una mare, amb la seva filla morta als braços, aquesta sí, que millor aquella que no pas alguna de les altres tres que ja tenia. Si alguna cosa la caracteritzava era la seva bona oratòria i el seu poder de convicció. Parlava de la Divina Providència i deia que el Senyor l’havia posat a la terra per ajudar famílies que ho mereixien i condemnar el pecat de les degenerades.

—Tot girava al seu voltant?

—Després de tants anys, sí, és clar. Hi ha moltes maneres de prendre-li un nadó a una dona i moltes maneres d’adoptar. A vegades la germana Maria només era present a la part final, el part. Simplement havia de dir a una senyora que ella mateixa busqués una desgraciada perquè li lliurés el nen i llestos. Són casos menors, ja que llavors la mare real sap on és el seu fill, però es donen.

—Què passa quan el bebè neix deforme, amb síndrome de Down o altres problemes?

—Si hi ha una família que ja l’espera, se li n’ofereix un altre i llestos. Tot i que a vegades aquesta mateixa família se’l queda, perquè entenen que així ho ha volgut Déu. Com si l’haguessin tingut ells. Ho accepten amb resignació cristiana. Els fa vergonya «tornar-lo».

—Quant temps va estar amb la germana Maria?

—Massa. No sé ni com vaig poder aguantar tant. Em deia a mi mateixa que estava bé, que en el fons era el millor per als petits, però de mica en mica allò em va superar. No ho vaig resistir. La primera cosa que em va alarmar va ser la diferència de classes, la manera com es tractaven les filles dels rics, famílies burgeses, aristocràtiques, polítics, militars, jutges, empresaris, totes adolescents o massa jovenetes, respecte a les desheretades, serventes embarassades pels seus amos, prostitutes o fins i tot dones que ja no podien alimentar més fills. En els casos de les filles dels rics, es tractava d’«una relliscada, un pecat greu però que tenia remei, perquè Déu era bondadós». En el cas de les altres sempre era alguna cosa més que un pecat. Parlava de luxúria, perversió, sexe… Deia que l’infern era ple de dones impures i que per alguna cosa l’havia creat Déu, perquè els pecats de la carn eren sens dubte els pitjors. Un dia vaig obrir els ulls davant de tanta hipocresia.

—Se’n penedeix?

—D’haver-me enfrontat amb ella? No. Ara, si més no, tinc la consciència tranquil·la. Una altra cosa és la meva ànima i tota aquesta impotència. La manera com s’ha actuat tots aquests anys, amb tanta impunitat… La germana Maria va arribar a ficar nadons en cabassos i enviar-los amb una monja amb avió a altres llocs d’Espanya. Ningú no busca les pessigolles a una monja. Ningú no li pregunta on va amb un bebè.

—Vostè ho va fer?

—No, jo no. Jo havia de ser a prop seu, perquè si bé era molt capaç i dormia poc, no sempre podia arribar a tot. Va pensar que amb el meu vot d’obediència n’hi havia prou i es va equivocar. Pertanyia a l’Opus. El pare Amanci era molt possiblement qui més a prop es trobava d’ella. Per això li deia sempre missa a l’edifici on vivíem o al pis, amb les embarassades. Ell també és un mala pinta. Jo l’he vist pegar a una novícia, per fer preguntes. Va dir-li: «Tu no has vist res, no saps res, i que ni et passi pel cap dir res». En una altra ocasió va dir a una dona que s’havia tornat boja, que ella no havia parit a la clínica del doctor Pons. Encara la recordo, aferrada a una reixa i suplicant-li que li digués on era el seu fill.

—Quan va ser això? —es va encarcarar l’Hilari.

—Fa quatre o cinc anys, més o menys.

En Quesada, que sempre deixava els interrogatoris per a l’Hilari, va entrar en escena per primera vegada.

—Al novembre van morir trenta-set nadons, la majoria d’otitis, a la clínica del doctor Sugranyes.

L’Esperança Soldevila va girar els ulls cap a ell. Va ser com si fins llavors no s’hagués adonat que era allà. Si això era possible, va augmentar un xic més la seva amargor.

—Li sembla exagerat?

—Sí.

—Investiguin aquestes clíniques. En un mes? I en menys. L’otitis és una fórmula que es fa servir molt. El mes de gener del 1960 n’hi va haver més i en menys dies. Hi ha fetus masculins, fetus femenins, pàrvuls i pàrvules. Aquestes són les categories. Aquests bebès han d’haver estat batejats in articulo mortis, però no hi ha ni un sol registre, mai, en cap d’aquestes clíniques. Sempre el mateix: que el nadó ha mort, que és millor que no el vegin, i que ja ha estat enterrat en una fossa comuna. La mare prou té amb el seu dolor per tornar-se boja fent preguntes. Qui sospitarà d’una monja, del capellà o del metge que li diu que el seu fill ha mort?

En Quesada no va preguntar més.

L’Esperança Soldevila es va acabar de beure el got d’aigua. Tenia la gola seca i se li notava.

L’Hilari va sentir una profunda compassió per ella.

No li quedava res excepte, potser, la Sandra Argemí.

Un amor prohibit.

—Per què no ho va denunciar? —va dir ell, sabent que era una pregunta absurda.

—De què m’hauria servit? —L’exmonja va forçar un somriure amarg—. Em van expulsar, m’ho van prendre tot, començant per la dignitat o l’honor. Qui m’hauria cregut? Haurien dit que estava ressentida o que havia embogit. I per què lluitar? Són més forts, i ho seran sempre. Allò en què més creia es va girar en contra meu —va dir ella, mirant fixament l’Hilari, i va afegir—: Em detindran?

—No, tranquil·la —va contestar ell ràpidament.

—Tan sols intento sobreviure, oblidar, ser feliç. I li asseguro que no és fàcil, perquè encara em desperto suant i cridant a les nits.

—Ha sentit parlar de la germana Amàlia?

—Amàlia Lledó, sí. Ajudava sor Maria a la clínica del Bon Pastor i suposo que, quan me’n vaig anar jo, també devia fer alguna cosa a la de la Puríssima, si bé em consta que no vivia amb ella. Després d’allò meu, suposo que la germana Maria va decidir continuar sola, sense ningú tan a prop.

—Sap on podríem trobar-la?

—Al convent.

Va ser en Quesada qui va prendre nota de l’adreça. Es va guardar la llibreta a la butxaca de la jaqueta. L’Esperança Soldevila el mirava ara encuriosida.

—És molt jove per ser inspector —li va dir.

—Sotsinspector, i no sóc tan jove, l’hi ben asseguro.

L’exmonja es va encarar de nou amb l’Hilari.

—Saben res d’aquesta jove que ha empès la germana Maria per les escales?

—No, res, llevat que tenia entre disset i dinou anys i demanava a la germana Maria que li digués on era el seu fill. Almenys això és el que es dedueix de les seves darreres paraules, segons un testimoni que les ha sentit i l’ha vist fugir. La germana Maria li ha respost que no pensava pas dir-l’hi i que era un càstig de Déu.

—Molt propi d’ella —va sospirar l’exmonja, fent un gest negatiu amb el cap—. Saben que hi ha moltes noies com aquesta, oi?

—Sí.

—Potser massa i tot, de la mateixa edat, en la mateixa situació. Com esperen trobar-la?

—Ho farem.

—Una mare desesperada —va apuntar l’Esperança Soldevila, amb una veu amb prou feines audible, gairebé un xiuxiueig. Semblava com si pensés en veu alta—. No haurien d’engarjolar-la, senyor. Encara que l’hagi mort deliberadament, no haurien d’engarjolar-la. Quina mare no defensa el seu fill amb dents i ungles?