Vint

TAN BON PUNT VAN SORTIR AL CARRER, mentre s’apujaven les solapes dels abrics, abans d’anar a buscar el cotxe, en Quesada li va dir:

—Té un bon fetge…

—Jo? Em fa l’efecte que ho hem sentit tots dos.

—Ja, però les preguntes les feia vostè. I miri que n’ha tret merda, amb tots els respectes. Sens dubte, si es volia fer un quadre de tot el que envolta el cas, ja el té. Amb marc i tot.

—Saturn devorant els seus fills.

—Com diu?

—És un quadre de Goya. I força macabre, per cert.

—Tot això sembla més una pel·lícula de terror que una altra cosa.

—Doncs no és cap pel·lícula. És la vida real. Espanya aquí i ara.

—Sap que ara no tinc la sensació que estiguem buscant una homicida? —va dir en Quesada al cap d’unes quantes passes.

—Som policies, no jutges.

Caminaven l’un al costat de l’altre. Van travessar el passeig d’Isabel II i van arribar al cotxe. En Quesada va esperar, per veure si l’Hilari s’asseia al lloc del copilot o al volant. Tots dos van mirar l’hora al mateix temps.

—És tard i fa fred —va reconèixer l’Hilari.

—Busquem aquesta monja demà?

—No. Demà pot ser que estigui voltant per aquests mons de Déu, i no sabem quina és la seva implicació en tot aquest embolic. Potser coneix la identitat de la noia que estem perseguint. Millor ara. No crec pas que una monja surti de nit, faci fred o no —va dir ell, asseient-se finalment al volant—. Vostè valdrà més que se’n vagi a casa. Ja hi aniré jo.

—Per què?

—I si l’esperen bones notícies?

—Que no ve d’una hora, home —va protestar el seu company.

—D’acord —va accedir l’Hilari—. Però és l’última cosa que farem avui. Tots dos. En acabat, cap a casa. Au, condueixi vostè.

Van canviar de lloc voltant el cotxe un per cada costat i en Quesada el va engegar. El convent no era gaire lluny. Feia estona que la tarda havia caigut sobre Barcelona i, encara que faltava una mica per a l’hora de sopar, la foscor ja era completa excepte a les zones il·luminades pels llums de Nadal.

L’Hilari els va contemplar amb un sentiment estrany.

Va pensar en la jove objecte de la seva persecució, en les joves del pis secret, en les desenes de joves que passarien pel mateix tràngol en el futur i en les centenars, potser milers, que ja l’havien patit. Quan arribés la democràcia, i a vegades semblava que encara era molt lluny, hi hauria molta feina a fer al país.

Per més estrany que semblés, en Quesada no va badar boca en tot el trajecte.

El convent de les Filles de la Caritat era un edifici solemne, de pedra, envoltat de l’aura de misteri que qualsevol convent desperta des de l’exterior. Capellans i monges feien la impressió de ser societats secretes. Després d’aquell cas, l’Hilari va pensar que ja mai no els veuria igual.

Impossible.

Van aparcar el cotxe a l’entrada i van caminar fins a la porta. Una zeladora els va preguntar qui eren i on anaven, donant a entendre que ja no eren hores, i menys de visita. L’Hilari estava cansat. Es va limitar a posar-li la credencial davant dels ulls i a adoptar el posat oficial, és a dir, el de representant de la llei amb cara de pocs amics. La monja va obrir molt els ulls, impressionada.

—La policia? Aquí? —es va estremir.

—És un assumpte oficial —va dir ell, fent cara i veu de personatge dur de pel·lícula—. Volem veure la germana Amàlia. —I per si n’hi havia més d’una amb aquest nom, hi va afegir el cognom—: Amàlia Lledó.

La monja els va deixar en una sala fosca, mal il·luminada, plena de retrats d’altres monges molt més solemnes, velles i serioses, de rostres greus. Gairebé amb tota seguretat, les superiores de l’orde al llarg dels anys. El més antic dels retrats semblava provenir dels temps de la Inquisició. Van intentar no mirar-los, ja que elles sí que els miraven. Van ocupar dos seients de cuir i es van esperar sense treure’s l’abric, perquè el fred allà era tan o més intens que el del carrer.

La germana Amàlia va trigar gairebé deu minuts a aparèixer. I ho va fer reflectint angoixa al rostre. Era una dona jove, d’uns trenta anys, si bé de nou l’edat es feia indefinible a causa dels hàbits, que només permetien veure la part frontal de la cara. Es van aixecar. L’Hilari estava decidit a enllestir ràpidament els prolegòmens.

—Em volien veure?

—Inspectors Soler i Quesada. Segui, si us plau.

—No entenc…

—Segui.

La monja va obeir l’ordre. La gravetat es va apoderar de les seves faccions. Va ajuntar les mans, com si resés.

Potser ho feia interiorment.

—Miri, germana —va començar a parlar l’Hilari—. Aniré al gra. És tard i hem tingut un dia molt llarg i molt dur. Sap què ha passat aquest matí amb la germana Maria?

—Sí —va respondre ella, empassant-se la saliva.

—D’acord. Té idea de qui ha pogut discutir amb ella i l’ha empès escales avall?

—No, no senyor.

L’Hilari es va sentir frustrat.

—Escolti: coneixem la seva vinculació amb la germana Maria i estem al corrent de les seves activitats, la trama en què estava involucrada. Ho sabem tot i més sobre el pare Galobart i els doctors Pons i Sugranyes. Volem respostes.

—Però jo… no en tinc. No sé pas qui ho ha pogut fer.

—L’Esperança Soldevila ens ha dit prou coses, i que vostè era ara el braç dret de la germana Maria. Ja no ha de protegir ningú. En tot cas, a si mateixa. Estalviï’s el pecat d’una mentida —li va suggerir ell, perforant-la amb els ulls—. Repetiré la pregunta un altre cop: sap qui ho ha pogut fer?

La germana Amàlia tenia les mans blanques de tant estrènyer-se-les. Això no obstant es mantenia ferma, sense ensorrar-se ni plorar. Se li notava la tensió del moment i res més. En el fons destil·lava pau i serenitat.

—No —va insistir.

—La dona que l’ha empès escales avall estava desesperada. Buscava el fill que li havien arrabassat. Això ens dóna poc marge. O es tractava d’un fet recent o, a tot estirar, dels últims mesos, un any com a màxim.

—Continuo sense imaginar-me qui ho ha pogut fer —va dir ella, endolcint lleugerament la veu—. Senyor, ha d’entendre que jo l’ajudava, però ella era molt reservada en les seves coses. Només m’explicava el que era imprescindible.

La frustració de l’Hilari va augmentar.

—Li seré sincer —va dir ell, deixant anar una glopada d’aire carregada d’empipament—. No sé si hi deu haver prou base per acusar la germana Maria un cop morta, tot i que crec que sí. Segrest, robatori de nens, mentides, adopcions il·legals… Una llarga llista. Desapareguda ella, pot ser que la responsabilitat passi a altres persones, entre les quals es troba vostè.

—Jo?

—Sí.

—Li repeteixo que la germana Maria ho feia tot. Jo només… Ella ja era gran, necessitava ajuda. Quan la germana Esperança se’n va anar, no va tenir altre remei que confiar en algú, i em va tocar a mi. Però qui sóc jo per qüestionar el que feia? Si l’orde l’hi permetia, és que obrava bé, no?

Va mirar-los amb una expressió d’innocència.

I era real.

—Apreciava la germana Maria?

—Sí, és clar. Era molt seva, però… Sí, bé, sí.

—Vol que descobrim qui ho ha fet?

—Sí. És de justícia, no? Vull dir que Déu…

—Necessitem noms, dades —la va tallar l’Hilari, inclinant-se cap endavant, per ser més a prop d’ella i que notés la seva determinació—. I no em digui que no sap res, perquè no m’ho crec.

—És clar que sé noms —va dir amb tota naturalitat—. Vostè m’ha preguntat si sabia qui ho havia pogut fer, i ho ignoro. Però noms… sí, per descomptat.

—Els sap de memòria?

—No, n’hi ha molts.

L’Hilari va estar a punt d’obrir els ulls. Es va contenir.

—Els té… registrats?

La veu de la germana Amàlia continuava revestida d’innocències.

Va abaixar el cap i va dir:

—Sí.

L’Hilari va mirar en Quesada. Hauria cridat si no fossin al lloc on eren. Els ulls de les superiores retratades semblaven més greus i seriosos, acusadors. Eren dos intrusos ficant el nas on no tocava, ja que l’Església era immune a qualsevol mal, fins i tot en un cas com aquell.

—Necessitem aquest registre, germana.

—Senyor… hi ha tants noms que poden ser reconeguts… Persones innocents que només volien un fill, i joves que renunciaven al seu…

L’Hilari no li va recordar els falsos nadons morts, robats a les seves mares.

—Doni’ns aquest registre, si us plau —va demanar amb autoritat.

Van ser els cinc segons més llargs.

Infinits.

Fins que la germana Amàlia es va aixecar sense dir res, va creuar la sala fent voleiar els hàbits i va sortir d’allà.

L’Hilari es va repenjar de nou al respatller del seient. Va parpellejar un parell de cops, abans de trobar-se la mirada del seu company.

—No m’ho puc creure —va esmentar el sotsinspector—. Un… registre?

—A vegades hi ha sort.

—Creu que ho sabia, la germana Maria?

—Ara això ja és igual. Sigui com sigui, la responsable deu ser en aquestes llistes.

—Però n’hi deu haver moltes. Què farem, interrogar-les una per una?

—Dubto que hi hagi adreces.

—Encara pitjor.

Van deixar de parlar. A vegades semblava que les seves paraules rebotessin per aquelles parets plenes de misteris i secrets. De sobte, a l’Hilari li va venir a la ment la imatge de l’armari de la germana Maria, amb els instruments de flagel·lació. La vida era estranya. En Quesada sospirava per tenir un fill i es ficaven enmig d’un mercat de nadons, amb una mort probablement absurda.

La farien santa, la germana Maria, encara que en realitat fos un dimoni?

L’Església ho encobria tot, sempre.

L’Hilari va sentir fàstic.

—Aquí la tenim —va xiuxiuejar en Quesada.

L’Hilari va alçar el cap. La germana Amàlia tornava amb una llibreta gruixuda a les mans. Una llibreta normal i corrent, de tapes de color blau fosc. Abans de seure, l’hi va lliurar en silenci.

Ell la va obrir per una pàgina qualsevol.

Un registre de comptabilitat no era gaire diferent.

Només que en lloc de xifres, hi havia noms.

A la primera columna, la data. A la segona, el nom d’una dona, sempre sola. A la tercera, si havia tingut un nen o una nena. I a la quarta, el nom dels pares, l’un i l’altra, amb els cognoms corresponents.

A la llibreta ja li faltaven poques pàgines per quedar plena.

—Ho sabia la germana Maria? —va preguntar l’Hilari.

—No —va admetre ella.

—Per què ho va fer?

—No ho sé, o en tot cas no n’estic segura —va respondre la monja, arronsant les espatlles—. Vaig pensar que… bé, no, no ho sé.

—Remordiments?

—Millor… consciència, per si un dia una d’aquestes desgraciades reclamava el seu fill o els pares adoptants el retornaven. Jo… sempre he estat molt meticulosa, saben? Detallista, fins i tot.

—Sabia que quan l’Esperança Soldevila era monja i estava amb la germana Maria, s’hi va enfrontar?

—Sí.

—I que la van fer fora de l’orde per això?

—Sí.

—Però vostè no qüestionava la germana Maria.

—No.

—No era una assegurança de vida, això? —va dir ell, assenyalant la llibreta.

—Una assegurança de vida? —la va sorprendre l’expressió—. No, de cap manera. Ningú no em va dir que no portés aquest registre. Se’m va acudir i ja està. L’únic que em fa por és el que en puguin fer. No deuen pensar pas prendre aquests nens a tantes famílies, oi?

Parlava de centenars, milers de noms.

—No, això és improbable —va reconèixer l’Hilari—. Tampoc no ens correspon prendre aquestes decisions. Investiguem un homicidi, res més.

—Quan una mare no vol el seu fill, no creuen que el millor per a ell és trobar una llar on pugui créixer sa i feliç? —La germana Maria també deia a moltes d’aquestes dones que el bebè era mort i els el robava.

—Pensava que era el millor per a la criatura —va apuntar la monja, fent una temptativa de defensa—. Sempre volia el millor per a aquests innocents.

L’Hilari va serrar les dents.

—Gràcies per això —va dir ell, disposant-se a aixecar-se, amb ganes de sortir d’allà.

—Què faran amb aquesta llibreta quan s’acabi la investigació? —el va aturar ella.

—Donar-la al jutge. Li repeteixo que això no és cosa nostra.

—No hi ha cap adreça, tan sols els noms.

—Miri, germana. Sigui com sigui, hi deu haver algun implicat. Els metges, el pare Amanci… És possible que la cridin a declarar. És tot el que li puc dir.

—Aquestes famílies adoptants… —El seu rostre va reflectir angoixa—. Moltes són importants. Es pensa que els ho permetran?

L’Hilari va barrejar una ràbia sobtada amb el pes de la seva impotència.

Ara sí que es va posar dret.

En Quesada el va imitar.

—Ha dit que no qüestionava la germana Maria —va dir l’Hilari—. Però li feia por?

—Una mica… sí —va contestar ella, fent un lleu posat d’inseguretat—. Era una persona de fortes conviccions, ferventment religiosa, amb molt de caràcter. Aquí avui estem de dol per la seva mort. Hem passat el dia pregant.

—Continuïn resant. Ho necessitarà —va reblar ell, disposat a anar-se’n.

—Que Déu els beneeixi —els va desitjar la monja.

—Valdrà més que la beneeixi a vostè. L’ha ajudat a ser valenta i a no mentir.

—Sóc monja, inspector. Mentir és pecat. Jo estic al servei del Senyor i vostès al de la justícia.

—Bona nit, germana. Ja sabem el camí.

—Bona nit.

Van donar-li l’esquena, van travessar la sala, van deixar enrere les mirades greus de les monges dels retrats i van arribar a la sortida, on la zeladora els va acomiadar amb una altra frase ritual.

—Que Déu sigui amb vostès.

Ja al carrer, fins i tot van agrair el fred de l’exterior.

—Quina dona més estranya, no troba? —va comentar en Quesada.

—Molt.

—Encara no sé què pensar-ne.

—Ni jo. Però això és tot el que importa —va dir ell, sacsejant la llibreta—. La nostra candidata ha de ser aquí.

Tots dos es van ficar al cotxe, amb ganes d’arribar a casa.