Quatre

LA PLACETA ESTAVA TAN PERDUDA al peu del Tibidabo, que encara mostrava restes de neu a les zones arbrades. L’Hilari no la coneixia. No recordava haver passat mai per allà. La primera cosa que li va cridar l’atenció va ser la barreja d’uniformes policials i hàbits religiosos. Aigua i oli. Els policies tenien els rostres seriosos i greus. Les religioses ploraven o resaven, solitàriament o abraçades les unes a les altres. Formant un cercle, vestits de paisà, els curiosos, àvids de notícies i sensacions, ho examinaven tot amb ulls crítics.

En veure’ls, un oficial es va acostar a rebre’ls i a saludar-los.

—Per aquí —els va convidar a seguir-lo.

Es van obrir pas entre llàgrimes i pregàries, entre sospirs en els quals es barrejaven els «pobra germana, tan bona que era» o els «qui deu haver pogut fer una cosa així» i els «Pare nostre, que esteu en el cel». El vestíbul de la casa era molt estret, igual que l’escala que pujava al primer pis. A més de la planta baixa, convertida en una espècie de magatzem, des de l’exterior s’hi comptaven tres plantes.

La morta jeia al peu de l’escala, com tots els cadàvers caiguts en circumstàncies semblants o estimbats des d’una altura considerable, és a dir, convertida en un ninot desmanegat, amb una postura impossible. Ni tan sols havia sagnat. A més del cap i altres lesions interiors, devia tenir una dotzena d’ossos trencats. A cop d’ull, un braç i una cama. Se li havia desfet la lligadura que li cobria els cabells, i un entramat rígid i aspre de blens blancs li formava remolins per damunt del front. Després de la caiguda havia quedat situada boca amunt, amb el peu esquerre encara sobre l’últim esglaó.

En Quesada es va agenollar per examinar-la.

—Estava així? No han tocat res? —va preguntar l’Hilari.

—Crec que una de les monges li ha abaixat la faldilla —va dir el policia—. Per pudor, ja m’entén.

—Qui hi viu, aquí?

—Algunes de les monges que atenen pacients a la clínica d’aquí al costat. És un centre de maternitat o una cosa així.

—I quantes són? —va preguntar ell, alçant el cap per veure el final d’aquell tram d’escala, coronat per un petit replà i una porta a la dreta.

—Cinc. Dues viuen al pis superior, dues més al del mig i ella —va assenyalar la morta— al primer, aquí dalt, al final d’aquest tram.

L’Hilari va imitar l’Ernest Quesada. Es va ajupir al costat del cadàver i el va inspeccionar visualment. Setanta anys? Bé, l’edat d’una monja podia ser indefinible. En tot cas, tenia la pell de la cara molt arrugada. La dentadura de la boca estava torta, però no sabia si era perquè tenia la mandíbula desencaixada o si es tractava d’una dentadura postissa. Algú li havia abaixat també les parpelles, ja que la cara era de sorpresa davant la visita inesperada de la mort, i el més lògic era que aquesta li hagués arribat amb els ulls oberts, mentre queia aterrida.

Sense bellugar-se del lloc on era, va mirar escales amunt.

Va comptar disset esglaons.

Esglaons de pedra, amb cantells vius.

Quan es va aixecar, va tocar la barana, de fusta.

Potser havia intentat aferrar-s’hi, potser no.

—Han informat d’una baralla i que algú ha sortit corrent —va dir ell, adreçant-se novament al policia que l’estava posant al corrent.

—S’han sentit unes veus, alterades, i tot seguit el crit de sor Maria en caure. Una de les germanes s’ha abocat a la finestra i ha vist una dona que corria.

—Una dona?

—Sí.

—Quina hora era?

—Les vuit tocades.

Mentre ell parlava amb la Roser, abans d’anar-se’n de casa.

—I al carrer, ningú no ha vist res?

—A aquella hora no hi havia ningú a prop, i encara menys de la porta. La gent que va a la clínica ho fa per l’altra banda.

—La discussió ha estat violenta?

El policia va arronsar les espatlles.

—L’única monja que l’ha sentit diu que ha estat breu. Quan ha tret el cap per l’escala, després del crit i els cops de la caiguda, ja havia passat tot. Ha estat llavors que s’ha abocat a la finestra.

—D’acord. —Va moure el cap amunt i avall i es va enfrontar als fets—. Totes aquestes monges…? —va començar a dir ell, assenyalant les que ploraven o resaven al carrer.

—Són de la congregació —va continuar el policia, ben preparat per a l’allau de preguntes inicials—. La morta era molt apreciada.

—Doncs ja em pot anar separant les que viuen aquí per interrogar-les.

—Tres eren a la clínica, inspector. L’únic testimoni és aquella.

L’Hilari va mirar en la direcció indicada.

Una monja rabassuda, gairebé tan ampla com alta, amb gruixudes ulleres de pasta negra i quasi octogenària, dominava la rotllana d’hàbits amb la seva presència imponent. Les que l’envoltaven resaven sota el seu comandament.

—Com es diu? —va voler saber.

El policia va examinar les seves notes.

—És la germana Teresa Coca Puigpelat.

—I les altres tres?

Nou examen a la llibreta.

—Gabriela Mora Recasens, Virtudes Alonso Ayllón i Benedictina Auladell Matas.

—Són allà, entre totes aquestes?

—Sí.

—D’acord. —Va mirar en Quesada—. Vagi amb elles, a veure què li expliquen. Jo parlaré amb la testimoni.

Va ser el policia qui va caminar fins a la germana Teresa, mentre l’Hilari l’esperava al vestíbul. De lluny estant va veure com la monja se senyava i feia que no amb el cap. El policia va tornar al seu costat.

—Diu que no pot suportar veure-la, que prou ha fet passant a prop seu.

El cos encara era allà, en la mateixa posició i estat.

—Entesos —es va resignar l’Hilari—. Quan aixecaran el cadàver?

—Ja no crec que triguin. Han hagut de treure el jutge del llit.

—Grip?

—Sí.

—Només faltava això.

Llavors va ser l’Hilari qui va caminar fins al lloc on era la germana Teresa. Davant la seva presència, les monges van deixar de resar i la remor de veus es va extingir lentament.

—Haig de parlar amb vostè, germana —va dir ell, adreçant-se a la testimoni amb molta prudència.

—És clar, és clar —va assentir ella, tornant a senyar-se—. Déu totpoderós, quina tragèdia, quina tragèdia!

Les altres monges van començar a parlar-li totes alhora.

—Sigui forta!

—El Senyor l’ajudarà!

—Estigui tranquil·la!

L’Hilari la va agafar pel braç i la va separar uns metres del grup. Ell es va situar de cara a la porta de l’edifici, per veure quan retiraven el cos de la morta i, de passada, evitar-li a ella la visió de l’escena. Era la primera monja amb qui parlava a la vida i això li feia una mica de respecte. No tenia ni idea de com tractar-la.

—Perdoni que la molesti, però ha de comprendre…

—Compleix la seva obligació, fill. No es preocupi per mi. Més del que vaig veure a la guerra… És clar que a la meva edat, i en plena època de pau, un fet tan terrible… Pregunti el que vulgui.

O tenia prou ànim, o no li importava el protagonisme.

Probablement totes dues coses alhora.

—Més aviat li demano que m’expliqui el que recordi, a poc a poc, mirant d’especificar-ho tot de la millor manera possible.

La germana Teresa va agafar aire.

—Doncs veurà, jo era al meu pis, el tercer, ja l’hi deuen haver dit —va iniciar el seu relat—. Resava abans d’afrontar les meves tasques diàries i, enmig del silenci, he sentit les veus, fortes, irades. Primer no les he reconegut. Després, sí: una era la de la germana Maria de la Pau, perquè tenia un to molt greu. He deixat de resar, he tret el cap per l’escala, però com que és estreta no permet veure els pisos inferiors, i de seguida he sentit els cops. No he entès què passava, la veritat i, no sé per què, com que cada vegada em costa més baixar, he tornat a ficar-me al pis per abocar-me a la finestra. Llavors he vist la dona que corria.

—N’està segura, que era una dona?

—Sí, sí, ho estic.

L’Hilari va examinar els vidres de les seves ulleres.

—Hi veig bé —se’n va adonar ella—. I també tinc bona oïda, ja ho veu, a la meva edat.

—Perdoni, no volia…

—A més, la dona que fugia duia faldilla.

—Edat?

—Això ja no l’hi puc precisar. Només l’he pogut veure d’esquena, i durant un segon o dos, abans que girés a la cantonada.

—Corria gaire de pressa?

—Sí, molt, i d’una manera… ja sap, espantada, sacsejant els braços així —va respondre la monja, movent-los en l’aire.

—Ha sentit cap frase de la discussió amb nitidesa?

—Sí, les últimes abans de la caiguda, tot i que d’entrada no sabia gaire bé a què era degut el soroll. El crit de la germana Maria de la Pau ha estat tan intens com breu, i el silenci posterior…

—Què han dit?

—L’altra persona ha cridat: «Digui-m’ho!».

—Veu de dona?

—Sí.

—I la germana Maria?

—Ella li ha respost: «No, és massa tard! T’ho mereixies! És el càstig de Déu!».

—Després…

—L’altra ha cridat: «No! Calli!», i gairebé a continuació han arribat el crit i els cops —va dir ella, estremint-se—. Mai no els podré esborrar de la meva memòria, l’hi ben asseguro. La meva pobra i estimada germana… Cada cop devia ser una tortura. —Va començar a plorar.

—N’està segura, que ha sentit exactament aquestes paraules?

—Senyor, com podria oblidar-les?

Estaven traient el cadàver de la germana Maria, en una llitera i coberta amb un sudari blanc. L’Hilari va deixar que la testimoni plorés uns segons, per alliberar tensions. En acabat li va passar una mà per damunt de les espatlles i la va reconduir de nou cap a l’entrada de la casa.

—No… —va gemegar ella, aturant-se.

—Ja no hi és. No pateixi.

Va aconseguir introduir-la al vestíbul. La germana Teresa no solament es va senyar una altra vegada, sinó que va voltar el lloc on havia romàs ajaguda la seva companya. Van pujar a poc a poc, sense que ella deixés de murmurar coses.

—No m’hi podré acostumar mai… No podré pas continuar vivint aquí… Déu meu, quina mortificació…

Des de baix no es veia, però sí pujant l’escala: un dels esglaons estava trencat i semblava que hi havia una resta fosca a l’esquerda. Possiblement sang, tot i que al vestíbul no n’hi havia.

Quan van arribar a la tercera planta, que de fet era la quarta comptant el primer tram d’escala, la monja panteixava malgrat la seva manifesta agilitat. Va obrir la porta amb una clau que va treure d’algun lloc, sota els hàbits, li va cedir el pas a ell i llavors l’Hilari va entrar en un habitatge més que reduït. Una saleta, dues portes que donaven a dues habitacions, una altra que donava a un bany i la quarta a la cuina. Pur pragmatisme.

—Pot repetir les mateixes accions que ha fet?

—Sí, és clar.

A la saleta hi havia un reclinatori. Va ocupar-lo. Va tancar els ulls, va ajuntar les mans, i seguidament va interpretar una magnífica posada en escena, rememorant els esdeveniments produïts una estona abans.

—Els crits —es va aixecar—, he anat a la porta, l’he obert, he tret el cap… —Era impossible veure res, perquè no hi havia ull d’escala. Ni tan sols es podia entreveure la totalitat del següent replà—. Llavors he tornat a entrar, he anat a la finestra, també l’he obert, m’hi he abocat…

Vint segons. Potser ella s’havia entretingut més la primera vegada, sobretot a l’escala. Però, a tot estirar, devien ser vint-i-cinc o trenta segons.

Temps just i suficient per veure l’assassina.

—Reconeixeria aquesta dona?

—Corria d’esquena —va contestar ella, fent cara de pena—. I amb l’abric posat…

—De quin color era?

—Marró clar.

—Ha vist res més? Faldilla, sabates?

—No, no. Ho sento.

—Què ha fet després?

—Doncs… he baixat l’escala, he trobat la germana Maria, he vist que era morta i… Ja s’ho pot imaginar, no? He arrencat a córrer xisclant cap a la clínica, per avisar-los abans que m’agafés un atac.

—Ha estat molt valenta —va assentir l’Hilari.

La germana Teresa li va aguantar la mirada.

—Sí, oi? —va dir com una nena espantada, però complaguda per l’afalac.