Vint-i-u

EN QUESADA VA FRENAR EL COTXE davant de la casa de l’Hilari. A ell li va semblar que feia una eternitat que havia estat allà.

Realment havia fet l’amor amb la Roser al migdia o era un somni?

—Sort amb això de la seva dona —li va desitjar.

—Gràcies. Creuaré els dits. El passo a buscar demà?

—No. Vull mirar això amb calma —va dir ell, assenyalant la llibreta—. Veuré què en puc treure. Llàstima que no hi figurin les edats de les mares, només les dates del part. Ens hauria ajudat. Ens veurem a comissaria.

—Si apareix el comissari i pregunta, què li dic?

—Faci-li un primer resum, a veure com s’ho pren.

—No li agradarà gens.

—Ja m’ho imagino. —El seu to va tenir un deix de perversió—. Bona nit, Quesada.

—Bona nit, senyor.

Va baixar de l’automòbil i va veure com el seu company s’allunyava. Va pensar en la seva angoixa. El camí a casa se li faria llarg. Si la seva dona estava embarassada, seria una festa. Si era el contrari, un funeral. I una altra vegada a la càrrega, a provar, a esperar. I, per acabar-ho d’adobar, investigava un cas d’adopcions il·legals. Centenars, milers de parelles desitjant tenir un fill que el destí els negava i centenars, milers de mares lliurant els seus o patint-ne el robatori amb mentides.

A vegades la vida era fastigosa.

Fins i tot per Nadal.

Just quan anava a ficar-se al portal, va veure la Montserrat a la cantonada. Parlava amb aquell noi, el tal Pep. Només parlaven. Semblava que ella reia.

No va voler espiar-la, ni que ella el veiés, de manera que va fer el que havia de fer.

En arribar al pis es va treure l’abric, va col·locar la llibreta damunt la tauleta de l’entrada i es va fregar les mans per entrar en calor. Al cap d’unes poques passes, i abans d’arribar a la cuina o al menjador, va aparèixer la Roser.

Somreia.

I tant que somreia.

—Hola, fera —va dir ella, fent-li un petó a la comissura dels llavis.

Ell no va badar boca, sobretot perquè no sabia si l’Ignasi era a casa.

—Au, ximplet, que ja saps que m’ha agradat, què et penses? —va continuar ella, tornant a besar-lo, aquest cop als llavis, de manera ràpida i suau—. Ho has resolt?

—Encara no.

—Un cas difícil?

—Quan no ho són?

—Abans no m’has dit de què es tractava. M’has deixat al setè cel, t’has vestit, com un amant secret, i has tocat el dos.

—Què vols saber?

—Si és un cas esfereïdor, amb sang i tota la pesca.

—Han matat una monja.

—Què? —es va sorprendre ella.

—Repartia nadons com si fossin regals de Nadal i, possiblement, una mare a qui li havia pres el seu l’ha mort. Dic «possiblement» perquè discutien i la monja ha caigut per l’escala.

—Mare meva!

—No sé per què t’ho explico. —Va ser sincer—. Deixem de parlar-ne?

—Sí.

Van entrar a la cuina, l’una per donar els darrers tocs al sopar i l’altre per ajudar.

—I aquesta monja…?

—Roser…

—Entesos, entesos.

—La Montse és aquí baix amb aquell Pep, el del mes passat.

—Doncs si la pots veure, és que no passa res.

Era pura lògica.

—Ja ho sé —va reconèixer.

—No et posis histèric, si us plau. Que ja té setze anys i aviat en farà disset.

—No em poso pas histèric.

—Ja veig que et farà patir molt que tinguin xicot i xicota, però sobretot ella.

—Que no.

—Ets de la vella escola, amor meu. Molt progressista en algunes coses, però una mica masclista en d’altres.

—Jo? —es va sentir ofès.

—Que no passa res —va dir ella, acostant-s’hi, passant-li els braços al voltant del coll i besant-lo amb un xic més d’intensitat—. T’estimo igualment.

L’Ignasi va aparèixer en aquell precís instant i els va sorprendre en plena acció.

—Oh, oh! —va exclamar—. Escena íntima entre l’intrèpid defensor de la llei i la morenassa sospitosa de ser una vampiressa.

L’Hilari va allargar una mà per agafar-lo, però el seu fill es va escapolir àgilment.

—Veus massa pel·lícules, ja t’ho he dit aquest matí.

—Us deixo. Però si em doneu un germà que sigui noia, perquè dormi amb la Montserrat. La meva habitació és massa justa.

—Ei, espera!

Va empaitar-lo. Va atrapar-lo a la seva habitació. L’Ignasi es va quedar a la porta.

—Has sentit l’últim disc d’en Dylan, una cosa així com Amb Déu al nostre costat?

—Sí —va dir el noi—. Per què?

—Què diu la lletra?

—No la tinc traduïda sencera, però estira les orelles a tothom, mentre recorre una part de la història dels Estats Units. Si fa no fa diu que no importa que hi hagi guerres, robatoris, tripijocs, assassinats, mentre Déu sigui al seu costat. És com si amb això, facin el que facin, tinguin una raó per fer-ho i, a sobre, Déu digui amén a tot, perquè s’entén que ells són els bons i els altres els dolents. Pur cinisme.

—Mira a veure si em pots passar un tros de la lletra.

—Caram, tant t’interessa en Dylan?

—Per què no?

—No ho sé. És un paio estrany, i el que canta…

—Com si jo fos un vell xaruc d’una altra generació!

El seu fill el va mirar amb escepticisme.

—Father…

—Vols veure com et clavo un bon…?

—No, no! —va exclamar el noi, refugiant-se a la seva habitació.

L’Hilari va tornar a la cuina en el moment en què la Montserrat entrava a casa. La seva filla va aparèixer somrient.

—Hola, família!

—Hola. —Va esperar que ella arribés al seu costat i li fes un petó.

—Era a baix, amb en Pep.

La Roser va intercanviar una mirada amb el seu marit que es podia interpretar així: «Ho veus?».

—Sembla maco, no? —va temptejar la qüestió l’Hilari.

—Pse! —va respondre la seva filla, arronsant les espatlles—. És bon noi i em fa riure.

«Aquests són els pitjors», va pensar l’Hilari.

—El sopar estarà a punt d’aquí a una estona —va avisar la Roser.

—Me’n vaig a estudiar, que demà tinc un dels exàmens trimestrals —va anunciar la Montserrat, fugint a la seva habitació.

Es van quedar sols.

—I tu què faràs? —va preguntar la Roser al seu marit.

—Vaig a fer un cop d’ull a unes proves.

—El cas és no ajudar-me.

L’Hilari no va voler discutir. Va anar al rebedor, va agafar la llibreta de la germana Amàlia i se la va endur al despatxet, el seu racó de feina. Es va asseure a la butaca, no pas a la cadira, va connectar el llumet que il·luminava el que tingués entre mans i va fullejar les últimes pàgines d’aquell registre, anant cap enrere en el seu recorregut.

Noms.

Únicament noms i dates.

Centenars de nadons amb el destí canviat, mares que mai no els oblidarien i famílies felices pel fet de tenir el fill o la filla tan desitjats.

La llibreta era un conducte que unia l’infern i el cel. L’infern de les mares solteres o que renunciaven igualment als seus fills, a més d’aquelles a les quals se’ls deia que el bebè era mort, i el cel dels pares que guanyaven un fill.

I al mig, la voluntat d’una única persona.

La germana Maria de la Pau Sunyol.

En arribar gairebé al començament, amb dates situades dos anys enrere, es va trobar aquells noms.

Mònica Soler Palau i Lluís Flotats Miró.

Adoptada: nena.

El nom de la mare era el menys important.

Mònica Soler Palau.

La seva germana.

Més ben dit, la seva germanastra.

L’Hilari es va quedar glaçat.

El seu germanastre tenia dos fills barons. La seva germanastra dues nenes, de cinc i dos anys. De sobte resultava que la petita era adoptada, i això havia estat possible a través de la xarxa de la germana Maria.

«Fill», li deia sempre la seva mare, «hauries d’anar a veure el teu pare, donar-te a conèixer, que sàpiga coses de tu. I també els teus germanastres. Qui sap. Potser no saben que existeixes».

No havia trobat mai cap raó ni excusa per fer-ho.

Orgull?

Sí.

El seu pare havia de saber alguna cosa d’ell, i si mai no havia fet cap pas per veure’l…

Mònica Soler Palau.

La Carolina era adoptada.

Inexplicablement, va sentir ràbia.

—Merda… —va pensar en veu alta ell, amb ganes de cridar.