Trenta-cinc

LA FÀBRICA ERA UN DECRÈPIT conjunt enclavat entre dos carrers, amb un mur de dos metres d’alçada que en alguns trams ja no s’aguantava dret. Per damunt seu es veia un edifici de maons vermellosos, baix, si bé en algunes zones tenia dues plantes. Mitja dotzena de xemeneies, una de molt alta, d’uns vint metres o més, delimitaven el perímetre del recinte. Semblava com si hagués estat abandonada feia molt temps, a l’espera de ser enderrocada i ocupada pels pisos de la nova Barcelona. Cada setmana els trens que venien del sud portaven més i més emigrants a la recerca de la prosperitat. Es construïa a tot arreu. Els solars disponibles començaven a ser molt valuosos, i la febre constructora ja formava una taca d’oli estesa pels barris més fronterers, especialment els del costat sud, des de les Corts i els voltants del nou estadi del Club de Futbol Barcelona fins a la Diagonal, l’Avenida del Generalísimo.

Van resseguir el mur des de la vorera del davant, buscant-hi un forat pel qual penetrar a l’interior, i a uns quinze metres, tot d’un plegat, van veure sortir per un buit una noia d’uns dinou o vint anys, molt abrigada. Tots dos es van aturar a l’instant i van fer veure que miraven un aparador. La jove va observar el panorama amunt i avall del carrer. Duia una bossa aparentment buida penjada al braç.

Va caminar en direcció contrària, amb el pas breu i ràpid, i el cap cot.

—L’aturem? —va preguntar en Quesada.

—No, no val la pena.

—Ens portaria fins al lloc on és ella.

—I també podria cridar. Si són aquí dins, els trobarem.

—Parla en plural.

—Tinc el pressentiment que estan junts. Vostè no?

La noia va desaparèixer del seu camp visual.

Ja en tindria prou arribant a casa i entomant l’esbroncada de la seva mare.

Es van esquitllar pel mateix forat, com lladres furtius, després d’assegurar-se que no els veia ningú. Si un veí avisava la policia, arribarien amb les sirenes posades i, probablement, això els alertaria i fugirien per una altra banda. Un cop dins es van adonar que l’espai era molt gran. Un pati ple de màquines rovellades, amb el terra esberlat i plantes brollant per les esquerdes envoltava l’edifici.

Amb prou feines quedava mitja hora de llum diürna, la tarda declinava de pressa cap al capvespre.

I a les fosques, tot seria molt més difícil.

—Deuen ser en un lloc tancat —va dir l’Hilari—. Unes oficines o un soterrani.

—Amb aquest fred, això és el pol Nord —va esmentar en Quesada.

Van arribar a l’edifici principal després de travessar el pati amb molt de compte. Qualsevol soroll els delataria, i n’hi havia prou amb una simple pedra rodolant per terra perquè l’eco n’escampés el so com un tro. El més important era vigilar on posaven els peus. Es van trobar en una nau buida, amb el sostre ple de clarianes. Al seu voltant s’hi estenien ombres quietes i, el més intens, un silenci carregat de mals presagis. Es van sentir com si acabessin d’entrar en una nevera, ja que el fred, allà dins, era més viu.

L’Hilari es va sentir una mica aclaparat.

—I si demanem ajuda? —va murmurar en Quesada.

—No. Això és nostre —va dir ell.

—Va armat —li va recordar el seu company.

No hi va haver resposta. Van caminar cap a una altra porta, situada a la seva esquerra, i van veure que l’edifici central quedava just davant d’ells, però comunicat amb dues naus més, igualment grans. El que s’hi podia haver fabricat era el menys important. El més destacat eren les restes del seu passat en forma de màquines rovellades i malmeses.

—Separem-nos —va ordenar l’Hilari.

—D’acord.

Es va dirigir cap a l’esquerra. En Quesada va fer el mateix enfilant la part dreta. Cap dels dos duia de moment la pistola a la mà. Preferien tenir-les lliures per poder temptejar el terreny o repenjar-se on fes falta. L’important continuava sent veure què trepitjaven.

Cada passa marcava una eternitat.

L’Hilari es va aturar.

No s’hi sentia res.

Ni tan sols el plor d’un bebè.

Va trobar el que buscava uns metres més enllà. Si hi havia un soterrani, probablement costaria trobar-lo, sense oblidar que hi devia regnar la foscor més absoluta. Però les oficines, a les fàbriques, sempre acostumaven a estar situades a la part de dalt, des d’on es podia controlar el que es feia a la planta. Oficines amb despatxos petits i més arrecerats.

L’Hilari es va aturar al peu de l’escala.

Era de metall.

Podia grinyolar.

Es va aventurar a pujar-la, a poc a poc, pas a pas. En comprovar que era resistent i es mantenia ben encaixada entre la paret, el terra i les oficines a les quals donava accés, va sospirar alleujat. La major part dels vidres es veien trencats. Possiblement, de dia, els nens jugaven allà, arriscant la vida.

I, potser aquests mateixos nens, o algú més, havia deixat restes de petjades a l’escala.

Restes com les que estava veient.

Va arribar a la part de dalt.

La porta de l’oficina ja no existia, només en quedava el marc. Al primer despatx, tampoc no hi va trobar res. Era buit. Uns quants papers a terra i poca cosa més. Des del finestral es podia veure la planta que acabava de creuar. Va caminar fins a l’altra banda per poder observar la de la zona dreta, per si hi veia l’Ernest Quesada, però no va ser així. Va travessar dos despatxos més que ja no tenien sostre. Fins i tot hi havia bassals d’aigua, producte de les nevades de dissabte. Llavors la sensació de fred va augmentar.

Si la Pilar i la seva filla s’amagaven allà, devien estar glaçades, malgrat la manta de la seva amiga Ester.

Davant seu va aparèixer una altra escala, més petita, feta d’obra. Conduïa a un entresolat o terrat. A la dreta, més oficines, aquestes amb sostre. Es va estimar més seguir aquest camí que el del terrat i llavors…

El món en forma de paret li va caure al damunt.

Va sentir el soroll una fracció de segon abans que el mur se li desplomés sobre el cap. Això el va ajudar a protegir-se. Primer va alçar les mans, per pur instint. Després va girar el cos tan de pressa com va poder. La paret el va arrossegar com una onada sòlida. El va fer caure cap enrere, però sense arribar a esclafar-lo.

Quan va voler reaccionar, ja era massa tard.

Atordit, ni tan sols va poder treure l’arma.

I més tenint en compte que en Pere Molls era més jove i estava desesperat.

En va tenir prou apuntant-lo amb la pistola.

La mateixa amb què havia matat el pare Amanci Galobart i en Marcel Sugranyes.

—Qui és vostè?

L’Hilari va calcular les seves possibilitats.

Va deduir que eren ben poques.

Tenia pedres i runa al damunt, estava lleugerament atordit, i portant l’abric posat mai no aconseguiria agafar la seva pròpia pistola abans que en Pere disparés.

—Inspector Soler. —Va ser sincer.

En Pere va arrufar el nas.

—Policia?

—Sí.

—Merda! —va remugar a sota veu, tensant-se més i més, i de retruc també la mà que sostenia l’arma—. Com m’ha trobat?

—Això tant és, noi —va respondre ell, movent-se a poc a poc i fent rodolar la runa que tenia al damunt, amb les mans enlaire—. Ja està. S’ha acabat. Tira la pistola.

—No! I estigui quiet!

—Tot s’ha acabat, que no ho veus?

—Maleït fill de puta, no es mogui!

Va obeir-lo, però el va mirar als ulls.

En Pere Molls estava espantat.

Molt espantat.

—No siguis ximple ni ho compliquis més —li va parlar amb calma, gairebé amb dolçor—. T’ha sortit bé. Ella té la nena. La teva filla. Quan creixi, sempre sabrà que la vas salvar.

—Calli!

No ho va fer.

—No pots fugir i ho saps. Has matat dues persones.

—Persones? —Els ulls li van brillar amb un punt de bogeria—. No eren persones, eren rates!

—D’acord, sí, sé el que feien. Però això ara no compta. Si véns amb mi…

—És boig, si creu que penso entregar-me!

—I que faràs, matar-me?

—Sí! —va contestar ell, tensant de nou el braç, la mà, el dit al gallet de la pistola.

L’Hilari va veure el forat pel qual podia sortir aquella bala.

—No ho faràs —va aconseguir dir.

—Per què no ho hauria de fer?

—A ells els vas matar perquè li van prendre la seva filla a la Pilar. Jo només intento ajudar-te.

—Mentida! Vostè no és pas millor! Serveix aquest maleït poder capaç de permetre aquestes coses, que a una mare li prenguin el seu fill! Vostè és part del Règim! Si haig de morir, prefereixo fer-ho dempeus! No acabaré pas al garrot vil!

—Tens una oportunitat…

—No en tinc cap! —va cridar—. Un capellà? Un metge? A ells els posaran sobre un pedestal, taparan el que han fet, igual que aquella monja filla de puta. A mi, no!

Havia de fer-lo parlar.

Com més ho fes, més oportunitats tindria d’evitar aquella bala.

La foscor del capvespre aviat els convertiria en ombres.

—On és la Pilar?

—Lluny!

—Ha fugit?

—Què es pensava, que es quedaria aquí? —va replicar en Pere, passant-se una mà pel front, com si sués, tot i que amb aquella jaqueta i la simple bufanda protegint-li el coll devia estar passant molt fred—. No l’agafaran pas! I si ho fan… —Es va mossegar el llavi inferior, més i més desesperat—. És la seva filla! —va cridar—. És seva, cony! Li pertany!

—Llavors has guanyat. Les has salvat. Ara afronta el que has fet tu.

—No! —va cridar per enèsima vegada.

L’Hilari va començar a aixecar-se.

—Quiet!

No en va fer cas, va enretirar la runa, amb moviments lents i les mans a la vista. Primer de tot va quedar assegut a terra. Després, a poc a poc, es va posar dret.

—He dit que no es mogui!

Van quedar situats cara a cara.

—Pere…

—Merda! —va exclamar ell, allargant la mà perquè la bala li encertés el front, mentre contreia la cara al caire de les llàgrimes.

El so va ser inesperat.

Estrany.

Com si una panxa gemegués a prop seu.

En Pere no va tenir temps de girar-se.

La veu de l’Ernest Quesada els va arribar en aquell precís instant.

—Tira la pistola!

L’home es va quedar rígid.

No va apartar els ulls de l’Hilari.

Tampoc la direcció de la mà.

—Tira-la immediatament! —va ordenar en Quesada.

L’Hilari va mirar cap al lloc on era ell. El seu company venia per l’altra banda, a l’esquena d’en Pere Molls. El rebombori estomacal li havia impedit acostar-se més. La distància entre tots dos era d’uns cinc metres. S’estaven convertint en ombres.

—Fes el que et diu —va suggerir l’Hilari, mentre començava a descordar-se l’abric.

No el va obeir. En Pere va fer una passa enrere i, inesperadament, va girar el cos per enfrontar-se amb el nouvingut.

Tots dos es van apuntar, ara, l’un a l’altre.

—Treu-t’ho del cap! —va retronar la veu d’en Quesada.

—Hauràs de disparar, perquè no penso rendir-me —va proclamar en Pere amb una estranya fredor, sense cridar, canviant completament el to de la seva veu en sentir-se acorralat.

—Això no necessàriament ha d’acabar així —va insistir l’Hilari.

Ja no l’apuntava, però tampoc no deixava de mirar-lo, encara que fos de reüll.

—I com voleu que acabi? —va preguntar ell, alhora que una tensa desesperació s’apoderava completament de les seves paraules—. Que no ho enteneu? No estic negociant pas! No moriré com una bèstia en aquell garrot vil! Ho faré dempeus! De manera que dispara d’una vegada, perquè jo ho faré igualment!

Parlava seriosament, i ho sabien.

Tres segons, dos, un.

Amb prou feines quedava un indici de llum.

La mà de l’Hilari es va moure ràpida.

El darrer botó de l’abric. L’arma sota l’aixella.

—Digueu-li que l’estimo! —va udolar en Pere.

Els tres trets van sonar gairebé a l’uníson.

Primer el de l’Hilari.

Després el d’en Quesada.

L’últim, el d’en Pere Molls.

El de l’Hilari el va encertar de ple, al cap.

El d’en Quesada es va perdre més enllà del seu objectiu, en inclinar-se en Pere, ja ferit.

El d’en Pere va ser inútil, un últim gest reflex. Ni tan sols va fregar el sotsinspector.

El mort es va desplomar cap enrere, envoltat d’una bola de sang.

Els dos supervivents es van quedar mirant-se l’un a l’altre.

—Mare meva! —va exclamar en Quesada amb un fil de veu.

L’Hilari es va acostar al jove. Va guardar l’arma i es va agenollar al seu costat. A en Pere Molls Casals ja no li haurien dit mai més el Guapo. La part dreta del seu rostre era una massa de carn esqueixada. Va agafar-li el canell per assegurar-se que el cor ja no li bategava.

—Gràcies —va sospirar en Quesada.

—Volia morir —es va limitar a xiuxiuejar l’Hilari—. Ho ha provocat, com un suïcidi. Un cop atrapat, no li quedava res, excepte el seu orgull.

—Merda…

Gairebé ja no s’hi veien.

Es va aixecar i es va enfrontar al pàl·lid rostre del seu company. Una màscara en la penombra.

Quedava una pregunta final.

I no va caldre fer-la.

El plor d’un nadó va arribar fins a ells de manera nítida però llunyana.