Disset

LA CARITAT SOLDEVILA va trigar el quart d’hora que els havia dit. No li van preguntar si disposava de cap permís o si era perquè l’home malcarat se n’havia anat a un altre lloc. Es va reunir amb ells embotida en un abric més prim del que el fred regnant aconsellava, però embolicada amb una bufanda enorme al voltant del coll i les mans a les butxaques. Als ulls, la mateixa preocupació, acompanyada ara per un deix de tensió al rostre.

—Vostès diran —va parlar des de l’altra banda de la bufanda.

—Som inspectors de policia i estem provant de localitzar la seva germana Esperança —va dir l’Hilari emprant el millor i més amable dels tons.

—L’Esperança? —Encara ho va entendre menys—. Per què la volen veure?

—Només per fer-li unes preguntes.

—Ja, però… sobre què?

—Em temo que això és confidencial.

Va mirar els dos homes, insegura, com si en el passat hagués tingut alguna mala experiència amb la llei, tot i que a vegades n’hi havia prou amb el recel o, directament, la por que infonien.

—Si la busquen deu ser per algun motiu, no?

—La paraula «buscar» no és exacta. Més aviat és «localitzar». Hem d’interrogar-la amb relació a un cas. Creiem que ella ens pot ajudar, res més. Potser sap alguna cosa, ho entén?

Es va calmar una mica. Així i tot, es va mostrar reticent.

O defensava la privacitat de la seva germana o…

L’Hilari va intentar no impacientar-se.

—Saben que la meva germana havia estat monja?

—Sí.

—I que ho va passar malament, molt malament, fins al punt d’aïllar-se de tot i de tothom?

—Aquesta part la desconeixíem.

—Doncs és bo que ho tinguin en compte —va replicar ella, encreuant els braços, tant pel fred com per la tensió que embolcallava les seves paraules—. Quan algú com ella, devota i entregada, perd la fe…

—Fins al punt, com diu, d’aïllar-se?

—Sí. Ella ho va fer. Va desaparèixer. Va llançar la tovallola i no volia veure ningú. Crec que si no hagués estat creient, s’hauria suïcidat. Però el seu amor a Déu li va impedir fer-ho. Es va enfonsar completament i va renunciar a tot.

—Fins i tot a vostè?

—Sí.

—Però és la seva germana.

—Vostè no sap fins a quin punt pot fer mal la vida, senyor.

—Em costa creure que algú sigui capaç d’aïllar-se tant, i menys per una crisi de fe.

—Li repeteixo que ella ho va fer.

—No sap on és?

—No, no ho sé, i cregui’m que penso en ella cada dia, en com deu estar, si no se li’n deu haver ressentit la salut…

—Vivia amb una altra monja, la germana Maria de la Pau.

La Caritat Soldevila va serrar tant les dents que se li van dibuixar amb força dos angles rectes a banda i banda de la cara. El foc dels seus ulls hauria fos de cop la neu del Tibidabo.

—Veig que sap de qui li parlo.

—Sí, ho sé.

—Va ser-ne la culpable?

—Sí.

—Es van barallar?

—No m’ho va dir pas, però en va ser la responsable, n’estic segura. Vaig veure com es consumia, primer quan compartien aquell pis, al costat de la clínica de la Puríssima; després, quan va marxar, fastiguejada, desfeta, callant vagi a saber què, i finalment quan em va confessar que se n’anava, que renunciava als seus vots, malgrat que va resultar que l’havien fet fora, com un gos ronyós. —Se li van començar a omplir els ulls de llàgrimes—. Tot va ser molt ràpid i confús.

L’Hilari va optar per dir-l’hi.

—La germana Maria ha mort.

Les celles de la Caritat Soldevila es van disparar cap amunt.

—De debò?

—Una jove l’ha fet caure escales avall aquest matí.

La dona es va omplir els pulmons d’aire.

Havia contingut les llàgrimes. Ara li brillaven els ulls.

—No diré que em sap greu —va reconèixer—. Religiosa o no, era una mala dona. Suposo que ningú no mereix ser assassinat, però hi ha persones que es guanyen la seva perdició. La meva germana era una bona monja. Sempre havia volgut ser-ho. Tenia profundes conviccions i hi creia amb fermesa… Sé que algun fet estrany, molt greu, es va haver de produir perquè passés el que va passar, i que aquesta monja va ser-ne la responsable. Quan va rebre la carta d’expulsió, en la qual se li revocaven els vots, va cridar plorant: «Ho ha aconseguit! Ha guanyat!», referint-se a ella.

—Van ser les seves paraules?

—Mai no les oblidaré. Ni la seva cara. Aquella expressió tan adolorida… —va dir ella, tornant a emocionar-se.

—No té ni la més petita idea d’on pot ser?

—Em va demanar que li donés temps, que quan estigués preparada, m’ho diria. Jo… no he gosat buscar-la. Quan ella vulgui, tornarà, ho sé.

—Potser ara li agradaria saber que aquesta monja ha mort.

—No és venjativa. És capaç de perdonar i pregar per la seva ànima —va apuntar ella, endolcint el rostre, els llavis, els ulls—. L’Esperança es va fer monja per mi, saben? Jo era qui, de petita, tenia fe, i la vaig arrossegar cap a això. Sóc la gran i em seguia sempre. Quan va arribar el moment, em vaig fer enrere, la vaig deixar sola. M’havia enamorat i això ho va canviar tot. Més endavant vaig trencar amb ell, però ja res no era igual. En canvi, l’Esperança va continuar, la seva fe es va fer més gran, més forta, deia que per totes dues. Possiblement en el fons la vaig decebre. Un cop va fer els vots, va voler treballar com a assistent social, amb mares i nadons. Tot això li agradava —va comentar ella, amb un sospir apesarat—. Com li he dit, a vegades penso que, de tota manera, ens vam distanciar. Després, en perdre els hàbits, va sentir tanta vergonya, tanta! Es va amagar, com si fos una empestada, i ja fa dos anys d’això. Tant de temps…

—Cap contacte des de llavors?

—Sí, una trucada per Nadal, o pel meu aniversari, i ja està; sempre amb poques paraules, molt poques, lacònica i tancada en si mateixa. L’últim contacte va ser a l’estiu. Per primer cop la vaig notar millor, una mica més animada. Em va dir que treballava en una guarderia, cuidant nens, i que no em preocupés, que vivia amb una amiga.

—Li va dir com es deia?

—No, però fins i tot abans, la seva única amiga era una tal Sandra Argemí. És possible que sigui ella, tot i que no m’ho va dir pas. Vivia a la plaça Palau, al costat del carrer Espadería. Hi vaig jugar amb elles «quan érem petites» un parell o tres de vegades. Llavors eren carn i ungla. No creguin que no he pensat a arribar-m’hi per si és així i la veig, encara que sigui de lluny. Però em fa por. No vull aparèixer inoportunament en la seva vida si no se sent preparada.

L’Hilari es va quedar sense preguntes.

L’Esperança Soldevila va mirar cap enrere, en direcció a la perfumeria, i es va estremir lleugerament pel fet d’estar parlant a la intempèrie amb aquell fred.

—Ha estat molt amable —l’hi va agrair ell.

—Si la troben…

—Li direm que hem parlat amb vostè i que la necessita, sobretot ara que arriba un altre cop Nadal.

—Gràcies. Senyor…

—Sí?

—Per què han matat aquesta monja?

L’Hilari va rumiar la resposta.

—Crec que per la mateixa raó per la qual va marxar la seva germana —va dir allargant-li la mà per acomiadar-se d’ella.