Vint-i-tres

NO HAVIA ESTAT LA MILLOR NIT de la seva vida.

Primer somni: en Martín Peláez tirant per la finestra en Jaume Crusat. Segon somni: en Martín Peláez tirant per la finestra el seu fill. Tercer somni: l’Ignasi detingut a la Model. Quart somni: el seu pare i els seus germanastres rient-se d’ell perquè havia anat a veure’ls despullat. Cinquè somni: unes quantes monges envoltades de nens autoflagel·lant-se, mentre ells cantaven nadales. Sisè somni: una subhasta de nadons. Setè somni: la germana Maria tirant per la finestra en Martín Peláez.

Somnis? No, malsons.

Excepte, potser, l’últim.

Va ser el primer a llevar-se, perquè ja tenia els ulls oberts molt abans que sonés el despertador. Va desconnectar-lo perquè la Roser pogués gaudir més del descans i, mort de fred pel canvi de temperatura, es va ficar a la dutxa. El bany li va anar bé, però no hi va dedicar gaire estona. Volia parlar amb l’Ignasi abans que comencés la guerra de cada dia per l’ocupació del lavabo.

Va aconseguir sorprendre’l ja llevat, però encara en pijama.

—Hola —li va dir el seu fill, un pèl estranyat davant la seva presència.

—Ahir et vas adormir amb la ràdio engegada —va avançar l’Hilari.

Va aconseguir incomodar-lo, encara que, de moment, només fos pel fet d’haver-lo enxampat escoltant la ràdio mentre feia veure que dormia.

—Vaja —va sospirar l’Ignasi, sentint-se culpable.

—No escoltaves precisament música.

Ara sí que es va posar vermell.

L’Hilari li va aguantar la mirada.

No el va escridassar pas.

No es tractava d’això.

—Ho sap algú? —va preguntar el seu pare.

—No.

—De debò?

—T’ho juro.

—Per què ho fas?

El noi va exhalar una glopada d’aire. Li costava parlar.

—Diu coses interessants…

—Però perilloses.

—Bé, tu ets a homicidis, no pas a la Brigada Politicosocial.

—Això no hi té res a veure.

—No dius sempre que les coses no poden durar gaire més i que cal preparar-se per al que vingui?

—Ho dic amb la boca petita, i aquí, a casa. No pas fora. A més, em puc equivocar. Franco està més cofoi que mai i el Règim cada vegada gaudeix de més bona salut.

L’Ignasi es va recuperar lleugerament.

—Ho sento.

—No es tracta de sentir-ho. —Es va imaginar en Creix interrogant-lo—. Te l’estàs jugant, i nosaltres amb tu. Això no és cap joc. No facis bestieses.

—Si em parlessis del que va passar a la guerra.

—No és tan senzill.

—Però tu tens les teves idees i m’agradaria conèixer-les.

—Les meves idees són meves, fill. Probablement no et convé conèixer-les. Tu has de viure en aquest país.

—I tu no?

—Sí, però menys.

L’Ignasi va encreuar els braços, més còmode. Al capdavall no el renyava. Estaven parlant.

—Hi va haver un cop d’estat, oi? I Franco va provocar una guerra civil.

—Ignasi, no.

—No te n’adones, que no saber és pitjor?

—Vols que en parlem?

—Sí.

—D’acord, però ara no. I promet-me…

—T’ho prometo.

—No saps què t’anava a demanar.

—Que vagi amb compte, que no vagi per aquests mons de Déu pensant en veu alta, que no em fiqui en embolics… —li va engegar ell, fent un posat d’avorriment—. Escolta, et puc preguntar una cosa?

—Sí, però de pressa, que me n’haig d’anar.

—Quan interrogues un sospitós, li pegues?

—Quina mena de pregunta és aquesta? —es va encarcarar.

—Va, digue-m’ho. Al cap i a la fi són pispes, delinqüents o assassins, i cal arrencar-los una confessió, no?

—No «els pego» —va dir ell, remarcant les paraules.

—Diuen que tots els polis…

—Jo, no.

—No pensava pas criticar-te.

—Ignasi, jo investigo, faig preguntes, resolc casos. Aquest és el meu mètode.

Per primer cop, el noi va somriure.

—Ets un poli ben estrany.

—De manera que sóc un poli estrany —va repetir ell, incrèdul.

—Sí —va insistir sincerament.

—Quant temps fa que escoltes aquesta emissora?

—Un parell de setmanes.

—Com la vas descobrir?

—Alguns companys de classe…

L’horror es va apoderar novament de l’Hilari.

—Comenteu coses?

Era inútil mentir, i ho sabia.

—Sí, les comentem.

—Maleït sigui, Ignasi! —va exclamar ell, començant a desesperar-se.

—Però si fins i tot ja es comença a parlar en català en alguns llocs.

—Mira, no et coartaré la teva independència el dia que la tinguis. Ara vius en aquesta casa i punt. Però sàpigues que les presons són plenes d’innocents com tu, que es pensaven que això és Amèrica i la seva llibertat d’expressió. Maleït sigui, vivim en una dictadura! —El crit va alarmar l’Ignasi—. Hi va haver un cop d’estat, es va acabar un sistema i ara mana l’Exèrcit! Això no és cap broma! Vols que t’expliqui què fa la Brigada Politicosocial? Vols que et parli d’un sàdic anomenat Antonio Creix, que es passeja per la Central amb gotes de sang fresca a la camisa? Vols saber com acabaran els qui passin pel Tribunal d’Ordre Públic?

L’Ignasi havia empal·lidit del tot.

—Em… sap greu —va dir per segona vegada el seu fill.

L’Hilari el va abraçar.

—No canviïs —li va xiuxiuejar a cau d’orella—. Però no vulguis fer-te l’heroi. Sigues més llest que ells.

Va fer-li un petó a la galta i va sortir de la seva habitació.

La Montserrat ocupava ara la cambra de bany. Va sentir-la cantar, feliç d’haver-l’hi arrabassat al seu germà gran. A vegades «a la vida» n’hi havia prou amb aquelles petites grans victòries. Va tornar a la seva habitació i hi va trobar la Roser mandrejant encara al llit. Les imatges de la seva trobada sexual el dia abans li van reaparèixer al cervell.

Tornava a estar excitat?

Sí, com si el sexe cridés el sexe.

—Hola, rei —va remugar la Roser.

Es va alegrar que no l’hagués sentit alçar la veu a l’habitació de l’Ignasi. Preferia no donar-li explicacions en aquell moment.

—Ja et lleves?

—Sí, per què? Has passat mala nit, oi que sí?

—M’has sentit?

—Gemegaves, no paraves de moure’t…

—Malsons.

—Els detenies a tots?

—A tots —va dir orgullós, mentre es treia el pijama per vestir-se.

—Estàs bé? —va preguntar ella, sense refiar-se’n.

—Sí, de debò. Tranquil·la.

—Oh, sí, tranquil·la.

Va preferir sortir de l’habitació només amb els pantalons posats i la camisa a la mà, per no haver de continuar per aquell camí. Afortunadament ja no hi va haver més preguntes, comentaris o al·lusions. La resta va transcórrer tranquil·lament. La Montserrat semblava feliç, l’Ignasi tímidament silenciós i amb els ulls un xic vermellosos, com si la part final de la seva matinera trobada paterna l’hagués sacsejat per dins, i la Roser aparentment distreta i amb la son enganxada a les parpelles. Quan estava a punt d’anar-se’n, va ficar la llibreta de la germana Amàlia a la butxaca de l’abric, que era prou gran.

Encara no estava decidit.

Abans de marxar va fer un petó a la seva dona.

—Tornaràs al migdia? —li va preguntar ella, picant-li l’ullet.

—Mira que ho faré, eh?

—Ui, ui, ui, no gallegis tant, Tarzan —se’n va burlar ella.

—No sé per què t’estimo —va remugar.

—Jo, sí: perquè sóc la millor.

Es van fer un altre petó, aquest més llarg.

Va marxar excitat i preguntant-se què li estava passant.

Finalment va prendre la decisió al carrer.

Valia la pena?

No era fins i tot sàdic, d’una banda, i masoquista, de l’altra?

L’excusa perfecta per conèixer almenys la seva germanastra?

—Fes-ho —es va dir a si mateix.

Una veu interior va mirar de dissuadir-lo.

—A la merda. Fes-ho —va tornar a pensar en veu alta—. Per què no?

Va aturar un taxi i li va donar l’adreça de la casa de la seva germanastra. Les sabia totes de memòria: la del seu pare, la del seu germanastre i la d’ella. I, per descomptat, la del despatx d’en Manel Soler Raventós, per on a vegades passava per veure’l de lluny estant.

El fill no volgut.

El bastard.

Què li feia més mal: ser un bastard, el fill il·legítim, o no saber si ell, simplement, no el volia veure? Al capdavall, la idea de no deixar que es casés amb la seva mare havia hagut de partir del seu avi, el cap del clan quaranta anys abans. El gran home, mort feia pocs anys. I si el seu pare no s’atrevia a fer el pas? I si…?

Sempre les mateixes preguntes.

La Mònica Soler Palau vivia prop de la casa paterna, al bell mig de Pedralbes. Al cap i a la fi, el seu marit també tenia pedigrí. El taxi el va deixar a la porta, amb el taxista admirant per la finestreta el luxós edifici. L’Hilari va baixar i no va caminar més enllà d’uns metres. Abans fins i tot d’entrar a l’edifici, un conserge li va barrar el pas. Va mirar-lo de dalt a baix amb cara de sentinella en guàrdia.

—A quin pis…?

La placa policial el va fer mirar guerxo i emmudir.

Va pujar a l’ascensor, luxós, de fusta brillant, i va baixar en un vestíbul senyorial, guarnit amb una tauleta i flors. Una catifa cobria el terra. Hi havia un pis per replà. La minyona que li va obrir la porta, correctament uniformada, li va mostrar una cara afable però seriosa. Ella també el va mirar com el conserge.

L’Hilari va començar a rodolar costa avall.

—La senyora, si us plau.

—De part?

—De la policia.

Això la va impressionar.

No hi va haver preguntes.

—Si vol passar. L’aviso de seguida.

No va ser una espera llarga, tot i que el pis era enorme. La minyona va reaparèixer, però tan sols per conduir-lo a l’habitual saleta on s’hauria d’esperar.

Aquest cop sí, els minuts van caure a plom.

Un, dos, cinc…

Fins que la Mònica Soler Palau va fer acte de presència.

L’havia vist sempre des de lluny, ben vestida, maquillada. Mai de tan a prop.

El més sorprenent era la semblança.

Perquè eren gairebé com dues gotes d’aigua.