Trenta-tres

LA CASA DE LES FINESTRES VERDES tenia dues plantes i la porta del carrer oberta. Era petita, tan o més humil que la que acabaven d’abandonar, amb en Narcís i la Maru barallant-se a dins. El carrer també era petit, al final del viaducte de Vallcarca. Per la part de la dreta s’enfilava recargolant-se turó amunt. El trànsit era mínim. Encara s’hi veien camps i sembrats, amb els edificis de l’Hospital Militar retallant-se grisos sobre el perfil esquerre.

Van mirar a les dues bústies de l’entrada.

Quatre noms al de la planta baixa. Un al primer pis.

—Aquest —va dir en Quesada—. Carme Subirats Vinyals. A l’altre hi viu massa gent.

Van pujar el curt tram d’escales i es van aturar davant la porta de l’habitatge. L’Hilari va enganxar l’orella a la fusta més de deu segons.

—Res —va xiuxiuejar.

—Hi entrem a la força? —va dubtar el seu company.

—Aquí dins hi ha una dona gran. Valdrà més que no. I si li provoquem un infart?

—I si ell ens rep a trets?

—Llavors posi’s darrere meu —li va suggerir.

—Vol fer-se l’heroi?

—Ahir a la nit sap que serà pare i ja es vol ficar en embolics? Au, calli.

Ho va fer, però, un cop més, va treure la pistola i es va mantenir en guàrdia, a un costat de la porta.

L’Hilari va ser qui va prémer el timbre.

No hi va haver preguntes. Ni tan sols un so. La porta es va obrir i es van trobar una dona menuda, d’edat indefinida, probablement setanta anys perquè es movia prou bé, probablement vuitanta per les arrugues que li solcaven el rostre, probablement fins i tot més per l’eternitat que traspuava, com si tota la història de la seva humanitat es manifestés a través del cansament dels seus ulls.

Va mirar-los amb una amable curiositat.

—Senyora Carme?

—Venen enciclopèdies?

—No, no senyora. Estem buscant el seu nét, en Pere. Que és a casa?

—No —va contestar ella, alhora que se li dibuixava una ombra de tristesa als ulls.

—Viu aquí?

Va vacil·lar.

Un dubte carregat d’enyorança.

—Sí, bé… —va respondre ella, sense trobar les paraules adequades per expressar el que era indefinible—. Va i ve, m’entenen? No els sabria dir…

—Quant fa que no el veu?

—Doncs… no ho sé, un o dos dies. Ja hi estic acostumada. Els joves… —Va començar a reaccionar a les preguntes—. Qui són vostès? Per què el busquen? Són policies?

—Em temo que sí —va dir l’Hilari.

L’expressió de tristesa va donar pas a l’aflicció i el dolor.

—Ai, aquest nét meu… —es va plànyer—. Què ha fet ara? Em va prometre…

L’Hilari va pensar en la seva mare.

Era diferent, i tanmateix…

—Que podem passar, senyora?

—Oh, sí, és clar, perdonin! —va dir ella, cedint-los el pas mentre s’apartava de la porta.

En Quesada ja havia desat la pistola.

El pis també era petit, com la casa, però acollidor. Els mobles justos, antics, molt vells, i els records d’una vida repartits aquí i allà. La porta d’entrada donava directament al menjador, sense passadís. En una paret, grans retrats de persones possiblement mortes, avis, pares, amb rostres i vestimentes de finals del segle passat i de la primera meitat del XX. La pulcritud era extrema, les cortines netes, la catifa deslluïda però càlida. L’escalfor provenia d’un braser visible a la part baixa d’una taula braser, sense cobretaula ni faldons, perquè s’escampés pel pis. Ella anava coberta amb una mantellina fosca.

—Volen seure? —els va convidar.

—Em temo que el meu company haurà d’escorcollar la casa. Em sap greu.

—Si és la seva feina… —va dir mirant en Quesada—. Faci el que hagi de fer, jove, però, si us plau, no trenqui res i toqui el mínim de coses possible.

—Sí, senyora.

—L’habitació d’en Pere és la que hi ha al fons.

L’Hilari es va quedar sol amb ella. L’anciana es va asseure a la cadira més propera al braser. La primera cosa que va fer va ser agafar la pala per remoure les brases i expandir l’escalfor. Un petarrelleig de llums vermelloses va acompanyar l’acció. Ell va ocupar una cadira més allunyada, però pròxima a la dona. Una fotografia d’en Pere Molls Casals, feta uns anys enrere, quan era molt més jove, presidia el bufet amb els plats i els gots.

—Em dirà per què el busquen? —va suplicar la vella.

—Investiguem un fet en el qual pot estar relacionat —va respondre ell, fent servir la paraula «relacionat» i no «involucrat».

—Espero que no sigui res —va dir la dona, encongint-se lleugerament a la cadira.

—I els pares del seu nét?

—El meu fill va morir a la guerra, a l’Ebre. En Pere no el va arribar a conèixer. La meva jove va morir quan ell tenia deu anys, de tuberculosi. Vaig haver de fer-me’n càrrec, i… suposo que no ho vaig fer gaire bé. Sempre ha estat molt rebel, molt seu. Va créixer molt de pressa i ple de ressentiments.

—Han estat temps difícils —va replicar ell, donant-li espai perquè es tranquil·litzés i es confiés, sabent que interrogar una persona gran sempre suposava una dificultat afegida.

No volia perdre-la.

Era gairebé la seva última carta.

—Ja ho sé —va assentir ella un parell de vegades—. Digui-m’ho a mi. Vostè ha patit gana i fred, senyor?

—No —va reconèixer.

El somriure de l’anciana va ser apesarat.

En Quesada va reaparèixer amb la mateixa cara que quan havia escorcollat l’habitatge d’en Narcís i la seva dona.

Res.

Ni una pista.

L’Hilari va intentar mantenir la serenitat, la seva aparença calmada.

—Té idea d’on pot ser el seu nét?

—Vagi a saber. A qualsevol lloc. No és dels qui expliquen les coses. I això que és molt bo, eh? A mi m’adora, i em porta així, escoltin —va respondre ella, ajuntant les dues mans amb els palmells oberts cap amunt, en una mostra d’orgull.

—I de la Pilar, en sap res?

—La Pilarín? —Li va canviar la cara, i se li va omplir de llum i amor—. Ai, no! Quina pena! Tant de bo haguessin continuat junts, perquè ella era l’única que sabia tractar-lo i portar-lo pel bon camí! Beneïda criatura!

—Quan va ser l’última vegada que la va veure?

—Fa gairebé un any, a finals de març, abans que tanquessin en Pere a la presó per última vegada. Vivien aquí tots dos, amb mi.

—I què va passar?

—Doncs que ella ja no podia més i va marxar. Tan nena, tant! La beguda, les mentides d’en Pere, la falta de diners, la por que el tornessin a empresonar, com així va ser… Quina llàstima, cregui’m. Eren ànimes bessones, l’un per l’altre. S’estimaven… —va dir obnubilada.

—Parli’ns d’això.

—Li interessa?

—Sí.

—Per què?

—Necessito encaixar algunes peces de la seva història, senyora. També l’estem buscant a ella.

—No entenc…

—Tranquil·la. Ho està fent bé. I no solament ens ajuda a nosaltres. També està ajudant el seu nét.

—L’empresonaran?

Va suportar estoicament la pregunta.

—Depèn d’algunes coses —va mentir—. Investiguem un cas que té a veure amb la Pilar.

—Llavors perden el temps. —Va somriure feliç—. La Pilar és incapaç de fer mal a una mosca. No té malícia. Ja l’hi he dit, no he conegut ningú més dolç i afectuós. A mi a vegades em deia «mama». No «àvia», «mama». Quan es tenen vides dures, l’amor ho és tot. Miri —la Carme va posar la mà damunt del genoll de l’Hilari—, la Pilar va ser qui va fer canviar en Pere. Era capaç d’això i més. Quan estaven junts, ja no els importava res. Si haguessin tingut una mica més de sort, només una mica. En Pere volia donar-li tant, tant! Una vida millor. I ella l’única cosa que pretenia era que ell fos bo, res més.

—Quan va començar la seva relació?

—Ella tenia catorze anys, ell vint-i-un. Semblava una nena, però era una dona. Per a en Pere va ser una sorpresa, entenen què vull dir? La sorpresa de la seva bellesa, la seva maduresa, el seu caràcter. Rarament ànimes bessones es troben com ells. I, a més, eren dos solitaris. S’entenien mútuament. S’identificaven l’un amb l’altre i es veien i reconeixien l’un en l’altre. —En anar cap enrere en els seus records, va fer un lleu posat de dolor—. A la Pilar la van abandonar de petita. No va conèixer els seus pares. Sortosament va aparèixer una tia seva que la va acollir. Però aquesta dona era dolenta. Dolenta de debò. Li pegava, l’obligava a treballar, amb prou feines va anar a escola. L’hauria arribat a prostituir, perquè moltes vegades, ja amb dotze o tretze anys, li deia que Déu li havia donat la bellesa i un cos bonic perquè se’n servís i es beneficiés d’aquests dons. La Pilar em va explicar una vegada que no sabia què se n’hauria fet, de la seva vida, si no hagués aparegut en Pere. Ell la va alliberar, i ella el va salvar. Es van enamorar —va dir la vella, fent cara d’èxtasi—. Oh, sí, es van enamorar! Feia goig veure’ls! Mai no em va importar que dormissin junts sense estar casats. Per què m’havia d’importar? És que potser un paper val més que un sentiment? En Pere va canviar de la nit al dia. Ja havia tingut problemes amb la llei. Se’n va anar a fer el servei militar, però el van fer tornar al cap d’unes quantes setmanes perquè tenia un problema al cor. Llavors es va posar a treballar, va fer el que va poder, i es va aferrar a un somni impossible, impossible… —es va interrompre ella, tancant els ulls, víctima d’una sobtada emoció.

—Quina mena de somni impossible?

—Viure en pau, treballar, tenir una oportunitat —va sospirar l’anciana—. Tenia antecedents, solia perdre la paciència de seguida, s’enfadava… La llavor del mal a vegades aconsegueix arrelar profundament. Quan bevia i tornava a casa borratxo, plorava i li demanava perdó a la Pilar. Així i tot, no li va alçar mai la mà. Ella no l’hi hauria consentit. De tota manera l’hi perdonava tot, tot, fins que finalment… ja no va poder més, va llançar la tovallola. Va dir-li que no volia autodestruir-se, ni veure’l sucumbir a ell. Em fa l’efecte que, pobreta, es va sentir esgotada. Va marxar i ens va deixar sumits en la tristesa. Ens faltava l’aire, la llum. En Pere va voler arreglar-ho, necessitava diners per fer alguna cosa, un negoci. Va idear una estafa per aconseguir-ne. No vaig arribar a saber mai de què es tractava. Van detenir-lo abans que pogués posar-ho en marxa i, a l’últim, va acabar de nou engarjolat, fins fa un mes.

—No va anar a buscar-la, en sortir de la presó?

—Jo li vaig dir que ho fes, però ell em repetia que no, que ja no tornaria, que ella tenia raó i no era bo. Em va dir que, sense ell, tindria una oportunitat. Déu meu… —va dir la dona, posant-se una mà als ulls—. Hauria matat per la Pilar. Encara més, hauria mort per la Pilar. L’hi vaig veure en la mirada. Per això va pensar que el millor era deixar-la volar lliure. —La dona va exterioritzar tota la pena que sentia posant-se una mà al pit—. Pobret… A la nit el sentia plorar. Estimava la Pilar. L’estimava tant i se sentia tan sol!

—No la va visitar la Pilar durant els mesos que en Pere va estar a la presó?

—No.

—Li va estranyar?

—Vaig pensar que no devia voler saber res d’en Pere ni de mi, per no sentir-se lligada o obligada. Probablement, si s’haguessin vist, haurien caigut l’un als braços de l’altre sense més ni més. Com ho podem saber? Les emocions i els sentiments humans són tan impredictibles.

—Va poder saber ella que el seu nét era a la presó?

—No ho sé pas.

—I on creu que pot ser ara?

—M’imagino que deu haver tornat amb la seva tia. On podria anar, si no? No se m’acut res més, llevat que hagi trobat un altre home. En Pere està intentant refer la seva vida, començar des de zero, però si ja el busquen…

Van restar uns segons en silenci. Tots tres. En Quesada mirava directament a terra. L’Hilari sabia que ja era hora de marxar.

La deixarien sola, amb els seus dubtes, les seves preguntes, les seves renovades pors.

Què faria quan s’assabentés que en Pere havia mort dues persones?

N’hi hauria prou sabent que ho havia fet per amor?

—Senyora, una darrera pregunta. Sap com es diu i on viu la tia de la Pilar?

—Sí, la vaig acompanyar una vegada. Al vint-i-dos del carrer Sors, un de paral·lel a Escorial per la part de dalt. No hi volia anar sola a buscar unes coses. Afortunadament, la seva tia no hi era aquella tarda. Es diu Paqui.

—Gràcies —l’hi va agrair l’Hilari aixecant-se.

En Quesada va fer el mateix.

L’anciana es va quedar asseguda a la cadira, com si un pes enorme li impedís moure’s.

—Senyor —va dir ella, llançant-li a l’Hilari una mirada suplicant—. Si el troben… no li facin mal, si us plau.

—Dependrà d’ell, senyora Carme.

—Ha tingut mala sort, això és tot.

Dues estranyes paraules.

«Mala sort».

N’hi havia una altra: «Destí».

Qui podia escapar-se’n?

—Si ve per aquí… —va dir l’Hilari, sense acabar la frase.

—No pateixi, li diré que no compliqui més les coses, sigui el que sigui el que hagi fet, tot i que no crec que em faci cas, oi?

—Bona tarda, senyora —es va acomiadar ell, inclinant el cap en un gest de cortesia.

Van obrir la porta del pis i es van enfrontar al fred exterior. La tarda queia molt de pressa sobre Barcelona. A en Quesada li feia sorolls la panxa, de la gana que tenia. Quan van tancar la porta, van baixar al carrer en silenci.

—Li posem vigilància, per si en Pere treu el nas per aquí?

—No vindrà pas —va dir l’Hilari—. No fins que la Pilar estigui fora de perill, sola o amb ell.