Trenta-dos

LA SIRENA TORNAVA A ESQUINÇAR L’AIRE amb la seva estridència. L’única diferència era que ara qui conduïa era ell i en Quesada feia de copilot. L’Hilari acostumava a marejar-se si havia de llegir en un vehicle en marxa, i encara més a tota velocitat, de manera que el seu company era qui examinava la fitxa d’en Pere Molls Casals, mentre volaven cap a l’única adreça que hi figurava.

—Vint-i-cinc anys, detingut cinc vegades: dues per vagància, una altra per una baralla, una per robatori i l’última per estafa. Va sortir fa un mes de la Model.

—De quant temps va ser aquesta última condemna?

—De sis mesos.

—I abans estava lliure?

—Sí.

—O sigui que podria ser el pare de la nena.

—Sí.

—I amb cinc delictes, per què no ha estat més temps detingut?

—Bé, no sembla el pitjor dels delinqüents —va explicar en Quesada, que va continuar llegint la fitxa policial—. El robatori i la baralla van tenir lloc quan era menor d’edat. Va passar pel reformatori. En sortir-ne van arribar les dues detencions per vagància, una abans i l’altra després de fer el servei militar. L’última ha estat l’estafa, si bé, literalment, amb prou feines en va treure per comprar tabac: tres mil pessetes. Sens dubte una bona peça, però també un pobre desgraciat.

—Alguna cosa dels pares?

—Esperi… —Va buscar entre les atapeïdes línies escrites amb diferents màquines d’escriure abans de comprovar-ho—. No, no hi veig res.

—Fantàstic —va dir l’Hilari, fent espetegar la llengua.

—Creu que el trobarem en aquesta adreça? —va dubtar en Quesada—. Aquesta gent no para dos dies quieta al mateix lloc.

—És tot el que tenim.

—I si tenim sort, viu aquí i té la nena?

—La nena deu ser amb la seva mare.

—I amb ell?

Va meditar la pregunta.

—No ho sé —va admetre preocupat—. Hi continua havent alguna cosa en tota aquesta història que no lliga.

—Què és?

—Vint-i-quatre hores entre els dos incidents —va replicar—. Li he dit al comissari que ella va actuar primer sola, i que en morir la monja, devia demanar-li ajuda a ell. És l’única cosa que tindria sentit. Això implica que no estaven junts abans que ella tingués el contratemps amb la germana Maria.

—Si l’ha ajudat a recuperar la nena, segur que ara sí que estan junts. Es necessiten mútuament. No poden pas fugir sols.

—No els veig fent plans —va suggerir l’Hilari, bellugant el cap d’un costat a l’altre—. Aquest tal Pere Molls tot just té la petita des de fa una estona. Dubto molt que disposin de diners. O estan amagats, o ell cometrà algun altre delicte per aconseguir-ne. I si hi ha desesperació, hi ha bogeria. Si algú més en surt malparat o mort… Apagui la sirena. No vull que ens sentin arribar des d’un quilòmetre abans.

Es va fer el silenci, però no per això va disminuir la velocitat. L’Hilari conduïa menys de pressa, però amb més elegància. En Quesada va guardar la fitxa policial d’en Pere Molls Casals a la guantera del cotxe. Tots dos tenien ja impresa a la retina la cara del perseguit.

Fins i tot amb el nas tort, era guapo.

Un bala perduda amb imatge.

—Avui no dinarem —es va plànyer en Quesada, posant-se una mà a la panxa.

L’última adreça coneguda d’en Pere Molls corresponia a Horta, un passatge proper al carrer Campoamor i al Turó de la Peira. L’Hilari va reduir la velocitat del cotxe per poder fixar-se bé en els rètols dels carrers. En Quesada tenia la guia a punt.

—Una mica més amunt i a la dreta —li va indicar després d’examinar el mapa.

Va seguir el curs del carrer. Ara anava tan a poc a poc que un cotxe situat darrere seu va protestar fent sonar el clàxon. En van tenir prou posant un segon la sirena, breu i ràpida, perquè callés.

—Senyor. —En Quesada tornava a estar parlador.

—Què l’amoïna?

—Què farem quan l’agafem?

No hi va haver resposta.

—Inspector?

—Què vol que li digui? Ha mort dues persones. Aquest desgraciat no s’escapa del garrot vil.

—I ella?

—És la mare de la seva filla, però si l’acusen de l’homicidi de la germana Maria, tant si és voluntari com si és involuntari, la detindran. Què va passar en aquella escala? No ho sé. No crec pas que li serveixi de gaire el fet que la monja li arrabassés la petita. I un cop detinguda, que li prenguin o no la nena és una altra història. Dependrà dels jutges.

—És injust, no?

Davant el nou silenci, en Quesada va deixar de preguntar.

Tots dos es van concentrar a trobar el passatge.

—És aquí —va dir el sotsinspector un minut més tard.

Un grup de cases baixes, d’una sola planta, amb un llarg pati central al voltant del qual s’agrupaven totes les portes, formava un microcosmos únic enmig del seu entorn. Quan la Barcelona del desenvolupisme arribés fins allà, aquell minipoble seria escombrat pel progrés i la necessitat que la ciutat creixés cap amunt, ja que no ho podia fer a l’ample per culpa del mar i Collserola. Però de moment la zona se salvava. Tots els barris populars ja es veien amenaçats. Gràcia, Sants, Horta… Al centre, a l’Eixample, s’afegien pisos nous als edificis que abans no podien superar una certa alçada.

El lloc era humil, però bonic.

Testos i parterres, una acàcia perquè l’aigua de la pluja no s’hi emmagatzemés i formés bassals, fins i tot un pou central, tancat, que en un altre temps devia fornir d’aigua el veïnat. Algunes de les cases, una minoria, estaven emblanquinades. Les finestres tenien cortines. Una illa.

Un cop més, mentre s’endinsaven al lloc, en Quesada va treure l’arma.

—I ara què fem, truquem a totes les portes?

Es van trobar un nen.

Una criatura de set o vuit anys, que jugava sol a bales just en acabar-se l’entrada i fer-se visible el pati interior.

—Saps on viu en Pere Molls Casals? —li va preguntar l’Hilari.

—No —va respondre el nen, que se’ls havia quedat mirant molt seriós.

—És un home amb el nas tort.

—Ah, sí. El Guapo? Abans vivia allà —va dir ell, assenyalant una de les portes del fons.

Es van acostar a l’habitatge i es van situar un a cada banda de l’entrada. En Quesada continuava empunyant la pistola. L’Hilari va ser qui va trucar a la fusta.

A l’interior es va sentir una veu d’home, enfadada.

—Maruja, cony! T’has tornat a deixar la clau? Hòstia!

En obrir-se la porta es van trobar un home d’uns trenta anys, molt prim, ulls sortints, dents mal repartides. Duia un jersei gruixut, estripat i vell. En veure’ls, no va haver de preguntar res. L’instint el va fer recular i va intentar fugir.

No va ser tan ràpid com l’Hilari, que el va agafar pel jersei.

En Quesada li va posar l’arma sota el nas.

—Calma’t —li va dir el primer.

—No… he… fet… res… —va dir ell, mirant guerxo—. L’hi… juro.

—Com et dius?

—Narcís.

—Narcís què més?

—Auladell Pérez.

—Estàs sol, Narcís?

Va fer que sí amb el cap.

L’Hilari va acabar d’empènyer-lo dins l’habitatge. En Quesada va tancar-ne la porta. El lloc era petit i feia olor de tabac. Amb prou feines hi havia mobles. Dues cadires, una taula, un aparell de ràdio damunt d’unes totxanes apilades i una bombeta penjada al sostre. A través d’una porta oberta es veia un llit desfet.

—D’acord —li va etzibar l’Hilari—. Estem buscant en Pere Molls.

—Qui?

En Quesada li va tornar a clavar el canó de la pistola al nas.

—Ah, el Guapo! —va dir ell, empassant-se la saliva—. Ja no viu aquí, collons. Fa molt temps que va marxar, quan la Maru i jo… —Va començar a posar-se nerviós—. Escoltin, de debò, ho juro. No sé res d’ell. Em van dir que havia sortit de la garjola i que se n’havia anat a viure amb la seva àvia, que per a això hi són les àvies, no? Aquí no podia venir, no hi cabem. I, a més, a la meva dona no és que li caigui gaire bé.

L’Hilari li va fer un gest a en Quesada. El seu company es va guardar la pistola i se’n va anar a inspeccionar l’habitatge.

—On viu l’àvia?

—No ho sé.

La mà de l’Hilari li va engrapar el coll.

Com si agafés un escuradents.

—On? —va preguntar ell, començant a tancar els dits.

—Ai!

—Parla, cony!

—Hòstia… que em fa mal! Jo… Deixi que faci memòria, home! No em faci posar nerviós!

Va afluixar la pressió.

Tot d’un plegat va recordar l’Ignasi, preguntant-li si ell pegava als detinguts.

Als quals calia «arrencar-los una confessió».

Li havia dit que no, i el seu fill l’havia titllat d’«estrany».

Potser no ho era tant.

—On viu? —va insistir.

En Quesada va tornar del seu ràpid examen. Va moure el cap negativament. Això volia dir no solament que en Pere Molls no era allà amagat, sinó que tampoc no n’hi havia cap rastre i que en Narcís deia la veritat.

O una part.

La mà de l’Hilari romania al coll de l’home.

—Vallcarca —va acabar remugant—. On hi ha el viaducte, saben? Per allà, al carrer Rubens, però no sé a quin número… Ai! —Va tensar el coll davant la pressió de l’Hilari—. Que no ho sé, collons! És una casa petita, amb les finestres verdes, o almenys eren verdes l’última vegada que el vaig veure allà, fa temps!

—Com es diu?

—Com vol que ho sàpiga? És l’àvia!

L’Hilari va optar per deixar-lo anar. En Narcís va fer una passa enrere, d’una banda espantat, de l’altra furiós. Va escombrar-los amb una mirada opressiva. L’escarabat atemorit davant la bota disposada a esclafar-lo. Semblava el que era: un pobre infeliç.

—Estàs bé? —va voler tranquil·litzar-lo l’Hilari.

—Quina pregunta —va dir l’home, acaronant-se el coll.

—Quant temps fa que no el veus?

—Molt.

—Va sortir fa un mes.

—Doncs d’abans. No m’ha vingut a veure, ja l’hi he dit. Sap que amb la meva Maru aquí…

—I la Pilar?

—La Pilar? —va respondre ell amb cara de desconcert—. Collons, inspector, que això va ser a la prehistòria, abans que l’engarjolessin! Apa que no ha plogut.

—Era la seva xicota?

—És clar, fins que ella va passar d’ell. És tot el que li puc dir.

—Com és?

—La Pilar? Una preciositat, això sí. Massa petita per a ell, amb aquella carona d’àngel… Eren l’un per l’altra, i a més penjats, però penjats, eh? El problema és que ja coneix les dones, oi?

—No, no les conec.

—Cony, que ella volia una seguretat. Per això el va deixar. Després ell va fer el que va fer i, au, una altra vegada a la presó.

—On viu la Pilar?

—Com vol que ho sàpiga? Es pensa que sóc una guia d’adreces? Era la xicota del Guapo i ja està. Com si hagués estat la primera!

L’Hilari va obrir la boca per formular la darrera pregunta.

No va poder.

Una dona va aparèixer a la porta. Més o menys de la mateixa edat que en Narcís, però molt més corpulenta i amb un rostre ferotge que es va accentuar en veure’ls. Lluny de sentir-se intimidada o acovardida, va començar a escridassar-lo.

—Una altra vegada? Que n’ets, de malparit! I ara què has fet?

En Narcís es va defensar com va poder, amb l’orgull ferit tant pel dubte de la seva companya com per la imatge de calçasses que estava oferint a la concurrència.

—Jo? I per què haig de ser jo? Que no són aquí per mi, Maruja, cony, que busquen en Pere!

En lloc de calmar-se, la Maru encara va cridar més.

—Un altre que Déu n’hi do! Quina joia, maleït sigui! —va dir amb els braços fent nanses, i seguidament es va encarar amb ells, passant olímpicament del fet que fossin policies—. I vostès què, tocant els nassos a la gent? És que no ens poden deixar tranquils d’una vegada? Vagin-se’n a empaitar delinqüents, que si el Guapo treu el nas per aquí, jo mateixa li tallaré els collons!

—Ja els he dit que no l’hem vist des de fa… —va intentar ficar-hi cullerada en Narcís.

—Tu calla! —el va interrompre ella, assenyalant-lo amb un dit colèric.

En Quesada va ser el primer a travessar la porta.

L’Hilari es va aturar al marc.

—Ho sento —va dir a en Narcís.

Va sortir al pati.

Un parell de veïns ja treien el cap per les finestres per esbrinar a què eren deguts els crits de la Maru.