Deu

L’HILARI VA OBRIR LA PORTA DEL PIS sense fer soroll. Potser la Roser encara no era a casa, però si hi era, volia donar-li una sorpresa. Es va treure l’abric i el va deixar al penja-robes. La calefacció el va fer entrar ràpidament en calor, ja que se sentia glaçat. Va avançar pel passadís de puntetes fins a arribar a la porta de la cuina.

Hi va treure el cap i la va veure, d’esquena a ell.

Encara tan ben vestida i guapa com al matí, com si també acabés d’arribar.

Quan es disposava a dirigir-li la paraula, la seva dona el va interrompre sense ni tan sols moure’s.

—T’he sentit.

—Vaja. —L’Hilari va deixar caure les espatlles.

—Et penses que sóc sorda o què?

—Però si no he fet gens de soroll.

—Doncs com a lladre no serviries gaire.

S’hi va acostar i la va abraçar per darrere, impedint-li que continués pelant una patata.

—Hilari… —va dir ella, en un tímid intent de protesta.

—Calla.

—Com és que has vingut a dinar? Un dia tranquil?

—Oh, sí! —va dir emfàtic.

—De debò?

—Horrorós.

La Roser va intentar girar-se, però ell la va retenir.

—Vols deixar-me anar?

—No.

Va besar-li el coll.

—No siguis…

—Com ha anat la reunió?

—Bé.

—I ja està?

—M’han fet una oferta i crec que l’acceptaré. És interessant. No són gaires diners, però l’horari és bo. Quatre hores al matí i llestos.

—Tu decideixes.

—Em deixes anar?

Ho va fer i ella es va girar, tot i que l’Hilari continuava arraconant-la contra el marbre de la cuina. Van quedar literalment enganxats, separats per molt pocs centímetres. Els ulls de la Roser van espurnejar. Els de l’Hilari, més. L’aroma del perfum femení es mantenia lleument.

Així i tot, la Roser es va entestar a desfer la màgia del moment.

—Has de tornar a marxar de seguida?

—No.

—Llavors et faré cigrons. Amb aquest fred…

L’Hilari no es va moure.

—Aixafaguitarres.

—I ara què et passa? —va arrufar el nas ella.

—Et dic que no me n’haig d’anar de seguida i tu em parles de cigrons.

—De què vols que et parli a aquesta hora?

Es va trobar el petó de l’Hilari als llavis.

—Però… —va barbotejar provant de parlar.

A l’últim, el seu marit els hi va acabar segellant.

Va començar a rendir-se.

Una mica.

—Hilari… —va xiuxiuejar quan ell se’n va separar, al cap d’una bona estona.

—Estem sols.

—I?

—No et sembla un miracle? Sols tu i jo, a casa.

—Una mica sí que ho és —va haver d’admetre.

—A la nit mai no podem…

—Gairebé mai.

—Però de pressa, i sense cridar per no despertar-los, i perquè a vegades fa molts dies… —L’Hilari li va fer petonets curts, mentre afegia problemes.

—Vols fer-ho… ara?

—Sí.

—Ai, Déu meu! Què t’ha agafat avui?

—Digue’n esperit nadalenc —va respondre ell, recordant la recent conversa amb el seu company—. En Quesada serà pare.

—I ho vols celebrar fent-ho amb mi?

L’Hilari es va separar un xic d’ella.

—No vols?

—I el dinar?

—Tant li fa, ara, el dinar. Vols o no vols?

—Així, de cop i volta, sense cap preàmbul…

—Com abans.

—Això era al principi, quan ens agafava el rampell a qualsevol lloc. —Els ulls li van brillar com brases—. Has vingut només per això, per fotre un clau?

—No, venia a dinar, però quan t’he vist… I amb aquest silenci. —Va tornar a preguntar-l’hi, amb l’ai al cor—: Vols o no vols?

Ara va ser la Roser qui el va besar.

—És clar que sí, home.

—Doncs…

—Pitja’m el botó d’encesa —li va xiuxiuejar a cau d’orella.

—Genial.

L’Hilari li va besar el coll, suaument, i va pujar fins al lòbul de l’orella per tornar a baixar i arribar a l’espatlla. Va haver d’enretirar-li el vestit.

—A poc a poc —va xiuxiuejar la Roser.

Va obeir-la. Més i més a poc a poc. Primer de tot, la musclera. Després li va abaixar la cremallera per treure-li la roba. Ho va fer lentament, pel davant i pel darrere. Va tocar-li per primer cop la pell nua de l’esquena.

—Tens les mans fredes —es va estremir ella.

Va tornar a besar-li el coll, ara lliure.

Un gemec.

Pas següent: els sostenidors. A vegades li resultava complicat obrir-ne la tanca amb una sola mà. Aquesta vegada els fats estaven de part seva, com si tot fos perfecte. Va desfer el ganxet i la peça es va afluixar. Es va separar una mica d’ella per treure’ls-hi pel davant.

Quedava l’última part del que la Roser anomenava «pitjar el botó d’encesa».

Va fregar-li un dels mugrons amb el tou dels dits.

I el gemec va ser música a cau d’orella.

L’Hilari es va excitar al màxim.

—Així… —va dir ella, arrapant-se-li.

Va continuar una mica més. Petons al coll, llargs, humits. Els dits al mugró. A poc a poc. A poc a poc. Suaument. Suaument. Carícies dolces.

Fins que la Roser s’hi va lliurar en cos i ànima, completament vençuda.