Dotze

EN CLAUDI PONS VIVIA a la part dreta de l’Eixample. En veure el número de l’edifici, carrer Girona amb València, va aparcar el cotxe a la cantonada mateix. Va col·locar el distintiu policial a la vista i, després d’apujar-se les solapes de l’abric i encongir-se tant com va poder, va caminar fins al portal de la casa, un edifici elegant, antic i caducament senyorial. A la garita vidrada de la portera, no hi va veure ningú. La dona de la clínica, en escriure-li l’adreça, no li havia posat ni la planta ni el pis, de manera que es va veure obligat a preguntar-ho al primer que passés.

Un ancià de gairebé vuitanta anys, en bona forma, i una nena d’uns dotze, extraordinàriament bonica, baixaven en aquell mateix instant l’últim tram de l’escala per enfilar el vestíbul en direcció al carrer. L’Hilari es va aturar davant seu.

—Perdoni, el pis del doctor Pons?

El vell el mirava sense dissimular, com si l’hagués reconegut.

—Principal primera —va dir.

—Ens coneixem? —va dubtar l’Hilari.

—No, però el vaig veure una vegada a la comissaria central de policia. Ho recordo perquè em van parlar molt bé de vostè.

—Espero que no hi estigués detingut.

—No, ja no. —Va somriure d’una manera estranya—. Vaig ser policia, inspector, m’imagino que com vostè, però d’això ja fa molts anys, abans de la guerra. Hi era per un altre assumpte.

—Hilari Soler —es va presentar ell, allargant-li la mà—. Un plaer, senyor.

—Miquel Mascarell —li va correspondre l’home—. Aquesta és la meva filla Raquel.

—Hola —la va saludar.

—Hola —va dir ella amb un deix de timidesa.

—Quants anys tens?

—Al febrer en faré tretze.

—Que bé! —No sabia què més dir.

—Com és ara el cos? —li va preguntar el senyor Mascarell.

—Suposo que com en la seva època, però amb uns altres vents —va ser discret, malgrat que tractant-se d’un expolicia de la República…

—És clar, és clar.

—Si arribem tard, la mama ens renyarà —va esmentar la Raquel.

L’Hilari va ser el primer a tornar a moure’s.

—Un plaer, i gràcies, de col·lega a col·lega —va dir acomiadant-se de l’ancià, al mateix temps que li allargava la mà.

L’home l’hi va estrènyer amb força.

Caràcter.

—Sort.

—Sempre cal tenir-ne.

Mentre pujava l’escala, l’Hilari es va preguntar si algun dia arribaria a tenir vuitanta anys i, en aquest cas, si aconseguiria estar en tan bona forma. Hauria jurat que el vell era l’avi de la nena, i tanmateix n’era el pare. Sorprenent.

O no.

En aturar-se davant la porta del doctor Pons, es va oblidar d’ell.

La dona que la va obrir es devia acostar als seixanta anys. Vestia amb rigidesa i el seu rostre tenia ben cisellades les línies de la seva personalitat. La duresa dels ulls acabava de conferir al seu aspecte un to eixut. De cap manera li va canviar l’expressió amb la pregunta.

—El senyor Claudi Pons?

—No es troba bé, em sap greu.

No li va preguntar qui era ni què volia.

L’Hilari va treure la seva omnipresent credencial.

La cara es va mantenir igual.

Però la va mirar atentament durant uns segons, possiblement mentre la seva ment anava i venia pels paratges de la seva circumspecció.

—Passi —va dir finalment, convidant-lo a entrar.

Per segona vegada, cap pregunta.

Una esposa dòcil.

O distant.

—Si es vol esperar aquí, si us plau. Vaig a avisar-lo —li va suggerir ella, obrint-li la porta d’una sala amb dues butaques, una tauleta i prestatges plens de llibres—. Però li repeteixo que no es troba bé.

El va deixar sol.

L’Hilari va passejar una mirada per l’entorn. Hi feia fred. Va tocar el radiador de la calefacció i estava apagat. No hi havia cap fotografia del Caudillo, però sí una del papa, solemne, suficient per impressionar i deixar ben clar que allà el catolicisme era extrem. No es va asseure en cap de les butaques perquè eren toves de mena, d’aquelles en què un s’hi asseu i s’enfonsa, de manera que aixecar-se’n acaba sent un suplici, i encara més si ets una visita. Es va esperar dret, atent als sons que poguessin venir de l’altra banda de la porta, però no va arribar a sentir res.

En Claudi Pons va trigar menys d’un minut a donar senyals de vida, i sens dubte, si estava indisposat, ho dissimulava bé. Va calcular-li la mateixa edat que la seva dona. A tot estirar, dos o tres anys més. La mà que li va allargar era fina, de pell suau i transparent, farcida ja de taques fosques a causa de l’edat. Va ser una encaixada flàccida, sense força.

—Bona tarda, doctor Pons.

—Bona tarda —va correspondre ell, amb una veu que intentava semblar serena—. La meva dona m’ha dit que és policia.

—Inspector Soler, homicidis.

—No entenc…

—Escolti —el va aturar l’Hilari—. Aniré al gra. Crec que sap perfectament per què sóc aquí.

—No se m’acut… —va dir ell, parpellejant un parell de vegades.

—Segur?

El silenci va ser més revelador que mil paraules plenes d’excuses o raons.

—Qui li ha notificat la mort de la germana Maria? El doctor Sugranyes?

Va envellir deu anys de cop.

—Sí —va admetre.

—Què em pot dir sobre això?

L’amfitrió es va encarcarar. Un gest no exempt d’una certa solemnitat.

—Què vol que li digui? M’ha impressionat, això és tot. Era una persona que admirava, apreciava i respectava. Feia anys que col·laborava amb nosaltres assistint les necessitats espirituals a la meva clínica. Tret d’això… no teníem cap més contacte.

—Tant l’ha impressionat la seva mort perquè se n’hagi anat de la clínica i s’hagi quedat a casa?

—Inspector, no sé pas de quina pasta és vostè, però algunes persones tenim cor i sentiments. A més, la manera com ha mort aquesta pobra dona… —Va contraure la cara en un gest de dolor—. Té cap idea de qui l’ha pogut matar?

—Esperava que m’ho digués vostè.

—Jo?

—Busquem algú amb un motiu.

—Quin motiu podria tenir una persona per cometre un crim tan execrable?

—I per què parla de crim?

—El doctor Sugranyes m’ha dit que l’han fet caure escales avall.

—Potser ha estat un accident.

—Després d’una discussió?

—Veig que està ben informat.

—Escolti. —Els anys se li anaven amuntegant damunt les espatlles—. La germana Maria era una dona devota i entregada a la seva feina. Feia el bé, no pas el mal. Motius? És absurd. Probablement deu ser alguna cosa més senzilla que se m’escapa. Entenc que sigui aquí, compleix el seu deure, però li juro que no sé pas com el podria ajudar. Sóc metge i m’ocupo dels meus pacients. La germana Maria tenia cura de les seves ànimes. Amb prou feines parlàvem.

—No en sap res? Amistats, vida…?

—No.

—I la seva companya?

—Quina companya?

—La germana Amàlia, que l’ajudava no sé si només a vegades o cada dia.

—Igual que ella, però més jove i afectuosa.

—Sap com es diu de cognom?

—No.

—Per què li ha telefonat, el doctor Sugranyes?

Al metge se li van empetitir els ulls. Va començar a recuperar la seva dignitat, com si tot d’una, a més, hagués recordat que era a casa seva.

—El seu to no és el més adequat, no li sembla?

—Respongui, si us plau.

—El doctor Sugranyes i jo som amics, col·legues. No íntims, però sí amics. En assabentar-se de la notícia, i sabent que ella també col·laborava a la meva clínica, ha tingut la delicadesa i l’amabilitat de comunicar-m’ho. Jo hauria fet el mateix amb ell.

—Doctor, és normal que morin trenta-set nadons, la majoria d’otitis, en una clínica?

El cop va anar directe al plexe solar.

En Claudi Pons fins i tot va trontollar.

—Sap res de gestacions, infantaments, complicacions abans i després del part, nadons nonats, prematurs…? —va apuntar el metge, omplint-se els pulmons d’aire—. Naturalment que és possible. Ja que coneix la dada, li diré que el doctor Sugranyes estava molt impressionat per tot això el mes passat. L’otitis es va convertir en una plaga impensable. Moren més nadons del que s’imagina per aquesta causa. El que passa és que mirem de no fer-ho públic, mantenir-ho tan en secret com es pugui, per no afectar les mares gestants o les qui s’estiguin plantejant tenir fills. Les nostres clíniques són del bo i millor, i els metges també, però hi continua havent una herència del passat que hem de superar de mica en mica: problemes de nutrició, economies mínimes, incultura, fins i tot dones que després de donar a llum deu, dotze o quinze fills, estan esgotades, sense forces ni reserves. Les dones que avui tenen entre vint i trenta anys van viure la fam i el dolor de la guerra, i més aquí, a Barcelona, amb els bombardejos que afortunadament van ajudar a alliberar la ciutat malgrat els seus estralls.

—Doctor Pons, la dona que ha empès la germana Maria escales avall té entre disset i dinou anys. És gairebé una nena. Li ha demanat que li digués alguna cosa, i ella s’hi ha negat. Ha adduït que era un càstig de Déu. No s’imagina a què es referia amb aquesta petició?

—No.

—No m’ho crec.

—Com diu?

—M’ajudaria, i s’ajudaria a si mateix, si em digués per què una noia ha arribat a aquest extrem.

Acabava de situar-lo al caire d’un precipici.

En Claudi Pons s’hi va aferrar, i també a la seva dignitat.

—Senyor, no li consento…!

—Què buscava aquesta jove, doctor?

—No ho sé pas, i li demano que se’n vagi d’aquesta casa ara mateix! Em sent? Ara! I vull… li exigeixo que em digui qui és el seu superior!

—Pensa presentar una queixa?

—Ser policia no li dóna dret a assetjar persones decents, i encara menys les que serveixen la societat, com jo! De debò creu que he tingut alguna cosa a veure amb la mort d’aquesta monja? Com pot ser tan boig?

—No, vostè no hi ha tingut res a veure —va concedir l’Hilari—. Però quan esbrini la veritat, i l’esbrinaré, no tingui cap dubte que ens tornarem a veure.

—M’està amenaçant? —va dir ell, enfurismat.

—No. —La calma de l’Hilari el va irritar encara més—. Només l’hi dic perquè ho sàpiga.

En Claudi Pons li va obrir la porta de la sala.

—Vagi-se’n! —li va retronar la veu.

A l’altra banda de la porta hi havia la dona, amb les mans molt juntes a l’altura del pit. El seu rostre ja no denotava estoïcisme. Ara era tot un poema, en el qual es reflectien la por, la tristesa, el dolor.

No van haver d’acompanyar-lo.

Va arribar a la porta del pis, la va obrir, va sortir al replà i la va tancar.

Però no va baixar l’escala.

—Claudi… —va sentir la veu a l’altra banda.

—Calla, Carme, ara no!

—Per l’amor de Déu, cal que…

—No!

—On vas?

—Tornaré tan aviat com pugui, tranquil·la! I no ploris, fes el favor!

L’Hilari va baixar a corre-cuita el tram d’escala, va travessar el vestíbul ràpidament, va passar per davant de la garita buida, amb la portera absent, es va ficar de cap al cotxe, i es va ajupir perquè el doctor Pons no el pogués veure en sortir.

A l’altra banda del carrer hi va reconèixer l’expolicia republicà amb qui havia parlat, la seva filla i una dona guapa, molt guapa, d’uns quaranta anys.

Es va oblidar d’ells quan, un minut després, el seu objectiu sortia també a corre-cuita del portal de casa seva.