Setze

EN QUESADA VA DEIXAR que es tranquil·litzés uns segons.

—A casa de la Caritat Soldevila? —va preguntar finalment.

—Sí.

—Creu que és necessari buscar la germana Esperança, ara que ja sabem a què es dedicava la germana Maria i tenint en compte que va marxar d’aquell pis fa molt temps?

—Crec que sí. Necessito saber més, completar el quadre.

—D’acord.

Va engegar el cotxe i va buscar la manera d’orientar-se per anar a l’altra punta de Barcelona. Mentre l’Hilari no l’hi digués, no connectaria la sirena. No perseguien delinqüents a tot gas, només investigaven. La sirena molestava, però, encara més, feia que la gent els mirés. I sempre era millor l’anonimat, passar desapercebuts.

L’Hilari va esperar que el seu company parlés.

Sabia que li costava tenir la boca tancada.

No va trigar ni dos minuts a obrir comportes.

—Ja sabem el motiu pel qual aquella noia ha empès la monja —va comentar el sotsinspector.

Tampoc no anava malament pensar en veu alta.

—Això sembla.

—Es va penedir d’haver-li donat el fill en adopció, volia recuperar-lo, ha anat a veure-la i…

—No és tan senzill.

—Ah, no?

—Pensi-hi bé.

—Quina altra explicació hi pot haver?

L’Hilari va ordenar algunes de les peces del seu trencaclosques mental.

No gaires.

Encara li’n faltaven algunes.

—De moment és evident que la germana Maria era menys santa del que semblava.

—M’ho pot aclarir?

—Una mare pot penedir-se, a última hora, i decidir quedar-se el seu fill. Perfecte. Hi té tot el dret. Però què passa si aquest nadó ja està adjudicat i els pares adoptius són a l’altra banda de la porta esperant-lo?

—L’hi devia prendre?

—Per què no?

—Però això seria… segrest.

—I què me’n diu, dels nadons morts durant el part?

—Vol dir que…?

—Sí.

—No foti! —es va espantar en Quesada.

—Sigui el que sigui, hi som a prop —va serrar les dents l’Hilari.

—Collons! —va replicar el seu company, allargant d’allò més les dues vocals.

Van recórrer mitja dotzena de carrers en silenci. Ja baixaven per la Meridiana per buscar el d’Aragó, directament fins a Sants. Quan en Quesada va poder prémer una mica l’accelerador, es va sentir més còmode.

—A mi, això d’aquest pis m’ha impressionat —va expressar el que sentia.

—Una presó de vidre.

—Aquestes pobres noies, amuntegades per vergonya, por, culpa… Totes carregant fills que no veuran mai… —va dir ell, aferrant-se al volant amb un indici de crispació—. És evident que moltes se’n deuen penedir! Un cop l’han parit i l’han tingut als braços, li han vist la cara…

—Probablement ni tan sols deixen que el vegin, Quesada.

—Vol dir que els el prenen i ja està?

—Sí.

—Escolti, això és una putada.

—Hi ha molta hipocresia social. Ja ha vist aquest pis. Unes paguen pel secret, les filles de les famílies benestants; d’altres són mercaderia, es treuen el pes de sobre, però en el fons no són més que proveïdores, un banc de bebès, i sempre hi ha algú que se’n beneficia. Tots contents. Però li repeteixo que la trama és bastant més confusa. Aquestes morts als hospitals són massa… casuals, oportunes, digui’n com vulgui.

—Però hi ha molt per on investigar.

—Sí —va admetre—. Dos metges, que no crec pas que ho fessin tot de franc per més catòlics que siguin, un sacerdot capaç de trair els secrets de confessió pel «bé» de les joves, i la germana Maria com a cap visible i motor de tot plegat. —Va ampliar les seves reflexions afegint—: Es necessita un metge no solament per al part, sinó per signar els papers, falsejant el nom de la mare o certificant la mort d’un nadó per tal que qui l’ha parit no pugui dir res i es resigni. Naturalment els nonats no són mostrats a la mare, això em consta, i, per tant, com el poden buscar després? I es necessita un capellà per certificar la partida de naixement. Potser fins i tot un advocat que legalitzi els tràmits.

—Tot això suggereix una trama delictiva molt ben muntada.

—Ho és.

—I necessitem proves.

—Exactament. Proves. La qual cosa no és cap gran garantia de res.

—Creu que aquesta dona, l’Esperança Soldevila, ens dirà alguna cosa?

—Vinga, Quesada. A vegades sumar dos i dos és el més senzill. Viu amb la germana Maria i acaba expulsada de l’orde? No sé si ens dirà res, però estic segur que sap de què va aquesta història, sí. També ens queda l’altra, la germana Amàlia.

—I si s’ha amagat?

—És una monja. No es pot amagar. Però anem a pams.

—És clar.

Un altre silenci. Ja circulaven pel carrer Aragó, en direcció a la plaça d’Espanya i la carretera de Sants.

—Aboqui-ho —va dir l’Hilari.

—El què?

—Això que l’amoïna. Fa una cara…

—Caram, home. La meva cara.

—Sí. Se li nota la preocupació, i crec que fins i tot l’angoixa.

—És que… —va dir ell, amb un posat estrany i fent espetegar la llengua—. Estava pensant que la meva dona i jo fa temps que busquem un fill, i que fins i tot hem parlat d’adopció si, pel que fos, no ens en sortíem. I justament ara, avui, quan ella ha d’anar al metge per saber si està prenyada…

—Ens toca aquest cas.

—Sí.

—Casualitat.

—No em surti amb aquestes! Vostè sempre diu que no creu en les casualitats!

—En una investigació, no. Però a la vida… Tranquil·litzi’s. Hi ha molta gent que no pot tenir fills, més de la que s’imagina. Probablement hi ha més demanda que oferta, i per aquesta raó apareixen les germanes Maries emparades en la seva «santa missió» i plenes d’aparent bona fe, però que en realitat són àrbitres i jutges del destí d’aquestes persones, mares, nadons… Per què no s’atura i telefona a la seva dona?

—Encara no deu ser a casa.

—Després?

—No, no. —En Quesada es va moure inquiet—. No vull que m’ho digui per telèfon. Si és que sí, vull veure-li els ulls, abraçar-la, perquè es posarà a plorar. I si és que no… També, perquè encara plorarà més. Prefereixo esperar a la nit, a arribar a casa.

—Em sembla bé.

—Vostè els va tenir de seguida?

L’Hilari va rememorar aquells dies. Primer el naixement de l’Ignasi. Després, l’arribada de la Montserrat. Tot bé. Cap problema. Molta sort. Tot normal.

—Sí —va dir—. A la primera.

—Que bé —va sospirar en Quesada—. Puc preguntar-li una cosa personal?

—Endavant.

—Vostè va créixer sense pare.

—Sí.

—Va morir?

—No el vaig conèixer, això és tot.

—Ah.

L’Hilari va mirar per la finestreta perquè el seu company no li veiés els ulls. Li explicava que el gran Manel Soler Raventós, llavors un jove inexpert, va deixar embarassada la no menys inexperta jove que era la seva mare? Li explicava que no els van deixar casar-se, tot i que, cristianament, li van donar el cognom i una assignació mensual per a despeses, menjar i educació? Li explicava que no havia parlat mai amb ell, ni amb els seus germanastres, ni amb els seus nebots? Li explicava que a vegades passava per davant del despatx del seu pare, i el veia des de lluny, rere les finestres? Li explicava el forat negre del seu passat?

No. Massa privat, encara que en Quesada fos un bon paio.

Un bon company.

Sobretot després de l’incident amb en Martín Peláez i el seu aïllament a comissaria.

El trànsit era fluid, de manera que van arribar primer a Sants i tot seguit al carrer Canalejas gairebé sense aturar-se. En Quesada va recórrer a poc a poc els darrers metres fins al número que buscaven. No hi havia lloc per deixar el cotxe en condicions i van fer un parell de voltes per no interrompre l’escàs trànsit de la zona. Quan per fi van aparcar, van abandonar el vehicle i van anar caminant fins a la porta de l’edifici. Van passar per davant d’una portera callada, van agafar l’ascensor, van baixar al replà corresponent i van tocar el timbre de la porta.

Cap so a l’altra banda.

Van tornar al vestíbul després d’un segon intent i en Quesada es va adreçar a la portera.

—Sap quan tornarà la senyora Caritat Soldevila?

—Tard —va respondre la dona, amb una veu feble i trencada—. Però treballa aquí a la vora, a Badal cantonada amb el carrer Cáceres. És una perfumeria.

Van caminar fins a Badal i van pujar una mica per arribar al carrer Cáceres, a l’altre costat. La perfumeria Faustina era petita i de barri, exempta de luxes. Venia altres articles femenins, a més de perfums o colònies, com ara mitges, pólvores, compreses o calcetes. Hi van veure dues dependentes, una de jove, vint-i-tants, i una de gran, al voltant dels quaranta-i-pocs. L’Hilari es va adreçar a la gran.

—Caritat Soldevila?

—Sí —va dir ella, observant-los encuriosida.

—Podríem parlar amb vostè?

—De què? —La curiositat es va convertir en recel.

—Només la molestarem uns minuts, l’hi prometo —va dir ell, ensenyant-li la credencial de policia.

—Que ha passat res dolent?

—No, no, l’hi asseguro. És un tràmit. Però ens pot ajudar.

Un home va aparèixer per la porta que separava la botiga de la rebotiga. Tenia la cara desagradable, fosca, i la va empitjorar en veure’ls parlant amb la dependenta. Òbviament no eren clients.

—Doni’m un quart d’hora, si us plau. Ara no puc sortir —els va suplicar la germana de l’Esperança Soldevila.

—Serem una mica més avall —va dir l’Hilari.

La dependenta joveneta va somriure a una senyora que acabava d’entrar. L’home va esperar que ells dos se n’anessin. Després es va ficar a la rebotiga amb la mateixa cara de pocs amics.

Un quart d’hora.

L’Hilari no estava mai segur de si, en una investigació, el temps comptava fins al punt que cada segon era decisiu, si bé en la major part dels casos, si no es detenia el culpable durant les primeres quaranta-vuit hores, després tot era més difícil.