Catorze

LES EMBARASSADES s’havien quedat a l’altra banda de la porta, tan silencioses com espantades. Van comptar-ne catorze. Cap portava menys de sis mesos de gestació. Totes tenien panxes evidents, indissimulables. A la sala, ara hi quedaven únicament la dona i ells dos, asseguts en tres cadires.

Van deixar que acabés de plorar.

Simplement això.

—Com es diu vostè?

—Remei.

—Tranquil·litzi’s, d’acord?

Va mirar-lo com una filla miraria la seva mare.

—No, si no estic pas espantada. Només és… bé, la impressió. Aquí l’única cosa que faig és netejar, fer els llits, cuinar, i si passa res…

—A qui truca?

—Al doctor Pons.

—A en Claudi Pons, l’home que fa un moment era aquí?

—Sí.

—Llavors vostè no ha de tenir por de res.

—No, ja.

—Però digui’ns la veritat, o llavors sí que es ficarà en un embolic.

—Com vol que menteixi a la policia, senyor? —va dir ella, posant-se una mà al pit.

—Diu que si hi ha un problema, truca al doctor Pons.

—Sí.

—I al doctor Sugranyes?

—Sugranyes? No, aquest no em sona.

—No el coneix? Marcel Sugranyes.

—No, no.

—Què volia el doctor Pons quan ha vingut fa una estona?

—Saber quantes noies teníem en aquest moment.

L’Hilari va alçar les celles.

—No ho controla, ell?

—No, això és cosa de la germana Maria i la germana Amàlia. Elles saben les condicions de cadascuna de les recollides.

—Recollides? —va intervenir en Quesada.

—Bé… és una manera de dir-ho, no sé si m’entén.

—Què li ha dit, en Pons? —va preguntar l’Hilari.

La Remei va abaixar el cap.

—Que no parlés amb ningú —va xiuxiuejar sense ànima.

—Alguna cosa més?

—Només que la germana Amàlia sabria què fer.

—Li ha dit que la germana Maria havia mort?

—Sí, sí senyor. —Va continuar amb el cap cot i la mirada perduda a terra, amb les mans juntes damunt la falda.

—Quan vindrà la germana Amàlia?

—No ho sé pas. Ve quan li toca. M’imagino que en el moment que sàpiga el que li ha passat a la germana Maria, traurà el nas per aquí. De fet, ella només col·labora com a ajudant, tot i que és la mà dreta de la germana Maria.

—Hi ha cap més dona, deixant de banda les catorze que hem comptat?

—No, ara no.

—«Ara»? Què vol dir?

—Doncs que a vegades n’hi ha més i a vegades menys. Deu en aquesta banda i quatre a l’altra. Els dos pisos de la planta estan units i es va eliminar l’altra porta.

—Per què deu i quatre?

—Les quatre senyoretes que tenen habitacions individuals són les que paguen. Bé, els seus pares. Les altres són les que comparteixen habitació i viuen en unes altres condicions. N’hi caben quatre i fins i tot cinc, en cada habitació, en lliteres o juntes, ja que quan passen dels vuit mesos no estan per pujar escaletes. I a punt de parir, encara menys.

—A quina mena de condicions es refereix?

—En general no ho sé, senyor. Cadascuna amb les seves condicions. Això era cosa de la germana Maria quan decidia portar-les aquí.

L’Hilari va mirar en Quesada.

—Haurem de parlar amb totes —li va dir.

—Senyor inspector. —La Remei va utilitzar un estrany tacte per dir el que havia de dir—. Jo no en sé gaire, d’aquestes coses, però la majoria són menors d’edat. Ni jo parlo amb elles. Ho tinc prohibit. I entre les noies ni tan sols fan servir el seu veritable nom.

Des que la gent veia pel·lícules americanes, amb advocats pertot arreu i la contínua defensa dels drets dels detinguts com a bandera, tothom creia que Espanya funcionava igual.

Malgrat que, de tota manera, no li agradava parlar amb nenes.

En Quesada es va mossegar el llavi inferior.

—Quina edat té la més gran? —va preguntar l’Hilari.

—Vint-i-quatre anys, senyor —va respondre la dona de fer feines.

—I la que la segueix?

—Vint-i-un.

—Vagi a buscar la de vint-i-quatre —li va demanar.

La dona es va aixecar de la cadira. Es va moure amb pas insegur. Encara li flaquejaven les cames. Va sortir de la sala i els va deixar sols. Des que havien entrat al pis, ells dos encara no havien intercanviat cap paraula amb relació al seu descobriment.

Era el moment.

—Menors d’edat, Déu del cel —va remugar en Quesada.

—Al·lucinant, oi?

—És més que al·lucinant. Això és una bomba.

—I no vull que ens exploti —va dir ell, alçant l’índex de la mà dreta.

—Ni tan sols sé què podem fer.

L’Hilari va reflexionar sobre la qüestió.

—De moment estem investigant un homicidi que, pel que sembla, cada cop es presenta més com a accidental. Sigui el que sigui el que descobrim, ho posarem tot a l’informe. Els qui hauran de decidir què cal fer, si és que es fa res, són uns altres.

—Com vol que no facin res? —es va sorprendre en Quesada.

—No ha sentit això de les quatre que són aquí pagant? Creu que les seves famílies les tenen amagades només per la vergonya que se sàpiga que estan embarassades? Si paguen és per alguna cosa més, i perquè que es tracta de gent amb recursos, probablement famílies de renom.

—Gent poderosa.

—Sí.

La porta de la sala es va tornar a obrir. Al marc hi va aparèixer una jove desarreglada, d’aparença més gran que els vint-i-quatre anys que deien que tenia, ullerosa i mal vestida. El seu embaràs es devia acostar als vuit mesos. Va mirar-los amb un cert aire de desafiament, sense perdre per això la cautela que la seva presència li imposava.

Mentre la porta era oberta, van poder sentir amb claredat una veu gairebé histèrica.

—Vull parlar amb el meu pare! Ho haig de fer!

—Calla, si us plau! No veus que…?

Algú va tancar la porta a l’altra banda. Probablement la dona de fer feines.

—Seu —la va tutejar l’Hilari.

Va obeir-lo. Va passar prop d’en Quesada, fregant-lo potser deliberadament, i va ocupar la cadira on abans s’havia assegut la Remei. Va romandre amb les cames lleugerament obertes, i les mans situades per sota la panxa. Tenia les cames una mica inflades i duia unes sabatilles molt velles.

L’Hilari va suposar que en el passat devia haver tingut alguna topada amb la policia. Coneixia el to, la barreja de respecte i desafiament.

—Com et dius?

—Úrsula.

—Tens cognoms?

—Fernández Miranda. —I va afegir—: Saben que no em poden detenir per això?

—Qui ha dit que et detindrem?

—No ho sé, simplement ho dic —va replicar ella, arronsant les espatlles.

—Digue’m per què ets aquí.

—No ho sap?

—Potser sí. Però vull sentir-t’ho dir. Parla.

L’Úrsula Fernández Miranda es va passar una mà per la panxa. Ho va fer com si acaronés una síndria de pell lluent. Hi va haver un xic d’amor en el seu gest, però més de resignació i indiferència.

—Què li sembla això? —va dir.

—Estàs embarassada, sí. I?

El to va ser ara amarg.

—Un nen sense pare.

—El donaràs en adopció?

—Sí.

—Lliurement?

—És clar.

—Cobraràs per això?

—No!

—De debò?

—No sóc cap mala persona, només vull el millor per a ell, o per a ella! —va respondre la jove, tancant les mans amb passió.

—I per què ets aquí?

—Em cuiden i, de passada, cuiden el petit —va expressar amb tota la naturalitat del món—. S’asseguren que tant ell com jo estiguem bé quan arribi el moment. No tinc on caure morta, saben? Un cop hagi parit el meu fill, podré refer la meva vida i ell tindrà una llar, una vida millor de la que jo pugui donar-li. En té prou amb això?

—Quant temps fa que ets aquí?

—Tres setmanes. Em toca la que ve.

—Coneixes la germana Maria de la Pau?

—Sí, és clar.

—De què?

—Em van dir que ella ho podria arreglar tot. Vaig anar a veure-la i aquí em té. Sé que ja disposa d’una llar per al que vingui. Bona gent.

—I la germana Amàlia, la coneixes?

—Sí, una mica, però ve menys sovint i amb prou feines he parlat amb ella. Ajuda la germana Maria, és tot el que sé. —Va bellugar lleument el cap i va afegir—: Bé, a vegades porta alguna noia a l’hospital a parir i coses així.

—Totes esteu igual?

—No ho sé. Parli amb elles. Aquí cadascuna carrega el seu mort, tot i que les nenes de casa bona no crec pas que estiguin igual. Els seus pares tenen diners —va reblar ella, somrient apesarada i amb suficiència—. Aquestes són unes criatures, totes. Qui amb mainada s’acotxa…

—Gràcies, Úrsula. Ja te’n pots anar.

—Escolti, per què són aquí? —va preguntar sense moure’s.

—La germana Maria ha mort. Algú l’ha empès per una escala. Una noia d’entre disset i divuit anys.

—No foti! —va dir ella, fent uns ulls com unes taronges.

—Últimament hi ha hagut una noia així, per aquí?

—La majoria de les que hi ha aquí fora tenen aquesta edat —va comentar amb desimboltura mentre s’aixecava amb dificultats, aguantant-se tota l’estona la panxa.

—Com va ser el tracte amb la germana Maria? —va voler saber en Quesada.

L’Úrsula es va aturar davant d’ell.

Potser arreglada era guapa.

—Vaig anar a veure-la, li vaig explicar el meu cas, em va examinar per comprovar que estava bé, va voler saber si ho estava el pare, si era gitano… Coses així. Vaig dir-li que no, que era un home casat i que m’havia deixat a l’estacada. Aquell porc fins i tot em va cridar que no era seu. Malparit… La germana Maria em va ajudar, es va portar bé, i en acabat em va portar aquí perquè tot anés perfectament, ja l’hi he explicat. Escoltin… —Va apartar els ulls d’en Quesada i va tornar a centrar-los en l’Hilari. Aquesta vegada amb por—. Si és morta, què ens passarà ara a nosaltres?

Va ser sincer.

—No ho sé.

—No puc quedar-me’l —va dir ella, amb un to d’angoixa.

—Només ella sabia a qui l’havia de donar?

—No, probablement també ho sabia la germana Amàlia.

L’Hilari no va afegir res més.

L’Úrsula tampoc.

Va abaixar el cap i va sortir de la sala.

A l’altra banda de la porta ja s’esperava la segona candidata. De nou es van sentir crits histèrics, enmig de llàgrimes i veus provant de calmar la protagonista del descontrol. En Quesada la va fer entrar i l’Hilari li va assenyalar la mateixa cadira. En tancar-se la porta, l’aldarull va quedar ofegat un altre cop. La noia, en aquest cas, sí que aparentava vint-i-un anys i era molt més bonica i femenina que la primera, si bé en les seves maneres també hi havia un deix de subtil voluptuositat, sensualitat i picardia, que destil·laven tant les seves corbes com els ulls, profunds, i els llavis, grans i carnosos. Contràriament a l’Úrsula, ella sí que traspuava por.

—Vinga, seu —la va instar ell, en veure que trigava a fer-ho.

Va obeir-lo. El seu embaràs devia ser més o menys de set mesos, potser una mica més, però sense arribar als vuit. Vestia de manera discreta, brusa i faldilla, i duia sabates sense taló. Va estrènyer les mans, però encara més els genolls, l’un contra l’altre.

—Tranquil·la —va dir l’Hilari, fent servir el seu to més conciliador—. No et farem res. No som aquí per això.

—Sí, senyor.

—Però hauràs de respondre unes preguntes.

—Entesos.

—Digue’ns la veritat, d’acord? Sempre és millor.

—És clar.

—Com et dius?

—Dolors.

—Et va portar també aquí la germana Maria?

—Sí.

—Com vas trobar-la?

—A través del pare Amanci.

—Amanci Galobart?

—No ho sé, el pare Amanci, el de la parròquia de Sant Just.

—Explica’t.

—Doncs… —va iniciar el seu relat ella, intentant trobar les paraules adequades—. Em vaig quedar en estat, em vaig confessar i… Estava desesperada, ho entenen? Vaig plantejar-me fins i tot la idea del suïcidi —va dir ella, amb dues llàgrimes a les pupil·les—. El pare Amanci em va dir que tenia la solució perfecta, per a mi i per al meu fill. Vaig dir-li que faria el que fos, em va presentar la germana Maria i ja està —va concloure la jove, eixugant-se les dues llàgrimes amb el dors de la mà—. La veritat és que es va portar molt bé.

—Estàs decidida a donar-lo en adopció?

—Sí, sí.

—Tens pares?

—Sí.

—On són?

—Jo…

—Vinga, Dolors.

Dues llàgrimes més, intenses. Començava a ensorrar-se.

—Els he dit… que tenia una feina a Tarragona.

—Què passaria si et fessis enrere?

—Què vol dir, senyor?

—Si en el moment del part decidissis quedar-te’l.

No semblava tenir resposta per a això, però després d’uns segons d’espera va dir:

—Bé… és el meu fill, no?

L’Hilari anava a dir alguna cosa.

No va poder.

El xivarri esmorteït per la porta tancada de la sala va créixer, imparable, fins a adquirir proporcions d’escàndol. Ja no era una noia cridant i plorant, ni un cor de veus intentant calmar-la. Ara, a l’altra banda, se sentia la veu furiosa, irada, d’un home.

L’Hilari i el seu company es van aixecar.