Vint-i-quatre

LA MÒNICA SOLER PALAU, trenta-dos anys, casada amb en Lluís Flotats Miró, constructor de trenta-nou anys, mare de la Lluïsa i la Carolina, de cinc i dos anys d’edat respectivament.

La seva germanastra.

L’Hilari va sentir el vertigen, el brunzit a les temples i el nus a l’estómac.

Què hi feia, allà?

Venjar-se, encara que l’únic responsable de tot fos el seu invisible pare i l’avi mort que havia impedit l’enllaç de la seva mare embarassada quan era jove?

Va comprendre que era massa tard per fer-se enrere.

La Mònica també se’l va quedar mirant, com si es trobés davant d’un mirall distorsionat.

—Em sap greu molestar-la a aquestes hores del matí —va voler justificar-se l’Hilari.

—M’ha dit la noia que vostè és policia.

—Sí. Inspector —va especificar ell, sense dir-li el cognom.

—No entenc…

—Pot seure aquí amb mi deu minuts? —va preguntar ell, abastant la saleta amb la mà—. Haig de parlar amb vostè. Pur formulisme, l’hi asseguro, sobretot si em diu la veritat.

La seva germanastra es va encarcarar.

—No tinc per costum mentir —va manifestar.

L’Hilari saltava de bassal en bassal.

Va intentar ser i semblar un policia.

O això o sortia corrent i s’oblidava de tot.

—Si us plau —va dir ell, convidant-la a seure en una de les cadires.

Ella el va obeir. Ell va fer el mateix en una altra.

—Estic investigant un homicidi.

Les celles de la Mònica es van disparar cap amunt, gairebé un parell de centímetres.

—I què hi tinc a veure, jo, amb això?

—Senyora Soler…

—Senyora Flotats, si no li sap greu —va dir ella, rectificant-lo amb el cognom del seu marit.

—Senyora Flotats. —Va ser condescendent—. Recorda la germana Maria de la Pau?

Per primera vegada, ella va deixar de semblar una estàtua.

El torpede li va esclatar al bell mig de l’ànim i va atenuar la seva resistència.

—No n’estic segura… —va contestar ella, provant de refer-se.

—Ella li va facilitar l’adopció de la Carolina. I molt possiblement també la de la Lluïsa.

La pal·lidesa va esdevenir màscara.

La immobilitat, sorreta.

Va començar a esmicolar-se.

—Sí, la conec, però no entenc…

—Em pot dir com van ser aquestes adopcions?

—Absolutament legals, és clar.

—No en tinc cap dubte, però necessito saber-ho.

—Per què?

—La germana Maria ha estat assassinada —va dir ell, optant per utilitzar aquella paraula, encara que no fos exacta, simplement per donar més contundència al fet.

—Déu meu —va dir ella, posant-se una mà al pit—. Què diu ara!

—La germana Maria dirigia una xarxa d’adopcions il·legals. Algunes vegades les mares cedien el seu fill en adopció, sí, però en altres casos se’ls deia que el seu fill havia mort i el lliuraven a famílies benestants, com la seva.

La Mònica es va empassar la saliva.

—Jo no sabia… Nosaltres no en sabíem res, d’això, l’hi juro.

—Com van arribar a posar-se en contacte amb ella?

—Per una amiga que també havia adoptat. Ens va facilitar el seu nom. Tot li havia anat bé, de manera que no ens ho vam pensar dues vegades.

—No els va estranyar que el procés passés per una simple monja en comptes de fer-ho a través de cànons més oficials?

—Per què ens hauria hagut d’estranyar? Precisament ens va semblar lògic perquè ella era una religiosa. Com podíem imaginar que una monja pogués cometre un delicte? A més, el meu marit es va ocupar dels tràmits perquè jo… estava tan neguitosa, sobretot la primera vegada… Tenim els papers en regla, l’hi asseguro. Els advocats se’n van encarregar. Inspector —va canviar el caire de la conversa—, què és exactament el que ha passat?

—Algú a qui la germana Maria li havia pres el seu fill, la va matar ahir en intentar recuperar-lo.

—M’està parlant de… la mare de la Carolina o la de la Lluïsa?

—No —la va tranquil·litzar.

Va semblar que s’ensorrava, d’una banda expulsant aire en saber que no es tractava d’una de les dues dones que havia engendrat les seves nenes, però de l’altra perquè, tot d’un plegat, es veia immersa en un malson estrany.

«Vés-te’n, ja està», li va dir a l’Hilari la seva veu interior. «Ja l’has vist, li has fet mal, fot el camp».

—Miri, inspector —va dir la seva germanastra, fent el cor fort—, li puc assegurar que el meu marit mai no cometria un delicte, i jo tampoc. Tenint en compte la nostra posició, hauríem aconseguit adoptar a qualsevol lloc. Tot el que es va fer era legal, l’hi repeteixo. Espero que no estigui insinuant que ens poden prendre les nostres filles.

—No, això no, l’hi ben asseguro. Hi ha centenars, milers d’afectats. Seria una bogeria. L’única cosa que tenim és el nom de la mare i el dels pares adoptius, i tampoc no sabem si les mares els van cedir de bon grat o van ser víctimes d’un robatori. Jo només investigo la mort de la germana Maria. Per això parlo amb algunes persones els noms de les quals han destacat en una llista que hem trobat.

—Les meves filles no saben que són adoptades. Si aquesta llista es fa pública…

—No ho crec pas. L’hi repeteixo, estigui tranquil·la. Tan sols intento fer-me un quadre dels mètodes de la germana Maria.

—Qui tenia aquesta llista? La germana Maria ens va assegurar que tot això era secret.

—Una ajudant seva… Va arribar a conèixer, vostè, les donants de les seves filles?

—No.

—Van haver d’esperar gaire?

—No.

—Quant?

—La Lluïsa, dues setmanes. La Carolina, un mes i mig. Volia dues nenes. Quan em va donar la Carolina, em va dir que si volia un nen ja sabia on podria trobar-la.

—No els va sorprendre que tot fos tan ràpid?

—Vam pensar que era el procediment habitual.

—El seu marit va pagar per elles?

Va reaparèixer la por. No era pas beneita. Sabia que «pagar» equivalia a «comprar». Però «d’altra banda» no es va atrevir a mentir.

—Va lliurar uns diners compensatoris, sí. Per a despeses del part, hospital… Ni tan sols sé quina quantitat va ser. L’única cosa que volia era ser mare, sentir-me mare —va dir ella, contenint un indici d’emoció, i el to de la seva veu va acabar revestit de dolor—. Vostè no sap què és desitjar una cosa tan intensa i no poder aconseguir-la. Acabes malalta, cega, no sé si m’entén.

—Va ser ella qui els va demanar els diners?

—Sí, però els vam donar al metge que va signar els papers.

—El doctor Pons o el doctor Sugranyes?

—Pons —va respondre la seva germanastra, posant-se una mà al front—. Déu meu… això pot arribar a ser un malson. Acabarà convertint-se en una bola de neu.

—Li repeteixo que és improbable, llevat que hi hagi alguna denúncia puntual, i això també seria estrany. Són massa casos.

—Però vostè és aquí!

—He interrogat tres o quatre famílies, per assegurar-me dels mètodes de la germana Maria, res més. És un procediment habitual. Perseguim un delicte greu, un homicidi, no pas el càstig a unes dones que majoritàriament van donar els seus fills perquè tinguessin una vida millor o els pares que els van adoptar per ser feliços. Jo…

No va poder acabar la frase. Un petit vendaval en forma de nena de cinc anys va irrompre sense més ni més a la sala. Primer es va aturar, en veure-la acompanyada per un estrany. Seguidament va deixar anar el que havia vingut a dir-li.

—Mama, la Carolina et crida!

—Ara hi vaig, reina.

La petita, ara sí, es va quedar mirant fixament l’Hilari.

I no es va tallar ni un pèl.

—Mama, aquest senyor s’assembla molt a tu.

—No siguis mal educada! —la va renyar la seva mare, abans d’adreçar-se a ell—. Em sap greu, és que la meva filla petita està refredada.

—Ja he acabat —va dir ell, posant-se dret—. Sento haver-la conegut en aquestes circumstàncies i, sobretot, haver-la amoïnat.

—Espero que trobi la persona que ho va fer. Per a mi, aquesta monja era una santa, una bona dona.

L’Hilari no va dir res.

Volia sortir corrent, abans que la nena tornés a parlar de la seva semblança.

La seva mare la duia fermament agafada de la mà.

Van arribar al rebedor. No li havia encarregat la missió a la minyona. Es van aturar tots tres per acomiadar-se mútuament i llavors va tenir lloc la resta.

El que, ni en els seus pitjors malsons, l’Hilari hauria imaginat.

Es va obrir la porta i hi va aparèixer en Manel Soler Raventós.

El seu pare.

No l’havia tingut mai tan a la vora. No havia estat mai amb ell cara a cara. No ho hauria planificat mai, i menys d’aquella manera.

La Mònica no sabia que existia, era evident.

Ni ella ni el seu germà Frederic.

Però en Manel Soler Raventós, el gran home, sí.

L’Hilari ho va saber a l’instant.

En va tenir prou veient la seva reacció.

Qui va trencar el silenci va ser la Lluïsa.

—Avi! —va dir la nena, tirant-se-li al coll—. Has vingut a veure la Carolina? Té uns mocs…!

Va agafar-la, com un autòmat.

—Pare —va intervenir la Mònica—. Aquest senyor és inspector de policia. Recordes la germana Maria?

—Sí —va aconseguir reaccionar.

—L’han matat —va continuar la Mònica—. Malauradament el nostre nom ha sortit en una llista de… bé, ja saps. —No volia dir-ho davant de la nena—. Pel que sembla, el que feia no era del tot legal.

—«Matat»?

Va tocar-li el torn de reaccionar a l’Hilari.

—Disculpi les molèsties. És part de la rutina. Ahir una jove la va empènyer escales avall i li va causar la mort. Creiem que buscava el seu fill.

—Ho lamento. —El rostre d’en Manel Soler Raventós era una màscara impenetrable—. En el nostre cas ens vam assegurar que tot fos correcte, i tenim els papers. El meu gendre i jo mateix ens en vam ocupar.

—No en tinc cap dubte, senyor.

—Espero que la seva visita sigui, com diu, pura rutina.

—Ho és.

—Si haig de parlar amb el seu superior…

—No crec pas que sigui necessari. A més, la investigació del que ha passat la porto jo.

La Lluïsa es va tornar a ficar en la conversa.

—De què parleu, mama? —I sense esperar cap resposta, va dir al seu avi—: Oi que aquest senyor i la mama s’assemblen?

L’Hilari li va acaronar la galta.

Per primer cop, la Mònica va arrufar el nas.

En Manel Soler Raventós acabava d’envellir cinc anys.

L’Hilari els va allargar la mà a tots dos. Primer de tot a la seva germanastra. Després, al seu pare.

El primer contacte al llarg de les seves vides.

—Bon dia —es va acomiadar—. Que es millori la Carolina, senyora.

Els va donar l’esquena, i no es va aturar ni a agafar l’ascensor.