Vint-i-cinc

EN ARRIBAR AL CARRER, volia aturar-se perquè les cames li tremolaven.

No ho va fer.

Va continuar caminant, mentre buscava un taxi proper.

Cap.

«Imbècil, imbècil, imbècil», es repetia.

Havia fet servir una investigació per acostar-se a la seva família a través d’un dels seus membres, la seva germanastra, sense haver recordat que una vegada, des de lluny, ja l’havia sorprès la seva semblança. A més, l’havia inquietat o amb el tema que les seves adopcions podrien ser il·legals, que sens dubte ho eren si hi havia pel mig la germana Maria i els seus mètodes.

Però el pitjor era allò.

Ara el seu pare sabia que ell coneixia més del que s’havia imaginat.

Era el bastard, el fill secret i il·legítim, el seu «petit gran pecat» de joventut.

—Has fet el ridícul! —va cridar estrenyent els punys.

No era cap criatura. Tenia quaranta-dos anys. Però s’havia comportat com un perfecte imbècil.

La ràbia el va envair més i més.

L’Ignasi i la Montserrat mai no coneixerien el seu avi, tret que ell fes el pas, i estava segur que mai no el faria.

El gran Manel Soler Raventós.

Va aconseguir aturar-se, ja lluny de la casa. Es va repenjar a la cantonada i va deixar que les cames se li flexionessin cap endavant. Tremolava. Encara més: tenia ganes de plorar.

Ell.

Plorar per tota una vida d’impotència, per la seva mare consumida al llarg dels anys i prematurament envellida, pel fet de ser part d’un secret carregat d’espines i dolorós, possiblement, per a totes dues bandes.

Dubtava que en Manel Soler Raventós hagués dit a la seva dona que tenia un fill anterior, fruit d’una relació de joventut.

Si en lloc de ser inspector de policia hagués estat un lladregot, potser li hauria pogut fer xantatge.

Va riure del seu propi acudit.

—Vinga, gran cervell, vés-te’n a treballar —es va tornar a dir en veu alta.

La propera vegada que la seva mare insistís que anés a veure’l, li diria que ja ho havia fet. Potser així es quedaria tranquil·la. I li diria, de passada, que no valia la pena, que se’n podien anar a fer punyetes els Soler, els seus diners i la seva posició.

Què hauria fet l’aleshores prometedor Manel Soler Raventós, hereu dels Soler i Fabre, casat amb una simple noieta capaç d’anar al llit amb ell sense estar casats, com una qualsevol?

Finalment va veure el taxi que desitjava i necessitava. Gairebé va saltar a la calçada per atrapar-lo. Pedralbes i les seves cases senyorials no eren zona de taxis. S’hi va ficar a dins de cap i es va sentir fora de perill.

Tornava a la normalitat.

—Direcció Central de Policia —va demanar al taxista.

L’home li va llançar una mirada de respecte a través del retrovisor penjat prop del seu cap. Simplement això. El millor va ser que en tot el recorregut no va badar boca per parlar del fred, de futbol o del que sempre solien parlar els taxistes. Hi havia paraules que imposaven respecte, i la Central n’era una. Paraules i destinacions.

Només quan va pagar la carrera i va baixar, l’home li va dir:

—Bon Nadal, mestre.

Bon Nadal.

Un eufemisme?

Es va dirigir a homicidis encara pensant en el que acabava de fer i en el fet d’haver estat cara a cara amb el seu pare. Es va mirar la mà dreta. Tremolava. Quaranta-dos anys després, aquell havia estat tot el seu contacte, tret del visual. L’empremta de la mà d’un pare que no l’havia acaronat mai de petit ni renyat quan era més gran.

Ara tocava tornar al cas.

La germana Maria, el pare Amanci, els doctors Pons i Sugranyes… Molt per fer, moltes preguntes a plantejar als vius per saber quina mare havia decidit recuperar el seu fill o la seva filla.

Probablement les quatre monges de l’edifici sabien més del compte. Adéu al tacte del dia anterior. Era l’hora de ser implacables i prescindir del fet que fossin religioses.

Va entrar al departament, i la primera persona que es va trobar va ser la Míriam.

Sempre s’encarregava de donar-li les males notícies.

I no va ser-ne l’excepció.

—Inspector, per l’amor de Déu! On era?

—Què passa?

—Fa un munt d’hores que el busquen! —va exagerar ella al màxim, utilitzant el plural—. El sotsinspector Quesada l’espera a la parròquia de Sant Just! Li han engegat un tret al rector! En Quesada ha dit que ahir van parlar amb ell! —Va deixar la part més dura per al final—: Sap com està el comissari? S’enfila per les parets! Una monja, un capellà…! Quina bogeria!, no? En Peláez es disposava ara a sortir cap allà!

L’Hilari va serrar les dents. En Martín Peláez ja l’havia vist des de lluny.

—És el meu cas —va recordar a la Míriam, malgrat que ella no tenia res a veure amb les decisions d’en Pablo García.

—Ja, ja! —va replicar ella, alçant les dues mans en senyal d’innocència—. Ara mateix li dic que ja se n’ocupa vostè. Aviso algú de baix perquè l’hi porti?

—Sí. En Quesada ja deu tenir el cotxe allà. Qui ha telefonat per donar la notícia?

—Un home que treballa o ajuda a la parròquia, no ho sé. Ha estat tot molt confús. Sembla que ho ha vist tot.

—Si torna a trucar en Quesada, digue-li que ja hi vaig.

—Escolti, què està passant? —va preguntar de sobte la Míriam amb cara d’ensurt, frenant-li la retirada.

—Què vols dir?

—Una monja, un capellà… Si comencem així, com al 36…

—No siguis alarmista, Míriam.

—Però…

—Que no hi té res a veure, dona.

Va deixar-la enrere per no perdre més temps. Quan era petita, la Míriam havia patit els bombardejos de la guerra. El més normal era que hagués quedat marcada per sempre per aquests records. Quan ell va abandonar el departament, en Martín Peláez ja es treia l’abric. Si hagués arribat cinc minuts tard, el malparit assassí de joves s’hauria ficat en el seu cas.

Només hauria faltat això.

Va tornar a sentir ràbia, per la seva acció anterior i perquè, de cop i volta, tot es complicava.

El pare Amanci Galobart mort d’un tret?

La noia que buscava el seu fill havia tirotejat el sacerdot?

No tenia sentit.

De buscar una jove espantada, passaven a perseguir una assassina armada?

Un policia ja l’esperava amb un dels cotxes oficials, és a dir, no precisament camuflats. Es va ficar a dins, al seu costat, i la primera cosa que li va preguntar va ser si sabia l’adreça.

—Me l’han donat, sí, inspector.

La segona cosa va ser:

—Posi la sirena, i cagant hòsties!

Al llarg del trajecte no van parlar, de manera que va continuar donant voltes al tomb que havia pres el cas. No volia pensar més en la bestiesa que havia fet anant a veure la seva germanastra. Un cop ficada la pota, la resta no tenia importància. Una lliçó apresa. Una barra de ferro roent encastada al cervell. Ara l’important era el crim del pare Amanci.

Quan van arribar a la parròquia, el policia li va preguntar:

—Vol que l’esperi o em quedi, senyor?

—No cal. El nostre cotxe és aquí, gràcies. Continuaré amb el sotsinspector Quesada.

—Sort —li va desitjar l’agent.

En necessitaria.

En grans dosis.

Igual que el dia anterior davant la casa on havia mort la germana Maria, la gent s’amuntegava davant de l’església i sota el fred, amb una bona i heterogènia barreja de sentiments. Llàgrimes, estupefacció, por… Els rumors pujaven en espiral fins al cel, cap on alguns i algunes miraven senyant-se, com si ja estiguessin segurs que el capellà era allà. Va haver d’obrir-se pas a l’entrada per accedir al temple on havia estat vint-i-quatre hores abans. El policia que custodiava la porta el va saludar.

—A la sagristia, inspector.

—Gràcies.

Va travessar la planta buida de l’església amb pas viu i va entrar a la sagristia. El pare Amanci Galobart jeia estès a terra, de panxa enlaire, envoltat per mitja dotzena d’experts que buscaven empremtes, proves i detalls que poguessin servir per a la investigació. En un racó hi va veure en Quesada amb en David, que tenia la cara enfonsada entre les mans.

Va anar cap a ells.

No hi va haver salutacions. No calia.

—M’ha dit la Míriam que ho ha vist tot —va dir l’Hilari.

—Sí, senyor —li va confirmar en Quesada.

—La noia d’ahir?

—No.

—Com diu? —va dir ell, esbalaït.

—Un home. I ho ha fet deliberadament. És tot el que li he pogut arrencar —va comentar el seu company, adreçant una mirada a en David—. Estic esperant que es calmi, perquè si se l’emporten a l’hospital o…

—No, no. Aquest no es mourà d’aquí —va assentir ell.

—Doncs està en estat de xoc.

L’Hilari va mirar en David. Continuava en la mateixa posició, assegut a la cadira, el cos inclinat cap endavant, la cara enfonsada entre les mans, negant-se a mirar o atrapat en el seu propi univers. Com molts feligresos que col·laboraven en les tasques de la parròquia, devia venerar el pare Amanci.

—Tregui’l d’aquí i porti’l a l’església. Ara vindré.

Va deixar que en Quesada complís la seva ordre i es va acostar al cadàver. L’Amanci Galobart havia deixat aquest món amb cara d’absoluta incredulitat. Ningú no li havia tancat els ulls, ni la boca, entreoberta i convertida ja en una ganyota. Els qui l’examinaven continuaven inspeccionant allò que era evident.

La taca vermella estava situada just damunt del cor, amb el centre, el lloc per on havia entrat la bala, molt més negre. La sang formava un petit bassal sota el cos.

—Un sol tret —li va dir un.

—A boca de canó —li va dir un altre.

—Una execució pura i dura —va manifestar un tercer.

—Han tocat res, aquí dins? —va preguntar ell.

Els rostres van fer que no amb el cap.

L’Hilari va sortir de la sagristia i va caminar fins al lloc on era en David, assegut al primer banc de l’esquerra, amb en Quesada al seu costat.