Vint-i-vuit

EL CRIT DE LA DONA en veure l’escena els va travessar els timpans.

—Tregui-la d’aquí! —va cridar l’Hilari—. I que no entri ningú! Avisi a la Central!

La porta havia quedat malmesa, de manera que la primera cosa que va fer un cop se’n va haver anat en Quesada va ser col·locar-la al seu lloc per garantir-se un xic d’intimitat. Els crits i la histèria de la infermera es van allunyar fins gairebé desaparèixer, ja que l’enrenou va començar a omplir la clínica de veus que semblaven sorgir de totes bandes i flotar en l’ambient, mogudes per un vent de desconcert. En segon lloc es va abocar a la finestra i, després de constatar que a fora no hi havia ningú, la va tancar. Finalment es va agenollar prop del cadàver i va comprovar el seu estat.

La tebior final desapareixia molt ràpidament pel temps que havia romàs a la intempèrie, si bé la mort no es devia haver produït més enllà de la mitja hora esmentada per la dona en parlar del visitant.

Dos morts.

L’home del nas desviat es bellugava de pressa.

I ja els portava molt avantatge.

Va mirar els papers caiguts pertot arreu i els calaixos oberts. No tenia ni idea de si l’assassí havia trobat el que buscava, però gairebé n’estava convençut. L’hi deia l’instint. I també li deia que si en Sugranyes era el metge que havia assistit el part de la jove mare que ara reclamava el seu fill, el doctor Pons estava fora de perill.

Així i tot, la primera cosa que va dir a en Quesada quan va reaparèixer, va ser:

—Que algú truqui a en Claudi Pons per estar segurs que es troba fora de perill, i enviï un agent al lloc on es trobi, per si de cas.

—En Pons, també? —va vacil·lar en Quesada.

—No ho crec. Busca la nena. Primer la germana Maria, i en morir ella, quedaven el capellà i el metge del part. Si va ser en Sugranyes, en Pons queda exclòs.

—Entesos, senyor —va dir el seu company, abans de tornar a sortir.

L’Hilari va continuar l’escorcoll.

Calaixos, arxius, carpetes, els papers regirats…

Cap llista de pacients.

I si en Sugranyes havia mort sense dir-li res.

—No —va xiuxiuejar en veu alta, per sentir-se reflexionar a si mateix—. Ho has aconseguit, oi? Saps exactament qui té aquesta nena. I l’has mort pel mateix motiu que vas matar el capellà: per impedir que donés l’alarma i avisés els pares adoptius.

Els portava tot l’avantatge del món.

La pregunta era: mataria també aquests pares?

—Déu meu, noi, t’has tornat boig… —va sospirar.

En Quesada va reaparèixer per segona vegada.

—Res? —va preguntar.

—No —li va certificar l’Hilari—. Però almenys ara sé per on començar a buscar.

Van sortir del despatx del mort. El primer front de curiosos i infermeres ploroses era al final del passadís. Va ser estrany no veure-hi cap monja, tot i que potser estaven de dol, resant per la germana Maria o vetllant el seu cos, si els de l’autòpsia ja havien acabat d’examinar-lo, fet força probable a causa de les pressions del bisbat o de les mateixes Filles de la Caritat. No els devia agradar que un seglar profanés els seus cossos obrint-los en canal.

—On és administració? —va preguntar l’Hilari.

Un parell de mans van assenyalar un altre passadís.

—Hi ha algú allà?

Van fer que sí amb el cap.

—Ni se’ls acudeixi passar d’aquí! Entesos? —els va prevenir, fent gala de la seva autoritat—. I no toquin res fins que arribi la policia! Vagin a dalt a cuidar els seus pacients i tranquil·litzin-los si han sentit aquest aldarull!

Alguns caps van assentir.

La porta del departament d’administració era oberta, i a dins dues dones s’abraçaven plorant. No era un lloc gaire espaiós. Tres taules, arxivadors, una finestra i poca cosa més. En aparèixer ells, les dues dones es van separar tremolant.

Almenys sabien que eren policies.

—Qui mana aquí? —les va interpel·lar l’Hilari.

Una d’elles va alçar un insegur índex de la mà dreta.

—Com es diu?

—Àngels Clotet Lafont, senyor.

—D’acord, Àngels —va dir l’Hilari, intentant tranquil·litzar-la amb el millor dels seus tons verbals, mentre li posava una mà a l’espatlla per transmetre-li confiança—. Ara vostè és la peça més important d’aquesta investigació.

—Jo?

—Necessito que em doni els registres de tots els naixements que han tingut lloc en aquesta clínica en els últims tres mesos. Tots, sense que en falti cap ni un, i també els dels pares que han adoptat una nena durant aquest temps a instàncies de la germana Maria i el doctor Sugranyes.

La dona se’l va quedar mirant com si acabés de demanar-li la lluna.

—Però senyor… —Va fer un intent de resistència.

—Tots —li va repetir l’Hilari amb més vehemència—. Ara.

Va estar a punt d’afegir: «O l’envio directament a comissaria», però no va fer falta.

—D’acord —es va rendir ella.

—Quesada, vagi a esperar les tropes d’assalt i en acabat torni aquí amb mi.

—Entesos, senyor.

L’Àngels Clotet Lafont va obrir un arxiu metàl·lic de quatre pisos tancat amb clau. Va estirar-ne el calaix superior, a l’altura dels seus ulls. Les carpetes s’alineaven acuradament, sostingudes per dues guies laterals. No va haver de buscar gaire. El seu objectiu era a primera fila. Va extreure’n dos dossiers voluminosos i els va allargar a l’Hilari.

—Senyor, això és com el cor d’aquesta clínica, no sé si m’entén.

—No creu que això ja no té cap importància?

—Per què?

—Què faran ara sense en Sugranyes?

No va saber què contestar-li. Els ulls se li van omplir de llàgrimes i va ser víctima de la seva pròpia torbació. Potser no sabia res dels tripijocs de la germana Maria i del seu cap, assassinat feia poca estona, però les morts de nadons prematurs o el nombre d’adopcions constants probablement no havien escapat a la seva atenció, encara que no ho controlés.

Descobrir qui sabia cada cosa era molt complicat, i el més essencial continuava sent trobar el responsable de tot allò. La resta…

—Què hi ha a cada arxiu? —li va preguntar l’Hilari.

—Aquí els naixements o defuncions, amb el nom de la mare i la data, si és nen o nena. En aquest altre, les famílies que han adoptat nadons per mitjà del doctor.

El primer era molt més gruixut que el segon.

—Gràcies —va dir ell, convidant-la a sortir—. Seuré aquí per fer-hi un cop d’ull.

Es va quedar sol i va ocupar una de les taules, la que tenia menys quantitat de papers al damunt. Va enretirar els més propers amb la mà i va col·locar les dues llistes davant dels seus ulls. Seguidament va treure de la butxaca de l’abric la llibreta de la germana Amàlia. En el pitjor dels casos, trigaria una mica. En el millor, algun nom de les últimes pàgines coincidiria en almenys dos dels tres registres. L’únic dels tres en el qual constaven els noms de la mare i els pares adoptius era el de la germana Amàlia.

Confiava en la seva percepció que, a tot estirar, s’hauria de remuntar a un màxim de dos o tres mesos enrere.

Les anotacions dels dos arxius havien estat fetes a mà, però amb lletres clares i llegibles, diferents totes dues. Va suposar que el general el portava la dona que acabava d’anar-se’n i el de les adopcions era cosa d’en Sugranyes. L’administrativa l’hi havia especificat bé. En el registre de naixements hi figurava la data, el nom de la mare, el sexe del bebè i, en una columna d’observacions, els detalls finals. Si el nen o la nena havia mort, en aquella columna es podien llegir comentaris del tipus «nonat», «prematur sense possibilitat de supervivència», «incubadora amb resultat d’aturada respiratòria», «otitis», etc. El que més hi havia eren morts per otitis. Una epidèmia.

Si la noia que va empènyer la germana Maria buscava la seva filla, era perquè sabia que no havia mort. Va prometre-la en adopció en el transcurs de l’embaràs i després s’havia fet enrere, de manera que la germana Maria, directament, l’hi havia arrabassat. També podia ser que es tractés d’un penediment posterior, cosa que no canviava res. En tot cas, això eliminava la llista de defuncions.

Lògica. Lògica. Si no era així…

Però per algun lloc havia de començar. Sempre podia tornar enrere.

Va obrir el registre de la germana Amàlia.

Quan va tornar en Quesada, el va trobar immers en les seves comprovacions.

—Han arribat? —li va preguntar l’Hilari.

—Ja són amb el mort, sí. Ha trobat res?

—L’últim mes hi consten tres adopcions que coincideixen amb naixements de nadons morts —el va informar—. Però no crec pas que sigui el cas de la noia que perseguim. Crec que ella se’n va penedir a última hora i que li van prendre la nena perquè hi havia uns pares adoptius esperant. Hi ha quatre naixements més, tres barons i una femella. La femella va néixer fa tot just una setmana, el 10 de desembre. Nom de la mare, Pilar Heredia Sánchez. Ara miri el registre que ens va donar la germana Amàlia.

En Quesada ho va fer.

—Isabel Abella Bargalló i Llucià Miravet Ripoll consten com a adoptants de la nena d’aquesta dona aquest mateix dia —li va confirmar.

—En canvi, en aquesta llista, l’«oficial» —va posar un dit al primer dels arxius—, Isabel Abella Bargalló figura com a mare real d’una nena que va donar a llum sense cap problema, i no hi apareix el nom de Pilar.

—La tenim? —va preguntar en Quesada, obrint els ulls.

—Em fa l’efecte que sí —va sospirar l’Hilari—. Podem remuntar-nos més enrere, però…

—Qui buscarem primer?

—Els pares adoptius. Si és el que penso… continuem anant per darrere d’aquest home. Cridi l’administradora.

En Quesada no va estar absent més de deu segons. Va reaparèixer amb l’Àngels Clotet Lafont. La dona estava pàl·lida i feta un sac de nervis.

—Senyora —li va advertir—, cada segon compta. Necessito les adreces d’aquestes persones.

Semblava incapaç de llegir-ne els noms.

—Pilar Heredia Sánchez —els hi va dir ell en veu alta—. Va donar a llum una nena el 10 de desembre. Els pares adoptius van ser Isabel Abella Bargalló i Llucià Miravet Ripoll.

L’administradora va continuar petrificada.

—Per l’amor de Déu! —va cridar l’Hilari—. No ha sentit el que acabo de dir-li?

Ella es va encarar amb ell.

—Quan una dona… dóna el seu fill en adopció, no… no hi ha dades —el va informar espantada—. Aquí diu que el part el va tenir Isabel Abella Bargalló.

—Una dada falsa.

—És perquè… ningú de l’hospital no pugui un dia conèixer la identitat real de la mare i dir-l’hi a ella o als pares adoptius, o fins i tot fer-los xantatge…

—No saben res d’una dona que ha donat a llum aquí? —no s’ho podia creure l’Hilari.

—En aquests casos… no, senyor. El doctor Sugranyes hi posa… hi posava la mare adoptiva, com si hagués tingut el fill ella. I… perdoni, però d’on ha tret aquesta llista? —va preguntar ella, assenyalant amb cara d’estranyesa el registre de la germana Maria.

—Àngels, miri’m.

—Sí, senyor.

—Necessito el domicili dels senyors Miravet, els pares que van adoptar aquesta nena.

L’Àngels Clotet Lafont es va encaminar cap al mateix arxiu del qual havia extret els dos registres. Va obrir-ne el segon calaix, hi va buscar una carpeta, va trobar el full i el va lliurar a l’Hilari.

Hi constava el domicili de l’home i la dona.

Va retornar-lo a l’administradora.

—Anem, Quesada. Ja cal que ens afanyem —va remugar amb un estrany to de veu, abans d’afegir de manera menys audible—: Tot i que encara no sé si és per fer justícia o què.