Set

EN QUESADA VA TRIGAR CINC MINUTS a reaparèixer. L’Hilari va engegar la ràdio. Un locutor parlava de Bob Dylan i d’una de les seves cançons més recents, «Amb Déu al nostre costat», inclosa, deia, en el tercer àlbum del cantautor, Els temps estan canviant, que s’editaria a començaments del 1964.

A l’Ignasi l’entusiasmava en Dylan, malgrat que no era el millor dels cantants.

Que un paio com aquell, emblema de l’anomenada «cançó protesta», parlés de Déu en una cançó, li va semblar curiós.

Malauradament no sabia anglès.

El locutor va continuar vantant-se de la seva exclusiva, pel fet de presentar una cosa que encara no es trobava a l’abast del públic. En acabat va posar la cançó, sense dir què explicava la lletra.

L’Hilari va tancar els ulls i es va deixar dur.

Un elapé titulat Els temps estan canviant.

Sí, a tot arreu, es notava.

Però Espanya, de moment, continuava igual.

Fins i tot es mataven monges, com a la Guerra Civil.

Abans que s’acabés la cançó, es va obrir la porta del cotxe i en Quesada va ocupar el seient del conductor.

L’Hilari va apagar la ràdio.

—Qui era aquest? —va preguntar el nouvingut.

—En Bob Dylan.

—Té una veu rara.

—Al meu fill li encanta, sobretot pel que representa i el que diu. Ell i els Beatles. S’ha tornat un fan seu. La Montserrat també va per aquests mons de Déu escabellada, amb tota aquesta nova música sorgida del rock-and-roll de la dècada passada.

—Ens estem quedant enrere —va sospirar el seu company.

—Jo no diria tant. Només que les nostres prioritats són unes altres i tot això ens agafa a contrapeu. L’Ignasi fins i tot es tradueix les lletres. Està molt interessat en aquests moviments. —Va decidir posar fi a la qüestió i tornar al cas—. Han posat fil a l’agulla?

—Dos agents, sí. Un per cada vorera. Arrenco? On anem?

—No, esperi. Què opina d’aquest Sugranyes?

—Que sap més del que diu, almenys de la monja morta.

—Hi estic d’acord.

—El collem després?

—No sense motiu. Valdrà més que esperem.

—Si ens truca un bisbe, contestarà vostè, eh?

—Quina mania li ha agafat amb això.

—És que els capellans em continuen fent por, què vol que li digui.

—Va anar a un col·legi de capellans?

—Sí, i em feien cada pessigada…

—Així doncs, en va sortir més anti que pro.

L’Ernest Quesada li va llançar una mirada suspicaç.

I es va estimar més canviar de tema.

—El que ha explicat al metge sobre la discussió, és exactament així?

—Sí. «Digui-m’ho!», «No, és massa tard! T’ho mereixies! És el càstig de Déu!» i «No! Calli!». La germana Teresa és octogenària, però té bona oïda. Ha insistit en aquest fet. A més, amb la porta oberta, abocada a l’escala encara que no pogués veure res, i amb les de baix parlant a crits… «Digui-m’ho!» i «És el càstig de Déu!» són força clars.

—Què devia voler que li digués?

—Miri, Quesada, si això és el que sembla…

—No foti.

L’Hilari va obrir les dues mans, amb els palmells cap amunt.

En Quesada va quedar impressionat.

—Havia sentit parlar de coses així, però… De tota manera, és possible que sigui una cosa diferent, no?

—És possible. Però una monja solitària que atenia embarassades i cuidava bebès no sempre volguts… Fa pensar molt. I això, de moment, que quedi entre nosaltres.

—És clar.

—Truqui a la Central, a veure si han portat el cos de la germana Maria a l’Institut Anatòmic Forense, i si és així, que preguntin a en Fajardo si ja l’ha despullat per fer-li l’autòpsia.

L’Ernest Quesada va agafar l’auricular de la ràdio. Va parlar amb la centraleta i en acabat tots dos van esperar en silenci. L’espera va ser llarga, tres, quatre minuts. La veu va reaparèixer amb un to cansat.

—Sí, el cadàver ja és allà, però hi hem telefonat i comuniquen. Ho haureu de fer vosaltres, serà millor i més ràpid.

En Quesada va penjar.

—Busquem un telèfon públic —va dir l’Hilari.

—I, de passada, on anem?

—Ah, sí.

Va agafar la guia de Barcelona de la guantera. Va buscar a la llista de parròquies i esglésies. Quan va trobar la de Sant Just, va indicar-ne l’adreça al seu company.

—D’acord. —Va engegar el cotxe.

Van abandonar els voltants de la placeta i van deixar enrere l’escenari del crim. El bon humor matinal anava desapareixent. Tot d’un plegat, els mals auguris i les ombres planaven damunt del seu ànim. Aquesta vegada, el silenci es va prolongar fins que l’Ernest Quesada va trobar una cabina telefònica.

Va haver de continuar perquè, en apropar-s’hi, van descobrir que estava feta malbé.

—Maleïts siguin aquesta colla de brètols! —va rondinar l’Hilari—. A aquests sí que els estomacaria ben de gust.

No van veure cap altra cabina, però sí un bar amb telèfon públic anunciat a la façana. En Quesada va aturar el cotxe un xic més enllà.

—L’espero?

—No, és igual. Vingui. Potser vol prendre alguna cosa calenta.

—No, passo.

Van entrar al bar i l’Hilari va demanar un parell de fitxes, per si de cas. El telèfon era a la paret, al final de la barra, prop d’un espai buit sense porta, separat amb una cortina feta de ganxets. El cambrer els va llançar una mirada inequívoca. Al capdavall, feien olor de policia, a més de semblar-ho. Un parell o tres d’homes dels que hi havia recolzats a la barra també els van observar de reüll, i un es va aixecar disposat a anar-se’n. Res d’excepcional. Amb el fred exterior, tots prenien alguna cosa calenta. No hi havia cap dona.

La línia no comunicava, però a l’altra banda del fil telefònic van trigar a respondre. Quan es va sentir una veu d’home, l’Hilari no va perdre el temps.

—Sóc l’inspector Soler —va dir ell, fent servir la seva veu d’«ordeno y mando»—. Cridi en Fajardo, si us plau.

Una altra espera, però més breu. Un minut més tard va reaparèixer la veu.

—Escolti? El senyor Fajardo no pot agafar el telèfon ara. Està fent una autòpsia urgent.

—Sé que està fent una autòpsia urgent, perquè és d’això que li vull parlar. Digui-li que l’inspector Soler vol saber si la dona morta té ferides al cos, infligides per la seva pròpia mà, entesos?

La vacil·lació va ser breu.

—Esperi.

Va esperar. Un altre client del bar, aquest assegut en una taula, va sortir del local amb els ulls clavats a terra. Si continuaven gaire més temps allà, probablement el lloc es buidaria. Va intentar demostrar que no passava res i es va situar d’esquena a la resta de clients.

—Doncs sí que estem en un bon barri —va murmurar en Quesada.

La veu del telèfon no va reaparèixer. En lloc seu ho va fer el mateix Ildefonso Fajardo. El to era de sorpresa majúscula.

—Soler?

—Digues. —L’Hilari es va apartar una mica l’auricular per tal que en Quesada pogués escoltar la conversa. Així s’estalviava explicar-l’hi tot després.

—Escolta, com collons ho sabies? Me l’han portat vestida!

—Tu dissecciones els cadàvers i jo investigo per què han mort. Què hi has trobat?

—Ho hauries de veure —va respondre en Fajardo, fent un xiulet—. Mai no havia vist res d’igual, i mira que fa anys que dissecciono la gent.

—N’hi ha gaires?

—Gaires? —va dir l’home amb un sarcasme considerable—. Aquesta dona era una cicatriu, tota ella, sencera, de cap a peus. Ferides sobre ferides. Ni tan sols sé com no s’havia infectat ja amb alguna cosa. Hi he trobat fins i tot restes de pústules. Mare meva, quin fàstic! Esquena, cuixes, ventre, braços… Suposo que havia d’anar amb compte i seguir un ritual, un procés, per no acabar en un hospital. Com una mena de cicle, m’entens?

—Sí.

—Saps què és el pitjor?

—El ventre.

—Collons! Hòstia, Sherlock!, com ho has sabut?

—Era assistent social. Atenia dones embarassades abans i després del part. En acabat cuidava els seus fills si hi havia problemes amb ells. Per a ella, aquests nadons eren els fills que no tindria mai, de manera que es castigava el ventre.

—No hi tocava, oi?

—Diuen que era una santa.

—I uns collons! —va exclamar en Fajardo, portant al límit la seva coneguda expressivitat—. Una santa? Aquesta pobra infeliç devia odiar el seu cos.

—Creus que tenia cura de si mateixa? Hem trobat medicaments a la seva habitació.

—Possiblement, sí, i no seria desencertat pensar que, de tant en tant, la vigilava un metge. Portava massa al límit el seu sant martiri —va dir sorneguerament—. Però amb aquest autocàstig tan salvatge, ho dubto. Ella mateixa devia tenir vergonya de mostrar-se com el que era: una boja.

—Hi ha res de l’autòpsia, ja?

—Que me l’acaben de portar, home! —va protestar—. Així, d’entrada, ja et puc dir que la causa de la mort ha estat un impacte cranial. Té el cap trencat. Vaja, que si el sacseges, se senten els ossos. La resta s’ho ha fet amb la caiguda, perquè m’han dit que ha rodolat escales avall, oi?

—Sí.

—Doncs ja ho tens.

—Gràcies.

—No s’ho val, inspector Soler —va replicar ell, amb un to falsament solemne—. Abans d’esventrar-la li faré unes fotos per als meus arxius, perquè mai no havia vist res d’igual. Ni crec que ho torni a veure.

—No donis mai res per fet. Gràcies.

—Vinga, i ara a atrapar els dolents.

Van tallar la comunicació just quan se sentia el senyal que indicava l’esgotament del temps de la primera fitxa. L’Hilari no va retornar la que li havia sobrat. Les va pagar totes dues i van sortir al carrer. De l’escalfor del bar a la crua intempèrie d’un dia que, malgrat l’indici de sol, no hi havia manera que s’escalfés.

—Creu que el doctor Sugranyes l’atenia?

—Em pensava que sí, però la cara que ha fet quan li hem parlat de les ferides ha estat d’allò més sincera. Semblava com si no en sabés res. I en Fajardo creu el mateix que jo: que ho mantenia en secret.

—Això del ventre…

—Volia confirmar-ho, res més.

—Una intuïció?

—Sí.

—Doncs ha estat de les bones. Això dels «fills que ella no tindria mai» i que «es castigava el ventre»…

L’Hilari va emprendre el camí de tornada al cotxe.

—Anem a veure el pare Galobart —va dir.