Trenta

LA ISABEL ABELLA BARGALLÓ estava asseguda al sofà, desfeta, convertida en un parrac, tot i que ja havia deixat de plorar i el que més la col·lapsava eren la por i el pànic. Por pel que havia passat i pànic pel que estava vivint. Els ulls se li perdien constantment entre si mateixa i la porta del menjador, com si hi esperés veure alguna cosa, un miracle, potser la nena que havia adoptat feia una setmana i a qui havia dit «filla» a crits quan la van deslligar després de dir-li que es calmés, que eren policies.

—Tranquil·la, som aquí per ajudar-la.

Era la tercera vegada que l’Hilari l’hi deia.

Tasca infructuosa.

—On és? Per què se l’ha emportat? —gemegava ella també sense parar.

El temps semblava haver deixat de tenir importància.

Massa tard. Massa tard. Massa tard.

Massa tard per impedir la mort d’en Sugranyes. Massa tard per evitar que els fets del dia es consumessin.

—Senyora…

—Vagi a buscar-la, si us plau.

—Necessitem fer-li unes preguntes. Si no col·labora, no tenim res.

—Déu meu… —Va tornar a plorar.

En Quesada va entrar al menjador. Com en moltes cases, el telèfon era de paret i estava situat al bell mig del passadís. Acabava de penjar.

—El seu marit ja ve cap aquí —va dir adreçant-se a ell, no pas a ella—. Només li he dit que la seva dona estava bé, però que ha patit un contratemps. Treballa a prop. M’ha assegurat que arribarà d’aquí a un parell de minuts.

La Isabel Abella va enfonsar la cara entre les mans.

En David també ho havia fet.

Per què les persones amagaven el seu dolor?

—Senyora —va insistir l’Hilari—. Hem de parlar.

—Què vol que li digui? —va dir ella sanglotant.

—Li faré unes preguntes. Faci que sí o que no amb el cap. De moment n’hi haurà prou, d’acord?

Primer assentiment.

—Ha estat un home jove, amb el nas una mica desviat?

Segon assentiment, acompanyat d’una mirada perplexa, gairebé desconcertada.

—Li ha dit que no truqués a la policia perquè la nena no era seva i podien acusar-la de segrest o una cosa així?

La mirada es va tornar difusa.

Va reaparèixer el pànic, multiplicat per mil.

No es va moure. Va deixar de respirar.

No va fer falta que respongués perquè l’Hilari sabés que la pregunta havia fet diana.

—L’ha amenaçat amb una pistola? —va preguntar ell, intentant reprendre l’interrogatori.

Ella va tornar a assentir, però continuava abstreta en la pregunta anterior.

La pregunta i la seva realitat.

—Anava sol?

Un assentiment més, lleu.

—Fa gaire estona que ha marxat?

La Isabel Abella va començar a posar-se vermella, com si estigués a punt d’agafar-li un atac. Va semblar que s’ofegava, al caire del col·lapse. En Quesada va sortir corrent. L’Hilari l’agafava de la mà i li donava copets a l’esquena quan va tornar amb un got d’aigua que ella es va empassar amb tres glops, ansiosa.

—Escolti. —La veu de l’Hilari va tornar a ser suau—. Aquest home no li farà mal a la nena. Possiblement és el seu pare. Però ha matat dues persones i està desesperat, m’explico?

Era inútil.

Es va ensorrar més i més.

L’Hilari es va sentir impotent.

Tot d’una, ella va començar a gemegar:

—És un… càstig… de Déu…

L’Hilari va experimentar un accés de ràbia.

Una monja, un capellà. Fins i tot dos metges radicalment creients.

Tot en nom de Déu?

—Senyora —va dir ell, amb una veu més dura—. Si Déu existeix, no va per aquests mons seus castigant les persones. Prou es castiguen elles soles. Ara l’hi diré per última vegada: sé que està patint, però si no col·labora, serà pitjor. Vostè és mare des de fa una setmana. La dona que va donar a llum aquesta nena la va portar al ventre nou mesos i està desesperada. Entén la diferència i per què és urgent trobar l’home que ha estat aquí?

No va dir: «Si volem recuperar la nena».

No va poder.

L’Hilari també va sentir un nus a l’estómac.

—Clara! —es va posar a cridar ella, abraçant-se a si mateixa—. Clara, Clara!

Va deixar-la al sofà i es va aixecar. Les mirades que van intercanviar en Quesada i ell van ser ingràvides. El matí estava sent un volcà en erupció. I continuava vomitant lava. Prometia fer-los cremar a tots.

Van sentir que s’obria la porta del pis.

Seguidament, unes passes ràpides.

—Isabel!

L’esposa del nouvingut va saltar del sofà.

—Llucià!

Es van trobar a l’entrada del menjador. L’un assegurant-se que la seva dona estava sana i estàlvia i ella vomitant-li, de sobte, tota la intensitat del seu drama.

—Se l’ha endut! Se l’ha endut, Llucià! Ha dit…! Oh, Déu meu! La meva nena! La meva nena…!

En Llucià Miravet va assimilar les seves paraules. Va mirar els dos visitants.

L’Hilari li va ensenyar la credencial.

—Inspectors Soler i Quesada —el va informar.

—Què… ha passat?

La seva dona se li havia penjat literalment al coll, incapaç de sostenir-se pel seu compte. El van ajudar a tornar-la al sofà. Ell es va asseure al seu costat, atrapat en la seva abraçada. L’Hilari va ocupar una cadira davant de tots dos i en Quesada va restar dempeus.

—Senyor Miravet, estàvem seguint el rastre a l’home que s’ha emportat la nena, però hem arribat tard i el temps corre molt de pressa. Hem de fer-li unes preguntes. La seva dona, de moment, no ha pogut col·laborar gaire.

—Esperi, esperi… Què vol dir que s’han endut la meva filla? És un segrest? Però qui ho ha fet? I per què?

L’Hilari va buscar les paraules més adequades.

—Em temo que ha estat el seu autèntic pare, senyor.

En Llucià Miravet va entomar el cop tan bé com va poder.

Va parpellejar.

La seva dona es va estrènyer més i més contra el seu cos.

—Clara… —va gemegar novament.

—La mare de la nena —l’Hilari es va resistir a dir-li Clara— fa dies que la busca, després que la germana Maria l’hi prengués per donar-la en adopció a vostès.

L’home es va quedar blanc.

—Que… l’hi va prendre?

—Sí.

—A nosaltres ens va dir que ella havia renunciat a la seva filla voluntàriament, perquè era… una adolescent i no… —Es va quedar sense forces per continuar.

—Sé que els va mentir —va dir ell, que s’estimava més creure’l i ser condescendent—. Però la germana Maria va cometre un delicte.

—Vol dir que… ens la prendran?

—No ho sé, senyor. Però aquesta jove n’és la mare legal, biològica. La nena va arribar a les seves mans a través d’un procediment irregular.

En Llucià Miravet va tancar els ulls, va acaronar-li el cap a la seva dona i li va fer un petó al front.

—Però no som aquí per això —va continuar l’Hilari—. Necessito que em respongui unes preguntes.

—Si no són aquí per això, per què han vingut? —va dir l’home, que semblava vençut després d’haver entès la magnitud de la tragèdia.

—Com van contactar amb la germana Maria?

—Ens van parlar d’ella. Teníem problemes per adoptar, perquè érem grans i coses així. Tinc quaranta-set anys. La meva dona, quaranta-tres. Feia tants anys que buscàvem un fill que no arribava que, quan vam recórrer a l’adopció, ja… bé, era massa tard, o si més no això ens van argumentar. Algú ens va dir que li telefonéssim, que ella solia arreglar aquestes coses, sense intermediaris, i va ser així. La germana Maria només ens va preguntar si érem bons catòlics. Vam dir-li que sí, li’n vam donar proves, i ens va assegurar que al cap d’unes setmanes tindríem un nadó. Vam demanar-li una nena. Quan ens va trucar… Bé, ja s’ho pot imaginar.

—Els va demanar diners?

—Per a despeses. Clínica, paperassa, per ajudar la mare…

—Què els va dir d’ella?

—Només que estava sana, que era molt jove, forta, i que no el podia mantenir.

—I va néixer a la clínica del doctor Sugranyes.

—Sí.

—No els va estranyar que fos un procés tan ràpid?

L’home va aconseguir mantenir la mirada.

—Ha estat mai desesperat, inspector?

—Respongui.

—Era una religiosa. Una monja! Per què hauríem hagut de dubtar del que ens va dir? Ens va semblar molt raonable. Una mare soltera, adolescent… Nosaltres podíem donar-li a la seva filla tot el que ella mai no podria, sense oblidar la vergonya de ser mare soltera. Sincerament… vam veure el cel obert. Ni tan sols hi vam pensar.

—Van arribar a conèixer la mare?

—No. La germana Maria ens va avisar, ens va dir que era una nena sana i preciosa. Vam anar a buscar-la, vam signar uns papers…

—Segons els quals la seva dona era qui l’havia parit, perquè fos més legal.

—Sí —es va empassar la saliva—, tot i que un advocat està fent els últims tràmits. O això ens va dir. En Salvador García, del bufet Marimon i Plans. La germana Maria estava tan contenta com nosaltres que tot hagués sortit bé. —Ara se li van omplir els ulls de llàgrimes a ell, a mesura que la veritat creixia imparable dins seu—. Déu meu…

—Ho sento, senyor Miravet.

Es va quedar sense forces, tot formant un sol cos amb la seva dona i destil·lant una amargor difícil de descriure. Va aconseguir fer una pregunta més, gairebé d’esma.

—Per què li seguien el rastre, a aquest home?

—La mare de la nena va matar ahir la germana Maria, quan aquesta es va negar a revelar-li on era la seva filla. I avui aquest home ha assassinat el sacerdot que la va posar en contacte amb ella i el doctor Sugranyes, que la va assistir en el part i va falsificar els seus papers.

A en Llucià Miravet se li va desencaixar el rostre.

La seva dona també va mirar l’Hilari amb els ulls ben oberts.

—Tot… per aquesta nena? —va barbotejar l’home.

—Sí —va assentir ell.

Li van caure dues llàgrimes galtes avall.

Ella tan sols va poder afegir tres paraules, sinceres i emocionades.

—Amor de mare.

L’Hilari es va aixecar de la cadira. La cara de l’Ernest Quesada era un mapa. S’hi endevinaven els continents, els mars, les muntanyes, els rius. Havien de marxar i deixar-los sols.

Amb la seva buidor.

La mateixa buidor amb què havien viscut tota la seva vida de casats esperant el fill que ja no tindrien.

—Ja no el trobarem —va sospirar en Quesada.

No sabia què respondre-li. Es va adreçar al desconcertat Llucià Miravet per darrera vegada.

—Hem d’informar del que ha passat, m’entén?

—Sí.

—Hauran d’explicar la veritat, com ho han fet amb mi.

—Me’n faig càrrec, senyor.

—Nosaltres hem de marxar. La seva esposa necessitarà ajuda.

—Ho sé —va dir l’home, restant al sofà, sense poder deixar-la anar. D’allà estant els va clavar una patètica mirada de dolor que ho va resumir tot, tant com les seves paraules—. Fa molt poc que la teníem, saben? Tot just uns dies. Però… ja la sentíem com si fos nostra.

—Ja ho sé, i em sap greu. Digui’ls que han parlat amb mi: l’inspector Soler. Jo els donaré els detalls del cas.

—Si aquesta dona va a la presó, li poden prendre la nena i tornar-la a tenir nosaltres?

L’Hilari va serrar les dents.

Fins i tot a l’infern, la gent s’entestava a buscar el cel.

No va respondre la pregunta. Va ser el primer a sortir del menjador, seguit per en Quesada. En passar per davant de l’habitació de la Clara, es va negar a mirar-ne l’interior. Però al rebedor, prop de la porta per on havien entrat, hi va veure un retrat de la petita, amb un marc de plata, i penjat a la paret, damunt seu, la imatge de Jesucrist.

Semblava com si l’estigués beneint, amb la mà dreta projectada cap endavant i l’índex i el dit del mig alçats i envoltats d’una aura de llum celestial.