Dos

A COMISSARIA ESTAVEN EN QUADRE per culpa de la grip. Fins i tot en Pablo García havia sucumbit a la febre i al quadre habitual de vòmits, marejos i pèrdua de les forces físiques necessàries per aguantar-se dret. El fet que el comissari no hi fos no deixava de ser una espècie de benedicció, sobretot per a ell.

Continuava a la corda fluixa, amb gairebé tot el cos en contra seu per haver denunciat en Martín Peláez.

Va entrar un xic distret, amb el cap a tres quarts de quinze, de manera que no esperava trobar-se la bèstia.

L’Antonio Creix.

El comissari Creix.

El primer que va veure d’ell no va ser la seva cara, greu i seriosa, sinó la gota de sang que li havia tacat la camisa blanca. No en tenia rastres a les mans, res no feia presumir que vingués d’atonyinar algú als soterranis de la Central, tan sols aquella taca delatora.

L’Hilari va sentir pena pel desgraciat que estigués interrogant allà baix.

Es disposava a reprendre el seu camí, però no va poder.

—Usted es Soler, ¿verdad? —el va aturar l’home.

—Sí, señor.

—Resolvió el caso del general Aramburu hace unos días.

—Así es.

L’Antonio Creix va redreçar l’esquena.

—Una pena, ¿no es cierto?

L’Hilari no sabia què dir.

Una pena, per què, per a qui?

—A eso nos llevó la Cruzada —va continuar el comissari responsable de la Brigada Politicosocial de Barcelona—. A volver locos a muchos grandes y buenos hombres.

Li deia que «la Cruzada» s’havia acabat feia vint-i-cinc anys i que Aramburu havia estat un pederasta assassí de nenes?

—Sea como sea, enhorabuena. —En Creix li va donar uns copets a l’espatlla—. Tuvo usted agallas. Otros se habrían cagado en los pantalones.

—Gracias, señor.

L’Ernest Quesada va passar a prop seu amb el cap cot i es va perdre escales amunt. L’Hilari es va sentir molt sol.

La mateixa mà que torturava els detinguts de la Brigada li donava copets a l’espatlla.

L’Antonio Creix havia substituït el comissari Polo aquell mateix any. Ell i el seu germà Vicente eren unes autèntiques bèsties. El 1958 l’Antonio havia estat a la seu de l’FBI, als Estats Units, aprenent tàctiques per arrencar-li fins l’últim alè a un sospitós. Deien que els interrogatoris, d’una banda, ja eren d’allò més sofisticats; però, de l’altra, les tècniques emprades eren les més salvatges: des de colpejar un detingut fent rotllana, implantar-li elèctrodes als testicles, posar-li una bossa de plàstic al cap per ofegar-lo o obligar-lo a restar quiet, lligat, en postures d’allò més doloroses. Això sense oblidar el degoteig de cops, a les plantes dels peus, al fetge, als ronyons, a les articulacions.

Veient en Creix, qualsevol indici de democràcia i final de la dictadura semblava molt, molt llunyà.

L’Antonio Creix es va apartar del seu costat i l’Hilari va pujar les escales tan de pressa com va poder. No li va estranyar gens que en Quesada l’esperés a dalt.

—Bon dia.

—Hola, Quesada.

—No sabia que fossin amics.

—No ho som pas.

—Ho semblava.

—Que em vol fer posar de mala llet de bon matí?

—No, no. —El sotsinspector va empal·lidir—. Perdoni.

—Doncs apa, a veure què ens prepara el dia.

Va anar a la taula on treballava i en Quesada es va dirigir a la seva. No hi va haver més salutacions, tan sols les habituals mirades esquives de la resta. Tant era que en Martín Peláez hagués llançat un noi per la finestra. L’important era que ell, l’Hilari Soler, el seu company, l’hagués denunciat. Era un traïdor. Amb l’exculpació d’en Peláez feia menys d’un mes, per acabar-ho d’adobar havia quedat marcat. El comissari García li encomanava els pitjors casos, els assassinats més desagradables i urgents. N’hi hauria prou amb una ensopegada perquè acabés a arxius o alguna cosa pitjor.

L’Hilari va mirar el munt de carpetes de casos sense resoldre, en procés d’investigació, la majoria en punt mort. Cap com el de la mort d’aquell censor al setembre o el del general Aramburu al novembre.

—Quesada! —va cridar.

L’Ernest Quesada es va aixecar i va anar a trobar-lo. Si més no, havien fet un bon equip. Era l’únic que creia en ell, no el qüestionava i li donava suport. Un bon policia, jove i ple de futur, si no s’embrutia o el feien malbé. En el fons, hauria estat molt sol sense la seva col·laboració.

—No volia ser mal educat —es va disculpar l’Hilari.

—Ja ho sé, no s’hi amoïni.

—És que aquest Creix…

—M’ho imagino.

—Vostè ha baixat al soterrani a tafanejar?

—Jo? —va dir ell, estremint-se—. Déu me’n guard!

—A vegades sembla que encara estiguem en guerra.

—No hi estem? —El sotsinspector va apuntar un somriure—. A sobre, ara tenim el TOP.

El dia 5, tot just onze dies abans, s’havia creat el Tribunal d’Ordre Públic, d’àmbit nacional, per collar una mica més tots els qui s’oposessin d’alguna manera al Règim. El TOP estava destinat, en el futur, a ser el jutge màxim de la repressió social.

L’Hilari va tornar a mirar la pila d’expedients.

Valia més sortir d’allà al més aviat possible i investigar alguna cosa, el que fos. A vegades, la comissaria li queia al damunt.

Com una pesada llosa.

—Sabia que aquest edifici va ser primer una casa noble i després un hotel? —va dir de sobte a en Quesada.

—Això, la Central?

—Sí.

—No en tenia ni la més petita idea.

—Per què es pensa que té una vorera el doble d’ampla del que és normal a la Via Laietana? Doncs perquè l’amo era un empresari ric i se la va fer així per poder entrar bé amb el carruatge.

—O sigui que sempre hi ha hagut prebendes per als rics.

—Només faltaria. —Va fer un esbufec—. El 1929, l’home es va vendre l’edifici i es va convertir en un dels hotels que acollia la gent que venia a veure l’Exposició Universal. Més endavant, ja el 1931, amb la proclamació de la Segona República, s’hi va instal·lar la Comissaria d’Ordre Públic, sota el comandament d’un tal Frederic Escofet.

—Escolti —va dir en Quesada, repenjant-se a la taula—. Com és que sap tantes coses?

—M’agrada saber on sóc.

—Quan va passar a ser la Direcció Superior de Policia de Barcelona?

—En acabar-se la guerra. El 1941 es va crear la Brigada d’Investigació Social, la BIS, comandada per Eduardo Bóveda, per reprimir les restes de l’oposició al Règim. Però hi havia tanta feina, amb la guerrilla, els maquis, que a l’últim es va crear una brigada de serveis especials. La que va dirigir en Pedro Polo. Quan aquest es va jubilar, van arribar els Creix i… aquí estem.

—Puc preguntar-li una cosa?

—Ja que fem classe de formació…

El timbre del telèfon va impedir la pregunta de l’Ernest Quesada. Tots dos van mirar el negre aparell amb la mateixa sensació de mal auguri. Va ser l’Hilari qui el va despenjar i es va posar l’auricular a l’orella.

—Inspector Soler, li passo el comissari —va dir la veu de la Rita.

Va serrar les dents.

No, els «dolents» no descansaven ni per Nadal, ni la setmana abans de festes.

Fins i tot va tenir un pressentiment d’allò més negatiu.

Va esperar.

La nova veu, la d’en Pablo García, li va arribar embolcallada amb tos i escuraments de gola, marcada per la grip i un fons gutural que enduria encara més la ja per si mateixa aspra entonació del seu superior.

El pitjor dels presagis es va complir.

—Soler, deje lo que esté haciendo.

Ni tan sols «buenos días».

—¿Algo grave, comisario?

Es va sentir un atac de tos, de manera que la resposta es va endarrerir uns segons. Com si l’hi pogués encomanar a través del fil telefònic, l’Hilari es va apartar l’auricular de l’orella. Va plegar els llavis. En Quesada ja estava també en guàrdia. En reaparèixer la veu, la resta va ser més ràpid.

—¡Mierda! —Va sentir la protesta d’en Pablo García, a costa de la seva salut—. ¡Maldita sea! ¿Sigue ahí?

—Sí, señor.

—Pues marchando, que esto, antes de Navidad, puede ser una bomba. —I li va dir—: Han matado a una monja, ¿puede creerlo? Una pobre anciana de casi setenta años.