Vint-i-set

AQUESTA VEGADA SÍ QUE DUIEN la sirena connectada, fent retrunyir l’espai i obrint-los pas. Conduïa en Quesada, tens però amb els reflexos ben greixats. Ni tan sols s’havien tret els abrics, de manera que dins del cotxe notaven l’escalfor de les seves respectives adrenalines al màxim.

—Vostè entén res? —va preguntar en Quesada, davant el silenci del seu superior.

—Sí —va sospirar ell—. Donàvem per fet que la noia estava sola i resulta que no.

—Un marit? Un xicot?

—Això és el menys important. És possible fins i tot que sigui un amic que l’ajuda. Ahir va morir la seva última esperança, la monja que ho havia maquinat tot. El més estrany és que al cap de vint-i-quatre hores aparegui ell i lligui caps, o pensi en el capellà i el metge com a part de la trama. Per què ha esperat un dia sencer després d’allò de la germana Maria?

—Hi ha alguna cosa que no encaixa.

—Sí, té raó —li va confirmar—. Però ara això és el menys important.

—Si persegueix en Sugranyes…

—Ja no sé si, a més de buscar aquesta nena, ara també es tracta d’una venjança. Ha matat el capellà perquè no el delatés ni avisés en Sugranyes. Això vol dir que el pare Amanci no sabia res sobre on podia ser la petita. Però en Sugranyes possiblement ho sap, i el problema és que aquest paio ens porta una hora d’avantatge. Això és molt temps.

En Quesada es va saltar un semàfor en vermell i, una mica més endavant, un urbà va aturar el trànsit perquè passessin ells. La gent s’aturava i els llançava mirades de respecte i també, a vegades, de por. En un moment donat, l’Hilari va haver d’agafar-se on va poder, a punt de veure’s encastat contra un tramvia.

El seu company el va esquivar in extremis, sense aturar-se.

—Fangio —li va dir.

—Crec que és la primera vegada que em deixa conduir de pressa.

—Li agrada?

—Té el seu què —va somriure en Quesada—. Escolti, on era aquest matí?

L’Hilari tenia por que li fes la pregunta.

—Inspeccionant la llista de la germana Amàlia —va mentir.

—N’ha tret l’aigua clara?

—Només que hi ha noms coneguts, però sense adreces ni dades rellevants.

—La lliurarà al jutge?

—Sí, però si vol saber la meva opinió, ningú no farà res. Massa complicat. Mares que renuncien als seus fills i parelles que els adopten. Fins aquí, tot perfecte. El problema és que la xarxa de la germana Maria era il·legal. I a sobre robaven nens a mares que no els haurien donat mai en adopció. Tot segons el barem d’aquesta monja, que si considerava que una dona no mereixia el seu nadó… Déu meu —es va interrompre ell, movent el cap d’un costat a l’altre—. No estem parlant d’uns quants nens. Aquesta llista és enorme, i només és dels darrers dos anys. La germana Maria ho havia fet durant més de vint anys. S’ho imagina? Qui ho investigarà, això? Algú ho taparà, primer perquè és un escàndol per al Règim, una pèrdua de credibilitat per a sacerdots i monges. Qualsevol que hagi de donar a llum pensarà que li poden prendre el fill. I segon i més definitiu, perquè hi deu haver massa famílies importants al costat dels adoptants. Valdrà més no investigar res. Si no hagués estat per la mort de la germana Maria, això hauria continuat durant anys i panys.

En Quesada continuava centrat en la circulació, sense que per això deixés de parlar. L’Hilari li va veure la cara.

A més de la tensió per la conducció, el va notar alarmat.

Preocupat.

I va recordar una cosa molt personal del dia anterior.

—No m’ho digui: la seva dona està embarassada.

—Sí —va admetre forçant un somriure.

—Quesada! —L’Hilari li va donar uns copets a l’espatlla.

—M’ho va confirmar ahir a la nit. Estava molt contenta. Va ser… Bé, imagini’s, una notícia fantàstica.

—Enhorabona! No sap com me n’alegro, home!

—Ja —va dir ell, fent espetegar la llengua—. Però justament aquest cas ara… Et fa posar els pèls de punta.

—Tranquil, que tot anirà bé. A vostè no l’hi prendran pas.

—Ja ho sé.

—Prepari’s a canviar bolquers i a arribar a la feina amb unes ulleres fins aquí! —va dir l’Hilari, posant-se una mà al pit.

—Doncs si que m’anima!

—Per l’amor de Déu, Quesada, portem dos dies fastigosos! Això és el millor que ens podia passar, no?

Venien de veure un mort. Corrien per intentar salvar la vida a una altra persona. I de sobte…

Un regal de Nadal.

La vida continuava.

I la perillosa conducció del seu company.

—Intenti no deixar-lo orfe abans d’hora —li va suggerir ell, aferrant-se un altre cop on va poder, ja que l’autobús i ells no van ocupar el mateix espai de miracle.

Ja hi eren a prop. Així i tot, en Quesada no va reduir la velocitat. Va irrompre a la placeta, amb la clínica de la Puríssima i l’edifici on la germana Maria havia rodolat escales avall, com el Setè de Cavalleria al mig del desert per salvar els colons assetjats. La principal diferència era que allà no hi havia indis. La sorollosa sirena va trencar l’aire per última vegada i tots dos van saltar del vehicle a corre-cuita. Per la porta d’urgències ja havien tret el cap algunes infermeres i metges, creient que la sirena era d’una ambulància amb un ferit greu.

L’Hilari va prescindir de donar explicacions a la recepcionista de les cames boniques. Va passar pel seu costat com una exhalació.

Quan ella va veure en Quesada amb l’arma reglamentària a la mà, va tancar la boca de cop.

Tot seguit els va barrar el pas la segona dona, la que el dia abans els havia conduït des de la sala on van esperar que el metge acabés d’assistir un part fins al seu despatx. Va interposar el seu cos voluminós entre ells i la porta.

—Però què…? —es va alarmar.

—El doctor Sugranyes és a dins? —va preguntar l’Hilari, intentant apartar-la.

—Sí, i m’ha demanat que no el molesti ningú! —va replicar ella, insistint a bloquejar-los el pas, sense fixar-se de moment en la mà armada que en Quesada mantenia enganxada al cos, amb el canó cap avall.

—Quant fa d’això? —va continuar l’interrogatori l’Hilari.

—Una estona —va dir ella—. Mitja hora, si fa no fa.

—Està sol?

—No, té una visita.

—Un home jove, amb el nas tort?

Va ser el primer senyal d’alarma desfermat al rostre de la dona.

—Sí —va reconèixer.

L’Hilari no li va donar cap més explicació. També ell va treure la seva arma reglamentària amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra l’apartava definitivament.

Ella ja no hi va oposar resistència.

L’Hilari i en Quesada van intercanviar una darrera mirada. Va ser el primer qui va posar la mà al pom de la porta.

Tancada per dins.

—Hi ha una altra entrada? —va preguntar ell en veu baixa, adreçant-se a la dona.

Va fer que no amb el cap.

Eren en un hospital. Un tret hauria alertat a tothom.

—Doctor Sugranyes! —va cridar l’Hilari.

Silenci.

—Policia, obri la porta!

Res.

Va ser en Quesada qui va descarregar la puntada de peu contra el pany. No ho va aconseguir a la primera, però sí a la segona. Quan la porta va cedir, va tensar el braç armat, mentre l’Hilari es precipitava cap a l’interior.

El despatx d’en Marcel Sugranyes no s’assemblava en res al del dia anterior. En primer lloc perquè l’havien regirat de dalt a baix, amb papers caiguts pertot arreu i sensació d’enrenou i caos. En segon lloc, perquè la finestra era oberta i el fred exterior ja havia penetrat a dins. I en tercer lloc perquè el metge estava ajagut a terra, igual que el pare Amanci, boca amunt, mort.

L’única diferència era que a ell l’havien assassinat amb el seu obrecartes, que encara tenia clavat al coll.