Trenta-quatre

L’HILARI VA DEIXAR que en Quesada s’assegués al volant.

Tot d’una, semblaven no tenir tanta pressa.

—Vol aturar-se a comprar un entrepà? —va preguntar al seu impressionat company.

—No, tant se val.

—Si la panxa li continua gemegant d’aquesta manera, la gent començarà a mirar-lo.

—Anem a veure si els trobem, de debò.

—Optimista?

En Quesada va posar a circular el cotxe. Primer de tot es va concentrar en la maniobra.

—No. —Va ser sincer.

—No acostumo mai a veure’l així.

—Així, com?

—Abatut.

—No estic pas abatut, tan sols pensatiu. Aquest cas dóna per a molt. I sí, crec que amb l’avantatge que ens porten, ja deuen ser lluny.

—O amagats.

—Per què?

—Miri-ho així: una dona, una nena de pocs dies i un home que sap que l’estan perseguint tots els policies de Barcelona. I sense diners, m’hi jugo el que vulgui. Creu que en Pere Molls tenia previst tot això aquest matí, quan ha anat a veure la seva primera víctima? Ell mateix s’ha ficat en una espiral de la qual sap que és impossible sortir-ne. Ha improvisat i continua improvisant. Quan algú està acorralat és quan és més perillós, i més si vol defensar la Pilar amb dents i ungles.

—Un pispa de pa sucat amb oli convertit en assassí —va assentir en Quesada.

—Malauradament ha deixat enrere aquesta categoria —li va fer veure l’Hilari—. Amb dos crims al damunt, ara juga a primera divisió.

L’Ernest Quesada va fer anar el volant a través d’un parell de carrers, mentre s’orientava per sortir d’Horta i dirigir-se a la part nord de Gràcia.

L’Hilari sabia que tornaria a parlar.

I ho va fer.

—Tot per amor, oi?

—Sí.

—Increïble.

—No tant —va afirmar ell—. Tenim una parella de bojos enamorats. Ella adolescent, ell presoner del seu destí. —Va fer una lleu pausa—. Sap, Quesada? Sempre he pensat que l’amor ens canvia. Som d’una manera i de sobte… És com girar un mitjó a l’inrevés. L’interior es converteix en exterior i viceversa. Ens tornem transparents, deixem de ser racionals. En el cas d’en Pere Molls, malgrat tot, no ha estat suficient. Com en Humphrey Bogart a High Sierra. Faci el que faci, camina cap a la seva destrucció. Destí segellat. Al principi l’amor el canvia, però no prou; ella el deixa, i ell acaba a la presó sense saber que l’ha deixat embarassada. Quan la Pilar ho descobreix, està més que sola: està perduda.

—I va a veure un confessor que li proposa donar la seva filla en adopció. La solució perfecta. Com podria tirar endavant, sense res, sense ningú, amb un nadó?

—S’imagina aquesta noia durant aquests mesos?

—Sí —va sospirar en Quesada.

—Jo no —va dir l’Hilari—. El que devia passar va ser… I tanmateix, en arribar l’hora, té el coratge de dir que no, que es queda la seva filla. Potser, fins i tot, perquè era d’ell i així conservava una mica de la seva vida i el seu alè.

—Però la germana Maria ja tenia, com si diguéssim, els pares adoptius a l’altra banda de la porta, esperant. Va arrabassar-li la nena mentre dormia o vagi a saber. És possible que li digués que havia mort, o potser que, com que era una pecadora, el més just era que mantingués la seva paraula de donar-la en adopció i que no podia fer-se enrere. Fos el que fos, la Pilar no la va creure o es va rebel·lar davant seu. Es va trobar al mig del carrer, amb les mans buides, però no es va rendir. Devia tornar-se boja, la devia perseguir, fins que la va trobar ahir al matí, al seu pis. Van discutir, i quan la monja li va dir allò del càstig diví…

—Un simple gest de ràbia —va convenir l’Hilari.

—Quan la Pilar va veure que la germana Maria era morta, va fugir espaordida. Es quedava sense la seva filla i, a més, la buscarien per homicidi. Devia passar un dia infernal, espantada, aterrida, sense saber què fer, fins que a la nit…

—Només podia comptar amb ell, el pare de la seva filla.

—I en Pere la té allà, al davant, un altre cop, la dona que estima, la dona que li demana ajuda desesperadament, la dona amb qui descobreix que ha estat pare —va apuntar en Quesada estremint-se—. Devia ser… impactant. Tan dramàtic… Així doncs, per una vegada a la vida, està decidit a fer qualsevol cosa per ella. Qualsevol cosa.

—Morta la germana Maria, qui podia saber alguna cosa d’aquesta nena? Només el pare Amanci i el doctor Sugranyes. I en Pere, enamorat, disposat al que sigui per la Pilar i per la seva filla, fa el que creu oportú, segons el seu codi de vida. Ja no li importa res, no creu en res. Té una oportunitat de redimir-se i punt. Si ha de ficar la pota, que sigui per elles.

—Si hagués anat a veure primer en Sugranyes… —es va plànyer en Quesada.

—El sacerdot s’hauria salvat, sí, però hauria matat igualment el metge, perquè no alertés els pares adoptius. Estava disposat a sacrificar-se des del primer moment. Amb l’adreça dels Miravet, s’emporta la seva filla i final de la història. En Pere Molls Casals s’ha condemnat, però ara la Pilar sap fins a quin punt l’estima.

—Collons, senyor… —va mastegar les dues paraules en Quesada, després de la revisió dels fets.

—S’adona de com és de perillós ara aquest home?

—Sí.

—Té una pistola, no ho oblidi. Si es veu assetjat, la farà servir. Després d’haver pelat un capellà i un metge, ja no li ve d’aquí matar un policia.

—Si el detenim, l’executaran, oi?

—Vostè què creu?

—Això és com Romeu i Julieta en versió bèstia. No són més que un parell d’infeliços. Ha sentit el que ha explicat l’àvia? La Pilar abandonada i amb una tia mig boja. En Pere sense pare i orfe de mare als deu anys. Quina mena de vides són aquestes?

—Dues illes.

—Què vol dir?

—Que són dues illes. Sobretot ell, a la deriva. La Pilar era el seu nord, la seva esperança. Ara estan amagats i acorralats, però on?

En Quesada es va concentrar un xic més en la conducció. Una motocicleta els va passar fregant per la dreta, en un avançament imprudent. En un petit embús van haver de posar la sirena uns segons, per aconseguir trencar el setge. Prop d’Escorial es van orientar per trobar el carrer Sors. Van deixar el cotxe a uns vint metres i van caminar per l’estret carrer fins a la casa. En passar per davant d’un bar, algú va sortir-ne i, a través de la porta oberta, un efluvi aromàtic els va sacsejar la pituïtària. La panxa de l’Ernest Quesada va bramar un altre cop.

—No passa res, de debò —va voler tranquil·litzar l’Hilari.

La casa no era pas millor que la de l’àvia d’en Pere o la d’en Narcís i la Maruja. Vella, bruta, estreta, amb una entrada i una finestra per planta. En tenia tres. A la dreta, un descampat. Al davant, un altre. La porta estava trencada, no tenia pany. Tampoc no hi havia bústies. Van caminar fins al fons i van trucar a la porta de l’entresòl. Un home gran, amb boina, jersei i un caliquenyo apagat a la comissura dels llavis, els va dir que la senyora Francisca vivia al primer. No els va preguntar ni qui eren ni què volien. No era cosa seva. Van pujar l’escala i van arribar a un replà fosc, amb una porta desmanegada. Ni tan sols tenia timbre, sinó picaporta. Van colpejar la fusta dues vegades.

La Paqui, la tia de la Pilar, devia tenir uns quaranta-i-tants anys, però pel seu aspecte descuidat i malgirbat, l’edat podia ser indefinible. Els llavis se li corbaven cap avall, els ulls eren durs, el nas aparatós i els cabells, rígids i aspres, més aviat semblaven un fregall mal posat al crani. Vestia un davantal brut amb el qual, en aquell moment, s’eixugava les mans, i duia una sabatilla d’estar per casa diferent a cada peu. Se’ls va quedar mirant, sense saber gaire bé què fer o dir, d’una banda molesta, però de l’altra cautelosa. En veure la credencial de l’Hilari, li va canviar la cara.

—Bona tarda, senyora. Ens sap greu molestar-la.

—Policia? —va preguntar ella, arrufant el nas—. Què volen?

—Parlar amb la seva neboda Pilar.

Va alçar les celles.

Cara de sorpresa.

—La Pilar? Doncs aquí no hi és, l’hi asseguro. Quina una aquesta. Per què la volen veure?

—Per fer-li unes preguntes.

—Sobre què?

—Podem entrar?

—Pensen escorcollar la casa? Endavant! —va exclamar ella, fent un gest ostentós, al mateix temps que s’enretirava per deixar-los passar—. Ja els he dit que no hi és; de fet, no en sabia res fins fa uns dies…

L’Hilari no va creuar el llindar de la porta.

Ja no calia.

—Quan la va veure?

—Digui’m per què la busquen.

—Ja l’hi he dit: per fer-li unes preguntes.

—Déu meu, en quin embolic es deu haver ficat aquesta nena —va dir la dona, encreuant els braços.

—A vegades la gent es fica en problemes si ningú no els ajuda —va deixar anar l’Hilari.

La tia de la Pilar el va travessar amb una mirada revestida d’escepticisme, si bé possiblement no havia captat del tot la intenció.

—Miri —es va rendir—. Va venir aquí plorant, dient que li havien pres la seva filla. La seva filla! —va cridar ella, amb els ulls fora de les òrbites, com si no s’ho pogués creure—. Jo ni tan sols sabia que estava prenyada! I sense marit! Vaig fer-la fora de casa i li vaig dir que no tornés mai més, que era una vergonya!

—Quan va ser això?

—Fa un parell o tres de dies, no me’n recordo —va respondre la dona de mala manera, arronsant les espatlles.

—Li va dir on vivia?

—Aquesta? Ni piu! De plorar, sí que se’n va fer un tip, però jo feia molt temps que no la veia! Moltíssim! Què volia que fes? Se’n va de casa per viure en pecat amb un pocavergonya i després ve aquí amb aquesta història? Qui li havia de prendre la seva filla? Vaig dir-li que s’havia tornat boja i la vaig fer fora, sí. Només faltaria!

—No té ni idea d’on la puc trobar?

—Jo? No. Preguntin-l’hi a l’Ester. És l’única amiga que crec que ha conservat al llarg d’aquests anys.

—Ester què més?

—Ester Prats. Viu aquí a prop, carrer avall, just a l’última casa abans d’arribar al carrer Argentona. Però si creuen que és allà, estan ben arreglats. Aquesta sí que és una bona noia. Viu amb els seus pares, i són gent seriosa.

—Gràcies, senyora —es va acomiadar l’Hilari.

Abans que ella pogués dir res, la panxa d’en Quesada es va queixar un cop més. La dona se’l va quedar mirant un segon.

Tot seguit va tancar la porta violentament.

Mentre baixaven l’escala la van sentir parlar sola, protestant en veu alta.

—Mala bruixa —va dir en Quesada en arribar al carrer.

L’Hilari es va posar a caminar.

Un pas més.

La casa de l’amiga de la Pilar tant podia ser la del costat esquerre com la del dret. La seva tia no els ho havia especificat. Van provar-ho primer en una, i després de comprovar que no era la bona, van creuar l’estret carrer i van entrar a l’altra. Hi havia una dona gran endormiscada a la porteria, i no van arribar a despertar-la. La bústia amb el nom de Prats estava senyalitzada com la del segon primera.

També els va obrir una dona, però molt diferent de la Paqui que acabaven de deixar enrere. Quaranta-cinc anys, arreglada, ben pentinada, amb un toc sobri que la feia semblar elegant i, tot i que un pèl rabassuda, mantenint prou bé la figura. Feia la impressió que acabava d’arribar del carrer, ja que duia sabates de taló i lluïa unes galtes rosades pel contrast del fred exterior i l’escalfor de la seva llar. La placa policial de l’Hilari va fer que s’encarcarés.

—Ester Prats?

—És… la meva filla —va dubtar—. Per què la volen veure?

—Estem buscant una amiga seva, la Pilar Heredia. Creiem que potser ella sap on és.

La dona es va mostrar visiblement afectada.

Es va quedar glaçada.

Es va posar encara més vermella.

—Déu meu… —va barbotejar.

L’Hilari va tensar els músculs.

De no esperar res a…

—On és, senyora?

—Li vaig dir que no s’hi fiqués. L’hi vaig dir, senyor.

—On és la Pilar Heredia? —va preguntar amb més contundència.

—Va venir aquí, però…! Què volia que fes? Ens va fer pena, pobreta…!

—Vol que la seva filla sigui còmplice d’un fet molt seriós?

—No! Ai, Déu meu! —va contestar ella, posant-se una mà als llavis—. Què ha fet aquesta noia?

—Parli.

Es va ensorrar més i més.

—La meva filla ha anat a portar-li menjar i una manta fa una estona! Estava tan espantada! Crec que ha entrat a la vella fàbrica, aquí a la vora, a dos carrers! Amb aquest fred…! Però és que no es podia quedar aquí! I… Escoltin! On van? La meva filla tornarà de seguida! Oh, Déu meu!