Agraïments

Estic agraïda per la contribució de moltes persones que m’han ajudat a escriure la sèrie Els Fills de la Terra. Vull reiterar el meu agraïment en especial a dos arqueòlegs francesos que m’han ajudat al llarg dels anys, el doctor Jean-Philippe Rigaud i el doctor Jean Clottes. Entre els dos, m’han permès d’entendre el context i visualitzar l’escenari prehistòric d’aquests llibres.

Començant per la meva primera visita de recerca a França, l’ajuda del doctor Rigaud ha estat d’un valor incalculable, i la seva contribució ha continuat al llarg dels anys. Em va agradar sobretot la visita que ell va organitzar a un refugi de pedra de Gorge d’Enfer, que encara es conserva, si fa no fa, com a l’era glacial: un espai fondo i arrecerat, obert per davant, amb el terra pla, paret de roca i una font natural al fons. Era fàcil d’entendre que fos un lloc còmode per viure. Quan es va fer el llançament internacional del cinquè llibre, Els refugis de pedra, des d’aquell emplaçament de França, vaig agrair-li la seva disposició d’explicar a periodistes i a mitjans en general de diversos països dades interessants i importants sobre alguns dels jaciments prehistòrics de Les Eyzies-de-Tayac-Sireuil i rodalia.

També estic molt agraïda al doctor Jean Clottes, que va organitzar-ho tot perquè en Ray i jo visitéssim moltes coves pintades importants del sud de França. Va ser memorable la visita a les coves que són dins la propietat del comte Robert Bégouën, a la vall del Volp —Enlène, Trois-Frères i Tuc d’Audoubert— les obres de les quals sovint estan representades en textos i llibres d’art. Veure algunes d’aquestes obres en el seu entorn, en companyia del doctor Clottes i el comte Bégouën, va ser una experiència inenarrable, i per això també estic en deute amb Robert Bégouën. Van ser el seu avi i dos germans els qui van explorar per primera vegada les coves i van iniciar-ne el manteniment, que encara avui continua. Ningú no pot visitar les coves sense permís del comte Bégouën i, normalment, s’hi ha d’anar acompanyat d’ell.

Vam veure moltes més coves amb el doctor Clottes, inclosa Gargas, que és una de les meves preferides. Té moltes empremtes de mans, entre les quals hi ha les d’un nen, i un nínxol, prou espaiós perquè hi entri una persona gran, amb les parets totalment cobertes de vives pintures vermelles, fetes amb els ocres de la regió. Estic convençuda que Gargas és una cova de dones. Desprèn la sensació de ser la matriu de la terra. Per sobre de tot, estic agraïda a Jean Clottes per la visita a l’extraordinària cova de Chauvet. Tot i estar malalt de grip i no poder-nos acompanyar, el doctor Clottes va disposar que Jean-Marie Chauvet, l’home que havia descobert la cova i li havia donat nom, i Dominique Baffier, conservador de la cova de Chauvet, ens ensenyessin aquell jaciment impressionant. Un noi que hi estava treballant també ens va acompanyar i ens va ajudar a travessar alguns dels trams més difícils.

Va ser una experiència realment commovedora, que no oblidaré mai, i estic agraïda tant al senyor Chauvet com al doctor Baffier per les seves clares i perceptives explicacions. Vam entrar a la cova per la coberta, molt ampliada des que el senyor Chauvet i els seus col·legues van descobrir-ne l’entrada, i vam baixar per una escala, que estava clavada a la paret de pedra. L’entrada original s’havia obstruït feia molts milers d’anys arran d’una esllavissada. Ens van explicar alguns dels canvis que s’havien produït els últims 35.000 anys, des que els primers artistes hi van fer les seves magnífiques pintures.

A més a més, vull agrair a Nicholas J. Conard, un nord-americà que viu a Alemanya i està al capdavant del Departament d’Arqueologia de la Universitat de Tubíngia, l’oportunitat que ens va brindar de visitar algunes de les coves que hi ha a la vora del Danubi en aquella regió alemanya. També ens va mostrar alguns objectes antics d’ivori tallat, que tenen més de trenta mil anys d’antiguitat, com ara mamuts, un elegant ocell en ple vol, que havia trobat en dues parts amb uns anys de diferència, i una figura d’un humà-lleó absolutament impressionant. L’última troballa que havia fet era una figura femenina creada en el mateix estil que d’altres de França, Espanya, Àustria, Alemanya i la República Txeca, a la mateixa època, però amb una execució única.

També he de donar les gràcies al doctor Lawrence Guy Strauss, que ha estat tan disposat a ajudar a organitzar visites als jaciments i les coves, i sovint a acompanyar-nos en diverses ocasions a Espanya i a altres punts d’Europa. Hi va haver molts moments memorables en aquests viatges, principalment en el nord d’Espanya, però un dels més interessants va ser la visita a Abrigo do Lagar Velho, a Portugal, al jaciment del «nen de la vall de Lapedo», l’esquelet del qual era la prova que el contacte entre neandertals i humans, anatòmicament moderns, havia acabat en mestissatge. Les xerrades amb el doctor Strauss sobre aquells humans de l’era glacial no sols van ser informatives, també van ser captivadores.

He conversat i he plantejat preguntes a molts altres arqueòlegs, paleoantropòlegs i especialistes que he conegut sobre aquella època concreta de la nostra prehistòria, quan durant molts milers d’anys les dues espècies d’humans van ocupar el continent europeu alhora. Els agraeixo la seva disposició a respondre preguntes i a debatre diverses possibilitats pel que fa a la manera de viure d’aquells humans.

Estic especialment en deute amb el Ministeri de Cultura francès per la publicació d’un llibre que m’ha estat de gran utilitat: L’Art des cavernes. Atlas des grottes ornées paléolithiques françaises, París, 1984, Ministère de la Culture. L’obra conté descripcions molt completes, com els plànols de planta, fotografies i dibuixos, a més d’una narració explicativa de la majoria de les coves pintades i gravades de França que es coneixien el 1984. No inclou la Cosquer, que té l’entrada per sota la superfície del Mediterrani, ni la Chauvet. Cap de les dues es va descobrir fins després del 1990.

He visitat molts refugis, alguns diverses vegades, i en recordo l’ambient, l’estat d’ànim, la sensació d’estar veient un art excepcional pintat a les parets, però no podia recordar amb precisió quina era la primera figura, en quina paret apareixia, en quin punt de la cova es trobava, o cap a on estava orientada. Aquest llibre em va proporcionar aquestes dades. L’únic problema era que estava publicat en francès, com és normal, i tot i que amb els anys n’hagi après una mica, el meu domini de la llengua no és ni de bon tros suficient.

O sigui que estic en deute amb la meva amiga Claudine Fisher, cònsol honorària de França a Oregon, professora de francès i directora d’Estudis Canadencs a la Portland State University. És francòfona, nascuda a França, i em va traduir tota la informació que vaig necessitar de totes les coves que li vaig demanar. Va ser una feinada però, sense la seva ajuda, no hauria pogut escriure aquest llibre, i li estic més agraïda del que sóc capaç d’expressar. També m’ha ajudat d’altres maneres, a més de ser una bona amiga.

Hi ha altres amics a qui voldria donar les gràcies per la seva bona disposició a llegir un manuscrit llarg i no gaire polit, i pels comentaris que en van fer com a lectors: Karen Auel-Feuer, Kendall Auel, Cathy Humble, Deanna Sterett, Gin DeCamp, Claudine Fisher i Ray Auel.

Vull oferir el meu agraïment in memoriam al doctor Jan Jelinek, un arqueòleg de la República Txeca, que em va ajudar de moltes maneres. Des del començament, quan manteníem correspondència; després, en les visites que en Ray i jo vam fer als jaciments paleolítics de prop de Brno; i més tard, quan ell i la seva muller, Kveta, van viatjar a Oregon. La seva ajuda va ser enormement valuosa. Sempre va ser bo i generós amb el seu temps i els seus coneixements, i el trobo a faltar.

Tinc la sort de tenir la Betty Prashker d’editora. Els seus comentaris sempre són encertats, i aconsegueix millorar tot el que faig. Gràcies.

Sempre el meu agraïment per a algú que ha estat amb mi des del començament: la meva meravellosa agent literària, Jean Naggar. Amb cada llibre, la valoro més. També vull donar les gràcies a Jennifer Weltz, sòcia de Jean a la Jean V. Naggar Literary Agency; continuen fent miracles amb aquesta sèrie, que està traduïda a moltes llengües i es pot trobar a tot el món.

Els últims dinou anys, Delores Rooney Pander va ser la meva secretària i ajudant personal. Malauradament, es va posar malalta i es va haver de jubilar, però li vull agrair tots els seus anys de treball. No saps mai com depens d’una persona fins que ja no hi és. L’enyoro més a ella que la feina que feia per a mi. Enyoro les nostres converses i debats. Amb els anys, ens vam fer bones amigues.

I, per sobre de tot, dono les gràcies a en Ray, el meu marit, que sempre ha estat al meu costat. Un amor i un agraïment immensos.