Capítol 40

La Zelandoni no era amb l’Ayla en el seu viatge interior arcà, però el pressentia i s’hi sentia atreta. Potser si hagués consumit més beguda, hauria estat arrossegada amb l’Ayla i s’hauria perdut en l’enigmàtic paisatge induït per l’arrel. En canvi, va perdre el control de les seves facultats durant un temps i va patir les seves pròpies dificultats.

La zelandònia no sabia ben bé què passava. L’Ayla semblava inconscient, i la Primera a punt d’estar-ho. No era ben bé que dormís, però s’esfondrava i els ulls se li entelaven com si mirés a una distància invisible. Llavors, s’aixecava i deia coses que no tenien ni cap ni peus. No semblava dominar l’experiment, encara que això no fos tan estrany, i era evident que no tenia domini sobre si mateixa, i això sí que els posava nerviosos a tots. Els qui la coneixien millor eren els que estaven més alarmats, però no volien inquietar els altres.

Fent un esforç de voluntat, la Primera es va sacsejar per despertar-se.

—Fred… fred… —va dir, però es va tornar a esfondrar, i els ulls se li van entelar. La vegada següent, es va sacsejar més fort per despertar-se i va cridar—. Manta… pell… tapeu l’Ayla… fred… molt fred. Escalfor… —I es va tornar a esfumar.

Havien portat algunes mantes perquè a la cova sempre hi feia fred. Ja havien tapat l’Ayla, però l’Onzena va decidir posar-n’hi una altra. Quan va tocar la dona, es va sorprendre.

—Està freda, gairebé freda com la mort —va dir.

—Respira? —va preguntar el Tercer.

L’Onzena es va inclinar i, mirant de més a prop, va percebre un petit moviment al pit de l’Ayla i va sentir que li sortia un sospir insignificant per la boca oberta.

—Sí, respira, però molt superficialment.

—Creieu que hauríem de preparar unes herbes calentes? —va preguntar el Cinquè.

—Sí, crec que sí, per a totes dues —va dir el Tercer.

—Unes herbes estimulants o calmants? —va preguntar el Cinquè.

—No ho sé. Qualsevol de les dues pot reaccionar amb aquesta arrel de manera inesperada —va dir el Tercer.

—Provem de demanar-ho a la Primera. Ho hauria de decidir ella —va dir l’Onzena.

Els seus companys van assentir. Tots tres van anar cap a la dona grossa, que estava asseguda al tamboret, caiguda endavant. El Tercer va posar una mà a l’espatlla de la Primera i la va sacsejar lleugerament, i després amb més força. La Zelandoni es va despertar sobresaltada.

—Vols una infusió? —va preguntar el Tercer.

—Sí! Sí! —va dir la Primera, fort, com si cridar l’ajudés a mantenir-se desperta.

—L’Ayla també?

—Sí. Calenta!

—Herbes estimulants o calmants? —va preguntar l’Onzena, també en un to fort.

La Zelandoni de la Catorzena Cova es va apropar amb cara de preocupació.

—Estímul… No! —La Primera va callar intentant concentrar-se—. Aigua! Només aigua! —va dir. Es va sacsejar intentant mantenir-se desperta—. Ajudeu-me a aixecar-me!

—Segur que et pots posar dreta? —va preguntar el Tercer—. No cauràs?

—Ajudeu-me a aixecar-me! Necessito estar desperta. L’Ayla necessita… ajuda. —Es va endormiscar una altra vegada i es va sacsejar amb violència—. Ajudeu-me a aixecar-me. Aigua… aigua calenta. Herbes no.

El Tercer, l’Onzena i la Catorzena es van apinyar al voltant de la dona corpulenta que era Primera Entre Aquells Que Servien La Mare i, amb esforç, la van posar dreta. La dona va fer tentines com si estigués beguda, es va repenjar en dos zelandonis i va tornar a sacsejar el cap. Va tancar els ulls, i la seva expressió era d’intensa concentració. Quan els va obrir, serrava les dents amb determinació, però ja no es gronxava.

—L’Ayla no està bé —va dir—. És culpa meva. Ho hauria d’haver previst. —Encara tenia dificultats per concentrar-se, per pensar com calia, però posar-se dreta i moure’s l’havia ajudat una mica. L’aigua calenta també, encara que només fos per escalfar-la. Tenia fred, un fred intens als ossos i sabia que la causa no era només de la cova—. Massa fred. Moveu-la. Necessita foc, escalfor.

—Vols que traguem l’Ayla de la cova? —va preguntar la Catorzena.

—Sí. Massa fred.

—La despertem? —va preguntar l’Onzena.

—No crec que pugueu —va dir la Primera—. Però intenteu-ho.

La Primera va provar de sacsejar la noia sense gaires manies, però l’Ayla no es va bellugar. Van intentar parlar-li, després cridar, però no van aconseguir despertar-la.

—Hem de continuar cantant? —va preguntar el Zelandoni de la Tercera Cova a la Primera.

—Sí! Canteu! No pareu! És l’únic que té! —va cridar ella.

Els zelandonis amb més rang van donar instruccions. De sobte, hi va haver una gran activitat: mentre uns quants corrien enfora, cap a l’allotjament de la zelandònia, altres encenien un foc i escalfaven aigua, i uns altres buscaven una llitera per treure la noia de la cova. La resta va reprendre el cant amb més fervor.

Hi havia gent a prop de l’allotjament de la zelandònia. A última hora del dia, s’havia de celebrar una reunió amb les parelles que pensaven lligar el nus a l’últim matrimonial, i ja n’hi havia uns quants que esperaven. La Folara i l’Aldanor hi eren. Quan van arribar uns zelandonis corrent, els dos joves es van mirar amoïnats.

—Què passa? Per què tenen tots tanta pressa? —va preguntar la Folara.

—És la nova zelandoni —va contestar un dels nous acòlits.

—Vols dir l’Ayla? La Zelandoni de la Novena? —va preguntar la Folara.

—Sí. Ha preparat una beguda especial fent servir una arrel, i la Primera diu que l’hem de treure de la cova perquè hi fa massa fred. No es desperta —va explicar l’acòlit.

Van sentir enrenou i es van girar. Un parell de doniers forçuts ajudaven la Primera a baixar de la cova. La dona tenia dificultats per mantenir l’equilibri i els peus li relliscaven i ensopegava. La Folara no havia vist mai la Zelandoni tan inestable. Va sentir aprensió. La Que Era Primera sempre estava tan segura de si mateixa, era sempre tan positiva… Fins i tot amb el seu embalum, sempre es bellugava amb seguretat i gràcia. La noia ja havia patit prou veient com la seva mare s’afeblia. Era aterridor veure que algú que considerava una força incommovible, un baluard de seguretat i fortalesa, de sobte mostrava tanta debilitat.

Quan la Primera arribava a l’allotjament, un altre grup de zelandònia va aparèixer al camí que baixava de la cova nova carregant una llitera amb una pila de pells a sobre. A mesura que s’acostava la processó, la Folara i l’Aldanor van sentir l’estranya combinació de sons del cant de la zelandònia. Quan la llitera va passar pel costat, la Folara va mirar la noia que havia arribat a conèixer i estimar, la parella del seu germà. La cara de l’Ayla estava blanca i immòbil, i ella respirava amb dificultat.

La Folara estava horroritzada, i l’Aldanor se’n va adonar.

—Hem d’anar a buscar la mare, i la Proleva, i en Joharran —va dir—. I en Jondalar.

Encara que fos difícil, fins i tot una mica vergonyosa, la passejada de la cova a l’allotjament va aclarir una mica el cap a la Zelandoni. Es va asseure al gran i còmode tamboret, i va acceptar agraïda l’aigua calenta. No havia gosat proposar una herba o una medecina per contrarestar els efectes de l’arrel, perquè no pensava com calia i li feia por que reaccionés malament en combinació amb l’arrel i n’empitjorés els efectes. Ara que tenia el cap més clar, tot i que encara sentís els efectes de la poderosa arrel al cos, va decidir experimentar amb si mateixa. Va afegir unes herbes estimulants en una altra tassa d’aigua calenta i se les va prendre a poc a poc, intentant valorar si sentia res. No estava segura que l’ajudés, però tampoc semblava que l’empitjorés.

Es va aixecar i amb una mica d’ajuda va anar cap al llit que acabava de deixar en Laramar i on havien estirat l’Ayla.

—Heu intentat donar-li aigua calenta? —va preguntar.

—No li hem pogut obrir la boca —va dir un jove acòlit que hi havia a prop.

La Primera va intentar obrir la boca a l’Ayla, però tenia les barres fermament tancades, com si es tensés contra alguna cosa amb totes les seves forces. La doniera va apartar les mantes i va veure que la noia tenia el cos encarcarat. Estava glaçada i humida malgrat les pells.

—Poseu aigua calenta en un bol gran —va dir al jove.

Uns altres que eren a prop van córrer a ajudar-lo.

La Zelandoni no podia obrir la boca a la noia. Si no li podia infondre escalfor, hauria d’aplicar-n’hi més per fora. Va agafar benes de pells i de roba que encara quedaven per allà i les va xopar al bol d’aigua calenta. Amb compte, en va escórrer una i la va posar sobre el braç de l’Ayla. Quan va posar-n’hi una altra a l’altre braç, la primera bena ja estava freda.

—Escalfeu més aigua —va demanar.

Va descordar-li el cordill que li subjectava la roba i, amb ajuda d’altres zelandonis, va aixecar l’Ayla, i la hi va treure de sota. Es va fixar en la manera enginyosa com mantenia subjecta la pell de camussa. No estava despullada del tot. La Primera va veure que duia unes corretges per aguantar la compresa absorbent de pell amb cua de gat entre les cames.

«O bé és el seu temps lunar o encara sagna per l’avortament», va pensar la Zelandoni. «Almenys, això vol dir que en Laramar no va iniciar una nova vida dins seu». Sense manies, la doniera va mirar si calia canviar-li la compresa, però semblava que ja estigués acabant de sagnar. Com que no estava gaire tacada, no la hi va canviar.

Amb ajuda d’altres doniers, va aplicar pells i robes absorbents calentes sobre la pell de la noia per intentar frenar la fredor que la tenia atrapada. Ella només havia fet un tast de la gelor interior, però era suficient perquè fos conscient de la fredor. Finalment, després de moltes aplicacions de calor, el cos rígid de l’Ayla es va relaxar una mica, o almenys la barra se li va afluixar. La Zelandoni esperava que fos un bon senyal, però no en podia estar segura. La va tapar amb pells calentes. De moment, no podia fer res més.

Van portar a La Que Era Primera el seu tamboret gran, i es va asseure al costat de la zelandoni més recent i va començar una vetlla anguniosa. Per primera vegada, va ser conscient del cant que no havia parat des del començament, amb unes veus que s’hi afegien quan els altres es cansaven.

«Si aquesta espera s’allarga, haurem de fer venir més gent per mantenir-lo». La Zelandoni no volia ni pensar més enllà de l’espera. Quan hi pensava, es concentrava en la idea que l’Ayla es despertaria tard o d’hora i estaria bé. Qualsevol altre resultat era massa dolorós. La Primera es torturava pensant que si no hagués sentit tanta curiositat per aquelles intrigants arrels, hauria estat més perceptiva. L’Ayla estava trista i nerviosa quan havia arribat, però ja hi era tota la zelandònia i tots estaven il·lusionats amb aquella cerimònia única que celebrarien a la cova nova. Havia vist com la noia mastegava molt de temps les arrels i que les escopia al bol amb aigua i, llavors, va decidir que ella també les tastaria.

Aquell va ser el primer avís. Els efectes que va sentir amb aquell glop eren molt més forts del que s’havia pensat. Tot i que ho havia passat malament, s’alegrava d’haver-ho fet. Així tenia una idea del que estava passant l’Ayla. Qui hauria dit que unes arrels seques i d’aspecte tan innocu fossin tan potents? Què eren? Creixia la planta per allà a prop? Era evident que tenia propietats úniques, algunes que podien ser beneficioses amb usos específics, però si havien de tornar-hi a experimentar, ho haurien de fer en circumstàncies més controlades. Era una arrel molt perillosa.

Encara no havia entrat en l’estat meditatiu que normalment assumia per a les llargues vetlles, quan se li va acostar un zelandoni. Havien arribat la Marthona i la Proleva, juntament amb la Folara, i demanaven permís per entrar.

—Que passin, i tant —va dir—. Qui sap si ens poden ajudar. Les podríem necessitar.

Quan les tres dones van entrar, van notar que la zelandònia cantava al voltant d’un jaç del fons. La Zelandoni estava asseguda al costat.

—Què li ha passat, a l’Ayla? —va preguntar la Marthona quan va veure la noia tan pàl·lida i immòbil al llit.

—Ja m’agradaria saber-ho —va dir la Zelandoni—. A sobre, em temo que és culpa meva. Els últims anys, l’Ayla m’havia parlat d’una arrel que feien servir els… mog-urs, crec que així els diu ella, els del Clan que coneixen els esperits. La feien servir perquè els ajudés a introduir-se en el món de l’esperit, tot i que només en cerimònies especials, o això vaig entendre. La manera com parlava de l’arrel em va fer pensar que ella l’havia provat, però sempre va ser molt críptica amb això. Em va dir que els efectes eren molt potents, i jo estava intrigada. Tot el que pugui ajudar la zelandònia a comunicar-se amb l’altre món m’interessa.

Van portar tamborets per a totes i tasses de camamilla, i les tres dones es van instal·lar.

—No vaig saber fins fa poc que l’Ayla tenia algunes arrels d’aquestes, i que creia que encara serien efectives —va continuar la Primera—. Jo ho dubtava, francament. Les herbes medicinals acostumen a perdre eficàcia amb el temps. Ella em va assegurar que, si es conservaven com calia, es concentraven i es tornaven encara més potents. Vaig pensar que potser un petit experiment la distrauria de les seves cabòries. Sabia que patia per en Jondalar i pel trist incident de la nit del festival, sobretot després de l’avortament que va tenir quan va ser cridada…

—No et pots imaginar com ho va passar de malament, Zelandoni —va intervenir la Marthona—. Sé que la crida no és mai fàcil, que és així, però, a sobre, amb l’avortament, t’asseguro que hi va haver moments que vaig creure que la perdíem. Sagnava de mala manera, i em feia por que passés a millor vida. Vaig estar a punt de fer-te avisar. Si hagués continuat d’aquella manera, ho hauria fet, tot i que no crec que haguessis arribat a temps.

La Zelandoni va brandar el cap.

—Potser no l’hauries hagut de deixar venir tan aviat —va dir.

—No hi havia manera d’impedir-li-ho. Ja saps com és quan se li fica una cosa al cap —va dir la Marthona. La Zelandoni va assentir—. Frisava per tornar a veure en Jondalar i la Jonayla. Sobretot després de perdre l’infant, volia veure la seva filla, i crec que en volia iniciar un altre. Perquè ella estava segura de saber com fer-ho. Crec que en part era per això que tenia tantes ganes de veure en Jondalar.

—I el va veure —va dir la Proleva—, amb la Marona.

—De vegades, no entenc en Jondé —va dir la Folara—. De totes les dones, l’havia de triar a ella?

—Segurament, ella no el deixava en pau —va dir la Proleva—. En Jondalar sempre ha tingut unes necessitats fortes. Ella li ho va posar fàcil.

—I què fa ell quan l’Ayla decideix que li toca durant el festival! —va dir la Folara—. Hi tenia tot el dret!

—Amb dret o no, no ho va fer perquè volgués celebrar la Mare al festival —va aclarir la Zelandoni—. Ho va fer per ràbia i per pena, i per això va escollir l’home que va escollir. No volia en Laramar, volia fer patir en Jondalar. Això no honora la Mare, i ella ho sap. Cap dels dos està exempt de culpa, però crec que tots dos es culpen a si mateixos, i això no treu cap a res.

—No sé qui en té la culpa, però en Jondalar haurà de pagar una dura penalització —va dir la Marthona.

—No m’estranya que en Laramar no vulgui tornar a la Novena Cova i m’alegro que la Cinquena estigui disposada a acollir-lo; però la seva parella no es vol mudar —va dir la Proleva—. Diu que la Novena Cova és casa seva. Té un bon refugi. Però si es queda sense parella, qui es cuidarà de la seva prole?

—O qui li proporcionarà el barma que beu cada dia? —va afegir la Folara.

—Potser això l’animarà a mudar-se a la Cinquena —va dir la Zelandoni.

—Si no se n’encarrega el seu fill gran… —va dir la Proleva—. Fa anys que aprèn a fer barma. N’hi ha que diuen que és millor que el d’en Laramar i hi ha prou gent a la nostra banda del riu que estarien encantats de poder-lo aconseguir tan a prop.

—Doncs, no li ho proposis —va suggerir la Marthona.

—No canviaria res. Si nosaltres ho hem pensat, n’hi haurà més que ho pensaran —va dir la Proleva.

La Zelandoni va veure dues persones més que s’afegien als cantaires i una que marxava. Els va fer un cop de cap d’aprovació i va mirar l’Ayla. Tenia la pell més grisa? No s’havia mogut, però semblava que s’hagués enfonsat més a les pells. A la doniera no li agradava l’aspecte de la noia. Va continuar amb la seva explicació.

—Us estava dient que jo volia distreure l’Ayla de les seves cabòries, que parlés d’altres coses que normalment li interessen molt. Per això, li vaig preguntar per l’arrel del Clan, però tampoc estic exempta de culpa. Estava massa delerosa per saber. Hauria d’haver estat més atenta a ella, hauria d’haver vist que estava massa trasbalsada. I l’hauria d’haver cregut quan deia que l’arrel del Clan era tan potent. Només n’he fet un glop i no sabia el que em feia. És més poderosa del que m’havia imaginat —va dir la Zelandoni.

»Em temo que l’Ayla està perduda en el món dels esperits. L’única cosa que recordo que va dir és que cantar era el lligam que mantenia el vincle amb aquest món. Jo sentia que el cant m’atreia quan estava tan perduda, només amb un glop. Seré sincera amb vosaltres: no sé què més fer per ella, fora de mantenir-la abrigada i cantar i esperar que li passin els efectes aviat.

—A mi també me’n va parlar, de l’arrel del Clan —va dir la Marthona—. El qui anomena «Mamut» deia que no la tornaria a tastar mai més, que tenia por de perdre’s per sempre. Li va dir que era massa potent i li va aconsellar que no la tornés a prendre.

La Primera va arrufar el front.

—Per què no em va dir que el Mamut li havia dit que no prengués aquesta arrel? Era Un Que Serveix i se li havia de fer cas. Al començament, l’Ayla era reticent a tastar-la, però no em deia per què. I després, hi semblava disposada i va fer els rituals del Clan i tot. No em va dir que el Mamut li hagués aconsellat que no ho fes —va dir la Zelandoni, atabalada.

La Primera es va aixecar i va tornar a examinar l’Ayla. Encara estava freda i humida, i la respiració amb prou feines es percebia. Si la doniera només l’hagués vist i tocat, hauria pensat que la noia era morta. Li va aixecar una parpella; només hi va haver una lleugera reacció. La Zelandoni tenia l’esperança que l’Ayla necessités temps perquè li passessin els efectes. Ara començava a pensar que res no la podria fer tornar.

Va buscar un acòlit amb la mirada.

—Fes-li un massatge, amb suavitat, a veure si la pell li agafa una mica de color, i intenta que begui una mica d’infusió tèbia, unes herbes estimulants. —Amb veu més forta, perquè la sentissin tots, va afegir—: Algú sap on para en Jondalar?

—Últimament, es fa un tip de caminar, normalment pel costat del Riu —va dir la Marthona.

—Abans l’he vist pràcticament corrent en aquella direcció —va dir un acòlit.

La Zelandoni es va posar dreta i va picar de mans per cridar l’atenció de tots.

—L’esperit de l’Ayla s’ha perdut en la buidor, i no troba la manera de tornar. És possible que tampoc no trobi el camí cap a la Mare. Hem de localitzar en Jondalar. Si no el portem, pot ser que l’Ayla no trobi mai el camí o que no tingui prou voluntat per intentar-ho. Busqueu per tot el campament; que tothom hi col·labori. Busqueu al bosc, riu amunt i riu avall, busqueu dins el Riu si cal. Però porteu-lo. De pressa.

La Zelandoni estava més esverada i nerviosa del que l’havien vist mai.

Tots, menys els qui eren necessaris per cantar, van sortir ràpidament de l’allotjament i es van escampar en totes direccions. Quan es van quedar soles, La Que Era Primera Per Servir La Mare va tornar a examinar la noia. Encara estava freda, i la pell se li estava tornant grisa. «S’està rendint», va pensar la doniera. «Crec que no vol viure. En Jondalar podria arribar tard».

Un dels acòlits va entrar a l’allotjament de dalt que feien servir en Jondalar i els visitants mamutois. En Willamar i en Dalanar també eren allà, buscant en Jondalar. Només havia vist l’home alt i pèl-roig de lluny i no sabia que fos tan gran de prop. Es va atabalar una mica.

—Sabeu on és en Jondalar? —va preguntar.

—No. No l’he vist des d’aquest matí —va contestar en Danug—. Per què?

—És la nova zelandoni. S’ha begut un líquid que ha fet amb una arrel i ara el seu esperit és en una buidor fosca i la Primera ha dit que hem de trobar en Jondalar i portar-lo allà, o ella es morirà i el seu esperit es perdrà per sempre —va dir d’una tirada i sense respirar. Va recuperar l’alè—. Hem de mirar pertot arreu i demanar a tothom que ens ajudi a buscar-lo —va afegir l’acòlit.

—No deu ser aquella arrel que va prendre amb el Mamut? —va preguntar en Danug, mirant en Druwez amb consternació.

—Quina arrel? —va preguntar en Dalanar, que havia percebut la seva preocupació.

—L’Ayla tenia una arrel que havia portat de la seva època amb el Clan —va explicar en Danug—. Es veu que la utilitzaven els que volien parlar amb l’esperit. El Mamut la volia provar, o sigui que l’Ayla la hi va preparar com li havien ensenyat. No sé què va passar exactament, però no hi havia manera de despertar-los. Tothom estava amoïnat i tots vam haver de cantar. A la fi, va venir en Jondalar i va suplicar a l’Ayla que tornés dient-li que l’estimava. Havien tingut trifulgues, més o menys com ara. No entenc com dues persones que s’estimen tant poden ser tan cegues amb els sentiments de l’altre.

—En Jondalar sempre ha tingut problemes amb les dones com ella. No sé si és per orgull o per falta de percepció —va dir en Willamar, brandant el cap—. Quan va portar l’Ayla a la casa, creia que s’havia acabat. Si una dona no li importa gaire, es comporta, però quan l’estima de veritat sembla que perdi el senderi i que no sàpiga el que fa. Però això no ve al cas. Què va passar?

—En Jondalar no va parar de dir-li que l’estimava i de suplicar-li que tornés. Es va despertar, i el Mamut també. Després, el Mamut va explicar que estaven perduts en una espècie de buidor negra i que s’hi haurien quedat si l’amor d’en Jondalar no hagués estat prou fort per trobar el camí fins a ella. Ell la va fer tornar i al Mamut també. Ell va dir que les arrels eren massa fortes, que mai les podria dominar, i que no les tornaria a provar mai més. Va dir que li feia por que el seu esperit es perdés per sempre en aquell lloc aterridor, i va aconsellar a l’Ayla que tampoc no en prengués mai més. —En Danug va sentir que li marxava la sang de la cara—. Ho ha tornat a fer —va dir, i va sortir corrents de l’allotjament.

Un cop a fora, no sabia ben bé què fer. A la fi, va tenir una idea i va córrer al campament de la Novena Cova.

Hi havia tot de persones trafiquejant al voltant de la gran foguera de cuinar, i el noi es va animar en veure la Jonayla. Era evident que havia plorat, i el Llop somicava i intentava llepar-li les llàgrimes. La Marthona i la Folara intentaven consolar-la. Van reconèixer la salutació del gran mamutoi i el jove es va ajupir davant de la nena. Va acariciar el cap del Llop, i l’animal es va acostar a l’home que coneixia.

—Com estàs, Jonayla? —va dir.

—Vull la meva mare, Danug —va demanar ella, plorant—. La meva mare està malalta. No es desperta.

—Ja ho sé. Crec que sé com ajudar-la —va dir en Danug.

—Com? —va dir ella, mirant-lo amb els ulls esbatanats.

—Una vegada, quan vivia amb nosaltres al Campament del Lleó, ja es va posar així de malalta. Crec que en Jondalar la va despertar. Va ser ell qui la va despertar aquella vegada. Saps on és ara?

La nena va negar amb el cap.

—Últimament no el veig gaire. Se’n va, de vegades tot el dia.

—Saps on va?

—Sovint camina al costat del Riu.

—Algun cop s’enduu el Llop?

—Sí, però avui no se l’ha endut.

—Creus que el Llop el podria trobar si li ho demanessis?

La Jonayla va mirar el Llop i després en Danug.

—Potser sí —va dir, amb un somriure tremolós—. Sí, crec que sí.

—Si li demanes al Llop que el busqui, el seguiré, i diré a en Jondalar que torni i desperti la teva mare —va dir en Danug.

—La mare i en Jondé no es parlen; potser ell no ho voldrà fer —va dir la Jonayla, arrufant el front, preocupada.

En Danug va pensar que la nena s’assemblava moltíssim a en Jondalar quan arrufava el front d’aquella manera.

—No hi pateixis, Jonayla. En Jondalar estima molt la teva mare, i ella a ell. Si sabés que l’Ayla el necessita, correria tan de pressa com pogués. N’estic segur —va dir en Danug.

—Si l’estima, per què no li parla, Danug?

—Perquè de vegades, fins i tot quan estimes algú, no sempre l’entens. De vegades, no t’entens ni a tu mateix. Li diràs al Llop que busqui en Jondalar?

—Llop, vine —va dir la nena. Es va aixecar i li va agafar el gran cap amb les manetes, com feia la seva mare. Semblava tant una Ayla petita, que en Danug va haver de dissimular un somriure. No va ser l’únic—. La mare està malalta, i en Jondalar ha de venir a ajudar-la, Llop. L’has de trobar. —El va deixar anar i va assenyalar el Riu—. Busca en Jondalar, Llop. Vés a buscar en Jondalar —va dir.

No era la primera vegada que l’animal sentia aquella ordre. El Llop i l’Ayla ja havien hagut de seguir el rastre d’en Jondalar quan el van capturar les caçadores de l’Attaroa. L’animal va llepar la cara de la Jonayla ansiosament i va córrer cap al Riu.

Es va girar una vegada i va recular cap a ella.

—Vés, Llop! Busca en Jondalar!

Va mirar enrere quan en Danug es va posar a seguir-lo, i després va continuar trotant i ensumant el terra.

En Jondalar només volia allunyar-se del campament després de la topada amb l’Ayla. Un cop al Riu, va començar a caminar aigües amunt, sense parar de pensar-hi. Havia estat a punt de fer-ho, d’abraçar-la. Ho volia fer. Per què no ho havia fet? Què hauria fet ella? S’hauria enfadat? L’hauria apartat o no? Semblava tan astorada, tan trasbalsada, però ell estava igual de sorprès d’haver-se-la trobat.

Per què no ho havia fet? Què era el pitjor que podia passar? Si s’hagués enfadat i l’hagués apartat, estarien pitjor ara que abans? Almenys sabria que l’Ayla no el volia. «Però no ho vols saber, oi? Sigui com sigui, les coses no poden continuar així. Plorava l’Ayla quan se n’anava o m’ho he imaginat? Per què havia de plorar? Perquè està trasbalsada, és clar. Però per què ha d’estar tan trasbalsada? Només de veure’t. Per què això l’ha de trasbalsar? Et va dir el que pensava la nit del festival. T’ho va demostrar, oi? Tu ja no l’importes; llavors, per què ha de plorar?».

Normalment, quan en Jondalar caminava pel riu, començava a tornar en el moment en què el sol assolia el zenit, cap al migdia. Però aquell dia estava tan absort en les seves meditacions, donant voltes a tots els matisos que podia recordar, o detalls que creia que li venien a la memòria, que no es va adonar del pas del temps ni de l’altura del sol.

En Danug, fent grans gambades per mantenir el ritme del Llop; ja dubtava que l’animal n’hagués trobat el rastre. Podia haver caminat tant en Jondalar? Era més de migdia, quan en Danug es va parar a la vora del riu a beure aigua abans de continuar. Quan es va aixecar, a la llunyania, seguint un tram recte del riu tortuós, li va semblar veure algú que caminava. Va fer visera amb la mà, però no podia veure més enllà del que semblava un colze en el curs d’aigua. El llop havia sortit corrent mentre ell estava parat i no se’l veia per enlloc. En Danug esperava poder-lo atrapar i es va posar a caminar a bon pas.

A la fi, un moviment als matolls del costat del riu va distreure en Jondalar de la seva intensa preocupació. Va tornar a veure moviment. «És un llop! Potser m’està assetjant», es va dir, i va fer el gest d’agafar el llançador, però es va adonar que no l’havia portat, ni tampoc les llances. Va mirar a terra, buscant una arma, una branca grossa o una banya, o una bona pedra, alguna cosa per defensar-se, però quan l’enorme animal va sortir de l’amagatall, només va poder tapar-se la cara amb el braç i caure sota el pes del seu impuls.

Però l’animal no el mossegava, el llepava. Llavors, va veure l’orella torta en un angle còmic: no era un llop salvatge.

—Llop! Ets tu? Què hi fas, aquí? —En Jondalar va seure i va haver de frenar les impetuoses demostracions d’afecte de l’excitat animal. El va acariciar i li va rascar darrere les orelles, perquè es calmés—. Per què no t’has quedat amb la Jonayla o amb l’Ayla? Per què m’has seguit fins aquí? —deia en Jondalar, començant a alarmar-se.

Quan es va aixecar i es va posar a caminar, el Llop va saltar nerviós davant d’ell, i després va córrer en la direcció per on havia vingut.

—Vols tornar, Llop? Doncs, vés. Torna.

Però quan en Jondalar va començar a caminar novament, el llop se li va tornar a posar al davant.

—Què tens, Llop? —Va mirar el cel i es va adonar que el sol havia passat feia estona el punt més alt—. Vols que torni amb tu?

—Sí, això és el que vol, Jondalar —va dir en Danug.

—Danug! Què hi fas, aquí? —va exclamar l’home.

—Et buscava.

—Em buscaves? Per què?

—És l’Ayla, Jondalar. Has de tornar de seguida.

—L’Ayla? Què passa, Danug?

—Te’n recordes, d’aquella arrel? La que va preparar per al Mamut i ella? Ho ha tornat a fer, per fer una demostració a la Zelandoni, però aquesta vegada se l’ha begut tota ella sola. No la poden despertar. Ni la Jonayla. La doniera diu que has de tornar de seguida, o l’Ayla es morirà i el seu esperit es perdrà per sempre —va explicar en Danug.

En Jondalar es va posar blanc.

—No! Aquella arrel, no! Oh, Gran Mare, no deixis que es mori. T’ho prego, no deixis que es mori —va dir, i es va posar a córrer per on havia vingut.

Si a l’anada estava preocupat, no era res comparat amb la intensa concentració de la tornada. Va córrer per la vora del Riu, travessant la malesa i esgarrinxant-se braços i cames, fins i tot la cara. No ho sentia. Va córrer fins que es va quedar sense alè i li feia mal la gola, fins que va sentir un dolor al costat, com d’un ganivet roent, fins que les cames se li van encarcarar i li feien mal. No sentia res, perquè el dolor que sentia al cap era pitjor. Fins i tot corria més que en Danug; només el llop li seguia el ritme.

No entenia com havia arribat tan lluny i, pitjor encara, per què tardava tant a arribar. Va afluixar el ritme un parell de vegades per recuperar l’alè, però no va parar en cap moment, i va accelerar encara més quan va sortir de la malesa i va entrar a camp obert, a prop del campament.

—On és? —va preguntar a la primera persona que va trobar.

—A l’allotjament de la zelandònia —va ser la resposta.

La Trobada d’Estiu sencera l’estava buscant o esperant, i quan el van veure córrer cap a l’allotjament, alguns el van victorejar. Ell no sentia res i no va parar fins que va descórrer la cortina de l’entrada de cop i la va veure al llit, envoltada de llànties. Llavors, l’únic que va poder fer va ser pronunciar el seu nom amb veu ronca.

—Ayla!