Capítol 16

—Allà hi ha Roca Reflectida —va dir en Jondalar—. Volies que paréssim a la Tinença Sud de la Vint-i-novena Cova, Zelandoni?

La petita processó de persones, de cavalls i el Llop es va parar al costat del Riu i va contemplar l’impressionant penya-segat de pedra calcària, dividit en cinc nivells, i en alguns llocs, en sis. Com gairebé a totes les parets de roca de la regió, hi havia vetes naturals verticals negres de manganès, que li donaven un aspecte idiosincràtic. Van percebre moviment de persones que els miraven però no semblaven voler ser vistes. L’Ayla va recordar que algunes persones d’aquesta cova, el cap inclòs, sentien aprensió pels cavalls i el Llop, i preferia no aturar-s’hi.

—Segur que hi ha gent que no ha pogut anar a la Trobada d’Estiu i s’ha quedat aquí —va dir la noia—, però ja els vam visitar l’any passat i, en canvi, no vam passar per la Cinquena Cova. Hauríem de continuar.

Van seguir riu amunt, pel mateix sender que l’any anterior, i es van dirigir cap al punt en què el riu s’eixamplava i l’aigua era menys fonda i, per tant, més fàcil de travessar. Si s’haguessin decidit a seguir el Riu i haguessin organitzat el viatge abans, podrien haver viatjat amb rai; una travessia que exigia pujar contracorrent. O podrien haver caminat pel corriol que seguia pel costat del Riu; això hauria exigit anar cap al nord i després, cap a l’est, on el curs d’aigua feia un meandre; llavors, anar cap al sud i, una altra vegada, cap a l’est, seguint un altre meandre, que acabaria portant-los novament cap al nord: una excursió de quinze quilòmetres. Després dels llargs revolts en forma de «S», el camí paral·lel al Riu seguia corrent amunt, amb girs sinuosos menys marcats, en direcció nord-est.

Hi havia alguns assentaments petits a l’extrem nord del primer meandre, però la Zelandoni volia visitar un dels més grans, a la punta més meridional del segon meandre, la Cinquena Cova dels Zelandoniis, també coneguda com a Vall Antiga. Era més fàcil d’arribar-hi camp a través que seguint el riu en tots els extensos revolts. Començant per Roca Reflectida a la vora esquerra del Riu, només calia recórrer cinc quilòmetres a l’est i un tram més al nord fins a arribar a la gran Cinquena Cova, si bé el sender, que seguia el camí més fàcil pel terreny muntanyós, no era tan directe.

Quan van arribar al gual menys fondo del Riu, es van tornar a parar. En Jondalar va desmuntar i va estudiar el pas del riu.

—Zelandoni, tu decideixes. Prefereixes baixar i travessar a peu o quedar-te al baiard?

—No n’estic segura. Em sembla que vosaltres teniu més elements per decidir-ho —va dir la doniera.

—Tu què en penses, Ayla? —va preguntar en Jondalar.

L’Ayla anava al capdavant del grup amb la Jonayla davant, lligada amb la manta, al llom de l’euga. Es va girar per mirar els altres.

—No sembla fondo, però podria ser-ho més endavant i podries acabar amb l’aigua fins al coll —va dir l’Ayla.

—Si baixo i travesso a peu, segur que em mullo. Em sembla que m’hi arriscaré, a veure si arribo més eixuta amb el baiard —va dir la Primera.

L’Ayla va mirar el cel.

—Encara bo que ja hem arribat, ara que el riu està baix. Em sembla que plourà o… no ho sé —va murmurar—. Em fa l’efecte que se’n prepara una de bona.

En Jondalar va tornar a muntar, i la Zelandoni es va quedar al baiard. Mentre travessaven, l’aigua arribava a la panxa dels cavalls i l’home i la noia, que anaven muntats, es van mullar les cames i els peus. El Llop, que havia de nedar, es va mullar de dalt a baix, però un cop arribat a l’altra riba, es va espolsar l’aigua amb quatre sacsejades. El baiard de fusta, per contra, surava una mica, i l’aigua no s’hi va posar al damunt. Fora d’algunes esquitxades, la Zelandoni va arribar força eixuta.

Un cop travessat el Riu, van seguir un sender ben marcat que se n’allunyava, travessava una cadena muntanyosa per un cantó, passava per un cim arrodonit, on s’unia a un altre sender, i baixava per l’altre costat seguint la drecera habitual. La distància caminant a la Cinquena Cova dels Zelandoniis era d’uns sis quilòmetres. Mentre viatjaven, la Primera els va oferir una mica d’informació i antecedents sobre aquell lloc. En Jondalar ho coneixia gairebé tot, però va escoltar atentament. L’Ayla n’havia sentit algunes parts, però es va assabentar de moltes coses noves.

—Per la paraula de comptar del seu nom, ja sabeu que la Cinquena Cova és la tercera en antiguitat dels grups de zelandoniis que existeixen —va explicar la doniera, parlant amb la seva veu instructiva, que arribava força lluny tot i no ser excessivament forta—. Només la Segona i la Tercera són més antigues. Les històries i llegendes dels ancians parlen de la Primera Cova, però de la Quarta ningú no sap què se’n va fer. Molta gent està convençuda que una malaltia els va reduir tant, que va deixar de ser viable; també diuen que una diferència d’opinió entre ells va fer que alguns se n’anessin, i llavors els altres es van unir a una altra cova. No és un fet insòlit, com es pot deduir de les paraules de comptar que falten en els noms i la manera de referir-nos als refugis. Gairebé totes les coves tenen alguna rondalla en què s’accepten persones d’altres grups, o elles s’afegeixen a un altre, però cap no en té de la Quarta Cova. Hi ha persones que creuen que aquesta va patir una tragèdia terrible, que va provocar la mort de tots els seus habitants.

La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra va continuar instruint-los durant el trajecte; pensava que l’Ayla, en concret, necessitava saber tot el possible sobre el poble que l’havia adoptat, i més tenint en compte que algun dia hauria d’ensenyar-ho als joves de la Novena Cova. L’Ayla escoltava captivada, observant només superficialment el camí que seguien i guiant la Whinney de manera inconscient amb la pressió d’un genoll o un canvi de posició, mentre la dona continuava parlant darrere d’ella, amb una veu que, tot i anar asseguda d’esquena, omplia l’ambient.

La llar de la Cinquena Cova era una vall petita i acollidora, entre penya-segats de pedra calcària, sota un alt promontori; hi havia un rierol transparent, que baixava pel mig i s’iniciava en una font vivaç i desembocava al Riu, uns quants centenars de metres més avall. Els alts penya-segats que s’alçaven a cada costat del rierol proporcionaven nou refugis de pedra de dimensions diverses, uns molt amunt del barranc, però no tots estaven ocupats. Que ells recordessin, la vall s’havia fet servir sempre i per això en deien Vall Antiga. De les històries i llegendes dels ancians dels zelandoniis es desprenia que moltes coves tenien lligams amb la Cinquena Cova.

Cada refugi dins el territori zelandonii era bàsicament independent i podia satisfer les seves necessitats bàsiques. Tots dels seus membres podien caçar i pescar, buscar aliments i materials per fabricar-se el que volguessin, no sols per sobreviure sinó també per viure bé. Eren la societat més avançada tant a la seva regió com segurament a tot el món, a la seva època. Les coves col·laboraven perquè això els beneficiava. De vegades, sortien en grup en expedicions de caça, sobretot quan es tractava d’animals molt grans, com els mamuts, els megaceronts i els cérvols gegants, o d’animals perillosos, com el lleó de les cavernes, i compartien perills i preses. Altres vegades, sortien a recol·lectar en grans partides i podien acumular molts aliments en una estació de collita curta abans que el menjar es passés.

Negociaven els aparellaments entre tots els grups, perquè necessitaven un major nombre de gent per triar del que hi havia en una sola cova; i bescanviaven mercaderies, no sols perquè les necessitessin, sinó perquè els agradaven els objectes que havien elaborat els altres. Els seus productes s’assemblaven prou perquè tots els poguessin entendre, però oferien interès i diversitat, i quan anaven mal dades, era bo tenir amics o parents a qui demanar ajuda. Vivien en una regió periglacial, una zona que limitava amb glaceres, amb hiverns extremament freds, i podien sorgir molts imprevistos.

Cada cova tendia a especialitzar-se en alguna cosa, en part com a conseqüència del paratge on vivien, i en part perquè algunes persones hi desenvolupaven habilitats especials per fabricar certs productes i transmetien el coneixement als seus parents i amics més pròxims. Per exemple, es considerava que la Tercera Cova tenia els millors caçadors; el motiu era que vivien dalt d’un barranc, a la confluència de dos rius, amb prats extensos i esponerosos a les planúries inundables, que atreien gran varietat d’animals, que migraven a través del seu territori, i eren els primers a veure’ls. Com que se’ls considerava els millors, no paraven de perfeccionar la seva tècnica de caça i d’observació. Si veien un gran ramat, avisaven les coves properes per organitzar una cacera conjunta. Si només hi havia uns quants animals, els seus caçadors sortien sols, però sovint compartien el botí amb les coves veïnes, sobretot en ocasions de reunions o festivals.

La gent de la Catorzena Cova eren famosos per ser pescadors excepcionals. Totes les coves pescaven, però ells estaven especialitzats a atrapar peixos. Tenien un riu amb força cabal, que s’iniciava molts quilòmetres amunt i discorria a través de la seva petita vall. Contenia diverses varietats de peix, a més dels salmons, que anaven a dipositar-hi els ous cada any. També pescaven al Riu i feien servir moltes tècniques diferents. Havien construït dics per atrapar peixos, i eren hàbils en la pesca amb llança, amb xarxa i amb ganxo, una espècie d’ham fet amb una corda i una estella o una punxa.

El refugi de l’Onzena Cova estava a la vora del Riu, tenia arbres a prop, i els seus habitants havien desenvolupat l’habilitat de construir rais, i l’havien transmès i millorat al llarg de generacions. També els empenyien amb força amunt i avall del Riu transportant les seves mercaderies o les d’altres coves, i així obtenien beneficis i favors dels seus veïns, que podien bescanviar per altres béns i serveis.

La Novena Cova estava situada a prop de Riu Avall, un emplaçament que s’utilitzava com a lloc de reunió d’artesans i treballadors manuals. A resultes d’això, les persones amb aquestes aficions es traslladaven a viure a la Novena Cova, i aquest era un dels motius que l’havien fet créixer tant. Si algú volia que li fessin una eina o un ganivet especial, o els plafons de pell que es feien servir per construir allotjaments, o cordatge nou, tant si era corda gruixuda com un trenat o un enroscat fi, o roba o tendes o el material per fer-les, o bols o tasses de fusta o teixides, o una pintura o una talla d’un cavall, un bisó o qualsevol altre animal, o un objecte creatiu, anava a la Novena Cova.

La Cinquena Cova, per altra banda, es considerava autosuficient en tots els sentits. Entre els seus habitants hi havia caçadors, pescadors i artesans extraordinaris. Fins i tot es fabricaven els rais i asseguraven que la seva era la cova que els havia inventat, tot i que l’Onzena els disputava aquest honor. Els seus doniers eren molt respectats i sempre ho havien estat. Alguns dels refugis de pedra de la petita vall estaven decorats amb pintures i gravats d’animals, fins i tot en relleu.

Tanmateix, en general els zelandoniis consideraven que la Cinquena Cova estava especialitzada en l’elaboració de joies i granisses com a guarniment personal i ornamentació. Quan algú volia un collaret nou, o granisses variades per cosir a la roba, anaven a buscaries allà. Eren hàbils sobretot fent granisses d’ivori, i per a cada una d’elles se seguia un procés llarg i feixuc. També feien forats a les arrels de les dents dels animals per fer-ne penjolls i altres objectes; els més apreciats eren els ullals de guineu i de cérvol roig, i també aconseguien petxines de formes diferents, tant de les Grans Aigües de l’Oest com del gran mar Meridional.

Quan els viatgers de la Novena Cova van arribar a la petita vall de la Cinquena, de seguida es van trobar envoltats de persones. Venien de tots els refugis de pedra dels barrancs, a ambdós costats del riu. Uns estaven drets davant d’una gran obertura d’un refugi orientat al sud-oest; d’altres sortien d’un refugi al nord d’aquest i, a l’altra banda de la vall, se’n veien més. Els viatgers es van sorprendre que hi hagués tanta gent, més que no s’esperaven. O bé una gran proporció de la cova havia decidit no anar a cap Trobada d’Estiu o havien tornat abans.

La gent se’ls acostava encuriosida, però ningú no es va aproximar del tot. Es retenien per por i per respecte. En Jondalar era una figura coneguda per tots els zelandoniis, excepte pels més joves, que s’havien fet grans mentre ell era fora. I tots sabien que havia tornat d’un llarg viatge i havien vist la noia i els animals que havia portat; però la insòlita processó d’en Jondalar amb la forastera, amb el seu nadó, el llop, tres cavalls, incloent-hi un poltre, i La Que Era Primera asseguda en un baiard arrossegat pels cavalls, feia impressió. Per a molts, veure que els animals es comportaven amb tanta docilitat, quan haurien d’haver fugit, era misteriosament sobrenatural.

Un dels primers que els va veure havia corregut a explicar-ho al Zelandoni de la Cinquena Cova, que ja els esperava. L’home, un dels que esperaven davant del refugi de la dreta, se’ls va acostar somrient amb cordialitat. Era de mitjana edat, però més jove que gran. Tenia els cabells castanys foscos i els duia pentinats enrere i enroscats al voltant del cap en un pentinat complicat. Els tatuatges de la cara, que pregonaven la seva posició elevada, eren més elaborats del que caldria; tanmateix, no era l’únic zelandoni que s’havia embellit els tatuatges. Tot ell era una mica rodanxó, i la carnositat de la cara li empetitia els ulls i li donava un aire de murrieria, que s’adeia força amb el seu caràcter.

Al començament, la Zelandoni en tenia mala opinió, i no sabia si hi podia confiar, ni tan sols sabia si li queia bé. L’home defensava les seves opinions amb vehemència, encara que no coincidissin amb les d’ella, però al final havia demostrat ser lleial i de confiança, i a les reunions i als consells, la Primera va acabar refiant-se de la seva perspicàcia. L’Ayla encara no estava segura de poder-hi confiar, però saber que la Zelandoni en tenia una bona opinió la decantava a donar-li una mica de marge.

Un altre home va sortir del refugi de pedra; era un home que havia desagradat l’Ayla des de la primera vegada que el va veure. En Madroman havia nascut a la Novena Cova, però s’havia traslladat a viure a la Cinquena, i evidentment s’havia fet acòlit d’aquell grup. El Zelandoni de la Cinquena Cova tenia diversos acòlits, i encara que en Madroman fos dels més grans no era el que tenia més categoria. De fet, a en Jondalar l’estranyava que l’haguessin admès dins la zelandònia.

Quan era jove, en Jondalar s’havia enamorat de la Primera, que llavors era acòlita i es deia Zolena. Un altre jove anomenat Ladroman volia la Zolena com a dona donii. Estava gelós d’en Jondalar i els havia espiat. Així, havia sentit com en Jondalar intentava convèncer la Zolena perquè s’aparellés amb ell. Les dones donii havien d’impedir que s’arribés a aquestes dependències amoroses. Es considerava que els nois que instruïen eren massa vulnerables en comparació amb les dones més grans i més experimentades. Però en Jondalar era alt i madur per a la seva edat, increïblement ben plantat i carismàtic; tenia uns ulls blaus enlluernadors i era tan captivador que ella no el va rebutjar d’immediat.

En Ladroman va explicar a la zelandònia i a tothom que ells dos havien trencat els tabús. En Jondalar es va barallar amb ell per això, i per haver-los espiat. Va ser un gran escàndol, no sols per l’afer amorós, sinó perquè en Jondalar va partir les dues dents de davant a en Ladroman en l’enfrontament. Eren dents permanents que ja no tornarien a créixer. No sols el va deixar parlant papissot, sinó que tenia dificultats per mastegar amb normalitat. La mare d’en Jondalar, la cap de la Novena Cova en aquell moment, havia hagut de pagar una compensació important pel comportament del seu fill.

Com a conseqüència de tot plegat, la Marthona va decidir enviar el seu fill a viure amb en Dalanar, l’home amb qui estava aparellada quan va néixer en Jondalar, l’home de la seva llar. Al començament, en Jondalar es va enfadar, però després li va estar agraït. El càstig, que era com ell ho interpretava, per molt que la seva mare ho veiés com un període de transició fins que els ànims es calmessin i la gent tingués temps d’oblidar l’incident, va donar-li l’oportunitat de conèixer en Dalanar. En Jondalar se li assemblava moltíssim, no sols físicament sinó en certes aptituds, sobretot en la talla de sílex. El seu pare li va ensenyar l’ofici alhora que a la seva cosina Joplaya; aquesta era la bonica filla de la nova parella d’en Dalanar, la Jerika, que era la persona més exòtica que en Jondalar havia conegut mai. La mare de la Jerika, l’Ahnlay, l’havia portat al món durant el llarg viatge que havia fet amb la seva parella i havia mort a prop de la mina de sílex que en Dalanar havia descobert. Però la parella de la seva mare, l’Hochaman, havia viscut per complir el seu somni.

Era un gran viatger que havia caminat fins als Mars Interminables de l’Est i les Grans Aigües de l’Oest, tot i que en Dalanar l’havia hagut de carregar a sobre l’últim tram. Quan uns anys després en Jondalar va tornar a casa, a la Novena Cova, la cova d’en Dalanar va fer un viatge especial una mica més a l’oest per portar l’Hochaman, ja vell i encongit, a veure les Grans Aigües una vegada més, també a collibè d’en Dalanar. Va caminar tot sol els últims metres i, a la vora de l’oceà, es va agenollar per deixar que les onades el mullessin i tastar-ne la sal. En Jondalar va arribar a estimar tots els lanzadoniis, i estava content d’haver hagut de marxar de casa perquè així havia descobert que tenia una segona llar.

En Jondalar sabia que la Zelandoni tampoc no apreciava gaire en Ladroman per tots els problemes que els havia causat, però en certa manera això l’havia fet ser més escrupolosa amb la zelandònia i amb els seus deures com a acòlita. Va esdevenir una zelandoni formidable, que va ser cridada a ser la Primera just abans que en Jondalar marxés de viatge amb el seu germà. De fet, aquesta va ser una de les raons que el van fer marxar. Encara tenia sentiments forts per ella i sabia que no seria mai la seva parella. Quan va tornar al cap de cinc anys amb l’Ayla i els seus animals, el va sorprendre saber que en Ladroman s’havia canviat el nom pel de Madroman —no va entendre mai per què— i que l’havien acceptat a la zelandònia. No sabia qui l’havia proposat, però fos qui fos volia dir que La Que Era Primera no havia tingut més remei que acceptar-lo.

—Salutacions! —va dir el Zelandoni de la Cinquena Cova, allargant les dues mans a la Primera, que estava baixant del baiard especial—. Em pensava que aquest estiu no tindríem ocasió de veure’ns.

Li va agafar les dues mans i es va inclinar per tocar la galta de la Primera amb la seva.

—Et vaig buscar a la Trobada d’Estiu, però em van dir que havies anat a una altra amb algunes de les teves coves veïnes.

—És cert. És llarg d’explicar i ho deixarem per després, si t’interessa. —Ella ho va confirmar—. Anem a buscar un lloc per a tu i per als teus… d’això… companys de viatge —va dir mirant significativament els cavalls i el Llop. Els va fer travessar el petit rierol, i quan baixaven per un camí fressat que anava paral·lel a l’aigua pel mig de la petita vall, va continuar la seva explicació—. Bàsicament, es tractava de reforçar els vincles amb les coves més properes. Va ser una Trobada d’Estiu poc nombrosa, i vam celebrar les cerimònies necessàries amb molta rapidesa. El nostre cap i alguns de la nostra cova van anar a caçar amb ells, d’altres van anar a fer visites i a recol·lectar, la resta vam tornar. Tinc una acòlita que està acabant el seu any d’observar les postes de sol i marcar les llunes, i volia ser-hi en l’última etapa, quan el sol s’atura. Però què heu vingut a fer, vosaltres?

—Jo també estic formant una acòlita. Ja coneixes l’Ayla. —La dona grossa va indicar la noia, que l’acompanyava—. Deus haver sentit a dir que l’Ayla és la meva nova acòlita i que hem començat la seva gira doniera. Volia assegurar-me que veia els vostres indrets sagrats. —Els dos membres més grans de la zelandònia es van fer un senyal amb el cap, reconeixent les responsabilitats de cadascú—. Després que en Jonokol es traslladés a la Dinovena Cova, necessitava un nou acòlit. Crec que ell es va enamorar d’aquella nova cova sagrada que va descobrir l’Ayla. Sempre va ser un artista excel·lent, però ara ha posat el cor en la zelandònia. La Zelandoni de la Dinovena no està tan bé com voldríem. Espero que visqui prou per acabar de formar-lo com cal.

—Si va ser el teu acòlit, estic segur que quan se’n va anar ja estava ben format —va dir el Zelandoni de la Cinquena Cova.

—Sí, el vaig formar, però quan era el meu acòlit no mostrava tant d’interès per la zelandònia —va dir la Primera—. El vaig haver de fer entrar, perquè era molt bo creant imatges, però això era l’únic que li interessava. Era intel·ligent i aprenia de pressa, però en tenia prou de ser un acòlit. No tenia un gran desig de ser zelandoni, fins que l’Ayla li va ensenyar la Cavitat Blanca. Llavors, va canviar. En part perquè hi volia crear imatges, n’estic segura, però no només per això. Vol estar segur que les imatges són les que convenen en aquell espai sagrat, i per això s’adhereix ara del tot a la zelandònia. Crec que l’Ayla ho va pressentir. Quan va descobrir la cova, volia que jo la veiés, però per a ella encara era més important que hi anés en Jonokol.

El Cinquè va mirar l’Ayla.

—Com vas trobar la Cavitat Blanca? —va preguntar—. Vas fer servir la teva veu?

—No la vaig trobar jo. Va ser el Llop —va explicar l’Ayla—. La cova estava en un aiguavés, tapada amb bardisses i moreres, però de sobte el Llop va desaparèixer a la paret, darrere dels matolls. Em vaig obrir pas amb la destral i el vaig seguir. Quan vaig veure que era una cova, vaig sortir per fer una torxa i vaig tornar a entrar. Llavors vaig veure el que era i vaig anar a buscar la Zelandoni i en Jonokol.

Feia un temps que el Zelandoni de la Cinquena Cova no sentia parlar l’Ayla, i la seva manera d’enraonar el va sobtar. No sols a ell, altres membres de la cova també s’hi van fixar. Entre ells en Madroman, que va recordar tota l’atenció que va rebre en Jondalar quan va tornar amb la bonica forastera i els seus animals, i com l’havia odiat. «Sempre es fixen en ell», pensava l’acòlit; «sobretot les dones. Què en pensarien si li faltessin les dues dents de davant? Sí, la seva mare va pagar compensacions, però això no em va tornar les dents.

»Per què va haver de tornar del seu viatge? I per què va haver de tornar amb aquesta noia? Quin enrenou que fan sempre amb els animals. Jo fa anys que sóc acòlit, però ella és la que rep les atencions especials de la Primera. I si acaba sent zelandoni abans que jo?

»No li havia fet gaire cas quan els van presentar; va ser educada i prou. I encara l’ignorava. La gent l’admirava per haver descobert la cova nova, tot i que ella mateixa reconeixia que no l’havia trobada ella sinó aquell estúpid animal».

Somreia mentre no parava de cavil·lar, però per a l’Ayla, que no el mirava directament, sinó que l’observava a la manera de les dones del Clan, amb mirades indirectes que copsaven tot el llenguatge inconscient del cos de l’home, aquell somriure era enganyós i maliciós. No entenia per què l’havia pres d’acòlit el Cinquè. Era un zelandoni tan perspicaç i murri! No era possible que el tingués enganyat. Va tornar a mirar en Madroman i el va enxampar observant-la directament, amb una expressió tan malèvola que la va fer esgarrifar.

—De vegades penso que el Llop és un més de la zelandònia —va dir La Que Era Primera—. L’hauríeu d’haver sentit a la Cova del Mamut. El seu udol semblava una veu sagrada.

—M’alegro que tinguis una nova acòlita, però sempre m’ha sorprès que només en tinguessis una —va dir el Cinquè—. Jo sempre en tinc uns quants i ara ja estic pensant a agafar-ne un altre. No tots els acòlits poden arribar a ser zelandonis i, si algun decideix plegar, sempre en tinc de recanvi. T’ho hauries de pensar… si vols, és clar.

—Segurament tens raó. Hi hauria de pensar. Sempre tinc al cap diverses persones que podrien ser bons acòlits, però tendeixo a esperar fins que en necessito un —va dir la Primera—. El problema de ser La Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra és que sóc responsable de més d’una cova i no tinc tant de temps per dedicar a formar acòlits. Per això, prefereixo concentrar-me en un de sol. Abans de marxar de la Trobada d’Estiu, vaig haver de triar entre la meva responsabilitat amb els zelandoniis, i la meva obligació de formar zelandonis per a la Novena Cova. L’últim matrimonial encara no s’havia celebrat, però com que no eren gaires els aparellaments pendents i sabia que la Catorzena ho podia fer molt bé, vaig decidir que era més important començar amb la gira doniera de l’Ayla.

—Estic segur que la Catorzena et va substituir encantada —va dir el Cinquè, amb un desdeny conspirador. Era conscient de les dificultats que tenia la Primera amb la Zelandoni de la Catorzena Cova, que no sols cobejava la seva posició, sinó que creia que se la mereixia—. Qualsevol zelandoni n’estaria. Veiem el prestigi, però els altres no sempre veuen els problemes que comporta… i m’hi incloc.

Els abrics que tenien per sobre eren refugis, oberts al barranc de pedra calcària pel vent, l’aigua i l’erosió produïda al llarg de segles. Sempre n’hi havia alguns d’habitats, però d’altres es feien servir per a usos diversos: de magatzem, de lloc tranquil per practicar un ofici, de punt de trobada d’una parella que desitjava estar sola o perquè grupets de joves o grans hi organitzessin activitats. També n’hi havia un de reservat per acollir visitants.

—Espero que estigueu còmodes aquí —va dir el Cinquè mentre els guiava cap a un dels refugis de pedra a prop del peu del barranc. L’espai interior era força gran, amb un terra llis i un sostre alt, obert per davant però protegit de la pluja. En una paret lateral hi havia coixins farcits, una mica atrotinats, escampats per terra; també, uns quants cercles foscos de cendra, un parell dels quals tenia pedres al voltant, com a recordatori d’on havien encès les fogueres els anteriors ocupants.

—Demanaré que us portin llenya i aigua. Si necessiteu res més, només ho heu de dir —va comentar el Zelandoni de la Cinquena Cova.

—És un bon lloc —va dir la Primera—. Creieu que necessitarem alguna cosa més? —va preguntar als seus companys.

En Jondalar va negar amb el cap i va murmurar que no mentre se n’anava a deslligar el baiard del Llamp i a començar a descarregar. Volia plantar la tenda dins el refugi perquè estiguessin airejats, però protegits de la pluja. L’Ayla havia dit que segurament plouria i ell sabia que havia de fer cas del seu instint per als canvis de temps.

—Només una pregunta —va dir l’Ayla—. Us faria res si fiquéssim els cavalls al refugi? He vist que es congriaven núvols i sembla que hagi de ploure o que hagi de canviar el temps. Als cavalls també els agrada estar eixuts.

En el moment en què Jondalar s’estava enduent el cavall, l’animal va defecar i va deixar tifes marronoses i flonges per terra, que desprenien una forta olor.

—Si voleu protegir els vostres cavalls de la pluja, endavant —va dir el Zelandoni de la Cinquena Cova, i va somriure—. Si a vosaltres no us importa, els altres no n’han de fer res.

Altres persones també van somriure o van riure per sota el nas. Una cosa era veure amb admiració els animals i les persones que els dominaven, però veure les bèsties fent les seves necessitats naturals li prenia una mica d’encant, li treia part de la màgia. L’Ayla havia notat les reaccions retretes de les persones quan havien arribat i s’alegrava que el Llamp hagués triat aquell moment per demostrar que era un cavall i prou.

La Zelandoni va recollir els coixins i se’ls va mirar: uns eren de pell; altres, de fibres vegetals, com herba, canyís i fulles de cua de gat teixides; i a alguns els sortia el material de farciment pels estrips o per les puntes. Segurament, era per això que els havien deixat en aquell refugi que s’utilitzava poc. En va picar uns quants contra la paret de pedra per espolsar-los i els va col·locar a prop de la foguera, al costat d’on en Jondalar havia deixat la tenda plegada. L’Ayla es va passar la Jonayla a l’esquena per poder ajudar a plantar la tenda.

—Ja l’agafo —va dir la dona grossa, aixecant la Jonayla.

Va vigilar la petita mentre la parella plantava la tenda dins el refugi de pedra davant d’un dels cercles de cendres envoltats de pedres, i va preparar el material per encendre foc ràpidament quan el necessitessin. Després van estendre les màrfegues i van ficar altres utensilis que necessitaven dins la tenda. El Llop sempre s’hi estava amb ells. Finalment, van posar els dos baiards al fons de l’abric i van deixar els cavalls a la part de davant de la cova, apartant primer els excrements del Llamp.

Uns quants nens de la cova voltaven per allà observant, però no gosaven entrar; excepte una nena, que no va poder resistir la curiositat. Es va acostar a la Zelandoni i l’infant. La Primera va pensar que la nena es podia comptar nou o deu anys.

—M’agradaria agafar-la —va demanar—. Que puc?

—Si ella vol… Té opinions pròpies —va dir la dona.

La nena va estirar les mans cap a la Jonayla, que primer va dubtar, però després va somriure amb timidesa. La nena es va apropar i va seure. Finalment, la Jonayla es va deixar anar de la Zelandoni i va gatejar cap a la desconeguda, que la va agafar a coll i se la va posar a la falda.

—Com es diu?

—Jonayla —va dir la dona—. I tu?

—Hollida —va contestar la nena.

—Es veu que t’agraden els infants —va dir la Zelandoni.

—La meva germana té una nena, però ha anat a visitar la família de la seva parella. Ell és d’una altra cova. No la veig des de començaments d’estiu —va explicar la Hollida.

—I la trobes a faltar, oi?

—Sí; no m’ho pensava, però sí.

L’Ayla va veure la nena de seguida i va notar que s’avenia amb la Jonayla. Va somriure en recordar la il·lusió que li feia tenir un fill quan era petita. Li va fer pensar en en Durc i va calcular que segurament es podia comptar el mateix nombre d’anys que aquella nena, però al Clan el considerarien més a prop de l’edat adulta que a ella. «S’està fent gran», va pensar. Sabia que no tornaria a veure el seu fill, però no podia evitar pensar-hi de tant en tant.

En Jondalar va notar l’expressió pensarosa de l’Ayla, que mirava com jugava la nena amb la Jonayla, i es preguntava què li passava pel cap. Llavors, l’Ayla va brandar el cap, va somriure, va cridar el Llop i va anar cap a elles. «Si aquesta nena vol estar amb la Jonayla», va pensar, «ja cal que li presenti el Llop perquè no li tingui por».

Un cop instal·lats, els tres adults van caminar cap al primer refugi de pedra. La Hollida va anar amb ells, caminant al costat de la Primera. La resta de nens, que havien estat observant, corrien al davant. Quan els visitants es van apropar al refugi del Zelandoni de la Cinquena Cova, hi havia unes quantes persones esperant a la gran obertura de la paret de pedra. Els nens havien anunciat la seva arribada. També semblava que haguessin organitzat una celebració: hi havia persones cuinant a les fogueres. L’Ayla va pensar que potser s’hauria d’haver canviat de roba i posat una cosa més adient, però ni en Jondalar ni la Primera s’havien canviat. Quan passaven per davant de la cova, van sortir algunes persones del refugi del nord i dels que hi havia a l’altre cantó de la vall. L’Ayla va somriure divertida. Era evident que els nens havien avisat tothom de la seva arribada.

L’emplaçament de la Cinquena Cova li va fer pensar de sobte en la Tercera, a Roca Dos Rius, i en Roca Reflectida, de la Vint-i-novena Cova: els seus habitatges estaven escampats en terrasses habitables, una a sobre de l’altra, a les parets imponents dels penya-segats, amb balmes, que protegien els espais interiors de la pluja i la neu. Aquí, en canvi, hi havia diversos refugis més a prop del terra, als dos costats del rierol. Però era la proximitat de les diverses ubicacions habitades per la gent el que en feia una sola cova. Llavors, se li va acudir que tota la Vint-i-novena Cova intentava fer el mateix, amb la diferència que els seus espais habitats estaven més separats. El que els unia era la zona comuna de caça i recol·lecció.

—Salutacions! —va dir el Zelandoni de la Cinquena Cova quan s’hi van acostar—. Espero que estigueu ben instal·lats. Celebrarem un banquet comunitari en el vostre honor.

—No calia que us prenguéssiu tantes molèsties —va dir La Que Era Primera.

L’home la va mirar.

—Ja saps com van aquestes coses. A tothom li agrada tenir una excusa per a una celebració, i la vostra arribada és una excusa molt bona. No passa sovint que tinguem de visita la Zelandoni de la Novena Cova, que també és La Que És Primera. Pots entrar. Has dit que volies ensenyar els nostres indrets sagrats a la teva acòlita. —Es va dirigir a l’Ayla—. Al nostre, nosaltres hi vivim —va dir, guiant-los a l’interior de l’abric.

L’interior del refugi de pedra va fer que l’Ayla es parés en sec. Estava ple de color. Unes parets estaven decorades amb pintures d’animals, la qual cosa no era tan insòlita, però el fons de moltes de les parets estava pintat amb ocre d’un to vermell brillant. I les representacions dels animals eren més que perfils o dibuixos: moltes estaven pintades de color, matisat per ressaltar els contorns i les formes. Una paret en particular va copsar l’atenció de l’Ayla: hi havia una pintura de dos bisons exquisits, un dels quals era una femella embarassada.

—Sé que moltes persones graven o pinten les parets dels seus abrics, i que poden considerar sagrades les imatges, però nosaltres creiem que aquest espai sencer és sagrat —va dir el Zelandoni de la Cinquena Cova.

En Jondalar havia visitat la Cinquena Cova diverses vegades i havia admirat les pintures de les parets dels seus refugis de pedra, però no hi havia pensat mai com si fossin diferents de les pintures i els gravats de l’interior dels refugis de la Novena Cova, o de qualsevol altra. No estava segur d’entendre per què aquest refugi havia de ser més sagrat que els altres, tot i que estigués més acolorit i decorat que la majoria. Per a ell, només era l’estil que la Cinquena Cova preferia, com els tatuatges adornats i els pentinats elaborats del seu Zelandoni.

El Zelandoni de la Cinquena va mirar l’Ayla i el llop, en posició alerta al seu costat; després, en Jondalar i la petita, que anava contenta a coll del seu pare, observant-ho tot amb interès. Llavors, va mirar la Primera.

—Com que el festí encara no està a punt, deixeu-me que us ho ensenyi tot —va dir.

—Sí, ens agradaria molt —va dir la Primera.

Van sortir del refugi i van entrar en un altre que hi havia al costat, orientat al nord i que, bàsicament, era la continuació del primer. Aquest també estava decorat, però d’una manera diferent, i feia la sensació que eren dos refugis diferents. Hi havia pintures a les parets, com un mamut pintat en vermell i negre; algunes parets estaven profundament gravades i d’altres, gravades i pintades. Uns gravats van intrigar l’Ayla; no estava segura del que significaven.

Es va acostar a la paret per mirar-los de més a prop: hi havia uns forats en forma de copa, però també n’hi havia amb forma ovalada i envoltats d’un altre cercle ovalat i, al mig, una marca com un forat que s’estenia en forma de línia. La noia va veure una banya a terra, a la qual se li havia donat una forma que recordava un òrgan masculí. Va brandar amb el cap, s’ho va tornar a mirar i va mig somriure; era exactament el que hi veia, i quan va mirar més atentament els cercles ovalats, se li va acudir que podien representar els òrgans femenins.

Es va girar i va mirar en Jondalar i la Primera, i després, el Zelandoni de la Cinquena Cova.

—Semblen parts de la dona i de l’home —va dir—. És això el que són?

El Cinquè va somriure i va afirmar-ho.

—Aquí és on s’estan les nostres dones donii i, sovint, on celebrem els festivals de la Mare, i, de vegades, els Ritus dels Primers Plaers. També és aquí on em reuneixo amb els meus acòlits quan els estic formant, i on ells dormen. És un lloc molt sagrat —va dir el Zelandoni—. Això és el que volia dir quan comentava que vivim als nostres indrets sagrats.

—Tu també dorms aquí? —va preguntar l’Ayla.

—No, jo dormo al primer refugi, a l’altre cantó d’aquest, a prop del bisó —va respondre—. No crec que sigui bo que un Zelandoni estigui sempre amb els seus acòlits. S’han de poder relaxar, lluny dels ulls inhibidors del seu mentor; i tinc altres coses a fer i hi ha altres persones que he de veure.

—Sabeu qui va fer les imatges? —va preguntar l’Ayla, tornant a la primera part del refugi.

La pregunta el va enxampar desprevingut. Els zelandoniis no solien fer aquestes preguntes. Estaven acostumats a les seves obres d’art; sempre hi havien estat; o coneixien les persones que les feien actualment i no els calia preguntar-ho.

—Els gravats, no —va dir després de pensar-s’ho un moment—; els van fer els antics. Però algunes de les nostres pintures les va fer la dona que va ensenyar en Jonokol, quan era jove; la que va ser Zelandoni de la Segona Cova abans de la que tenen ara. Era reconeguda com a l’artista més bona del seu temps, i va ser la qui va descobrir el potencial d’en Jonokol quan aquest encara era un nen. També va saber veure el potencial d’un dels nostres artistes joves. La dona ara camina per l’altre món, i és una pena.

—I la banya tallada? —va preguntar en Jondalar, assenyalant l’objecte en forma de fal·lus. També s’hi havia fixat—. Qui l’ha fet?

—Això ho van donar al Zelandoni anterior a mi, o potser al d’abans —va explicar el Cinquè—. A alguns els agrada tenir-lo durant els festivals de la Mare. No n’estic segur; es pot haver fet servir per explicar els canvis en l’òrgan masculí. O pot haver format part dels Primers Ritus, sobretot per a les noies a les quals no els agraden els homes o que els tenen por.

L’Ayla va intentar dissimular, perquè ella no era ningú per dir-ho, però pensava que havia de ser antipàtic, fins i tot dolorós, fer servir un objecte tallat i dur en lloc de la virilitat càlida d’un home amorós. És clar que ella estava acostumada a la tendresa d’en Jondalar. El va mirar.

Ell va veure que el mirava i que intentava dissimular el seu desconcert, i li va somriure tranquil·litzadorament. Sospitava que el Cinquè es podia estar inventant la història perquè no sabia amb exactitud què significava l’objecte. En Jondalar estava convençut que en algun moment havia tingut un significat simbòlic, que ben segur estava relacionat amb el Festival de la Mare perquè era un òrgan masculí erecte, però que el seu significat exacte s’havia oblidat.

—Podem travessar el riu i visitar els nostres indrets sagrats. N’hi ha d’habitats. Crec que també us interessaran —va suggerir el Zelandoni de la Cinquena Cova.

Van caminar cap al rierol que dividia la vall, i van pujar corrent amunt fins al gual que havien travessat abans. Enmig del curs d’aigua, hi havia dues pedres fermes, que van utilitzar per anar d’un costat a l’altre. Llavors, van seguir riu avall, en direcció al refugi que havien ocupat. Hi havia uns quants abrics en aquell cantó del riu, oberts en l’aiguavés de la vall que ascendia cap a un alt promontori que dominava tota la regió i servia de talaia. Es van dirigir cap a un situat a uns dos-cents metres d’on el rierol fluïa cap al Riu.

Immediatament després de passar sota el sortint de pedra del refugi, els va sobtar un fris de cinc animals: dos cavalls i tres bisons, tots mirant a la dreta. La tercera figura era un bisó d’un metre, profundament inserit a la paret. El seu cos voluminós estava tallat amb un relleu tan marcat, que semblava una escultura. La coloració negra servia per accentuar el perfil. D’altres gravats tapaven les parets: cúpules, ratlles i animals; la majoria, gravats més superficialment.

Els van presentar diverses persones que estaven dretes observant-los i semblaven molt cofoies. Era evident que estaven encantades de mostrar la seva impressionant llar, i l’Ayla ho entenia; era espectacular. Després d’observar atentament els gravats, l’Ayla va començar a examinar la resta del refugi. Es notava que hi vivia gent, tot i que no hi hagués gaires persones en aquell moment. Com tota la resta de zelandoniis, a l’estiu aprofitaven per viatjar, visitar, caçar, recol·lectar i obtenir altres materials que feien servir per fabricar estris.

L’Ayla es va fixar en un espai que, en vista dels residus que hi havia escampats per terra, havia estat ocupat feia poc per algú que treballava l’ivori. Parant-hi més atenció, va veure que hi havia peces en diferents fases de producció. Els ullals havien sofert un procés de rebaixat, repetit una vegada rere l’altra, per extreure’n unes porcions en forma de vareta, de les quals en quedaven unes quantes de petites amuntegades. Un parell de varetes s’havien dividit en seccions de dos en dos, que després s’havien treballat per obtenir dos segments arrodonits units entre si. La peça aplanada d’enmig es perforava just per sobre de cada part arrodonida, després es rebaixava i es tallava pel mig per crear dues granisses, que a continuació s’allisaven i se’ls donava la forma definitiva de cistell rodó.

Van entrar un home i una dona, tots dos de mitjana edat, i es van posar al costat de l’Ayla, que estava asseguda a la gatzoneta per mirar de més a prop les peces d’ivori. No gosava tocar-les.

—Aquestes granisses són precioses. Les heu fet vosaltres? —va preguntar l’Ayla.

Tots dos van somriure.

—Sí, el meu ofici és fer granisses —van dir els dos alhora, i van riure de la coincidència.

L’Ayla els va preguntar quan es tardava a fer-les, i li van contesta r que, amb sort, una persona podia acabar cinc o sis granisses, des de la primera llum fins que el sol estava alt; llavors paraven per fer l’àpat de migdia. Per tenir-ne suficients per a un collaret, depenent de la llargada d’aquest, es necessitaven de diversos dies a una o dues llunes. Eren enormement valuoses.

—Sembla un ofici difícil. Quan veig els passos que calen per fer-les, encara valoro més el meu vestit del matrimonial. Porta moltes granisses d’ivori cosides —va explicar l’Ayla.

—El vam veure! —va exclamar la dona—. Era una preciositat. Després el vam anar a observar, quan la Marthona el va exposar. Les granisses d’ivori estaven molt ben fetes, però amb un procés diferent. El forat semblava perforar la granissa, potser perquè es treballava des dels dos costats. Això és molt difícil de fer. Et fa res si el pregunto d’on el vas treure?

—Me’l va donar una mamutoi. Viuen lluny, a l’est. Me’l va regalar la companya del cap. Es diu Nezzie del Campament del Lleó. És clar que ho va fer perquè es pensava que m’aparellaria amb el fill de la parella del seu germà. Quan vaig canviar d’idea i vaig decidir anar-me’n amb en Jondalar, em va dir que me’l quedés per aparellar-me amb ell. També se l’estimava molt —va explicar l’Ayla.

—El devia apreciar molt, i a tu també —va observar l’home.

No ho va dir, però pensava que el vestit no sols era bonic sinó extremament valuós. Regalar una cosa tan bona a una noia que se l’enduria lluny indicava que l’havia d’estimar enormement. Feia que comprengués millor la posició que havia aconseguit la forastera, tot i no haver nascut zelandonii, com delatava la seva parla.

—Sens dubte és un dels vestits més impactants que he vist mai.

—També fan granisses i collarets amb petxines, tant de les Grans Aigües Occidentals com del mar Meridional —va dir el Zelandoni de la Cinquena Cova—; i tallen penjolls d’ivori i foraden dents. A la gent li agrada molt portar dents de guineu i aquelles tan brillants dels cérvols. Fins i tot vénen persones d’altres coves a demanar-li el seu treball.

—Vaig créixer a prop del mar, lluny, cap a l’est —va dir l’Ayla—. M’agradaria veure les vostres petxines.

L’home i la dona, que l’Ayla no acabava de tenir clar si estaven aparellats o eren germans, van treure bosses i contenidors que tenien guardats, i els van buidar per ensenyar-ne el contingut, delerosos de mostrar les seves riqueses. Hi havia centenars de petxines, la majoria petites, mol·luscs esfèrics com cargols i formes tubulars d’ullals, que es podien cosir a la roba o ajuntar per fer collarets. Hi havia algunes petxines de pelegrí, però la majoria eren de bèsties no comestibles. Això volia dir que s’havien recollit, molt lluny, només pel seu valor decoratiu, no per menjar-les. O bé havien viatjat a les dues costes o els havien bescanviat amb algú que hi havia anat. La quantitat de temps invertit a adquirir el material només per lluir-lo significava que, com a societat, els zelandoniis no vivien només per a la supervivència, sinó que els sobrava per viure. Amb relació als costums i les pràctiques del seu temps, eren rics.

Tant en Jondalar com la Primera s’havien acostat a veure què li estaven ensenyant a l’Ayla. Per molt conscients que fossin de la posició que els fabricants de collarets donaven a la Cinquena Cova, veure tantes riqueses de cop era aclaparador. No podien evitar fer comparacions mentals amb la Novena Cova, però quan hi pensaven bé, s’adonaven que la seva cova era igual de rica, encara que fos d’una manera diferent. De fet, totes les coves zelandoniis ho eren.

El Zelandoni de la Cinquena els va portar a un altre refugi proper, que també estava decorat, sobretot amb gravats de cavalls, bisons, cérvols, fins i tot amb un mamut parcial, sovint destacats amb ocre vermell i manganès negre. Les banyes d’un cérvol gravat, per exemple, estaven perfilades en negre, mentre que un bisó estava pràcticament tot pintat de vermell. També els van presentar les persones que hi havia allà. L’Ayla va notar que els nens que corrien abans al voltant del seu refugi, que era al mateix cantó del rierol, s’havien tornat a aplegar. En va reconèixer uns quants.

De sobte, es va sentir marejada i va tenir una necessitat molt forta de sortir del refugi. No podia explicar la seva pressa per sortir, però ho havia de fer.

—Tinc set; vaig a buscar aigua —va dir.

Va dirigir-se ràpidament cap a la sortida per anar al riu.

—No cal que surtis —va dir una dona que la va seguir—. Tenim una font a dins.

—Crec que igualment ens n’hauríem d’anar. El festí deu estar a punt, i tinc gana —va dir el Zelandoni de la Cinquena Cova—. Segur que vosaltres també en teniu.

Van tornar al refugi principal, o el que l’Ayla considerava el refugi principal, i van trobar-s’ho tot parat per al festí, esperant-los. Hi havia plats a punt per als visitants, però l’Ayla i en Jondalar van treure els seus propis estris de les bosses. La Primera també els duia a sobre. L’Ayla va agafar el bol del Llop, que també li servia per menjar si calia, i va pensar que aviat hauria de posar-se a fer-ne un per a la Jonayla. Tenia pensat alletar-la fins que es comptés almenys tres anys, però ja li començaria a fer tastar altres aliments.

Algú havia caçat un ur recentment, i el plat principal era una cuixa rostida, que girava en un ast sobre les brases. En els últims temps, només veien ramats d’aquestes bèsties a l’estiu, però era un dels menjars preferits de l’Ayla. El gust era com el del bisó, però més fort. Eren animals semblants: amb banyes dures, arrodonides i corbes, que creixien fins a un cert punt i eren permanents. No les perdien cada any, com els cérvols.

També hi havia verdures d’estiu: tiges de card, blet cuit, pota de cavall i fulles d’ortiga assaonades amb vinagrella. Prímules i pètals de roses silvestres en una amanida de fulles joves de dent de lleó i trèvols. Flors fragants d’ulmària, que donaven una dolçor de mel a la salsa de pomes silvestres, i ruibarbre servida amb el menjar. Una barreja de baies d’estiu que no necessitava endolcir-se. Tenien maduixots, varietats de maduració primerenca de móres, cireres, groselles, baies de saüc i prunes sense llavors, tot i que treure-les fos una feinada. Una infusió de fulles de rosa va posar fi a aquell àpat deliciós.

Quan va treure el bol del Llop i li va donar un os amb una mica de carn que havia triat, una de les dones va mirar la bèstia amb mala cara, i l’Ayla va sentir que li deia a una altra dona que no li semblava bé donar menjar de les persones a un llop. L’altra dona va assentir, convençuda. Abans, l’Ayla les havia vist mirant el caçador de quatre potes amb neguit. Li hauria agradat presentar-los el Llop perquè no li tinguessin tanta por, però les dues dones estaven entestades a evitar tant l’Ayla com el carnívor.

Després de l’àpat, van posar més llenya al foc per contrarestar la foscor creixent amb més claror. L’Ayla estava alletant la Jonayla i prenent una tassa d’infusió amb el Llop als peus i en companyia d’en Jondalar, la Primera i el Zelandoni de la Cinquena. Llavors, se’ls va apropar un grup de persones, una de les quals era en Madroman, que es va quedar una mica enrere. L’Ayla va reconèixer els altres i es va imaginar que eren acòlits del Zelandoni i que, segurament, volien estar una estona amb La Que Era Primera.

—He acabat l’etapa de «marcar els sols i les llunes» —va dir una.

La noia va obrir la mà i va ensenyar una placa d’ivori amb unes marques estranyes.

El Cinquè va agafar-la i la va examinar atentament, girant-la per veure-la per darrere, fins i tot estudiant-ne les vores, i va somriure.

—Això és si fa no fa mig any —va dir, i la va passar a la Primera—. És la meva tercera acòlita, i va començar a marcar l’any passat per aquesta època. La seva placa de la primera meitat ja està desada.

La dona grossa va mirar l’objecte amb la mateixa atenció que el Zelandoni de la Cinquena, però no tanta estona.

—És un mètode de marcatge interessant —va dir—. Davant, per a dues de les llunes que has marcat, mostres la posició dels girs i les mitges llunes amb marques corbes. La resta són a les vores i a la part de darrere. Molt bé.

La noia es va il·luminar amb els elogis de la Primera.

—Potser li podries explicar el que has fet a la meva acòlita. Ella encara no ha marcat els sols i les llunes —va suggerir la Primera.

—Donava per fet que ja ho havia fet. He sentit a dir que era reconeguda pels seus coneixements medicinals i que està aparellada. No conec gaires acòlites aparellades i amb fills, ni gaires zelandonis —va dir la tercera acòlita del Zelandoni de la Cinquena Cova.

—La formació de l’Ayla no ha estat convencional. Sabeu que no va néixer zelandonii, de manera que va adquirir els seus coneixements d’una forma diferent de la nostra. És una guaridora excepcional; va començar de jove, però tot just inicia la seva gira doniera, i encara no ha après a marcar els sols i les llunes —va explicar la Zelandoni Que Era Primera.

—Li explicaré com he fet les marques amb molt de gust —va dir l’acòlita del Cinquè.

Va seure al costat de l’Ayla.

La noia hi estava molt interessada. Era la primera vegada que sentia a parlar de marcar els sols i les llunes, i no sabia que fos una altra tasca que hagués de complir com a part de la seva formació. Li hauria agradat saber què més no sabia que havia de fer.

—Mira, vaig fer una marca cada nit —va dir la tercera acòlita, ensenyant-li les marques que havia inserit a l’ivori amb una eina punxeguda de sílex esmolat—. Ja havia marcat la primera meitat de l’any en una altra peça, de manera que començava a poder fer alguna cosa més que comptar els dies. Això ho vaig començar just abans de la lluna nova i intentava mostrar on estava situada la lluna al cel, començant per aquí. —Va indicar una marca que estava al mig del que semblava un foradet fortuït—. Les nits següents va nevar. Va ser una tempesta forta i va tapar la lluna i les estrelles, però tampoc hauria pogut veure la lluna. Era el temps en què la Lumi tancava el seu gran ull. La pròxima vegada que la vaig veure, era una lluna creixent fina, que es tornava a despertar, o sigui que vaig fer una marca corba aquí.

L’Ayla va mirar on li indicava la noia i la va sorprendre veure que el que d’entrada li havia semblat un foradet fet amb una punta fina de fet era una petita línia corbada. Va mirar més de prop les marques i, de cop, no li van semblar tan fortuïtes. Semblava haver-hi una pauta, i va esperar amb interès que la noia continués.

—Com que el temps de dormir de la Lumi és el començament d’una lluna, és aquí, a la dreta, on vaig decidir tornar enrere per marcar la sèrie de nits següent —va continuar la tercera acòlita—. Aquí hi va haver el primer ull mig tancat, que alguns anomenen «la primera mitja cara». Llavors, continua creixent fins que està plena. Costa de precisar quan està plena del tot; es veu plena durant uns dies, o sigui que és aquí, a l’esquerre, on vaig tornar enrere. Vaig fer quatre marques corbes, dues a baix i dues a dalt. No vaig parar de marcar fins que hi va haver la segona mitja cara, quan la Lumi comença a tancar l’ull una altra vegada, i pots veure que és just a sobre de la primera mitja cara.

»Vaig continuar marcant fins que l’ull es va tornar a tancar; ho veus, aquí, a la dreta, on vaig fer la corba cap avall?, seguint la línia amb el primer gir a l’extrem de la dreta. Agafa-ho i intenta seguir-ho. Sempre marco els girs quan la cara està plena, a la dreta i, quan dorm, a l’esquerra. Pots veure que es poden comptar dues llunes, més una altra meitat. Vaig parar a la primera mitja cara després de la segona lluna. Esperava que en Bali l’atrapés. És el temps en què el sol està al màxim del sud que arriba i es queda quiet uns dies; després, canvia de direcció i torna a anar cap al nord. És el final del primer hivern i el començament del segon, quan fa més fred, però hi ha la promesa del retorn d’en Bali.

—Gràcies —va dir l’Ayla—. És fabulós! T’ho vas empescar tot tu sola?

—No ben bé. Altres membres de la zelandònia em van ensenyar com marcaven. Però una vegada vaig veure una placa de la Catorzena Cova que era molt antiga; no estava marcada de la mateixa manera, però em va donar la idea quan em va arribar l’hora de marcar les llunes.

—És una idea molt bona —va dir la Primera.

Era molt fosc quan van tornar al seu refugi per dormir. L’Ayla portava la nena a sobre, profundament adormida a la seva manta. En Jondalar i la Primera duien cada un una torxa per il·luminar el camí.

Quan s’acostaven al refugi dels visitants, van passar pel costat dels altres que havien vist abans. En arribar al que l’havia fet sentir tan malament, l’Ayla es va esgarrifar i va passar amb presses.

—Què tens? —va preguntar en Jondalar.

—No ho sé —va contestar l’Ayla—. Tot el dia que em sento rara. No deu ser res.

Quan van arribar al seu refugi, els cavalls es passejaven per fora. No eren dins l’espai de l’abric que ella els havia preparat.

—Per què són a fora? Els cavalls s’han portat malament tot el dia. Potser és això el que em fa estar neguitosa —va dir la noia.

Van entrar al refugi per anar a la tenda, però el Llop es va quedar fora, es va asseure i es va negar a bellugar-se.

—Ara què passa, Llop?