Capítol 22

El Setè va guiar les dues dones pel camí cap a la cova sagrada. S’havien clavat torxes per il·luminar el sender, i l’Ayla va recordar de sobte l’Assemblea del Clan, quan va seguir les llànties i les torxes dins la cova sinuosa fins que es va trobar els mog-urs. Sabia que no havia de ser allà i va parar a temps i es va amagar rere una enorme estalagmita perquè no la veiessin, però en Creb sabia que hi era. Aquesta vegada, en canvi, formava part del grup convidat a la reunió.

La pujada fins a la cova sagrada era llarga i quan hi van arribar tots respiraven feixugament. La Primera s’alegrava d’haver-se decidit a fer el viatge perquè al cap de pocs anys ja no en seria capaç. L’Ayla havia notat les dificultats de la dona i havia alentit la marxa expressament perquè no es cansés tant. Van saber que estaven a punt d’arribar quan van veure una foguera encesa i, poc després, van distingir persones assegudes o dretes al voltant.

Els van rebre amb entusiasme i van xerrar una estona mentre esperaven que arribessin els que faltaven. De seguida va aparèixer un trio, i un d’ells era en Jonokol. Havia anat a visitar el campament d’una altra cova, el zelandoni de la qual tenia afició a crear imatges. Tots es van saludar i, a continuació, va parlar el Setè.

—Som molt afortunats de tenir amb nosaltres la Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra. No crec que hagi estat mai en una de les nostres trobades d’estiu i això fa que aquesta sigui una ocasió especialment memorable. La seva acòlita, i el Zelandoni que havia estat el seu acòlit, han vingut amb ella, i també els donem la benvinguda.

Hi va haver paraules i gestos de benvinguda i aleshores el Setè va continuar:

—Ens hauríem de posar tots còmodes a la vora del foc; hem portat coixins per seure. També tinc una infusió perquè la proveu si us ve de gust. Me la va donar una zelandoni de molt lluny, al sud d’aquí, al peu de les altres muntanyes que limiten el territori dels zelandoniis. Durant anys, ha custodiat una cova sagrada i en renovava sovint les pintures. Totes les coves sagrades són matrius de la Gran Mare, però en algunes la Seva presència és tan intensa que sabem que estem excepcionalment a prop d’Ella. Aquesta cova n’és una. Crec que la Zelandoni que la manté per a la Mare l’ha complaguda tant que ha fet que Ella vulgui ser a prop d’allà.

L’Ayla es va fixar que en Jonokol no es perdia cap de les paraules del Setè, i va pensar que podia ser perquè volia aprendre com complaure la Mare perquè s’estigués a prop de la cova blanca. No ho deia mai clarament, però ella sabia que en Jonokol la considerava la seva cova sagrada especial. Ella també.

Algú havia posat pedres de coure al foc i ara les treia amb unes pinces de fusta flexibles i les deixava caure en un contenidor estretament teixit i ple d’aigua. Llavors el Setè va afegir el contingut d’una bossa de pell a l’aigua vaporosa. La noia va pensar que devia ser una barreja, i que algunes coses les coneixia, però d’altres, no. Per sobre de tot predominava una forta olor de menta, que ella va pensar que es podia haver afegit per dissimular un altre ingredient o per emmascarar una olor o un gust desagradable. Després de deixar reposar les herbes, el Setè va servir la infusió en dues tasses, una més gran que l’altra.

—És una beguda forta —va dir el Setè—. L’he provada una vegada i des de llavors vaig sempre amb molt de compte de no beure’n més del compte. Et pot arrossegar molt a prop del món dels esperits. Tot i així, crec que tothom en pot fer un glop, sempre que recordi que no se n’ha de beure gaire. Una de les meves acòlites s’ha ofert a beure’n un mica més que els altres per servir-nos d’entrada, per ser el nostre conducte.

Van passar la tassa més grossa i cadascú va beure un glopet de la beguda. Quan li va arribar a la Primera, la va ensumar abans de fer un glopet i la va assaborir a la boca intentant distingir de què estava composta. Després en va fer un glop una mica més gran i el va passar a l’Ayla. La noia havia observat atentament la Primera i la va imitar. La poció era molt potent. Només l’aroma ja era forta i la va fer sentir una mica atordida. El glop li va omplir la boca amb un gust intens que no era del tot desagradable, però tampoc no era el que li agradaria prendre cada dia com a infusió. Quan se’l va empassar, el gust gairebé la va fer defallir. Li hauria agradat saber quins eren els ingredients.

Després de beure, tothom va observar com l’acòlita del Zelandoni de la Setena es bevia la tassa petita. No va trigar gaire a posar-se dreta i caminar fent tentines cap a l’entrada de la cova sagrada. El Setè es va aixecar ràpidament per ajudar-la a mantenir l’equilibri. La resta de la zelandònia present els va seguir dins la cova sagrada, alguns amb torxes enceses a la mà. Van deixar passar la Primera, l’Ayla i en Jonokol primer. Hi havia un bon tros, però l’acòlita va anar gairebé directament a la zona de la cova amb els cavalls pintats que tenien punts grans a dins. Els qui tenien torxes es van acostar a la paret per il·luminar-la.

L’Ayla encara sentia els efectes del seu glopet de la beguda i no es podia imaginar quines sensacions devia experimentar l’acòlita que n’havia begut més. La noia es va acostar al plafó i hi va repenjar ambdues mans; després s’hi va acostar encara més i va repenjar la galta contra la pedra aspra, com si intentés infiltrar-s’hi. Llavors es va posar a plorar. El seu zelandoni li va passar un braç per les espatlles perquè es calmés. La Primera va fer unes passes cap a ella i es va posar a cantar La cançó de la Mare:

Tots escoltaven i l’Ayla va sentir que se li afluixava una tensió a les espatlles que no sabia ni que tenia. La jove acòlita va parar de plorar i, al cap d’una estona, es va afegir a cantar; d’altres la van imitar, sobretot quan van arribar a la part que deia com havia tret la Mare els fills de la terra de la seva matriu.

Quan la Primera va haver acabat, l’acòlita estava asseguda a terra davant de la paret pintada. Alguns dels altres també seien a terra amb expressió atordida.

Quan la Primera va caminar cap a on era l’Ayla, el Setè s’hi va afegir de seguida.

—Ha estat impressionant com el teu cant els ha calmat a tots —va xiuxiuejar. Després va indicar els que estaven asseguts i va afegir—: Crec que n’han fet més d’un glop. Alguns es quedaran aquí una estona. Em penso que m’hauria de quedar fins que tots estiguin bé per tornar, però vosaltres podeu marxar.

—Ens quedarem una mica més —va dir La Que Era Primera, en adonar-se que hi havia més persones assegudes.

—Aniré a buscar coixins —va dir el Setè.

Quan va tornar, l’Ayla tenia ganes de seure.

—Em sembla que aquesta infusió cada vegada fa més efecte —va dir.

—Crec que tens raó —va dir la Primera—. En tens més? —va preguntar al Setè—. M’agradaria provar-la, un cop a casa.

—Te’n donaré una mica perquè te l’emportis —va dir ell.

L’Ayla va seure i va tornar a mirar la paret. Li semblava gairebé transparent, com si pogués veure’n l’altre cantó. Li feia la sensació que hi havia més animals que en volien sortir, com si estiguessin a punt per viure en aquest món. Com més mirava, més atreta se sentia cap al món de la paret, i llavors li va semblar que hi era a dins, o més ben dit a sobre.

Al començament, no semblava diferent del seu món. Hi havia rius que fluïen a través de prats i estepes, i s’obrien pas entre barrancs, arbres en zones arrecerades i boscos allargats a les ribes dels rius. Animals de tota mena vagaven per la terra: mamuts, rinoceronts, megaceronts, bisons, urs, cavalls i antílops saiga, que preferien les planúries verdes; cérvols roigs i altres varietats de cèrvids més petits, que preferien la protecció dels arbres; rens i bous mesquers, que estaven ben adaptats al fred. Hi havia totes les varietats d’altres animals i ocells, i depredadors, des de l’immens lleó de les cavernes a la mostela més petita. No era tant que els veiés com que sabia que hi eren, però hi havia diferències. Les coses semblaven estranyament capgirades. Els bisons, els cavalls i els cérvols no fugien dels lleons, sinó que els ignoraven. El paisatge estava il·luminat, però quan va mirar al cel va veure la lluna i el sol, i llavors aquesta es va pondre davant d’aquell i el va tornar negre. De sobte, va sentir que li sacsejaven l’espatlla.

—Em sembla que t’has adormit —va dir la Primera.

—No ho sé, jo em sentia com si fos en un altre lloc —va dir l’Ayla—. He vist que el sol es tornava negre.

—Potser sí, però ens n’hauríem d’anar. Ja clareja.

Quan van sortir de la cova, hi havia persones a la vora del foc, escalfant-se. Un zelandoni els va donar una tassa de líquid calent a cada una.

—Només és una infusió matinal —va dir, somrient—. Per a mi ha estat una experiència nova —va afegir—, i molt intensa.

—Per a mi també —va dir l’Ayla—. Com està l’acòlita que se n’ha begut tota una tassa?

—Encara en nota els efectes; duren molt, però la vigilen de prop.

Les dues dones van tornar caminant al campament. Era molt d’hora, però en Jondalar ja estava llevat. L’Ayla es va preguntar si havia anat a dormir. Li va somriure; semblava alleujat de veure-les tornar, a ella i la Primera.

—No sabia que us hi estaríeu tota la nit —va dir.

—Jo tampoc no ho sabia —va dir l’Ayla.

—Aniré a l’allotjament de la zelandònia, i tu avui hauries de descansar, Ayla —va dir la Primera.

—Sí, ja ho crec, però ara mateix vull menjar alguna cosa. Em moro de gana.

Van passar tres dies abans que els viatgers de la gira doniera de l’Ayla marxessin de la Trobada d’Estiu dels zelandoniis de la Terra Sud, i en aquell temps l’Amelana va viure una petita crisi. Un home molt encantador, una mica gran i aparentment d’elevada posició, havia estat insistint perquè s’hi quedés i s’aparellés amb ell, i ella no sabia què fer. Va dir a la Primera que havia de parlar amb ella i potser també amb l’Ayla. Tota melosa i somrient, quan es van trobar, va començar a plantejar raons per quedar-se i aparellar-se amb aquell home, que era evident que la volia, com si pensés que necessitava permís i intentés posar-les de part seva. La Primera s’havia adonat del que passava i havia fet algunes indagacions.

—Amelana, ets una dona feta i dreta, que ha estat aparellada i desgraciadament ha enviudat, i que aviat serà mare i tindrà la responsabilitat de cuidar aquesta nova vida que creix dintre seu. La decisió és teva i només teva. No necessites el meu permís ni el de ningú —va dir la Primera—. Però ja que has volgut parlar-ne amb mi, imagino que vols que t’aconselli.

—Doncs, sí, suposo que sí —va dir l’Amelana.

Semblava estranyada que hagués estat tan fàcil. Es pensava que hauria de pregar i ensabonar la Zelandoni perquè acceptés aquella proposta d’aparellament.

—En primer lloc, has conegut el poble de la cova d’aquest home, o algun dels seus familiars? —va preguntar la dona.

—Una mica. He fet alguns àpats amb uns cosins, però més que res hi ha hagut tantes festes i celebracions, que no ha calgut anar a menjar amb els de la seva cova —va dir l’Amelana.

—Recordes el que vas dir quan em vas demanar de venir de viatge amb nosaltres? Vas dir que volies tornar a casa per poder estar amb la teva mare i la teva família quan tinguessis el teu fill. També vas dir que no t’havia agradat que en Zacharal es traslladés amb amics i parents per fundar una cova nova, almenys en part, imagino, perquè no els coneixies gaire bé. A ells els feia molta il·lusió començar en un lloc nou, però tu ja havies deixat la teva família i ja eres en un lloc nou. Et volies establir i volies que la gent estigués il·lusionada amb el fill que tindràs. Oi que sí? —va acabar la Primera.

—Sí, però ell és més gran. Està establert. No començarà una cova nova. Li ho he preguntat —va insistir l’Amelana.

La Primera va somriure.

—Almenys això li has preguntat. És un home encantador, és atractiu, però és més gran que tu. T’has parat a pensar per què vol ara una parella nova? Li has preguntat si ja en tenia una? O si n’ha tingut mai cap?

—No exactament. M’ha dit que esperava la dona justa —va dir l’Amelana, amb el front corrugat.

—La dona justa per ajudar la seva primera dona a cuidar els seus cinc fills?

—La seva primera dona? Cinc fills? —L’Amelana va fer més mala cara—. No m’ha dit mai que tingués cinc fills.

—Li ho has preguntat?

—No, però per què no m’ho ha dit?

—Perquè no calia, Amelana. No li ho has preguntat. La seva parella li ha dit que busqui una altra dona perquè l’ajudi, però tothom sap que ja té una dona i cinc fills de la seva llar. Com que ella és la primera, sempre tindrà més bona posició i l’última paraula. En tot cas, ella és la qui ha aportat posició a la parella. Ell només té l’atractiu i la simpatia. Demà marxarem. Si decideixes aparellar-te amb ell, aquí ningú t’acompanyarà a la cova de la teva mare.

—No em quedaré —va contestar l’Amelana, empipada—. Però per què m’ha enredat? Per què no m’ho ha dit?

—Ets una dona molt maca, Amelana, però molt jove, i t’agrada que estiguin per tu. Segur que aquest home trobarà una segona dona, però no serà ni tan jove ni tan maca com tu, ni serà una dona que no tingui ningú que la defensi com tu quan nosaltres marxem. Això és el que ell vol, per això ets la dona justa per a ell. La dona que trobarà serà més gran i potser no tan bonica. Potser tindrà un parell de fills o, si té sort, serà una dona que no haurà pogut tenir-ne i estarà contenta de trobar un home tan simpàtic i disposat a acollir-la dins la seva família. Estic segura que això és el que espera la primera dona, no una noia jove i bonica que se n’anirà amb el primer home que li faci una oferta millor. Crec que és el que faries tu encara que representés perdre posició.

L’Amelana estava esmaperduda amb la franquesa de les observacions de la Primera. Es va posar a plorar.

—Tan dolenta sóc?

—No he dit que siguis dolenta, Amelana. He dit que ets jove i, com moltes noies atractives, sobretot si tenen una bona posició, estàs acostumada a fer la teva. Però ara tindràs un fill. Has d’aprendre a posar les necessitats del nen per davant de les teves.

—No vull ser una mala mare —va gemegar l’Amelana—. Però… i si no sé com ser una bona mare?

—Ho seràs —va dir l’Ayla, parlant per primera vegada—, sobretot quan visquis a casa, amb la teva mare. Ella t’hi ajudarà. I encara que no tinguessis mare, t’enamoraries del teu infant, com fem totes les dones. Així és com la Gran Mare va fer les dones, almenys la majoria, i també molts homes. Ets una persona afectuosa, Amelana. Seràs una gran mare.

La Primera va somriure.

—Per què no prepares les teves coses, Amelana —va dir, més amablement—. Demà marxarem d’hora.

La colla de viatgers es va posar en marxa l’endemà seguint un dels tres rius que s’ajuntaven a prop de la Setena Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud. Per arribar a l’altra riba van travessar pel pas menys fondo del campament, i al principi van seguir el curs sinuós del riu. Llavors, en lloc de seguir els girs del curs d’aigua, van decidir tirar pel dret dirigint-se més a l’est que al sud.

Tot allò era un país nou per a l’Ayla i per descomptat per a la Jonayla, però era tan petita, que quan fos més gran segurament no recordaria on havia estat. En Jondalar tampoc no ho reconeixia, tot i saber que hi havia estat amb en Willamar i la seva mare, i amb els altres fills de la Marthona. En Jonokol no havia viatjat gaire, i per tant el paratge també era nou per a ell, i l’Amelana no recordava res de la regió, tot i que l’havia travessat quan va marxar de la seva cova del sud. En aquell moment, no hi havia parat atenció. Estava tan engrescada amb la seva nova parella, que no podia treure-li les mans de sobre i tenia el cap ple de somnis sobre la seva nova llar. La Primera havia estat en aquella contrada diverses vegades, però no gaire temps i només la recordava d’una manera general. Era el mestre de comerç el qui la coneixia bé. Ja hi havia portat els seus dos ajudants, que l’acabarien coneixent igual de bé. En Willamar buscava punts de referència que l’ajudessin a trobar el camí.

A mesura que avançaven, el paisatge canviava cada dia de manera subtil. Guanyaven alçada i el terreny es tornava més agrest. Hi havia més afloraments de pedra calcària, sovint acompanyats de malesa, fins i tot bosquets que creixien al voltant, i menys extensions de pastures. Tot i que guanyessin altitud i que l’estiu estigués a les acaballes, cada dia feia més calor i la vegetació canviava. Van veure menys coníferes, com avets i ginebrons, i més arbres de fulla caduca, com làrixs, i els de varietat de fulla petita, com salzes i bedolls; també arbres fruiters i nogueres i, de tant en tant, aurons i roures. Fins i tot les pastures canviaven: hi havia menys herba de sègol i més de blats, com ara pisana i espelta, tot i que abundaven els camps amb barreges de blat silvestre i sègol i altres plantes herbàcies.

Tot viatjant, van trobar diferents cérvols grans i petits, i en van caçar alguns. També van collir els aliments vegetals que creixien amb tanta abundància en aquella època de l’any, però no pensaven a emmagatzemar-ne de cara al futur perquè les seves necessitats no eren grans. Deixant de banda la Jonayla, eren tots adults sans, capaços de recol·lectar aliments i sobreviure. La dona gran no caçava ni recol·lectava però, com a Primera, contribuïa al grup a la seva manera. Caminava, i com més caminava, més aguantava, però quan es cansava, pujava al baiard per no obligar els altres a anar més a poc a poc. Normalment era la Whinney l’encarregada d’estirar el baiard especial, però l’Ayla i en Jondalar ensinistraven els altres cavalls perquè estiressin també el baiard gran. Avançaven a poc a poc perquè els cavalls poguessin pasturar pel camí, sobretot al matí i al vespre, però anaven a bon ritme i, amb un temps tan bo, la caminada semblava una excursió agradable.

Feia dies que viatjaven en direcció sud-est quan un matí en Willamar va posar rumb a l’est, i de vegades fins i tot una mica al nord, gairebé com si seguís un rastre. Van ascendir esquivant una serra protuberant i darrere d’aquesta van trobar un camí, però amb prou feines tenia l’amplària suficient per a les llargues potes del baiard de la Primera.

—Potser hauries de caminar, Zelandoni —va dir en Willamar—. No és gaire més lluny.

—Sí, d’acord —va dir ella—. Si no ho recordo malament, el camí s’estreny més endavant.

—Hi ha una petita clariana després d’aquell tombant. Podries deixar el baiard allà, Ayla —va proposar en Willamar—. No crec que hi càpiga al camí.

—Els baiards no van bé en els camins costeruts. Ho sabem per experiència —va dir ella, mirant en Jondalar significativament.

Quan van arribar a la clariana, van ajudar la doniera a baixar, i es van posar a deslligar l’artefacte. Després van continuar pujant pel camí, amb en Willamar davant i la resta dels viatgers darrere. L’Ayla, en Jondalar i la Jonayla, amb els animals, anaven els últims.

Van travessar unes quantes ziga-zagues més del camí i van superar una pujada abrupta i, de sobte, es van trobar en una lleixa relativament ampla i verda darrere de la qual, entre el fum d’unes quantes fogueres, hi havia un desplegament considerable de refugis fets amb branques i pells, amb teulades de palla i herba. Un grupet de persones dretes davant dels allotjaments observaven els visitants, però l’Ayla no tenia clar que estiguessin contents de veure’ls. Semblaven a la defensiva, no somreien i alguns tenien llances a la mà, tot i que no apuntessin a ningú.

L’Ayla havia vist rebudes d’aquestes i discretament va fer un senyal al llop perquè no s’allunyés. Sentia el gruny baix a la gola de l’animal, que es va col·locar davant d’ella en posició protectora. La noia va mirar en Jondalar, que s’havia posat davant la Jonayla i no la deixava passar, tot i que ella s’esforçava per mirar per un costat. Els cavalls es van encabritar una mica, nerviosos, i tiraven les orelles endavant. En Jondalar va agafar més fort les cordes guia del Llamp i la Grisa, i va mirar l’Ayla, que acariciava el coll de la Whinney.

—Willamar! —va cridar una veu—. Que ets tu?

—Farnadal! I tant que sóc jo. I uns quants més, gairebé tots de la Novena Cova. Em pensava que ens estaríeu esperant. No han arribat encara en Kimeran i en Jondecam? —va preguntar en Willamar.

—No han arribat —va dir en Farnadal—. Per què?

—Que vénen? —va dir una veu femenina, contenta i excitada.

—Esperàvem que ja haguessin arribat. No m’estranya que us hagueu quedat tan parats —va dir en Willamar.

—No ets tu el qui em deixa parat —va dir en Farnadal, amb una expressió sardònica.

—Crec que hauríem de fer les presentacions —va dir en Willamar—. Començaré amb la Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra.

En Farnadal es va quedar esmaperdut. Després es va refer i va avançar unes passes. Un cop la va mirar més atentament la va reconèixer, tant per la seva descripció general com pels seus tatuatges. Ja la coneixia, però feia molt que no es veien i des de llavors tots dos havien canviat.

—En nom de la Doni, sigues benvinguda, Zelandoni Primera —va dir i va allargar les mans i va continuar amb la salutació formal.

La resta dels viatgers van ser presentats, deixant per al final en Jondalar i l’Ayla.

—Et presento en Jondalar de la Novena Cova dels Zelandoniis, mestre tallador de sílex… —va començar el mestre de comerç.

Va continuar amb la presentació de l’Ayla.

—Et presento l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis, antigament del Campament del Lleó dels Mamutois… —va dir en Willamar.

Va notar que l’expressió d’en Farnadal canviava a mesura que recitava els noms i els lligams de la noia, i sobretot quan ella el va saludar i la va sentir parlar.

Les presentacions li havien permès de deduir força informació de la noia. De primer, que era estrangera, cosa que es feia evident quan enraonava; i després, que havia estat adoptada com a zelandonii per mèrits propis, i no sols com a parella d’un zelandonii, cosa que en sí era poc habitual. També que pertanyia a la zelandònia i que era acòlita de la Primera. I tot i que l’home subjectava les cordes lligades al coll dels cavalls i els controlava, ella s’enduia el mèrit pel domini dels animals. Era evident que tenia poder sobre l’altre cavall i el llop, sense cordes ni res. Li semblava que ja podia ser una zelandoni i no simplement una acòlita de la Primera.

Llavors va recordar una companyia de narradors ambulants que havien passat feia un any aproximadament i que tenien rondalles noves i enormement imaginatives. Parlaven de cavalls que transportaven gent i un llop que estimava una dona, però mai se li havia passat pel cap que poguessin ser veritat. Tanmateix, ve’t-los allà. No havia vist els cavalls amb persones a sobre, però començava a pensar que hi podia haver molta veritat en aquelles històries.

Una dona alta, que a l’Ayla li sonava una mica, es va avançar i es va dirigir a en Willamar.

—Has dit que esperaves trobar aquí en Jondecam i en Kimeran? —va preguntar.

—Fa temps que no els veus, oi, Camora? —va preguntar en Willamar.

—Sí que fa temps —va contestar ella.

—T’hi assembles, sobretot al teu germà Jondecam, però també a en Kimeran —va dir en Willamar.

—Tots estem emparentats —va dir la Camora, dirigint-se a en Farnadal—. En Kimeran és el meu oncle, però era molt més jove que la seva germana, que era la meva mare. Quan la mare de la meva mare es va reunir amb els esperits de l’altre món, la meva mare el va pujar com un fill, juntament amb en Jondecam i amb mi. Llavors quan l’home amb qui estava aparellada se’n va anar a l’altre món, ella va esdevenir zelandoni. Ho portem a la sang, el seu avi també era zelandoni. No sé si la mare encara és viva.

—Sí, de fet sí, i tot i que l’edat li hagi alentit el pas, continua sent Zelandoni de la Setena Cova. Ara la teva mare és la cap espiritual de la Segona —va dir en Willamar.

—La que era Zelandoni de la Segona Cova abans que ella, la que em va ensenyar a crear imatges, va passar a millor vida —va afegir en Jonokol—. Va ser un dia trist per a mi, però la teva mare és una bona doniera.

—Per què et pensaves que en Kimeran i en Jondecam serien aquí? —va preguntar en Farnadal.

—Havien de marxar poc després de nosaltres i venir directament aquí. Nosaltres hem fet parades pel camí —va dir la Zelandoni Que Era Primera—. Porto l’Ayla en la seva gira doniera, i en Jonokol, o hauria de dir el Zelandoni de la Dinovena. No vam fer mai una gira quan era el meu acòlit, i necessita visitar alguns indrets sagrats. Des d’aquí volíem anar tots junts a veure una de les coves pintades més importants. És al sud-est del territori zelandonii, i llavors visitarem parents de la parella d’en Kimeran, la Beladora. És giornadonii, el poble que viu a la península llarga que sobresurt al mar Meridional, al sud del territori zelandonii oriental.

—De jove, en Kimeran va viatjar amb la seva germana-mare, quan ella feia la gira doniera, a l’extrem septentrional del territori giornadonii. Va conèixer la Beladora, s’hi va aparellar i se la va endur. La història és semblant a la de l’Amelana —va dir la Primera, assenyalant la noia més bonica del grup—, però la d’aquesta noia no és tan afortunada. La seva parella se’n va anar a l’altre món, i ella ha volgut tornar amb el seu poble. Enyora la mare; porta una nova vida i li agradaria estar amb ella quan neixi el seu fill.

—És comprensible —va dir la Camora, somrient amb simpatia a l’Amelana—. Per molt bona que sigui la gent amb tu, una dona sempre vol estar amb la seva mare quan dóna a llum, sobretot la primera vegada.

L’Ayla i la Primera es van mirar dissimuladament. Es veia que la Camora enyorava el seu poble. Per molt que una dona s’encaterinés tant d’un visitant que se n’anés amb ell, no era tan fàcil viure entre estranys amb la família de la teva parella. Malgrat que fossin tots del mateix territori, amb creences i costums força semblants; cada cova tenia la seva manera de fer, i una persona nova sempre començava amb una posició baixa.

L’Ayla reconeixia que la seva situació no era la mateixa que la d’aquelles dues dones. Encara que li diguessin Ayla dels Mamutois, era més diferent d’ells que dels zelandoniis. Quan va deixar el Clan, tenia l’esperança de trobar persones com ella, però no sabia on buscar. Havia viscut anys tota sola en una bonica vall fins que va trobar en Jondalar, ferit per un lleó. A banda d’ell, els mamutois va ser el primer poble de la seva mena que coneixia des que va perdre la seva família als cinc anys. L’havia pujat el Clan, que no eren sols persones d’una cova o un territori diferent, o amb els cabells o els ulls o la pell diferents, o que parlaven un llenguatge desconegut. La gent del Clan eren diferents del tot. Les seves capacitats de llenguatge eren unes altres, la manera de pensar, la manera com funcionava el seu cervell era diferent, ni la forma del seu cap, i fins a un cert punt del cos, eren ben bé iguals.

No hi havia cap dubte que eren persones, i hi havia moltes semblances entre ells i els que anomenaven els Altres. Caçaven animals a la rodalia de la seva llar i recol·lectaven els aliments que hi creixien. Tallaven eines en pedra i amb aquestes feien altres objectes, com ara roba, contenidors i refugis. S’ocupaven els uns dels altres i s’apreciaven, fins i tot van reconèixer que l’Ayla era una nena quan la van trobar i, encara que fos dels Altres, la van cuidar. Però eren diferents en alguns sentits que, tot i haver crescut amb ells, l’Ayla no va arribar a entendre mai.

Simpatitzava amb les noies que vivien lluny de les seves famílies i les enyoraven, però no se sentia del tot identificada amb elles perquè elles almenys vivien amb persones semblants. Estava contenta d’haver trobat els de la seva mena, i sobretot d’haver trobat un home que la cuidava. Ni tan sols era capaç d’expressar amb paraules com n’era d’important en Jondalar per a ella. Era més del que mai hauria pogut esperar. No sols li deia que l’estimava, sinó que la tractava amb amor. Era bo i generós, estimava la seva filla amb bogeria. Si no hagués estat per ell, no hauria pogut ser mai acòlita ni formar part de la zelandònia. Li donava suport, s’ocupava de la Jonayla quan ella no hi era, encara que sabés que preferiria que estigués amb ell, i era capaç de proporcionar-li una alegria increïble quan compartien plaers. Hi confiava del tot i per tot, i no es podia creure la sort que tenia.

La Camora va mirar la Zelandoni Que Era Primera.

—Creus que els pot haver passat alguna cosa a en Kimeran i en Jondecam? —va preguntar, amb el front arrufat—. De vegades passen coses.

—Sí que passen, Camora, però també pot haver passat que s’hagin endarrerit i que no sortissin tan aviat com tenien pensat. O pot haver succeït alguna cosa a la seva cova que els hagi fet canviar d’idea i hagin decidit no venir. No tindrien manera de fer-nos-ho saber. Esperarem aquí uns dies, si en Farnadal ens ho permet —va dir, mirant-lo—, abans de continuar el nostre viatge, per donar-los temps perquè ens atrapin.

—Potser podem fer més i tot —va dir en Jondalar—. Els cavalls poden anar més de pressa que la gent. Podem tornar pel camí a veure si els trobem. Si no estan molt lluny, és possible. Si més no, ho podem provar.

—És un bon pla, Jondalar —va dir l’Ayla.

—O sigui que us porten al llom, com deien els narradors! —va exclamar en Farnadal.

—Fa poc que han estat aquí, els narradors? —va preguntar l’Ayla.

—No, deu fer un any. Però jo em pensava que algú s’havia inventat aquelles rondalles noves tan imaginatives. No sabia que fossin certes —va dir l’home.

—Demà ens hi posarem —va dir en Jondalar—. Ara és massa tard.

Tota la gent de la cova que podia estava reunida al fons de la baixada que duia a la balma on vivien. L’Ayla i en Jondalar havien lligat mantes de muntar i cistells amb l’equipament d’acampada i els avituallaments als tres cavalls, i havien posat arnesos al semental i a la jove euga. Llavors, en Jondalar va enfilar la Jonayla al llom de la Grisa.

En Farnadal es va meravellar en veure que la petita també dominava un cavall; i tota sola! Era tan poca cosa, i un cavall era un animal tan fort… I aquells cavalls haurien de tenir por d’aquella bèstia. Cada vegada que havia vist un llop acostant-se a un cavall, s’esverava i fugia, o, si es pensava que l’anava a atacar, intentava matar-lo a guitzes.

Quina mena de màgia poderosa feia aquella dona? Va sentir una fiblada momentània de por, però se la va espolsar de sobre. L’Ayla semblava normal i corrent, parlava amb les altres dones, contribuïa a la feina, atenia els nens. Era una dona atractiva, sobretot quan somreia i, si no hagués estat per l’accent, es podia dir que no tenia res d’especial, ni tan sols estrany. Tanmateix, ve’t-la allà saltant sobre el llom d’aquella euga groga.

Va observar com marxaven: l’home al davant, la nena al mig i la dona al darrere. L’home era gran per a aquell cavall rabassut i d’un color marró fosc estrany que no havia vist mai, que anomenava Llamp; els peus gairebé li tocaven el terra. Però quan els animals es van posar a trotar, l’home es va asseure més enrere del llom del cavall, va aixecar els genolls i va abraçar el cos del semental amb les cames. La nena seia tirada endavant, gairebé sobre el coll de la jove euga de color grisenc, amb les cametes obertes enfora. La pell grisenca del cavall també era d’un color estrany, tot i que ell n’havia vist d’iguals quan havia viatjat al nord. Alguns en deien «gruia», però l’Ayla en deia «gris», i així a l’euga li havia quedat el nom de Grisa.

Poc després de sortir, el trot ràpid es va convertir en galop. Sense la càrrega dels baiards, els cavalls fruïen d’aquella cavalcada matinal. L’Ayla es va abocar sobre el coll de la Whinney, que era un senyal perquè el cavall corregués tant com volgués. El Llop va bordar i es va afegir a la correguda. En Jondalar també es va abocar endavant, mantenint els genolls premuts contra l’animal. La Jonayla va agafar fort la crinera de la Grisa amb una mà, i amb la galta enganxada al coll del cavall i mirant endavant, l’abraçava tan fort com podia amb l’altre braç. Amb el vent de cara, la cavalcada era estimulant, i els genets van deixar que els cavalls correguessin a plaer.

Després d’esbravar-se tant com van voler, l’Ayla es va asseure enrere, la Jonayla va baixar una mica pel coll de la Grisa i en Jondalar es va posar una mica més dret i va deixar penjar les cames. Estaven tots més relaxats i trotaven a un pas més tranquil. L’Ayla va fer un senyal al Llop i li va dir «busca», que ell sabia que volia dir que busqués persones.

En aquella època hi havia molt poca gent a la terra. Estaven en minoria entre milions d’altres éssers, des de molt grans fins a molt petits i les poques persones que hi havia tendien a agrupar-se. Quan el Llop ensumava les olors en el vent, podia identificar molts animals diferents en diversos estadis de vida i de mort. Poques vegades detectava l’aroma humana en el vent, però quan ho feia, la reconeixia.

Els tres humans també buscaven, escrutant el paisatge per veure si podien detectar cap senyal que delatés el pas recent de persones. No creien que poguessin trobar-los tan a prop, i s’imaginaven que, en cas de dificultats i tan a prop de la seva destinació, l’altra colla de viatgers hauria enviat un missatger.

Cap al migdia, van parar per menjar i per deixar pasturar els cavalls. Quan van continuar, van escrutar el paisatge amb més atenció. Seguien una espècie de rastre: alguna cosa que brillava ocasionalment als arbres, branquetes tortes en alguns arbustos, de vegades una muntanyeta de pedres amb la punta senyalant el camí i, molt de tant en tant, una marca en una pedra feta amb pintura ocre vermella. Van buscar fins a la posta de sol i llavors van acampar i van plantar les tendes de viatge a prop d’un animat rierol que s’originava en una font, en terres més altes.

L’Ayla va treure uns pastissos de viatge fets amb nabius secs, greix fos i carn assecada, tot mòlt amb una mà de morter en petites peces i barrejat amb aigua bullent, i va afegir més carn seca a la sopa. En Jondalar i la Jonayla van fer una passejada pel prat del costat, i la nena va tornar amb les mans plenes de cebes que havia trobat, guiant-se sobretot per l’olor. Prèviament aquella terra havia estat un aiguamoll, inundada pel rierol, i un cop seca havia esdevingut un lloc adient per al creixement de certes plantes. L’Ayla pensava que l’endemà podia anar a fer un tomb i collir més cebes i el que trobés.

L’endemà es van posar en marxa després de menjar-se la sopa que els havia sobrat la nit abans, amb algunes arrels i verdures que la noia havia trobat en la incursió ràpida matinal que havia fet pels voltants. El segon dia va ser tan decebedor com el primer; no van trobar cap senyal que per allà hagués passat ningú últimament. L’Ayla va veure rastres de molts animals i els va indicar a la Jonayla, mostrant-li els aspectes subtils que delataven els moviments de cada espècie. Quan al migdia del tercer jorn van parar per menjar, tant en Jondalar com l’Ayla estaven una mica desanimats. Sabien les ganes que tenien en Kimeran i en Jondecam de veure la Camora i sabien que la Beladora estava desitjosa de visitar la seva família.

Podia ser que no haguessin arribat a sortir? Que hagués sorgit res que els hagués obligat a anul·lar o ajornar el viatge que tenien planificat, o que els hagués passat alguna cosa pel camí?

—Podríem tornar al riu Gran i a la Primera Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud per saber si han travessat o no —va proposar l’Ayla.

—Tu i la Jonayla no hauríeu de fer un viatge tan llarg. Hi podria anar jo, i tu podries tornar perquè els altres ho sàpiguen. Si no tornem aviat, es preocuparan per nosaltres —va dir en Jondalar.

—Tens raó —va dir l’Ayla—, però continuem buscant, almenys fins demà. Llavors ja decidirem què fem.

Van acampar tard, i van evitar parlar de la decisió que sabien que haurien de prendre. Al matí, l’ambient estava humit i van notar que s’havien format núvols al nord. A primera hora del matí el vent era erràtic, i venia de totes les direccions. Llavors va canviar i va començar a bufar del nord, amb ràfegues fortes, que posaven nerviosos els cavalls, i les persones també. L’Ayla sempre duia a sobre roba d’abric per si el temps canviava o per si necessitaven viatjar de nit.

Les glaceres, que començaven al nord llunyà i es dipositaven com una enorme torrada sobre la part corba de la terra, formaven parets de gel sòlid de més de tres quilòmetres de gruix, només a cent cinquanta quilòmetres de distància. Els dies més calorosos de l’estiu, a les nits refrescava i fins i tot durant el dia el temps podia canviar bruscament. El vent del nord va portar fredor i el recordatori que, fins i tot a l’estiu, l’hivern predominava a la terra.

Però el vent del nord també va portar una altra cosa. Amb les presses de desmuntar el campament i preparar el menjar, ningú no va notar el canvi en la postura del Llop. Però un gemec que era gairebé un lladruc va cridar l’atenció de l’Ayla. L’animal estava dret, gairebé repenjat contra el vent, amb el morro aixecat i tirat endavant. Havia copsat una aroma. Cada vegada que desmuntaven el campament, ella li havia fet el senyal perquè busqués persones. El sentit de l’olfacte altament desenvolupat del llop havia copsat alguna cosa, un petit baf arrossegat pel vent.

—Mira, mare! Mira el Llop! —va dir la Jonayla.

Ella també s’havia fixat en el seu posat.

—Ha localitzat alguna cosa —va dir en Jondalar—. Corre, acabem de recollir.

Van llançar-ho tot als cistells, amb molta menys cura de l’habitual, i els van lligar als cavalls juntament amb les mantes de muntar, van posar els arnesos al Llamp i la Grisa, van apagar el foc i van muntar.

—Troba’ls, Llop —va dir l’Ayla—. Ensenya’ns el camí.

Va fer els senyals del Clan a l’animal per transmetre-li l’ordre.

El llop es va dirigir cap al nord, però va agafar una direcció més oriental que quan viatjaven. Si el que havia ensumat era el grup que volien trobar, semblava que s’havia desviat del camí més fressat, o potser s’havia endinsat més en l’altiplà oriental per alguna altra raó. El Llop va avançar amb determinació utilitzant el pas llarg que era habitual en la seva espècie, i els cavalls el van seguir, amb la Whinney al davant. Van viatjar tot el matí i van passar de llarg el moment en què haurien hagut de parar-se per a l’àpat de migdia.

A l’Ayla li va semblar captar una bafarada d’alguna cosa que es cremava.

—Ayla, tu veus fum allà davant? —va cridar en Jondalar.

La noia va veure una fumera fina a la llunyania i va posar la Whinney a un pas més ràpid. Sostenint la corda guia de la Grisa, va mirar la seva estimada filla, muntada sobre l’euga jove, per assegurar-se que estava preparada per córrer més. La nena somreia a la seva mare tota excitada, i això indicava que estava preparada. A la Jonayla li agradava amb bogeria muntar el cavall tota sola. Quan la seva mare o en Jondalar volien que muntés amb ells perquè el camí era difícil i anés més segura, o perquè pogués descansar i no s’hagués d’agafar tan fort, la nena s’hi resistia, tot i que no li servís de res.

Finalment, van veure un campament amb gent i van reduir una mica el pas. No estaven segurs de qui eren. Podia ser que fossin uns altres viatgers, i entrar sense avisar al campament d’uns desconeguts, muntats dalt d’un cavall, podia provocar un daltabaix.