Capítol 7

La Zelandoni Que Era Primera va tenir sentiments contradictoris en sentir parlar de la nova cova. Els descobriments de cavitats, que possiblement eren entrades a l’Inframón Sagrat de la Mare, sempre eren emocionants; i la idea que ella n’estaria exclosa per raons purament físiques era decebedora, tot i que ella tampoc no es moria de ganes d’arrossegar-se bocaterrosa dins un espai petit. En canvi, es va complaure de veure que els altres acceptaven prou l’Ayla per oferir-li aquella oportunitat en lloc seu. Esperava que signifiqués que l’elecció que havia fet d’una nouvinguda com a acòlita es donés com un fet consumat. Per descomptat, que una dona amb uns poders evidents tan insòlits estigués sota l’autoritat de la zelandònia segurament era un alleujament per a molts. Que a més a més fos una mare jove, molt normal i atractiva, la feia més fàcil d’acceptar.

—És una idea excel·lent, Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova. Havia pensat que comencés la seva gira doniera aquest estiu, després del primer matrimonial i de les cerimònies dels Ritus dels Primers Plaers. Una visita a una cavitat sagrada nova podria ser una bona introducció, i li donaria l’oportunitat d’entendre des del començament com coneix la zelandònia els indrets sagrats —va dir la Primera doniera—. I ja que parlem d’introduccions i de formació, he vist que hi ha nous acòlits. Crec que és un bon moment per oferir uns coneixements que necessitaran. Qui em pot dir quantes estacions hi ha?

—Jo —va dir un jove—. N’hi ha tres.

—No —va dir una noia—. N’hi ha cinc.

La Primera va somriure.

—Un de vosaltres diu tres, i un altre, cinc. Algú sap quina de les dues opcions és la correcta?

Ningú no va contestar.

—Crec que totes dues —va dir llavors l’acòlit que hi havia assegut al costat esquerre de l’Ayla.

La Primera va tornar a somriure.

—Tens raó. Hi ha tres i cinc estacions alhora, depenent de com les comptem. Algú em sap dir per què?

Ningú no va dir res. L’Ayla recordava els ensenyaments del Mamut, però se sentia tímida i li feia vergonya parlar.

—Els mamutois també tenen tres i cinc estacions. Dels zelandoniis no en sé res, però us puc dir el que em va explicar el Mamut —va dir, finalment, quan el silenci es va tornar incòmode.

—Crec que seria interessant —va dir la Primera, mirant al seu voltant i veient que els altres zelandonis assentien amb el cap.

—El triangle que apunta cap a baix és un símbol molt important dels mamutois —va començar l’Ayla—. És el símbol de la dona, i es fa amb tres ratlles, o sigui que el tres és el número de la força de… no sé com es diu, de la maternitat, del part, de crear una nova vida, i és molt sagrat per a la Mut, la Mare. El Mamut també deia que els tres costats del triangle representen les tres estacions principals: primavera, estiu i hivern. Però els mamutois reconeixen dues estacions addicionals, les que marquen el canvi: tardor i mig hivern, i amb aquestes són cinc estacions. El Mamut deia que cinc era el número de la força oculta de la Mare.

No només estaven sorpresos i interessats els acòlits joves, sinó que els zelandonis més grans estaven fascinats pel que deia l’Ayla. Fins i tot els qui l’havien conegut l’any anterior i l’havien sentit parlar van notar-ne l’accent. Pels que la veien per primera vegada, i eren joves i no havien viatjat gaire, la seva veu era absolutament exòtica. Per a gran part de la zelandònia, l’Ayla havia donat una informació que els era desconeguda, però que essencialment s’adeia amb la seva manera de pensar, que tendia a confirmar les seves pròpies creences. Això va aportar a la noia una reputació afegida i un element de prestigi. Havia viatjat molt, sabia moltes coses, però no era una amenaça.

—No sabia que els camins de la Mare fossin tan semblants, fins i tot a distàncies tan grans —va dir la Zelandoni de la Tercera—. Nosaltres també parlem de tres estacions: primavera, estiu i hivern; però la majoria en reconeix cinc: primavera, estiu, tardor, començaments d’hivern i finals d’hivern. També entenem que el triangle invertit representa la dona i que tres és el número de la força generadora, però que cinc és un símbol més poderós.

—Això és veritat. Els camins de la Gran Mare Terra són admirables —va dir la Primera, i va continuar amb la lliçó—. Ja vam parlar de la paraula cinc de comptar: les cinc parts d’una poma, cinc dits a cada mà, cinc dits a cada peu, i com fem servir les mans i les paraules de comptar d’una forma molt útil. També hi ha cinc colors primaris, o sagrats. Tots els altres són aspectes dels principals. El primer color és el vermell. És el color de la sang, el color de la vida; però de la mateixa manera que la vida no dura, el color vermell rarament es manté molt de temps. De la mateixa manera que la sang s’asseca, el vermell s’enfosqueix, es torna marró, de vegades molt fosc.

»El marró és un aspecte de vermell, de vegades denominat “vermell vell”. És el color dels troncs i les branques de molts arbres. Els ocres vermells de la terra són la sang seca de la Mare i, si bé n’hi ha de molt brillants, que gairebé semblen nous a la vista, se’ls considera tots vermells vells. Algunes flors i fruites mostren l’autèntic color vermell, però les flors són efímeres, com ho és el color vermell de les fruites. Quan s’assequen les fruites vermelles, com les maduixes, es tornen de color vermell vell. Podeu pensar en alguna cosa més que sigui vermella, o un aspecte de vermell?

—Hi ha persones que tenen els cabells marrons —va dir un acòlit assegut darrere l’Ayla.

—I hi ha persones amb els ulls marrons —va dir l’Ayla.

—No he vist mai ningú amb els ulls marrons. Els ulls de totes les persones que conec són blaus o grisos, o de vegades una mica verds —va dir l’acòlit jove que havia parlat abans.

—Les persones del Clan que em van criar els tenien marrons —va dir l’Ayla—. Es pensaven que els meus ulls eren estranys, fins i tot dèbils, perquè eren tan clars.

—Parles dels caps plans, oi? No es tracta de persones. Hi ha altres animals que tenen els ulls marrons, i molts tenen la pell marró —va dir el noi.

L’Ayla va sentir un rampell de ràbia.

—Com pots dir una cosa així? La gent del Clan no són animals; són persones! —va dir amb les dents serrades—. N’has vist mai cap?

La Primera va intervenir per sufocar la interrupció.

—Acòlit de la Zelandoni de la Vint-i-novena Cova, és cert que algunes persones tenen els ulls marrons. Ets jove i et falta experiència. Aquesta és una de les raons per les quals abans de ser zelandoni has de fer una gira doniera. Quan viatgis cap al sud, coneixeràs persones amb els ulls marrons. Però potser hauries de contestar la pregunta de l’Ayla. Has vist mai cap dels «animals» que anomenes «cap plans»? —va preguntar.

—Doncs… no, però tothom diu que semblen óssos —va dir el noi.

—Quan era petita, l’Ayla vivia entre els que els zelandoniis coneixen com a caps plans, però que ella anomena «el Clan». Li van salvar la vida després que perdés els seus pares, i la van cuidar i la van pujar. Crec que té més experiència amb ells que tu. També pots preguntar a en Willamar, el mestre de comerç, que ha tingut més contactes amb ells que la majoria. Diu que poden semblar diferents, però que es comporten com persones i que creu que és el que són. Fins que no hi tinguis un contacte directe, crec que hauries de deixar-ho en mans dels qui han tingut una experiència personal amb ells —va dir la Primera, amb una veu severa i alliçonadora.

El jove es va enrabiar una mica. No li agradava que el sermonegessin ni tampoc que es donés més credibilitat a les idees d’una forastera que a les que havia sentit ell tota la vida. Però quan la seva zelandoni va brandar el cap, va decidir no discutir amb La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien la Gran Mare Terra.

—Vejam, parlàvem dels cinc colors sagrats. Zelandoni de la Catorzena Cova, per què no ens parles del següent —va dir la Primera.

—El segon color primari és el verd —va començar la Zelandoni de la Catorzena—. Verd és el color de les fulles i de l’herba. També és un color de vida, per descomptat, de la vida vegetal. A l’hivern veureu que molts arbres i moltes plantes són marrons, el que demostra que el seu color veritable és el vermell vell, el color de la vida. A l’hivern les plantes només descansen, arrepleguen forces per a la nova rebrotada verda de primavera. Amb les seves flors i fruites, també mostren la major part dels seus altres colors.

L’Ayla va pensar que la Zelandoni de la Catorzena havia fet una exposició insulsa, i que a sobre que la informació que havia donat no era gaire interessant, havia fet que semblés avorrida. No era d’estranyar que els altres zelandonis no l’haguessin escollit per ser Primera. Però l’Ayla no sabia si pensava així perquè la dona posava traves a la seva zelandoni.

—Potser el zelandoni de la cova amfitriona d’aquesta Trobada d’Estiu ens pot parlar del color sagrat següent —va interrompre la Primera mentre la Catorzena agafava aire per continuar.

Després d’això, la Catorzena no s’hi podia oposar.

—Sí, i tant —va dir el zelandoni—. El tercer color primari és el groc, el color del sol, Bali, i el color del foc; tot i que també hi ha molt de vermell en tots dos, la qual cosa demostra que tenen vida pròpia. Es pot veure el vermell del sol sobretot al matí i al vespre. El sol ens dóna llum i escalfor, però pot ser perillós. Massa sol pot fer que la pell es cremi, i assecar les plantes i les basses. No tenim cap domini sobre el sol. Ni tan sols la Doni, la Mare, pot controlar el seu fill Bali. Només podem mirar de protegir-nos-en, d’apartar-nos-hi. El foc pot ser encara més perillós que el sol. Aquest sí que el podem dominar, i és molt útil, però hem de ser sempre cautelosos amb ell i no donar-lo per fet.

»No totes les coses que són grogues són calentes. Hi ha terra groga, i hi ha ocre groc i també ocre vermell. Hi ha persones que tenen els cabells grocs —va dir mirant directament l’Ayla— i, per descomptat, moltes flors mostren el seu color veritable. Sempre envelleixen cap a marró, que és un aspecte de vermell. És per aquest motiu que alguns diuen que el groc s’hauria de considerar un aspecte de vermell i no un color sagrat diferenciat, però la majoria està d’acord que és un color primari que atrau el vermell, el color de la vida.

L’Ayla va quedar captivada pel Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova, i el va observar més atentament. Era alt, musculós, amb els cabells rossos foscos, gairebé castanys, amb franges de color més clar, i unes celles fosques que es fonien en el tatuatge de zelandoni, a la part esquerra del front. El seu tatuatge no estava tan ornamentat com el d’altres, sinó que era precís. Tenia la barba marró amb una tonalitat vermellosa, però petita i amb una forma marcada. La noia va pensar que devia fer servir una fulla de sílex molt esmolada per retallar-se-la i donar-li aquella forma. Devia estar a prop de la mitjana edat, la seva cara tenia personalitat, però semblava jove i vibrant, i pacíficament controlat.

Va pensar que molts el devien trobar atractiu. A ella li ho semblava, tot i que no es refiava gaire de la seva capacitat per sentir-se atreta pels de la seva mena, els «Altres» per al Clan. La seva percepció de la bellesa de la gent estava fortament influïda pels criteris dels que l’havien pujat. Pensava que les persones del Clan eren atractives, però la majoria dels Altres no ho creien, encara que no n’haguessin vist mai cap, i els qui els havien vist ho havien fet des de lluny. Va observar algunes de les joves acòlites i va decidir que se sentien atretes pel noi que parlava. Algunes de les dones més grans també ho semblaven. En tot cas, sabia transmetre molt bé la tradició. La Primera hi estava d’acord. Li va demanar que continués.

—El quart color primari és transparent —va seguir el Zelandoni de la Vint-i-sisena—. Aquest és el color del vent, el color de l’aigua. El transparent pot mostrar tots els colors, com quan mires un estany amb l’aigua quieta i hi veus el teu reflex, o quan les gotes de pluja brillen amb tots els colors en sortir el sol. Tant el blau com el blanc són aspectes del transparent. Quan mires el vent, aquest és transparent, però quan mires cap al cel, el veus blau. L’aigua en un llac, o en les Grans Aigües de l’Oest, sovint és blava, i l’aigua de les glaceres és d’un blau intens i viu.

«Com els ulls d’en Jondalar», va pensar l’Ayla. Recordava que l’única vegada que havia vist un color blau igual que els seus ulls va ser quan travessaven la glacera. Es va preguntar si el Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova havia estat mai en una glacera.

—Hi ha fruites blaves —va dir el jove—, sobretot baies, i algunes flors, tot i que les flors blaves són més escasses. Molta gent té els ulls blaus, o blau barrejat amb gris, que també és un aspecte del transparent. La neu és blanca, com ho són els núvols, o grisa quan està barrejada amb fosc per fer pluja, però el seu color veritable és el transparent. El gel és transparent encara que pugui semblar blanc, però veieu el veritable color de la neu i el gel quan es fonen, i dels núvols quan plou. Hi ha moltes flors blanques, i es pot trobar terra blanca en alguns llocs. Hi ha un emplaçament no gaire lluny de la Novena Cova on es pot trobar terra blanca, caolí —va dir, mirant directament l’Ayla—, però continua sent un aspecte del transparent.

La Zelandoni Que Era Primera va continuar amb la lliçó.

—El cinquè color sagrat és el fosc, de vegades anomenat negre. És el color de la nit, el color del carbó després que el foc hagi consumit la vida de la llenya. És el color que supera el color de la vida, el vermell, sobretot quan envelleix. N’hi ha que han dit que el negre és la tonalitat més fosca del vermell vell, però no ho és. El fosc és l’absència de llum i l’absència de vida. És el color de la mort. Ni tan sols té una vida efímera; no hi ha flors negres. Les coves fondes mostren el color primari fosc en la seva forma més autèntica.

Quan va acabar, es va ajupir i va mirar els acòlits reunits.

—Alguna pregunta? —va dir.

Hi havia un silenci cohibit, i alguns es bellugaven, però ningú no va dir res. La dona sabia que segurament tenien preguntes, però cap volia ser el primer a parlar, o que semblés que no ho havia entès, si tots els altres sí que ho havien entès o ho feien veure. No passava res, les preguntes ja arribarien, més tard. Com que hi havia tants acòlits i l’escoltaven atentament, la Primera va dubtar que convingués continuar amb la instrucció. Massa coses de cop eren difícils de retenir, i la gent es podia distreure.

—Voleu saber-ne més?

L’Ayla va mirar l’infant i va veure que continuava profundament adormit.

—Jo sí —va dir baixet.

Es van sentir altres murmuris i sorolls entre el grup, la majoria en sentit positiu.

—Algú voldria parlar d’una altra forma que coneguem en què el cinc sigui un símbol poderós? —va preguntar La Que Era Primera.

—Es poden veure cinc estrelles errants al cel —va dir el vell Zelandoni de la Setena Cova.

—Això és veritat —va afirmar la Primera, somrient a l’home alt i vell. Llavors es va dirigir a la resta—: I el Zelandoni de la Setena Cova és qui les va descobrir i ens les va ensenyar. Costen una mica de veure i la majoria de vosaltres no les veurà fins al vostre Any de Nits.

—Què és l’Any de Nits? —va preguntar l’Ayla.

Més d’un es va alegrar que ho preguntés.

—És l’any en què haureu d’estar desperts a la nit i dormir de dia —va contestar la Primera—. És una de les proves que haureu de passar durant la formació, però és més que això. Hi ha certes coses que heu de veure que només es poden veure de nit, com quan el sol surt i es pon, sobretot a mitjan estiu i a mitjan hivern, moments en què el sol s’atura i canvia de direcció, i les sortides i postes de la lluna. El Zelandoni de la Cinquena Cova és el qui en sap més, d’això. Va fer anotacions de seguiment durant un any.

L’Ayla volia preguntar quines altres proves hauria de passar durant la seva formació, però no va parlar. S’imaginava que aviat se n’assabentaria.

—Què més ens mostra el poder del cinc? —va preguntar la Primera.

—Els cinc elements sagrats —va respondre el Zelandoni de la Vint-i-sisena.

—Bé! —va dir la dona grossa Que Era Primera. Es va bellugar per acomodar-se al seient—. Per què no comences tu?

—Sempre és millor parlar dels colors sagrats abans dels elements sagrats perquè el color és una de les seves propietats. El primer element, de vegades anomenat fonamental o essencial, és la terra. La terra és sòlida, té substància, és sòl i roca. Pots agafar un tros de terra amb la mà. El color que s’associa més amb la terra és el vermell vell. A més de ser un element per dret propi, la terra és l’aspecte material de tots els altres elements essencials; els pot contenir o pot resultar-ne afectada d’alguna manera —va dir, i després va mirar la Primera per veure si volia que continués.

Ella ja mirava una altra persona.

—Zelandoni de la Segona Cova, per què no continues tu?

—El segon element és l’aigua —va dir aquesta, posant-se dreta—. L’aigua de vegades cau del cel, de vegades descansa sobre la superfície de la terra, o flueix per sobre o a través d’ella a l’interior de les coves. De vegades és absorbida i esdevé part de la terra. L’aigua és movible; normalment el color de l’aigua és transparent o blau, fins i tot quan està enfangada. Quan l’aigua és marró, és perquè veiem el color de la terra que s’hi ha barrejat. L’aigua es pot veure, sentir i empassar, però no es pot agafar amb els dits; cal fer cassoleta amb la mà —va dir, ajuntant les mans fent la forma d’una copa.

L’Ayla s’ho passava bé veient-la perquè la dona gesticulava molt quan descrivia les coses, tot i que no era intencionat com ho hauria estat al Clan.

—L’aigua es pot contenir en alguna cosa, una tassa, un bot d’aigua, el propi cos. El nostre cos necessita tenir aigua, com descobrireu quan passeu per la prova d’abandonar-la. Totes les coses vives necessiten aigua: les plantes i els animals —va acabar la Segona, i va seure.

—Algú més vol dir alguna cosa de l’aigua? —va preguntar la cap de la zelandònia.

—L’aigua pot ser perillosa. La gent s’hi pot ofegar —va dir la jove acòlita asseguda al costat de la Jonayla. Parlava baixet i semblava trista, i l’Ayla va pensar que potser tenia experiència personal del que deia.

—Això és veritat —va dir l’Ayla—. Durant el nostre viatge, en Jondalar i jo vam haver de travessar molts rius. L’aigua pot ser molt perillosa.

—Sí, vaig conèixer algú que se li va trencar el glaç d’un riu i es va ofegar —va dir el Zelandoni de la Cara Sud, de la Vint-i-novena Cova.

Va començar a explicar el cas de l’ofegament, però la Zelandoni principal de la Vint-i-novena el va interrompre i el va tallar.

—Entenem que l’aigua pot ser molt perillosa, però també ho és el vent, i aquest és el tercer element.

Era molt agradable i tenia un bonic somriure, però també una fortalesa subjacent, i sabia que aquest no era el moment de fer digressions i explicar anècdotes. La Primera estava parlant d’un tema seriós amb informació important, que calia entendre.

La Primera li va somriure, sabent exactament què havia fet.

—Per què no continues parlant-nos del tercer element? —va demanar.

—Com l’aigua, el vent no es pot agafar, ni es pot retenir o veure, tot i que se’n poden veure els efectes —va dir—. Quan el vent para, ni tan sols es pot sentir, però pot ser tan fort que arrenqui arbres i els tiri a terra. Pot bufar tan fort que no ens deixi avançar. El vent és pertot arreu. No hi ha cap lloc on no es trobi, ni a la cova més fonda, perquè allà també hi és. Sabem que hi és perquè el podem fer moure ventant alguna cosa. El vent també es mou dins d’un cos viu. El podem sentir quan ens aguantem l’alè i el deixem anar. El vent és essencial per a la vida. Les persones i els animals el necessiten per viure. Quan el seu vent s’atura, sabem que són morts —va acabar la Zelandoni de la Vint-i-novena Cova.

L’Ayla va notar que la Jonayla es bellugava; es despertaria de seguida. La Primera també era conscient del nadó i d’un ambient de neguit a l’assemblea. Havia de posar fi a la sessió aviat.

—El quart element és el fred —va dir—. Igual que el vent, el fred no es pot agafar ni contenir, però es pot sentir. El fred provoca canvis, fa les coses més difícils i lentes. Pot endurir la terra, i també pot endurir l’aigua, i convertir-la en gel i impedir que es mogui, i pot convertir la pluja en neu o gel. El fred és de color transparent o blanc. N’hi ha que diuen que la foscor causa el fred. Aquest augmenta quan arriba la foscor de la nit. El fred pot ser perillós. Pot ajudar la foscor a esgotar la vida, però la foscor no està afectada pel fred, de manera que les coses que són fosques en part estan menys afectades pel fred. El fred també pot ser útil. Si es posa el menjar en un clot fred de terra o en aigua coberta de gel, el fred pot impedir que es podreixi. Quan el fred s’acaba, les coses que són transparents normalment poden tornar a ser com eren, com el gel, que es transforma en aigua. Les coses o els elements de color vermell vell en general es recuperen del fred, com la terra o l’escorça dels arbres, per exemple. Però les coses verdes, grogues o vermelles, normalment no.

La Primera va sospesar si fer preguntes, però va decidir acabar d’una vegada.

—El cinquè element és la calor. Aquesta no es pot agafar ni contenir, però sí que es pot sentir. Ho sabeu quan toqueu una cosa calenta. La calor també canvia les coses: al contrari que el fred, que alenteix els canvis, la calor els accelera; i al contrari que el fred, que esgota la vida, la calor la revifa, la recupera. El foc i el sol poden fer calor. La calor del sol estova la terra dura i freda, i transforma en pluja la neu; això ajuda a brotar la vida verda, transforma en aigua el glaç i l’ajuda a tornar-se a moure. La calor del foc pot coure el menjar, tant la carn com els vegetals, i escalfar l’interior d’un habitatge, però la calor pot ser perillosa. També pot fomentar el color fosc. El color primari de la calor és el groc, sovint barrejat amb el vermell, però de vegades, amb fosc. La calor pot fomentar el vermell autèntic de la vida, però si hi és en excés, pot promoure la creixença del fosc, que la destrueix.

La Primera va acabar just a temps. Tan bon punt va fer l’última explicació, la Jonayla es va despertar plorant a crits. L’Ayla la va agafar, la va gronxar i la va fer botar per calmar-la, però sabia que necessitava que estigués per ella.

—Vull que tots vosaltres penseu en el que heu après avui i recordeu els dubtes que tingueu perquè en puguem parlar la pròxima vegada que ens trobem. Ara, si voleu, podeu marxar —va concloure La Que Era Primera.

—Espero que ens puguem tornar a trobar aviat —va dir l’Ayla tot aixecant-se—. Ha estat molt interessant. Tinc ganes d’aprendre més coses.

—Me n’alegro, acòlita de la Zelandoni de la Novena Cova —va dir la Primera.

Tot i que la Zelandoni li deia Ayla en situacions més informals, a la Trobada d’Estiu sempre es referia a tothom pels seus títols formals quan estaven a l’allotjament de la zelandònia.

—Proleva, t’he de demanar una cosa —va dir l’Ayla, una mica incòmoda.

—Endavant, Ayla.

Totes les persones que vivien a l’allotjament estaven fent l’àpat matinal i es van girar a mirar-la amb expressió encuriosida.

—Hi ha un refugi sagrat no gaire lluny de la llar de la Vint-i-sisena Cova, i el seu zelandoni m’ha demanat que vagi amb ell a veure’l, ja que sóc l’acòlita de la Primera. És molt petit, i a la Primera li agradaria que hi anés, en representació d’ella.

En Jondalar no va ser l’únic a qui li va picar la curiositat. Va mirar els altres i va veure que tots observaven l’Ayla i que en Willamar s’estremia. El mestre de comerç era capaç de recórrer grans distàncies, però no li agradaven gens els espais petits. Si calia, entrava en una cova, sobretot si no era gaire petita, però preferia els espais a l’aire lliure.

—Necessito que algú vigili la Jonayla i, si cal, l’alleti —va demanar l’Ayla—. Ja procuraré que mengi abans que me’n vagi, però no estic segura de l’estona que tardaré. Me l’enduria, però m’han dit que ens hem d’arrossegar com les serps, i no crec que ho pugui fer amb la Jonayla. Em penso que a la Zelandoni li ha agradat que m’ho demanessin.

La Proleva s’ho va pensar un moment. Sempre estava enfeinada a les trobades d’estiu. La Novena era una cova gran i important, i tenia moltes coses planificades aquell dia. No sabia si tindria temps per ocupar-se d’un altre nadó a més del seu, però no s’hi volia negar.

—Estaré encantada d’alletar-la, Ayla, però avui he promès veure unes persones i no crec que tingui temps d’estar per ella.

—Tinc una idea —va dir la Marthona. Tots es van girar a mirar l’antiga cap—. Potser podríem trobar algú que acompanyi la Proleva i cuidi la Jonayla i la Sethona mentre ella està enfeinada, i que li porti els nadons quan necessitin mamar.

La Marthona va mirar intensament la Folara i, després, li va donar un cop de colze dissimuladament perquè es presentés voluntària. La noia va entendre el missatge. Ja hi havia pensat, però no estava segura de voler passar-se el dia cuidant els nadons. Per altra banda, se’ls estimava molt i seria interessant de veure de què parlava la Proleva a les seves reunions.

—Els vigilaré —va dir, i després, en un moment d’inspiració, va afegir—: Si el Llop m’ajuda. —Això li garantiria molta atenció.

L’Ayla es va parar a pensar. No estava del tot convençuda que el Llop obeís la noia enmig de la zona de reunió, amb tants desconeguts, tot i que segur que li encantaria estar amb les petites.

Els llops adults estimaven les cries amb bogeria i estaven encantats de vigilar-los per torn mentre la resta de la bandada caçava, però un grup només es podia ocupar d’una llopada. No sols havien de caçar per a ells, sinó també per a uns quants llops joves i afamats. Per complementar la llet i ajudar a deslletar les cries, els caçadors portaven carns, que havien mastegat i empassat, i que després vomitaven perquè als cadells els fos més fàcil d’ingerir-les. Era missió de la femella alfa procurar que cap altra femella del grup s’aparellés quan arribava l’estació, i sovint havia d’interrompre el seu propi aparellament per separar-les dels mascles. Així, les seves cries eren les úniques que naixien i que calia alimentar.

El Llop abocava la seva adoració normal instintiva en els nadons humans del seu ramat. L’Ayla havia observat i estudiat els llops quan era jove, i per això entenia tan bé el seu cànid. Mentre ningú amenacés els petits, era poc probable que fes res d’estrany. Qui els amenaçaria enmig de la Trobada d’Estiu?

—Entesos, Folara —va dir l’Ayla—. El Llop et pot ajudar a vigilar els infants; però tu, Jondalar, faràs un cop d’ull al Llop i a la Folara de tant en tant? Crec que li farà cas, però es podria posar massa protector amb les petites i no deixar que se’ls acosti ningú. Quan jo no hi sóc, sempre fa el que tu dius.

—Aquest matí volia quedar-me a prop del nostre campament i tallar unes eines —va dir ell—. Encara en dec algunes d’especials a persones que em van ajudar a construir el nostre allotjament a la Novena Cova. Hi ha una zona per tallar sílex a la vora del camp de reunions, i està coberta de pedres, o sigui que no hi haurà fang. Puc treballar allà i anar a veure què fan la Folara i el Llop de tant en tant. Aquesta tarda, he promès veure algunes persones. Després de la cacera de lleons, hi ha molta gent interessada en el llançador. —Va arrufar el front a la seva manera habitual—. Però ens podríem veure en algun lloc on pugui vigilar-los.

—Espero que tornem aquesta mateixa tarda, però no sé quanta estona estarem a la cova —va dir l’Ayla.

Poc després van anar tots al campament principal, i un cop allà es van separar per dirigir-se cadascú a la seva destinació. L’Ayla i la Proleva, amb els dos nadons, la Folara i en Jondalar, i el llop van anar primer al gran allotjament de la zelandònia. El donier de la Vint-i-sisena Cova ja s’esperava fora, amb un acòlit que l’Ayla feia temps que no veia.

—Jonokol! —va exclamar, corrent cap a l’home que havia estat acòlit de la Primera abans que ella, i era considerat un dels millors artistes dels zelandoniis—. Quan has arribat? Ja has vist la Zelandoni? —va preguntar després d’abraçar-se i fregar-se les galtes.

—Vam arribar ahir just abans que es fes fosc —va dir ell—. La Dinovena Cova va sortir tard, i després la pluja ens va endarrerir. I sí, he vist la Primera Entre Aquells Que Serveixen La Mare. L’he trobada molt bé.

Els altres membres de la Novena Cova van saludar calorosament l’home que havia estat, fins feia poc, un element valuós de la seva cova i un bon amic. Fins i tot el Llop el va reconèixer ensumant-lo i va rebre una carícia darrere les orelles.

—Ja ets Zelandoni? —va preguntar la Proleva.

—Si passo les proves, ho podria ser en aquesta Trobada d’Estiu. La Zelandoni de la Dinovena s’ha fet gran. Aquest any no ha vingut perquè no podia caminar tant.

—Em sap molt de greu —va dir l’Ayla—. Tenia ganes de veure-la.

—Ha sigut una gran mestra i jo he estat fent moltes de les seves tasques. En Tormaden i la cova voldrien que assumís totes les funcions com més aviat millor, i crec que a la nostra Zelandoni tampoc li importaria —va dir en Jonokol. Després es va fixar en els farcells que duien l’Ayla i la Proleva a les mantes i va afegir—: Veig que teniu infants. Ja m’han dit que totes dues teníeu nenes, les beneïdes de la Doni. Me n’alegro per vosaltres. Que les puc veure?

—I tant que sí —va dir la Proleva, traient el seu nadó de la manta i aixecant-lo—. Es diu Sethona.

—I aquesta és la Jonayla —va dir l’Ayla, aixecant també la seva nena.

—Van néixer amb pocs dies de diferència, i seran grans amigues —va dir la Folara—. Avui les cuido jo i el Llop m’ajudarà.

—Ah, sí? —va dir en Jonokol, i després va mirar l’Ayla—. Tinc entès que aquest matí anirem a visitar una nova cova sagrada.

—Tu també véns? Que bé! —va exclamar l’Ayla. Després va mirar el Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova—. Tens idea de quant podem trigar? M’agradaria ser aquí a la tarda.

—Hauríem de tornar aquesta mateixa tarda —va dir ell.

Havia observat la retrobada de l’acòlit artista i la seva antiga cova i com es relacionaven. S’havia preguntat com s’ho faria l’Ayla per visitar una cova d’accés difícil amb un nadó i va entendre de seguida que havia trobat la manera que algú s’ocupés de la seva filla, i va creure-ho encertat. Ell no era l’únic que no entenia com s’ho faria una mare jove per assumir tots els deures d’una zelandoni. Però segons semblava, ho faria amb l’ajuda de la família i els amics de la Novena Cova. Hi havia una raó perquè pocs zelandonis escollissin parella i tinguessin família. Al cap d’un parell d’anys, quan la nena estigués deslletada, seria més fàcil per a l’Ayla… si no tornava a ser beneïda. Va pensar que seria interessant observar l’evolució d’aquella jove i atractiva acòlita.

Després de dir que tornaria aviat, l’Ayla va deixar els altres de la Novena Cova per anar amb la Proleva a la seva reunió. El Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova va caminar al seu costat. L’Ayla va intentar alletar la Jonayla, però la nena estava plena. Va somriure a la seva mare regalimant llet per la comissura dels llavis i va intentar asseure’s. L’Ayla va donar la nena a la Folara, i després es va posar davant del llop i es va picar amb les mans just a sota les espatlles. L’animal va saltar i va repenjar les potes on ella havia picat. La noia es va haver d’apuntalar per suportar-ne el pes.

La demostració feta tot seguit va fer que les persones que no ho havien vist mai la miressin amb els ulls esbatanats. L’Ayla va aixecar la barbeta i va oferir el coll a l’enorme llop. Amb molta delicadesa ell li va llepar, i després li va agafar entre les dents amb un gest típic dels llops per reconèixer el membre alfa de la seva bandada. Ella li va tornar el gest al costat de la boca, omplint-se la boca de pell i agafant-lo pel coll. El va mirar als ulls. Quan el va deixar anar, l’animal va baixar i llavors ella es va ajupir a la seva alçada.

—Me’n vaig una estona —va dir afectuosament a l’animal, repetint el que deia amb el llenguatge de signes del Clan, tot i que pocs dels observadors se’n van adonar. De vegades el Llop semblava entendre els signes manuals millor que les paraules, però normalment l’Ayla els feia servir tots dos quan intentava comunicar-li alguna cosa important—. La Folara es cuidarà de la Jonayla i la Sethona. Tu et pots quedar per vigilar-les també, però has de fer el que et digui la Folara. En Jondalar estarà per aquí.

L’Ayla es va aixecar, va abraçar la seva filla i es va acomiadar dels altres. En Jondalar la va abraçar i es van tocar les galtes, i llavors la noia se’n va anar. No creia realment que el Llop entengués tot el que li deia però, quan li parlava així, l’escoltava atentament, i semblava que seguís les seves instruccions. Havia notat que el Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova els havia seguit i sabia que l’havia vista amb el Llop. Encara feia cara de sorpresa, tot i que no fos evident per a tots. L’Ayla estava acostumada a interpretar el significat dels gestos subtils. En el llenguatge del Clan era necessari, i havia après a aplicar la seva capacitat d’interpretar significats de gestos inconscients entre els de la seva espècie.

L’home no va dir res mentre caminaven junts cap a l’allotjament de la zelandònia, però encara li durava l’astorament de veure com la noia oferia el seu coll als ullals del llop. L’any anterior la Vint-i-sisena Cova havia anat a una Trobada d’Estiu diferent, i quan l’Ayla va arribar, el zelandoni no la va veure amb l’animal. D’entrada, l’havia sorprès veure un caçador carnívor acostant-se tranquil·lament a la gent de la Novena Cova, i després es va quedar encara més atònita en veure la grandària de l’animal. Quan va veure que el Llop s’enfilava sobre les potes de darrere, va pensar que era el més gran que havia vist de la seva espècie. Evidentment, no havia estat mai tan a prop d’un llop viu, però l’animal era gairebé tan alt com la noia!

Havia sentit a dir que la nova acòlita de la Primera tenia traça amb els animals i que un llop la seguia a tot arreu, però sabia que la gent era molt exagerada i, encara que no volgués negar el que deia tothom, no estava segur de creure-s’ho del tot. Potser s’havia vist un llop a prop de la Trobada i havien induït la gent a creure que l’animal vigilava la noia. Però aquell no era un animal que sotgés a la vora del grup, que l’observés des de la distància, com ell s’havia imaginat. Hi havia comunicació directa, comprensió i confiança entre els dos. El Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova no havia vist mai res semblant, i tot plegat va estimular encara més la curiositat que sentia per l’Ayla. Mare jove o no, potser sí que el seu lloc era la zelandònia.

Quan el matí ja estava molt avançat, el petit grup es va acostar a una cova anodina, a la cara d’un penya-segat no gaire alt de pedra calcària. Eren quatre: el Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova; el seu acòlit, un noi silenciós anomenat Falithan, tot i que sovint es referís a ell mateix com el Primer Acòlit del Zelandoni de la Vint-i-sisena; en Jonokol, el conegut artista que havia estat acòlit de la Primera l’any anterior, i l’Ayla.

La noia s’ho havia passat bé parlant amb en Jonokol pel camí, però s’havia adonat de com havia canviat el noi en l’últim any. Quan el va conèixer, era més artista que acòlit, i havia entrat a la zelandònia perquè li permetia exercir lliurement el seu talent. No tenia un gran desig de ser zelandoni; es conformava a ser un acòlit, però això havia canviat. S’havia tornat més seriós, pensava la noia. Volia pintar la cova blanca que ella, o més ben dit el Llop, havia descobert l’estiu anterior, però no sols per la joia de l’art. Sabia que era un indret important, un refugi sagrat creat per la Mare, les parets de calcita blanca del qual eren una invitació extraordinària a convertir-lo en un indret especial per comunicar-se amb el món dels esperits. Volia conèixer aquell món com a zelandoni per poder fer justícia a la seva espiritualitat quan creés les imatges de l’altre món, les quals estava segur que parlarien amb ell. L’Ayla era conscient que aviat en Jonokol esdevindria el Zelandoni de la Dinovena Cova i renunciaria al seu nom personal.

L’entrada a la petita cova era d’una mida amb prou feines suficient perquè hi passés una persona i es feia més petita a mesura que s’avançava. L’Ayla no entenia com algú podia tenir ganes de ficar-s’hi. Després va sentir un soroll que li va posar els pèls del clatell de punta i se li va posar la pell de gallina als braços. Era com un cant, però més ràpid i més agut, un gemec udolant que omplia el buit de la cova que tenien davant. Es va girar i va veure que era en Falithan qui feia el soroll. Després, un estrany eco apagat va ressonar dèbilment, no del tot sincronitzat amb el so original. Semblava produir-se al fons de la cova. Quan l’eco va haver acabat, va veure que el Zelandoni de la Vint-i-sisena li somreia.

—Déu n’hi do el so que fa, oi? —va dir l’home.

—Sí, i tant —va dir l’Ayla—. Però per què l’ha fet?

—És una de les nostres maneres de posar a prova la cova. Quan una persona canta o toca una flauta o fa un so com el que ha fet en Falithan en un espai buit, si la cova respon, si canta amb un so que és autèntic i diferenciat, significa que la Mare ens diu que ens sent i que es pot entrar al món dels esperits des d’aquí. Aleshores sabem que és un indret sagrat —va explicar el Vint-i-sisè.

—Totes les coves sagrades canten? —va preguntar l’Ayla.

—No totes, però la majoria, sí. Algunes només ho fan en certs llocs, però tots els indrets sagrats tenen alguna cosa especial —va dir.

—Estic segura que la Primera podria posar a prova una cova com aquesta, amb aquella veu tan bonica i tan pura —va dir l’Ayla. Després va arrufar el front—. I si vols provar una cova però no saps cantar ni tocar la flauta ni fer un so com el que ha fet en Falithan? Jo no sé fer res d’això.

—Segur que saps cantar una mica.

—No, no en sap —va dir en Jonokol—. Recita els mots de La cançó de la Mare i taral·leja monòtonament.

—Has de poder provar un indret sagrat amb un so —va dir el Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova—. És important per ser zelandoni. I ha de ser un so veritable. No pots posar-te a xisclar.

Semblava realment amoïnat, i l’Ayla es va desanimar.

—I si no sóc capaç de fer el so que cal? Un so veritable? —va dir la noia.

En aquell moment es va adonar que volia ser zelandoni algun dia. I si no podia perquè no era capaç de reproduir el so que calia?

En Jonokol estava tan desanimat com l’Ayla. Li queia bé la forastera que en Jondalar havia portat del seu viatge, i sentia que estava en deute amb ella. No sols havia estat ella qui havia descobert la meravellosa cova, sinó que s’havia assegurat que ell fos dels primers a veure-la. A més, havia acceptat ser l’acòlita de la Primera i això li havia permès, a ell, traslladar-se a la Dinovena Cova, que estava més a prop.

—Però sí que pots reproduir un so veritable, Ayla —va dir en Jonokol—. Pots xiular; t’he sentit xiular com un ocell. I pots fer altres menes de sons animals: pots renillar com un cavall i rugir com un lleó.

—M’agradaria sentir-ho —va dir el donier.

—Endavant, Ayla. Ensenya-l’hi —va dir en Jonokol.

L’Ayla va tancar els ulls i es va concentrar. Va recular mentalment a l’època en què vivia a la vall i criava un petit lleó, a més d’un cavall, com si tots dos fossin criatures. Va recordar la primera vegada que el Bebè va fer un rugit de lleó. Llavors l’Ayla va decidir intentar practicar el so, i uns dies després li va contestar amb el seu propi rugit. No va ser tan clamorós com el del lleó, però aquest el va reconèixer com un rugit respectable. Com el Bebè, sempre començava amb uns grunys definits, i una sèrie de sons «grra, grra, grra», que anaven augmentant a cada repetició. Finalment, va obrir la boca i va deixar anar el rugit més fort que va poder. Va omplir la petita cova. Després d’un moment de silenci, el rugit va ressonar amb un so apagat, distant, que els va posar la pell de gallina. Els va fer l’efecte que, en un lloc llunyà, al fons de la cova, un lleó havia contestat.

—Si no ho sabés, juraria que allà hi ha un lleó —va dir el jove acòlit de la Vint-i-sisena amb un somriure quan l’eco es va apagar—. També pots renillar com un cavall?

Aquell so era fàcil. Era el nom del cavall de l’Ayla, la Whinney, li havia posat el nom del renill quan era una poltra, tot i que ara li deia com a nom i no tant com a so. Va fer el so amb què normalment saludava la seva amiga quan feia estona que no la veia, un «whiiinnneeey» alegre i acollidor.

Aquesta vegada el donier de la Vint-i-sisena Cova va riure fort.

—M’imagino que també pots xiular com un ocell.

L’Ayla va somriure, encantada, i va xiular imitant crides de diferents ocells, que havia après quan vivia sola a la vall i li servien per enganyar-los perquè anessin a menjar de la seva mà. La piuladissa dels ocells i els xiulets van reverberar l’estrany eco apagat de la cova.

—Bé, si hagués tingut el més petit dubte que aquesta pogués ser una cova sagrada, ja no en tindria cap. I no tindràs cap dificultat per posar a prova una cova amb sons, Ayla, encara que no sàpigues cantar ni tocar la flauta. Com en Falithan, tens la teva manera de fer —va dir el Zelandoni.

Després va fer un senyal al seu acòlit, que es va descarregar la motxilla i va treure de dins quatre llànties petites en forma de bol, els mànecs de les quals havien estat tallats en pedra calcària.

A continuació, l’acòlit va treure un objecte, que semblava una petita salsitxa blanca; era una peça de l’intestí d’un animal, farcit de greix. En va descargolar un extrem, el va esprémer per extreure un greix lleugerament coagulat i el va vessar a cada llàntia; després hi va afegir una tira de bolet sec. Llavors es va asseure i es va disposar a encendre una petita foguera. L’Ayla l’observava i gairebé es va oferir a fer foc amb una de les seves pedres fogueres, però la Primera li havia dit clarament l’any anterior que calia una cerimònia per ensenyar a fer servir la pedra foguera i, tot i que molts dels zelandoniis ja les sabien fer servir, l’Ayla no estava segura que la doniera volgués que ho ensenyés als qui no ho havien vist la primera vegada.

Fent servir materials que havia portat, en Falithan aviat va tenir un petit foc encès i a partir d’allà, amb una altra tira de bolet sec, va transferir el foc, va fondre una mica de greix perquè s’absorbís més fàcilment i, després, va encendre les metxes de xampinyó.

—Som-hi? Explorem aquesta cova petita? Però hauràs de fer-te a la idea que ets un animal més, Ayla, una serp. Creus que podràs lliscar cap a dins? —va dir el Zelandoni de la Vint-i-sisena, quan totes les llànties de greix van tenir la metxa encesa.

L’Ayla va assentir, tot i que en tenia dubtes.

Agafant el mànec de la petita llàntia en forma de bol, el Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova va ser el primer a ficar el cap a l’estreta obertura, repenjant-se als genolls i a una mà, i, finalment, a la panxa. Dirigint la llàntia endavant, es va esmunyir en l’espai estret. L’Ayla el va seguir, després en Jonokol i, per últim, en Falithan, cada un amb una llàntia a la mà. La noia va entendre llavors per què el Zelandoni havia dissuadit la Primera d’intentar entrar en aquell lloc. Per molt que de vegades la dona sorprengués l’Ayla amb les coses que podia fer si s’ho proposava, aquella cova era massa petita per a ella.

Les curtes parets eren més o menys perpendiculars al terra, però s’ajuntaven en corba al sostre, i la roca estava coberta d’un sòl humit. El terra era d’un fang argilós i humit, que se’ls enganxava als peus, però que també els va ajudar a lliscar pels trams més estrets. Aviat el fred del fang els va traspassar la roba. La gelor va fer que l’Ayla fos conscient que tenia els pits plens de llet i va intentar aixecar-se repenjant-se als colzes perquè no suportessin tot el seu pes; tot i que era una mica difícil amb una llàntia a la mà. Els espais reduïts no l’inquietaven gaire, però quan es va quedar encallada en un tram que es desviava lateralment, va sentir una fiblada de pànic.

—Calma’t, Ayla. Ja veuràs com pots —va sentir que deia en Jonokol, i després va notar una empenta als peus des de darrere.

Amb aquest impuls, va poder passar.

La cova no era petita de manera uniforme; quan van superar el canal estret, es va ampliar una mica. Fins i tot podien seure i, amb les llànties aixecades, veure’s les cares. Van parar i van descansar un moment, però en Jonokol no s’hi va poder resistir. Va agafar un cisell petit amb la punta de sílex, d’una bosseta lligada al seu cinturó, i amb quatre traços va gravar el dibuix d’un cavall en una paret lateral i un altre a la paret de davant.

A l’Ayla sempre la deixava astorada la traça que tenia. Quan en Jonokol encara vivia a la Novena Cova, sovint havia observat com practicava a la paret exterior del penya-segat de pedra calcària o en una llosa de pedra que s’havia desprès o sobre un retall de pell amb un bocí de carbó, fins i tot en una porció de terra allisada. Ho feia tan sovint i amb tanta facilitat, que gairebé semblava que malbaratés el seu do. Però de la mateixa manera que ella havia hagut de practicar per aconseguir dominar la fona o el llançador d’en Jondalar, sabia que en Jonokol ho havia hagut de fer per assolir aquell domini. Fos com fos, a parer seu, la capacitat de pensar en un ésser viu, un animal que respirava, i reproduir-lo exactament en una superfície era una cosa extraordinària, que no podia ser sinó un do meravellós i extraordinari de la Mare. L’Ayla no era l’única que pensava així.

Després de descansar una estona, el Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova va continuar guiant-los cap a l’interior de la cova. Van trobar uns quants trams estrets més abans d’arribar a un espai on unes lloses de pedra els obstruïen el pas. Era el final de la cova. No podien continuar.

—He vist que no has pogut evitar fer dibuixos a la paret d’aquesta cova —va dir el Zelandoni de la Vint-i-sisena, somrient a en Jonokol.

El noi no ho hauria dit així, però havia dibuixat dos cavalls i va assentir amb el cap.

—He pensat que Vista del Sol hauria de celebrar una cerimònia per a aquest espai. Ara estic més segur que mai que és sagrat i ho voldria reconèixer. Podria ser un bon lloc perquè vinguessin a descansar els joves que ho necessitin, fins i tot els més joves.

—Crec que tens raó —va dir el primer acòlit—. És una cova difícil, però recta. És complicat perdre’s aquí baix.

—Participaries en la cerimònia, Jonokol?

L’Ayla es va imaginar que el Zelandoni volia que en Jonokol fes més dibuixos en aquella cova sagrada que estava tan a prop de la seva llar, perquè els gravats donessin encara més prestigi a l’indret.

—Penso que aquí caldria posar un senyal d’acabament, perquè quedi clar que no es pot anar més enllà dins la cova, en aquest món —va dir en Jonokol, i després va somriure—: Crec que el lleó de l’Ayla ha parlat des de l’altre món. Ja em faràs saber quan celebraràs la cerimònia.

Tant el Zelandoni com el seu acòlit, en Falithan, van somriure contents.

—Tu també hi estàs convidada, Ayla —va dir el Vint-i-sisè.

—Hauria de veure què té pensat per a mi la Primera —va contestar ella.

—Sí, és clar.

Es van girar i van recular, i l’Ayla se’n va alegrar. Tenia la roba molla i bruta de fang, i estava agafant fred. La tornada no se li va fer tan llarga, i per sort no es va tornar a quedar encallada. Quan van arribar a l’entrada, l’Ayla va deixar anar un sospir d’alleujament. La llàntia se li havia apagat just abans que veiessin llum procedent de l’exterior. Va pensar que per molt veritablement sagrada que fos la cova, no era gaire agradable, sobretot perquè calia arrossegar-se de bocaterrosa gairebé tot el camí.

—T’agradaria acompanyar-nos a Vista del Sol, Ayla? No és gaire lluny —va proposar en Falithan.

—Em sap greu. En un altre moment m’encantarà anar-vos a veure, però li he dit a la Proleva que tornaria aquesta tarda. M’està vigilant la Jonayla, i he de tornar al campament —va dir l’Ayla.

No va afegir que li feien mal els pits. Sentia la necessitat d’alletar i estava molt incòmoda.