Capítol 11

El Llop s’obria camí entre la gent i, de tant en tant, fregava la cama d’alguna persona, però, abans que aquesta pogués veure què l’havia tocat, ja se n’havia anat. Encara que la gent s’hagués acostumat a l’animal, veure’l de sobte la sobresaltava o la feia cridar d’aprensió. Fins i tot va sorprendre l’Ayla quan va aparèixer tan inesperadament i va seure davant d’ella, mirant-la. La Danella es va sobresaltar, perquè havia aparegut del no-res, però no li tenia por.

—Llop! Has estat tot el dia fora. Ja em començava a amoïnar per tu. Deus haver sortit a explorar, eh? —va dir l’Ayla fregant-li el pèl del coll i rascant-lo darrere les orelles.

La bèstia li va llepar el coll i la barbeta, i després va repenjar el cap a la falda de la noia, com si estigués content amb la rebuda i les carícies que li feia. Quan l’Ayla va parar, l’animal es va arraulir davant d’ella i va repenjar el cap sobre les potes, tranquil, però alerta.

En Galliadal i els altres rondallaires de la plataforma l’observaven. Ell va somriure.

—El nostre estrany visitant ha vingut al moment just de la rondalla —va dir.

Llavors, es va ficar en el personatge i va continuar.

«—Això és el que vols? Ser un caçador amb dots naturals? —va preguntar la vella zelandoni.

»—Sí! Això mateix. Vull ser un caçador amb dots naturals —va res pondre en Wolafon.

»—Vine amb mi a la cova —va dir la vella».

El to de la història ja no era divertit. Era de mal presagi.

—«Tan bon punt en Wolafon va entrar a la cova, li va agafar mol ta son. Es va asseure sobre una pila de pells de llop i es va adormir de seguida. Quan es va despertar, li va fer l’efecte que havia dorm i I molta estona, però no sabia quanta. La cova estava buida i no hi ha via indicis que hagués estat mai habitada. Va sortir corrent».

El jove de la plataforma va sortir de la cova imaginària de quatre grapes.

—«El sol brillava i en Wolafon tenia set. Quan anava cap al riu, va notar alguna cosa rara. D’entrada, ho veia tot des d’un angle diferent, com si estigués més a prop de terra. Quan va arribar a la vora del riu, va sentir l’aigua freda als peus, com si no els portés tapats amb res. Quan va mirar avall, no va veure peus sinó potes, les potes d’un llop.

»De primer no entenia res, però després es va adonar del que havia passat: la vella zelandoni li havia concedit exactament el que ell havia demanat. Volia ser un caçador amb dots naturals, i ara ho era. S’havia convertit en llop. No era això el que volia dir quan havia demanat ser un bon caçador, però ja era massa tard.

»En Wolafon estava tan trist, que volia plorar, però no tenia llàgrimes. Va esperar a la vora de l’aigua i, a la quietud, va prendre consciència del bosc d’una manera nova. Sentia coses que no havia sentit mai i ensumava coses que no sabia ni que existissin. Va copsar l’aroma de moltes coses, sobretot d’animals, i quan va veure un gran conill, una llebre blanca, es va adonar que tenia gana. Ara sabia exactament el que havia de fer. En silenci, a poc a poc, va perseguir l’animaló. La llebre era molt veloç i es podia girar en un instant, però el llop es va anticipar a tots els seus moviments i la va atrapar».

L’Ayla va somriure dissimuladament en sentir aquesta part de la rondalla. La majoria de la gent creia que els llops i els altres carnívors naixien sabent caçar i matar la presa, però ella sabia que no. Després d’haver-se entrenat en secret i dominar l’ús de la fona, havia volgut anar més enllà i fer-la servir per caçar, però a les dones del Clan els estava prohibit. Sovint els carnívors robaven carn al clan d’en Brun, sobretot els petits, com les martes, els erminis, les mosteles, els felins petits, les guineus i els caçadors mitjans, com els maliciosos goluts, els linxs amb llargs pèls a les orelles, els llops i les hienes. L’Ayla va justificar la seva decisió de desafiar el tabú del Clan dient que caçaria només carnívors, animals que eren destructius per al seu clan, i que deixaria la cacera dels grans animals als homes. Gràcies a això, no sols va esdevenir una caçadora excel·lent, sinó que va aprendre moltes coses de les preses. El primer any, abans d’aconseguir la primera presa, el va dedicar a observar els animals. Sabia que per forta que fos la tendència a caçar dels carnívors, tots n’havien d’aprendre dels grans d’una manera o altra. Els llops no naixien sabent caçar; les cries n’aprenien veient el ramat.

La narració d’en Galliadal la va tornar a captivar.

—«El gust de la sang calenta baixant-li per la gola era deliciós i en Wolafon va devorar ràpidament la llebre. Va tornar al riu a beure i es va rentar la sang del pelatge. Després, va ensumar una mica buscant un lloc segur. Quan en va trobar un, es va arraulir i, tapant-se la cara amb la cua, es va adormir. Quan es va despertar, era fosc, però hi veia millor de nit que abans. Es va estirar mandrosament, va alçar una pota i va ruixar un matoll. Després, va tornar a sortir a caçar».

El jove de la plataforma va imitar els actes del llop amb molta gràcia i, quan va alçar la cama, el públic va riure.

—«En Wolafon va viure un temps a la cova que la vella havia abandonat, caçant i divertint-se, però al cap d’un temps es va començar a sentir sol. El noi s’havia tornat llop, però continuava sent un noi i va pensar que li agradaria tornar a casa per veure la seva mare i la bonica noia del sud. Va fer cap a la cova de la seva mare, corrent amb la naturalitat d’un llop. Quan va veure un cérvol jove, que havia perdut la mare, es va recordar que a la noia del sud li agradava menjar carn i es va decidir a caçar-lo i portar-l’hi.

»Quan en Wolafon es va acostar a l’animal, va veure que venien unes persones que tenien por. No entenien per què un llop arrossegava un cérvol cap a casa seva. Va veure la noia atractiva, però no es va fixar en l’home alt, ben plantat i ros, que era al seu costat, amb una arma nova, que li permetia de llançar javelines molt lluny i amb molta velocitat. Mentre l’home es preparava per llançar-ne una, en Wolafon va arrossegar la carn fins a la noia i la va dipositar als seus peus. Després es va asseure davant d’ella i la va mirar. Intentava dir-li que l’estimava, però ja no podia parlar. Només podia mostrar el seu amor amb actes i amb la mirada; era evident que era un llop que estimava una noia».

Tota la gent del públic es va girar a mirar l’Ayla i el llop, als seus peus. La majoria somreia. Alguns es van posar a riure, i altres es picaven els genolls, aplaudint. No era aquí on en Galliadal havia pensat acabar la rondalla, però la resposta dels oients el va convèncer que era un bon moment per parar.

L’Ayla estava avergonyida de ser el centre de tanta atenció i va mirar en Jondalar. Ell també somreia i es picava els genolls.

—Una història molt bona —va dir.

—Però no era veritat res —va dir la noia.

—Algunes coses, sí —va dir en Jondalar, mirant el llop, que estava assegut i alerta, en una postura protectora davant l’Ayla—. Hi ha un llop que estima una noia.

L’Ayla va fer una carícia a l’animal.

—Sí, en això tens raó.

—Les rondalles dels narradors normalment no són veritat, però sovint contenen elements reals o satisfan el desig d’entendre. Has de reconèixer que ha estat una bona història. I si algú no sabia que vas trobar el Llop quan era un cadell, tot sol al seu cau, sense germans ni bandada, sense mare, la història d’en Galliadal satisfarà les seves ganes de saber, encara que entenguin que probablement no és veritat.

L’Ayla va mirar en Jondalar i va assentir amb el cap. Es van girar i van somriure a en Galliadal i als altres rondallaires de la plataforma. Els narradors els van dedicar una florida reverència.

La gent del públic s’aixecava i es bellugava una altra vegada, i els narradors van baixar de la plataforma per fer lloc a un altre grup de persones que explicarien una rondalla. Es van afegir al grup que envoltava l’Ayla i el Llop.

—Ha estat increïble quan ha aparegut el llop. Ha arribat al moment just —va dir el jove que feia de noi-llop—. No hauria sortit millor si ho haguéssim planificat. No el podries portar cada nit?

—No crec que sigui bona idea, Zanacan —va dir en Galliadal—. Anit tothom comentarà la rondalla. Si passés cada vegada, es perdria l’ambient tan especial d’aquesta nit. I estic segur que l’Ayla té altres feines. És mare i és acòlita de la Primera.

El jove es va posar una mica vermell i va fer cara d’escorregut.

—Tens raó. Em sap greu.

—No te’n sàpiga —va dir l’Ayla—. En Galliadal té raó. Tinc molta feina i el Llop no vindria sempre que volguéssiu que vingués. Però m’encantaria aprendre alguna cosa de la vostra manera d’explicar rondalles. Si no us fa res, voldria venir-vos a veure quan assageu.

En Zanacan i els altres es van adonar de l’estrany accent de l’Ayla, sobretot perquè eren molt conscients de l’efecte de les diferents veus i tons, i havien viatjat més per la regió que la majoria dels altres.

—Quina veu més maca que tens! —va dir en Zanacan.

—No havia sentit mai un accent com el teu —va dir la noia.

—Deus venir de molt lluny —va afegir l’altre jove.

A l’Ayla sempre li feia una mica de vergonya que la gent comentés el seu accent, però aquells tres joves semblaven sincerament encantats, i no va poder evitar somriure.

—Sí, ve de molt lluny; més del que us podeu imaginar —va dir en Jondalar.

—Ens agradaria molt que ens vinguessis a veure sempre que vulguis mentre siguem aquí. Et faria res que aprenguéssim a parlar t om tu? —va preguntar la noia.

Va mirar en Galliadal per veure si havia fet bé.

El narrador va mirar l’Ayla.

—La Gallara sap que el nostre campament no sempre està obert a tots els visitants, però tu ets benvinguda a venir a veure’ns sempre que vulguis.

—Crec que podríem inventar una rondalla meravellosa sobre algú que ve de molt lluny, potser més lluny fins i tot que la terra del sol naixent —va dir en Zanacan, encara molt excitat.

—Crec que ho podríem fer, però em sembla que no seria tan bona com la història real, Zanacan —va dir en Galliadal. Llavors va mirar l’Ayla i en Jondalar i va afegir—: Els fills de la meva llar de vegades s’engresquen molt amb les idees noves, i tu els n’has donat moltes.

—No sabia que en Zanacan i la Gallara fossin fills de la teva llar, Galliadal —va dir en Jondalar.

—I en Kaleshal també —va dir l’home—. És el gran. Potser ens hauríem de presentar com cal.

Sembla que els nois que havien representat els personatges de la rondalla estaven molt contents de conèixer els homòlegs vius del seu conte, sobretot quan van sentir els noms i els lligams de l’Ayla, que en Jondalar va recitar.

—Us presento l’Ayla dels zelandoniis —va començar en Jondalar. Quan va arribar a la seva procedència, va canviar una mica la introducció—. Antigament, era l’Ayla del campament del Lleó dels Mamutois, els caçadors de mamuts que viuen molt a l’est, a «la terra del sol naixent», i adoptada com a Filla de la Llar del Mamut, que és la seva zelandònia. Escollida per l’esperit del Lleó de les Cavernes, el seu tòtem, que la va marcar físicament, i protegida per l’esperit de l’Ós de les Cavernes, l’Ayla és amiga dels cavalls Whinney i Llamp, i la nova poltra, la Grisa, i és estimada pel caçador de quatre potes que anomena Llop.

Els nois van entendre els noms i els lligams que en Jondalar va aportar a la llista quan es van aparellar, però quan va parlar de la Llar del Mamut, el Lleó de les Cavernes i l’Ós de les Cavernes, per no esmentar els animals vius que havia portat, en Zanacan va esbatanar els ulls. Era un gest exagerat per transmetre sorpresa.

—Ho podem fer servir a la nova rondalla! —va exclamar en Zanacan—. Els animals. No cal que siguin els mateixos, és clar, sinó la idea de les llars amb noms d’animals, i potser coves també, i els animals amb què viatja.

—Ja t’he dit que la seva història real segurament és millor que qualsevol rondalla que ens inventem —va dir en Galliadal.

L’Ayla va somriure a en Zanacan.

—T’agradaria conèixer el Llop? Us agradaria? —va preguntar.

Els tres joves es van quedar parats i en Zanacan va tornar a esbatanar els ulls.

—Com es coneix un llop? No tenen noms i lligams, oi?

—No exactament —va dir l’Ayla—. Però nosaltres donem els nostres noms i lligams per conèixe’ns millor, oi? Els llops saben més de la gent i moltes coses del seu món a partir de l’olor. Si deixeu que us ensumi la mà, us recordarà.

—No n’estic segur. Serà bo o dolent? —va preguntar en Kaleshal.

—Si jo us presento, us considerarà amics —va dir l’Ayla.

—Llavors, crec que ho hauríem de fer —va dir la Gallara—. No voldria que un llop em considerés altra cosa que una amiga.

Quan l’Ayla va agafar la mà d’en Zanacan i la va atansar al morro del Llop, va sentir una lleugera resistència al començament, una voluntat de retirar-la. Però, la curiositat innata i l’interès del noi es van despertar de seguida que va veure que no passaria res dolent.

—Té el morro fred i humit —va observar.

—Això vol dir que està sa. Com creies que seria tocar el morro d’un llop? —va preguntar l’Ayla—. O el seu pelatge? Com creus que deu ser tocar-lo?

Li va moure la mà perquè toqués el cap de l’animal i sentís el pèl del coll i el llom. Va fer el mateix amb els altres dos nois, i molta gent els mirava des de certa distància.

—Té el pèl llis i aspre, i està calent —va afegir en Zanacan.

—Està viu. Els animals vius estan calents, la majoria. Els ocells estan molt calents, els peixos estan freds i les serps també ho poden estar —va explicar l’Ayla.

—Com saps tantes coses dels animals? —es va interessar la Gallara.

—És caçadora i ha caçat gairebé tots els animals que existeixen —va dir en Jondalar—. Pot matar una hiena amb una pedra, atrapar un peix amb les mans, i els ocells se li acosten quan xiula, però normalment els deixa anar. Aquesta primavera mateix, va dirigir una cacera de lleons i en va matar com a mínim dos amb el seu llançador.

—No vaig dirigir la cacera —va dir l’Ayla, arrufant el front—; la va dirigir en Joharran.

—Pregunteu-li-ho —va insistir en Jondalar—. Ell diu que tu vas dirigir la cacera. Eres tu la que coneixies els lleons i com encalçar-los.

—Em pensava que era una zelandoni, no una caçadora —va dir en Kaleshal.

—Encara no és zelandoni —va dir en Galliadal—. És una acòlita, en formació, però tinc entès que ja és una bona guaridora.

—Com pot saber tantes coses? —va demanar en Kaleshal en to dubtós.

—No va tenir altre remei —va respondre en Jondalar—. Va perdre la seva gent quan tenia cinc anys, va ser adoptada per uns desconeguts i va aprendre la seva manera de fer. Després, va viure uns anys tota sola abans que jo la trobés, o hauria de dir abans que ella em trobés; m’havia atacat un lleó. Ella em va rescatar i em va curar les ferides. Quan ho perds tot tan jove, has d’adaptar-te i aprendre de pressa per sobreviure. Està viva perquè va ser capaç d’aprendre moltes coses.

L’Ayla estava pendent del Llop, fent-li festes i rascant-lo darrere les orelles, amb el cap baix per no escoltar. Sempre li feia vergonya que la gent parlés d’ella com si les coses que havia fet fossin grans gestes. La feia sentir com si es cregués important, i això la incomodava. No es considerava important, i no li agradava destacar ni sentir-se diferent. Només era una dona i una mare, que havia trobat un home a qui estimar i persones com ella, la majoria de les quals havien acabat acceptant-la com a una més. Abans volia ser una dona del Clan com calia; ara, només una zelandonii com calia.

La Levela es va acostar a l’Ayla i al Llop.

—Crec que estan a punt de començar una altra rondalla —va comunicar—. Us quedeu a escoltar-la?

—Em sembla que no —va dir l’Ayla—. Potser en Jondalar es voldrà quedar; li ho preguntaré. Però jo ja vindré a escoltar rondalles en un altre moment. Tu t’hi quedes?

—Vaig a veure si hi ha alguna cosa bona per menjar; m’està agafant gana. Però també estic cansada; tornaré aviat al nostre campament —va dir la Levela.

—T’acompanyo a fer un mos. Després he d’anar a recollir la Jonayla a la teva germana. —L’Ayla va fer unes passes cap a en Jondalar i els altres, i va esperar per intervenir en la conversa—. Et quedes a escoltar la pròxima rondalla? —va preguntar.

—Què vols fer?

—Estic cansada i la Levela també. Volíem anar a veure si queda va alguna cosa per menjar —va dir l’Ayla.

—Em sembla bé. Podem tornar en un altre moment per escoltar més rondalles. En Jondecam, ve amb nosaltres? —va preguntar en Jondalar.

—Sí, vinc. —Van sentir la veu de l’home darrere seu—. No sé on aneu, però vinc.

Tots quatre van deixar el campament dels narradors i van anar a la zona on havien posat tot el menjar. Tot estava fred, però els talls de bisó i de cérvol continuaven sent bons. En un brou espès, es macerava alguna varietat d’unes arrels rodones, amb una fina capa de greix solidificat a sobre, que li donava més gust. El greix era un bé desitjat, relativament escàs en els animals salvatges i necessari per a la supervivència. Amagat rere unes safates d’os buides, van trobar un bol teixit, amb baies blaves rodones de diferents variants, que havien sobrat: grosella boixerola i nabius barrejats. Se les van partir encantats. L’Ayla fins i tot va trobar uns ossos per al Llop.

El cànid en va agafar un i se’l va guardar a la boca fins que va trobar un racó per ajeure’s còmodament i rosegar-lo, a prop del lloc on les persones menjaven. L’Ayla va embolicar un os que tenia més carn amb unes fulles grosses, que va trobar en el guarniment d’una safata, per endur-se’l al campament per després. Va guardar l’os al petit sarró, que feia servir per carregar coses, sobretot per a la Jonayla, com ara tires dures de pell, que a la nena li agradava mastegar, una gorra i una manta, i material absorbent, com llana de mufló per fer de bolquer. També portava l’esca per fer foc en una bosseta lligada a la cintura, i el seu plat i ganivet per menjar. Van trobar uns troncs, que algú havia arrossegat fins allà per seure, amb coixins a sobre.

—No deu pas quedar una mica de vi de la Mare? —va comentar en Jondalar.

—Ho vaig a mirar —va dir en Jondecam.

No en quedava ni gota, però en Laramar els havia vist arribar i va córrer a oferir-los un bot de barma acabat d’encetar. Va omplir les tasses personals dels dos homes, però tant l’Ayla com la Levela van dir que no en volien gaire, i que farien un glop de les begudes dels homes. L’Ayla no tenia ganes de fer-la petar amb aquell home. De seguida van tornar als troncs amb coixins que hi havia a prop del menjar. Quan van acabar, van tornar caminant tranquil·lament al refugi de la Proleva del campament de la Tercera Cova.

—Ja sou aquí. Heu tornat d’hora —va dir la Proleva, després que es freguessin les galtes per saludar-se—. Heu vist en Joharran?

—No —va dir la Levela—. Només hem escoltat una rondalla i hem menjat una mica. Era una història sobre l’Ayla, més o menys.

—De fet, era sobre el Llop. Era una rondalla sobre un noi que es convertia en un llop que estimava una noia —va puntualitzar en Jondalar—. El Llop ha vingut i ha trobat l’Ayla quan l’estaven explicant, i això ha agradat molt a en Galliadal i als tres joves de la seva llar, que l’ajudaven a explicar la rondalla.

—La Jonayla encara dorm. Us ve de gust una infusió calenta? —va preguntar la Proleva.

—No. Tornem al nostre campament —va dir l’Ayla.

—Tu no deus pas tornar també? —va dir la Velima a la Levela—. Amb prou feines ens hem vist. Vull saber coses del teu embaràs i de com et trobes.

—Per què no us quedeu aquí aquesta nit? —va suggerir la Proleva—. Hi ha lloc per a tothom, i a en Jaradal li encantarà veure el Llop quan es desperti.

La Levela i en Jondecam van acceptar de seguida. El campament de la Segona Cova era a la vora, i a la Levela li feia il·lusió estar amb la seva mare i la seva germana. A en Jondecam li semblava bé.

L’Ayla i en Jondalar es van mirar.

—De debò que hauria d’anar a veure els cavalls —va dir l’Ayla—. Hem marxat d’hora, i avui no crec que s’hagi quedat ningú al campament. Vull comprovar que estiguin bé, sobretot la Grisa. Pot ser una temptació deliciosa per a un caçador de quatre potes, encara que la Whinney i el Llamp la protegeixin. Estaré més tranquil·la si torno.

—Ho entenc. També és una mica la teva filla —va dir la Proleva.

L’Ayla va assentir i va somriure.

—I on és la Jonayla?

—És allà baix, dormint amb la Sethona. És una llàstima bellugaria. Segur que no us voleu quedar?

—Ens agradaria, però un dels problemes de tenir cavalls com a amics és que te’n sents responsable, sobretot si els tens ficats en un tancat on poden entrar els caçadors de quatre potes —va dir en Jondalar—. L’Ayla té raó; hem d’anar a veure què fan.

La noia havia embolicat el nadó amb la manta i se l’estava penjant al maluc. La nena es va despertar un moment, però després es va arraulir, es va atansar a la seva mare i es va tornar a adormir.

—T’agraeixo molt que l’hagis vigilat, Proleva. Les rondalles eren interessants i era més fàcil d’escoltar sense interrupcions —va dir l’Ayla.

—Ho he fet encantada. Aquestes nenes s’estan coneixent i comencen a entretenir-se juntes. Crec que seran bones amigues —va dir la Proleva.

—Ha estat divertit veure-les juntes —va dir la Velima—. És bo que les cosines es vegin sovint.

L’Ayla va fer un senyal al Llop, que va recollir el seu os, i tots van anar a l’allotjament d’estiu. En Jondalar va escollir una torxa que estava clavada a terra, una de les moltes que il·luminaven el camí fora del refugi, i va comprovar si quedava prou material de cremar perquè els durés fins que arribessin al campament.

Es van allunyar del fulgor brillant de les fogueres del campament principal i es van endinsar a la fonda foscor de la nit. L’obscuritat els va embolcallar amb una intensitat que absorbia la llum i semblava esmorteir la flama de la torxa.

—Que fosc. Avui no hi ha lluna —va dir l’Ayla.

—Però hi ha núvols —va dir en Jondalar—. Ens tapen les estrelles; no se’n veuen gaires.

—Quan s’ha ennuvolat? No m’hi he fixat quan érem al campament.

—Això és perquè les fogueres distreuen i la llum t’omple els ulls. —Van caminar en silenci una estona, fins que en Jondalar va dir—: De vegades, tu omples els meus ulls i m’agradaria que no hi hagués sempre tanta gent.

Ella va somriure i el va mirar.

—Quan veníem cap aquí i només érem nosaltres dos, i la Whinney, el Llamp i el Llop, sovint enyorava la gent. Ara que tenim gent, me n’alegro, però de vegades recordo quan estàvem sols tu i jo i podíem fer el que volíem sempre que ens venia de gust. Potser no sempre, però moltes vegades.

—Jo també hi penso —va dir en Jondalar—. Recordo quan et mirava, i tu senties com s’omplia la meva virilitat, i ens podíem parar i compartir els plaers. No havia d’anar amb en Joharran a veure gent per organitzar jo què sé què o fer alguna cosa per a la mare o, senzillament, veure tanta gent a prop, que no hi ha lloc per parar-nos a relaxar-nos i fer el que ens vingui de gust.

—Jo penso el mateix —va dir l’Ayla—. Recordo quan et mirava i sentia dins meu allò que només tu em pots fer sentir, i sabia que si et feia el senyal, em faries sentir una altra vegada així perquè em coneixes millor que jo mateixa. I no havia de pensar a cuidar un infant, i potser més d’un alhora, o organitzar un banquet amb la Proleva, o ajudar la Zelandoni a cuidar algú que està malalt o ferit, o aprendre uns tractaments nous, o recordar els cinc colors sagrats, o com es fan servir les paraules de comptar. Per més que m’agradi tot això, de vegades et trobo a faltar, Jondalar, trobo a faltar estar només amb tu.

—Tenir la Jonayla no em fa res. M’agrada veure’t amb ella. De vegades, això m’omple encara més, i puc esperar que la nena estigui satisfeta. El problema és que sempre ve algú i ens interromp, i llavors o tu o jo hem d’anar a alguna banda. —Es va inclinar per fer-li un petó i van continuar caminant en silenci.

No era una llarga caminada, però quan s’acostaven al campament de la Novena Cova, gairebé van ensopegar amb una foguera apagada abans de veure-la. No n’hi havia cap d’encesa, ni una trista brasa ni una tenda amb llum a dins ni un badall de claror entre els taulons. Sentien l’olor dels vestigis de velles fogueres, però semblava que allà no hi hagués ningú des de feia estona. Totes les persones de la cova més nombrosa de la regió havien marxat del campament.

—Aquí no hi ha ningú —va dir l’Ayla, molt estranyada—. Se n’ha anat tothom. Si descomptem els que han sortit a caçar o han anat de visita, la resta deuen ser tots al campament principal.

—Aquest és el nostre allotjament, o això em sembla —va dir en Jondalar—. Hauríem d’encendre una foguera a dins per escalfar-nos. Després podem anar a veure els cavalls.

Van portar a dins una mica de llenya i excrements secs d’urs que estaven amuntegats per fora, i van encendre una foguera a la petita llar de foc que havien muntat a prop dels espais per dormir. El Llop va entrar amb ells i va amagar el seu os en un clotet, a prop d’un tros de paret que no feia servir gairebé mai ningú fora d’ell. L’Ayla va mirar si hi havia aigua al gran bot del costat de la llar principal.

—També hem d’anar a buscar aigua —va dir—; no en queda gaire. Ara anem a veure els cavalls. Després hauria d’alletar la Jonayla, que ja es comença a impacientar.

—Hauria d’agafar una torxa nova; aquesta s’apagarà aviat —va dir en Jondalar—. Demà em dedicaré a fer-ne més.

Va encendre una torxa nova amb l’ajuda de la vella i va llençar les restes d’aquesta a la foguera. Quan van sortir del refugi, el Llop els va seguir. L’Ayla va sentir que l’animal feia un gruny sord quan s’apropaven a la tanca del clos dels cavalls.

—Passa alguna cosa —va dir, i va arrencar a córrer.

En Jondalar va aixecar la torxa per escampar més la llum. A prop del centre del clos, hi havia un bony estrany. A mesura que s’acostaven, el Llop grunyia més fort. Quan van ser més a prop, van veure un pelatge esponjós, gris clar i clapat, amb una cua llarga i molta sang.

—És un lleopard, un lleopard de les neus jove, crec. L’han matat a coces. Què fa aquí un lleopard de les neus? Els agraden les terres altes —va dir l’Ayla.

Va córrer cap a un refugi amb coberta que havien construït per als cavalls per si plovia, però estava buit.

—Whiiinney —va cridar—. Whiiinnney! —I va fer un gran renill que a en Jondalar li va sonar exactament com un cavall.

Era el nom que havia posat originalment a l’euga; el nom que li deia tothom, Whinney. Era una adaptació de l’Ayla al llenguatge dels homes. Va tornar a renillar i després va fer el seu xiulet especial, molt fort. Finalment, a la llunyania, van sentir un renill que els contestava.

—Llop, vés a buscar la Whinney —va dir l’Ayla al cànid.

L’animal va sortir disparat en la direcció del renill, i l’Ayla i en Jondalar el van seguir. Van travessar la tanca per on els cavalls l’havien fet caure per sortir, i la noia va entendre com s’havien escapat.

Van trobar els tres cavalls a prop d’un rierol, a la part de darrere del campament de la Novena Cova. El Llop estava assegut, custodiant-los, però l’Ayla va veure que no s’hi acostava gaire. Era evident que els cavalls havien patit un gran ensurt, i que el llop percebia que, en aquell moment, fins i tot el carnívor més conegut els era una amenaça. L’Ayla va córrer cap a la Whinney, però va frenar quan va veure que l’euga la mirava esfereïda, amb el morro arrufat, les orelles, els narius i els ulls apuntant-la, centrats en ella, i bellugant el cap lleugerament.

—Encara tens por, oi? —L’Ayla va parlar a l’euga afectuosament en el seu llenguatge especial—. No m’estranya, Whinney. —Ara també va dir el nom de l’euga com ho faria un cavall, però més baixet—. Sento haver-vos deixat sols i que us hagueu hagut de defensar d’aquell lleopard, i que no hi hagués ningú per sentir-te quan cridaves demanant ajuda.

Havia avançat a poc a poc cap al cavall mentre parlava, fins que finalment va poder encerclar-li el coll amb els braços. El cavall es va calmar, va repenjar el cap a l’espatlla de la noia, i ella es va repenjar a l’euga, en la posició de consol que havia esdevingut el seu costum des dels primers dies a la vall.

En Jondalar la va imitar xiulant, per cridar el Llamp que encara estava espantat. Va clavar la torxa a terra i després es va atansar al jove semental, i el va acariciar i li va rascar els llocs que li agradaven. Les atencions dels seus amics humans van tranquil·litzar els animals, i aviat s’hi va afegir també la Grisa, que va mamar una mica de la seva mare i després va anar cap a l’Ayla perquè la toqués i l’acariciés. En Jondalar també va acariciar la petita poltra. Fins que no van estar tots cinc junts, sis incloent-hi la Jonayla, que estava desperta i somicant a la manta, el Llop no s’hi va apropar.

Encara que la Whinney i el Llamp el coneguessin des que era un cadell de quatre setmanes i haguessin ajudat l’Ayla a criar-lo, l’olor del llop continuava sent la d’un carnívor; un devorador de carn amb uns cosins salvatges, que sovint caçaven cavalls. El Llop havia percebut el malestar dels cavalls, segurament per l’olor de la por, i sabia que havia d’esperar que tornessin a estar tranquils abans d’aproximar-s’hi. Quan ho va fer, va ser ben rebut pel ramat de persones i cavalls que l’havia acollit; l’únic ramat que coneixia.

En aquell moment, la Jonayla va decidir que li tocava a ella i va deixar anar un bram de fam. L’Ayla la va treure de la manta i la va aguantar a un pam de terra perquè orinés. Quan la nena va acabar, l’Ayla la va seure al llom de la Grisa, aguantant-la amb una mà mentre estirava la manta i es treia un pit amb l’altra mà. De seguida va tornar a tenir la nena embolicada, se la va col·locar al pit i la va alletar.

Per tornar, van fer una marrada al voltant del recinte, conscients que els cavalls no hi voldrien tornar a entrar. L’Ayla va pensar que ja es desfaria de les restes del lleopard més tard i, pel que feia al clos, no n’estava segura. En aquell moment, no volia tornar a tancar els cavalls mai més i regalaria encantada les estaques i els taulons de fusta a qui els volgués, per fer-ne llenya o el que fos. Quan van arribar al seu allotjament, van portar els cavalls a una zona de la part de darrere, que no es feia servir gaire i encara hi creixia l’herba.

—Els hauríem de posar un ronsal i lligar-los en una estaca —va proposar en Jondalar—. Així no s’allunyaran.

—Crec que no poder córrer lliurement encara posaria més neguitosos la Whinney i el Llamp, després de l’ensurt. Em penso que, ara per ara, preferiran quedar-se a prop, si no és que alguna cosa els espanta, i llavors els sentiríem. Crec que deixaré el Llop aquí, de guàrdia, almenys aquesta nit. —Es va acostar a l’animal i es va ajupir—. Queda’t aquí, Llop. Queda’t aquí i vigila la Whinney, el Llamp i la Grisa. Queda’t a vigilar els cavalls.

No estava del tot segura que l’hagués entès, però quan l’animal es va asseure i va mirar cap als cavalls, l’Ayla va pensar que potser sí. Va treure l’os que havia guardat i l’hi va donar.

La petita foguera que havien encès dins el refugi s’havia apagat feia estona, o sigui que en van haver d’encendre una altra i porta r més llenya per mantenir-la. Llavors, l’Ayla va veure que l’alletament havia estimulat la Jonayla per produir alguna cosa més que aigua. Va estendre ràpidament una petita pila de cua de gat tova i fibres absorbents i va posar el cul nu de la nena a sobre.

—Jondalar, em portes el bot gran amb l’aigua que queda perquè la pugui rentar? Després vés a omplir-lo i omple també el petit —va demanar l’Ayla.

—Quina pudoreta que fa —va dir ell somrient i mirant amb adoració la nena, que considerava preciosa.

Va trobar el poal. Estava fet amb tiges de salze teixides estretament i amb una corda vermella tenyida amb ocre a la part de dalt, que sovint es feia servir per rentar grans brutícies de tota mena. Anava marcada amb aquell color perquè no es fes servir sense voler per beure aigua o per cuinar. En Jondalar el va agafar, es va endur el bot gairebé buit a la llar, el va omplir i va recollir el seu propi bot, fet amb un estómac d’íbex; el mateix amb què havien fet la manta portanadons per a la Jonayla i la gran de l’entrada. Va agafar una de les torxes apagades que hi havia a prop, la va apropar a la foguera per encendre-la i, després de recollir els bots, va sortir.

Els estómacs d’animal, si es rentaven amb molta cura i es cosien o lligaven els orificis de la part inferior, eren gairebé impermeables i resultaven excel·lents per fer servir de bot. Quan en Jondalar va tornar amb l’aigua, el poal amb aigua bruta era al costat del cistell nocturn, a la porta, i l’Ayla tornava a alletar la Jonayla amb l’esperança que així s’adormís.

—Ja que hi estic posat, aniré a buidar el poal i el cistell nocturn —va dir en Jondalar, clavant una punta de la torxa encesa a terra.

—Si vols… però afanya’t —va dir l’Ayla, mirant-lo amb un somriure lànguid i intencionat—. Crec que la Jonayla s’està adormint.

Ell va sentir la tensió immediatament a l’engonal i va somriure. Va penjar el gran bot a prop de la llar principal, al seu lloc habitual, una estaca clavada en un dels forts pilars de fusta que sostenien l’estructura, i es va endur l’altre a la zona de dormir.

—Tens set? —va preguntar, mentre mirava com l’Ayla alletava la nena.

—M’aniria bé una mica d’aigua. Pensava preparar una infusió, però crec que ho faré més tard —va dir.

En Jondalar va servir una mica d’aigua en una tassa, i la hi va donar. Després, va tornar a la porta. Va buidar el poal al cistell nocturn, va recollir la torxa i va tornar a sortir enduent-se el cistell nocturn i el poal brut. Va clavar la torxa a terra i va buidar el gran cistell pudent en una de les rases que la gent feia servir per desfer-se de les deixalles. Llençar aquestes brutícies no era una feina que agradés a ningú. Va recollir la torxa, va anar cap a l’extrem més baix del rierol, lluny de la zona que havien designat per recollir aigua. Va esbandir els dos recipients, deixant que l’aigua fluís i després, amb una pala feta amb una escàpula d’un animal, amb un extrem més prim i esmolat, que deixaven allà per fer-lo servir tots, va omplir de terra el cistell nocturn fins a una mica menys de la meitat. Llavors, amb sorra neta de la vora del curs d’aigua, es va rentar bé les mans. En acabat, va il·luminar el camí amb la torxa, i va recollir el cistell i el poal i va tornar a l’allotjament.

Va deixar el cistell nocturn al seu lloc; el poal, al costat; i la torxa encesa, en un agafador fet amb aquest fi, a prop de l’entrada.

—Ja està —va dir, somrient a l’Ayla. La noia encara tenia l’infant a la falda.

En Jondalar es va treure les sandàlies d’herba teixida amb què normalment es tapaven els peus a l’estiu, i es va estirar al costat d’ella, repenjat en un colze.

—La pròxima vegada, l’hi toca a un altre —va advertir l’Ayla.

—L’aigua està freda —va dir en Jondalar.

—Com les teves mans —va murmurar ella agafant-les-hi—. Te les hauria d’escalfar —va afegir, amb veu insinuativa.

En Jondalar la va mirar amb els ulls brillants, les pupil·les dilatades pel desig i la penombra interior de l’allotjament.