Capítol 31

L’Ayla es va aixecar ràpidament de la pedra, es va posar la roba neta, va recollir la bruta i la pell d’eixugar, i va xiular cridant el Llop per tornar a casa. Mentre pujava el camí cap al porxo de pedra del refugi, va recordar la primera vegada que es va banyar amb en Jondalar, i després quan la Marona i les seves amigues es van oferir a deixar-li roba.

L’Ayla havia acabat tolerant les altres dones que havien participat en la broma, però mai no havia superat l’aversió per la Marona, i evitava tenir contacte amb ella. El sentiment era més que mutu. La Marona no havia fet mai cap esforç per reconciliar-se amb la dona que en Jondalar havia portat a casa del seu viatge. S’havia tornat a aparellar el mateix estiu que l’Ayla i en Jondalar, però al segon matrimonial, i una altra vegada més recentment. L’aparellament tampoc no havia funcionat; feia un any que havia tornat a la Novena Cova per viure amb la seva cosina. Tot i amb això, no tenia fills.

L’Ayla no podia suportar aquella dona, i no entenia per què hi havia de pensar. Es va espolsar els pensaments de la Marona i es va concentrar en en Jondalar. «Estic contenta d’anar finalment a la Trobada d’Estiu», va pensar. «Puc muntar la Whinney i no trigaré gaire a arribar-hi, un dia a tot estirar, si no faig parades».

La Trobada d’aquell any se celebrava a uns trenta quilòmetres al nord, seguint el Riu, al lloc preferit de l’Ayla per fer-la. Era la mateixa ubicació on havia tingut lloc la primera trobada de zelandoniis a què havia assistit ella i en la qual s’havia aparellat amb en Jondalar. Aquestes reunions normalment esgotaven els recursos de la zona, però si es deixava reposar la terra, la Mare la curava de l’excés d’ús causat per la gran concentració de persones i es revifava per poder acollir-los de nou.

La noia va irrompre a l’allotjament, plena de vigor i entusiasme, i va començar a triar roba i objectes. Cantussejava monòtonament quan va entrar la Marthona.

—De sobte, estàs molt animada —va dir la vella.

—Me’n vaig a la Trobada d’Estiu. Ja no cal que observi el cel; he acabat la meva formació. No cal que em quedi més —va dir l’Ayla.

—Segur que estàs prou forta? —La veu de la Marthona tenia un matís de recança.

—M’has cuidat molt bé. Em trobo bé i tinc moltes ganes de veure en Jondalar i la Jonayla.

—Jo també els enyoro, però és molt lluny per anar-hi sola. Crec que t’hauries d’esperar que vingués el pròxim caçador quan li toqui el torn d’estar-se amb nosaltres. Així te’n podries anar amb en Forason —va proposar la Marthona.

—Hi aniré amb la Whinney. No tardaré gaire. Hi puc arribar en un dia o dos a tot estirar —va dir la noia.

—Sí, suposo que tens raó. M’oblidava que aniries amb el teu cavall i amb el Llop —va dir la Marthona.

L’Ayla va notar la desil·lusió de la dona, i de sobte es va adonar que ella també hauria volgut anar a la Trobada i que la seva salut encara era preocupant.

—Com et trobes? No me n’aniré si em dius que no estàs bé.

—No, per mi no et quedis —va dir la Marthona—. Estic molt millor. Si m’hagués trobat tan bé al començament de l’estació, potser també hi hauria anat.

—Per què no véns amb mi? Podries seure sobre la Whinney. Trigaríem una mica més, però un dia com a molt —va proposar l’Ayla.

—No. El cavall m’agrada molt, però no vull seure-hi a sobre. Si t’he de ser franca, em fa una mica de por. Però tens raó, te n’has d’anar. Has d’explicar a la Zelandoni que has estat «cridada». Imagina’t la sorpresa que tindrà.

—Tampoc no queden gaires dies d’estiu. Aviat començaran a tornar tots —va dir l’Ayla, per intentar suavitzar la separació.

—Em sento dividida en aquesta qüestió —va dir la Marthona—. Tinc ganes que s’acabi la Trobada d’Estiu i que la Novena Cova torni, però no em fa il·lusió que comenci l’hivern. Suposo que és el que passa quan et fas vella.

El següent que havia de fer l’Ayla per preparar el viatge era buscar en Lorigan i en Forason. Sabia on trobaria en Jonclotan, amb la Jeralda. Gairebé tots estaven asseguts a la vora del foc comunitari, acabant de menjar.

—Ayla, seu amb nosaltres —va oferir la Jeralda—. Menja alguna cosa. N’hi ha molt i encara està calent.

—Em sembla que sí. Últimament em moro de gana —va assentir l’Ayla.

—No m’estranya —va dir la Jeviva—. Com et trobes?

—Molt més descansada —va contestar la noia, i va somriure—. M’he decidit a anar-me’n aviat a la Trobada d’Estiu. He acabat l’observació del cel i no tinc motius per quedar-me, però crec que hauríem de sortir a caçar una vegada més abans que me’n vagi, tant per vosaltres, com per endur-me alguna cosa a la Trobada. Segurament, a hores d’ara no quedaran animals a prop del campament de reunió, perquè els que no hagin mort ells evitaran passar per allà.

—No te’n deus voler anar abans que arribi el meu fill, oi? —va preguntar la Jeralda.

—Si no el tens els pròxims dies, sí —va dir l’Ayla—. Tot i que m’agradaria quedar-me i veure néixer aquest infant sa i bo. Has passejat?

—Sí que he passejat. M’agradaria que hi fossis per ajudar-me.

—Hi ha la teva mare, i altres dones que entenen de parts, per no parlar d’en Jonclotan. No crec que tinguis dificultats, Jeralda —va dir l’Ayla. Va mirar els tres caçadors—. Voleu que anem a caçar demà al matí?

—No pensava sortir fins d’aquí a uns dies, però ja m’està bé —va dir en Lorigan—. Puc anar-hi demà si vols marxar aviat. He de reconèixer que m’he acostumat a la nostra petita partida de caça, amb el llop. Crec que treballem bé junts.

—Per on vols anar? —va preguntar en Jonclotan.

—Fa temps que no anem cap al nord —va dir en Forason.

—He evitat aquesta direcció perquè no sé fins on han hagut d’arribar els caçadors de la Trobada d’Estiu. Estic segur que els animals comencen a escassejar a la vora del campament. Per això els vull portar alguna cosa. Tinc el baiard de la Zelandoni. El puc fer servir per endur-me’n un animal ben gros —va dir l’Ayla.

—És segur? —va preguntar la Jeviva—. No atrauràs un animal carnívor? Potser no hi hauries d’anar sola.

La Marthona també hi era, però no va dir res. No creia que allò fes por a l’Ayla si estava decidida a marxar.

—El Llop m’avisarà i crec que entre els dos podem foragitar qualsevol caçador de quatre potes —va contestar l’Ayla.

—Fins i tot un lleó de les cavernes? —va preguntar la Jeralda—. Vols dir que no hauries d’esperar que t’acompanyessin els caçadors?

L’Ayla sabia que la noia buscava una raó perquè es quedés i l’ajudés en el part.

—No recordes quan vam caçar un ramat de lleons de les cavernes que intentaven instal·lar-se massa a prop de la Tercera Cova? No ho podíem permetre; era massa perillós. Els nens o els vells haurien estat una presa fàcil i els havíem de fer fora. Quan vam matar el lleó i un parell de lleones, la resta va fugir.

—Sí, però era tota una partida de caça, i ara tu estaràs sola —va dir la Jeralda.

—No, tindré el Llop i la Whinney. Als lleons els agrada perseguir una presa dèbil. Crec que l’olor de nosaltres tres els desorientarà, i jo tindré a mà el llançador. A més a més, si marxo de bon matí, hi podria arribar abans que es faci de nit —va dir l’Ayla. Dirigint-se als caçadors, va afegir—: Demà podríem anar cap al sud-oest.

La Marthona es va quedar apartada escoltant la conversa. «L’Ayla seria una gran cap», pensava l’antiga cap de la Novena Cova. «Es fa càrrec d’una situació sense ni adonar-se’n, li surt natural. Crec que serà una zelandoni imponent».

L’endemà, els caçadors van tornar arrossegant dos grans cérvols roigs amb uns asts enormes. L’Ayla volia tornar a buscar la Whinney perquè els ajudés a carregar-los, però els altres caçadors ni hi van pensar. Van escorxar els animals, els van buidar els estómacs, els van netejar els intestins i van llençar les entranyes, però van conservar la resta d’òrgans interns; van recollir el banyam i es van posar a arrossegar-los. Estaven acostumats a portar ells mateixos les preses a casa.

Dos dies després, l’Ayla estava a punt per marxar. Ho va carregar tot al baiard de la Zelandoni, inclòs el cérvol embolicat amb una estora d’herba teixida, que la Marthona li havia ajudat a confeccionar. Tenia la intenció d’anar-se’n l’endemà al matí, per poder arribar al campament de la Trobada d’Estiu al vespre, sense haver de forçar la Whinney més del compte. Però hi va haver un retard no del tot inesperat: la Jeralda es va posar de part en plena nit. L’Ayla se’n va alegrar. Havia supervisat l’embaràs tot l’estiu, i no li agradava deixar-la ara que estava tan a prop del final. Però no estava segura de quan pariria la dona, si al cap de pocs dies o de tota una lluna.

Aquesta vegada, la sort va estar a favor de la Jeralda. Va donar a llum una nena abans de migdia. La seva parella i la seva mare estaven tan emocionats com ella. Després de menjar i quan la dona descansava tranquil·lament, l’Ayla es va posar neguitosa. Ho tenia tot preparat. D’altra banda, si la carn es passava una mica sovint era més saborosa, però si es deixava passar massa temps es podia tornar excessivament forta, almenys per al seu gust. No tardaria gens a recollir i marxar; se’n podia anar de seguida. Però si se n’anava, segurament hauria de fer nit pel camí. Es va decidir a marxar igualment.

Després d’acomiadar-se i donar les últimes instruccions a la Jeviva, la Jeralda i la Marthona, l’Ayla es va posar en marxa. Li agradava muntar tota sola la Whinney, amb el Llop trotant al costat, i els dos animals també semblaven passar-s’ho bé. El temps era càlid, però la manta de muntar sobre el llom de la Whinney era còmoda i absorbia part de la suor de la dona i el cavall. L’Ayla duia una túnica curta i una faldilla tapall, semblant a la que es posava quan ella i en Jondalar havien viatjat al pic de l’estiu, i això li va recordar el seu viatge i va fer que enyorés en Jondalar encara més.

El seu cos, que s’havia engreixat els darrers anys per la falta d’exercici, s’havia tornat a aprimar amb l’experiència terrible de la cova. Els pits, que se li havien omplert quan alletava la Jonayla i una altra vegada amb aquest embaràs, havien tornat a la talla normal, i el seu to muscular encara era bo. Sempre havia estat forta i musculada i, tot i que ja es pogués comptar vint-i-sis anys, o això creia, era si fa no fa com quan se’n podia comptar disset.

Va muntar fins a la posta de sol i va acampar al costat del Riu. Dormir tota sola a la tenda petita li va recordar en Jondalar una altra vegada. Es va tapar amb les pells i va tancar els ulls, i va continuar tenint visions de l’home alt dels ulls blaus seductors, desitjant que hi fos per abraçar-la, desitjant sentir els seus llavis sobre els d’ella. Es va girar, va tancar els ulls i va intentar dormir. No parava de girar-se i remenar-se però no aconseguia dormir. El Llop era al seu costat i somicava.

—No et deixo dormir, Llop? —va preguntar l’Ayla.

L’animal es va asseure i va treure el morro per sota l’obertura de la tenda, grunyint baixet. Va passar per sota la porta triangular, i el gruny es va tornar més amenaçador.

—Llop! On vas, Llop?

Ràpidament, l’Ayla va deslligar la porta per sortir, però abans es va girar per agafar el llançador i un parell de javelines. La lluna era minvant, però feia prou claror perquè es distingissin les formes reflectides. Va veure el baiard i que la Whinney se n’apartava. Fins i tot amb la limitada claror de la lluna, podia distingir que l’euga estava nerviosa per la manera com es movia. El Llop s’arrossegava cap al baiard, però lleugerament apartat. Llavors, va entrellucar una forma, un cap rodó amb dues orelles sobresortint i acabades en plomalls.

«Un linx!», va pensar.

Tenia records del gran felí amb pèl clapejat groc i blanc, cua curta i gruixuda, i orelles peludes, i potes llargues, que podien córrer a gran velocitat. Havia estat la primera topada amb un linx el que l’havia animat a aprendre a llançar dues pedres seguides amb la fona, per no quedar-se desarmada després d’un llançament. Va comprovar que tenia més d’una javelina mentre en muntava una al llançador, a punt per disparar.

Llavors va veure la silueta de l’animal lliscant cap al baiard.

—Aaaiiiii! —va cridar, corrent cap al felí—. Fora d’aquí! Això no és teu! Fora! Fora d’aquí!

Sobresaltat, el linx va fer un gran salt i va fugir corrent. El Llop el va perseguir, però al cap d’un moment, l’Ayla el va cridar amb un xiulet. L’animal va frenar i, quan ella va tornar a xiular, es va girar i va tornar.

La noia havia portat una mica d’esca. La va fer servir per intentar revifar les brases de la foguera que havia encès abans i escalfar una mica d’aigua per preparar una infusió i menjar-se un pastís de viatge abans de tornar al llit. Però les brases s’havien apagat i va haver de començar de cap i de nou. Quan va tenir l’esca encesa, va fer servir una peça com a torxa per buscar més llenya. Era en una planúria travessada pel mig pel Riu. Hi havia uns quants arbres a prop d’aquest, però la llenya era tota verda. En canvi, hi havia herba seca i tifes d’animal, segurament de bisó o d’ur. Era suficient per mantenir el foc encès una estona. Va estendre la màrfega al costat del foc i s’hi va ficar amb el Llop al costat. La Whinney també es va quedar al costat de l’Ayla i de la foguera.

Es va endormiscar a estones, però qualsevol soroll la despertava. Sense prendre’s la molèstia de revifar el foc, es va tornar a posar en marxa amb la primera claror, i només es va parar perquè el cavall, el llop i ella beguessin aigua del Riu. Es va menjar un altre pastís de viatge pel camí, i va albirar la fumera de les fogueres del campament abans de migdia. L’Ayla va saludar amb la mà alguns amics que va trobar al Riu, i es va dirigir amb el baiard cap a l’espai de riu amunt on la Novena Cova havia acampat la primera vegada.

Va anar directament a la comella envoltada d’arbres. El senzill corral fet de fusta la va fer somriure. Els cavalls la van saludar renillant tan bon punt la van ensumar. El Llop va córrer a fregar el morro amb el Llamp, que era el seu amic des que eren cadells, i amb la Grisa, que protegia des que va néixer. Se sentia gairebé tan protector amb ella com amb la Jonayla.

Fora dels cavalls, el campament semblava abandonat. El Llop va ensumar una tenda, i quan ella va entrar amb la seva màrfega va veure que l’animal estava al costat de les pells de la Jonayla. La va mirar somicant il·lusionat.

—Vols anar a buscar-la, Llop? Vés, Llop, busca la Jonayla —va dir, fent-li el senyal que indicava que era lliure de marxar.

El llop va sortir de la tenda, va ensumar el terra per destriar l’olor de la nena d’entre totes les altres i va sortir disparat, ensumant la terra de tant en tant. La gent havia vist arribar l’Ayla i, abans que aquesta pogués descarregar la carn, van arribar familiars i amics per saludar-la. En Joharran va ser el primer, amb la Proleva al darrere.

—Ayla! Has vingut! —va exclamar en Joharran, corrent per abraçar-la—. Com està la mare? No saps com l’enyorem. Us hem enyorat a totes dues.

La Proleva va ser la següent d’abraçar-la.

—Sí, com està la Marthona? —va preguntar, donant temps a l’Ayla perquè contestés.

—Diria que millor. Quan me’n vaig anar, va dir que si s’hagués trobat tan bé quan vau marxar tots, potser hauria vingut —va contestar la noia.

—Com està la Jeralda? —va preguntar llavors la Proleva.

L’Ayla va somriure.

—Ahir va tenir una nena. L’infant sembla perfectament sa; no crec que sigui prematur. Tots dos semblen estar bé. La Jeviva i en Jonclotan estan molt contents.

—Sembla que has portat alguna cosa —va dir en Joharran, assenyalant el baiard.

—En Lorigan, en Forason, en Jonclotan i jo vam sortir de caça —va explicar l’Ayla—. Vam topar amb un ramat de cérvols roigs a la vall de l’Herba i vam matar dos mascles. En vaig deixar un a la cova, que els durarà força, i l’altre l’he portat. Vaig pensar que una mica de carn seria ben rebuda. Sé que els animals comencen a escassejar en aquesta època. El vam tastar abans que me n’anés. Són bons; ja comencen a acumular greix per a l’hivern.

Havia arribat més gent de la Novena Cova i d’altres coves. En Joharran i un parell d’homes es van posar a descarregar el baiard.

En Matagan, el primer aprenent d’en Jondalar, va arribar corrent, malgrat la coixesa, i la va saludar amb entusiasme.

—La gent preguntava quan vindries. La Zelandoni deia que apareixeries en qualsevol moment. Però ningú no s’esperava que fos a migdia —va dir en Matagan—. En Jondalar estava segur que seria a la nit o més tard. Deia que quan decidissis venir, ho faries a cavall i faries el viatge en un dia.

—Tenia raó. Almenys és el que tenia pensat fer, però la Jeralda es va posar de part en plena nit, i va tenir la nena al matí. Jo estava massa nerviosa per esperar i vaig marxar a la tarda i vaig fer nit pel camí —va explicar l’Ayla. Després, mirant al voltant, va preguntar—. I en Jondalar? I la Jonayla?

En Joharran i la Proleva es van mirar, i ràpidament van dissimular.

—La Jonayla és amb nenes de la seva edat —va respondre la Proleva—. La zelandònia els ha donat coses per fer. Participaran en una celebració especial que han organitzat Aquells Que Serveixen.

—No sé segur on és en Jondalar —va dir en Joharran, arrufant el front com feia el seu germà.

Va mirar per sobre l’Ayla i va somriure.

—Però aquí hi ha algú que esperava poder-te veure.

La noia es va girar i va mirar en la direcció que indicava en Joharran: va veure un homenàs com un gegant, amb els cabells abundants i rojos i una barba arrissada també pèl-roja. Va obrir els ulls, sorpresa.

—Talut? Ets tu, Talut? —va cridar, corrent cap a l’home cepat.

—No, Ayla. No sóc en Talut. Sóc en Danug, però en Talut em va dir que em fessis una forta abraçada —va dir el jove, aixecant-la per abraçar-la.

La noia es va sentir embolcallada, aclaparada, gairebé sufocada per l’enormitat de l’home, però no aixafada. En Danug havia après feia temps a anar amb compte amb la seva força desmesurada. Era més alt que en Jondalar; feia més de dos metres. Tenia unes espatlles amples com les de dos homes normals junts i els braços gruixuts com les cuixes de qualsevol altre. L’Ayla no li podia abraçar el pit i, tot i que la cintura era més fina en proporció, tenia les cuixes i els panxells enormes.

La noia només coneixia algú tan gran com en Danug, en Talut, l’home amb qui s’havia aparellat la mare d’en Danug, el cap del Campament del Lleó dels Mamutois. De fet, en Danug encara era més gran.

—Et vaig dir que un dia et vindria a veure —va dir en Danug, quan la va deixar a terra—. Com estàs, Ayla?

—Oh, Danug —va respondre, amb els ulls plens de llàgrimes—. Estic tan contenta de veure’t. Quant temps fa que hi ets? Com t’has fet tan gran? Em sembla que ets més gran que en Talut!

Es va posar a parlar mamutoi sense dificultat però, tot i que s’entengués el que deia, les seves preguntes no seguien un ordre lògic.

—Jo també ho penso, però no gosaria dir-li-ho mai, a en Talut.

L’Ayla es va girar en sentir aquesta veu, i va veure un altre jove. No el coneixia, però quan se’l va mirar bé, va començar a veure-hi semblances amb altres persones que coneixia. S’assemblava a en Barzec, tot i que era més gran que l’home rabassut que es va aparellar amb la Tulie, la dona grossa que era cap del Campament del Lleó. Era la germana d’en Talut, i gairebé igual de gran. El jove s’assemblava una mica a tots dos.

—Druwez? —va dir l’Ayla—. Ets en Druwez?

—No m’estranya que reconeguessis aquest homenàs —va dir el jove, somrient a en Danug—, però no esperava que te’n recordessis de mi.

—Has canviat —va dir l’Ayla, abraçant-lo—, però veig la teva mare i en Barzec en tu. Com estan? I la Nezzie, i la Deegie, i tots els altres? —va preguntar, incloent-los a tots dos amb la mirada—. No us podeu imaginar com us he enyorat a tots.

—Ells també et troben a faltar —va dir en Danug—. Però hi ha algú més que té moltes ganes de conèixe’t.

Un noi alt amb un somriure tímid i els cabells llargs castanys s’esperava una mica enretirat. Es va avançar a instàncies dels dos joves mamutois. L’Ayla sabia que no el coneixia, però li sonava d’alguna cosa que no era capaç de precisar.

—Ayla dels Mamutois… ara zelandonii, suposo, et presento l’Aldanor dels s’armunais —va dir en Danug.

—S’armunai! —va exclamar l’Ayla.

De sobte va veure el que li era tan conegut del noi: la roba, sobretot la camisa. Estava tallada i decorada en l’estil singular d’aquell poble que ella i en Jondalar havien visitat sense proposar-ho durant el viatge. Li van venir els records a trompons. Era el poble que havia capturat en Jondalar, o més ben dit ho havia fet el Campament de l’Attaroa dels s’armunais. L’Ayla i el Llop, amb els cavalls, els havien seguit el rastre i l’havien trobat. Però no era la primera vegada que veia una camisa feta d’aquella manera. En Ranec, el mamutoi amb qui va estar a punt d’aparellar-se, en tenia una que havia bescanviat per talles.

Tot d’una, l’Ayla va ser conscient que s’estaven mirant fixament. Es va asserenar i va avançar cap al noi amb les mans allargades per saludar-lo.

—En nom de la Doni, la Gran Mare Terra, també coneguda com a Muna, sigues benvingut, Aldanor dels s’armunais —va dir.

—En nom de la Muna, et dono les gràcies, Ayla. —Va somriure tímidament—. Pots ser mamutoi o zelandonii, però sàpigues que els s’armunais et coneixen com a «S’Ayla, Mare de l’Estrella Llop, enviada per destruir l’Attaroa, la Perversa». Hi ha moltes històries sobre tu. Em pensava que no eres una persona real, que eres una llegenda. Quan en Danug i en Druwez van parar al nostre campament i van dir que farien un viatge per veure’t, els vaig demanar si m’hi podia afegir. No em puc creure que et conegui de veritat!

L’Ayla va somriure i va brandar el cap.

—No sé res d’històries i llegendes —va dir—. Sovint la gent creu el que vol creure.

«Sembla un bon noi», va pensar.

—T’he portat una cosa, Ayla —va dir en Danug—. Si entres, te la donaré.

L’Ayla va seguir en Danug a una estructura petita coberta de pells, que devia ser la seva tenda de viatge, i va mirar com el noi remenava els fardells. Finalment, va treure un petit objecte ben embolicat i lligat amb cordill.

—En Ranec em va demanar que t’ho donés personalment.

L’Ayla va desembolicar el paquetet. Tenia els ulls esbatanats i va esbufegar de sorpresa quan va veure el que era: un cavall tallat d’un ullal de mamut, tan petit que li cabia a la mà, però tan exquisit que semblava viu. Tenia el cap avançat com si tallés el vent. La crinera, en punta, i el pèl, grenyut, estaven tallats amb unes ratlles que insinuaven la textura aspra de la pell sense amagar la forma robusta del petit cavall estepari. Sobre l’animal s’havia fregat un to d’ocre groc, el color del fenc sec, perquè s’assemblés al color del cavall que ella coneixia, i un to negrós li tenyia les parts baixes de les potes i el llom.

—Oh, Danug. Quina preciositat. És la Whinney, oi? —va exclamar l’Ayla, entusiasmada i amb els ulls espurnejant.

—Sí, i tant. El va començar a tallar quan te’n vas anar.

—Crec que la cosa més difícil que he fet en la meva vida va ser dir a en Ranec que me n’anava amb en Jondalar. Com està?

—Està molt bé, Ayla. Aquell estiu es va aparellar amb la Tricie, la dona que va tenir el fill que segurament venia de l’esperit d’ell. Ja té tres fills. És molt decidida, però s’entenen bé. Es posa a dir bogeries, i en Ranec només somriu. Diu que estima el seu esperit. No es pot resistir al seu somriure i l’estima de veritat. Però no crec que t’oblidi mai. Al començament, això va ser un problema entre ells dos.

—Quin problema? —va preguntar l’Ayla, preocupada.

—Home, en Ranec la deixa fer en gairebé tot, i crec que al començament la Tricie es pensava que era tou perquè cedia tan fàcilment. Va començar a burxar-lo, per veure fins on podia arribar: li exigia coses, volia que li portés això o allò. Ell s’ho prenia com un joc. Per molt esbojarrat que fos, sempre li portava el que li demanava, i a sobre amb un somriure dels seus. Ja saps de què parlo.

—Sí, i tant —va dir l’Ayla, somrient però amb els ulls humits—. Content de si mateix, com si hagués guanyat un concurs i estigués encantat de ser tan espavilat.

—Llavors ella va començar a canviar-li tot —va continuar en Danug—. L’espai de treball, les eines, totes les coses especials que havia acumulat i ordenat. Ell la va deixar fer. Crec que volia saber fins on era capaç d’arribar. Jo era amb ells el dia que la Tricie va decidir canviar de lloc aquest cavall. No havia vist mai en Ranec tan enfadat. No va alçar la veu ni res d’això; només li va dir que el tornés a deixar al seu lloc. Ella es va quedar parada. No s’ho podia creure; sempre havia cedit. Ell li va repetir que el deixés al seu lloc, i com que no ho va fer, li va agafar el canell i l’hi va prendre. Li va dir que no el tornés a tocar mai més i la va advertir que, si ho feia, trencaria el vincle d’aparellament i en pagaria el preu. Va dir que l’estimava, però que hi havia una part d’ell que no tindria mai. Si ella no ho podia acceptar, ja se’n podia anar.

»La Tricie va marxar corrent i plorant, però en Ranec només va tornar a desar el cavall, va seure i va continuar tallant. Quan ella va tornar, era de nit. No vaig poder evitar sentir-ho, perquè tenen la llar al costat de la meva, i també perquè tenia ganes de sentir-ho, suposo. Ella li va dir que es volia quedar encara que t’estimés a tu. Va prometre no tornar a tocar el cavall. I no ho va fer. Crec que el va començar a respectar i que es va adonar del que sentia per ell. És feliç, Ayla. No crec que t’oblidi mai, però és feliç.

—Jo tampoc no l’oblidaré mai. Encara hi penso de vegades. Si no hagués estat per en Jondalar, hauria pogut ser feliç amb ell. L’estimava, però estimava més en Jondalar. Parla’m dels fills de la Tricie —va demanar.

—Aquella barreja d’esperits ha produït un resultat interessant —va explicar en Danug—. El gran és un nen, però ja el coneixes, oi? La Tricie el va portar a aquella Trobada d’Estiu.

—Sí, el vaig veure. Era molt blanc; encara ho és tant?

—Té la pell més blanca que he vist en ma vida, fora dels llocs on està plena de pigues. La Tricie té els cabells pèl-rojos i la pell molt blanca, però no tant com ell. Té els ulls blaus clars i els cabells d’un roig panotxa. No suporta el sol, perquè es crema i, si és molt brillant, li fa mal als ulls. Però fora d’això, s’assembla a en Ranec. Es fa estrany veure’ls junts: la pell bruna d’en Ranec al costat de la blanca d’en Ra, però la cara és la mateixa. Té el sentit de l’humor d’en Ranec, però encara més. Ja fa riure tothom i li agrada viatjar. Em sorprendria que no acabés com a narrador ambulant. Es mor de ganes de ser gran i fer la seva. Volia venir amb nosaltres en aquest viatge. Si hagués estat més gran, ens l’hauríem endut. Hauria estat una gran companyia.

»La nena és una bellesa. Té la pell fosca, però no marró com la d’en Ranec. Els cabells negres com la nit, però amb uns rínxols menys marcats. Té els ulls negres i seriosos. És tranquil·la i delicada, però juraria que no hi ha home que la vegi sense quedar captivat. No tindrà problemes per trobar parella.

»L’infant és tan fosc com en Ranec, però encara que costi de dir perquè és molt petit, crec que s’assemblarà més a la Tricie.

—Sembla que la Tricie ha estat una bona aportació al Campament del Lleó, Danug. M’agradaria conèixer els seus fills. Jo també tinc una nena —va dir l’Ayla, i de sobte va recordar que podria haver tingut un altre infant aviat, si no hagués sentit la «crida» de la cova.

«M’agradaria dir-li que el que fa el fill és alguna cosa més que la barreja d’esperits», va pensar.

—Ja ho sé. He conegut la Jonayla. S’assembla a tu, però té els ulls d’en Jondalar. Tant de bo me la pogués endur perquè conegués tothom. La Nezzie es tornaria boja. Jo ja n’estic enamorat, com em vaig enamorar de tu quan era petit —va dir en Danug amb un rialla de felicitat.

L’Ayla es va quedar tan parada, que el noi va riure encara més, i va ser com sentir en Talut rient sorollosament a través d’en Danug.

—Enamorat de mi?

—No m’estranya que no te n’adonessis. Entre en Ranec i en Jondalar, ja tenies prou coses al cap, però jo no podia parar de pensar en tu. Somniava amb tu. De fet, encara t’estimo, Ayla. T’agradaria tornar al Campament del Lleó amb mi?

Ho deia somrient i amb un espurneig als ulls, però hi havia alguna cosa més. Un indici d’anhel melancòlic; un desig que sabia que no satisfaria mai.

L’Ayla va mirar a terra i va canviar de tema.

—Parla’m de la resta. Com estan la Nezzie i en Talut, i la Latie i la Rugie?

—La mare està bé; només es va fent gran. En Talut s’està quedant calb i li fa molta ràbia. La Latie està aparellada, té una nena i encara parla de cavalls. La Rugie busca parella, o més ben dit els joves la busquen a ella. Ha passat pels Primers Ritus, i la Tusie també, alhora. Ah, i la Deegie té dos fills. Em va dir que et donés records. No vas arribar a conèixer el seu germà, en Tarneg, oi? La seva parella té tres menuts. Van construir un altre allotjament de terra, a prop; la Deegie i en Tarneg en són els caps. La Tulie està contenta de poder veure els seus néts gairebé cada dia. I té una altra parella. En Barzec diu que és massa dona per a un sol home.

—El conec? —va preguntar l’Ayla.

En Danug va somriure.

—La veritat és que sí. És en Wymez.

—En Wymez! Vols dir l’home de la llar d’en Ranec, el tallador de sílex que en Jondalar admira tant? —va preguntar l’Ayla.

—Sí, aquest Wymez. Ens va sorprendre a tots, a la Tulie també, crec. I el Mamut se n’ha anat a l’altre món. En tenim un de nou, però ens costa acostumar-nos que hi hagi una altra persona a la Tercera Llar.

—Em sap molt de greu; l’estimava. M’he format per ser La Que Serveix La Mare, però ell va ser qui ho va començar tot. Gairebé he acabat —va dir l’Ayla.

No volia dir res més fins que no enraonés amb la Zelandoni.

—Això és el que ens va dir en Jondalar. Sempre vaig pensar que serviries la Mare. Si no, el Mamut no t’hauria adoptat. Hi va haver un moment que el Campament del Lleó creia que series el seu mamut, quan el vell deixés aquest món. Ayla, aquí potser ets una zelandonii, però segueixes sent mamutoi, i al Campament del Lleó encara compten amb tu.

—M’alegro molt de sentir-te dir això. Tingui els noms i els lligams que tingui, al fons del cor sempre seré l’Ayla dels Mamutois —va dir.

—Durant el viatge, vas acumular uns quants noms i vas deixar un rastre d’històries —va dir en Danug—. No sols dels s’armunais, també n’he sentit explicar a persones que no t’han conegut. Hi sorties des de guaridora experimentada fins a controladora de forces espirituals sorprenents o com a la personificació de la Gran Mare Terra, una mutació vivent, el que aquí en dieu «donii», la que és aquí per ajudar els fills de la Mare. I en Jondalar era la teva parella, un home ros i seductor, o com en dieu aquí «el seu pàl·lid amant». Fins i tot el Llop era una personificació, de l’Estrella del Llop. Les històries que s’expliquen d’ell van des d’una bèstia venjativa fins a un tendre animaló que protegeix infants. Els cavalls també; eren animals misteriosos, que l’Esperit del Gran Cavall va deixar que controlessis. Hi havia una rondalla, del poble de l’Aldanor, que afirmava que els cavalls podien volar, i que us van portar a tu i a en Jondalar a les vostres llars de l’altre món. No em podia creure que totes les rondalles es referissin a les mateixes persones, però parlant amb en Jondalar vaig saber que havíeu viscut algunes aventures interessants.

—Crec que a la gent li agrada embellir les històries perquè siguin més interessants —va dir l’Ayla—. I qui els portarà la contrària quan els protagonistes ja no hi siguin? Només vam tornar a la llar d’en Jondalar. Segur que tu també has viscut unes quantes aventures.

—Però no viatgem amb un parell de cavalls màgics i un llop.

—Danug, saps perfectament que aquests animals no tenen res de màgic. Vas veure com en Jondalar ensinistrava el Llamp, i també hi eres quan vaig portar el Llop, i era un cadell insignificant. Només és un llop que s’ha acostumat a les persones perquè va créixer amb elles.

—Ara que hi penso, on s’ha ficat? A veure si es recordarà de mi —va dir en Danug.

—Tan bon punt hem arribat, ha sortit disparat a veure la Jonayla —va dir l’Ayla—. Es veu que ella està fent alguna cosa per a la zelandònia amb les nenes de la seva edat. Però encara no he vist en Jondalar. Us ha dit si se n’anava a caçar?

—A mi no —va dir en Danug—, però nosaltres no fa tant que hem arribat. Som forasters, de molt lluny, però en Jondalar ens va presentar com a familiars teus i com a tals ens han acollit. Tothom vol sentir les nostres històries i ens fa preguntes sobre el nostre poble. A tots ens han demanat que participem als Primers Ritus. Fins i tot jo, gros com sóc. Però van qüestionar la meva experiència amb noies tan joves, i crec que em van posar a prova un parell de dones donii. —L’homenàs va somriure feliç—. En Jondalar ens ho traduïa tot al començament, però hem après una mica de zelandonii i ja ens en sortim. La gent s’ha portat molt bé amb nosaltres, però no deixa de fer-nos presents i ja saps com costen de carregar quan viatges. De fet, t’he portat una cosa que et vas deixar; l’he donat a en Jondalar. Recordes la peça d’ivori que en Talut us va donar quan vau marxar? La que indicava punts clau perquè no us perdéssiu durant el vostre viatge?

—Sí; la vam haver de deixar perquè no teníem lloc.

—En Laduni me la va donar perquè te la portés.

—En Jondalar es devia posar content; era una cosa que volia guardar com a recordatori de la seva estada al Campament del Lleó.

—Ho entenc. Els s’armunais em van donar un objecte que segur que em quedaré; te l’ensenyaré. —Va treure una figura de mamut feta amb un material molt dur i estrany—. No sé quina pedra és. L’Aldanor diu que l’elaboren ells, però no sé si creure-m’ho.

—Sí que fan pedra. Comencen amb argila tova, li donen forma i la cremen en un foc molt fort dins d’un espai tancat especial, com un forn construït a terra, fins que es torna com pedra. Ho vaig veure fer a la S’Armuna del Campament Tres Germanes. Ella va descobrir com fer aquesta pedra. —L’Ayla va callar, i els ulls se li van tornar somniosos, com si mirés dins la seva memòria—. No era mala persona, però l’Attaroa la va fer anar pel mal camí un temps. Els s’armunais són un poble interessant.

—En Jondalar em va explicar el que us va passar quan éreu allà. Però l’Aldanor és d’un campament diferent. Vam fer nit a Tres Germanes. Se’m va fer estrany que hi hagués tantes dones, però eren hospitalàries. Després de parlar amb en Jondalar, em vaig adonar que no hauria arribat tan lluny si tu no ho haguessis fet primer. M’esgarrifo només de pensar-hi —va dir en Danug.

La coberta de pell de l’entrada es va bellugar. En Danug i l’Ayla van mirar i van veure que en Dalanar hi ficava el cap.

—Si hagués sabut que te la volies quedar per a tu sol, m’ho hauria pensat dues vegades abans de portar-te en aquesta Trobada d’Estiu —va dir en Dalanar severament. Llavors, va somriure—. No m’estranya, per això, sé que feia molt que no la veies. Però hi ha moltes persones que volen parlar amb ella.

—Dalanar! —va exclamar l’Ayla, aixecant-se per sortir de la tenda per abraçar-lo. Havia envellit, però encara s’assemblava molt a en Jondalar. Va sentir un rampell d’afecte—. En Danug i els altres dos han vingut amb tu? Com els vas trobar?

—Per casualitat, o perquè havia de ser, depèn de qui t’ho digui. Uns quants vam sortir a caçar. Hi ha una vall a prop del riu que atrau molts ramats de pas. Ens van veure i van dir que es volien afegir a la cacera. Ens va complaure tenir l’ajuda de tres homes forts. Havia estat pensant que, si abatíem algunes bones preses, suficients per tenir carn per a l’hivern i una mica per endur-nos-en, aquest any podríem anar a la reunió dels zelandoniis.

»Ens van ajudar molt. Vam comptar sis bisons morts. No va ser fins al vespre que els joves es van posar a parlar de tu i en Jondalar, i de com podien trobar els zelandoniis —va explicar en Dalanar, assenyalant l’homenàs pèl-roig, que sortia de la tenda.

—La llengua era un problema. L’únic que sabia dir en Danug era «Jondalar de la Novena Cova dels Zelandoniis». Vaig intentar explicar-li que en Jondalar era el fill de la meva llar, però no hi va haver manera —va dir l’home gran—. Llavors, l’Echozar va tornar de la mina de sílex i en Danug es va posar a parlar amb ell amb signes. Li va sorprendre que l’Echozar pogués parlar, però no tant com es va sorprendre aquest que en Danug i en Druwez li parlessin amb signes. Quan els va preguntar on n’havien après, ens va parlar del seu germà, un nen que havia adoptat la seva mare i que va morir. Va dir que tu els havies ensenyat a tots els signes manuals, perquè ell pogués parlar i fer-se entendre.

»Així és com ens comunicàvem al començament. En Danug i en Druwez parlaven amb l’Echozar amb signes, i ell ho traduïa. Em vaig decidir i vaig dir a en Danug que aniríem a la Trobada d’Estiu dels zelandoniis i que podien venir amb nosaltres. L’endemà van aparèixer en Willamar i el seu grup. Ell en sap un niu de comunicar-se amb la gent encara que no en conegui la llengua.

—En Willamar també hi és? —va preguntar l’Ayla.

—Sí, sóc aquí.

L’Ayla es va girar i va somriure contenta de veure el mestre de comerç. Es van abraçar amb afecte.

—Tu també has vingut amb els lanzadoniis?

—No, no vam arribar amb ells —va dir en Willamar—. Encara havíem de fer unes quantes parades. Vam arribar fa poc. M’estic preparant per tornar a la Novena Cova.

—Aquest any, hem vingut una mica aviat —va dir en Dalanar—. Sabia on era probable que acampés la Novena i ens vam instal·lar a prop.

—Jo vaig ser un dels que van veure arribar la Novena Cova —va dir en Danug—. Quan vaig veure els cavalls a la llunyania, vaig saber que havia de ser el teu poble, Ayla. Va ser una decepció que no vinguessis amb ells, però em vaig alegrar de veure en Jondalar; almenys ell sap parlar mamutoi. Vaig reconèixer la Jonayla immediatament, sobretot en veure-la muntada en un cavall gris. Si no haguessis vingut, hauria anat a la Novena per sorprendre’t, però la sorpresa ens l’has donat tu.

—Ets una sorpresa, Danug, i molt ben rebuda. Però encara pots venir a visitar la Novena Cova —va oferir l’Ayla. Es va girar cap a en Dalanar—. M’alegro molt que decidissis venir amb els lanzadoniis. La Jerika ha vingut amb tu? La Marthona es posarà molt trista quan sàpiga que sou tots aquí i no us ha pogut veure.

—Em va saber greu quan em van dir que no vindria. La Jerika també tenia ganes de veure-la; es van fer molt bones amigues. Com està la Marthona?

—No gaire bé —va dir l’Ayla, brandant el cap—. Li fan mal les articulacions, però és pitjor que això. Li fa mal el pit i té problemes per respirar quan es cansa. Jo ja havia decidit venir de seguida que pogués, però no em va agradar gens deixar-la sola. També he de dir que, quan vaig marxar, semblava trobar-se molt millor.

—De veritat creus que està millor? —va preguntar en Willamar.

S’havia posat seriós.

—Em va dir que si s’hagués trobat així de bé quan la Novena Cova va marxar, hauria vingut, però no crec que hagués pogut caminar tot el trajecte.

—La podrien haver portat a collibè —va dir en Dalanar—. Jo vaig portar en Hochaman fins a les Grans Aigües de l’Oest, dues vegades, abans que morís. —En Dalanar va mirar en Danug—. En Hochaman era la parella de la mare de la Jerika. Van viatjar des dels Mars Interminables de l’Est. Les seves llàgrimes es van barrejar amb les Grans Aigües de l’Oest, però eren llàgrimes d’alegria. La seva il·lusió era anar el més lluny que arribés la terra, més lluny que no havia arribat ningú. Jo no sabia de cap persona que hagués viatjat tan lluny.

—Ens vam recordar d’això, Dalanar, i volíem portar la Marthona —va dir l’Ayla—, però no volia que en Jondalar la portés a collibè. Crec que li semblava poc digne. Tampoc volia muntar la Whinney. Li ho vaig preguntar i em va dir que no. Li agraden els cavalls, però la idea de muntar-los li feia por. —L’Ayla va mirar el baiard, la senzilla construcció de branques i travessers, ara descarregat—. No ho sé… creus que voldria viatjar amb el baiard, Willamar?

—De fet, es podrien fer torns per portar-la amb una llitera —va proposar en Dalanar—. Amb quatre persones, una a cada punta, seria fàcil. No pesa gaire.

—I podria anar asseguda, no hauria de viatjar d’esquena. Em vénen ganes de demanar a en Jondalar que torni a buscar-la, però encara no l’he vist. Era amb tu, Dalanar? —va preguntar l’Ayla.

—No, no l’he vist en tot el dia. No sé on pot ser. Ja saps què passa en aquestes reunions —va dir en Dalanar—. Ni tan sols he vist en Bokovan.

—En Bokovan? La Joplaya i l’Echozar també hi són? Em pensava que l’Echozar havia dit que no tornaria mai més, després de l’enrenou que hi va haver quan es va aparellar amb la Joplaya —va comentar l’Ayla.

—Va costar convence’l. La Jerika i jo crèiem que havia de venir per en Bokovan. Un dia necessitarà trobar parella i els lanzadoniis encara no som prou nombrosos. Tots els petits creixen com germans, i ja saps què passa quan la canalla es coneix tant; no es veuen com a possibles parelles. Li vaig dir a l’Echozar que les persones que s’hi oposaven eren poques, però no n’estava gaire convençut. Fins que no va aparèixer aquest gran mamutoi amb el seu cosí i el seu amic, no va dir que vindria. Ells van ser decisius.

—Què van fer?

—Aquesta és la gràcia. No van fer res. Ja saps que la gent sempre sembla incòmoda amb l’Echozar quan el coneixen. Tu no, però tu n’ets l’excepció —va dir en Dalanar—. Suposo que per això et té tant d’afecte. En Danug tampoc no va fer escarafalls i es va posar a parlar amb ell amb signes. El jove s’armunai no es va fer l’esquerp amb l’Echozar. És evident que no veuen els esperits mixtos amb tant d’antagonisme com els zelandoniis.

—Crec que és veritat —va dir l’Ayla—. Al seu poble, les barreges són més habituals i estan més ben acceptades. Però no del tot, sobretot quan l’aspecte físic del Clan és molt evident, com en el cas de l’Echozar. Fins i tot allà podria ser mal rebut.

—L’Aldanor, no. Els tres joves el van acceptar com a qualsevol altre. No el van fer sentir una excepció ni es van esforçar especialment per ser simpàtics. El van tractar com a un noi qualsevol. Això va fer que l’Echozar s’adonés que no tothom l’odia o està en contra seu. Podia fer amics, i en Bokovan també. De fet, aquells dos joves que es van aparellar al mateix temps que vosaltres, en Jondecam i la Levela, es pot dir que han adoptat en Bokovan. És amb ells a totes hores, jugant amb els seus fills i amb l’altra canalla que corre pel campament. De vegades no entenc com aguanten tenir tants marrecs fent enrenou al seu voltant —va comentar en Dalanar.

—La Levela té una paciència infinita —va dir l’Ayla—. Em sembla que li agrada. —Va mirar en Danug—. Vindràs amb nosaltres a la Novena Cova, oi? Així ens podrem posar al dia del que fa tothom al Campament del Lleó.

—La veritat és que ens agradaria passar l’hivern amb vosaltres. Voldria arribar a les Grans Aigües de l’Oest abans de tornar. A més, crec que no hi hauria manera de fer sortir d’aquí l’Aldanor fins a la primavera, i potser ni llavors —va dir en Danug, somrient al seu amic.

L’Ayla el va mirar encuriosida.

—Per què no?

—Quan el vegis amb la germana d’en Jondalar, ho entendràs.

—La Folara?

—Sí, la Folara. Està totalment embruixat. Ha perdut el cap per ella, i diria que el sentiment és mutu. Si més no, ella sembla contenta d’estar amb ell, d’estar molt de temps amb ell.

Tot i que en Danug havia parlat mamutoi, el noi va somriure. Les seves llengües eren semblants i havia après força mamutoi durant el seu viatge; a més, el nom de la Folara es pronunciava igual en totes les llengües. L’Ayla va veure que l’Aldanor es posava vermell. Va alçar les celles i va somriure.

La Folara s’havia convertit en una jove alta i plena de gràcia que cridava l’atenció arreu on anava. Tenia l’elegància natural de la seva mare i la simpatia d’en Willamar, i com sempre havia predit en Jondalar, era preciosa. La seva bellesa no era la manifestació consumada de la perfecció d’en Jondalar quan era jove, i encara ara, en general. Tenia una boca una mica grossa; els ulls, una mica massa separats; i els cabells, castanys clars, una mica massa fins, però les petites imperfeccions la feien més accessible i atractiva.

A la Folara no li faltaven pretendents, però cap d’ells no li havia fet peça, o cap no havia complert les seves expectatives. La falta d’interès de la noia per escollir parella amoïnava la seva mare: volia veure un nét de la seva pròpia filla. Ara que coneixia més bé la Marthona, l’Ayla l’entenia millor i sabia que l’interès de la Folara pel jove s’armunai tindria grans conseqüències per a la Marthona. La qüestió més important era si l’Aldanor es decidiria a quedar-se amb els zelandoniis o voldria que la Folara anés a viure amb els s’armunais. «La Marthona ha de venir», va pensar.

—Willamar, has notat l’interès de la Folara pel jove s’armunai? —va preguntar l’Ayla, somrient a l’avergonyit visitant.

—Ara que ho dius, des que sóc aquí els he vist moltes vegades junts.

—Ja coneixes la Marthona, Willamar. Saps que voldria ser aquí si la Folara es pren seriosament aquest noi, sobretot tenint en compte que li podria demanar que se n’anés amb ell. Crec que li agradaria venir per poc que pogués.

—Tens raó, Ayla, però creus que està prou forta?

—Deies que la podíem portar amb una llitera, Dalanar. Quant creus que tardarien uns quants homes forts a tornar a la Novena Cova i portar-la?

—Si són bons corredors, uns dies, i potser el doble per portar-la, a més del que trigui a preparar-se. De debò creus que està prou bé? —va insistir en Dalanar.

—La Jerika estaria prou bé si es tractés de la Joplaya? —va preguntar l’Ayla.

En Dalanar ho va entendre perfectament.

—La Marthona semblava estar millor quan vaig marxar i, si no es cansa, estarà igual de bé aquí que a la Novena Cova. Hi ha moltes persones aquí per ajudar-la. Li agraden els cavalls, observar-los o acariciar-los, i m’imagino que en aquestes circumstàncies estaria disposada a viatjar en el baiard per venir, però crec que estarà més tranquil·la asseguda en una llitera i podent parlar amb la gent pel camí. Li ho demanaria a en Jondalar, però no sé on para. Willamar, ho pots organitzar tu amb en Dalanar i en Joharran?

—Crec que sí, Ayla. Potser tens raó. La mare de la Folara ha de ser aquí si la noia pensa seriosament a aparellar-se, i encara més, si és amb un estranger.

—Mare! Mare! Has vingut! Has vingut! —va cridar una veu de nena.

L’Ayla va estar encantada amb la interrupció. Es va girar i va somriure. Se li van il·luminar els ulls i va obrir el braços per rebre la petita que corria cap a ella, amb el llop boig d’alegria al costat. La nena va saltar literalment als braços de la seva mare.

—T’he enyorat molt —va dir l’Ayla, abraçant-la fort. Es va apartar per mirar-la i la va tornar a abraçar—. Com has pogut créixer tant, Jonayla? —va dir, quan la va deixar a terra.

La Zelandoni havia seguit la nena, amb més calma, i va somriure afectuosament a l’Ayla. Es van abraçar.

—Has acabat l’observació? —li va preguntar la dona.

—Sí; ja en tenia ganes, però va ser emocionant veure aturar-se el sol i tornar enrere, i marcar-ho jo mateixa. La llàstima va ser que no hi hagués ningú que ho entengués per viure-ho junts. Vaig pensar molt en tu —va dir l’Ayla.

La Zelandoni va observar atentament la noia. Tenia alguna cosa diferent; havia canviat. La dona va intentar esbrinar què era. «S’havia aprimat. Havia estat malalta? Ja se li hauria de notar, però tenia la cintura més fina i els pits més petits», va pensar. «Oh, Doni. Ja no està prenyada! Deu haver avortat».

Però hi havia una altra cosa, una seguretat en el posat, una acceptació de la tragèdia, una actitud de fermesa. Sabia qui era i era zelandoni! Havia estat «cridada»! Devia haver perdut el fill llavors.

—Haurem de parlar, oi, Ayla? —va dir la Zelandoni Que Era Primera, pronunciant el nom amb intenció.

Es podia dir Ayla, però ja no era l’Ayla.

—Sí —va dir la noia.

No calia que digués res més. Sabia que La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra ho havia entès.

—Hauria de ser aviat.

—Sí, aviat.

—Ho sento, Ayla. Sabia que volies aquest fill —va xiuxiuejar.

L’Ayla no va poder contestar perquè va arribar més gent.

Gairebé tots els amics íntims i parents van anar al campament per saludar-la. Hi era tothom menys en Jondalar, i ningú no semblava saber on estava. Normalment, quan algú s’allunyava del campament de reunió sol o només amb una o dues persones ho comunicava a algú. L’Ayla s’hauria preocupat, però els altres semblaven tranquils. Molta gent es va quedar a menjar. Es van explicar anècdotes que havien passat, van parlar de persones, de qui s’aparellava, de qui havia tingut un altre fill o qui n’esperava un, de qui s’havia decidit a tallar el nus o agafar una altra parella: un safareig inofensiu.

A la tarda, la gent va anar marxant per fer les seves activitats. L’Ayla va estendre la màrfega i va desar les coses que havia portat. S’alegrava d’haver deixat els cavalls al prat del bosc abans, i al corral que s’havia construït per a ells, no tant per tancar-los com per apartar-los de les persones. Uns cavalls en un prat serien una presa de caça en circumstàncies normals. Tothom sabia que la Novena Cova havia portat els animals però, perquè no hi hagués cap dubte que els cavalls especials eren aquells, la zona estava ostentosament encerclada. En Jondalar i la Jonayla els treien sovint a córrer per les estepes verdes o els deixaven sortir a pasturar, però sempre que no fossin dins el recinte, l’Ayla estava tranquil·la perquè els animals estaven acompanyats.

La Jonayla va marxar amb la Zelandoni i el Llop cap a la zona de la zelandònia per acabar de polir els detalls de la vetllada especial que estaven organitzant. L’Ayla es va decidir a fer una bona raspallada a la Whinney per treure-li la pols i la suor del viatge. Va anar al prat dels cavalls amb trossos tous de pell i raspalls durs. També va raspallar el Llamp i la Grisa, per dedicar-los una mica d’atenció.

Va mirar cap al riuet que fluïa a la vora de la comella abans de buidar-se al Riu, i va recordar l’última vegada que s’havien reunit en aquell emplaçament. Hi havia un gorg a poca distància riu amunt; se’n recordava. No el coneixia gaire gent ja que era una mica lluny del campament de reunió perquè els anés bé a tots. Llavors no coneixia tan bé el seu poble d’adopció, i ella i en Jondalar hi anaven quan volien estar sols.

Va pensar que li aniria bé nedar una mica, i el riu estava enfangat per l’excés d’ús. Es va posar a caminar riu amunt, cap al colze del riuet que formava un gorg profund a prop de la riba exterior i deixava una franja d’herba amb una platja de còdols petits a la part interior. Va somriure pensant en en Jondalar i el que feien a la riba del riu. No parava de pensar en ell i en el que li podia fer sentir. Es va imaginar el seu tacte, fins i tot va notar una humitat entre les cames. Seria divertit intentar iniciar un altre infant!

Quan s’acostava al gorg, va sentir un xipolleig i, després, veus, i va estar a punt de girar cua. «Sembla que algú ha descobert aquest lloc», va pensar. «No m’agradaria destorbar una altra parella amb ganes d’estar sols, però potser no és una parella. Potser només són uns amics que es banyen». Més a prop, va sentir una veu de dona i, després, una d’home. No va entendre què deien, però la veu li va provocar neguit.

Va avançar més silenciosament que si assetgés un animal amb la fona. Va sentir més veus i, després, una rialla d’abandó. Coneixia aquella rialla, tot i que últimament no l’havia sentida gaire, i en tot cas sempre era insòlita. Llavors, va sentir la veu de la dona i la va reconèixer. Va sentir una estrebada peculiar a l’estómac quan va mirar entre els matolls que creixien al marge de la platgeta.