Capítol 14

—Creieu que val la pena d’intentar fer entrar els cavalls a la cova? —va comentar l’Ayla l’endemà al matí.

—La major part de la cova té sostres alts, però és una cova, i això vol dir que, un cop travessem l’entrada, serà fosc, i només tindrem la llum que portem nosaltres. El terra també és desigual. S’ha de vigilar perquè hi ha força desnivells. Ara hauria d’estar buida, però els óssos la fan servir a l’hivern. S’hi veuen els senyals de les rebolcades i de les urpes —va dir la Zelandoni.

—Óssos de les cavernes? —va preguntar l’Ayla.

—Tenint en compte les rascades, és molt probable que alguns óssos de les cavernes hagin estat a dins. N’hi ha de més petites, però no sé si són d’óssos bruns més petits o d’óssos de les cavernes més menuts —va explicar la doniera—. Fins a la zona principal, és una bona caminada, i igual de llarga per tornar. Ens hi estarem tot el dia, almenys jo. Fa anys que no ho faig, i, si us he de ser franca, sospito que serà l’última vegada que ho faci.

—Per què no entro amb la Whinney a veure com es comporta? —va comentar l’Ayla—. També em podria endur la Grisa. Em sembla que els posaré ronsals a tots dos.

—I jo agafaré el Llamp —va dir en Jondalar—. Els podem fer entrar sols primer, a veure si s’hi acostumen, abans de lligar-los els baiards.

La Zelandoni va observar com posaven els ronsals als cavalls i portaven els animals cap a l’entrada de la gran cova. El Llop els va seguir. La doniera no tenia pensat fer-los recórrer tota la caverna Ella mateixa no sabia exactament com n’era, de gran, aquell indret sagrat, tot i que en tenia una idea aproximada.

Era una caverna immensa, que feia més de quinze quilòmetres de llarg, en un laberint de galeries, algunes de connectades i d’altres que anaven en totes les direccions, amb tres nivells sota terra, i uns deu quilòmetres fins a la part que els volia ensenyar. Seria una llarga caminada, però la Zelandoni tenia sentiments contradictoris respecte a fer servir el baiard o no. Encara que anés més lenta, sentia que encara era capaç de fer l’excursió i no li venia de gust passejar-se per la caverna sagrada d’esquena, per molt que fos més fàcil.

Quan en Jondalar i l’Ayla van tornar a sortir, sacsejaven el cap i tranquil·litzaven els cavalls.

—Em sap greu —va dir l’Ayla—. Crec que podria ser l’olor dels óssos, però tant la Whinney com el Llamp s’han posat molt nerviosos dins la cova. Els han fet por les rebolcades d’ós i, com més fosc es feia, més neguitosos i agitats es posaven. Estic segura que el Llop ens hi acompanyarà, però als cavalls no els agrada estar allà dins.

—Em sento capaç de fer-ho, encara que tardem una mica més —va dir la Zelandoni, que s’havia tret un pes de sobre—. Ens haurem d’endur menjar i aigua, i roba d’abric. Allà dins pot fer fred. I portarem moltes llànties i torxes. També alguna estora d’aquelles que feu amb fulles de cua de gat, per si volem seure. Trobarem pedres o sortints a terra, però segurament estaran molls o enfangats.

En Jondalar va ficar tot el que necessitaven a la seva motxilla rígida, però la Zelandoni també en portava una, com la d’ell, malgrat que no era tan grossa, feta de pell rígida enganxada en un bastiment. Els bastons prims i rodons del bastiment procedien de troncs nous d’arbres de creixement ràpid, com la varietat de salze coneguda com àlber, que pujava molt amunt en una sola estació. En Jondalar i la Zelandoni també duien estris i bossetes penjats de les corretges de la cintura. L’Ayla duia el sarró i la resta de l’equipament; i, per descomptat, la Jonayla.

Van fer una última repassada del campament abans de marxar, i l’Ayla i en Jondalar van procurar que els cavalls estiguessin ben instal·lats per passar el dia mentre ells s’endinsaven a la caverna. Van encendre una torxa amb la foguera abans d’apagar-la. Després, van fer un senyal al Llop perquè els seguís i van entrar a la Caverna del Mamut.

L’entrada era força gran, però allò no era res comparat amb les dimensions de la cova. Al començament, l’obertura els va procurar llum natural i en van tenir prou amb la torxa. A mesura que s’endinsaven en l’enorme espai, l’única cosa que veien era l’interior d’una immensa cova que era evident que havia estat utilitzada per ossos. L’Ayla no n’estava segura, però creia que per molt gran que los una cova, només la devia fer servir un sol ós cada estació. A terra hi havia molts grans cràters ovalats, que indicaven que els óssos havien fet servir la cova durant molt de temps, i rascades d’urpes d’ós a les parets, deixades sens dubte pel mateix animal que havia excavat els cràters. El Llop es va quedar a prop, caminant al costat de l’Ayla, i fregant-li la cama de tant en tant. Era tranquil·litzador.

Quan van ser en un punt de la cova en què ja no arribava la llum exterior i l’única manera de veure el camí era amb les llànties que havien portat, l’Ayla va començar a notar el fred. S’havia endut una túnica gruixuda amb mànigues llargues i una caputxa separada per a ella, i un abrigall llarg amb caputxa per a la petita. Es va parar i va desfer la manta de la Jonayla, però tan bon punt l’infant es va apartar de l’escalfor de la seva mare, també va notar el fred i va somicar. L’Ayla la va abrigar i es va posar més roba, i quan va tornar a penjar se la nena de l’esquena i aquesta va sentir l’escalfor de la mare, es va calmar. Els altres també es van posar roba d’abric.

Van reprendre la marxa i la Primera es va posar a cantar. L’Ayla i en Jondalar la van mirar estranyats. Va començar amb un zumzeig baix, però al cap d’una estona, sense fer servir paraules, el seu cant va esdevenir més fort, amb canvis més grans d’escala i de to, més aviat com un exercici tonal. Tenia una veu tan plena i intensa que semblava omplir l’enorme cova, i els seus companys la trobaven encisadora.

S’havien endinsat un quilòmetre, si fa no fa, dins la caverna i caminaven de costat tots tres en l’ampli espai, amb la Zelandoni al mig, entre l’Ayla i en Jondalar; de sobte, el so de la veu de la dona va canviar i va adquirir una estranya ressonància. El Llop els va sorprendre a tots i s’hi va afegir amb un udol misteriós de llop. En Jondalar va tenir una esgarrifança a l’esquena i l’Ayla va sentir que la Jonayla es bellugava i s’encongia una mica a la seva esquena. Llavors, sense més ni més, sense deixar de cantar, la doniera va estirar les mans i va fer que els seus companys s’aturessin. Tots dos la van mirar i van veure que fitava la paret esquerra. Es van girar a veure què hi havia: van veure el primer senyal que la caverna era alguna cosa més que una gruta immensa i una mica aterridora que no s’acabava mai.

D’entrada, l’Ayla no va veure més que uns trossos de sílex, arrodonits i de color rogenc, que sobresortien de totes les parets. Llavors es va fixar en unes marques negres a la part alta de la paret, que no semblaven naturals. De sobte, el seu cap va interpretar el que veien els ulls: hi havia formes de mamut pintades a la paret amb una ral lla negra. Les va observar més de prop i va distingir tres mamuts mirant a l’esquerra, com si sortissin de la cova. Darrere de l’últim, va veure el perfil de la part de darrere d’un bisó i, una mica confosa amb aquest, la forma clara del cap i el llom d’un altre mamut que mirava a la dreta. A poca distància i una mica més amunt, hi havia una cara amb una forma clara d’ós, un ull, dues banyes i la gepa d’un bisó. En total, a les parets hi havia sis animals pintats, o ratlles suficients per identificar-ne sis. L’Ayla va tenir una esgarrifança.

—He acampat davant d’aquesta cova moltes vegades i no tenia ni idea que hi hagués això a dins. Qui els va pintar? —va preguntar en Jondalar.

—No ho sé —va dir la Zelandoni—; no ho sap ningú. Ho devien fer els antics, els avantpassats. No s’esmenten a les llegendes dels ancians. Es diu que, fa molt de temps, per aquí hi havia molts més mamuts, i també rinoceronts llanuts. Sovint hi trobem ossos antics i ullals esgrogueïts pel temps, però gairebé mai no veiem els animals. És tot un esdeveniment quan algú en veu un, com els rinoceronts que aquells nois van intentar matar l’any passat.

—Allà on viuen els mamutois, n’hi ha força —va apuntar l’Ayla.

—Sí, vam participar amb ells en una gran cacera —va comentar en Jondalar, i va afegir reflexivament—: Però allà és diferent. És molt més sec i fred. No hi neva tant. Quan vam caçar mamuts amb els mamutois, el vent només aixecava la neu sobre l’herba seca que quedava a les clarianes. Aquí, quan veus mamuts corrent cap al nord, saps que s’acosta una gran tempesta de neu. Com més al nord vas més fred hi fa, i al cap d’una certa distància, també es torna més sec. Els mamuts no es mouen àgilment per la neu, i els lleons de les cavernes ho saben i els segueixen. Ja coneixeu la dita: «Si el mamut veus anar al nord, gira cua i torna a port» —va dir en Jondalar—. Si no et mata la neu, et mataran els lleons.

Mentre estaven parats, la Zelandoni va treure una altra torxa de la motxilla i la va encendre fent servir la que tenia en Jondalar a la mà. Encara no estava del tot gastada, però s’havia consumit i feia molt de fum. Quan la Zelandoni va acabar, en Jondalar va picar la seva contra una pedra perquè es desprengués el carbó cremat de la punta, i així fes més claror. L’Ayla encara sentia la seva filla arraulir-se a la manta. La Jonayla havia dormit, bressolada amb la foscor i el pas de la seva mare, però ja es devia haver despertat. Quan es van tornar a posar en marxar, la nena es va calmar.

—Els homes del Clan caçaven mamuts —va dir l’Ayla—. Una vegada vaig acompanyar els caçadors. Les dones del Clan no cacen, però ajuden a assecar la carn i a transportar-la. —Després, com si se li acabés d’acudir, va afegir—: No crec que la gent del Clan volgués entrar en una cova com aquesta.

—Per què no? —va preguntar la Zelandoni, endinsant-se més en la cova.

—No podrien parlar, o potser hauria de dir que no s’entendrien gaire bé. És massa fosc, fins i tot amb torxes —va dir l’Ayla—. A més, costa de parlar amb les mans si has d’aguantar una torxa.

El comentari va fer que la Zelandoni tornés a pensar en la manera tan curiosa que tenia l’Ayla de fer alguns sons, sobretot quan parlava del Clan i de les diferències entre ells i els zelandoniis.

—Però hi senten i tenen paraules. Me’n vas dir algunes —va dir.

—Sí, tenen algunes paraules —va dir l’Ayla.

Va continuar explicant que, al Clan, els sons de la parla eren secundaris. Tenien noms per a les coses, però els moviments i els gestos eren primordials. I no només els signes manuals, sinó que el llenguatge corporal també era important. On posaven les mans per fer els signes, la postura, el posat i la manera de presentar-se de qui es comunicava, l’edat i el gènere de l’emissor i del receptor, i sovint indicacions i expressions amb prou feines perceptibles, un moviment lleuger d’un peu, una mà o una cella… tot formava part del llenguatge de signes. No era possible veure-ho tot si et centraves només en la cara o escoltaves només les paraules.

Des de ben petits, els infants del Clan havien d’aprendre com percebre el llenguatge, no sols escoltar-lo. En conseqüència, podien expressar idees molt complexes i àmplies amb moviments ínfims i sons encara més insignificants, però no a una gran distància ni a les fosques. Aquest era un desavantatge important. S’havien de veure. L’Ayla els va parlar d’un vell que s’havia tornat cec i, finalment, es va abandonar i va morir perquè no es podia comunicar amb ningú; no veia què deien els altres. Evidentment, alguna vegada el Clan havia de parlar en la foscor o cridar des de lluny. Per això havien desenvolupat algunes paraules, feien servir sons, però el seu ús era molt limitat.

—De la mateixa manera que el nostre ús dels gestos també és limitat —va dir—. La gent com nosaltres, que ells anomenen «els Altres», també fa servir la postura, l’expressió i el gest per parlar, pot comunicar-se, però no tant.

—Què vols dir? —va preguntar la Zelandoni.

—No fem servir el llenguatge de signes tan conscientment o tan expressivament com el Clan. Si et crido amb un senyal de la mà —va dir, fent el moviment mentre ho explicava—, la majoria de la gent entendrà que estic dient «vine». Si el faig de pressa o amb una certa agitació, voldré transmetre urgència; però des de lluny, normalment no hi ha manera de saber si la urgència és perquè algú ha pres mal o perquè l’àpat de la nit s’està refredant. Quan ens mirem i veiem la forma de les paraules o l’expressió de la cara, això ens dóna més informació, però fins i tot en la foscor, o en la boira, o des de lluny ens podem comunicar gairebé amb el mateix resultat. Encara que sigui cridant, a molta distància, podem explicar idees completes i molt difícils. Aquesta capacitat per parlar i entendre’s en pràcticament totes les situacions és un gran avantatge.

—No hi havia pensat mai —va dir en Jondalar—. Quan vas ensenyar el Campament del Lleó dels mamutois de «parlar» amb signes del Clan, perquè en Rydag es pogués comunicar, tots, sobretot el jovent, s’ho van prendre com un joc i es divertien fent-se senyals els uns als altres. Però quan vam anar a la Trobada d’Estiu, vam fer-ne un ús més seriós, i només els utilitzàvem quan estàvem amb altres persones i volíem comunicar alguna cosa en privat a algú del Campament del Lleó. Recordo un dia en concret que en Talut va dir amb signes a la gent del Campament del Lleó que no digués una cosa fins més tard, perquè hi havia persones a prop que ell no volia que se n’assabentessin. Ara no recordo què era.

—O sigui que si no ho he entès malament, es pot expressar una idea amb paraules, i alhora gesticular una altra cosa, o aclarir algun significat en privat amb aquests signes no verbals —va dir La Que Era Primera.

Havia parat d’enraonar, i l’arruga de concentració del front indicava que pensava en algun tema que li semblava molt important.

—Sí, això mateix —va dir l’Ayla.

—Seria molt difícil d’aprendre aquest llenguatge de signes?

—Ho seria si pretenguessis aprendre’ls tots, amb tots els matisos de significat —va dir l’Ayla—, però al Campament del Lleó els vaig ensenyar una versió simplificada, tal com l’ensenyen primer als nens.

—Però era suficient per comunicar-se —va dir en Jondalar—. Podies mantenir una conversa… bé, sense gaires matisos.

—Potser hauries d’ensenyar a la zelandònia aquest llenguatge de signes simplificat —va suggerir la Primera—. Em fa l’efecte que podria ser força útil per transmetre informació o per aclarir un punt.

—O si et trobes amb algú del Clan i vols dir-li alguna cosa —va dir en Jondalar—. A mi em va anar bé quan vaig conèixer en Guban i la Yorga abans de travessar la glacera petita.

—Sí, això també —va dir la Zelandoni—. Potser podríem organitzar algunes sessions d’aprenentatge l’any vinent, a la Trobada d’Estiu. Durant l’estació freda, tu pots ensenyar-ho a la Novena Cova. —Va callar un moment—. Ara que, tens raó: a les fosques no funcionarà. Llavors, no entren mai a les coves?

—Sí que hi entren, però no s’hi endinsen gaire. I quan ho fan, il·luminen molt el camí. No crec que entressin tan endins en una cova —va dir l’Ayla—, si no fos una persona sola i per raons especials. Els mog-urs de vegades sí que s’endinsaven més en les coves.

L’Ayla recordava perfectament una cova durant l’Assemblea del Clan, un dia que va seguir unes llums i va veure els mog-urs.

Van tornar a caminar, cadascú absort en els seus pensaments. Al cap d’una estona, la Zelandoni es va posar a cantar. Quan van recórrer una altra distància que no era tan llarga com des de l’entrada fins a les primeres pintures, el so de la veu de la Zelandoni va ressonar encara més, com si rebotés a les parets de la cova, i el Llop va tornar a udolar. La Primera va parar i, aquesta vegada, va mirar la paret dreta de la cova. L’Ayla i en Jondalar van tornar a veure els mamuts, dos, no pintats sinó gravats, a més d’un bisó, i el que semblaven marques estranyes fetes amb dits untats amb argila o alguna cosa per l’estil.

—Sempre vaig saber que era un zelandoni —va dir la Primera.

—Qui? —va preguntar en Jondalar, tot i que ja ho intuïa.

—El Llop, és clar. Per què creus que «canta» quan s’acosta als llocs que estan a prop del món de l’esperit?

—El món de l’esperit és a prop, aquí, en aquest lloc? —va preguntar en Jondalar, mirant al voltant i sentint una mica d’aprensió.

—Sí, aquí som molt a prop de l’Inframón Sagrat de la Mare —va dir la Cap Espiritual dels zelandoniis.

—Per això, de vegades t’anomenen la «Veu de la Doni», perquè quan cantes trobes aquests llocs? —va preguntar en Jondalar.

—És una raó. També vol dir que de vegades parlo en nom de la Mare, com quan sóc la substituta dels avantpassats originals, la Mare Original, o quan sóc l’instrument de La Que Beneeix. Un Zelandoni, sobretot El Que És Primer, té molts noms. És per això que normalment renuncia al seu nom personal quan serveix la Mare.

La noia escoltava atentament. A ella no li feia cap gràcia haver de renunciar al seu nom. Era l’únic que li quedava del seu poble: el nom que la seva mare li havia posat, encara que sospités que «Ayla» no era el seu nom original exactament. Però era el més semblant que el Clan podia pronunciar, i l’única cosa que li quedava.

—Tots els zelandonis poden cantar per trobar aquests indrets especials? —va preguntar en Jondalar.

—No tots canten, però tots tenen una «veu», una manera de trobar-los.

—És per aquest motiu que em van demanar que fes un so especial quan vam anar a explorar aquella cova petita? —va preguntar l’Ayla—. No sabia que era això el que esperaven de mi.

—Quin so vas fer? —va preguntar en Jondalar, i va somriure—. Estic segur que no vas cantar. —Es va girar a mirar la Zelandoni i va explicar—: No sap cantar.

—Vaig rugir com el Bebè. Va fer un eco molt bonic. En Jonokol va dir que sonava com si hi hagués un lleó al fons d’aquella cova petita.

—Com creus que sonaria aquí? —va preguntar en Jondalar.

—No ho sé. Fort, suposo —va dir l’Ayla—. Em fa l’efecte que aquí no seria el so més convenient.

—Quin so hi convindria, Ayla? —va preguntar la Zelandoni—. Hauràs de poder fer algun so quan siguis zelandoni.

La noia s’ho va rumiar.

—Puc imitar el so de molts ocells; podria xiular —va dir l’Ayla.

—Sí, pot xiular com un ocell, com molts ocells —va dir en Jondalar—. És una gran xiuladora; tan bona, que els ocells vénen a menjar-li a la mà.

—Per què no ho intentes? —va demanar la doniera.

L’Ayla s’ho va pensar un moment, i es va decidir per un estornell. Va imitar a la perfecció un estornell elevant-se al cel. Li va semblar que el sentia ressonar, però ho hauria de repetir en un altre racó de la cova, o a fora, per estar-ne segura. Poc després, el so del cant de la Zelandoni va tornar a canviar, però d’una manera lleugerament diferent d’abans. La dona va indicar la dreta, i van veure que s’obria un nou túnel.

—Hi ha un mamut tot sol al fons d’aquest túnel, però està força lluny, i avui no crec que tinguem temps d’anar-hi —va dir la doniera. De manera casual, va afegir—: Allà no hi ha res. —Va indicar una altra obertura a l’esquerra i va continuar cantant mentre passaven de llarg un túnel a la dreta—. Allà hi ha un sostre que ens apropa més a Ella, però és molt lluny, i crec que hauríem d’esperar a la tornada per decidir si la volem visitar o no. —Una mica més endavant, els va avisar—: A partir d’ara, compte, que el túnel canvia de direcció. Fa un gir brusc a la dreta i allà hi ha un forat fondo que porta a una secció subterrània de la cova, i està molt humit. Potser m’hauríeu de seguir.

—I jo crec que hauria d’encendre una altra torxa —va dir en Jondalar.

Es va parar, en va treure una de la motxilla i la va encendre amb la que tenia a la mà. El terra ja estava mullat, amb bassiols i argila molla. Va apagar la torxa que estava consumida i va desar la punta en una butxaca de la motxilla. De petit li havien inculcat que no es podia embrutar el terra d’un indret sagrat perquè sí.

Per desfer-se de la cendra, la Zelandoni va picar la torxa que tenia a la mà sobre una estalagmita. Immediatament, la torxa va fer més claror. L’Ayla va somriure quan va veure el Llop. L’animal li va fregar la cama i ella li va rascar darrere les orelles, una carícia tranquil·litzadora per a tots dos. La Jonayla es tornava a bellugar. Cada vegada que l’Ayla es parava, l’infant se n’adonava. Aviat l’hauria d’alletar, però ara semblava que entressin en una part perillosa de la cova i preferia esperar a haver-la passat. La Zelandoni es va tornar a posar en marxa. L’Ayla la va seguir i en Jondalar anava darrere.

—Vigileu on trepitgeu —va dir la Primera, sostenint la torxa alta per tal que la claror s’escampés més.

Va il·luminar una paret de pedra a la dreta, i llavors aquesta va desaparèixer de cop, però una llum brillant en perfilava la vora. El terra era molt desigual, pedregós i ple d’argila relliscosa. La humitat s’havia filtrat a través de les sabates de l’Ayla, però les soles toves de pell s’arrapaven bé. Quan l’Ayla va arribar a la vora il·luminada de la paret de pedra i hi va fer un cop d’ull, va veure que la dona grossa estava situada darrere i que hi havia un túnel que continuava a la dreta.

«Al nord, crec que anem cap al nord», va pensar. Havia intentat estar al cas de la direcció en què es movien des que havien entrat a la cova. Havien agafat algunes desviacions del túnel principal, però bàsicament havien avançat cap a l’oest. Era el primer canvi important de direcció. L’Ayla va mirar endavant i no va veure res més enllà de la claror de la torxa que sostenia la Zelandoni; tan sols la intensa foscor abismal que únicament es troba en fondàries subterrànies. L’encuriosia què hi podia haver enllà d’aquell buit cavernós.

La torxa d’en Jondalar el precedia il·luminant la vora de la paret que els obligava a canviar de direcció. La Zelandoni va esperar que estiguessin junts, inclús el Llop, abans de parlar.

—Una mica més endavant, on el terra s’allisa, hi ha algunes bones pedres per seure. Crec que ens hauríem de parar a descansar, menjar alguna cosa i omplir els bots petits d’aigua —va dir.

—Sí —va dir l’Ayla—, la Jonayla s’està despertant i ha de mamar. Segurament fa estona que s’hauria despertat, però, mentre camino, la foscor i el moviment l’endormisquen.

La Zelandoni va tornar a cantussejar fins que van arribar a un punt en què la cova ressonava amb un so diferent. Va cantar amb una claredat més tonal mentre s’acostaven a un túnel lateral petit, a l’esquerra. Es va quedar quieta a l’obertura.

—Aquest és el lloc —va dir.

L’Ayla estava contenta de desfer-se del sarró i del llançador. Cadascú va buscar una pedra còmoda, i ella va treure tres estores per seure, teixides amb fulles de cua de gat. Tan bon punt va atansar l’infant al pit, la Jonayla va succionar amb fruïció. La Zelandoni va agafar tres llànties de pedra de la motxilla, una de decorada i feta amb gres, que l’Ayla ja li havia vist fer servir, i dues de pedra calcària. La pedra de les llànties havia estat tallada i allisada en forma de bol petit, amb un mànec recte a l’alçada de la vora. La Primera també va trobar el paquet ben embolicat de material per fer foc i va treure sis tires de bolets secs.

—Ayla, on és el tub de sèu que tenies? —va preguntar la Zelandoni.

En Jondalar va treure els paquets de menjar i el bot gran que duia a l’esquena i els va portar a l’Ayla. Va obrir el recipient de pell amb carn, i ella va assenyalar l’intestí que estava farcit amb greix blanc net, que s’havia fos del greix dur proper als ronyons per donar-li una mica més de cos. L’home el va donar a la doniera.

Mentre en Jondalar omplia els bots petits de cadascú amb el gran que portava ell, la Zelandoni va posar uns talls de sèu als bols i va fer servir la torxa perquè s’anessin fonent. Llavors, va introduir dos blens de bolet sec al greix de cada llàntia de manera que la meitat sobresortís. Un cop encesos, van espetarregar una mica, però l’escalfor va fer que els blens s’amaressin de greix i aviat van tenir tres punts de llum més; això va fer que els semblés que tenien molta claror dins la pregona foscor de la cova.

En Jondalar va repartir el menjar que havien cuinat durant l’àpat matinal per a l’excursió a l’interior de la cova. Van posar peces de carn de cérvol roig rostit als bols de menjar personals, i van fer servir les tasses per al brou fred amb verdures cuites de l’altre bot. Les llargues peces de pastanagues silvestres, arrels petites, rodones i molt nutritives, tiges de card retallades, brots de llúpol i cebes silvestres eren molt toves i no s’havien de mastegar gaire. S’ho van menjar tot amb la sopa.

L’Ayla també havia tallat carn per al Llop. La hi va donar i, quan va acabar d’alletar la seva filla, es va posar a menjar ella. Va notar que encara que el Llop explorés una mica de tant en tant, no s’allunyava gaire. Els llops podien veure increïblement bé en la foscor, i de vegades l’Ayla li podia veure els ulls en els racons de la cova reflectint-se fins i tot en la més ínfima claror. Tenir-lo a prop li donava sensació de seguretat. Estava segura que si passava alguna cosa imprevista que els deixava sense foc, l’animal seria capaç de treure’ls de qualsevol cova només amb l’olfacte. Sabia que tenia aquest sentit tan agut, que podia desfer el camí amb facilitat.

Mentre tots menjaven en silenci, l’Ayla va parar atenció a l’entorn, posant-hi els cinc sentits. La claror de les llànties només il·luminava un cercle limitat. La resta de la cova era negra; una foscor intensa que ho embolcallava tot i que a fora no es veia mai, ni en la nit més llòbrega. Però encara que no s’hi veiés més enllà de la claror dels blens dobles de les llànties, si s’hi s’esforçava, podia sentir els murmuris baixos de la cova.

Havia vist que en alguns llocs el terra i les pedres estaven molt secs. Altres brillaven d’humitat, de l’aigua de la pluja i la neu que es filtrava lentament, amb implacable paciència, a través de la terra i la pedra calcària, acumulant residus calcaris pel camí, i dipositant-los gota a gota, per crear estalactites i monyons de pedra arrodonits a terra. Sentia un degoteig esmorteït, a prop i lluny. Amb un temps impossible de mesurar, s’unien i formaven columnes, parets i penjolls dins la cova.

Se sentien corredisses i grinyols d’éssers diminuts, i un moviment d’aire gairebé imperceptible, un xiuxiueig apagat que l’Ayla s’havia d’esforçar per percebre, perquè estava quasi ofegat pel soroll de la respiració dels cinc éssers vius que havien entrat a l’espai silenciós. La noia va intentar ensumar l’aire i va obrir la boca per tastar-lo. Era humit, amb un lleuger gust de podrit i de terra crua i petxines antigues incrustades a la pedra calcària.

—En aquest túnel petit hi ha una cosa que m’agradaria que veiéssiu. Podem deixar els farcells aquí i ja els recollirem a la tornada, però agafem una llàntia cada un —va dir la Zelandoni havent dinat.

Tots van trobar el seu racó per orinar en privat abans de sortir L’Ayla va subjectar la nena perquè fes les seves necessitats i la va rentar amb una molsa tova que havia portat. Després se la va penjar al maluc amb la manta, va agafar una de les llànties de gres, i va seguir la Zelandoni pel corredor que es bifurcava cap a l’esquerra. La dona va tornar a cantar. Tant l’Ayla com en Jondalar s’estaven acostumant al timbre ressonant del to que els informava que s’apropaven a un indret sagrat, un lloc que era proper a l’altre món.

Quan la Zelandoni es va parar, mirava a la paret de la dreta. Ells van seguir la seva mirada i van veure dos mamuts, encarats. L’Ayla va pensar que eren molt especials, i li hauria agradat saber què volien dir les diferents ubicacions dels mamuts en aquella cova. Però si els havien creat feia tant de temps que ningú no sabia qui els havia fet, ni a quina cova o a quin poble pertanyien els artistes, no era probable que ara ho sabés algú, però no es va poder resistir a preguntar-ho.

—Saps per què estan de cara els mamuts, Zelandoni?

—Hi ha gent que diu que es barallen —va dir la dona—, tu què en penses?

—Jo no ho crec —va dir l’Ayla.

—Per què no? —va preguntar la Primera.

—No semblen ferotges ni enfadats. Sembla que s’hagin trobat —va dir l’Ayla.

—Què en penses, Jondalar? —va preguntar la Zelandoni.

—No crec que es barallin ni que estiguin a punt de fer-ho —va respondre—. Potser es van trobar i prou.

—Creieu que algú s’hauria pres la molèstia de fer-ho si només es trobessin per casualitat? —va preguntar la Primera.

—No, segurament, no —va dir en Jondalar.

—Potser cada mamut representa el cap d’un grup de persones que es troben per prendre una decisió sobre algun tema important —va dir l’Ayla—. O potser han pres la decisió i això ho commemora.

—És una de les idees més interessants que he sentit —va dir la Zelandoni.

—Però no ho sabrem mai del cert, oi? —va insistir en Jondalar.

—No ho crec —va dir La Que Era Primera—, però el que s’imaginen les persones sovint ens diu alguna cosa d’elles.

Van esperar junts en silenci, i llavors l’Ayla va sentir la necessitat de tocar la paret entre els mamuts. Va estirar la mà dreta i va repenjar el palmell pla a la pedra; va tancar els ulls i es va quedar un moment així. Va sentir la duresa de la roca, la fredor i la sensació més aviat humida de la pedra calcària. Llavors, li va fer l’efecte que sentia alguna cosa, com una intensitat, una concentració, una escalfor, potser era la temperatura del seu propi cos que escalfava la pedra. Va apartar la mà i se la va mirar. Es va canviar la nena de posició.

Van tornar al corredor principal i van enfilar en direcció nord, amb les llànties en comptes de les torxes. La Zelandoni continuava fent servir la seva veu, de vegades cantussejant, de vegades expressant qualitats tonals més impactants, i parava quan creia que hi havia alguna cosa que els altres dos havien de veure. A l’Ayla la va captivar especialment un mamut que tenia unes ratlles que indicaven un pelatge penjant per sota, però també tenia unes marques, potser d’urpa d’ós, de rascades a sobre. La van intrigar els rinoceronts. Quan arribaven a un lloc on la cançó ressonava més en la immensa cova, la Zelandoni es va tornar a parar.

—Aquí podem triar cap a on volem anar —va dir—. Jo crec que primer hauríem d’anar recte, després girar, tornar aquí i agafar el corredor esquerre una estona. Després, recular i sortir de la cova. O podem agafar el corredor de l’esquerra i després tornar.

—Em penso que ho hauries de decidir tu —va dir l’Ayla.

—Jo estic d’acord amb ella. Tens més bon sentit de la distància i saps si estàs massa cansada o no —va dir en Jondalar.

—Estic una mica cansada, però podria ser que no tornés mai més —va dir la Zelandoni—. Puc descansar demà, al campament, o al seient del cavall mentre m’arrossega. Seguirem recte fins que trobem el pròxim lloc que ens podria portar més a prop de l’Inframón Sagrat de la Mare.

—Em sembla que tota la cova està a prop del seu Inframón —va dir l’Ayla, sentint un formigueig a la mà amb què havia tocat la pedra.

—Tens raó, és clar, per això costa encara més de trobar indrets especials —va dir la Primera.

—Crec que aquesta cova ens podria portar fins a l’altre món, encara que sigui enmig de la terra —va dir en Jondalar.

—És veritat que és més gran i hi ha molt més per veure del que podem recórrer en un dia. No baixarem a les coves inferiors —va dir la Zelandoni.

—S’ha perdut mai ningú, aquí? —va preguntar en Jondalar—. Sembla que no hagi de costar gaire.

—No ho sé. Sempre que venim, procurem anar amb algú que conegui la cova i els camins —va dir—. Parlant de conèixer, crec que aquí és on normalment omplim les llànties de combustible.

En Jondalar va treure el greix i després que la dona n’afegís una mica als bols de pedra, va revisar els blens i els va estirar una mica més enfora perquè fessin més claror.

—Per ajudar-se a trobar el camí, va bé fer sons que ressonin, que facin alguna mena d’eco. Hi ha gent que toca la flauta, o sigui que crec que el teu xiulet d’ocell servirà, Ayla. Per què no ho proves? —va dir la Zelandoni abans que es tornessin a posar en marxa.

A l’Ayla li feia una mica de vergonya i no sabia quin ocell triar. Finalment, es va decidir per una alosa i va pensar en l’ocell amb les seves ales fosques i la llarga cua amb voraviu blanc, les tires llampants al pit i la cresteta al cap. Caminaven més que saltaven i dormien a terra en nius ben amagats fets d’herba. Quan la feien sortir, l’alosa trinava amb un piu-piu líquid, però la seva piuladissa matinal, quan volava alt, era sostinguda. Aquest va ser el so que va imitar.

En l’absoluta foscor de la fonda cova, la seva perfecta representació del cant d’una alosa va sonar misteriosament incongruent, amb una qualitat estranyament fora de lloc que va fer que en Jondalar s’estremís. La Zelandoni va intentar dissimular-ho, però també va tenir una esgarrifança. El Llop també la va experimentar i no se’n va intentar amagar. El seu impactant udol va ressonar per l’immens espai tancat, i això va esverar la Jonayla. Es va posar a plorar, però l’Ayla va entendre de seguida que no era un plor de por o de neguit sinó un gemec fort que feia d’acompanyament al del Llop.

—Sabia que era de la zelandònia —va dir la Primera, i s’hi va afegir amb la seva veu plena i operística.

En Jondalar estava esmaperdut i no va fer res. Quan els sons es van apagar, va riure, una mica incert, però llavors la Zelandoni també va riure, amb aquella rialla franca i animada que tant agradava a l’Ayla i se li encomanava.

—No crec que aquesta cova hagi sentit tant soroll en molt de temps —va dir La Que Era Primera—. A la Mare li agradarà.

Mentre es tornaven a posar en marxa, l’Ayla va imitar virtuosament els cants dels ocells, i de seguida li va semblar que detectava un canvi en la ressonància. Es va parar a mirar les parets; primer, a la dreta; i després, a l’esquerra, i va veure un fris amb tres rinoceronts. Els animals només estaven perfilats en negre, però les figures tenien tal sentit del volum i un contorn tan precís que feien un efecte increïblement realista. Era el mateix amb els animals gravats. Alguns dels que havia vist, sobretot els mamuts, estaven dibuixats només amb el perfil del cap i la forma del llom. Alguns tenien dues ratlles corbes per als ullals, i altres eren insòlitament complets, amb ulls i un indici de pells llanudes. Però fins i tot sense ullals ni res, els perfils eren suficients per transmetre la sensació d’un animal complet.

Els dibuixos van fer pensar a l’Ayla si la qualitat dels seus xiulets, i els cants de la Zelandoni havien canviat realment en alguns punts de la cova, i si cap avantpassat havia percebut o sentit les mateixes qualitats allà i les havia assenyalat amb mamuts i rinoceronts i altres coses. Era fascinant imaginar-se que la cova mateixa deia a les persones els punts que s’havien d’assenyalar. O era la Mare qui deia als seus fills on havien de mirar i què havien d’assenyalar fent servir la cova com a mitjà? La feia rumiar si realment els sons que emetien els conduïen a indrets que estaven més propers a l’Inframón de la Mare. Semblava que sí, però en un raconet del seu cap tenia reserves i continuava rumiant.

Anaven caminant i l’Ayla continuava xiulant cants d’ocells. Una mica més lluny, sense saber per què, va sentir la necessitat de parar. Al començament, no va veure res, però després de fer unes passes més, va mirar al cantó esquerre de la cova ampla: hi va veure un mamut gravat impressionant. Semblava que portés tot el mantell pengim-penjam de l’hivern. S’hi veien els pèls del front, al voltant dels ulls i a la cara, i al cos.

—Sembla un vell savi —va dir l’Ayla.

—Se’n diu el «Vell» —va informar la Zelandoni—, o de vegades el «Vell savi».

—Em fa pensar en un vell que ha tingut molts fills de la seva llar, i els fills d’aquests, i potser els d’aquests altres —va dir en Jondalar.

La Zelandoni es va posar a cantar de nou, i va tornar a la paret de davant on hi havia més mamuts, molts mamuts, pintats en negre.

—Podeu fer servir les paraules de comptar i dir-me quants mamuts hi veieu? —va demanar la Zelandoni, tant a en Jondalar com a l’Ayla.

Tots dos van caminar cap a la paret de la cova, aixecant les llànties per veure-hi millor, i van jugar a pronunciar en veu alta la paraula de comptar per cada un que veien.

—N’hi ha que miren a l’esquerra, i n’hi ha que miren a la dreta —va explicar en Jondalar—, i n’hi ha dos al mig, posats de cara.

—Sembla com si aquells dos caps que hem vist abans s’haguessin tornat a trobar i s’haguessin endut la bandada —va dir l’Ayla—. En compto onze.

—Jo també he comptat això —va corroborar en Jondalar.

—És el que compta tothom —va dir la Zelandoni—. Es poden veure més animals si es continua per aquí, però estan massa lluny i no crec que calgui que els veiem aquesta vegada. Tornem i agafem l’altra galeria. Crec que tindreu una sorpresa.

Van tornar al lloc on els dos túnels es bifurcaven, i la Zelandoni els va guiar cap a l’altre. Pel camí cantussejava. Van passar pel costal de més animals, gairebé tots mamuts, però també hi havia bisons, i a l’Ayla li va semblar veure un lleó. Va distingir més senyals de dits, i unes formes clares i d’altres de més aleatòries. De sobte, la Primera va alçar el to i el timbre de la veu i va alentir el pas. Es va posar a cantar les paraules conegudes de La cançó de la Mare:

La seva veu plena semblava omplir tot l’espai de la fondària de la gran cova. L’Ayla estava tan commoguda, que no sols es va estremir, sinó que va sentir que se li estrenyia la gola i li sortien les llàgrimes.

La fonda cova semblava acompanyar el cant de La Que Era Primera; les formes arrodonides i els angles marcats de la pedra provocaven lleugers retards i alteraven els tons de manera que el so que tornava a l’orella era una fuga d’una estranya i bella harmonia.

L’espai, ple de la veu intensa de la dona, resultava reconfortant a l’Ayla. No sentia tots els mots, tots els sons, alguns versos la portaven a pensar més a fons en el significat, però tenia la sensació que, si mai es perdia, podria sentir aquella veu des de qualsevol lloc. Va observar la Jonayla, que també semblava escoltar atentament. En Jondalar i el Llop estaven tan captivats pel so com ella.

L’Ayla sempre plorava amb aquest fragment. Ella sabia el que era perdre un fill i se sentia identificada amb la Gran Mare. Com la Doni, ella també tenia un fill que encara vivia, però del qual estaria apartada per sempre. Va abraçar fort la Jonayla. Estava agraïda de tenir una filla, però sempre enyoraria el primer.

L’Ayla i en Jondalar van explorar la gran caverna cada un pel seu compte i els seus ulls es van trobar. No hi havia dubte que era un indret sagrat. No havien estat mai en una cova tan immensa i, de sobte, tots dos van entendre millor el significat de la història sagrada original. Potser n’hi havia més, però aquell havia de ser un dels llocs on la Doni va donar a llum. Se sentien com si fossin a la matriu de la Terra.

Tant la Zelandoni com l’Ayla van mirar en Jondalar i van somriure, i totes dues pensaven el mateix. Pensaven que ell era un exemple perfecte; podria haver estat el Primer Home, i estaven agraïdes a la Doni per haver creat l’home per compartir la vida amb la dona. Per l’expressió de les seves cares, en Jondalar gairebé els endevinava el pensament, i se sentia una mica avergonyit, encara que no sabés per què.

Com sempre que sentia La cançó de la Mare, l’Ayla es va preguntar per què al final hi havia dos versos. Era com si hi faltés alguna cosa, però potser la Zelandoni tenia raó i només era per arrodonir el final. Abans que la dona acabés la cançó, el Llop va sentir la necessitat de respondre de la manera com es comuniquen els llops entre ells. Mentre la Primera continuava cantant, ell va fer el seu cant de llop; primer, bordant unes quantes vegades; i després, amb un gran i intens udol, que els va posar els pèls de punta. Les ressonàncies a la cova feien que sonés com si hi hagués llops a la llunyania que responguessin, potser des d’un altre món. Llavors, la Jonayla es va posar a somicar d’aquella manera que l’Ayla interpretava com una reacció a la cançó del llop.

Internament, la Zelandoni pensava que, tant si a l’Ayla li agradava com si no, la seva filla estava destinada a pertànyer a la zelandònia.