Capítol 41

En Jondalar amb prou feines podia respirar i, cada vegada que intentava agafar aire, li feia mal la gola. Anava tot suat. Estava doblegat del dolor al costat. Les cames li tremolaven i amb prou feines s’aguantava dret quan intentava acostar-se al llit del fons de l’allotjament. El Llop havia entrat darrere d’ell, amb la llengua fora, i també respirava amb dificultat.

—Vine, Jondalar, seu —va dir la Zelandoni, posant-se dreta per cedir-li el seu tamboret. Veia que estava molt tens i deduïa que havia anat corrent des de lluny—. Porta-li aigua —va demanar a l’acòlit que tenia més a prop—. I per al llop, també.

En Jondalar va veure que la pell de l’Ayla tenia una pal·lidesa grisa cadavèrica.

—Ayla, oh, Ayla, per què ho has tornat a fer? —va dir amb veu ronca, gairebé sense poder parlar—. Vas estar a punt de morir l’última vegada. —Va beure de la tassa que li donaven, instintivament, sense saber qui li oferia, i va pujar sobre el llit. Va apartar les mantes, va agafar l’Ayla i la va abraçar. La fredor de la noia el va impactar—. Que freda que està —va dir, amb un sanglot.

No sabia que li lliscaven llàgrimes per la cara. De totes maneres, no li hauria importat.

El llop va mirar les dues persones al llit, va aixecar el morro enlaire i va udolar; un so de llop llarg i esgarrifós, que va fer estremir tota la zelandònia que hi havia a l’allotjament i les persones que eren fora. Va sorprendre tant els que cantaven que els va fer perdre el fil i gairebé van aturar la fuga contínua. Llavors, va ser quan en Jondalar es va adonar del cant de la zelandònia. A continuació, el Llop va posar les potes sobre el llit i va somicar per cridar l’atenció de l’Ayla.

—Ayla, Ayla, si us plau, torna —va suplicar en Jondalar—. No et pots morir. Qui em donarà un fill? Oh, Ayla, quines coses de dir. Tant se me’n dóna que em donis un fill. És a tu a qui vull. T’estimo. Ni tan sols m’importa si no em tornes a parlar, si et puc veure de tant en tant. Torna amb mi, si us plau. Oh, Gran Mare, torna-me-la. Si us plau, torna-me-la. Faré el que vulguis, però no me la prenguis.

La Zelandoni va mirar la cara, el pit, els braços i les cames esgarrinxats i sagnants de l’home alt i atractiu assegut al llit, abraçat a la dona moribunda com si fos un infant, gronxant-se, amb llàgrimes a la cara, suplicant que li tornessin l’Ayla. No l’havia vist plorar des que era petit; en Jondalar no plorava. L’home es va esforçar per dominar les emocions i asserenar-se. Molt poques persones havien intimat realment amb ell, fora de la seva família i ella mateixa, i fins i tot llavors, quan va assolir la virilitat, sempre hi va haver una distància, una reserva.

Després de tornar d’estar-se una temporada amb en Dalanar, la Zelandoni sovint es preguntava si en Jondalar tornaria a estimar mai de debò una dona i se sentia culpable. Sabia que llavors encara l’estimava, i més d’una vegada havia tingut la temptació d’abandonar la zelandònia i aparellar-se amb ell. Però quan va passar el temps i no quedava mai embarassada, va veure que havia pres una bona decisió. Estava segura que en Jondalar s’aparellaria algun dia i, encara que dubtés que fos capaç de donar-se del tot a una dona, ell necessitava fills. Els fills es podien estimar, del tot, sense reserves, i ell necessitava estimar així.

Se’n va alegrar sincerament quan en Jondalar va tornar del viatge amb una dona que era evident que estimava i que era mereixedora del seu amor. Però fins a aquell moment no s’havia adonat de com l’estimava. La Primera va sentir una fiblada de culpa. Potser no hauria d’haver burxat tant l’Ayla perquè esdevingués zelandoni. Potser els hauria d’haver deixat en pau. Però, al cap i a la fi, era la decisió de la Mare.

—Està tan freda. Per què està tan freda? —va preguntar en Jondalar.

La va estirar, es va estirar al seu costat, i li va mig tapar el cos nu amb el seu. Va tirar les pells per sobre de tots dos. El llop va saltar al llit amb ells, arraulint-se molt a prop de l’Ayla. L’escalfor d’en Jondalar va omplir l’espai ràpidament i la del llop va ajudar a mantenir-la. L’home la va abraçar molta estona, mirant-la, besant-li la cara, pàl·lida i immòbil, parlant amb ella, suplicant-li, pregant a la Mare per ella, fins que la veu, les llàgrimes i l’escalfor del seu cos i la del llop van començar a penetrar en la fondària de la gelor.

L’Ayla plorava silenciosament.

—Ho has fet! Ho has fet! —cantava la gent, acusant-la.

Llavors, només hi havia en Jondalar. Va sentir un llop que udolava.

—Perdona’m, Jondalar —va cridar—. Perdona que t’hagi fet mal.

Ell estirava els braços.

—Ayla —va dir sense alè—. Dóna’m un fill. T’estimo.

Ella va anar cap a la figura d’en Jondalar, al costat del Llop, i va caminar entre ells. Va sentir que alguna cosa l’estirava. De sobte, es movia més de pressa, més de pressa que abans, tot i que se sentia arrelada i immòbil. Van aparèixer els misteriosos núvols i van desaparèixer instantàniament, i en canvi semblava que hagués durat una eternitat. La negra i fonda buidor se li va abraonar; la va engolir en una buidor fosca i sobrenatural que no s’acabava mai. Va caure a través de la boira i, per un instant, es va veure amb en Jondalar al llit, envoltat de llànties. Després, era dins d’una petxina rígida i humida. Es va esforçar per bellugar-se, però estava massa encarcarada i freda. A la fi, va parpellejar. Va obrir els ulls i va mirar la cara tacada de llàgrimes de l’home que estimava i, un moment després, va sentir la llengua càlida del llop.

—Ayla! Ayla! Has tornat! Zelandoni, està desperta! Oh, Doni, Gran Mare, gràcies. Gràcies per tornar-me-la —va dir en Jondalar amb un sanglot.

L’abraçava, plorant d’alleujament i d’amor, temorós d’estrènyer-la massa fort i fer-li mal, però no volent deixar-la anar mai. I ella no volia que la deixés.

En Jondalar va afluixar l’abraçada perquè la doniera examinés l’Ayla.

—Baixa, Llop —va dir en Jondalar, empenyent l’animal cap a fora del llit—. Ja l’has ajudat, ara deixa que la Zelandoni la vegi.

El llop va saltar del llit, però es va asseure a terra, mirant.

La Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra es va inclinar sobre l’Ayla i va veure uns ulls blaus grisosos i un somriure fugaç. Va brandar el cap astorada.

—No creia que fos possible. Estava segura que se n’havia anat, que s’havia perdut en un lloc fosc i irrecuperable, que ni jo podria trobar-la per guiar-la cap a la Mare. Em temia que el cant no servís de res, que no es pogués fer res per salvar-la. Dubtava que res la pogués fer tornar, ni els meus desitjos més ardents, ni el desig transcendent de tots els zelandoniis, ni tan sols el teu amor, Jondalar. Tota la zelandònia junta no hauria pogut fer el que has fet tu. Començo a pensar que podries haver-la arrencat fins i tot de l’Inframón més fondo de la Doni. Sempre he dit que la Gran Mare Terra no et negaria mai res del que li demanessis. Crec que això ho demostra.

La notícia es va escampar pel campament com un incendi. En Jondalar l’havia fet tornar. En Jondalar havia fet el que la zelandònia no havia pogut. No hi havia dona a la Trobada d’Estiu que no desitgés en el fons del cor que l’estimessin tant, ni home que no desitgés conèixer una dona a qui pogués estimar tant. Ja començaven les històries; històries que s’explicarien a la vora del foc dels campaments durant anys, sobre l’amor d’en Jondalar, tan gran que havia tornat l’Ayla d’entre els morts.

En Jondalar va pensar en el comentari de la Zelandoni. L’havia sentit abans, però no estava segur del que significava. Tot i així el va fer sentir malament que li diguessin que era un preferit de la Mare i per això cap dona el podia rebutjar, ni tan sols la mateixa Doni. Tan preferit que si demanava alguna cosa a la Mare, sempre li ho concediria. També li havien recomanat que anés amb compte amb el que desitjava, perquè podia aconseguir-ho, i això tampoc no ho acabava d’entendre.

Durant uns dies, l’Ayla va estar totalment exhausta, incapaç de moure’s, dèbil, i hi va haver moments que la doniera va dubtar que es recuperés del tot. Dormia molt i, de vegades, estava tan quieta que era difícil de saber si respirava, però el seu son no sempre era pacífic. De tant en tant, tenia rampells de deliri, i es regirava i parlava en somnis, però cada vegada que obria els ulls, en Jondalar era allà. Des que l’Ayla s’havia despertat, només havia marxat del seu costat per satisfer les necessitats bàsiques. Dormia sobre unes pells que havia estès a terra al costat del llit.

La Zelandoni es preguntava, quan l’Ayla semblava recaure, si ell era l’única cosa que la mantenia al món dels vius. De fet, ho era, juntament amb la seva voluntat inherent de viure i els anys de caçar i fer exercici que li havien donat un cos sa i fort, que es podia recuperar de les experiències més dures, fins i tot les que la duien a prop de la mort.

El Llop també es va quedar amb ella gairebé en tot moment, i quan l’Ayla va estar a punt per aixecar-se va ser com si ho pressentís. Després que en Jondalar li prohibís saltar sobre el llit amb les seves potes brutes, l’animal va descobrir que l’alçada del llit era perfecta perquè hi repengés el cap i pogués mirar-la just abans que obrís els ulls. En Jondalar i la Zelandoni van aprendre a anticipar-se al despertar de la noia vigilant el que feia l’animal.

La Jonayla estava tan contenta de veure desperta la seva mare, i en Jondé i l’Ayla junts, que sovint anava a l’allotjament de la zelandònia per estar amb ells. No es quedava a dormir, però, si tots dos estaven desperts, s’hi estava una estona, a la falda d’en Jondalar o estirada amb la seva mare. Fins i tot va fer alguna migdiada amb ella. Altres vegades, només entrava un moment per comprovar que estava bé. Quan va estar més recuperada, l’Ayla enviava el Llop a buscar la Jonayla, tot i que al començament l’animal estava dividit entre el seu desig de quedar-se amb ella i el d’anar a buscar la nena.

La doniera tampoc no era gaire lluny; es culpava de no haver estat més atenta a l’estat de la noia des que havia arribat. Però les trobades d’estiu li exigien molt de temps i atenció, i l’Ayla sempre li havia costat d’entendre. No parlava mai de si mateixa ni de les seves preocupacions i amagava molt bé els seus sentiments. Era fàcil no adonar-se dels seus símptomes de malestar.

L’Ayla va aixecar el cap del llit i va somriure a l’homenàs pèl-roig i barbut que la mirava. No del tot recuperada, s’acabava d’instal·lar al campament de la Novena Cova. Estava desperta quan en Jondalar li havia dit que en Danug volia passar a veure-la, però s’havia endormiscat abans de sentir que pronunciaven el seu nom en veu baixa. En Jondalar estava assegut al seu costat, agafant-li la mà, i amb la Jonayla a la falda. El Llop remenava la cua picant a terra, al costat del llit, saludant el jove mamutoi.

—Jonayla, t’havia de dir que en Bokovan i altres nens aniran a jugar a la llar de la Joplaya i a menjar alguna cosa. També t’ha guardat uns ossos, Llop —va dir en Danug.

—Per què no hi vas, Jonayla? I endú-te’n el Llop —va proposar l’Ayla, incorporant-se—. Els agradarà veure’t i no queden gaires dies perquè s’acabi la Trobada d’Estiu. Quan tornem a casa, no els tornaràs a veure fins l’estiu vinent.

—D’acord, mare. Tinc molta gana i potser el Llop també.

La nena va fer una abraçada als seus pares i va sortir amb l’animal darrere seu. Aquest va somicar mirant l’Ayla abans de sortir, però va seguir la Jonayla.

—Seu, Danug —va dir l’Ayla, indicant un altre tamboret. Va mirar al seu voltant—. I en Druwez?

En Danug va seure al costat de l’Ayla.

—L’Aldanor necessitava un amic que no estigués emparentat amb ell per a alguna cosa relacionada amb el matrimonial. En Druwez ha acceptat fer-ho perquè a mi em toca fer de parent adoptiu —va dir en Danug.

En Jondalar va assentir amb el cap.

—És difícil d’aprendre tots els nous costums; recordo com va ser quan en Thonolan es va decidir a aparellar-se amb la Jetamio. Com que era el seu germà, això també em feia parent dels xaramudois i, com que era el seu únic parent, havia de formar part de les cerimònies.

Ara ja podia parlar amb normalitat del germà que havia perdut, però l’Ayla va notar la seva expressió d’enyorament. Sabia que sempre seria una font de tristesa per a ell.

En Jondalar es va atansar més a l’Ayla i li va passar un braç per les espatlles. En Danug els va somriure.

—Abans que res, us he de dir una cosa —va dir amb severitat fingida—. Quan sereu conscients de com us estimeu? Heu de parar de complicar-vos la vida. Escolteu-me bé: l’Ayla estima en Jondalar i cap home més; en Jondalar estima l’Ayla i cap dona més. Us sembla que us en recordareu? No hi ha hagut mai i no hi haurà mai ningú més per a cap dels dos. Us posaré una norma que haureu de seguir la resta de la vostra vida: tant li fa que la gent s’acobli amb qui vulgui, vosaltres només ho fareu entre vosaltres. Si m’assabento que no ho feu així, tornaré i us lligaré junts. Entesos?

—Sí, Danug —van dir en Jondalar i l’Ayla alhora.

Ella va somriure a en Jondalar, que també li somreia, i tots dos van somriure a en Danug.

—I jo t’explicaré un secret: de seguida que pugui, iniciarem un infant junts —va dir l’Ayla.

—Però encara no —va dir en Jondalar—. Esperarem que la Zelandoni digui que estàs prou bé. Però ja veuràs quan ho estiguis!

—No sé quin do és millor —va dir en Danug amb un gran somriure—. El do del plaer o del coneixement. Crec que la Mare ens deu estimar molt per fer que iniciar una nova vida sigui un plaer!

—Penso que tens tota la raó —va convenir en Jondalar.

—He intentat traduir La cançó de la Mare dels zelandoniis en mamutoi per recitar-la quan torni i buscaré una parella per iniciar un fill de seguida —va dir en Danug.

—I una filla, què? —va burxar l’Ayla.

—Una filla em sembla bé, però no li podré posar el nom. Vull un fill per poder posar-li el nom. No li he posat mai el nom a un nen —va dir en Danug.

—No has tingut mai un fill per posar-li nom —va dir l’Ayla rient.

—Això és veritat —va dir en Danug, una mica avergonyit—. Si més no, que jo sàpiga, però tu ja m’entens. Abans no n’he tingut ocasió.

—Jo t’entenc perfectament —va dir en Jondalar—. A mi tant me fa tenir una altra nena o un nen, però deu ser maco posar-li el nom a un fill. Escolta, Danug, i si els mamutois no accepten la idea que els homes han de posar el nom als nens?

—Hauré de procurar que la dona amb qui m’aparelli hi estigui d’acord —va contestar ell.

—Això és veritat —va dir l’Ayla—. Però per què has de tornar per trobar parella, Danug? Per què no et quedes, com l’Aldanor? Segur que trobaries una dona zelandonii que estaria encantada d’aparellar-se amb tu.

—Les zelandoniis són molt boniques, però en certes coses sóc com en Jondalar: per molt emocionant que sigui viatjar, necessito tornar amb el meu poble per establir-me. A més, només em quedaria aquí per aparellar-me amb una dona, Ayla —va dir, picant l’ullet a en Jondalar—, i ja està agafada.

En Jondalar va fer una rialleta, però alguna cosa als ulls d’en Danug i el to de la seva veu van fer rumiar l’Ayla si aquella afirmació jovial era només una broma.

—M’alegro molt que estiguis disposada a venir a casa amb mi —va dir en Jondalar a la noia. La manera com la va mirar, amb els seus intensos ulls blaus, va fer un pessigolleig a les parts més interiors de l’Ayla—. En Danug té raó. La Doni ens deu estimar molt per fer que crear un fill sigui un plaer.

—No tot és un plaer per a les dones, Jondalar. Donar a llum pot ser molt dolorós —va dir ella.

—Em pensava que havies dit que parir la Jonayla havia estat fàcil —va dir en Jondalar, arrufant el front a la seva manera habitual.

—Fins i tot un part fàcil és dolorós, Jondalar. Però no ho va ser tant com m’esperava —va explicar l’Ayla.

—Jo no et vull fer mal —va dir ell, mirant-la—. Segur que en vols tenir un altre?

De sobte, en Jondalar va recordar que la parella d’en Thonolan havia mort de part.

—No diguis bestieses, Jondalar. I tant que tindrem un altre infant. Jo també el vull tenir, no sols tu. I no n’hi ha per tant. Però si no en vols iniciar un, potser trobaria un home que ho volgués —va dir amb un somriure burleta.

—Ah, no, no pots —va dir en Jondalar, donant-li un cop amb l’espatlla—. En Danug t’acaba de dir que no t’uniràs mai amb cap altre home que no sigui jo, oi?

—No he volgut unir-me mai a ningú més que a tu, Jondalar. Ets el qui em va ensenyar el do del plaer de la Mare. Ningú no m’hauria pogut donar més, potser per això t’estimo tant —va dir ella.

En Jondalar va tombar la cara per dissimular les llàgrimes, però en Danug ja mirava cap a una altra banda i feia veure que no ho havia vist. Quan en Jondalar es va tornar a girar, va mirar l’Ayla molt seriós.

—No t’he dit mai el greu que em sap allò de la Marona. De fet, no la desitjava tant, però m’ho va posar fàcil. No t’ho volia dir perquè em feia por fer-te mal. Quan ens vas descobrir, no parava de pensar que m’odiaves. Vull que sàpigues que només t’estimo a tu.

—Sé que m’estimes, Jondalar —va dir l’Ayla—. Tothom en aquesta Trobada ho sap. No seria aquí si no m’estimessis. Per més que digui en Danug, si ho necessites o si ho vols, et pots unir amb qui vulguis. Ni tan sols odio la Marona. No m’estranya que et volgués; qui no et voldria? Compartir el do del plaer no és el que fa l’amor. Fa els infants, però no l’amor. L’amor pot millorar els plaers, però si estimes algú, quina diferència hi pot haver que, de tant en tant, t’uneixis a un altre? Acoblar-se només dura una estona. Com pot ser això més important que una vida d’amor? Fins i tot al Clan, l’acoblament es feia per alleujar les necessitats dels homes. No esperaràs que trenqui el vincle només perquè t’has acoblat amb una altra dona, oi?

En Danug va riure.

—Si això fos una raó, tothom hauria de trencar el vincle. La gent espera amb il·lusió els festivals per honorar la Mare per compartir plaers amb una altra persona de tant en tant. He sentit a dir que en Talut encara es pot acoblar amb sis dones seguides als festivals. I la mare sempre deia que així tenia l’oportunitat de comprovar si hi havia cap home que se li pogués comparar. No en va trobar mai cap.

—En Talut és millor home que jo —va dir en Jondalar—. Fa temps potser sí, però ja no tinc tanta energia. I, si sóc sincer, no en tinc ganes.

—Poden ser només històries —va dir en Danug—. No l’he vist mai amb cap dona que no sigui la meva mare. Passa molt de temps amb altres caps, i ella en destina molt a visitar parents i amics. Crec que a la gent li agrada inventar-se històries.

Hi va haver una pausa a la conversa, i els joves es van mirar. En Danug va ser el primer a parlar.

—No trencaria el vincle per això, però, si he de ser sincer, preferiria que la dona amb qui m’aparelli no compartís plaers amb ningú més que amb mi.

—Ni durant els festivals per honorar la Gran Mare Terra? —va preguntar en Jondalar.

—Sé que tots hem d’honorar la Mare als festivals i tot això, però com sabré que els fills que la meva parella aporti a la llar són meus si ella comparteix plaers amb un altre home? —va observar en Danug.

L’Ayla els va mirar tots dos i va recordar les paraules de la Primera.

—Si un home estima els fills que una dona aporta a la seva llar, per què el fet de saber qui els va iniciar ha de fer-ho diferent?

—Potser no ho hauria de fer, però continuo volent que siguin meus —va dir en Danug.

—Si inicies un infant, això el fa teu? Serà teu, com una possessió personal? —va preguntar l’Ayla—. No estimaries un infant que no fos teu, Danug?

—No em referia a meu en el sentit de propietat, sinó en el sentit que l’infant vingui de mi —va intentar explicar en Danug—. Segurament, acabaria estimant qualsevol fill de la meva llar, tant si venia de mi com si no, o fins i tot si no venia de la meva parella. Estimava en Rydag com un germà, més que un germà, i no era d’en Talut ni la Nezzie, però m’agradaria saber si un infant de la meva llar l’havia iniciat jo. Les dones no han de patir per això; elles sempre ho saben.

—Entenc el que diu en Danug, Ayla. Em fa feliç saber que la Jonayla ve de mi. I tothom ho sap perquè tothom sap que no has escollit mai ningú més. Sempre hem honorat la Mare als festivals però sempre ens hem escollit mútuament.

—No sé si us faria tanta il·lusió tenir els vostres propis infants si haguéssiu de compartir el dolor amb la vostra parella —va dir l’Ayla—. Algunes dones estarien encantades de no haver de tenir fills. No gaires, però algunes, sí.

Els homes es van mirar, però no van mirar l’Ayla, una mica avergonyits d’expressar pensaments personals que contradeien els costums i les creences del seu poble.

—Per cert, heu sentit a dir que la Marona es torna a aparellar? —va preguntar en Danug, per canviar de tema.

—Ah, sí? —es va estranyar en Jondalar—. No, no ho sabia. Quan?

—D’aquí a pocs dies, a l’últim matrimonial, quan la Folara i l’Aldanor s’aparellin —va dir la Proleva, que entrava en aquell moment.

Anava amb en Joharran.

—M’ho va comentar l’Aldanor —va dir en Danug.

Es van intercanviar salutacions, les dones es van abraçar, i el cap de la Novena cova es va inclinar i va fregar la galta amb la de l’Ayla. Van posar més tamborets a prop del llit.

—Amb qui s’aparella? —va preguntar l’Ayla, quan tots estaven asseguts, recuperant el fil de la conversa.

—Amb un amic d’en Laramar que s’estava amb ell i tota la trepa a l’allotjament de dalt, el que ja no fan servir —va dir la Proleva—. És foraster, però zelandonii, segons tinc entès.

—Procedeix d’un grup de coves que viuen a la vora del riu Gran, a l’oest d’aquí. Vaig sentir a dir que havia vingut a la nostra Trobada d’Estiu amb un missatge per a algú, i que es va decidir a quedar-se. No sé si ja es coneixien, però s’avenia amb en Laramar i la resta de la trepa —va explicar en Joharran.

—Em sembla que sé qui és —va dir en Jondalar.

—Des que tots van deixar l’allotjament de dalt, s’està al campament de la Cinquena Cova, i la Marona també s’hi està. És on la va conèixer —va dir la Proleva.

—No sabia que la Marona es volgués tornar a aparellar, i ell sembla molt jove. Per què el deu haver escollit? —va preguntar en Jondalar.

—Potser no podia triar —va dir la Proleva.

—Tothom diu que és molt bonica, o sigui que es podria aparellar amb qui volgués —va dir l’Ayla.

—Una nit, sí, però no per a tota la vida —va dir en Danug—. La gent comenta, i els homes amb qui ha estat aparellada no en parlen gens bé.

—I no ha tingut mai fills —va dir la Proleva—. N’hi ha que diuen que no en pot tenir. Això podria fer-la menys desitjable per a alguns homes, però suposo que al seu pretendent tant li fa. Se’n va amb ell a la seva cova.

—Em sembla que el vaig conèixer —va dir l’Ayla—, una nit que tornava del campament dels lanzadoniis amb l’Echozar. No es pot dir que m’agradés gaire. Per què se n’ha anat de l’allotjament de dalt?

—Se’n van anar tots quan van veure que els havien pres les coses —va dir en Joharran.

—Vaig sentir alguna cosa, però no m’hi vaig fixar gaire —va comentar en Jondalar.

—Algú els va prendre les coses? —va preguntar l’Ayla.

—Algú es va endur coses de gairebé tots els que viuen en aquell allotjament de dalt —va dir en Joharran.

—Per què ho devien fer? —es va estranyar la noia.

—No ho sé, però en Laramar es va enfadar molt quan va descobrir que la roba nova d’hivern que havia bescanviat havia desaparegut, a més de la seva motxilla i quasi tot el barma. A un altre li faltaven unes mitenes noves, a un altre un ganivet bo, i s’havien endut tot el menjar —va dir en Joharran.

—Se sap qui ho va fer? —va preguntar en Jondalar.

—Falten dues persones: en Brukeval i en Madroman —va dir en Joharran—. En Brukeval se’n va anar sense res, que nosaltres sapiguem. Els altres homes que s’estaven a l’allotjament diuen que les seves coses hi eren quan se’n va anar, però que després faltava gairebé tot; i les d’en Madroman també.

—Vaig sentir que la Zelandoni li feia saber a algú que en Madroman no havia tornat els objectes sagrats que va rebre com a acòlit —va dir la Proleva.

—Vaig veure en Madroman anant-se’n! —va exclamar l’Ayla, que se’n va recordar de sobte.

—Quan? —va preguntar en Joharran.

—Va ser el dia que la Novena Cova va fer aquell festí amb els lanzadoniis. Era l’única que quedava al campament i acabava de sortir del refugi. Em va mirar amb tant d’odi que em va espantar, però semblava tenir molta pressa. Recordo que em va fer una impressió estranya. Després em vaig adonar que no l’havia vist mai sense la túnica d’acòlit, però aquesta vegada duia roba normal. El que em va semblar estrany va ser que estava decorada amb símbols de la Novena Cova, i no de la Cinquena.

—Vet aquí on ha anat a parar la roba nova d’en Laramar —va dir en Joharran—. Devia ser ell.

—Creus que se la va endur en Madroman? —va preguntar l’Ayla.

—Sí, i totes les altres coses que faltaven.

—Em sembla que tens raó, Joharran —va dir en Jondalar.

—Imagino que no volia quedar-se després del deshonor de ser expulsat de la zelandònia i haver-se d’enfrontar amb persones conegudes —va dir en Danug.

—On deu haver anat? —va preguntar la Proleva.

—Segurament, buscarà un altre poble on viure —va dir en Joharran—. Per això es va endur coses. Sap que l’hivern s’acosta i no sabia on acabaria vivint.

—Què farà perquè l’accepti un grup de gent desconeguda? No té cap ofici i no és un bon caçador. Diuen que no va tornar a caçar des que va entrar a la zelandònia, ni per foragitar les bèsties.

—Això ho pot fer qualsevol. Als nens els encanta sortir a picar els matolls i fer molt de soroll per fer fugir conills i altres animals, i empènye’ls cap als caçadors o cap a una xarxa —va dir la Proleva.

—En Madroman té un ofici, per això no ha tornat els objectes sagrats que va rebre de la zelandònia —va dir en Joharran—. Això és el que farà. Serà un zelandoni.

—Però no és un zelandoni! —va exclamar l’Ayla—. Va mentir sobre la seva crida.

—Però un poble de forasters no ho sabrà —va dir en Danug.

—Fa tants anys que volta per la zelandònia, que sap com fer-se passar per zelandoni. Tornarà a mentir —va dir la Proleva.

—De veritat creieu que ho farà? —va insistir l’Ayla, incapaç d’assumir-ho.

—Hauries de dir a la Zelandoni que el vas veure marxar, Ayla —va comentar la Proleva.

—I els altres caps ho haurien de saber —va afegir en Joharran—. Potser ho podríem plantejar abans de la teva reunió de demà, Jondalar. Així la gent parlarà d’alguna cosa més que de tu.

L’Ayla va obrir molt els ulls.

—Tan aviat? —va dir—. Proleva, jo hi vull ser.

Eren a l’exterior, a nivell de terra, davant la pujada del gran amfiteatre natural. En Laramar estava assegut, i tot i tenir la cara una mica inflada, semblava força recuperat dels cops que havia rebut de mans de l’home que tenia davant seu. Només li quedaven les cicatrius i un nas tort, que ja no tornaria a ser com era. En Jondalar va intentar no fer una ganyota quan va seure davant l’home de la cara malferida a la llum forta de la tarda. Si no haguessin sabut qui era, les persones que el coneixien bé no l’haurien reconegut. Al començament, creien que en Laramar perdria un ull, i en Jondalar donava gràcies que no hagués estat així.

Teòricament, era una reunió de la Novena Cova i la Cinquena, amb la zelandònia com a mediadors, però com que hi podia assistir tothom que hi estigués interessat, gairebé totes les persones de la Trobada d’Estiu, que tenien curiositat, havien manifestat el seu «interès». La Novena Cova hauria preferit esperar una mica a celebrar aquella reunió, un cop acabada la Trobada d’Estiu dels zelandoniis, però la Cinquena Cova hi havia insistit. Ja que els havien demanat que acceptessin en Laramar, volien saber què podien esperar ells i l’home malferit com a compensació d’en Jondalar i de la Novena Cova.

En Jondalar i en Laramar s’havien trobat per primera vegada des de l’incident just abans de la reunió pública dins l’allotjament de la zelandònia, juntament amb en Joharran, en Kemordan, el cap de la Cinquena Cova, els zelandonis de les dues coves i altres caps i zelandonis. Sabien que la Marthona no estava forta, i li van dir que no calia que assistís a la reunió, sobretot tenint en compte que la mare d’en Laramar ja no era viva, però no en va ni voler sentir a parlar. En Jondalar era el seu fill i hi seria. Les parelles de tots dos no formaven part de la primera reunió, ja que totes dues tenien una situació complicada. L’Ayla, perquè havia tingut un paper important en l’incident, i la parella d’en Laramar, perquè no es volia mudar a la Cinquena Cova amb ell; un altre aspecte que calia resoldre.

En Jondalar es va afanyar a demanar perdó i a dir que lamentava el que havia fet, però en Laramar només va manifestar desdeny per l’alt i atractiu germà del cap de la Novena Cova. Per primera vegada a la vida, en Laramar jugava amb avantatge; tenia la raó; no havia fet res dolent i no pensava cedir gens ni mica.

El públic va fer comentaris en veu baixa quan els participants van sortir de l’allotjament, i va córrer la notícia que l’Ayla havia vist en Madroman abandonant el campament amb una roba que ben segur havia pres a en Laramar. Van seguir comentaris especulatius sobre les conseqüències d’aquesta novetat: la història passada d’en Jondalar i la Primera amb en Madroman, l’expulsió de la zelandònia i el paper que hi havia tingut l’Ayla, i per què era l’única que l’havia vist marxar. La gent estava disposada a observar, plena d’expectatives. No tenien sovint l’oportunitat de ser observadors d’un drama de tanta magnitud. L’estiu havia estat emocionant i serviria per omplir els llargs dies de l’hivern amb temes de discussió i històries per entretenir-se.

—Avui hem de resoldre assumptes greus —va començar la Primera—. No es tracta de temes de l’esperit sinó de conflictes entre els fills de la Mare; demanem a la Doni que observi les nostres deliberacions i ens ajudi a parlar amb sinceritat, a pensar amb claredat i a prendre les decisions justes.

Va agafar una escultura petita tallada i la va aixecar: era la figura d’una dona de cos sencer, amb les cames acabades en una insinuació de peus. Encara que no veiessin bé què tenia la Zelandoni a la mà, tots sabien que era una donii, on residia l’esperit de la Gran Mare Terra, que tot ho abasta o almenys una part essencial. Al centre de la zona plana s’havia construït una muntanya alta de pedres, gairebé una columna, amb una gran base de rocs, que anaven disminuint de grandària i acabaven en una grava sorrenca.

Amb un gest decidit, la Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra va plantar els peus de la donii a la grava i la va assegurar perquè la veiessin tots. El propòsit principal de la donii en aquest context era impedir que algú mentís expressament, i la figura era una forta dissuasió. Quan s’invocava expressament l’observació de l’esperit de la Mare, tothom sabia que aquesta descobriria qualsevol mentida i la donaria a conèixer; es podia mentir d’entrada sense conseqüències, però la veritat sortia tard o d’hora, i normalment les repercussions eren molt pitjors. Encara que aquell dia no hi hagués un gran perill que ningú mentís, seria una influència que limitaria la tendència a exagerar.

—Comencem —va dir la Primera—. Hi havia molts testimonis, o sigui que no crec que calgui entrar en gaires detalls sobre les circumstàncies. Durant l’últim Festival per honorar la Mare, en Jondalar va trobar la seva parella, l’Ayla, compartint el do del plaer de la Mare amb en Laramar. L’Ayla i en Laramar es van unir per voluntat pròpia. No hi va haver coacció ni obligació. És veritat això, Ayla?

La noia no s’esperava que la interroguessin tan aviat i trobar-se com a centre de l’atenció de tothom. La va enxampar per sorpresa, però no hauria sabut com mentir encara que hagués volgut.

—Sí, Zelandoni. És veritat.

—És veritat, Laramar?

—Sí, estava ben disposada; em va venir al darrere —va dir ell.

—I després, què va passar? —va continuar La Primera, reprimint el desig d’advertir-lo del perill d’exagerar.

No sabia si preguntar-ho a l’Ayla o a en Jondalar, però en Laramar va saltar.

—Ja veus què va passar. No sé com, de cop en Jondalar m’estava estomacant la cara —va dir.

—Jondalar?

L’home alt va abaixar el cap i va empassar saliva.

—Això és el que va passar. El vaig veure amb l’Ayla i el vaig estirar i vaig començar a pegar-lo. Sé que vaig fer mal fet. No tinc excusa —va dir en Jondalar, tot i saber que, si tornés a passar, ho tornaria a fer.

—Saps per què el vas pegar, Jondalar? —va preguntar la Primera.

—Estava gelós —va murmurar.

—Estaves gelós. És això el que has dit?

—Sí, Zelandoni.

—Si havies d’expressar la gelosia, Jondalar, no podies separar-los i prou? L’havies de pegar?

—No podia parar. Un cop vaig començar… —En Jondalar va brandar el cap.

—Un cop va començar, no hi havia qui l’aturés, fins i tot em va pegar a mi! —va exclamar el cap de la Cinquena Cova—. Estava fora de si, com si s’hagués tornat boig. No sé què hauria passat si aquell mamutoi gran no l’hagués apartat.

—Per això està tan disposat a acollir en Laramar —va dir la Folara a la Proleva a cau d’orella, però els qui estaven a prop la van sentir—. Li fa ràbia no haver pogut aturar en Jondalar i a sobre haver rebut.

—També li agrada el barma d’en Laramar, però ja veurà quina joia s’enduu —va dir la Proleva—. No és precisament el primer a qui demanaria que vingués a viure a la meva cova.

Van tornar a parar atenció al que deien al centre.

—És per això —deia la Zelandoni—, que insistim a ensenyar que la gelosia és perillosa; se’ns en pot anar de les mans. Ho entens, Jondalar?

—Sí. Va ser una bogeria, i em sap molt de greu. Faré el que em digueu per compensar-ho. Vull fer les paus.

—No m’ho pot compensar —va dir en Laramar—. No em pot arreglar la cara, com no va poder tornar-li les dents a en Madroman.

La Primera va mirar en Laramar empipada. Creia que allò no venia a tomb. No calia treure aquell tema. Ell no tenia ni idea de com havia provocat en Madroman en Jondalar per arribar a aquella situació. Tot i així, va cal lar.

—Però es van pagar compensacions —va dir la Marthona en veu alta.

—I espero que es tornin a pagar! —va insistir en Laramar.

—Què esperes? —va dir la Primera—. Quina reparació demanes? Què vols, Laramar?

—El que vull és estomacar-li aquesta cara tan bonica —va dir en Laramar.

El públic es va exclamar.

—No ho dubto, però no és un remei permès per la Mare. Tens alguna altra idea de com t’agradaria que se’t compensés? —va preguntar la doniera.

La parella d’en Laramar es va aixecar.

—No para de fer-se allotjaments més grans. Per què no li demanes que construeixi un allotjament més gran per a la teva família, Laramar? —va cridar.

—És una possibilitat, Tremeda —va dir la Primera—, però on vols que te’l construeixi, a la Novena Cova o a la Cinquena, Laramar?

—Això no és una compensació per a mi —va dir l’home—. Què m’importa on visqui ella? Segur que ho convertirà en un femer.

—No t’importa on visquin els teus fills, Laramar? —va preguntar la Primera.

—Els meus fills? No són meus, si el que dius és cert. Si s’inicien acoblant-se, jo no en vaig iniciar cap… o potser només el primer. Fa anys que no m’uneixo amb ella i encara menys hi comparteixo «plaers». Creieu-me, no és cap plaer. No sé d’on vénen aquells nens, potser dels Festivals de la Mare, amb una mica de beguda fins i tot ella fa patxoca, però segur que no els vaig iniciar jo. Per a l’única cosa que serveix aquesta donota és per beure barma —va dir en Laramar amb desdeny.

—Laramar, són fills de la teva llar. És responsabilitat teva mantenir-los —va dir La Que Era Primera—. No pots decidir que no els vols i prou.

—Per què no? No els vull. No m’han importat mai. Si a ella no li importen, per què m’haurien d’importar a mi?

El cap de la Cinquena Cova semblava tan horroritzat com tots els altres amb la renúncia descarada d’en Laramar als fills de la seva llar.

—Ja t’ho deia jo que és una joia —va xiuxiuejar la Proleva.

—Llavors, qui esperes que s’encarregui dels fills de la teva llar, Laramar? —va preguntar la Zelandoni.

L’home s’ho va rumiar.

—Per mi, ho pot fer en Jondalar. No em pot donar res que vulgui. No em pot tornar la meva cara i no puc tenir la satisfacció de tornar-li el que em va fer. Si tantes ganes té de fer les paus, d’encarregar-se de tot, que es quedi amb aquesta harpia manipuladora, gandula i malparlada i amb la seva prole —va dir en Laramar.

—Et deu molt, Laramar, però és demanar massa a un home que ja té una família que es responsabilitzi d’una altra tan nombrosa com la teva —va dir en Joharran.

—Tant se val, Joharran. Ho faré —va intervenir en Jondalar—. Si això és el que vol, ho faré. Si no vol assumir la responsabilitat de la seva llar, algú ho ha de fer. Aquests nens necessiten que algú se’n cuidi.

—No creus que primer n’hauries de parlar amb l’Ayla? —va dir la Proleva, des del públic—. Aquesta responsabilitat repercutirà en la teva família.

De fet pensava que l’Ayla ja s’havia ocupat més d’aquella mainada que en Laramar o la Tremeda, però no ho va dir.

—No, Proleva. Té raó —va dir l’Ayla—. Jo també sóc responsable del que en Jondalar va fer a en Laramar. No sabia que passaria allò, però també en tinc la culpa. Si assumir la responsabilitat de la seva família satisfà en Laramar, ho hem de fer.

—D’acord, Laramar, si això és el que vols —va dir la Primera.

—Sí, si així me’ls trec de sobre, per què no? —va dir en Laramar, i va riure—. Te’ls pots confitar, Jondalar.

—I tu, Tremeda? Et sembla satisfactori? —va preguntar la Zelandoni.

—Em construirà un allotjament nou, com el que li està fent a ella? —va preguntar, assenyalant l’Ayla.

—Sí, procuraré que tinguis un nou allotjament —va dir en Jondalar—. Vols que te’l faci a la Novena o a la Cinquena?

—Doncs, si he de ser la teva segona dona, Jondalar —va dir ella, intentant coquetejar—, em puc quedar a la Novena; és casa meva.

—Escolta’m, Tremeda —va dir en Jondalar, mirant-la directament—. No et prenc com a segona dona. He dit que assumiria la responsabilitat de mantenir els teus fills i de mantenir-te a tu. He dit que et construiria un allotjament. La meva obligació amb tu arriba fins aquí. Assumeixo aquesta reparació pel mal que vaig fer a la teva parella. De cap manera seràs la meva segona dona ni res que s’hi assembli, Tremeda. Ho has entès?

En Laramar va riure.

—No diguis que no et vaig avisar, Jondalar. T’he dit que era una harpia manipuladora. T’espremerà tant com pugui. —Va tornar a riure—. Mira, al final, no ha anat tan malament. Em donarà certa satisfacció saber que l’has d’aguantar.

—Estàs segura que vols anar a banyar-te allà, Ayla? —va preguntar en Jondalar.

—Era el nostre lloc abans que hi portessis la Marona i encara és el millor gorg per banyar-se, sobretot ara que el riu està tan remogut i enfangat aigües avall. No m’he pogut banyar com cal des que vaig arribar, i aviat ens n’anirem —va contestar l’Ayla.

—Però segur que estàs prou forta per nedar?

—Sí, segur, però no hi pateixis. Em penso passar l’estona prenent el sol a la platgeta. El que vull és sortir d’aquest allotjament i passar una estona amb tu sense tanta gent, ara que la Zelandoni ha dit que ja estic bé —va dir ella—. Ja estava a punt de muntar la Whinney i anar-me’n ben lluny. Sé que es preocupa per mi, però em trobo bé. Necessito sortir i moure’m una mica.

La Zelandoni es culpava de no haver parat prou atenció a l’Ayla i s’havia tornat sobreprotectora, tot i que no fos gaire habitual en ella. Se sentia més que una mica responsable d’haver estat a punt de perdre la noia i no pensava deixar que tornés a passar. En Jondalar hi estava totalment d’acord, i al començament l’Ayla va fruir de tanta atenció, però a mesura que recuperava les forces, tanta preocupació la va començar a embafar. Havia intentat convèncer la doniera que ja havia descansat prou i que estava forta per muntar i nedar, però fins que la Primera no va voler treure’s el Llop del davant una estona, no ho va acceptar.

La Jonayla i els nens de la seva edat tornaven a estar ocupats amb els preparatius de la zelandònia, per participar en les cerimònies de comiat que s’estaven organitzant per cloure la Trobada d’Estiu. El Llop no sols era una distracció quan els nens estaven tots junts, perquè els costava més concentrar-se, sinó que a la Jonayla li costava dominar-lo i alhora estar pel que havia d’aprendre. Quan la Zelandoni havia insinuat a l’Ayla que, tot i que el llop fos benvingut, aniria bé que es quedés amb ella, va ser l’empenta que la noia necessitava per convèncer la doniera que se l’havia d’endur juntament amb els cavalls lluny del campament per fer exercici.

L’endemà al matí, l’Ayla frisava per marxar al més aviat possible, abans que la Zelandoni canviés de parer. En Jondalar havia rentat i raspallat els cavalls abans de l’àpat matinal; i, quan va haver lligat les mantes de muntar sobre la Whinney i el Llamp i va haver posat els ronsals al Llamp i la Grisa, els animals van saber que sortirien i es van encabritar excitats. Encara que no la muntessin, l’Ayla no volia deixar sola la jove euga; estava segura que la Grisa se sentiria sola si la deixaven. Als cavalls els agradava tenir companyia, sobretot dels de la seva espècie, i la Grisa també necessitava fer exercici.

El llop va mirar il·lusionat quan va aparèixer en Jondalar amb un parell de paneres pensades per penjar a cada costat del cavall. Els recipients eren plens de diversos estris i de paquets misteriosos, embolicats amb un material marró clar teixit amb fibres ceroses, que l’Ayla havia elaborat per passar l’estona mentre es recuperava. La Marthona li havia fet construir un petit teler i li havia ensenyat a teixir. Un dels cistells estava tapat amb una pell per estendre a terra, i l’altre amb les pells toves grogues per eixugar-se, que havien estat un regal dels xaramudois.

El Llop va trotar davant d’ells quan l’home li va fer el senyal perquè sortís de l’allotjament. A prop del recinte dels cavalls, l’Ayla es va parar a collir unes baies madures que penjaven d’uns matolls amb tiges vermelles. Va netejar la fruita rodona blavosa i polsosa amb la túnica, va notar la pell d’un blau més fosc, i se la va ficar a la boca. Va somriure amb satisfacció tot assaborint el gust dolç i sucós. Es va enfilar en un tronc per pujar a la Whinney, i l’aire lliure i la tranquil·litat de no haver de tornar de seguida a l’allotjament la van fer sentir bé. Estava segura de conèixer totes les esquerdes que hi havia a tots els dibuixos pintats o tallats a les estaques robustes de fusta que sostenien el sostre de palla, i també totes les taques de sutge que ennegrien les vores del forat de sortida del fum. Volia mirar el cel i els arbres, i un paisatge que no estigués empastifat amb allotjaments.

Al començament, el Llamp estava estranyament rebel i una mica irascible, i encomanava aquesta indisciplina a les dues eugues, que eren difícils de dominar. Un cop van superar el bosc, la noia va treure el ronsal a la Grisa perquè pogués anar al seu aire, i sense dir-s’ho, l’Ayla i en Jondalar van posar les muntures al galop i van deixar que correguessin tant com volguessin. Quan els animals van afluixar per decisió pròpia, ja havien gastat l’excés d’energia i estaven més tranquils, però l’Ayla, no. Ella estava eufòrica. Sempre li havia agradat cavalcar i, després de tants de dies tancada, li resultava especialment emocionant.

Van muntar a un pas més pausat per un paisatge envoltat d’un impressionant relleu d’alts cims, penya-segats de pedra calcària i valls dividides per rius. El sol del migdia encara era fort alguns dies, però l’estació estava canviant. Els matins sovint eren freds i vigoritzadors, i als vespres queien ruixats o estava tapat. Les fulles canviaven el verd esplendorós de l’estiu pels grocs i els vermells de la tardor. Les herbes de les planes obertes passaven del daurat i el marró intens al groc clar i el marró grisós del fenc natural que ompliria els camps tot l’hivern, llevat de les fulles de certes herbes que havien pres tonalitats vermelles. De sobte, apareixien plantes aïllades o grupets d’herbes pel camí, com taques de color brillant, que encisaven l’Ayla; però era l’ocasional muntanya boscosa orientada al sud la que li tallava la respiració amb la seva esplendor enlluernadora. De lluny, els matolls i els arbres acolorits feien l’efecte de grans rams de flors brillants.

La Grisa els va seguir contenta parant-se, de tant en tant, per pasturar; i el Llop va ensumar els turons, els matolls i els retalls d’herba alta seguint el seu propi camí d’aromes invisibles i sons secrets. La ruta que van fer va dibuixar un cercle ampli que, a la fi, els va portar cap al campament de reunió pujant des d’aigües avall del Riu. Però no van tornar al campament, sinó que van fer drecera pel petit curs d’aigua que serpentejava a través del bosc cap al nord del campament de la Novena Cova i, quan s’acostava l’hora que el sol assolia el zenit, van trobar el camí cap al gorg en un revolt pronunciat del riu petit. Els arbres projectaven clapes d’ombra sobre la platgeta arrecerada de grava sorrenca.

El sol escalfava agradablement quan l’Ayla va passar la cama per sobre el cavall i va desmuntar. Va deslligar les paneres i va treure la manta de muntar al cavall i, mentre en Jondalar estenia la pell gran, va treure una bossa de tires de pell i, amb la mà, va donar a l’euga groga una barreja de cereals, sobretot civada, i després la va rascar i acariciar afectuosament. A continuació, va fer el mateix amb la Grisa que li donava cops amb el morro per cridar-li l’atenció.

En Jondalar va donar de menjar al Llamp i el va acariciar. El semental encara estava més rebel del normal, tot i que l’aliment i les carícies l’havien calmat una mica, però l’home no volia haver-lo de seguir si decidia allunyar-se. Amb una llarga corda lligada al ronsal, va subjectar el cavall a un arbret. De sobte, en Jondalar va recordar que li havia passat pel cap deixar que el semental trobés el seu espai amb altres cavalls a les planúries obertes i s’ho va tornar a pensar; però encara no estava a punt per renunciar a la companyia del magnífic animal.

El Llop, que havia estat perseguint els seus capricis, de sobte va aparèixer per darrere una pantalla de malesa. L’Ayla havia agafat un os amb carn per a ell, però abans de treure’l de la panera, es va decidir a jugar una mica amb l’animal. Es va picar una espatlla i es va apuntalar per rebre el pes de l’enorme llop, que es va aixecar i li va repenjar les potes davanteres a les espatlles. La bèstia li va llepar el coll i li va agafar delicadament la barra entre les dents. Ella li va correspondre el gest, i després li va fer el senyal perquè baixés; llavors, es va ajupir al seu costat i li va agafar el cap amb les mans. El va fregar i rascar darrere les orelles i li va esvalotar el pèl gruixut del coll. Després, es va asseure a terra i el va abraçar. Sabia que el llop també havia estat al seu costat, tant com en Jondalar, quan es recuperava del seu perillós viatge al món dels esperits.

Per moltes vegades que ho veiés, l’home alt encara es meravellava de com tractava l’Ayla el llop; i per molt còmode que ell se sentís amb l’animal, encara recordava, de tant en tant, que el Llop era una bèstia caçadora, un animal carnívor. Els de la seva espècie mataven i devoraven animals més grans que ells mateixos. El Llop podia arrencar-li el coll a l’Ayla amb tanta facilitat com l’acariciava amb les dents, i tot i així ell confiava totalment la seva dona i la seva filla a aquest animal. Havia vist l’amor que sentia el Llop per totes dues i, encara que no comprengués com era possible, instintivament ho acceptava. Creia fermament que el sentiment de l’animal cap a ell era si fa no fa el mateix que el d’ell cap al llop. L’animal li confiava la dona i la nena que estimava, però en Jondalar no tenia cap dubte que si el Llop creia mai que l’home podia fer mal a una de les dues, no s’ho pensaria dos cops abans d’aturar-lo com fos, fins i tot, si per a això l’havia de matar. Ell faria el mateix.

En Jondalar s’ho passava bé observant l’Ayla amb el llop. Però de fet li agradava observar-la fes el que fes, sobretot ara que tornava a ser ella mateixa i tornaven a estar junts. Li havia sabut molt greu deixar-la a la Novena Cova i anar-se’n a la Trobada d’Estiu, i l’havia enyorat moltíssim, malgrat la distracció de la Marona. Creia que l’havia perdut, de primer pels seus propis actes, i després, amb més desesperació, pel suc d’arrels que havia pres l’Ayla, i no es podia creure que tornessin a estar junts. S’havia convençut tant a si mateix que l’havia perdut per sempre, que l’havia de mirar contínuament, somriure-li i veure com li somreia, per creure’s que encara era la seva parella, la seva dona; que muntaven a cavall, s’anaven a banyar i estaven junts com si res no hagués passat.

Li va fer pensar en el llarg viatge que havien fet junts, en les aventures que havien viscut i les persones que havien conegut pel camí. Hi va haver els mamutois, els caçadors de mamuts que havien adoptat l’Ayla, els xaramudois, amb una de les quals s’havia aparellat en Thonolan, tot i que la mort d’ella li hagués esquerdat l’esperit. La Tholie i en Markeno, com molts d’altres, havien volgut que l’Ayla i ell es quedessin, sobretot després que fes servir les seves habilitats remeieres per recol·locar el braç trencat de la Roshario, que s’estava curant malament. Fins i tot havien conegut en Jeran, un caçador dels hamudais, el poble que ell i en Thonolan havien visitat. I és clar, els s’armunais, les caçadores dels quals, les dones-llop, l’havien capturat; i l’Attaroa, la seva cap, que havia intentat matar l’Ayla, però el Llop la va aturar de l’única manera que sabia, matant-la a ella. I els losadunais…

De sobte, va recordar quan es van parar a visitar els losadunais en el llarg viatge des de la terra dels caçadors de mamuts. Vivien a l’altre costat de l’altiplà de la glacera, a l’est, on començava el riu de la Gran Mare, i la seva llengua tenia prou semblances amb el zelandonii perquè ell l’entengués més o menys, tot i que l’Ayla, amb el seu do per a les llengües, l’havia après encara millor. Els losadunais eren els veïns que els zelandoniis coneixien millor i, tot i que travessar la glacera no fos gens fàcil, els viatgers dels dos pobles es visitaven sovint.

S’havia celebrat un Festival de la Mare mentre estaven de visita i, abans que comencés, en Jondalar i el Losaduna havien celebrat una cerimònia privada. En Jondalar havia demanat a la Gran Mare un fill nascut de l’Ayla, nascut a la seva llar, nascut del seu esperit, o de la seva essència, com deia sempre ella. També havia fet una petició especial: havia demanat que, si l’Ayla quedava mai embarassada d’un infant del seu esperit, volia saber segur que era d’ell. A en Jondalar li havien dit sovint que era un preferit de la Mare, tant que cap dona el podia rebutjar, ni tan sols la mateixa Doni.

Creia fervorosament que quan l’Ayla s’havia perdut en el buit després de prendre una altra vegada l’arrel perillosa, la Gran Mare li havia concedit el seu prec apassionat, li havia donat el que desitjava, el que anhelava, el que havia sol·licitat i, mentalment, li va tornar a donar les gràcies amb ardor. De sobte, va entendre que la Mare també li havia concedit la petició que li havia fet en la cerimònia especial amb el Losaduna. Sabia que la Jonayla era filla seva, la filla de la seva essència, i això el feia feliç.

Sabia que tots els fills nascuts de l’Ayla serien del seu esperit, de la seva essència, ja que ella era especial perquè només l’estimava a ell, i saber-ho el satisfeia. I sabia que ell només l’estimaria a ella, passés el que passés. Però també sabia que el do del coneixement canviaria les coses i no podia evitar preguntar-se fins a quin punt.

No era l’únic. Tothom hi pensava, però una persona més que ningú. La dona que era la Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra estava asseguda en silenci a l’allotjament de la zelandònia pensant en el nou do del coneixement. Sabia que canviaria el món.