Capítol 19
Gairebé totes les persones de les coves veïnes que no havien anat a la Trobada d’Estiu eren a la Novena Cova quan els viatgers van arribar. S’havia transmès la notícia amb missatgers, i els guaites els estaven esperant. Tenien un àpat a punt per rebre’ls. Els caçadors havien sortit i havien abatut un megaceront, amb el banyam palmat enorme encara envellutat, que li proporcionava la irrigació sanguínia que li permetia créixer cada any de forma tan magnífica i imponent.
En els mascles madurs, el banyam es podia estendre més enllà dels tres metres i mig, i assolir una amplària d’un metre o més. Sovint les puntes es tallaven i es destinaven a diferents usos, i quedava una secció palmada còncava força gran de ceratina forta com l’os, que era molt útil. Es podia emprar com a safata o, si se n’esmolava la vora, com a pala, sobretot per agafar materials tous, com les cendres d’una foguera, la sorra de la vora d’un riu o la neu. Si se li donava la forma necessària, es podia fer servir de rem o timó per impulsar i dirigir els rais. L’immens cérvol també podia proporcionar carn a un bon aplec de viatgers afamats, com ara els membres de la Novena Cova i els seus veïns, i encara en sobrava.
L’endemà al matí, els que sortien de viatge amb la Primera van recollir les seves coses, i una mica de carn de megaceront per endur-se, i van caminar fins al Pas. Van travessar a peu el Riu cap al moll de fusta de davant del refugi conegut com a Indret del Riu, l’Onzena Cova dels Zelandoniis. Amarrats al moll, una estructura senzilla de fusta que sobresortia de l’aigua, hi havia uns quants rais fets amb arbres petits sencers, que s’havien despullat de branques i vegetació i s’havien lligat junts. Alguns estaven en procés de reparació i la resta, a punt per fer servir. N’estaven construint un de nou. A la platgeta, una colla de troncs posats en fila mostraven el procés de construcció. Estaven alineats, amb l’extrem més gruixut dels arbrets a la part de darrere, i el més estret apuntant endavant, formant una mena de proa.
Els cavalls havien estirat els baiards fins a l’Onzena Cova amb gairebé tot l’equipament dels viatgers, però ara ho haurien de carregar tot als rais i lligar-ho. Afortunadament, els zelandoniis sabien viatjar lleugers. Només duien el que podien portar a sobre. L’únic pes addicional eren les vares i les fustes travesseres dels baiards. Fora de l’Ayla i en Jondalar, els altres encara no s’havien acostumat a dependre de l’ajuda dels cavalls i els baiards per carregar les seves pertinences.
Les persones de l’Onzena Cova que pilotarien els rais riu avall en dirigien el carregament. Tot havia d’estar ben equilibrat o els rais serien difícils de dominar. En Jondalar i l’Ayla van ajudar a pujar els llargs baiards al rai que sortiria primer, el que portaria la Primera, en Willamar i en Jonokol. El baiard més feixuc, el que duia el seient, es va haver de desmuntar i es va carregar en un altre rai que seguiria el primer. Portaria l’Amelana, en Tivonan i en Palidar, els dos joves aprenents de comerç d’en Willamar.
L’Ayla i en Jondalar, amb la Jonayla, baixarien muntant per la riba, si es podia, o travessarien el riu caminant o nedant, i en alguns casos tornarien a anar terra endins. Concretament, hi havia un tram de ràpids, amb alts espadats de roca i aigües braves, que la Kareja havia recomanat que esquivessin per terra. També havia recomanat als que tinguessin por de les dificultats de la travessia que seguissin el camí per terra. Feia uns anys havien perdut un rai i, tot i que no hagués mort ningú, algunes persones havien resultat ferides.
Mentre s’esperaven, una dona va baixar del refugi de pedra, que estava elevat i enretirat de la vora de l’aigua, i va anar a parlar amb la Primera. Volia que la guaridora examinés la seva filla, que patia un gran dolor per culpa de les dents. L’Ayla va demanar a en Jondalar que vigilés la Jonayla, i ella i la Primera van seguir la dona al refugi. Era més petit que el de la Novena Cova, però això era normal. Les persones que hi vivien l’havien condicionat perquè fos còmode. La dona els va guiar a un petit allotjament sota la lleixa protuberant. A dins, una noia que es podia comptar uns setze anys es regirava en una màrfega, suant exageradament. Tenia una galta vermella i molt inflada. Era evident que patia un mal de queixal horrorós.
—Tinc una mica d’experiència amb el mal de les dents —va dir l’Ayla a la noia, recordant que havia ajudat l’Iza a arrencar-ne una a en Creb—. M’ho deixes mirar?
La noia es va incorporar i va negar amb el cap.
—No —va dir amb una veu apagada. Es va aixecar, i va anar cap a la Primera i li va tocar la galta amb la seva—. Només vull que pari aquest dolor.
—La nostra zelandoni ens va donar un remei pel dolor abans de marxar, però ara ha empitjorat i la medecina ja no li fa efecte —va dir la mare.
L’Ayla va mirar la Zelandoni. La dona grossa va arrufar el front i va brandar el cap.
—Li donaré una medecina forta que la farà dormir —va dir la Primera a la mare de la noia—. I te’n deixaré una mica perquè n’hi donis més endavant.
—Gràcies. Moltíssimes gràcies —va dir la mare. Mentre l’Ayla i la Zelandoni tornaven a la vora de l’aigua, la noia jove va mirar la seva mentora inquisitivament—. Saps què li passa a les dents?
—Té problemes des que les hi van començar a sortir. En té massa, una doble fila —va dir la Primera i, en vista de la cara estranyada de l’Ayla, va continuar parlant.
—Té dues dentadures que intenten créixer al mateix espai i al mateix temps, i li han sortit tortes i atapeïdes. Quan era un infant, tenia un mal terrible, i també quan li va sortir la segona dentició. Després d’això, va estar un temps tranquil·la, i les dents no li van fer mal durant un anys. Però llavors li van començar a créixer les del fons, i va tornar a tenir uns dolors molt forts.
—No se li poden arrencar algunes dents? —va preguntar l’Ayla.
—La Zelandoni de l’Onzena ho va provar, però estan tan juntes i atapeïdes, que no se’n va sortir. La noia va provar de treure-se-les tota sola fa unes llunes i va acabar trencant-ne unes quantes. Des de llavors té més mal que mai. Crec que ara hi pot haver supuració i inflamació, però no m’ho deixa mirar. No sé si se li curarà mai, la boca. Segurament es morirà per culpa de les dents. Pot ser més bo per a ella donar-li molta medecina per al dolor i deixar que se’n vagi a l’altre món pacíficament —va dir la Primera—. Però això ho han de decidir ella i la seva mare.
—És tan jove i sembla tan forta i sana… —es va lamentar l’Ayla.
—Sí, i és una pena que hagi de patir tant, però em temo que això no s’aturarà fins que la Mare se l’endugui —va dir la doniera—, i menys encara si no deixa que ningú l’ajudi.
Quan van tornar al Riu, els rais estaven gairebé carregats del tot. Les sis persones que baixarien el riu flotant i part dels fardells dels baiards anirien en dos rais. L’Ayla i en Jondalar muntarien amb les motxilles i portarien a sobre les seves coses. El Llop aniria a la seva. La Kareja els va dir que havien pensat en la possibilitat d’agafar tres rais, però en aquell moment no tenien prou persones per guiar-los. Per no haver d’enviar a buscar més gent i esperar que arribessin, van decidir que amb dues plataformes de fusta flotants n’hi havia prou. Mai emprenien travessies tan llargues, i possiblement perilloses, amb menys de dos rais.
Les plataformes s’impulsaven riu amunt fent servir una o més perxes llargues per fer força contra el fons de l’aigua, i riu avall es deixaven endur pel corrent. Com que ara anaven riu avall, tan bon punt van deixar anar la corda que mantenia el rai lligat al moll, el riu va facilitar-los la tasca. La perxa es feia servir principalment per guiar el rai i per esquivar-lo de les roques prominents. També feien servir un mecanisme de direcció: una banya d’un megaceront sense les puntes i el palmell central en forma de timó i lligat a un mànec. Es muntava al centre de la popa del rai i es podia girar a l’esquerra o a la dreta per canviar de direcció. A més a més, també es feien rems llargs amb banyes palmades d’ant o megaceront i es lligaven a unes barres per ajudar a impulsar i maniobrar les plataformes de fusta flotants. Fos com fos, calia traça i experiència per mantenir el vast i indòmit rai en el rumb desitjat, i normalment ho havien de fer entre tres persones treballant en estreta col·laboració.
L’Ayla va posar les mantes de muntar al llom de la Whinney, el Llamp i la Grisa, i va lligar una corda guia a l’euga jove, però de moment es va posar la Jonayla davant, sobre la Whinney. La Jonayla ja tindria temps de muntar sola quan acabessin d’entrar i sortir del riu. Tan bon punt el primer rai es va separar del moll, l’Ayla va buscar el Llop i va xiular per cridar-lo. L’animal va arribar botant i tremolant d’emoció. Sabia que passava alguna cosa. L’Ayla i en Jondalar van guiar els cavalls dins el riu i, quan van ser a la part més fonda del mig, els animals van nedar, seguint les plataformes de fusta flotants una estona abans d’enfilar cap a l’altra riba.
Els rais anaven a bon ritme cap al sud, i els cavalls aconseguien no quedar-se gaire enrere si nedaven o hi havia terra al marge del riu. Quan les parets dels barrancs es van tancar, es van tornar a ficar al riu i van deixar que els cavalls nedessin a les aigües fondes i ràpides. El segon rai va fer servir els rems per alentir la marxa i no perdre de vista els cavalls.
—Passat el proper revolt, hi ha un marge baix. Hauríeu de sortir i fer la volta als pròxims barrancs. Després d’això, entrarem en aigües escumoses; és molt arriscat, i vosaltres i els cavalls hauríeu de sortir de l’aigua —va cridar la Shenora, la dona que dirigia el timó de la primera plataforma.
—I vosaltres i els passatgers dels rais? No correu perill? —va cridar en Jondalar.
—Ho hem fet altres vegades —va dir la dona—. Amb un home a la perxa, un remer i jo de timonera, ens en sortirem.
En Jondalar alhora que guiava la Grisa amb la corda dirigia el Llamp cap a l’esquerra amb la corda lligada al ronsal; així seria més fàcil de pujar a terra quan arribessin al punt on volien sortir de l’aigua. L’Ayla va agafar la Jonayla amb un braç i els va seguir. El Llop nedava darrere d’ells.
L’Amelana i els dos aprenents d’en Willamar, en Tivonan i en Palidar, anaven al segon rai, que els nedadors tenien més a prop. La noia semblava espantada, però no va dir que volgués baixar i caminar. Els dos joves papallonejaven al seu voltant; una noia jove i atractiva era una temptació per als dos nois, sobretot perquè estava prenyada. La Zelandoni, en Jonokol i en Willamar, al primer rai, ja estaven fora de l’abast de la veu d’en Jondalar, i era per ells per qui estava més preocupat. Però si la Primera havia decidit no baixar de la plataforma de fusta, calia imaginar que la considerava segura.
Els cavalls van sortir del riu regalimant aigua com les persones, sota la mirada atenta dels passatgers del rais. La Zelandoni observava els cavalls amb els humans al llom sortint de l’aigua, cap a la riba, i es començava a plantejar si continuar sobre la plataforma de troncs lligats amb corretges de pell i cordatge de fibra. De sobte es delia per tocar la terra amb els peus. Ja havia pujat alguna vegada riu amunt amb els rais i havia surat en aigües més tranquil·les, però mai no havia provat de fer la ruta d’aigües braves del riu Gran. D’altra banda, en Jonokol i sobretot en Willamar semblaven tan despreocupats que no havia gosat reconèixer els seus temors.
En un tres i no res, un revolt del riu i un barranc al costat li van obstruir la vista de l’últim punt de fugida de l’aigua agitada. La Zelandoni va tornar a mirar endavant i va buscar desesperadament els mànecs de corda, que eren una prolongació de les cordes que lligaven els troncs, i que li havien ensenyat quan havia pujat a bord de la plataforma. Estava asseguda en un coixí gruixut fet de pell i impermeabilitzat amb greix, però quan es viatjava amb rai el més normal era mullar-se.
El riu era una massa furiosa d’escuma blanca, que s’infiltrava entre els troncs i esquitxava pels cantons i per la part de davant. La Zelandoni va notar que el rugit del corrent es feia més fort a mesura que l’espai entre els barrancs, que s’alçaven als dos costats del curs d’aigües ràpides, s’estrenyia.
Llavors, es van trobar enmig d’una voràgine d’aigua, que topava amb les roques i girava al voltant dels grans còdols despresos dels barrancs i els afloraments a causa de l’erosió provocada pel fred extrem, els vents ferotges i l’aigua embravida. La part de davant del rai es va enfonsar a l’aigua blanca ràpida i agitada, i la Primera va reprimir un xiscle quan va sentir l’aigua freda a la cara.
Normalment, si no hi havia tempestes o afluents que hi afegissin més cabal, la quantitat d’aigua del Riu es mantenia estable; però qualsevol canvi a la llera o al canal del riu alterava les condicions del corrent. Als guals, on el riu s’eixamplava i es feia menys fondo, l’aigua s’ondulava i bombollejava fàcilment al voltant de les pedres caigudes enmig del corrent; però quan les parets del barranc s’acostaven, i el pendent de la llera del riu es tornava més pronunciat, l’aigua, confinada en un espai més estret, corria amb més força. Aquesta força arrossegava el rai, fet de troncs.
La Zelandoni estava espantada, però també excitada, i el seu grau de valoració de la traça dels raiers de l’Onzena Cova va créixer immensament en veure el domini que tenien de la plataforma, que lliscava a tota velocitat per les parts més baixes del Riu. L’home de la perxa la feia servir per apartar el rai dels còdols que sobresortien enmig del riu i mantenir-lo allunyat de les parets del barranc que s’enfilaven des de la vora de l’aigua. L’home del rem de vegades feia el mateix, i d’altres intentava ajudar la dona que controlava el timó del feixuc rai a portar-lo per canals sense obstacles. Havien de treballar coordinats i, alhora, pensar pel seu compte.
Van girar un revolt, i el fons de l’embarcació va rascar en una secció del riu que fluïa sobre una roca llisa i amb prou feines submergida. El rai es va parar de sobte, tot i que l’aigua corria a la mateixa velocitat al voltant d’ells. Aquest era el tram més difícil del riu per recórrer a la tornada, perquè s’havia de pujar fent força amb la perxa contra la llera poc fonda del riu. De vegades, optaven per sortir de l’aigua i arrossegar el rai per terra un tram. Un cop superada la roca, van derrapar per una petita cascada i van anar a parar a un nínxol de la paret esquerra de la roca, on un remolí els impedia continuar endavant. Suraven, però estaven atrapats i no podien seguir baixant.
—Això passa de vegades, tot i que ara feia temps que no passava —va dir la timonera.
La Shenora mantenia el timó fora de l’aigua; l’havia tret quan havien començat a girar el revolt.
—Ens hem d’apartar de la paret, però pot ser difícil. Sortir nedant d’aquí també ho és. Si baixéssiu ara del rai, l’aigua us podria xuclar i tirar cap avall. Hem de sortir d’aquest remolí. L’altra plataforma arribarà de seguida i ens podran ajudar, però també podrien ensopegar amb nosaltres i quedar atrapats.
L’home de la perxa va posar els peus descalços als buits entre els troncs del rai per fer força i no relliscar; llavors, va empènyer la perxa contra la paret del barranc, fent esforços per moure la plataforma. El remer també intentava ajudar a empènyer contra la paret, tot i que els mànecs dels rems eren més curts i no tan forts. Es podien doblegar o partir per l’articulació entre la banya i la fusta.
—Crec que necessiteu un parell de perxes més —va dir en Willamar, acostant-se a l’home de la perxa amb un llarg tronc prim d’un dels baiards de l’Ayla.
En Jonokol el va seguir amb un altre.
Fins i tot amb els tres homes empenyent, els va costar molt sortir de la trampa del remolí, però, finalment, es van tornar a trobar al mig del corrent. Quan van estar flotant lliurement, l’home de la perxa els va guiar cap a una roca protuberant i, un cop allà, entre els tres van mantenir el rai a lloc fent servir la perxa, el rem i el timó.
—Crec que hauríem d’esperar aquí per veure si l’altre rai aconsegueix passar sense dificultats —va dir—. Això és més traïdor del normal.
—Bona idea —va dir en Willamar—. Tinc dos joves comerciants en aquell rai, que m’estimaria més no perdre.
Mentre deia això, va aparèixer la segona plataforma al revolt, i la llera de roca del riu submergida la va alentir com havia fet amb la primera; però el corrent els havia enviat una mica més lluny de la paret i van aconseguir evitar caure al remolí. De seguida que van veure que el segon rai passava sense entrebancs, el primer es va posar en marxa. Encara els quedaven aigües braves per travessar; en un punt, el rai de darrere va topar amb una roca protuberant i va començar a girar, però van aconseguir sortir-ne.
La Zelandoni es va tornar a agafar fort als mànecs de corda mentre sentia com el rai s’aixecava en una ona i tornava a enfonsar-se a les aigües veloces. El moviment es va repetir unes quantes vegades abans que el rai arribés a un altre colze del riu. Un cop passat, el Riu es va calmar; a la riba esquerra hi havia una platja de sorra llisa i una mena de moll. Van dirigir-hi la plataforma de fusta, i quan eren a la vora, un dels homes va llançar una corda que estava lligada al rai al voltant d’una estaca fondament clavada al terra de la vora del riu. L’altre home va llançar una altra corda, i entre tots dos van estirar-les per acostar el rai al moll de la platja.
—Hauríem de baixar i esperar els altres. A més, necessito descansar —va dir l’home de la perxa.
—Sí, i tant. Tots ho necessitem —va dir la Primera.
L’altre rai va aparèixer quan els ocupants del primer estaven desembarcant. Els passatgers de la primera plataforma de troncs van ajudar a lligar la segona al petit moll, i els seus passatgers van baixar contents a descansar una mica. Poc després, l’Ayla, en Jondalar i el seu zoològic van girar l’extrem del congost que la resta de viatgers acabava de superar. El remolí havia endarrerit els rais i havia donat temps als cavalls per atrapar-los.
Es van saludar amb entusiasme, contents de veure que tots estaven sans i estalvis. Un home de l’Onzena Cova va encendre una foguera en un clot que ja s’havia fet servir abans. Algú havia recollit pedres llises i arrodonides pel curs del Riu i les havia amuntegat a prop de la vora de l’aigua perquè s’assequessin. Les pedres seques s’escalfaven més de pressa quan es posaven al foc i eren menys perilloses. La humitat atrapada dins d’elles podia fer que explotessin si s’exposaven a l’escalfor d’un foc. Van agafar aigua del Riu i la van posar en cistells per coure i en una caixa amb un broc. Quan van afegir les pedres calentes a l’aigua, es va alçar un núvol de vapor enmig d’un cercle de bombolles. Amb unes quantes pedres més, l’aigua va bullir.
Viatjar navegant era molt més ràpid, però quan eren al Riu no podien collir aliments pel camí, o sigui que van menjar el que portaven a sobre. Van ficar unes quantes fulles per fer infusió a la caixa amb el broc; la carn seca va servir per preparar una sopa, i van posar-la dins un bol gran, juntament amb unes verdures seques i uns bocins del megaceront rostit de la nit abans. Al segon bol amb aigua calenta, van afegir-hi fruites seques per estovar-les. Va ser un dinar ràpid per poder tornar als rais de seguida i acabar la travessia per l’aigua abans que es fes fosc.
Cap a la desembocadura del Riu, molts petits afluents s’afegien al cabal, i a les turbulències, però l’aigua no va tornar a estar tan embravida com als ràpids d’aigua escumosa. Van seguir la riba esquerra cap al sud fins que van veure el riu Gran; després, quan el delta del Riu s’eixamplava a la desembocadura, els raiers de l’Onzena Cova van mantenir el rai al mig del curs de l’aigua fins que el van fer entrar al riu Gran. Els corrents en conflicte dels dos rius havien construït una barrera, una serralada de sorra i llot, que afegia una altra dificultat al trajecte. De sobte, es van trobar en un punt on el cabal augmentava i un fort corrent els arrossegava cap a les Grans Aigües. Ara la perxa no els servia de gaire. L’home la va deixar i va agafar un rem, lligat a la vora del rai. Els dos homes amb rems de banya de megaceront i la Shenora, la dona que controlava el timó, tenien la missió de fer-los travessar el riu que fluïa ràpidament. La Shenora va estirar el timó tant com va poder per posar el rai de cara a l’altra riba, mentre els remers treballaven per guiar-lo. L’altra plataforma de fusta els seguia.
Els cavalls i el llop van travessar nedant i una mica més directament. Després van seguir per terra, sense perdre de vista el rai que s’hi apropava. Mentre muntaven seguint el curs del riu, en Jondalar va recordar amb afecte les barques que utilitzaven els xaramudois que habitaven al costat del riu de la Gran Mare. Vivien molt avall del llarg i important curs d’aigua, on aquest era ample i ràpid, però les barques que utilitzaven lliscaven. Les embarcacions petites les podia conduir una sola persona fent servir un rem doble. En Jondalar havia après a utilitzar-les, tot i que havia tingut més d’un entrebanc abans de dominar-les. Se’n podien fer servir de més grans per transportar coses i persones, però llavors es necessitava més d’un remer per impulsar-les. A canvi, eren més fàcils de dirigir.
Va pensar en com feien les barques els xaramudois: començaven amb un gran tronc. Amb carbons roents i ganivets calents, li buidaven el centre i donaven forma en punta als extrems, i estovaven el tronc amb vapor per dilatar-lo pel mig. Per eixamplar l’embarcació, s’afegien als cantons uns taulons anomenats «traques», que es lligaven amb claus de fusta i corretges de pell. Quan en Jondalar i en Thonolan vivien amb ells, els havien ajudat a construir una d’aquestes barques.
—Ayla, te’n recordes, de les barques dels xaramudois? —va preguntar en Jondalar—. Crec que en podríem fer una. Si més no, m’agradaria provar-ho; una de petita, perquè la vegin a l’Onzena Cova. He mirat de descriure’ls-la, però costa de fer-los-ho entendre. En canvi, si en fes una de petita, ho veurien de seguida.
—Si vols que t’hi ajudi, ho faré amb molt de gust —va dir l’Ayla—. També podríem fer una d’aquelles barques rodones de closca que feien servir els mamutois. Com la que vam fer, tot tornant del viatge. La vam lligar al baiard de la Whinney, i hi cabien moltes coses, sobretot quan havíem de travessar guals. —Va arrufar el front—. Però és possible que la Zelandoni em necessiti a estones.
—Sí —va dir ell—. Si et va bé ajudar-me, t’ho agraeixo, però no t’hi amoïnis gaire. Potser convenceré els aprenents perquè m’hi ajudin. Les barques closca poden ser útils, però em sembla que primer intentaré fer una d’aquelles barquetes dels xaramudois. Tardaré més temps, però serà més fàcil de dominar, i aprofitarem per fabricar ganivets eficaços per fer aquesta mena de barques. Si als de l’Onzena Cova els agrada tant com em penso, estic segur que podrem bescanviar la barca per futurs usos dels seus rais. I si decideixen construir més barques, necessitaran els ganivets especialment dissenyats per buidar l’interior dels troncs, i podré bescanviar futurs viatges pel riu.
L’Ayla va pensar en la manera com funcionava el cap d’en Jondalar, preveient les coses i, sobretot, si en el futur en podia treure un benefici. Sabia que s’escarrassava molt perquè ella i la Jonayla tinguessin el que necessitaven, i sabia que això estava relacionat amb el concepte de l’estatus que tenien els zelandoniis. Era important per a en Jondalar i era molt conscient del que calia fer en qualsevol situació per millorar-lo. La Marthona, la seva mare, també era així, i era evident que en Jondalar ho havia après d’ella. L’Ayla entenia el concepte d’estatus. Per al Clan potser era més important i tot, però a ella no l’hi semblava tan crucial. Per molt que hagués obtingut una bona posició en pobles diferents, sempre li havia semblat que li venia regalada, que no s’havia hagut d’esforçar, i no tenia clar si sabria què fer per obtenir-la.
El corrent va arrossegar els rais una gran distància riu avall abans que poguessin abastar l’altra riba. Aleshores el sol ja estava baix per l’oest, i tothom va sospirar alleujat quan les dues plataformes van tocar terra. Mentre muntaven el campament, els dos joves aprenents de comerciants d’en Willamar, juntament amb en Jondalar i el Llop, van marxar a buscar algun animal per caçar. Encara els quedava carn de megaceront, però no els duraria gaire i volien proveir-se de carn fresca.
De seguida van albirar un bisó enorme i solitari, però ell els va veure primer i va fugir massa de pressa perquè el poguessin encalçar. El Llop va fer que un parell de perdius blanques s’envolessin del niu, amb el plomatge d’estiu resplendent. En Jondalar en va abatre una amb el llançador, i en Tivonan va fallar amb el seu i en Palidar no va treure el seu prou de pressa. Amb una perdiu blanca no en tenien ni per començar, però en Jondalar la va recollir. Aviat es faria fosc, i no els quedava gaire temps per continuar buscant, o sigui que van tornar al campament.
Llavors, en Jondalar va sentir un udol agut, es va girar ràpidament i va veure que el Llop tenia arraconat un bisó jove. Era més petit que el que havien vist abans, i era probable que fes poc temps que havia abandonat el ramat de la mare per deambular amb els solters, que en aquesta època de l’any s’ajuntaven en ramats més petits i no tan compactes. En Jondalar va ficar la javelina al llançador en un segon, i en Palidar va ser més amatent aquesta vegada. Mentre s’acostaven a la presa, en Tivonan també va armar el seu llançador.
El bisó jove i sense experiència s’havia concentrat en el llop, a qui temia instintivament, i no s’havia fixat gaire en els depredadors bípedes, amb els quals no havia tingut contacte i no li despertaven l’instint. De totes maneres, contra tres homes no tenia gaires possibilitats. En Jondalar, que tenia més domini del llançador, va llançar la javelina tan bon punt la va haver muntat. Els altres dos homes van necessitar més temps per apuntar. En Palidar va ser el següent de disparar la lleugera javelina, seguit immediatament per en Tivonan. Les tres javelines van encertar l’objectiu i van abatre l’animal. Els joves van cridar d’alegria, i a continuació cada u va agafar una pota davantera per la peülla i van arrossegar l’animal al campament. Proveiria de carn suficient els catorze adults per a uns quants àpats, a més del llop, que sens dubte es mereixia la seva part en la cacera de l’animal.
—Aquest llop de vegades és molt útil —va dir en Palidar, somrient a l’animal amb l’orella estranyament torta.
L’orella distingia el Llop dels altres cànids salvatges que hi podia haver a la regió, el feia reconeixible, però en Palidar sabia per què la tenia així, i no li feia gràcia recordar-ho. Era ell el qui havia arribat a l’escenari de la baralla de llops, on va trobar molta sang, una femella morta i esquinçada i el cadàver d’un animal que el Llop havia mort. En Palidar el va escorxar, pensant que en podia fer servir la pell per decorar una bossa o un carcaix, però quan va anar a veure el seu amic Tivonan per ensenyar-li la troballa, el Llop va copsar l’aroma de l’animal i va atacar el noi. Fins i tot l’Ayla va tenir dificultats per apartar el caçador de quatre potes d’en Palidar. Afortunadament, el Llop encara estava dèbil a conseqüència de les ferides.
La Novena Cova no havia vist mai que el Llop ataqués una persona, i es van quedar astorats; però l’Ayla va veure la pell de llop cosida al carcaix d’en Palidar, i quan el noi li va explicar d’on l’havia tret, va deduir el que havia passat. Li va demanar la pell i la va donar al Llop, que la va mossegar, esquinçar i sacsejar fins que la va fer miques. Gairebé era divertit veure’l, però no per a en Palidar, que donava gràcies de no haver-se trobat el llop quan estava sol. Va acompanyar l’Ayla al lloc on havia trobat la pell, que estava més lluny del que ella s’imaginava. La va sorprendre la distància que el Llop havia hagut de recórrer malferit per tornar a casa amb ella, però s’alegrava que ho hagués fet.
L’Ayla va explicar a en Palidar el que creia que havia passat. Sabia que el Llop havia trobat una femella solitària i s’imaginava que havien intentat apoderar-se d’una porció de territori, però evidentment el ramat de la regió era massa gran i estava massa arrelat, i el Llop i la seva lloba eren molt joves. El Llop tenia un altre desavantatge: no havia jugat mai a barallar-se amb els germans de ventrada i, deixant de banda l’instint, de les baralles de llops, no en sabia res.
La mare del Llop era una femella que havia entrat en zel en un mal moment de l’any i havia estat expulsada del ramat per la femella alfa. Va trobar un mascle ja gran que havia abandonat el ramat perquè no el podia seguir. Durant un temps, tenir una femella jove al costat va omplir el mascle de vigor, però va morir abans que acabés l’hivern i la va deixar sola amb una ventrada. La majoria de mares llobes tenien l’ajuda de tot el ramat.
Quan l’Ayla el va rescatar, el Llop no tenia ni quatre setmanes i era l’últim supervivent de la ventrada. Era l’edat en què normalment la mare lloba hauria tret els cadells del cau perquè s’incorporessin al ramat. En canvi, el Llop es va incorporar al ramat d’éssers humans dels mamutois, amb l’Ayla com a mare alfa. No coneixia els seus germans cànids; no va créixer amb altres cadells de llop, sinó que el va pujar la noia amb els nens del Campament del Lleó. Tenint en compte que un ramat de llops i un grup d’éssers humans tenen moltes característiques en comú, es va adaptar a viure amb les persones.
Després de la baralla, el Llop es va arrossegar fins a prop del campament de la Novena Cova perquè l’Ayla el trobés. Gairebé tothom del Campament d’Estiu desitjava que es recuperés. La Primera fins i tot va ajudar la noia a tractar-li les ferides. Els llops gairebé li havien arrencat l’orella i, tot i que l’Ayla la hi va cosir, se li va curar amb un angle insolent, que molts creien que li donava un aire pretensiós, una gràcia múrria que feia somriure la gent quan el veia.
L’incident havia fet veure a l’Ayla que l’animal no sols s’havia de curar de les ferides físiques, sinó també de la tensió que l’havia empès a atacar el noi que duia a sobre la pell del llop que ell havia mort, i que li recordava la lluita. El jove cànid no havia participat mai en una lluita amb llops. Això el feia estar més alerta amb l’aroma, que reconeixia en un nivell profund dels de la seva espècie.
L’indret sagrat que la Primera volia visitar era una cova pintada, situada a uns dies de distància caminant en direcció est i, després, sud. L’Onzena Cova va haver d’afrontar el mateix corrent canviant per tornar a travessar el curs d’aigua principal. Havien de pujar una certa distància riu amunt si volien arribar a l’altra riba a prop de la desembocadura, des d’on podrien tornar a casa. Anaven tots a una cova concreta que van dir a l’Ayla que era a prop del lloc on un petit riu s’ajuntava amb el riu Gran. El canal més petit començava en una terra alta al sud, a prop de l’indret sagrat que la Primera volia que l’Ayla veiés. L’endemà al matí, van començar posant rumb a l’est, corrent amunt pel riu Gran.
L’Onzena no era l’única cova dels zelandoniis que feia servir rais per navegar pels rius del seu territori. Moltes generacions abans, alguns descendents dels mateixos avantpassats de navegadors fluvials que havien fundat l’Onzena Cova es van decidir a crear un refugi nou a l’altra riba del riu Gran, a prop del lloc on normalment reculaven. Hi havien acampat moltes vegades, sovint buscant coves i abrics quan feia mal temps, i havien explorat la regió tot caçant i recol·lectant aliments. Per això, van acabar coneixent molt bé la regió.
Més endavant, per les raons habituals —la seva llar estava massa plena, o algú havia tingut un desacord amb la parella del seu germà o amb el seu oncle—, un grupet es va separar i va fundar una cova nova. Encara hi havia més terra deshabitada que persones per omplir-la. Per a la cova original, era un avantatge clar tenir un lloc on parar on hi havia amics, menjar i un lloc per dormir. Les dues coves, estretament relacionades, van trobar maneres de bescanviar serveis i béns, i el refugi nou va prosperar. Els coneixien com la Primera Cova dels Zelandoniis a la Terra Sud del riu Gran, que amb el temps es va escurçar i va ser la Primera Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud.
La doniera volia organitzar-ho tot, perquè els tornessin a travessar el riu a la tornada i per avisar-los amb temps que un altre grup de viatgers, amb què havien quedat més tard, travessaria el riu Gran. També volia parlar amb la seva zelandoni, una dona que coneixia des d’abans de ser una acòlita. Llavors el grup se separaria. Els raiers de l’Onzena Cova tornarien pel riu Gran, des del mateix lloc on els viatgers de la gira doniera seguirien riu amunt pel canal més petit fins a arribar a la cova pintada.
Navegar pels rius exigia que, de vegades, haguessin d’arrossegar el rai per esquivar obstacles: unes aigües excessivament agitades, cascades o trams tan poc fondos que la plataforma de fusta rascava per sota. Per aquesta raó, les construïen amb troncs prims clavats en suports travessers, per facilitar que les persones que els guiaven les poguessin carregar. Aquesta vegada, els viatgers els van donar un cop de mà i la tasca va ser més lleugera. Els rems, els timons i les perxes es van carregar sobre els baiards, arrossegats pels cavalls, juntament amb les tendes de viatge i algunes pertinences dels caminants. A més, quan anaven a peu, cadascú portava una motxilla a l’esquena amb les seves coses i feien torns per carregar els rais.
A mesura que pujaven riu amunt, cap a l’est, seguint la riba esquerra pel cantó sud del gran riu que corria cap a l’oest, van albirar el primer dels dos grans meandres sinuosos del riu Gran i van saber que s’acostaven a la desembocadura del Riu. Quan van arribar al final del primer meandre, els viatgers ja no anaven pel costat del riu —hauria representat una caminada supèrflua seguir el meandre quan podien recórrer una distància més curta camp a través—, fins que van trobar el final del segon meandre del riu Gran una altra vegada. Anaven per un camí que havia començat sent un rastre d’animals i que el trànsit humà havia eixamplat. A la bifurcació, amb un camí que anava al nord, seguint el riu, i un altre, a l’est, camp a través, el sender oriental era el més trepitjat.
Van arribar a l’extrem més baix del segon meandre i van seguir el Riu només fins que tornava a dirigir-se cap al nord. La cruïlla de camins, al final d’aquest meandre, un cap a l’est i l’altre cap al nord, estava igualment fressada. Aquest extrem nord del segon meandre, davant de la desembocadura del Riu, era el punt en què anava a parar al riu Gran i era un camí que es feia servir tan sovint com el de l’est. Anant cap a l’est camp a través, van arribar al riu una altra vegada i llavors van seguir el sender del costat en direcció sud-est. El cabal del riu Gran era considerablement menor abans del punt on l’aigua s’introduïa en el canal més ample. Va ser allà on van decidir acampar per passar la nit.
Tots havien acabat de menjar i la majoria seia a la vora del foc descansant una mica abans de plantar les tendes i estendre les màrfegues. L’Ayla servia un altre plat de menjar a la Jonayla i escoltava uns joves de l’Onzena Cova, amb els quals van coincidir durant el viatge i que parlaven de fundar un refugi nou una mica més avall, a prop del lloc on els rais havien amarrat abans de travessar el riu Gran. Tenien pensat oferir llocs per dormir i tenir menjar a punt per als viatgers que travessessin el riu Gran, ja fos per continuar en direcció sud, ja fos per seguir riu avall, a l’oest. Per un bescanvi prèviament acordat, els raiers i els seus passatgers tindrien un lloc per descansar sense haver d’instal·lar un campament. L’Ayla començava a entendre com s’escampaven i creixien les comunitats de persones, i per què la gent tenia il·lusió per fundar una cova nova. De sobte, semblava perfectament raonable.
Van tardar un dia més a arribar a l’assentament de la Primera Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud. Van arribar tard, a la tarda, i l’Ayla va pensar que sens dubte era molt més convenient tenir un lloc on estendre la màrfega sense haver de plantar les tendes, i trobar-se el menjar fet. La gent d’aquesta cova també viatjava i caçava en l’estació càlida, com feien totes les coves. Per això no hi havia gaires persones; però no eren tan poques en proporció als seus habitants com a les altres coves. Els qui s’havien quedat no eren únicament els qui no podien viatjar sinó també aquells que oferien serveis a altres.
Els residents van animar els viatgers a passar uns dies més amb els zelandoniis de la Terra Sud, perquè havien sentit a parlar d’un llop i uns cavalls que feien la voluntat d’una forastera i d’un zelandonii que havia tornat d’un llarg viatge. Els va sorprendre comprovar que, al capdavall, el que creien una exageració era veritat. També se sentien honorats per la presència de La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra. Tots els zelandoniis, fins i tot els que no la veien gairebé mai, la reconeixien com a Primera. Tot i així, algú de la Cova de la Terra Sud va parlar d’una altra dona que vivia a prop d’una cova situada molt més al sud que també era molt respectada i honorada. La Primera va somriure: coneixia aquella dona i esperava tenir temps per visitar-la.
Els que la Cova de la Terra Sud coneixia més eren els raiers de l’Onzena i el mestre de comerç de la Novena. En Willamar havia passat per allà moltes vegades en els seus viatges. Les dues coves de zelandoniis que construïen, impulsaven i pilotaven rais tenien històries per explicar, coneixements per transmetre i habilitats per mostrar, entre ells i a qualsevol que hi estigués interessat. Van explicar algunes tècniques que feien servir per construir els rais i en Jondalar va escoltar amb molta atenció.
Per la seva banda, ell va parlar de les barques dels xaramudois, però no va entrar en gaires detalls perquè ja havia decidit construir-ne una en comptes d’intentar descriure-la. La seva reputació com a tallador de sílex era coneguda i, quan li feien preguntes, estava encantat de demostrar algunes de les seves tècniques. També els va parlar de com havia desenvolupat el llançador, l’ús del qual s’havia difós molt de pressa, i, juntament amb l’Ayla, va ensenyar-los alguns dels factors crucials per controlar l’arma de caça de forma eficaç. Ella també va demostrar la seva habilitat amb la fona.
En Willamar va explicar anècdotes de les seves aventures com a viatjant de mestre de comerç i, com a bon narrador, va captivar el públic. La Zelandoni va aprofitar l’ocasió per instruir i va recitar o cantar amb la seva veu imponent algunes de les històries i llegendes dels ancians dels zelandoniis. Una nit va convèncer l’Ayla perquè demostrés el seu virtuosisme imitant veus d’animals i xiulant com els ocells. Després d’explicar una història sobre el Clan, l’Ayla va fer una demostració d’algunes de les formes de comunicació en el llenguatge de signes que aquests feien servir, per si topaven amb alguna partida de caça o viatgers del Clan. Al cap de poc, el grup va començar a mantenir converses sense fer cap so. Era com un llenguatge secret i era divertit.
La Jonayla era una nena simpàtica, que queia bé a tothom, i com que era l’única criatura del grup de viatgers, rebia moltes atencions. El Llop també, perquè deixava que la gent el toqués i li fes festes, però encara més per la manera com reaccionava a les peticions de les persones que coneixia. De totes maneres, tots veien que obeïa més l’Ayla, en Jondalar i la Jonayla. També els intrigava la forma com dominaven els cavalls. L’euga gran, la Whinney, que semblava més bona i dòcil, obeïa l’Ayla més que a ningú. En Jondalar era el qui controlava amb delicadesa el semental, més fogós, al qual anomenava Llamp, però el més sorprenent de tot era com la petita Jonayla muntava i dominava l’euga jove, la Grisa, encara que no pogués enfilar-se sola al seu llom.
També van permetre que algunes persones muntessin a cavall, normalment les dues eugues. El semental podia ser esquerp amb els desconeguts, sobretot si estaven nerviosos. Les persones de l’Onzena Cova en particular van prendre consciència de com es podien utilitzar els cavalls per transportar mercaderies; i els raiers van entendre el procés de transport millor que ningú, però també veien que, per molt útils que fossin, tenir cura dels animals era una feinada. Als rais no se’ls havia de donar menjar i beure, no necessitaven refugi ni que els raspallessin ni que els fessin cas, fora d’un cert grau de reparació i manteniment i d’haver-los de portar a pes de tant en tant.
Els dies que van passar junts van fer que els viatgers de la gira doniera i els raiers, de l’Onzena Cova s’entristissin quan els seus camins es van separar. Havien passat moments difícils a l’aigua i havien fet molt de camí plegats. Tots havien trobat el seu paper fent alguna cosa necessària per muntar el campament, caçar i recol·lectar menjar, i contribuir a les tasques i les necessitats de la vida diària. S’havien transmès històries i habilitats, i sabien que havien bastit una amistat especial que esperaven poder reprendre més endavant. Quan van agafar el camí del sud, l’Ayla va experimentar una sensació de pèrdua. Havia començat a sentir que les persones de l’Onzena Cova formaven part de la seva família.