Capítol 34

—Se celebrarà una cerimònia més pública quan se’t presenti al poble com a zelandoni, però les marques d’acceptació es fan en privat, només amb la zelandònia present. A mesura que pugis de categoria, i se t’afegeixin més marques, aquestes es faran en presència de la zelandònia i els acòlits, però mai en públic —va explicar la Zelandoni Que Era Primera. La dona grossa, que duia amb dignitat el poder que la seva posició li atorgava, va preguntar—: Estàs a punt?

L’Ayla va empassar saliva.

—Sí —va respondre.

Esperava estar-ho realment.

La Primera va mirar tots els reunits, per captar l’atenció de tothom, i va començar.

—Aquesta dona està ensinistrada per complir els deures de la zelandònia, i és la Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra qui dóna fe dels seus coneixements.

Hi va haver gestos d’assentiment i murmuris d’acceptació.

—Ha estat cridada i posada a prova. Hi ha algú que qüestioni la seva crida? —va preguntar la Zelandoni.

No hi havia oposició. Ningú no tenia cap dubte.

—Tots els presents accepten aquesta dona com a una zelandoni entre la zelandònia?

—L’acceptem! —va ser la resposta unànime.

L’Ayla va observar que l’home que era Zelandoni de la Segona Cova s’avançava sostenint un bol amb una cosa fosca. Sabia el que era, però una part del seu cap només observava, no participava. L’escorça de servera s’havia cremat en una foguera cerimonial i s’havia tamisat fins a obtenir una pols grisa fina. Les cendres de l’escorça de servera eren astringents, antisèptiques. La dona que era zelandoni d’una cova llunyana, la que ella no coneixia, va portar un líquid calent i vermellós; les fruites seques de servera de la tardor passada, bullides en un líquid concentrat i colades. L’Ayla sabia que el suc de les fruites de servera era àcid i curatiu.

La Zelandoni Que Era Primera va agafar un bol de sèu pur, blanc i tou, parcialment solidificat, de greix dur que s’havia fos amb aigua bullent, i hi va afegir unes cendres i, després, una mica de suc vermell de fruites de servera. Ho va barrejar tot amb una petita espàtula de fusta tallada, i hi va afegir més greix i líquid fins que la consistència la va satisfer. Llavors, va mirar la noia i va agafar el ganivet de sílex esmolat.

—La marca que et farem no es podrà esborrar mai. Per a tots significarà que reconeixes i acceptes el paper de zelandoni. Estàs disposada a acceptar aquesta responsabilitat?

L’Ayla va respirar fondo i va mirar la dona amb el ganivet a la mà, sabent el que li tocava. Va sentir una esgarrifança de por, va empassar saliva i va tancar els ulls. Sabia que li faria mal, però això no era el que temia. Un cop fet això, no podria tornar enrere. Era l’última oportunitat que tenia de canviar d’opinió.

De sobte, va recordar que estava amagada en una cova poc fonda, intentant recular cap a la paret de pedra que tenia al darrere. Va veure les urpes corbes i tallants a la gran pota d’un lleó de les cavernes i va cridar de dolor quan se li van obrir quatre ferides profundes a la cuixa esquerra. Es va girar i va trobar un petit espai en un cantó i va tancar les cames, apartant-les de les urpes.

Mai abans havia tingut tan clar el record de ser escollida i marcada pel seu tòtem del Lleó de les Cavernes. Reflexivament, es va tocar la cuixa esquerra per sentir la textura diferent de la pell de les quatre cicatrius paral·leles. Quan el clan d’en Brun la va acceptar, les van reconèixer com a marques del tòtem del Clan, tot i que tradicionalment el tòtem del Lleó de les Cavernes escollia homes i no dones.

Quantes marques li havien obert al cos en la seva vida? A més de les quatre marques de l’esperit del seu tòtem protector, el Mog-ur li havia fet un tall a la base del coll per fer-la sagnar quan va esdevenir la Dona Que Caça. Li van donar el talismà de caça del Clan, la peça ovalada d’ivori de mamut tacada de vermell, perquè se sabés que, malgrat ser una dona, era acceptada com a caçadora del Clan, però només amb la fona.

Ja no duia el talismà a sobre, ni l’amulet amb la resta dels seus signes, tot i que, en aquell moment, li hauria agradat tenir-los. Estaven amagats rere la figura donii tallada en forma de dona, als nínxols que havia excavat a la pedra calcària del seu allotjament a la Novena Cova. Però la cicatriu sí que la tenia.

L’Ayla va tocar la petita marca i, després, es va tocar la cicatriu del braç. La hi havia fet en Talut i, amb el ganivet ensangonat, havia inserit una esca a la placa d’ivori que duia penjada d’un collaret fabulós d’ambre, dents i urpes de lleó, per demostrar que l’acceptaven al Campament del Lleó, que era adoptada pels mamutois.

No ho havia demanat mai, sempre l’havien escollit i, per cada acceptació, duia una marca, una cicatriu que portaria sempre. Era el sacrifici que havia de fer. Ara la tornaven a escollir. Encara s’hi podia negar, però si no s’hi negava, estaria compromesa per a tota la vida. Va pensar que les cicatrius sempre li recordarien que ser escollida tenia conseqüències, que l’acceptació comportava responsabilitats.

Va mirar la dona als ulls.

—Ho accepto, seré zelandoni —va dir l’Ayla, intentant parlar amb fermesa.

Va tancar els ulls i va sentir que algú venia per darrere del tamboret on estava asseguda. Unes mans, amables però fermes, la van tirar enrere perquè es repengés al cos tou d’una dona i, després, li van aixecar el cap i el van girar perquè presentés el cantó dret del front. L’Ayla va sentir que l’hi escampaven una cosa tova i molla, va reconèixer l’olor de l’arrel del lliri, una solució que havia fet servir sovint per netejar ferides, i va sentir que es posava tensa.

—Ai! Au! —va cridar sense voler en sentir el tall ràpid d’una fulla esmolada.

Després, es va esforçar per no cridar amb el segon i el tercer talls. Li van tornar a aplicar la solució, li van assecar els talls i li van fregar amb una altra substància. Aquesta vegada, li va fer una cremor espantosa, però no gaire estona, perquè la pomada va apaivagar el mal.

—Pots obrir els ulls, Ayla. S’ha acabat —va dir la dona grossa.

La noia va obrir els ulls i va veure una imatge una mica borrosa i desconeguda. Li va costar una mica saber què estava veient. Algú aguantava un reflector i una llàntia encesa perquè pogués veure’s a la peça oliosa de fusta polida i tenyida de negre. Poques vegades feia servir un reflector; no en tenia cap al seu allotjament i sempre la sorprenia veure’s la cara. Llavors, es va fixar en les marques del front.

A la templa dreta tenia una ratlla curta horitzontal amb dues ratlles verticals, que sortien de cada punta i eren de la mateixa llargària, com un quadrat sense la ratlla de dalt o una caixa oberta. Les tres ratlles eren obertes, amb una mica de sang encara a les puntes. Eren tan evidents, que semblaven esmorteir tota la resta. L’Ayla no estava gens segura que li agradés tenir la cara empastifada d’aquella manera. Però ja no hi podia fer res. Estava fet. Duria aquelles marques negres a la cara la resta de la seva vida.

Se les anava a tocar, però la Primera la va aturar.

—És millor que encara no te les toquis —va aconsellar—. Ja no sagnen, però encara són massa recents.

L’Ayla va mirar la resta de la zelandònia. Tots tenien marques al front, algunes de més elaborades que d’altres, la majoria eren quadrats però també hi havia altres formes, i moltes estaven farcides de color. Les marques de la Primera eren les més elaborades. Sabia que indicaven la categoria, la posició i l’afiliació a la zelandònia. També es va fixar que les ratlles negres es tornaven blavoses després de curar-se.

Es va alegrar que apartessin el reflector. No li agradava mirar-se. La feia sentir incòmoda pensar que la cara borrosa i estranya que veia era seva. Preferia veure’s reflectida en l’expressió dels altres: l’alegria de la seva filla quan veia la seva mare, el plaer de veure la Jonayla en el físic i els gestos de les persones que l’estimaven, com la Marthona, la Proleva, en Joharran i en Dalanar. I la mirada d’amor que veia als ulls d’en Jondalar… ja no… L’última vegada que la va veure era d’horror. La seva mirada expressava impacte i desànim, no amor.

L’Ayla va tancar els ulls per frenar les llàgrimes imminents i va intentar dominar el sentiment de pèrdua, de desil·lusió i aflicció. Quan els va obrir i va mirar, tota la zelandònia estava dreta davant d’ella, inclosos els dos nous, una dona i un home, que estaven de guàrdia a fora, i tots li somreien cordialment, amb il·lusió, donant-li la benvinguda.

—Has viatjat lluny, has pertangut a molts pobles, però els peus sempre t’han portar pel camí que la Gran Mare Terra va escollir per a tu. Era el teu destí perdre el teu poble quan eres petita i, després, ser acollida per una guaridora i un home que viatjava al món de l’esperit d’aquell poble que anomenes «el Clan». Quan vas ser adoptada pel Mamut dels Mamutois a la Llar del Mamut que honora la Mare, La Que Dóna vida a tot et va guiar. El teu destí sempre va ser servir-la —va parlar La Que Era Primera.

»Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis, aparellada amb en Jondalar de la Novena Cova, fill de la Marthona, antiga cap de la Novena Cova dels Zelandoniis; mare de la Jonayla, beneïda per la Doni, de la Novena Cova dels Zelandoniis, que va néixer a la llar d’en Jondalar; Ayla dels Mamutois, pertanyent al Campament del Lleó del poble caçador de mamuts de l’est, filla de la Llar del Mamut, la zelandònia dels mamutois; Ayla escollida per l’esperit del Lleó de les Cavernes i Protegida per l’Ós de les Cavernes del Clan, els teus noms i lligams són molts. Ja no els necessites. El teu nom nou els inclou tots i més. El teu nom és un amb tota la seva creació. El teu nom és Zelandoni!

—El teu nom és un amb tota la seva creació. Benvinguda, Zelandoni! —va repetir l’assemblea a l’una.

—Vine, canta amb nosaltres La cançó de la Mare, Zelandoni de la Novena Cova —va dir La Que Era Primera, i el grup es va posar a cantar a cor:

Quan van arribar al vers que sempre havia estat l’últim, només La Que Era Primera va continuar amb la seva meravellosa veu:

Tot el grup va cantar l’últim vers i va mirar, expectant, l’Ayla. Ella va tardar una estona a comprendre i, llavors, amb una veu forta i un accent exòtic, l’Ayla no va cantar, sinó que va recitar tota sola:

El grup va acabar l’últim vers, i es van quedar en silenci un moment. Després, es van separar i relaxar. Algú va portar un contenidor d’infusió i cadascú va treure la tassa personal de les bosses i butxaques.

—Ara la qüestió és com expliquem a la resta dels zelandoniis l’últim do? —va dir La Que Era Primera, tot seient tranquil·lament al seu tamboret.

La pregunta va provocar indignació. «No els ho direm!». «No els ho podem dir!». «Seria massa per a ells». «Ho trasbalsaria tot».

La Primera va esperar que es calmessin i, llavors, els va mirar a tots amb severitat.

—Us penseu que la Doni ens ha fet saber això perquè ho amaguem als seus fills? Creieu que l’Ayla va patir un martiri, o que se li va exigir el sacrifici del seu infant, perquè la zelandònia tingui un tema per discutir? La zelandònia són Aquells Que Serveixen La Mare. Nosaltres no decidim si els fills poden saber-ho o no. La nostra missió és decidir com els ho expliquem.

Hi va haver un silenci penedit.

—Tardarem un temps a planificar una cerimònia com cal. Potser hauríem d’esperar a l’any que ve. Aquesta estació està a punt d’acabar. Tothom se n’anirà aviat —va suggerir la Zelandoni de la Catorzena.

—Sí —va intervenir el Zelandoni de la Tercera ràpidament—. Potser el millor és que cada zelandoni ho expliqui a la seva cova, a la seva manera, quan hi hagi pogut pensar una mica.

—La cerimònia se celebrarà d’aquí a tres dies, i l’Ayla els ho explicarà —va anunciar la Primera inequívocament—. Va ser l’Ayla la qui va rebre el do. És la seva tasca, el seu deure, explicar-ho als altres. Ha estat cridada aquesta estació i enviada a la Trobada d’Estiu per alguna raó. —La Primera va mirar amb indignació els seus companys doniers; després es va estovar, i el seu to es va tornar més melós—. No us agradaria acabar amb això d’una vegada? L’estació arriba al final i no hi haurà temps perquè es presentin massa dificultats abans que tothom se’n vagi. Podeu pujar-hi de peus que hi haurà dificultats, però així tindrem tot l’hivern per procurar que la nostra cova s’acostumi a la idea. L’estació que ve ja no caldrà que ens hi amoïnem.

La Primera hauria volgut creure-s’ho ella mateixa. A diferència de la resta de la zelandònia, la Primera feia anys que pensava en la contribució de l’home per crear una nova vida, fins i tot abans de parlar-ne amb l’Ayla. El fet que l’Ayla hagués arribat a una conclusió similar era un dels motius pels quals volia que fos zelandoni. Les seves observacions eren massa perceptives, i no la limitaven les creences zelandoniis amb què l’havien nodrit a ella des que alletava del pit de la seva mare.

Era per això que, de seguida que havia sentit l’experiència de l’Ayla a la cova, la Zelandoni havia decidit que els altres ho havien de saber immediatament, quan encara estaven tots junts. I mentre la zelandònia encara no hagués reaccionat. Si hagués pogut, hauria celebrat la cerimònia l’endemà mateix.

Com feia sovint, sota l’aparença d’estar meditant i fent veure que ignorava el que passava al voltant, la dona va esperar i va observar una estona els plans de la zelandònia. Al començament no sabien per on tirar.

—Potser un bon plantejament seria provar de repetir l’experiència de l’Ayla —deia l’Onzè.

—No cal que representem tota l’experiència, només l’essencial —va dir el Vint-i-tresè.

—Si tinguéssim una cova prou gran perquè hi cabessin tots, ens aniria bé —va dir la Zelandoni de la Segona Cova.

—Haurem de deixar que la foscor de la nit faci de parets d’una cova —va dir el Cinquè—. Si hi posem només una foguera al mig, ajudarà a concentrar l’atenció de tothom.

«Bé», va pensar la Primera, escoltant com els doniers parlaven entre ells. «Ja han començat a pensar com planificaran la cerimònia i no pensen posar-hi objeccions».

—Hauríem de tenir tambors per a La cançó de la Mare.

—I cantar.

—La Novena no canta.

—Té una veu tan especial, que tant li fa.

—Podem cantar de fons. Sense paraules, només el so.

—Si alentim el ritme dels tambors, La cançó de la Mare tindrà més impacte, sobretot al final, quan ella reciti l’última estrofa.

L’Ayla semblava atabalada amb tantes propostes, però, de mica en mica, es va anar involucrant en l’organització.

—Els dos joves visitants mamutois, en Danug i en Druwez, saben tocar tambors d’una manera que sembla que parli una veu. És estrany i molt misteriós. Crec que podrien fer que els tambors pronunciessin l’última estrofa, si és que han portat els tambors, o si poden trobar alguna cosa semblant.

—De primer, m’agradaria sentir-ho —va dir la Catorzena.

—I tant que sí —va dir l’Ayla.

Ella no se n’adonava, però la noia tenia una traça increïble per tractar les persones i era molt més sofisticada del que es pensava. Les tàctiques de la Zelandoni Que Era Primera per empènyer la zelandònia a organitzar una cerimònia no li van passar desapercebudes. En un pla, de vegades subliminal i de vegades totalment conscient, havia vist con la Primera feia que els altres complissin la seva voluntat. La dona sabia aprofitar el seu avantatge, sabia quan s’havia d’enfadar, quan amenaçar, quan engalipar, adular, criticar, elogiar, i la zelandònia no era fàcil d’enredar. Com a grup, eren llestos, murris i sovint cínics i, en conjunt, més intel·ligents que la mitjana. L’Ayla recordava que, una vegada, en Jondalar havia preguntat a la Zelandoni com s’arribava a ser Primera. Fins i tot llavors va saber què dir i què no dir.

La Zelandoni es va relaxar. Ja estaven tots engrescats. Ho tenia encarrilat. De fet el seu problema solia ser com frenar-los. Aquesta vegada els deixaria fer tot el que volguessin. Com més espectacular, millor. «Si els permeto que organitzin una cerimònia prou fabulosa i elaborada, no tindran temps per pensar en res més fins després».

Quan van tenir la cerimònia embastada i tots els zelandonis estaven sincerament interessats en l’esdeveniment, la Zelandoni Que Era Primera els va sortir amb una altra sorpresa.

Es va aixecar per agafar més infusió i va fer un comentari com de passada.

—M’imagino que també haurem de fer plans per a una reunió de campament un o dos dies després de la cerimònia, per contestar les preguntes que segur que es plantejaran. Ens les hauríem de treure de sobre com més aviat millor. Llavors, podem anunciar el nom de la relació entre un home i els seus fills, i dir-los que els homes posaran el nom als nens a partir d’ara —va dir.

La consternació de la zelandònia va ser immediata. La majoria no havia tingut temps de pensar en els canvis que el nou coneixement representaria.

—Però les mares sempre han posat el nom als seus fills! —va exclamar un.

La Zelandoni va copsar algunes mirades incisives. Això era el que es temia, que alguns comencessin a pensar. Com a grup, no era prudent subestimar la zelandònia.

—Com voleu que els homes siguin conscients que són essencials si no els deixem prendre part en alguna cosa? —va preguntar la Primera—. No canviarà res. Unir-se seguirà sent un plaer. Els homes no començaran a parir, i continuaran havent de mantenir la dona que s’enduguin a la seva llar i els seus fills, sobretot si ella no es pot allunyar gaire de casa i té fills petits. Posar el nom als fills és un detall insignificant, les dones continuaran posant el nom a les nenes —va dir en to conciliador.

—Al Clan, els mog-urs posaven el nom a tots els nens —va comentar l’Ayla. Tots se la van quedar mirant—. Em va fer molta il·lusió poder posar el nom a la meva filla. Em va posar nerviosa, però era molt emocionant, i em va fer sentir molt important.

—Crec que els homes se sentiran així —va dir la Primera, agraïda pel suport involuntari de l’Ayla.

Hi va haver gestos d’assentiment i grunys d’aprovació. Ningú no va posar més objeccions, si més no en aquell moment.

—I el nom de la relació? Ja tens pensat un nom? —va preguntar la Zelandoni de la Vint-i-novena Cova, amb desconfiança.

—Pensava que hi meditaria i intentaria trobar una manera adequada perquè els nens anomenin els homes que han participat a donar-los la vida, per distingir-los dels altres homes. Potser tots hi hauríem de pensar —va dir La Que Era Primera.

La Primera sentia que era el moment de burxar-los, mentre la zelandònia encara estava aclaparada, i relativament en desavantatge, i abans que comencessin a pensar en les possibles conseqüències i li plantegessin una oposició massa ferma que no pogués esquivar amb la seva eloqüència. No tenia cap dubte que aquest nou do del coneixement de la vida tindria unes repercussions més profundes de les que es podien imaginar. Ho canviaria tot, i no estava del segura que li agradessin algunes de les possibilitats que intuïa.

La Zelandoni Que Era Primera era una observadora sagaç, una dona intel·ligent. No havia tingut mai fills, però, en el seu cas, era un avantatge; no va tenir mai les distraccions que comportava la mainada. Però havia estat llevadora en més parts dels que podia comptar i havia ajudat moltes dones que avortaven. A conseqüència d’això, tenia més coneixements dels estadis de desenvolupament dels fetus que les mateixes mares.

Els doniers també eren essencials per ajudar algunes dones a posar fi a l’embaràs. El moment més precari de la vida dels nens eren els dos primers anys. Molts nens morien en aquesta etapa. Fins i tot amb l’ajuda de les parelles, o de la família sencera, les mares no podien alletar molts nens alhora si volien que sobrevisquessin.

Per molt que alletar semblava ser un impediment per iniciar una nova vida, sempre era necessari acabar un embaràs no desitjat si es volia que els nascuts sobrevisquessin. O si una dona estava massa malalta, o tenia fills ja crescuts i era massa gran, o havia tingut parts difícils, que l’havien portat al caire de la mort, i un altre embaràs podia deixar sense mare uns fills. La mortalitat infantil hauria estat més elevada si no haguessin posat en pràctica els controls selectius que tenien a l’abast. També hi podia haver altres raons perquè una dona posés fi a un embaràs.

Encara que no tinguessin clara la raó de l’embaràs, les dones sí que sabien molt aviat que estaven prenyades. En una època anterior, unes dones havien descobert com saber quan un nen creixia dintre d’elles, abans que es notés. Potser una dona va notar que feia temps que no sagnava i va entendre que això podia ser un senyal o, si havia estat prenyada anteriorment, va reconeixe’n els símptomes. El coneixement es va transmetre fins que totes les dones ho van aprendre com a iniciació a l’edat adulta.

Al començament, quan una dona sabia que portava un infant a dins, devia mirar enrere i pensar què el podia haver causat: havia estat alguna cosa que havia menjat?, un estany en què s’havia banyat?, un home concret amb qui havia tingut relacions?, un riu que havia travessat?, un arbre a l’ombra del qual havia dormit?

Si una dona volia tenir un fill, podia intentar repetir algunes d’aquestes activitats, potser acompanyades d’un ritual. Però devia comprovar que, per molt que les fes diverses vegades, no es quedava prenyada. Llavors, devia pensar que potser era una combinació d’accions, o l’ordre en què es feien, o el moment del dia, o el cicle, o l’estació, o l’any. Potser, només un desig fort de tenir un fill, o els desitjos units de diverses persones. O potser eren uns agents desconeguts, emanacions de les roques, o esperits de l’altre món, o la Gran Mare, la primera Mare.

Si vivia en una societat que hagués desenvolupat una explicació que semblés raonable, encara que fos irracional, que respongués a preguntes inaccessibles a les seves observacions, aquesta explicació seria més fàcil d’acceptar si tots ho feien.

Però podia ser que hi hagués algú que fos més observador i comencés a relacionar i fer deduccions que s’aproximessin a la veritat. Per unes circumstàncies úniques, l’Ayla havia arribat en aquesta conclusió, tot i que hagués de lluitar contra el desig de creure el que creien els altres en lloc de les seves pròpies observacions i els seus raonaments.

Fins i tot abans de parlar amb l’Ayla, La Que Era Primera també havia començat a sospitar la causa veritable de la concepció. La creença de la noia i la seva explicació van ser la informació final que li calia per convèncer-se’n, i feia un temps que pensava que la gent, sobretot les dones, havien de saber com s’iniciava una nova vida.

El coneixement era poder. Si una dona sabia què causava que un infant comencés a créixer dins seu, podia tenir més control sobre la seva vida. En lloc de trobar-se prenyada i prou, tant si volia el fill com si no, tant si el moment era bo per a ella com si no, tant si estava en condicions com si no, o si ja tenia prou fills, disposava d’una opció. Si eren les relacions amb un home el que causaven l’embaràs, no una cosa externa i fora del seu abast, la dona podia decidir no tenir un fill senzillament escollint no compartir plaers amb un home. Evidentment, per a una dona podia no ser fàcil prendre aquesta opció, i la Zelandoni no estava segura de com reaccionarien els homes.

Per molt que probablement hi hagués repercussions desconegudes, hi havia una altra raó per voler que la gent sabés que els fills eren el resultat de la unió de les dones i els homes; la raó més forta de totes: que era veritat. I els homes també ho havien de saber. S’havia considerat massa temps que els homes no eren decisius per a la procreació i era de llei que sabessin que n’eren essencials.

I la Zelandoni creia que les persones estaven preparades per sentir-ho, més que preparades. L’Ayla ja havia explicat a en Jondalar el que en pensava, i ell n’estava gairebé convençut. Encara més, volia creure-s’ho. Aquest era el moment. Si la Zelandoni s’ho havia imaginat i si l’Ayla ho havia deduït, els altres també podrien. La Primera esperava que les conseqüències d’explicar-ho a tothom no fossin massa terribles, però si la zelandònia no ho comunicava ara, el més probable era que ho acabessin sabent per algú altre.

Tan bon punt va sentir que l’Ayla recitava la nova estrofa final de La cançó de la Mare, la Zelandoni va saber que la veritat s’havia de descobrir ja. Però perquè fos acceptada, no es podia divulgar de qualsevol manera o de forma fragmentada. Calia un impacte dramàtic. La Que Era Primera era prou llesta per entendre que la major part del que experimentaven els acòlits durant les «crides» per servir la Mare era producte de la seva ment. Uns quants zelandonis més grans eren totalment cínics respecte al procés, però sempre hi havia esdeveniments inexplicables, causats per forces desconegudes o invisibles.

Eren aquests esdeveniments els que descobrien una crida autèntica i, quan l’Ayla va parlar de la seva experiència a la cova, la Primera no havia sentit mai una crida autèntica; en particular, aquella última estrofa de La cançó de la Mare. Tot i que l’instint de l’Ayla per al llenguatge i la seva capacitat de memoritzar fossin extraordinaris, i que hagués esdevingut una narradora d’històries i llegendes hàbil i convincent, no havia demostrat mai ser capaç de crear versos i, en canvi, havia dit que l’estrofa li havia omplert el cap, que l’havia sentit sencera. Si ho podia explicar a la gent amb la mateixa convicció, seria molt persuasiva.

—Es fa tard. Ha estat una reunió llarga. Crec que ho hauríem de deixar i tornar-nos a trobar demà al matí —va anunciar finalment la Primera quan li va semblar que tot estava en marxa i que ja no s’aturaria.

—Havia promès a la Jonayla que la portaria a muntar —explicava l’Ayla—, però la reunió s’ha allargat molt.

«No m’estranya», va pensar la Proleva, veient les marques negres al front de la noia, però no va dir res.

—En Jondalar l’ha sentit que em deia que sortiria amb tu i els cavalls, i que no sabia on eres i per què no tornaves. En Dalanar ha intentat explicar-li que eres en una reunió important, i ningú no sabia quan tornaries. Llavors, en Jondalar s’ha ofert a endur-se-la.

—Me n’alegro —va dir l’Ayla—. No la volia decebre. Fa molt que han marxat?

—Tota la tarda; no crec que triguin —va respondre la Proleva—. En Dalanar m’ha demanat que et recordés que els lanzadoniis us esperen aquesta nit.

—Tens raó! M’ho ha dit quan anava a la reunió. Em canviaré de roba i descansaré una mica. Costa de creure que una reunió et pugui cansar tant. M’enviaràs la Jonayla quan arribi?

—Ja ho crec que sí —va dir la Proleva. «Segur que ha estat bastant més que una reunió», va pensar—. Vols prendre alguna cosa? Una infusió, potser?

—Sí, em sembla que sí, Proleva, però primer m’agradaria rentar-me una mica. M’encantaria banyar-me… però val més que ho faci més tard. De primer, aniré a veure la Whinney.

—Se l’han endut. En Jondalar ha dit que volia anar amb els altres cavalls i que córrer li aniria bé.

—Té raó; segur que la Whinney també enyorava els seus fills.

La Proleva va mirar com l’Ayla entrava a l’allotjament. «Sembla cansada», va pensar. «No m’estranya, amb el que ha hagut de passar: un avortament i ara esdevenir zelandoni nostra… i la crida, hagi estat el que hagi estat».

La dona havia vist els efectes de ser massa a prop del món de l’esperit; tothom els havia vist. Cada vegada que algú prenia mal, per exemple, o encara pitjor, tenia una malaltia greu i inexplicable, sabia que eren a prop de l’altre món. La idea que una persona es volgués posar voluntàriament en contacte amb aquell món per poder Servir La Mare estava més enllà de la seva comprensió. La Proleva va sentir una esgarrifança. Estava contenta de no haver hagut de patir mai una experiència tan terrible. Per més que sabés que algun dia tots se n’haurien d’anar a aquell lloc terrorífic, no tenia cap ganes de pertànyer a la zelandònia.

«L’Ayla i en Jondalar també tenen problemes», va pensar. «Ell l’evita; l’he vist sortir corrents cada vegada que la veu. Em sembla que sé quin problema té, vergonya. Ella l’ha enxampat amb la Marona, i ara no sap com mirar-la. Però no és un bon moment perquè l’eviti; l’Ayla necessita ajuda, sobretot d’ell.

»Si no volia que l’Ayla s’assabentés del que feia amb la Marona, no hauria d’haver-s’hi embolicat, encara que ella l’incités de totes les maneres possibles. Sabia com s’ho prendria l’Ayla. Si n’havia de tenir una per força, podria haver trobat qualsevol altra dona. No és que no pogués triar qualsevol dona del campament. Això hauria donat una lliçó a la Marona. És tan descarada, que sembla que ell se n’hauria d’haver adonat».

La Proleva estimava el germà petit de la seva parella, però hi havia vegades que la treia de polleguera.

—Mare! Mare! Ja has tornat! La Proleva m’ha dit que hi eres. M’havies promès que sortiríem a muntar, i jo vinga esperar i esperar —va dir la Jonayla.

El llop, que saltava darrere la nena, estava igual d’excitat, intentant atraure l’atenció de l’Ayla.

Va fer una forta abraçada a la petita, després va agafar el cap del gran carnívor i li va fregar la cara amb la seva, però li feien mal les ferides i, per això, només el va abraçar. L’animal li va ensumar la ferida, però ella el va apartar. Llavors el llop va anar a mirar el seu bol de menjar, hi va trobar un os que la Proleva hi havia deixat abans i se’l va endur al seu racó.

—Em sap greu, Jonayla —es va excusar l’Ayla—. No sabia que la reunió de la zelandònia s’allargaria tant. Et prometo que ho farem un altre dia, però demà potser no.

—No passa res, mare. La zelandònia et té molt enfeinada. Es passen el dia ensenyant cançons i danses i coses, i ensenyant-nos on ens hem de posar i quins passos hem de fer. Però jo he sortit a muntar; m’hi ha portat en Jondé.

—M’ho ha dit la Proleva. Me n’alegro. Sabia que en tenies moltes ganes —va dir l’Ayla.

—Que et fa mal, mare? —va preguntar la Jonayla, assenyalant el front de la noia.

L’Ayla es va quedar una mica parada que la seva filla s’hi hagués fixat.

—No, ara no. Al començament, sí, una mica, però no gaire. Aquesta marca té un significat especial…

—Ja ho sé —va dir la nena—; vol dir que ara ets zelandoni.

—Això mateix, Jonayla.

—En Jondé em va dir que no hauries d’estar tant de temps fora quan tinguessis la marca de zelandoni. És veritat, mare?

L’Ayla no era conscient que la seva filla l’hagués enyorat tant i va sentir un rampell d’agraïment per en Jondalar, que l’havia cuidat tan bé i li havia explicat les coses. Va abraçar la seva filla.

—Sí, és veritat. Encara hauré de sortir de tant en tant, però no tan sovint.

Potser en Jondalar també l’enyorava. Però per què havia hagut de recórrer a la Marona? Li havia dit que l’estimava, fins i tot després que ella el descobrís. Però, si l’estimava, per què la defugia?

—Per què plores, mare? —va preguntar la nena—. Segur que no et fa mal? Sembla que n’hagi de fer.

—Estic molt contenta de veure’t, Jonayla. —Va deixar la seva filla i va somriure amb els ulls plorosos—. Me’n descuidava, aquesta nit anirem de visita al campament dels lanzadoniis i menjarem amb ells.

—Amb en Dalanar i en Bokovan?

—Sí, i amb l’Echozar i la Joplaya, i la Jerika, i tots.

—Que vindrà en Jondé?

—No ho sé, però no ho crec. Havia d’anar a un altre lloc. —De sobte, l’Ayla es va girar i, en veure la panera de roba de la Jonayla, va començar a remenar-la. No volia que la seva filla la veiés plorar—. Abans que es faci fosc, farà fred. Et vols canviar i abrigar-te més?

—Em puc posar la túnica nova que em va fer la Folara?

—És una bona idea, Jonayla.