Capítol 25

La Syralana va mirar, amb certa aprensió, la noia alta que subjectava les cordes lligades als dos cavalls. La Primera ho va notar.

—Si no et fa res, farem les presentacions més tard —va dir—. Has dit que la teva parella és el cap d’aquesta cova?

—Sí, és veritat —va afirmar la Syralana—. En Demoryn és el nostre cap.

—També hem vingut per demanar-vos ajuda, però hi pot haver una recompensa per a vosaltres —va dir La Que Era Primera.

Un home es va situar al costat de la dona.

—Ell és la meva parella —va dir la Syralana—. Demoryn, cap de la Tercera Cova dels Zelandoniis que Vetlla Per l’indret Sagrat Més Antic, dóna la benvinguda a la Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra.

—Zelandoni Primera, la nostra cova et dóna la benvinguda.

—Permet que et presenti el nostre mestre de comerç. Willamar, saluda en Demoryn, cap de la Tercera Cova dels Zelandoniis que Vetlla Per l’indret Sagrat Més Antic.

—Et saludo, Demoryn —va començar en Willamar, agafant-li les dues mans, i va continuar amb la salutació formal. En acabat, va explicar—: Abans de venir ens vam parar uns dies a caçar i a renovar el nostre avituallament, i així poder-vos obsequiar amb una part de la carn. —Va veure que el cap i alguns altres feien signes d’aprovació. Era el mateix que haurien fet ells—. Va resultar que ens vam trobar amb una gran abundància a les mans. Vam topar amb un ramat de bisons, i els nostres caçadors van tenir una sort extraordinària; vam comptar nou bisons morts, i al nostre grup només som setze, quatre dels quals són nens. És massa per a nosaltres i, en tot cas, fins i tot amb l’ajuda dels cavalls, no podríem arrossegar tanta carn. Tot i així, no volem pas malbaratar els dons de la Mare. Si pots enviar algunes persones perquè ens ajudin a transportar la carn aquí, ens agradaria partir-nos-la amb vosaltres. N’hem portat una mica, però la resta l’hem deixada al campament.

—Sí, i tant que us ajudarem, i estarem encantats de compartir la vostra bona sort —va dir en Demoryn. Va mirar atentament en Willamar i va veure el tatuatge que duia enmig del front—. Mestre de comerç, tu ja havies estat aquí, em sembla.

En Willamar va somriure.

—A la teva cova, no, però he estat en aquesta regió. La Primera porta la seva acòlita, la dona que controla els cavalls, en una gira doniera. Està aparellada amb el fill de la meva parella. Ell s’ha quedat al campament custodiant la carn, amb els meus ajudants, dos comerciants joves que seguiran els meus passos, i unes quantes persones més. Crec que l’Amelana va tenir molta sort que tinguéssim pensat fer aquest viatge quan ens va demanar de venir. Desitjava molt tornar a casa i tenir el seu fill aquí, amb la seva mare.

—Ens complau que torni a ser amb nosaltres. La seva mare es va quedar molt trista quan se’n va anar, però ella estava decidida a marxar amb l’home que va venir de visita, i no li ho podíem negar. Em sap greu que la seva parella se n’anés a l’altre món. Devia ser trist per a la seva mare i la seva família, però no em sap greu tornar a veure l’Amelana. Després que se n’anés, em pensava que no la tornaria a veure mai més —va dir en Demoryn—, i esperem que aquesta vegada no tingui tantes ganes de marxar.

—Em sembla que tens raó —va dir en Willamar, amb un somriure de complicitat.

—M’imagino que anireu a la Primera Cova, a la reunió amb tota l’altra zelandònia —va afegir el cap.

—No havia sentit a parlar d’aquesta reunió —va contestar en Willamar.

—Creia que era per això que havia vingut la Primera —va dir en Demoryn.

—No t’ho sabria dir, però no sé tot el que pensa la Primera. —Els dos homes van mirar la dona grossa—. Sabies que hi havia una reunió de la zelandònia? —va preguntar en Willamar.

—La veritat és que em venia molt de gust assistir-hi —va dir ella, amb un somriure enigmàtic.

En Willamar va brandar el cap. Com es podia saber què pensava un zelandoni?

—Vejam, Demoryn, si ens assignes uns quants homes per ajudar-nos a descarregar la carn que hem portat i vénen amb nosaltres a buscar la que queda, la resta dels nostres viatgers també podran venir a saludar.

—Sabies que se celebraria una assemblea de la zelandònia aquí? —va preguntar l’Ayla, mentre ajudava la Zelandoni a descarregar les seves coses.

—No n’estava segura, però les reunions s’acostumen a celebrar cada cert nombre d’anys, i creia que aquest era l’any que tocava fer-ne una en aquesta regió. No en vaig dir res perquè no volia crear expectatives si m’acabava equivocant o arribàvem tard.

—Sembla que l’has encertat —va dir l’Ayla.

—La mare de l’Amelana està inquieta amb els cavalls, per això no te l’he presentada de seguida —va dir la Primera.

—Si els cavalls la posen nerviosa, què pensarà del Llop? —va preguntar l’Ayla—. Ja farem les presentacions formals més tard. Deslligaré el baiard de la Whinney i tornaré amb ella i la Grisa. Encara queda molta carn. Ja no me’n recordava que els bisons arribessin a ser tan grans. Potser en podem portar una mica a la reunió de la zelandònia.

—És molt bona idea. La puc portar jo al baiard de la Whinney, i en Jondalar i la Jonayla en poden portar una mica més als dels seus cavalls —va proposar la Zelandoni.

L’Ayla va somriure dissimuladament. Arribar amb el baiard especial estirat per un cavall sempre causava commoció, i a la Primera li agradava fer una bona entrada. La gent ho trobava màgic. Per què ho trobaven tan sorprenent? Per què les persones no acceptaven que podien ser amigues dels cavalls? Sobretot després de veure que no sols ella i en Jondalar els muntaven, sinó també la Jonayla! No tenia res de màgic. Demanava determinació, esforç i paciència, però de màgia, res.

Quan l’Ayla va saltar sobre el llom de la Whinney, encara va sentir més exclamacions de sorpresa. A l’arribada, caminava guiant els cavalls, però no muntava. Com que la resta dels visitants caminava, l’Ayla havia decidit acompanyar-los a peu. Però ara en Tivonan i en Palidar tornarien caminant i acompanyarien els col·laboradors de la cova, i l’Ayla hi podia arribar més de pressa i començar a construir un baiard nou.

—On són tots? —va preguntar en Jondalar quan la veure arribar.

—Ja vénen. He passat davant per fabricar un altre baiard per a la Whinney i ajudar a traslladar la carn. En portarem una part a una altra cova. S’anomenen zelandoniis que Vetllen Per l’indret Sagrat Més Antic. L’Amelana és de la Tercera Cova, però nosaltres anirem a la Primera; hi ha una assemblea de la zelandònia, i la Zelandoni ho sabia! O almenys s’imaginava que hi seria. Costa de creure tot el que sap. On és la Jonayla?

—La Beladora i la Levela estan vigilant la mainada. Aquesta carn ha atret tots els carnívors de la regió, amb potes o ales, i hem pensat que era millor que els menuts es quedessin a la tenda, fora de la vista. Hem anat de bòlit protegint aquesta «cacera extraordinària» —va dir en Jondalar.

—Heu mort res? —va preguntar l’Ayla.

—Només hem intentat foragitar-los, cridant i tirant pedres.

En aquell moment va aparèixer una bandada de hienes que, atreta per l’olor de la carn, va anar directament cap a la pila de bisons. Sense pensar-s’ho, l’Ayla es va treure la fona del cap, va agafar un parell de pedres de la bossa i, amb un moviment àgil, va llançar-ne una apuntant l’animal que anava al capdavant. Ràpidament, una altra pedra va seguir la primera. La hiena capdavantera va caure quan la segona hiena feia un esgarip, que va acabar en un so semblant a una rialla esquerdada. Els caps de les bandades de hienes eren femelles, però totes tenien òrgans pseudomasculins i tendien a ser més grans que els mascles. La bandada de hienes es va aturar i les bèsties van córrer d’una banda a l’altra, grunyint i udolant amb la seva rialla peculiar, desorientades sense la seva cap. La noia va muntar el llançador i es va dirigir cap a la indecisa bandada.

En Jondalar se li va posar al davant.

—Què fas? —va preguntar.

—Foragitar aquesta colla de hienes fastigoses —va respondre ella, amb un semblant de fàstic i una veu que desprenia odi.

—Sé que odies les hienes, però no cal que matis totes les que veus. Són animals com qualsevol altre i tenen el seu lloc entre els fills de la Mare. Si ens enduem lluny la seva cap, segurament la seguiran —va dir en Jondalar.

L’Ayla va parar i el va mirar. Va sentir que se li afluixava la tensió.

—Tens raó, Jondalar. Només són animals.

En Jondalar va agafar una pota de darrere, i l’Ayla l’altra i, amb els llançadors a punt, van començar a arrossegar l’animal. La noia va notar que la hiena encara alletava, però sabia que aquestes bèsties sovint alletaven tot un any fins que les cries eren pràcticament adultes, i l’única manera de distingir-les era pel color de la pell; les cries eren més fosques. La bandada els va seguir bufant, grunyint i rient; l’altra hiena que havien ferit coixejava de mala manera. Van llançar l’animal lluny del campament i, quan tornaven, van veure que els havien seguit altres carnívors.

—Perfecte! —va dir l’Ayla—. Ja ens n’hem tret unes quantes de sobre. Em vaig a rentar les mans. Aquests animals fan una pudor horrorosa.

En general, els amics i parents zelandoniis de l’Ayla la veien com una dona i una mare corrent, i no en notaven l’accent. Però quan feia accions com enfrontar-se a una bandada de hienes afamades i matar-ne la cap amb una pedra amb la fona sense pensar-s’ho dues vegades, de cop esdevenien conscients que era diferent. No havia nascut zelandonii; s’havia criat d’una altra forma i, en moments com aquest, sí que notaven la seva manera insòlita de parlar.

—Hem de talar uns quants arbres petits per construir un baiard nou. Ho ha proposat la Zelandoni. No crec que vulgui que el seu s’embruti de sang, perquè ja el considera seu, saps? —va proposar l’Ayla.

—És que és seu. A ningú li passaria pel cap utilitzar-lo —va convenir en Jondalar.

Van haver de fer dos viatges per transportar tota la carn d’aquella magnífica cacera, i la major part la van traslladar els habitants de la cova arrossegant les bèsties per les banyes i empenyent-les. Quan els viatgers van desmuntar el campament, el sol ja descendia per trobar-se amb l’horitzó, ratllant el cel amb tons ataronjats i roigs. Els visitants van agafar la carn que s’havien guardat per a ells i van anar a la cova. L’Ayla i en Jondalar es van quedar una estona més, ja que amb els cavalls podien atrapar els altres fàcilment. Volien fer una última repassada al campament per comprovar que no es descuidaven res important.

Era evident que per allà havia passat gent: entre les tendes, s’havien trepitjat camins que ara duien a retalls d’herba aixafada i esgrogueïda; les fogueres eren rotllanes negres de carbó; alguns arbres tenien cicatrius tendres de fusta de color clar als llocs on s’havien arrencat branques, i soques punxegudes, que semblaven rosegades per un castor i eren un recordatori que allà hi havia hagut un arbre. Hi havia algunes deixalles: un cistell esquinçat a prop de les fogueres, i una màrfega petita i espellifada, que era massa petita per a en Jonlevan estava oberta i abandonada al mig d’un tros de terreny aixafat on hi havia hagut una tenda. Llimadures de sílex i puntes trencades escampades arreu i algunes piles d’ossos i verdures, que aviat es descompondrien en la terra. En canvi, les vastes extensions de cues de gat i canyes, tot i haver-ne collit tantes, no havien disminuït gaire; i l’herba esgrogueïda i les rotllanes negres de les fogueres aviat estarien cobertes pel verd, i els arbres talats haurien fet espai perquè en brotessin d’altres. Les persones ocupaven la terra de manera molt superficial.

L’Ayla i en Jondalar van mirar si tenien aigua als bots i en van beure un glop. Llavors, l’Ayla va tenir ganes d’orinar abans de marxar i va anar cap als arbres. Si estaven coberts de neu enmig de l’hivern, l’Ayla no dubtava d’orinar en un cistell nocturn encara que la veiessin; però, si era possible, preferia fer-ho a soles, sobretot perquè havia d’abaixar-se els pantalons i no sols aixecar-se una mica la túnica.

Es va descordar la corretja i es va ajupir, però quan s’aixecava per pujar-se els pantalons, es va trobar de cara amb quatre homes desconeguts, que la miraven. Es va ofendre. Encara que haguessin topat amb ella per casualitat, no s’havien de quedar mirant-la; era molt descortès. Llavors es va adonar dels detalls: força brutícia a la roba, barbes mal cuidades, cabells llargs i grenyuts, i sobretot expressions lascives. Això últim la va fer enrabiar, encara que ells pretenguessin espantar-la.

Potser s’hauria d’haver espantat.

—No teniu la cortesia d’apartar-vos quan una dona necessita orinar? —es va queixar l’Ayla, amb menyspreu, mentre es cordava la corretja de la cintura.

Aquell comentari desdenyós va sorprendre els homes. Primer, perquè s’esperaven que tingués por i, segon, per l’estrany accent de la noia. Van treure les seves conclusions.

Un va mirar els altres amb un somriure burleta.

—És forastera. Deu estar de visita. No n’hi deu haver gaires com ella a prop.

—I encara que n’hi hagi, ara no en veig cap —va dir un altre home.

Llavors, la va mirar amb luxúria i va fer un pas cap a ella.

De sobte, l’Ayla va recordar la parada que havien fet durant aquest viatge per visitar els losadunais: els havien advertit que hi havia una banda de malfactors que assetjaven les dones. Es va treure la fona del cap i va agafar una pedra de la bossa, va xiular fort cridant el Llop i, a continuació, va xiular cridant els dos cavalls.

Els xiulets van sobresaltar els homes, però les pedres van fer més que això: l’home que s’acostava a ella va cridar de dolor quan una li va picar amb força contra la cuixa; una altra va picar l’avantbraç d’un altre home i va provocar-li una reacció similar. Els dos homes es van tapar els punts d’impacte amb les mans.

—Com s’ho ha fet, per l’Inframón de la Mare! —va cridar el primer, rabiós, i va mirar els altres—. No la deixeu escapar. Aquesta me la pagarà —va dir.

Mentrestant, l’Ayla havia tret el llançador i l’havia muntat amb una javelina, que apuntava el primer home. Per l’altre cantó del bosquet, es va sentir una veu.

—Pots estar content que no t’apuntés al cap: altrament, hauries passat a millor vida. Acaba de matar una hiena amb una d’aquestes pedres.

Els homes es van girar i van veure un home alt i ros, que tenia una llança en un altre d’aquells estranys ginys i els apuntava. Parlava zelandonii, però també tenia accent; no era el mateix que la dona, però tots dos semblaven venir de lluny.

—Marxem d’aquí —va suggerir un altre home, i va arrencar a córrer.

—Atura’l, Llop —va ordenar l’Ayla.

De sobte, un llop enorme, que no havien vist, va córrer darrere l’home. Li va agafar un turmell amb les dents i el va fer caure. Després se’l va quedar mirant, grunyint.

—Us queden ganes de córrer? —va preguntar en Jondalar. Va observar els quatre homes i es va imaginar ràpidament la situació—. Em fa l’efecte que heu fet molt d’enrenou per aquí. Crec que us hem de portar a la cova més propera i esbrinar què en pensen.

Amb el Llop a prop, els va prendre les poques llances que tenien i els ganivets. No estaven acostumats que els obliguessin a fer coses que no volien fer, però quan s’hi resistien, l’Ayla enviava el Llop a encalçar-los. Cap d’ells es veia amb cor d’afrontar la bèstia grunyidora. Quan es van posar a caminar, el Llop va fer de pastor, rosegant-los els talons i grunyint. Amb l’Ayla al llom de la seva euga groguenca a un costat i en Jondalar sobre el semental marró a l’altre, els homes no tenien gaires possibilitats d’anar enlloc més que on els conduïssin.

Durant el trajecte, dos dels homes van fer un intent de fugir corrent en direccions diferents. La llança d’en Jondalar va xiular al costat de l’orella de l’home que semblava ser el cap i el va fer parar en sec. L’Ayla va clavar la seva en un tros de roba de l’altre home, i l’impuls el va desequilibrar i el va fer caure.

—Crec que hauríem de lligar les mans d’aquests dos juntes, i potser les dels altres dos també —va proposar en Jondalar—. Em sembla que no tenen ganes de veure la gent que viu en aquesta contrada.

Van arribar més tard del que volien. El sol oferia un espectacle de porpres borrosos i vermells intensos al cel occidental quan van arribar al refugi de pedra on vivia la cova.

—Van ser ells! —va cridar una dona quan va veure els homes—. Són els qui em van forçar i van matar la meva parella quan va intentar aturar-los. Ens van robar el menjar i les màrfegues i em van abandonar allà. Vaig tornar a casa, però estava prenyada i vaig perdre el fill.

—Com els heu trobat? —va preguntar en Demoryn a en Jondalar i l’Ayla.

—Just abans de marxar, l’Ayla ha anat a un bosquet proper al campament per orinar, i llavors he sentit que cridava el Llop i els cavalls. He anat a veure què passava i l’he trobat parant els peus a aquests quatre. Quan hi he arribat, dos d’ells cridaven del mal que els havia fet amb la fona, i ja tenia el llançador a punt —va explicar en Jondalar.

—Mal i prou! Si ha mort una hiena amb les pedres… —va exclamar en Tivonan.

—No els volia matar, només aturar-los —va dir l’Ayla.

—Quan tornàvem a casa del nostre viatge, hi havia uns homes que feien la vida impossible a la gent que vivia a l’altra banda de la glacera de l’oest. Havien forçat una noia abans dels Primers Ritus. He pensat que potser aquests us estaven molestant —va dir en Jondalar.

—Han fet molt més que molestar i no són joves. Fa anys que dura, que roben, que forcen dones, que maten persones, però ningú no els havia pogut enxampar —va explicar la Syralana.

—La qüestió és què en farem ara —va dir en Demoryn.

—Porta’ls a la reunió de la zelandònia —va proposar la Primera.

—Bona idea —va dir en Willamar.

—Però primer els hauríeu de lligar millor. Quan veníem cap aquí, ja han intentat fugir. Els he pres les llances i els ganivets que els he trobat, però potser en tenen més. Algú els hauria de vigilar a la nit. El Llop pot ajudar —va advertir l’Ayla.

—Sí, tens raó. Són homes perillosos —va dir en Demoryn, tot caminant cap al refugi—. La zelandònia pot decidir què en fem, però se’ls ha de parar els peus, tant sí com no.

—Te’n recordes, de l’Attaroa, Jondalar? —va preguntar l’Ayla, mentre seguien el cap de la cova.

—No l’oblidaré mai; gairebé et mata. Si no hagués estat pel Llop, ho hauria fet. Era dolenta, fins i tot perversa. En general la gent és bona. Vol ajudar els altres, sobretot si passen dificultats, però sembla que sempre n’hi ha d’haver uns quants que tenen ganes de fer mal als altres i tant se’ls en dóna tot —va dir en Jondalar.

—Crec que en Balderan frueix fent mal als altres —va dir en Demoryn.

—És el que sembla —va dir en Jondalar.

—Sempre va tenir mal caràcter —va continuar en Demoryn—. Ja de petit, li agradava burxar els que eren més dèbils, però sempre hi havia nens que el seguien i feien el que ell volia.

—Per què hi ha gent que fa cas de persones així? —es va estranyar l’Ayla.

—Vés a saber —va dir en Jondalar—. Potser els tenen por i pensen que, si fan el que els diuen, no els amargaran la vida. O potser no tenen tanta posició i fer por als altres els fa sentir importants.

—Crec que necessitem assignar algunes persones perquè els vigilin de prop —va dir en Demoryn—. I que facin torns, perquè els vigilants no s’adormin.

—I els han de tornar a escorcollar. Algun podria tenir un ganivet amagat i tallar les cordes i potser fer mal a algú —va dir l’Ayla—. Jo faré un torn i, com he dit abans, el Llop pot ajudar. És molt bon guardià. És com si dormís amb un ull obert.

En escorcollar-los, van descobrir que cada home tenia almenys un ganivet amagat, tot i que van assegurar que només eren per menjar. En Demoryn s’havia plantejat deslligar-los les mans a la nit perquè dormissin millor, però després de trobar els ganivets va canviar d’idea. Els van donar un àpat i van observar-los de prop mentre menjaven. L’Ayla va recollir els ganivets que havien fet servir per menjar. En Balderan no volia donar-li el seu, però la noia va fer un senyal al Llop, que es va posar dret i va ensenyar les dents amenaçadores; l’home va deixar anar l’eina esmolada. Quan la noia se li va acostar, va percebre la seva ràbia bullent. Amb prou feines la podia controlar. Havia pogut fer la seva voluntat tota la vida; havia pres el que havia volgut impunement, inclús les vides d’altres persones. Ara estava lligat i es veia obligat a obeir, i això no li agradava gens.

Els visitants i gairebé tota la Tercera Cova dels Zelandoniis que Vetllava Per l’indret Sagrat Més Antic seguien un camí riu amunt al costat d’un meandre, que s’havia endinsat profundament en la pedra calcària creant una fonda gorja, que ara escanyava el riu. L’Ayla es va fixar que els habitants de la cova de la regió es miraven i somreien, com si tinguessin un secret o esperessin una sorpresa divertida. Van girar un revolt pronunciat i, darrere les altes parets de la gorja, els visitants van veure amb admiració, molt per sobre d’ells, un arc de pedra, un pont natural, que abastava tot el riu. Els qui no l’havien vist mai es van parar a mirar meravellats la formació que havia estat creada per la Gran Mare Terra. Mai no havien vist res semblant; ningú no ho havia vist. Era únic.

—Que té nom? —va preguntar l’Ayla.

—Té molts noms —va dir en Demoryn—. Hi ha persones que li posen el nom de la Mare, o dels esperits de l’altre món; altres pensen que s’assembla a un mamut; nosaltres li diem l’Arc o el Pont.

Uns quatre-cents anys abans, l’aigua d’un riu subterrani es va endinsar en la pedra calcària, desgastant la roca de carbonat de calci, i va crear coves i galeries. Amb el temps, el nivell de l’aigua va anar baixant i la terra va anar pujant, i el canal que havia foradat la paret de pedra es va acabar convertint en un arc natural. El riu actual fluïa a través del que havia estat una barrera, i l’arc ara era un pont sobre el riu, però tan amunt que no era fàcil d’utilitzar. L’alt arc de pedra, que salvava el riu, era una formació que inspirava respecte. No existia res semblant enlloc.

La part superior de l’arcada estava aproximadament al mateix nivell que la part alta dels barrancs més propers, però l’antic curs d’aigua també havia tallat meandres a prop del riu, que havien quedat al nivell del sòl. Durant l’estació humida, quan el riu anava ple, de vegades els costats de la barrera de pedra calcària impedien que l’aigua corregués i provocaven inundacions; però, en general, el riu, que un dia havia creat coves i havia gastat l’obstrucció de pedra calcària, era plàcid i tranquil.

El camp entre el refugi de pedra de la Primera Cova dels Vetlladors zelandoniis i el riu tenia una forma circular, tancada per les parets del barranc de la gorja fonda. Molts anys abans, havia estat l’anella d’un llac, que era l’antiga llera del riu; però ara acollia un prat d’herbes variades, matolls aromàtics d’artemisa i una planta amb unes fulles verdes comestibles, semblants a les potes dels ànecs i les oques que poblaven les aigües del riu a l’estiu; la planta s’anomenava blet i tenia multitud de petites llavors negres, les quals es podien moldre entre pedres i, un cop cuites, es podien menjar.

En un racó del fons del camp hi havia un talús amb un pendent suau i unes pedres cantelludes barrejades amb terra suficient per acollir les arrels de pins amants de l’hivern, bedolls i ginebró, sovint petits com matolls. Sobre el camp, els foscos arbres de fulla perenne i la malesa que creixia als vessants i als altiplans del barranc contrastaven fortament amb la pedra calcària blanca de la paret. També hi havia pujols i terrasses que oferien un espai perquè la gent s’aturés quan algú volia donar informació a tot el grup.

La Primera Cova dels Zelandoniis que Vetllava Per l’indret Sagrat Més Antic vivia sota una balma de pedra calcària, en una terrassa sobre la plana inundable. La zelandònia s’havia reunit al camp de sota per celebrar la seva assemblea.

L’arribada dels visitants i els habitants de la Tercera Cova de Vetlladors de la Cova Sagrada va crear força enrenou. La zelandònia havia muntat una mena de pavelló, una estructura semblant a una tenda amb un sostre, però sense cobrir per tots els costats; el sostre oferia ombra i les parets tapaven el vent que bufava a la gorja. Un dels acòlits havia vist la processó que s’apropava, va córrer a dins i va interrompre la reunió. Un parell de zelandonis grans d’entrada es van empipar fins que es van girar a mirar i, llavors, van sentir una esgarrifança de por, que van intentar dissimular.

L’Ayla anava al davant muntant la Whinney. La Primera li havia dit que anés directament a la tenda de reunió, i així ho va fer. Llavors, va aixecar la cama i va desmuntar per ajudar la Primera a baixar del baiard. Aquesta tenia una manera de caminar que no era ni ràpida ni lenta, però que desprenia una gran autoritat. Els dos caps del sud van reconèixer immediatament el simbolisme dels seus tatuatges facials, la roba i els collarets, i no es podien creure que la Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra hagués anat a la reunió. L’havien vist tan poques vegades que era gairebé una figura mítica. Eren testimonis de la seva existència, però per molt que haguessin escollit una Primera, ells mateixos es consideraven a l’escala més alta de la zelandònia. Veure-la allà era una mica aclaparador, però veure com arribava encara ho era més. No se sabia que ningú dominés els cavalls i això volia dir que havia de ser extraordinàriament poderosa.

S’hi van acostar amb deferència, la van saludar allargant les dues mans i li van donar la benvinguda. Ella va correspondre a les salutacions i, després, va presentar alguns dels seus companys de viatge: l’Ayla i en Jonokol, en Willamar i en Jondalar i, després, tota la resta; va deixar els ajudants d’en Willamar i els nens per al final. En Demoryn va saludar els dos zelandonis més importants, l’home que era zelandoni de la seva cova, i la dona que ho era de la Primera Cova de Vetlladors de l’indret Sagrat. L’Ayla havia demanat a en Jondalar que amagués el Llop, però quan es van acabar les presentacions formals, ella i la nena el van treure i van poder veure més expressions d’admiració i de por. Després de convènce’ls perquè li deixessin presentar-los l’animal, es van calmar una mica, però hi continuava havent aprensió. Aleshores, la gent de la Primera Cova havia avisat el seu cap perquè baixés del seu refugi a la paret del barranc, però l’Ayla es va alegrar que es deixessin les presentacions formals per a més endavant.

Els quatre homes que portaven perquè els zelandonis en decidissin el futur s’havien quedat enrere custodiats per persones de la Tercera Cova de Vetlladors fins que s’acabessin les formalitat. Quan ho va creure convenient, en Demoryn els va portar davant de la zelandònia i va parlar al seu zelandoni.

—Recordes els homes que han causat tants maldecaps robant i forçant dones, i matant persones? —va preguntar.

—Sí —va contestar l’home—. Ara mateix en parlàvem.

—Doncs, els tenim —va dir en Demoryn. Va fer un senyal als homes als qui havia assignat la custòdia dels presos. Aquests els van fer avançar. La dona que els havia acusat de matar la seva parella i agredir-la a ella també va avançar—. Aquest es diu Balderan i és el seu cap.

Tots els zelandonis van mirar els quatre homes que tenien les mans lligades entre si. Es van fixar en l’aspecte deixat, però la Zelandoni de la Primera Cova volia alguna cosa més que l’aparença per jutjar-los.

—Com sabeu que són aquests? —va preguntar la Zelandoni.

—Perquè jo sóc una de les dones a qui van forçar, després de matar la meva parella —va contestar la dona.

—I tu qui ets?

—Sóc l’Aremina, de la Tercera Cova dels Zelandoniis que Vetlla Per l’indret Sagrat Més Antic —va dir ella.

—El que diu és veritat —va dir el Zelandoni de la Tercera Cova de Vetlladors—. Llavors estava embarassada i va perdre l’infant. —Es va dirigir a en Demoryn—. Hem parlat d’ells i volíem pensar un pla per localitzar-los. Com els heu enxampat?

—Ha estat l’acòlita de la Primera? —va dir en Demoryn—. Van intentar atacar-la, però no sabien amb qui se les tenien.

—Qui és ella, a més d’acòlita de la Primera? —va preguntar el Zelandoni de la Primera Cova de Vetlladors.

En Demoryn va mirar en Willamar.

—Per què no els ho expliques?

—Vejam —va dir en Willamar—, jo no hi era, o sigui que només us puc dir el que m’han explicat, però m’ho crec. Sé que l’Ayla és una caçadora molt experimentada, tant amb la fona com amb un llançador de javelines que va inventar la seva parella, en Jondalar. A més, és la qui controla el llop i els cavalls, tot i que la seva parella i la seva filla també ho fan. Es veu que quan aquests homes van intentar agredir-la, els va ferir amb pedres, però els hauria pogut matar si hagués volgut. Llavors, va aparèixer en Jondalar amb el seu llançador. Quan un d’ells va intentar fugir, l’Ayla va enviar el llop perquè l’aturés. Els he vist caçar junts. Aquests homes no tenien cap possibilitat.

—Tots els visitants utilitzen l’arma llançadora. En Jondalar ha promès que ens ensenyarà a utilitzar-la. I quan van sortir de cacera, van tenir una gran sort —va continuar en Demoryn—. Cada un va abatre un bisó; en van matar nou. És molta carn, perquè són animals molt grossos. És per això que us portem una gran quantitat de carn, per a la vostra cova i per a la reunió de la zelandònia. Pel que fa a aquests homes, un cop els hem fet presos, no sabíem què fer-ne. L’Aremina creu que els hem de matar, ja que ells van matar la seva parella. Potser té raó, però no sabem qui ho ha de fer ni com. Tots sabem com matar els animals que la Gran Mare ens ha donat per poder viure, però a la Mare no li agrada que matem persones. No sabia si els havíem de matar nosaltres. Pot portar mala sort a la nostra cova si ho fem o si no ho fem com cal. Creiem que és la zelandònia qui ho ha de decidir, per això els hem portat aquí.

—Em sembla assenyat, no trobeu? —va dir la Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra—. És una sort que celebreu una reunió i que ho puguem debatre i prendre’n una decisió.

«Els vol donar a entendre que no pensa presidir, per molt que sigui la Primera», va pensar l’Ayla, «però que li interessa el que pensen fer».

—Espero que et quedis i ens en donis el teu parer —va dir la Zelandoni de la Primera Cova de Vetlladors de l’indret Sagrat.

—Gràcies. M’agradaria. No és un problema fàcil de resoldre. Som aquí perquè porto la meva acòlita a fer la seva gira doniera. Espero que algú ens pugui guiar a l’indret sagrat. Només l’he vist una vegada, però no l’he oblidat mai. No sols és el Més Antic, sinó que és d’una bellesa colpidora, tant la cova en si com les imatges que han pintat a les parets. Honoren la Gran Mare —va dir la Primera amb un sentiment que transmetia convicció.

—Ja ho crec que sí; tenim un vetllador a l’indret sagrat que estarà encantat de guiar-vos —va dir la dona—. Però ara, ocupem-nos d’aquests homes.

Els homes han intentat fugir, però el Llop els vigilava i ha fet tornar en Balderan amb grunys i mossegades als turmells i les cames. Era evident que en Balderan bullia de ràbia. Odiava especialment l’home i la dona forastera, que podien controlar els cavalls i el llop i, per tant, el podien controlar a ell. Per primera vegada a la seva vida tenia por, i el que més por li feia era el Llop. Sabia que volia matar l’animal, però també que aquest el volia matar a ell. El caçador de quatre potes sabia, com saben els animals, amb els sentits més desenvolupats que els humans, que aquell home no era com els altres. Havia nascut amb massa o massa poc d’alguna cosa que el feia diferent, i el Llop sabia instintivament que l’home no dubtaria a fer mal als que ell estimava.

Tots els habitants de les dues coves i tots els zelandonis veïns s’havien reunit al camp davant del barranc, i quan van portar-hi els homes, hi va haver una gran commoció. Diverses persones van reconèixer en Balderan, i alguns van increpar-lo.

—És ell! —va cridar la dona—. Em va forçar! Tots ho van fer.

—Em van robar la carn que havia estès a assecar.

—Es van endur la meva filla i se la van quedar gairebé una lluna. No sé què li van fer, però no va tornar a ser la mateixa i va morir l’hivern següent. Per mi, que el matin.

—Jo us en puc parlar. Va néixer a la meva cova abans que em traslladés —va dir un home de mitjana edat.

—Voldria sentir el que ha de dir aquest home —va demanar la Primera.

—Jo també —va dir el Zelandoni de la Tercera Cova de Vetlladors.

—En Balderan va néixer d’una dona que no tenia parella; al principi, tothom estava content que tingués un fill que semblava sa, un fill que un dia contribuiria a la cova, però des de ben petit va ser un nen incontrolable. Era fort, però feia servir la força per agafar el que volia quan volia. De petit, la seva mare buscava excuses. Com que no tenia parella, esperava que el seu fill, que aviat va ser un bon caçador, perquè li agradava matar, s’ocupés d’ella quan fos vella; però, finalment, va haver de reconèixer que ella li importava tan poc com qualsevol altre —va començar l’home.

»Quan va arribar a la virilitat, totes les persones de la cova estaven enfadades amb ell i li tenien por. Un dia va agafar les llances d’un home que se les havia fet ell mateix. Quan l’home el va increpar i va intentar recuperar-les, en Balderan el va apallissar tan fort, que l’home va estar a punt de morir. No crec que es recuperés mai del tot. Llavors, tothom es va posar d’acord per dir-li que marxés. Tots els homes i moltes dones es van armar i el van fer fora. Dos amics se’n van anar amb ell: uns joves que l’admiraven, perquè agafava el que volia i no havia de treballar per res. Un d’ells va tornar abans que s’acabés l’estiu i va suplicar que el deixessin quedar-se, però en Balderan sempre en trobava d’altres que el seguien.

»Anava a una Trobada d’Estiu, s’instal·lava en un allotjament de dalt i desafiava altres nois a fer actes perillosos i imprudents per demostrar la seva homenia. Sempre feia el pinxo amb els que li semblaven dèbils o porucs i, quan se n’anava, solia endur-se algun noi fascinat per les seves fanfarronades. Assetjaven una altra cova fins que la gent es posava d’acord per empaitar-los. Llavors, en Balderan i els seus amics s’allunyaven una mica i trobaven una altra cova on robar menjar, roba, eines, armes i també dones per forçar-les.

En Balderan reia amb desdeny mentre l’home explicava la seva història. Tant se li’n donava el que diguessin d’ell. Tot era cert, però no l’havien empresonat mai, i no li agradava gens. L’Ayla l’observava atentament i va veure que estava més que rabiós; veia la seva por i el seu odi i estava segura que el Llop la podia ensumar. Sabia que, si en Balderan intentava fer-li mal a ella o a la Jonayla, o a en Jondalar o a qualsevol de les persones que viatjaven amb ells, el Llop el mataria; només li havia de fer un senyal perquè ho fes i, si ho feia, segurament la gent li estaria agraïda. Però no volia que el Llop fos el qui resolgués el problema ni tampoc que se’l conegués com a un assassí. Les històries solien exagerar-se. Tothom sabia que els llops podien matar. Que el Llop hagués ajudat a atrapar l’home i que el custodiés sense matar-lo era la història que l’Ayla volia que s’expliqués d’ell. Les persones havien de decidir què fer amb en Balderan, i a ella l’encuriosia veure com ho resolien.

Els altres homes no estaven furiosos; només tenien por. Sabien el que havien fet, i allà hi havia moltes persones que també ho sabien. L’home del costat d’en Balderan pensava en l’atzucac en què es trobava. Sempre havia estat tan fàcil de seguir-lo, agafant el que volien i atemorint la gent… Era clar que en Balderan també li feia por, de vegades; però en aquest el feia sentir important que la gent li tingués por. I quan veien que els que els empaitaven eren a prop i estaven decidits i sentien que havia arribat el moment de marxar, eren àgils i ràpids i podien fugir. Estaven segurs que no els atraparien mai; però la dona estrangera amb les armes i els animals ho havia capgirat tot.

No hi havia dubte que era una zelandoni, i no haurien d’haver intentat agredir mai Una Que Serveix La Mare. Com podien saber-ho, tanmateix? No duia cap tatuatge. Deien que era una acòlita; però, una acòlita de la Primera? En Balderan ni tan sols sabia que la Primera existís de veritat; es pensava que era una rondalla més de les llegendes dels ancians. Però ara la zelandoni més poderosa de la terra era aquí, amb la seva acòlita, que tenia un domini màgic dels animals i l’havia atrapat. Què l’hi farien?

—Ara que els tenim aquí, què en farem? —va preguntar un dels zelandonis, com si li llegís el pensament.

—De moment, els hem d’alimentar, trobar un lloc on tenir-los i escollir algú que els vigili fins que prenguem una decisió —va dir la Primera. Va mirar la dona que era la Zelandoni de la Primera Cova dels Vetlladors de l’indret Sagrat Més Antic—. I potser hauríeu de partir-vos aquesta carn de bisó.

La dona va somriure a la Primera, reconeixent que li havia cedit l’autoritat, tot i saber que ella era la Primera en aquella regió i que ningú li hagués demanat que ho fes. La dona va donar algunes ordres i va delegar als caps de les dues coves la responsabilitat de decidir com es repartiria la carn, però va assignar altres membres de la zelandònia per supervisar els treballs d’escorxament de les bèsties. Alguns ja ho estaven fent i van començar a tallar la carn per a l’àpat del vespre. Uns altres es van endur en Balderan i els seus homes cap al penya-segat.

Quan se’ls van haver endut, l’Ayla va cridar el Llop i va anar a ajudar en Jondalar a deslligar els baiards dels cavalls. Havia vist una parcel·la d’herba lluny de les persones, però es va decidir a preguntar primer si la podia fer servir per als cavalls. Sempre era més prudent no fer presumpcions sobre el territori d’altres coves. De primer, ho va preguntar a en Demoryn, que era el cap de la cova de l’Amelana.

—Aquest any no hem celebrat aquí cap Trobada d’Estiu, o sigui que crec que no està trepitjada, però més val que ho preguntis a la Zelandoni Primera si en vols estar segura —va suggerir ell.

—Zelandoni Primera? —va preguntar l’Ayla—. Vols dir la de la Primera Cova dels Vetlladors?

—Sí, però no és per això que li diuen «Zelandoni Primera»; és perquè és la nostra «Primera» —va dir—. Només és una coincidència que sigui la zelandoni d’aquesta cova. I això em recorda que li hauria de fer saber que he enviat un missatger a les altres coves per comunicar-los que hem atrapat en Balderan. Gairebé totes han tingut alguna topada amb ell. Podria ser que vingués més gent.

L’Ayla va arrufar el front pensant quantes coves farien el mateix. Potser hauria de buscar un lloc més aïllat o construir un recinte tancat per als cavalls, com havia fet a la seva Trobada d’Estiu. Va pensar que en parlaria amb en Jondalar després de consultar-ho a la Zelandoni Primera.

L’Ayla i en Jondalar van comentar-ho a la resta de viatgers i es van decidir a buscar un bon lloc per muntar el campament, tal com feien les coves quan arribaven aviat a una Trobada d’Estiu. La Primera va convenir amb el pressentiment de l’Ayla que vindria més gent que no s’esperaven.

Aquell vespre, encara que cada família o grup va cuinar el seu menjar, van seure tots junts, com fent una mena de festí. Van portar un plat a en Balderan i els seus sequaços, i els van deslligar les mans perquè poguessin menjar. Mentre feien l’àpat, van parlar tranquil·lament. Els vigilaven, però els costava mantenir l’interès perquè només havien de mirar unes persones que menjaven. La nit es va anar enfosquint, i la gent estava interessada a conèixer els forasters.

L’Ayla i en Jondalar van deixar el Llop amb la Jonayla perquè descansés de la vigilància i van anar passejant cap a l’allotjament de la zelandònia. La Primera hi havia anat per parlar de com fer un viatge especial a l’indret sagrat amb l’Ayla, en Jonokol i uns quants més, i un altre amb la resta dels visitants, sense els nens.

La parella sabia, més o menys, on tenien tancats els homes que havien capturat, però en la foscor no es van adonar que els observaven. En Balderan havia estat vigilant l’home alt, que era la parella de l’acòlita.

—Hem de fugir d’aquí —va dir als seus homes quan va veure que l’Ayla i en Jondalar s’acostaven—, si no, no viurem gaires dies més.

—Però com? —va preguntar un dels homes.

—Necessitem desfer-nos de la dona que controla el llop —va dir en Balderan.

—Aquest llop no deixarà que ens hi acostem.

—Només quan el tingui a prop. No va sempre amb ella; de vegades es queda amb la nena —va observar en Balderan.

—Però, i l’home que sempre l’acompanya? El visitant. És corpulent.

—He conegut homes com ell, alts i musculosos, però massa tranquils i tous. Heu vist que s’enfadés? Crec que és un d’aquells gegants bons jans que tenen tanta por de fer mal a algú, que eviten les discussions. Si actuem amb rapidesa, la podem agafar sense que ell se n’adoni; i amenaçarem de matar-la si es mou. No crec que s’arrisqui a què li pugin fer mal. Quan s’hagi decidit, ja serà massa tard; haurem marxat i ens l’endurem.

—Amb què l’amenaçaràs?; ens han pres els ganivets.

En Balderan va somriure i es va afluixar la corretja de pell, que li lligava la camisa.

—Amb això —va dir, estirant la corretja—. Li lligaré això al coll.

—I si el teu pla no funciona? —va preguntar un altre home.

—No estarem pitjor que ara. No hi tenim res a perdre.

L’endemà, va arribar una de les altres coves de la regió i, al vespre, dues més. L’endemà al matí, la Primera va anar a veure l’Ayla. En Jondalar es va apartar per deixar que parlessin en privat.

—Haurem de pensar què fem amb aquests homes.

—Per què nosaltres? —va preguntar l’Ayla—. No vivim aquí.

—Però vosaltres el vau fer pres. Hi esteu involucrats tant si us agrada com si no. Podria ser que fos la voluntat de la Mare —va dir la Primera.

L’Ayla la va mirar amb escepticisme.

—Potser de la Mare no, però sí que és la voluntat de la gent que viu aquí. I jo crec que ho hauries de fer. A més a més, necessitem parlar amb ells sobre la teva visita a l’indret sagrat. La cova et sorprendrà. Jo ja l’he vista una vegada, però hi tornaré. Té trams difícils, però si no hi vaig ara no ho podré fer mai més —va dir la Primera.

Això va intrigar l’Ayla i li va despertar la curiositat. De tant caminar havia millorat la salut de la dona, però encara tenia dificultats i necessitava ajuda quan caminaven per un terreny accidentat. Continuava sent una dona molt grossa, malgrat l’exercici que havia fet. Duia el seu pes amb gràcia i seguretat, i, si bé en cert sentit li atorgava autoritat, també li feia més difícil de bellugar-se en llocs estrets i poc uniformes.

—Tens raó, Zelandoni, però no vull prendre decisions que els afecten. No crec que em correspongui —va dir l’Ayla.

—No caldrà. Tots sabem que això s’ha de fer: ha de morir, sinó matarà més persones. La qüestió és qui ho farà i com. Matar algú expressament no és fàcil per a ningú; no ho ha de ser; no està bé que les persones es matin. Per això, sabem que ell no està bé: perquè no ho sap. I per això m’alegro que vinguin totes aquestes coves; és convenient que hi participin totes. No dic que l’haguem de matar entre tots, però sí que tots n’hem d’assumir la responsabilitat. I tots han de saber que això és el que cal fer en aquest cas. No s’ha de matar per ràbia o per venjança; hi ha altres maneres de resoldre aquests sentiments. No hi ha cap altra solució —va dir la Primera—, però quina és la millor manera de fer-ho?

Va callar un moment.

—Hi ha plantes… —va suggerir l’Ayla.

—Anava a proposar bolets —va dir la Primera—. Se’ls pot servir un menjar amb certs bolets.

—Però, i si s’ho imaginen i decideixen no menjar-se’ls? Tothom sap que existeixen bolets verinosos. Són fàcils de distingir i apartar —va objectar l’Ayla.

—Això és veritat, i per molt tarat que estigui en Balderan, no és imbècil. En quines plantes pensaves tu?

—N’hi ha dues que sé que creixen per aquí perquè les he vistes. Una es diu morritort bord; creix a l’aigua —va explicar l’Ayla—. És comestible, sobretot les arrels quan són joves i tendres.

»Però n’hi ha una altra que és molt semblant i verinosa —va continuar—. Sé com es diu en mamutoi, però no sé com li dieu vosaltres. Jo la conec.

—Sé quina és; és cicuta verinosa —va dir la Primera—. Nosaltres li diem així. També creix a l’aigua, o sigui que es pot fer el mateix àpat per a tot el campament, i que tothom mengi morritort bord, i en Balderan i els seus homes, cicuta. —Va callar i després va continuar—: Pensava que també hi podríem afegir uns quants bolets, uns de comestibles. Es pensaran que són verinosos i els apartaran, i potser no es fixaran tant en les arrels, perquè creuran que és el mateix que prenem els altres.

—És el que pensava jo, si no se’ns acudeix res més —va dir l’Ayla.

La dona va reflexionar un moment i després va assentir amb el cap.

—Bé, ja tenim un pla. Si es pot, sempre és bo tenir-ne un, anticipar-se —va dir la Zelandoni Que Era Primera.

Quan les dues dones van sortir de la tenda, no van trobar ningú a fora. La resta del seu grup de viatgers havia anat a veure què passava amb la improvisada Trobada d’Estiu. La diferència era que aquella no era una trobada alegre de parents, amics i veïns sinó una assemblea per jutjar uns delictes greus.

Cada vegada arribava més gent i el camp de sota el barranc s’estava omplint. Però la major sorpresa la van tenir a última hora de la tarda: l’Ayla i la Primera eren a l’allotjament de la zelandònia i, de sobte, la Jonayla va entrar corrent i va interrompre la reunió.

—Mare, mare —va dir—. En Kimeran m’ha dit que vingués a dir-t’ho.

—A dir-me què, Jonayla? —va preguntar l’Ayla, amb severitat.

—Ha arribat la família de la Beladora, i amb ells hi ha una persona molt rara.

—La família de la Beladora? No són zelandoniis, són giornadoniis. Viuen molt lluny; com poden haver arribat en un sol dia? —va preguntar l’Ayla i va mirar els altres—. Crec que hi he d’anar.

—Jo també hauria de venir —va dir la Primera—. Disculpeu-nos.

—No viuen tan lluny —va dir la Zelandoni Primera, acompanyant-les a fora—, i vénen sovint de visita; cada dos anys almenys. Crec que són tan zelandoniis com giornadoniis, però dubto que hagin vingut pels missatgers que vam enviar. Segurament ja pensaven venir. Es deuen haver quedat tan parats de trobar-se la seva parenta com ella de veure’ls a ells.

En Kimeran era a fora i havia sentit la Zelandoni Primera.

—Això no és del tot cert —va dir—. Van anar a la Trobada d’Estiu dels giornadoniis i, després, es van decidir a anar a la vostra i, en acabat, venir aquí. Quan va arribar el missatger, eren al campament de reunió i, a través d’ell, van saber que nosaltres érem aquí i que teníem en Balderan. Sabíeu que també han causat problemes en algunes coves de giornadoniis? Hi ha algú a qui no hagin perjudicat o que no els detesti?

—Aviat farem una reunió per parlar d’això —va dir la Zelandoni Primera—. Hem de prendre una decisió d’una vegada —va reflexionar un moment i va afegir—: Has dit que hi havia una persona rara amb ells?

—Sí, però ja ho veureu vosaltres mateixes.

L’Ayla i la Primera van ser presentades a la família de la Beladora amb totes les salutacions formals, i, en acabat, la Primera va preguntar si ja havien instal·lat el seu campament.

—No, acabem d’arribar —va dir la Ginedora, la dona que acabaven de conèixer com a mare de la Beladora.

No calien presentacions per veure que era la seva mare, perquè era una versió més gran i lleugerament més grassa de la dona que coneixien.

—Crec que queda lloc a prop del nostre campament —va dir la Primera—. Per què no l’anem a reclamar abans que us el prenguin?

Quan van arribar al campament, hi va haver més presentacions i alguns dubtes inicials relacionats amb els animals, però llavors la Ginedora va veure un nen que semblava que hagués nascut d’ella. Va mirar la seva filla inquisitivament. La Beladora va agafar la mà del seu fill i, després, la de la seva filla, rossa i d’ulls blaus.

—Veniu a conèixer la vostra àvia —va dir.

—N’has tingut dos de cop? Són teus tots dos? I tots dos sans? —va dir, sorpresa.

La Beladora va assentir.

—Quina meravella! —va continuar la mare.

—Ell és en Gioneran —va dir la jove, aixecant la mà d’un nen de cinc anys, amb els cabells castanys foscos i els ulls verds marronosos, com els de la seva mare.

—Serà alt com en Kimeran —va dir la Ginedora.

—I ella és la Ginadela —va dir la Beladora, aixecant la mà de la seva filla, de cabells clars.

—Té la pell d’en Kimeran i és molt bonica —va dir la dona—. Són vergonyosos? Creus que em farien una abraçada?

—Aneu a saludar la vostra àvia. Hem vingut de molt lluny per conèixer-la —va dir la Beladora, donant-los una empenteta.

La dona es va agenollar i va obrir els braços. Tenia els ulls brillants i plens d’afecte. Sense gaire entusiasme, els nens li van fer una abraçada per sortir del pas. Ella va agafar un nen amb cada mà i li va lliscar una llàgrima per la galta.

—No sabia que tenia néts. Tant de bo no visquessis tan lluny —va dir la Ginedora—. Quant de temps us quedareu?

—Encara no ho sabem —va dir la Beladora.

—Vindreu a la nostra cova? —va preguntar la Ginedora.

—És el que teníem pensat fer —va respondre la noia.

—Us hi heu de quedar uns quants dies. Heu vingut de tan lluny, que hauríeu de tornar amb nosaltres i quedar-vos tot un any —va dir la dona.

—Ens ho hauríem de pensar —va dir la Beladora—. En Kimeran és el cap de la nostra cova; no crec que pugui estar absent tot un any. —Quan va veure llàgrimes als ulls de la seva mare, va afegir—: Però ens ho pensarem.

L’Ayla va mirar cap a les persones que començaven a muntar el campament. Es va fixar en un home que duia algú a collibè: aquest es va parar, es va inclinar i va ajudar la persona a baixar. Al principi, l’Ayla es va pensar que era una criatura, però de seguida va veure que no. Era una persona petita, però amb una forma curiosa, amb les cames i els braços massa curts. L’Ayla va donar un copet a la Primera i li va moure la barbeta en direcció a aquella persona.

La dona grossa va mirar cap allà i s’hi va fixar. Entenia per què l’Ayla li havia cridat l’atenció sobre aquell individu. No havia vist mai cap persona així, però n’havia sentit a parlar.

—No m’estranya que la mare de la Beladora estigués tan entusiasmada que els fills de la seva filla, nascuts alhora, fossin normals. Aquesta persona és una raresa de naixement. Com els arbres nans que deixen de créixer, crec que ell és una persona nana —va dir.

—M’agradaria conèixe’l per saber-ne més coses, però no en vull fer una escena. Seria com tafanejar i ja en deu estar tip de tafaners —va dir l’Ayla.