Capítol 27

L’entrada a la cova era força gran, però no simètrica, i més ampla que alta. El cantó dret era més alt, i la secció esquerra de sota tenia una lleixa, que sobresortia en part i creava una zona arrecerada, que oferia una certa protecció de la pluja i de l’ocasional pluja de pedres que queia dels barrancs. A l’extrem esquerre més allunyat de la boca de la cova, s’havia acumulat una muntanya cònica de grava, caiguda de la paret superior de roca i que s’havia amuntegat sobre la lleixa abans de caure. Això havia creat una paret inclinada des de la base del con, que descendia pel penya-segat.

Gràcies a l’espaiosa obertura, la claror penetrava fins força endins de la cova. L’Ayla va pensar que podia ser un bon lloc per viure, però era evident que no es feia servir de refugi. Exceptuant el racó sota la lleixa on hi havia una petita foguera encesa davant d’un refugi per passar la nit, hi havia poques coses de les que feien servir les persones normalment per estar més còmodes. Quan s’hi acostaven, va sortir una zelandoni del refugi i els va saludar.

—En nom de la Gran Mare Terra, sigues benvinguda a l’indret Sagrat Més Antic, Primera Entre Aquells Que La Serveixen —va dir, oferint-li les dues mans.

—Et saludo, Vetlladora de l’indret Sagrat Més Antic —va contestar la Primera.

En Jonokol va ser el següent.

—Sóc el Zelandoni de la Dinovena Cova dels Zelandoniis i et saludo Vetlladora de l’indret Sagrat Més Antic. M’han dit que les imatges de dins aquest indret sagrat són impressionants. Jo també n’he fet algunes, i m’honora que m’hagueu convidat a visitar aquest indret sagrat —va dir.

La vetlladora va somriure.

—O sigui que ets un zelandoni creador d’imatges —va dir ella—. Crec que el que veuràs en aquesta cova et sorprendrà una mica, i potser seràs més capaç d’apreciar-ne l’art que els altres. Els antics que van treballar aquí eren dels millors.

—Totes les imatges que hi ha van ser fetes pels antics? —va preguntar el Zelandoni de la Dinovena.

La vetlladora va percebre el prec no verbalitzat en la veu d’en Jonokol. L’havia sentit abans en altres artistes que hi anaven de visita. Volien saber si els estaria permès d’afegir el seu treball a l’obra, i ella sabia el que havia de contestar.

—Pràcticament totes, si bé en sé d’algunes que han estat fetes més recentment. Si t’hi veus capaç, i sents la necessitat de fer-ho, pots afegir-hi la teva marca. No posem impediments a ningú. La Mare escull; sabràs si ets escollit. A molts se’ls demana, però molt pocs se senten capaços de contribuir a l’obra tan notable que hi ha dins.

L’Ayla va ser la següent.

—En nom de la Gran Mare de Tots, et saludo Vetlladora de l’indret Sagrat Més Antic —va dir, allargant les mans—. Em dic Ayla, acòlita de la Primera Entre Aquells Que Serveixen la Gran Mare Terra.

El primer que va pensar la vetlladora va ser que la noia encara no estava preparada per abandonar el seu nom. Llavors, es va adonar que tenia un accent estrany i va saber que era la persona de qui li havien parlat. A la seva cova tots sabien que els visitants parlaven zelandonii amb l’accent que es considerava del nord, però la manera de parlar d’aquella noia era del tot diferent. Parlava bé i era evident que coneixia la llengua, però la manera com pronunciava alguns sons no s’assemblava a res del que havia sentit. No hi havia dubte que venia d’un lloc molt llunyà.

Va mirar-la més atentament. «És maca, però té un aire foraster, uns trets diferents, una cara més curta i els ulls més separats. Els seus cabells tampoc no són tan fins com els de les zelandoniis, tenen una textura més gruixuda, i per molt rossa que sigui, el seu to és més fosc, com la mel o l’ambre. Forastera i, tot i així, acòlita de la Primera. Ja és estrany que un foraster esdevingui acòlit, però encara més de la Primera. D’altra banda, és comprensible si ella és la qui pot controlar els cavalls i un llop. A més, ella és la qui va aturar els homes que havien fet tant de mal durant tants anys».

—Sigues benvinguda a l’indret Sagrat Més Antic, Ayla, acòlita de la Primera —va dir la vetlladora, agafant les mans de l’Ayla—. Em fa l’efecte que has viatjat des de més lluny que ningú per veure aquest indret.

—He vingut amb la resta… —va començar l’Ayla. Llavors, va veure el somriure de la dona i ho va entendre, era el seu accent. La vetlladora es referia a la distància que havia recorregut en el viatge amb en Jondalar i, abans d’això, des de la seva llar amb el Clan, i potser fins i tot abans d’això—. Sí, tens raó —va seguir—, però en Jondalar podria haver viatjat més lluny. Va anar des de la seva llar fins a la fi del riu de la Gran Mare, a l’est, i més enllà, on em va trobar, i després va tornar abans que sortíssim per fer aquesta gira doniera.

En Jondalar es va avançar quan va sentir el seu nom i va somriure encantat en sentir que l’Ayla descrivia els seus viatges. La dona no era jove ni immadura, tampoc no era vella, però sí prou gran per posseir la saviesa que aporten l’experiència i la maduresa. Si fa no fa, l’edat que tenien les dones que li agradaven abans de conèixer l’Ayla.

—Salutacions, respectada Vetlladora de l’Indret Sagrat Més Antic —va dir, allargant les mans—. Sóc en Jondalar de la Novena Cova dels Zelandoniis, tallador de sílex de la Novena Cova, aparellat amb l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis, que és acòlita de la Primera. Fill de la Marthona, antiga cap de la Novena; germà d’en Joharran, actual cap de la Novena Cova. Nascut a la llar d’en Dalanar, cap i fundador dels lanzadoniis.

Va recitar els noms i lligams més importants. Era normal que els membres de la zelandònia només donessin les seves afiliacions principals, però per a ells seria massa informal i descortès ser tan breus en una presentació, i encara més amb una zelandoni.

—Sigues benvingut Jondalar de la Novena Cova dels Zelandoniis —va dir ella, agafant-li les mans i mirant aquells ulls d’un blau tan intens, que semblaven veure dins el seu esperit i feien tremolar la seva feminitat. Va tancar els ulls un moment per recuperar l’equilibri interior. «No m’estranya que ella no estigui disposada a perdre el seu nom encara», va pensar la vetlladora. «Està aparellada, i amb un dels homes més fascinants que hagi conegut. M’agradaria saber si algú ha organitzat un Festival de la Mare per a aquests visitants del nord… Llàstima que el meu torn de vetlladora encara no s’hagi acabat. Si se’m necessita aquí, no puc assistir als festivals de la Mare».

En Willamar, que esperava per presentar-se a la vetlladora, va abaixar el cap per dissimular un somriure. Encara bo que en Jondalar no semblava conscient de l’impacte que continuava exercint sobre les dones i, tan perceptiva com era l’Ayla, tampoc no semblava fer-ne cabal. Encara que no estigués ben vist, sabia que molts covaven gelosia al fons del cor.

—Em dic Willamar, mestre de comerç de la Novena Cova dels Zelandoniis —va dir, quan li va arribar el torn— aparellat amb la Marthona, antiga cap de la Novena i mare d’aquest jove. Tot i que no va néixer a la meva llar, hi va créixer i, per tant, el considero fill meu. Sento el mateix per l’Ayla i la seva filla, la Jonayla.

«No sols està aparellada, sinó que té una filla, una filla petita», anava pensant la vetlladora. «Com es pot plantejar ser zelandoni? I, a sobre, acòlita de la zelandoni més poderosa de la Terra? La Primera hi deu veure molt de potencial, però per dins l’Ayla deu estar espantosament dividida».

En aquesta ocasió, només entrarien a la cova aquests cinc visitants. La resta hi entraria en un altre moment i potser no veuria tantes coses. Les coves que vetllaven per l’indret sagrat preferien que no hi entrés massa gent alhora. Al costat de la foguera hi havia torxes i llànties a punt. Formava part de la tasca del vetllador tenir-ne sempre de preparades per quan es necessitessin. Cadascú va agafar una torxa. La vetlladora en va repartir més per a després, en va guardar unes quantes en una motxilla i hi va afegir llànties de pedra i bufetes petites plenes d’oli. Quan tots van tenir un mitjà per fer llum, la vetlladora es va posar en marxa.

Entrava prou claror a la cambra de l’entrada per fer-se una idea de l’enormitat de la cova i una primera impressió de la seva distribució desorganitzada. L’espai era un paisatge caòtic de formacions de pedra. Columnes d’estalactites, abans enganxades al sostre, i les seves homòlogues estalagmites havien caigut a terra com si s’haguessin quedat sense suport; altres s’havien decantat o esfondrat, i algunes s’havien esmicolat. Desprenien una sensació d’immediatesa per la manera com estaven escampades, i tanmateix tot estava tan congelat en el temps, que el conjunt estava entelat per una gruixuda capa acaramel·lada de gel estalagmític brillant.

La vetlladora es va posar a cantussejar i va girar a l’esquerra, mantenint-se enganxada a la paret. La resta del grup la va seguir en fila índia: la Primera, l’Ayla, seguides d’en Jonokol i en Willamar, amb en Jondalar a la cua. Ell era prou alt per veure per sobre els caps dels altres i es considerava una mena de rereguarda protectora, per molt que no sabés de què els havia de protegir.

Força endins de la cova, encara hi havia prou llum procedent de l’entrada perquè no estiguessin del tot a les fosques. Per contra, la cavitat estava immergida en una mena de mitja llum de capvespre, sobretot un cop els ulls s’acostumaven a l’ambient tenebrós. A mesura que s’hi endinsaven i anaven passant amb les llànties i les torxes, la coloració de la pedra que la llum il·luminava anava variant: d’uns fins caramells d’un blanc pur a bonys grumollosos i argentats pels anys. De dalt penjaven cortinatges, amb ombres de groc, carbassa, vermell i blanc als plecs. Llums brillants de cristall, que reflectien i amplificaven la tènue llum, algunes espurnejant al terra, cobert d’una blanca capa de calcita, cridaven l’atenció. Van veure escultures fantàstiques, que encenien la imaginació, i columnes blanques colossals, que resplendien amb misteriosa transparència. Era una cova d’una bellesa abassegadora.

En la llum difuminada, van arribar a un lloc on l’espai semblava eixamplar-se. Els cantons de la cambra van desaparèixer i, davant d’ells, exceptuant un disc blanc resplendent, la buidor semblava allargar-se indefinidament. L’Ayla es va sentir com si haguessin entrat en una altra zona, més gran encara que la cambra de l’entrada. Tot i que del sostre penjaven estranyes i magnífiques estalactites, que semblaven cabells llargs i blancs, el terra era insòlitament llis, com el llac tranquil i quiet que havia estat. Tanmateix el terra de la cambra immensa estava ple de cranis, ossos i dents, i dels clots poc fondos que havien estat els llits hivernals dels óssos de les cavernes.

La vetlladora, que no havia parat de cantussejar, va apujar el to de la veu fins que la intensitat i la força del cant van ser més forts del que l’Ayla, que era al seu costat, hauria imaginat possible; però no hi havia eco. El soroll era xuclat per la immensitat de l’espai buit dins la paret de pedra. A continuació, La Que Era Primera es va posar a cantar La cançó de la Mare amb la seva veu plena de contralt:

La Primera va vacil·lar i va acabar callant. No hi havia ressonància; no tornava cap eco. La cova els deia que aquell no era el lloc de les persones; aquell espai pertanyia als óssos de les cavernes. La Zelandoni no sabia si hi havia imatges en aquella sala buida. La vetlladora ho sabria.

—Zelandoni que vetlles aquesta cova —va preguntar formalment—, els antics van fer cap imatge a la sala de davant?

—No —va respondre la dona—. No ens està permès de pintar en aquesta cambra. Podem entrar-hi a la primavera, tal com els óssos fan servir sovint el nostre lloc en aquesta cova, però la Mare ha atorgat aquesta sala als óssos de les cavernes per al seu son d’hivern.

—Deu ser per això que la gent va decidir no viure aquí —va dir l’Ayla—. Quan he vist l’entrada he pensat que seria un bon lloc per viure i no entenia per què no l’havia triat cap cova. Ara ho entenc.

La vetlladora els va guiar cap a la dreta. Van travessar una petita obertura que duia a una altra estança i, una mica més enllà, van arribar a una obertura més gran. Igual que la cambra de l’entrada, aquesta era un garbuix de fragments d’estalagmites caigudes i de bonys. El camí esquivava els obstacles i conduïa a un espai immens, amb el sostre alt i el terra vermell fosc. Un promontori creat per una enorme cascada de pedra dominava la cambra, en què destacaven uns quants punts vermells grans en un penjoll de pedra del sostre. Van arribar a un gran mur, gairebé vertical, que estava cobert fins al sostre de grans punts vermells i signes diversos.

—Com creieu que es van fer aquests punts? —va preguntar la vetlladora.

—Suposo que es devia fer servir una rotllana gran de pell o de molsa, o alguna cosa per l’estil —va respondre en Jonokol.

—Em sembla que el Zelandoni de la Dinovena s’ho hauria de mirar de més a prop —va dir la Primera.

L’Ayla va recordar que la Zelandoni ja havia estat a la cova i que, sens dubte, coneixia la resposta a la pregunta. Segurament, en Willamar també. Ella no va intentar endevinar-ho, i en Jondalar, tampoc. La vetlladora va aixecar una mà i va estirar els dits enrere. La va aixecar a l’alçada d’un punt. Era si fa no fa de la mida d’un palmell.

En Jonokol va mirar atentament els grans punts. Estaven una mica borrosos, però va veure que d’alguns d’ells semblava com si sortissin impressions del que devia ser el començament dels dits quan s’ajunten amb el palmell de la mà.

—Tens raó! —va exclamar—. Devien preparar una pasta molt espessa d’ocre vermell i hi devien sucar el palmell. No havia vist mai punts fets d’aquesta manera!

La vetlladora va somriure amb l’admiració del noi. Estava encantada amb si mateixa. L’Ayla la va veure somriure i es va adonar que aquella zona semblava més ben il·luminada. Va fer un cop d’ull i va veure que eren a prop de l’entrada una altra vegada. Podrien haver-hi anat directament en lloc de fer la volta per la immensa sala on dormien els óssos, però estava segura que la vetlladora tenia bones raons per haver-ho fet d’aquella manera. Al costat dels grans punts hi havia una altra pintura, que l’Ayla no podia desxifrar: només hi veia una ratlla vertical de pintura vermella, amb una ratlla perpendicular a prop de la part superior.

El camí els va portar pel costat de les pedres i els bonys del centre de la sala fins que van arribar al cap d’un lleó pintat de negre a la paret de davant. Va ser l’única pintura negra que va veure. A la vora hi havia un signe i uns quants piquets, potser fets amb un dit. Una mica més lluny hi havia una sèrie de punts vermells de la grandària d’un pam; els va comptar mentalment fent servir les paraules de comptar: n’hi havia tretze. A sobre hi havia un altre grup de deu punts al sostre, i per fer-los es devien haver enfilat sobre un munt de pedra, amb l’ajuda d’amics i aprenents. Per això, va suposar que devien ser importants per al seu creador, encara que no es pogués imaginar per què.

Una mica més enllà, hi havia una alcova. A l’entrada, un lòbul de roca estava completament tapat amb punts grans i vermells. Dins l’alcova hi havia més punts vermells en una paret i, a la de davant, un grup de punts, algunes ratlles i altres marques, i tres caps de cavall, dos dels quals eren grocs. Dins la massa central de pedres i estalagmites, davant l’alcova, la vetlladora els va assenyalar un altre pany de paret imponent amb punts grans i vermells rere alguns bonys sedimentaris baixos.

—Hi ha un cap d’animal fet amb punts vermells enmig d’aquests punts? —va preguntar en Jonokol.

—Hi ha gent que pensa que sí —va dir la vetlladora, somrient al zelandoni creador d’imatges, que ho havia detectat.

L’Ayla va intentar distingir un animal, però només va veure punts. En canvi, sí que hi va veure una diferència.

—Creus que aquests punts els va fer una persona diferent de la que va fer els altres punts? Semblen més grans.

—Em penso que tens raó —va dir la vetlladora—. Creiem que els altres els va fer una dona, i aquests, un home. Hi ha més imatges, però, per veure-les, hem de recular.

Va tornar a cantussejar mentre els guiava cap a una cambra petita dins les masses de pedra centrals. Allà van veure un gran dibuix la part de davant d’un cèrvid; segurament, un megaceront jove. Tenia banyes palmades petites i una petita gepa. Un cop allà, la vetlladora va cantar més fort. La cambra va ressonar, i el so el va tornar en un xiuxiueig. En Jonokol s’hi va afegir, cantant escales que harmonitzaven suaument amb els tons de la vetlladora. L’Ayla va xiular cants d’ocells que complementaven la música. Després, la Primera va cantar els versos següents de La cançó de la Mare, reprimint la seva forta veu de contralt, perquè afegís només una nota d’intensitat al cant:

La Primera va parar de cantar i va marcar el final del cor improvisat. L’Ayla també va parar de xiular, al final d’una refilada melodiosa i allargada d’alosa, i va deixar que en Jonokol i la vetlladora acabessin en un to harmònic. Entusiasmats, en Jondalar i en Willamar van picar-se les cuixes amb les mans.

—Quina meravella! —va exclamar en Jondalar—. Preciós!

—Sí. Ha sonat molt bé —va dir en Willamar—. Segur que la Mare ho ha valorat tant com nosaltres.

La vetlladora els va guiar a través de la petita cambra i els va fer baixar a un altre nínxol. Des de l’entrada, es podia veure el cap d’un ós pintat de vermell. Es van ajupir per passar per una galeria baixa de sostre i van poder veure més parts de l’ós, i llavors va aparèixer el cap d’un altre lleó en la foscor. Un cop travessada la galeria, es van poder aixecar i van veure el cap d’un tercer ós esbossat sota el cap del primer. La forma de la paret s’havia aprofitat hàbilment per afegir profunditat al primer ós i, si bé el segon semblava incomplet, el que produïa aquesta impressió era una concavitat en el lloc de les potes de darrere. Era com si l’ós emergís del món espiritual a través de la paret.

—Sens dubte, són óssos de les cavernes —va dir l’Ayla—. La forma del front és molt clara. És així des que són petits.

—Has vist cadells d’ossos de les cavernes?

—Sí, alguna vegada. La gent amb qui em vaig criar hi tenien una relació especial —va dir l’Ayla.

Quan es van situar al fons del nínxol, a la paret de la dreta van poder veure dos íbexs parcialment pintats de vermell. Les banyes i les gropes dels animals estaven formades per fissures naturals a la paret de roca.

Van recular per la galeria i van pujar al nivell del cérvol. Després, van seguir per la paret de l’esquerra fins que van arribar a la gran zona oberta. En Jonokol es va passejar i va mirar dins d’un nínxol que contenia un bony de pedra antic amb la part de dalt en forma de cossi petit. Va treure el bot i hi va abocar una mica d’aigua. Van sortir per on havien entrat i, finalment, van arribar a la gran obertura que duia a la sala on dormien els óssos. No gaire lluny de l’entrada de la cova, sobre una gran columna de pedra que separava les dues cambres i davant de les altres pintures de la sala plena de formacions rocoses caòtiques, hi havia un pany de paret d’uns sis metres de llarg per tres d’alt, que estava atapeït de punts grans i vermells. Hi havia altres marques i signes, inclosa una ratlla recta amb una barra travessera a prop de la part superior.

Seguint la paret esquerra, la vetlladora els va guiar per una obertura que donava una altra vegada a la sala on dormien els óssos. Es va parar davant d’una obertura.

—Aquí hi ha moltes coses, però m’interessa que en veieu algunes de concretes —va dir la vetlladora, mirant l’Ayla directament—. La Primera va aixecar la torxa que duia a la mà.

A la paret hi havia algunes marques vermelles que semblaven ratlles a l’atzar. De sobte, els buits es van omplir a la ment de l’Ayla i va distingir el cap d’un rinoceront. Va veure el front, el començament de dues banyes, una ratlla curta que feia d’ull, el final del musell amb una ratlla per a la boca, i, després, una insinuació del pit. La va sobresaltar la seva simplicitat i, tanmateix, tan bon punt va veure l’animal, era evident.

—És un rinoceront! —va exclamar.

—Sí, i en aquesta sala en veuràs més —va confirmar la vetlladora.

El terra era de calcita, una pedra dura, i la paret de l’esquerra estava obstruïda per columnes blanques i pintades de carbassa. Passades les columnes, gairebé no hi havia bonys sedimentaris, fora del sostre que tenia estranyes formes rocoses arrodonides i dipòsits rogencs. El terra estava ple de fragments de pedra caiguts del sostre de totes les grandàries. Una zona si fa no fa circular estava escapçada per la caiguda d’un gros fragment del sostre, que havia obert una esquerda al terra. A prop de l’entrada, en un penjoll de roca, hi havia un esbós petit i rudimentari d’un mamut de color vermell.

Més enllà d’això, ben amunt de la paret, hi havia un ós vermell petit. Era evident que l’artista havia hagut d’enfilar-se per la paret per pintar-lo. A sota, sobre una roca que sobresortia de la paret, hi havia dos mamuts que aprofitaven el relleu de paret rocosa, i més enllà, en una altra protuberància, un signe estrany. A la paret de davant hi havia un plafó extraordinari amb pintures vermelles, entre les quals, la part de davant d’un ós ben acabat. La forma del front i la postura del cap l’identificaven com a un ós de les cavernes.

—Jonokol, oi que aquest ós s’assembla molt a l’ós vermell que acabem de veure? —va preguntar l’Ayla.

—Sí que s’hi assembla. Sospito que els va fer la mateixa persona —va dir ell.

—Però no entenc la resta de la pintura: són com dos animals diferents units perquè sembli que té dos caps, un que surt del pit de l’ós; però després hi ha un lleó al mig i un altre cap de lleó davant de l’ós. No l’entenc gens, aquesta pintura —va dir l’Ayla.

—Potser el qui la va fer no pretenia que l’entengués ningú més. L’artista va posar-hi molta imaginació, i pot ser que intentés explicar una història que ja no es coneix. No conec cap llegenda o història dels ancians que ho expliqui —va dir la Primera.

—Crec que només hem d’apreciar la qualitat del treball —va dir la vetlladora—, i deixar que els antics guardin els seus secrets.

L’Ayla va assentir. Havia vist prou coves per saber que no es tractava tant del que es veia quan estava fet com del que s’havia aconseguit fent-ho. Més endins de la galeria, passat el segon cap de lleó i una falla de la paret, hi havia un mur pintat de negre: el cap d’un lleó, un gran mamut i, al final, una figura pintada molt alta en un penjoll del sostre, un gran ós vermell amb el llom perfilat amb negre. El misteri era com l’havia pintat l’artista. Era fàcilment visible des de terra, però qui l’havia fet havia hagut d’enfilar-se sobre moltes pedres altes per arribar-hi.

—Heu notat que tots els animals surten de la sala, menys el mamut? —va comentar en Jonokol—. És com si entressin en aquest món des de les contrades del món de l’esperit.

La vetlladora es va quedar a l’entrada de la sala on acabaven d’estar i va començar a cantussejar, però aquesta vegada era semblant a la melodia de la música de La cançó de la Mare com la cantava la Primera. Totes les coves de zelandoniis cantaven o recitaven aquesta cançó. Explicava la història dels seus inicis, dels orígens de les persones, i si bé eren totes semblants i relataven la mateixa història, la versió de cada cova era lleugerament diferent. Això es notava encara més quan la cantaven. Les melodies de les cançons sovint eren força diferents, de vegades depenia de qui la cantava. Com que estava dotada amb una veu extraordinària, la Primera havia compost una forma única de cantar-la.

Com si li haguessin donat l’entrada, la Primera va continuar amb el següent vers de La cançó de la Mare on l’havia deixat. Ni en Jonokol ni l’Ayla la van acompanyar i es van conformar a escoltar.

La veu ressonava, l’eco tornava cap a ells, no tan fort com en altres llocs, pensava la Primera, però amb matisos interessants, gairebé com si es dupliqués en si mateix. Quan la Primera va arribar a un punt del vers que va considerar apropiat, va callar. En silenci, el grup va continuar endavant.

Al costat dret de la cova hi havia una gran acumulació de pedra estalagmítica juntament amb fragments caiguts. Aquesta vegada la vetlladora els va dur al cantó esquerre de la cavitat, a la part més fonda de la sala on dormien els óssos. A l’altra punta de les estalagmites i els fragments de pedra, del sostre suspenia un gran penjoll de pedra en forma de fulla. Les pedres definien l’inici d’una nova cambra amb un sostre alt al començament, però que decreixia cap al fons. Del sostre i de les parets, penjaven moltes formacions de pedra, a diferència de la sala on dormien els óssos, que no en tenia cap.

Quan van arribar al penjoll, la vetlladora va picar la seva torxa contra el cantell d’una pedra perquè fes més claror i, després, la va aixecar, perquè els visitants poguessin veure la superfície del mur. Més a prop de terra, mirant a l’esquerra i pintat de vermell, hi havia un lleopard clapat! Ni l’Ayla ni en Jondalar ni en Jonokol no havien vist mai un lleopard pintat a les parets d’un indret sagrat. La cua llarga va fer pensar a l’Ayla que podia ser un lleopard de les neus. A la punta de la cua del lleopard hi havia una tira gruixuda de calcita i, a l’altre cantó d’aquesta, un punt gran vermell. Ningú no entenia el significat dels grans punts vermells en aquell lloc, ni tan sols què volia dir el lleopard, però era evident que es tractava d’un lleopard.

No es podia dir el mateix de l’animal que hi havia a sobre mirant a la dreta. El llom immens i la forma del cap es podien arribar a confondre amb els d’un ós, però el cos prim, les potes llargues i les taques a la part superior del cos donaven a entendre a l’Ayla que es tractava d’una hiena de les cavernes! Ella coneixia les hienes i les seves espatlles amples. La forma del cap de l’animal pintat s’assemblava una mica a la d’un ós de les cavernes. Les dents fortes i els músculs de la mandíbula d’una hiena, que podien partir els ossos d’un mamut, també havien desenvolupat una estructura òssia més forta, però les hienes tenien el morro més llarg. La pell de les hienes era dura i aspra, sobretot al voltant del cap i les espatlles.

—Veieu l’altre ós de sobre? —va preguntar la vetlladora.

De sobte, l’Ayla va distingir una altra figura sobre la hiena. En unes ratlles fluixes vermelles l’Ayla va detectar la forma d’un ós de les cavernes mirant a l’esquerra, en la direcció contrària a la hiena, i va començar a fer comparacions.

—No crec que l’animal clapat sigui un ós. Crec que és una hiena de les cavernes —va intervenir l’Ayla.

—Hi ha gent que ho diu, però el cap s’assembla molt al dels óssos —va dir la vetlladora.

—Els caps dels dos animals són semblants —va afegir l’Ayla—, però la hiena de la imatge té un musell llarg i no se li veuen les orelles. La cresta de pèls hirsuts al cap és típica de les hienes.

La vetlladora no li ho va discutir. La gent tenia dret a pensar el que volgués, i l’acòlita havia fet observacions interessants. Aleshores, la dona va assenyalar un altre felí que estava amagat en un mur estret de la part de sota de la pedra penjant i li va preguntar quin animal creia que era. L’Ayla no n’estava segura, no tenia marques distintives a la pell i estava allargat per encabir-lo a l’espai, però era molt felí o, pensant-ho millor, s’assemblava a una mostela. Hi havia altres animals que li van identificar com a íbexs, però ella no ho veia tan clar. Llavors, els van guiar cap al cantó esquerre de la cambra. Al començament hi havia moltes formacions, però cap dibuix.

Van continuar per la galeria i van arribar a un mur allargat. Una formació calcària havia decorat la paret amb cortinatges i tires de vermell, carbassa i groc, que no arribaven a tocar els gruixuts cons de sota. Formacions sedimentàries en forma de rierols congelats en el temps semblaven baixar pels cortinatges. Entremig quedaven uns espais en els quals hi havia signes estranys pintats.

Un era una espècie de forma llarga rectangular amb ratlles que sortien pels costats. A l’Ayla li va recordar una gran representació d’una d’aquelles esgarrifoses bèsties amb moltes potes, semblant a l’eruga. En un espai del costat hi havia una forma que tenia una insinuació d’ales a cada banda del centre. Podria haver estat una papallona, que era el següent estadi a la vida d’una eruga, però no estava feta amb tanta meticulositat com les altres pintures, o sigui que l’Ayla no n’estava segura. Va pensar a preguntar-ho a la vetlladora, però dubtava que ella ho sabés. Li digués el que li digués, només serien conjectures.

Més endavant, la paret estava decorada amb menys extravagància. La vetlladora es va tornar a posar a cantussejar. Hi havia certa ressonància, però no gaire, fins que no van arribar a una zona amb pedres penjants. Allà s’havien pintat grupets de punts vermells. A continuació, hi havia un fris de cinc rinoceronts. En aquella zona, es podien veure altres signes i animals: set caps i un animal complet d’estil felí, potser un lleó, a més d’un cavall, un mamut i un rinoceront. Diverses imatges de mans en positiu, a més de punts que formaven línies i figures circulars. Més endavant hi havia més signes i un esbós d’un rinoceront en negre.

Llavors, van trobar un altre pany de paret, una espècie de partició, on hi havia més signes, un perfil parcial d’un mamut en negre amb una mà vermella en negatiu, incisa dins el perfil del cos, i una altra al flanc d’un cavall. A la dreta, dos grupets de punts vermells. A l’altre cantó del plafó de mans incises hi havia un dibuix en vermell d’un osset. També, un cérvol roig i altres marques, però l’ós era la figura predominant. El dibuix s’assemblava molt al dels altres óssos vermells que havien vist, però era una versió en miniatura. El plafó marcava el començament d’una petita cambra; van mirar-hi a dins i van veure que tenia molt poc espai.

—No cal que hi entrem —va dir la vetlladora—. Només és un espai molt petit sense gaire cosa, i s’hi ha d’estar ajupit.

La Primera hi va estar d’acord; no tenia ganes d’arrossegar-se dins un espai esquifit, i si ho recordava bé no hi havia res important. A més a més, sabia el que venia a continuació i estava desitjosa de veure-ho.

En lloc de continuar recte i visitar l’estança petita, la vetlladora va girar a l’esquerra i va seguir la paret de la dreta. La cambra següent era un metre i mig més baixa que l’anterior, i el terra estava inclinat; el sostre era alt en alguns llocs i baix en d’altres, i les parets i el sostre tenien molts sortints. Hi havia indicis que els óssos de les cavernes havien estat allà: marques d’urpes, esgarrapades i ossos. L’Ayla va veure el que semblava un dibuix a certa distància, però la vetlladora va passar de llarg sense dir res. L’espai semblava que anés a parar a algun lloc.

L’entrada a la cambra següent era baixa. Al centre de la sala hi havia una espècie de sot, una depressió d’un metre de diàmetre i tres i mig de fondària, aproximadament. Van passar pel costat dret sobre un terra marró.

—Quan es va ensorrar el terra? —va preguntar en Jondalar.

El terra sota els seus peus semblava ferm, però es podia tornar a ensorrar.

—No ho sé —va dir la vetlladora—, però va ser després que els antics fossin aquí.

—Com ho saps? —va preguntar en Jondalar.

—Mira sobre el sot —va dir ella, indicant un penjoll de roca llis com una fulla, que descendia del sostre a sobre el sot.

Tots el van mirar. En aquesta cambra les imatges eren blanques, perquè les superfícies de gairebé totes les parets i roques que baixaven del sostre estaven folrades d’una capa tova de material marró clar, semblant a l’argila, la vermiculita; era una alteració química dels components minerals de la pedra que estovava la superfície. Els dibuixos i els gravats es podien fer amb una branca o amb el dit, desplaçant l’argila superficial de color marró i deixant a la vista una línia d’un blanc pur.

L’Ayla va notar que a la sala hi havia molts dibuixos blancs, però a la roca penjant hi va veure clarament un cavall, i una òliba amb el cap girat de manera que se li veia la cara sobre la part posterior del cos. Era una cosa que se sabia que feien les òlibes, però ella no n’havia vist mai cap dibuix; no havia vist mai cap òliba dibuixada en una cova.

—Tens raó. Això ho van haver de fer els antics abans que el terra s’ensorrés —va dir en Jondalar—, perquè ara seria impossible arribar-hi.

La vetlladora li va somriure i va fruir amb la incredulitat que traspuava la seva veu. La dona va assenyalar més dibuixos de la gran sala fets amb els dits. Els va fer esquivar la depressió circular i girar cap a la paret esquerra. No era difícil de moure’s per la sala, tot i que estava plena de penjolls d’estalactites i de columnes d’estalagmites i piràmides circulars que eixien de terra, i gairebé totes les decoracions estaven al nivell dels ulls. Fins i tot de lluny, les torxes il·luminaven molts gravats blancs, alguns de rascats per fer sortir el blanc a la superfície. Observant des del centre de l’habitació, podien veure mamuts, rinoceronts, óssos, urs, bisons, cavalls, sèries de línies corbes i marques de dits sinuoses dibuixades sobre marques d’urpes d’ós.

—Quants animals hi ha en aquesta sala? —va preguntar l’Ayla.

—N’he comptat gairebé dues vegades vint-i-cinc —va dir la vetlladora, aixecant la mà esquerra amb tots els dits i el polze doblegats, i després va obrir la mà i va tornar a doblegar els dits.

L’Ayla recordava l’altra manera de comptar amb dits. Si s’entenia com funcionava, comptar amb mans podia ser més complex que les simples paraules de comptar. La mà dreta comptava les paraules i, cada vegada que se’n pronunciava una, es doblegava un dit; la mà esquerra indicava el nombre de cincs comptats i, amb el palmell enfora, amb tots els dits i polzes doblegats, no comptava cinc, com havia après tota sola quan havia après a comptar i com li havia ensenyat les paraules de comptar en Jondalar, sinó vint-i-cinc. Havia après a comptar així durant la seva formació, i el concepte l’havia meravellada. Utilitzades d’aquesta forma, les paraules de comptar eren molt més poderoses.

Se li va acudir que els grans punts també es podien fer servir com a paraules de comptar. Una empremta de la mà es podia comptar com a cinc; un punt gran fet només amb el palmell podria significar vint-i-cinc, dos serien dues vegades vint-i-cinc, cinquanta, i tants a la paret en un mateix lloc indicarien un nombre molt alt, si se sabia interpretar. Però com amb tants temes associats a la zelandònia, segurament era més complicat que això. Tots els signes tenien més d’un significat.

L’Ayla es va passejar per la sala i va veure un cavall preciós i dos mamuts darrere, un sobreposat a l’altre, amb la línia dels ventres dibuixada com un arc, que a la noia li va recordar l’enorme arc de fora. Podria ser que l’arc representés un mamut? La majoria dels animals d’aquella cambra semblaven mamuts, però també hi havia molts rinoceronts, i un d’aquests va cridar especialment l’atenció de l’Ayla. Només la meitat frontal estava gravada i semblava emergir d’una esquerda a la paret, com si sortís del món de darrere la paret. També hi havia uns quants cavalls, urs i bisons, però no hi havia ni felins ni cèrvids. I mentre gairebé totes les imatges de la primera part de la cova estaven fetes amb pintura vermella —l’ocre vermell del terra i les parets—, les imatges d’allà eren blanques, gravades amb dits o un altre objecte dur, exceptuant-ne algunes al final, a la paret de la dreta, que estaven fetes amb negre, entre les quals un ós preciós.

A l’Ayla li van semblar interessants i les volia anar a mirar, però la vetlladora els va portar pel cantó esquerre del gran cràter del centre de la sala, cap a una altra secció de la cova. La paret de l’esquerra estava oculta per una massa rocosa de grans blocs, que l’Ayla gairebé no podia distingir a la claror de les torxes, i la dona li va recordar que havia de picar la torxa per desprendre’n l’excés de cendra. La llum es va aclarir, però l’Ayla va veure que aviat n’hauria d’encendre una de nova.

La vetlladora va tornar a cantussejar quan s’acostaven a un altre espai delimitat per un sostre molt més baix. Tan baix que algú s’havia enfilat sobre les pedres i havia dibuixat un mamut amb un dit al sostre. A la dreta hi havia el cap d’un bisó, fet amb rapidesa, seguit de tres mamuts, i després uns quants dibuixos més en penjolls de roca del sostre. L’Ayla va veure dos grans rens dibuixats en negre i ombrejats, per ressaltar-ne el perfil, i un tercer menys detallat. En una altra secció del penjoll hi havia dos mamuts negres de cara, però només les potes de davant del de l’esquerra estaven pintades. El de la dreta estava tot pintat de negre i tenia ullals, els únics que havia vist en mamuts en aquella cova. Més endavant hi havia altres dibuixos en penjolls situats a una distància considerable del terra: un altre mamut gravat de perfil, mirant cap a l’esquerra, un lleó gros i, després, sorprenentment, un bou mesquer que s’identificava per les banyes enrotllades cap a baix.

L’Ayla estava tan implicada intentant distingir els animals als penjolls del fons de la sala, que fins que la Primera no s’hi va afegir no es va adonar que la vetlladora i el Zelandoni de la Dinovena Cova tornaven a cantar. Aquesta vegada no hi va participar. Podia imitar sons d’ocells i animals, però no sabia cantar. Tot i així, li agradava escoltar.

De sobte, alguna cosa va cridar l’atenció de l’Ayla; una cosa que la va esgarrifar i li va provocar un estremiment que no era exactament por sinó reconeixement: va veure un crani d’ós de les cavernes, tot sol, a sobre de la superfície horitzontal d’una roca. No es podia imaginar com havia anat a parar la roca allà al mig. Hi havia algunes pedretes a prop, que va donar per fet que havien caigut del sostre, tot i que cap altra pedra tenia una superfície superior plana. Però sí que sabia com havia anat a parar el crani sobre aquella pedra: una mà humana l’hi havia posat!

Mentre l’Ayla s’acostava a la pedra, li van venir records del crani d’ós de les cavernes que en Creb havia trobat amb un os entaforat a l’obertura formada per la concavitat de l’ull i el pòmul. El crani tenia un gran significat per al Mog-ur del Clan de l’Ós de les Cavernes, i es va preguntar si mai no devia haver passat algú del Clan per aquella cova. Si fos així, segur que hauria tingut un gran significat per a ells. Els antics que van crear les imatges sens dubte eren persones com ella, perquè el Clan no en feia, però sí que podien haver-hi posat el crani. El Clan havia viscut en aquella regió al mateix temps que els antics pintors. Podia ser que haguessin entrat a la cova?

Es va acostar més i va mirar el crani d’ós de les cavernes col·locat sobre la pedra plana, amb els dos ullals enormes sortint per sobre la vora, i en el fons del cor va creure que l’avantpassat que l’havia posat allà era del Clan. En Jondalar la va veure tremolar i va anar al seu costat. Quan va arribar a la pedra i va veure el crani de l’ós de les cavernes sobre la pedra, va entendre la reacció de la noia.

—Et trobes bé, Ayla? —va preguntar.

—Aquesta cova hauria significat molt per al Clan —va dir—. No puc evitar pensar que la coneixien. En els seus records, potser encara la coneixen.

Ja estaven tots al voltant de la pedra mirant el crani.

—Veig que heu trobat el crani. Us l’anava a ensenyar —va dir la vetlladora.

—Hi vénen mai persones del Clan, a la cova? —va preguntar l’Ayla.

—Persones del Clan? —va repetir la vetlladora, negant amb el cap.

—Els que anomeneu caps plans. L’altra gent —va concretar l’Ayla.

—És curiós que ho preguntis —va dir la vetlladora—. Veiem caps plans pels voltants, però només en certes èpoques de l’any. Espanten la canalla, però hem arribat a una mena d’entesa, si és que és possible entendre’s amb els animals. Ells no se’ns acosten i nosaltres no els fem res si l’únic que volen és entrar a la cova.

—Primer t’he de dir que no són animals, són persones. L’ós de les cavernes és el seu tòtem principal, i ells s’anomenen Clan de l’Ós de les Cavernes —va replicar l’Ayla.

—Com es poden anomenar de cap manera, si no parlen —es va estranyar la vetlladora.

—Parlen; el que passa és que no ho fan com nosaltres. Fan servir algunes paraules, però sobretot utilitzen les mans —va dir l’Ayla.

—Com es parla amb les mans?

—Fan gestos, moviments amb les mans i amb el cos —va respondre la noia.

—No ho entenc —va dir la vetlladora.

—T’ho ensenyaré —va dir l’Ayla, passant la seva torxa a en Jondalar—. La pròxima vegada que vegis que una persona del Clan vol entrar en aquesta cova, pots dir-li això. —Llavors, va pronunciar les paraules alhora que feia els gestos—. «Et saludo i et dic que ets benvingut a visitar aquesta cova, que és la llar de l’ós de les cavernes».

—Aquests moviments, aquests gestos amb les mans, volen dir el que acabes de pronunciar? —va preguntar la vetlladora.

—He ensenyat a la Novena Cova i a la nostra zelandònia, i a tothom qui ho ha volgut aprendre —va dir l’Ayla—, com fer els signes bàsics, perquè, si es troben amb persones del Clan quan viatgin, es puguin comunicar amb ells, encara que només sigui una mica. Te’ls ensenyaré encantada, però val més que ho fem quan siguem fora de la cova, amb més llum.

—M’agradaria saber-ne més, però com en saps tant, tu? —va preguntar la vetlladora.

—Vaig viure amb ells. Em van pujar. La meva mare i els qui l’acompanyaven, el seu poble, suposo, van morir en un terratrèmol. Em vaig quedar sola. Vaig vagar fins que un grup del Clan em va trobar i em va adoptar. Em van cuidar, em van estimar, i jo els vaig estimar a ells —va dir l’Ayla.

—No saps qui era el teu poble? —va preguntar la vetlladora.

—Ara el meu poble són els zelandoniis. Abans d’ells, eren els mamutois, els caçadors de mamuts, i abans d’ells, el Clan, però no recordo el poble on vaig néixer —va explicar l’Ayla.

—Ja —va dir la vetlladora—; m’agradaria saber-ne més, però encara ens queden coses per veure a la cova.

—Tens raó —va dir la Primera. L’havia interessat veure com reaccionava aquesta zelandoni a la informació que havia donat l’Ayla—. Som-hi!

Mentre l’Ayla pensava en el crani d’ós sobre la pedra, la vetlladora havia ensenyat als altres més coses de la sala on es trobaven. A mesura que passaven, l’Ayla va veure diferents dibuixos, molts mamuts rascats a la paret, alguns cavalls, urs i íbexs.

—Et volia comentar, Zelandoni Que Ets Primera —va dir la vetlladora—, que l’última cambra que hi ha en aquesta galeria que segueix la longitud de la cova és força difícil. S’han de pujar uns esglaons molt alts i caminar ajupit per travessar un tram amb el sostre baix, i no hi ha gaire cosa per veure, només signes, un cavall groc i alguns mamuts al final. Potser que t’ho repensis abans de continuar.

—Sí, me’n recordo —va dir la Primera—. No necessito tornar a veure aquest últim lloc una vegada més. Deixaré que passin al davant els que tenen més forces que jo.

—Esperaré amb tu —va dir en Willamar—. Jo també l’he vista.

Es van posar d’acord i el grup va caminar seguint la paret, que abans tenia a la dreta i ara a l’esquerra. Van passar pel costat del mural dels mamuts rascats i, finalment, van arribar a les pintures negres que només havien entrellucat de lluny. Quan s’acostaven a la primera de les imatges, la vetlladora va tornar a cantussejar, i els visitants van sentir com la cova responia.