Capítol 18

—Matagan, que has vist la Jonayla i en Jondalar? —va cridar l’Ayla quan va veure sortir el noi coixejant de l’afegit que havien construït al seu allotjament.

Ara hi vivien tres nois: en Jonfilar, que venia de l’oest, de prop de les Grans Aigües, i en Garthadal, la mare del qual era la cap de la seva cova i havia viatjat amb ell al sud-est perquè havia sentit a parlar de l’habilitat d’en Jondalar.

Quatre anys després, en Matagan era el primer aprenent d’en Jondalar i havia aconseguit tal domini que l’ajudava a ensinistrar els més joves. Hauria pogut tornar a la Cinquena Cova, o a qualsevol altra, com a tallador de sílex experimentat, però ja considerava la Novena la seva llar i va preferir quedar-s’hi i treballar amb el seu mentor.

—Abans els he vist que anaven cap al recinte dels cavalls. Crec que ahir vaig sentir dir a en Jondalar que, si no plovia, portaria la Jonayla a muntar. Ja domina molt bé la Grisa, tant petita com és, encara que no pugui muntar i desmuntar tota sola.

L’Ayla va somriure recordant en Jondalar muntat en el Llamp amb la Jonayla asseguda davant abans fins i tot que la nena caminés. Tots dos havien ensinistrat la Grisa muntant-la amb la nena asseguda davant i abraçada al coll de l’euga. La nena i la jove euga havien crescut plegades, i l’Ayla creia que el lligam entre les dues era tan fort com el que tenien la Whinney i ella. La Jonayla se’n sortia amb tots els cavalls, inclòs el semental. En certa manera millor que la seva mare, perquè havia après a guiar-los utilitzant el ronsal i la corda, com en Jondalar. L’Ayla encara dirigia la Whinney fent servir el llenguatge del cos i no estava tan còmoda aplicant la tècnica d’en Jondalar.

—Quan tornin, diràs a en Jondalar que aquesta nit arribaré tard? Pot ser que no torni fins demà al matí. Sabies que aquest matí un home ha caigut del penya-segat a prop del Pas? —va dir l’Ayla.

—Sí. Un visitant? —va preguntar en Matagan.

—Un veí de la Llar Nova. Abans era de la Setena Cova i ara viu al Turó de l’Ós. No entenc per què devia voler enfilar-se a Alta Roca quan està tot tan moll de pluja. No para de lliscar fang dels pendents més costeruts; segur que allò també està enfangat —va comentar l’Ayla.

Havia estat una primavera plujosa. Des d’aquell hivern fred que la Marthona havia predit feia uns anys, les primaveres havien estat més plujoses.

—Com està? —va preguntar en Matagan.

Ell sabia molt bé el que era patir les conseqüències d’una mala decisió.

—Està molt malferit. Ossos trencats i no sé quantes coses més. Segur que la Zelandoni haurà de passar tota la nit en vetlla. Em quedaré per ajudar-la —va dir l’Ayla.

—Amb tu i la Primera, segur que tindrà la millor atenció possible —va dir en Matagan, i va somriure—. Parlo per experiència.

L’Ayla li va correspondre amb un somriure.

—Espero que sí. Han enviat un missatger per informar la seva família. Arribaran aviat. La Proleva està preparant un àpat per a ells i unes quantes persones més a la llar principal. Estic segura que n’hi haurà prou per a tu i els nois, i també per a en Jondalar i la Jonayla —va dir, i es va girar per marxar.

Es va posar a pensar en la Jonayla i els animals. Quan se n’havia d’anar, el Llop de vegades es quedava amb la Jonayla i de vegades se n’anava amb ella. Si anava amb la Zelandoni a ajudar algú d’una altra cova, el Llop normalment anava amb ella, però quan havia de fer «sacrificis» o passar «proves» que eren part de la seva formació —no dormir, renunciar als plaers, dejunar durant un temps—, solia anar sola.

Sovint s’estava en un petit refugi anomenat «Cavitat de Roques de la Font», que era força còmode. Estava al costat de la Fondària de Penya de la Font, de vegades anomenada «Fondària de la Doni», la cova pregona que va ser el primer indret sagrat que l’Ayla va visitar quan va anar a viure amb els zelandoniis. Penya de la Font estava a un quilòmetre i mig de la Novena Cova, en una ascensió suau però llarga pel penya-segat. La cavitat pintada tenia altres noms, sobretot per a la zelandònia, com ara Entrada a la Matriu de la Mare o Canal de Naixement de la Mare. Era l’indret més sagrat de la seva regió immediata.

A en Jondalar no sempre li feia gràcia que l’Ayla se n’hagués d’anar, però mai no es queixava d’haver d’encarregar-se de la Jonayla, i la noia estava contenta que tinguessin una relació tan estreta. Fins i tot havia començat a ensenyar-li a tallar el sílex com als seus aprenents.

Els pensaments de l’Ayla es van acabar de cop quan es va fixar en dues dones que anaven cap a ella, la Marona i la seva cosina. La Wylopa la va saludar amb el cap i li va somriure quan la va veure, i encara que sempre li havia semblat una actitud poc sincera, l’Ayla li va correspondre. La Marona normalment la saludava amb un cop de cap ínfim, i l’Ayla li responia de la mateixa forma. De fet, si no hi havia ningú a prop, ni tan sols la saludava. Aquesta vegada, en canvi, la Marona li va somriure. L’Ayla es va parar a mirar-la perquè no era un somriure cordial de cap manera, més aviat desdenyós, desdenyós i satisfet.

Des que la dona havia tornat a la Novena Cova, l’Ayla no podia evitar preguntar-se per què ho havia fet. Creia que la Cinquena Cova l’havia acceptada prou bé, i que la dona havia comentat que li agradava més viure allà. «A mi també m’agrada més que visqui allà», va pensar l’Ayla.

No era únicament perquè la Marona i en Jondalar haguessin estat aparellats un temps. Més aviat era perquè ningú no havia estat més maliciós i retorçat amb ella, començant per la broma pesada de la roba interior d’hivern de noi que li va fer posar perquè la gent es rigués d’ella. Tanmateix l’Ayla havia afrontat la situació i s’havia guanyat el respecte de la Novena Cova. Ara, sobretot quan muntava la Whinney, es posava aquella roba sovint expressament, i altres dones també ho feien, amb gran humiliació de la Marona. Uns pantalons lleugers i una túnica de pell tova sense mànigues eren una roba força còmoda quan no feia gaire fred.

L’Ayla havia sentit a dir a alguns parents d’en Matagan que havien vingut a visitar-lo que la Marona havia fet enfadar algunes dones d’elevada posició de la Cinquena Cova, parentes d’en Kemordan, el cap, o de la seva parella, convencent un home que estava promès amb una d’elles perquè fugís amb ella. Era una dona atractiva, amb els cabells rossos gairebé blancs i els ulls foscos, si bé l’Ayla pensava que l’arruga que tenia permanentment al front se li començava a estendre per tota la cara. Com gairebé totes les seves relacions, la unió no va durar i després que l’home expressés el seu penediment i oferís compensacions satisfactòries, l’havien tornat a acceptar, però a ella no l’havien rebuda tan bé. Mentre l’Ayla s’acostava a l’allotjament de la Zelandoni, aquests pensaments es van esfumar superats per la preocupació pel ferit.

Al vespre, quan va sortir de la residència de la doniera, que era alhora casa seva i infermeria, va veure en Jondalar assegut amb en Joharran, la Proleva i la Marthona. Havien acabat de menjar i prenien una infusió mentre miraven com jugaven la Jonayla i la Sethona, la filla de la Proleva. La Jonayla era una nena feliç i saludable i molt bonica a parer de tothom. Tenia els cabells clars i arrissats i els ulls blaus extraordinàriament intensos d’en Jondalar. Per a l’Ayla, la Jonayla era el més bonic que havia vist mai, però l’educació que li havien donat al Clan la feia reticent a expressar aquests pensaments sobre la seva filla. Podien portar mala sort, i quan intentava mirar-se-la objectivament, creia que era normal que pensés així de la seva criatura, però en el fons del cor, no es podia creure que aquella filla tan bonica fos seva.

La Sethona, cosina propera de la Jonayla, nascuda només uns dies abans que ella i companya de jocs, tenia els ulls grisos i els cabells d’un to ros fosc. L’Ayla creia que s’assemblava a la Marthona; ja manifestava trets de l’antiga cap: dignitat i gràcia, i una mirada neta i directa. La noia va mirar la mare d’en Joharran i en Jondalar. A la Marthona començava a pesar-li l’edat, tenia els cabells més grisos i la cara més arrugada, però no es tractava només de l’aspecte físic. No estava bé, i l’Ayla estava amoïnada. Ella i la Zelandoni n’havien parlat, i havien pensat en tots els remeis i tractaments que coneixien per ajudar-la, però totes dues sabien que no hi havia forma d’impedir que la Marthona se n’anés a l’altre món algun dia, i que a l’únic que podien aspirar era a endarrerir-ho.

Encara que hagués perdut la seva mare, l’Ayla es considerava afortunada d’haver trobat l’Iza, la remeiera del Clan que li havia fet de mare, i en Creb, el Mog-ur, que era l’home de la seva llar. La Nezzie dels mamutois era la mare que havia volgut adoptar-la al Campament del Lleó, tot i que al final ho havia fet el Mamut de la Llar del Mamut. La mare d’en Jondalar havia tractat l’Ayla com una filla des del primer dia, i ella mateixa la considerava una mare, la seva mare zelandonii. També se sentia a prop de la Zelandoni, però més com a amiga i mentora.

Amb el cap repenjat a les potes de davant, el Llop observava les nenes. Havia notat que l’Ayla s’acostava i va aixecar el cap per mirar-la; llavors tothom la va mirar. L’Ayla es va adonar que estava tan absorta en els seus pensaments, que havia parat de caminar. Va anar amb ells.

—Com està? —va preguntar en Joharran de seguida.

—És difícil de dir. Li hem encanyat els ossos trencats de les cames i el braç, però no sabem què es pot haver trencat per dins. Encara respira, però no s’ha despertat. Ara estan amb ell la seva parella i la seva mare —va dir l’Ayla—. La Zelandoni creu que s’ha de quedar a fer-li companyia, però potser algú li podria portar una infusió i convidar la família a sortir una estona i menjar.

—Portaré aliments a la Zelandoni i intentaré convèncer les altres perquè surtin —va dir la Proleva, aixecant-se i anant cap a la pila de plats sobrers.

Va agafar un plat d’ivori, tallat d’un gran ullal de mamut i polit amb pedra de gres, i va triar uns talls de carn d’una cria de cabra de les muntanyes, que s’havia rostit en un ast. Era tot un festí. Uns quants caçadors de la Novena i de les coves veïnes havien sortit a caçar íbexs i havien estat de sort. Hi va afegir unes verdures i unes tiges de primavera de radícules i arrels noves poc cuites, i ho va portar tot a l’entrada de l’allotjament de la Zelandoni. Va picar a l’estaca del costat de la cortina gruixuda que tapava l’entrada. Un moment després, va entrar i de seguida va sortir amb la parella i la mare del ferit, els va acompanyar a la llar principal i els va oferir uns plats.

—Hauria de tornar —va dir l’Ayla, mirant en Jondalar—. T’ha dit en Matagan que segurament tornaré tard?

—Sí, ja ficaré la Jonayla al llit —va dir ell, aixecant-se i agafant la nena a coll.

Es van abraçar i es van tocar les galtes. L’Ayla els va abraçar tots dos.

—Avui he muntat la Grisa —va dir la Jonayla—. En Jondé m’hi ha portat. Ell ha muntat el Llamp. La Whinney també ha vingut, però no tenia ningú que la muntés. Per què no has vingut, mama?

—M’hauria agradat molt, bebè —va dir l’Ayla, i els va tornar a abraçar.

El nom afectuós amb què anomenava la seva filla era semblant al de «bebè» que havia posat al cadell de lleó ferit que havia trobat feia temps, que havia alimentat i curat i, després, criat. Era una modificació de la paraula que feia servir el Clan per expressar «nen» o «petit».

—Però avui un home ha caigut i s’ha fet mal. La Zelandoni ha intentat que es trobés millor, i jo l’he ajudat.

—Quan es recuperi, vindràs? —va preguntar la Jonayla.

—Sí, quan estigui millor, aniré a muntar amb tu —va dir l’Ayla, pensant que segurament l’home no milloraria. Es va girar a parlar amb en Jondalar—. Per què no t’endús el Llop?

Havia vist que la parella de l’home mirava l’animal cautelosa ment. Tots sabien que el llop existia i l’havien vist, almenys de lluny, però no tothom havia intentat trobar un lloc per seure i menjar amb l’animal a prop. La dona també mirava l’Ayla de reüll, sobretot després de sentir la paraula amb què anomenava la seva filla. Fins i tot modificada, la paraula tenia un so clarament foraster i estrany.

Després que en Jondalar se n’anés amb la Jonayla i el Llop, l’Ayla va tornar a l’allotjament de la Zelandoni.

—Hi ha hagut cap millora? —va preguntar.

—No, no he vist cap canvi —va dir La Que Era Primera. S’alegrava que les dues dones de la família haguessin sortit i pogués parlar amb franquesa—. De vegades les persones llangueixen en aquest estat durant un quant temps. Si s’aconsegueix que beguin aigua i mengin una mica, duren més però, si no, al cap d’uns dies es moren. És com si el seu esperit estigués confús, com si l’élan no estigués segur de si vol deixar aquest món mentre el cos encara respira, per molt que la resta estigui espatllada sense remei. De vegades es desperten, però no es poden moure, o alguna part d’ells no es torna a moure o no es cura com cal. De tant en tant, i amb el temps, hi ha qui es cura d’una caiguda com aquesta, però no passa gaire sovint.

—Ha perdut líquids pel nas o les orelles? —va preguntar l’Ayla.

—Des que és aquí, no. Té una ferida al cap, però no sembla gaire fonda, només unes rascades superficials. Té tants ossos trencats, que crec que el mal de veritat és intern. Aquesta nit el vetllaré.

—Em quedaré amb tu. En Jondalar s’ha endut la Jonayla i el Llop. La parella d’aquest home semblava incòmoda amb el Llop —va explicar l’Ayla—. Em pensava que a hores d’ara ja s’hi haurien acostumat tots.

—M’imagino que no ha tingut temps d’acostumar-s’hi. L’Amelana, que és com es diu la noia, no és d’aquí. La mare d’en Jacharal m’ho ha explicat. El seu fill va fer un viatge al sud, es va aparellar i va tornar amb ella. Ni tan sols estic segura que ella nasqués en territori zelandonii o a prop. Els límits dels territoris no sempre són clars. Sembla parlar prou bé, tot i que amb un accent del sud, una mica com la Beladora, la parella d’en Kimeran.

—Quina llàstima! Venir fins aquí per acabar perdent el seu home. No sé què hauria fet si li hagués passat alguna cosa a en Jondalar després d’arribar aquí, ni què faria si li passés res ara —va dir l’Ayla, esgarrifant-se només de pensar-hi.

—Et quedaries i esdevindries una Zelandoni, com ara. Tu mateixa dius que no tens un lloc on anar. No faràs el llarg viatge de tornada amb els mamutois tota sola. Ells et van adoptar, oi? Aquí encara t’hem adoptat més. Ets d’aquí. Ets una zelandonii —va dir la dona.

L’Ayla es va quedar una mica estranyada amb la vehemència del discurs de la Primera, però sobretot li estava agraïda. La feia sentir que, a la Novena Cova, la volien.

L’Ayla no va tornar a casa seva l’endemà al matí sinó el dia després a primera hora. El sol tot just sortia, i es va parar un moment a contemplar el color resplendent, més brillant en un punt, que saturava el cel a l’altra banda del Riu. Havia parat de ploure, però en l’horitzó uns núvols es desplegaven en forma de filets borrosos vermells i daurats, lluents. Quan la primera llum abrusadora va emergir per sobre els barrancs, l’Ayla va fer visera amb la mà per concentrar-se en les formacions properes i poder comparar el punt on s’alçava la intensa claror amb el lloc on s’havia alçat el dia abans.

Aviat hauria d’apuntar les sortides i les postes del sol i la lluna durant un any. La part més difícil, segons li havien explicat els altres membres de la zelandònia, era no poder dormir, sobretot la temporada d’observació de la lluna, que de vegades apareixia o desapareixia en ple dia, i de vegades en plena nit. El sol, per descomptat, sempre sortia al matí i es ponia al vespre, però hi havia dies més llargs que altres, i l’astre es bellugava per l’horitzó d’una forma imprevisible. Durant mig any, quan els dies s’allargaven, el sol viatjava cada jorn més al nord fins que es quedava quiet la temporada d’estiu, el temps del Dia Llarg d’Estiu, quan els dies eren més llargs. Llavors canviava de direcció, i es ponia una mica més al sud cada jorn mentre els dies s’escurçaven, travessant el temps en què el dia i la nit tenien la mateixa durada, i el sol es ponia gairebé exactament a l’oest fins que es tornava a quedar quiet uns dies enmig de l’hivern, el temps del Dia Curt d’Hivern.

L’Ayla havia parlat amb la mare d’en Jacharal i amb l’Amelana, i havia conegut una mica millor la dona jove. Almenys tenien una cosa en comú: totes dues eren forasteres que s’havien aparellat amb zelandoniis. L’Ayla es va adonar que l’Amelana era força jove i una mica imprevisible i capriciosa. Estava embarassada i encara patia nàusees matinals. Li hauria agradat poder fer més per en Jacharal, tant per ell com per l’Amelana.

L’Ayla i la Zelandoni el van vigilar atentament, en part per interès personal. Volien estudiar la seva evolució per aprendre més de ferides com les seves. De moment, havien aconseguit que begués una mica d’aigua, però era només un acte reflex el que el feia empassar i, de vegades, s’ofegava quan li posaven aigua a la boca. No es va despertar malgrat tots els esforços que van fer. Les estones que van estar juntes, la Zelandoni va aprofitar per instruir l’Ayla en qüestions de la zelandònia. Van parlar de medecines i de pràctiques curatives, i van celebrar diverses cerimònies per intentar invocar l’ajuda de la Gran Mare Terra. L’Ayla només en coneixia algunes. Encara no havien involucrat tota la comunitat en les cerimònies de guariment, que serien més elaborades i formals.

També van parlar d’un futur viatge que a la dona més gran li agradaria fer amb la seva acòlita; un llarg viatge que els ocuparia tot l’estiu. Volia sortir aviat. Hi havia diversos indrets sagrats al sud i a l’est que la Primera volia que l’Ayla visités. Però no hi anirien soles; no només les acompanyaria en Jondalar sinó també en Willamar, el mestre de comerç, i els seus dos joves ajudants. Van parlar de qui més els havia d’acompanyar en el viatge i va sorgir en Jonokol com una possibilitat. La idea d’anar tan lluny i conèixer llocs nous era estimulant, però l’Ayla sabia que seria pesat i pensava que tenien sort de tenir els cavalls. Els facilitaria el viatge a ella i a la Primera. A més a més, a la Zelandoni li agradava arribar asseguda al baiard, arrossegada per la Whinney. Creava un terrabastall, i a ella li agradava fer coses que cridessin l’atenció cap a la zelandònia i la importància de la posició de la Primera.

Quan l’Ayla va arribar a casa seva, va pensar preparar una infusió per a en Jondalar, però estava massa cansada. No havia dormit gaire per deixar que la Zelandoni descansés. Al matí, la doniera la va enviar a casa perquè dormís una mica. Era tan d’hora, que encara dormien tots, excepte el Llop, que l’esperava fora. L’Ayla va somriure en veure’l. La sorprenia que sempre sabés quan arribaria o a on anava.

Quan va entrar, la noia va veure que la Jonayla dormia al costat d’en Jondalar. La nena tenia una màrfega pròpia, però li agradava ficar-se entre ells i, quan l’Ayla no hi era, cosa que últimament passava sovint, aprofitava per dormir amb en Jondalar. L’Ayla anava a agafar la nena per traslladar-la a la seva màrfega, però va canviar d’idea i va decidir deixar-los dormir tranquils. Aviat es llevarien. Va anar al jaç de la Jonayla, que era petit però tenien més mantes desades. Va estendre el llit de la seva filla com va poder i s’hi va estirar. Quan en Jondalar es va aixecar i va veure l’Ayla dormint al lloc de la Jonayla, va somriure i després va arrufar el front. Devia estar molt cansada, però la trobava a faltar al seu costat.

En Jacharal va morir uns dies després, sense haver-se despertat. L’Ayla va fer servir el baiard per traslladar-lo a la Setena Cova. La seva mare volia que li fessin la cerimònia del funeral allà i que l’enterressin a prop, perquè el seu élan fos en una regió coneguda mentre buscava el camí per anar-se’n a l’altre món. L’Ayla, en Jondalar, la Zelandoni i altres persones de la Novena i de les coves veïnes, i tots els habitants del Turó de l’Ós van participar en el ritual d’enterrament. En acabat, l’Amelana va anar a veure la Zelandoni i l’Ayla i els va demanar si podia parlar amb elles.

—M’han dit que aviat penseu fer un viatge al sud. És veritat? —va preguntar l’Amelana.

—Sí —va dir la Zelandoni, rumiant què podia voler.

S’ho imaginava i ja estava pensant com li respondria.

—M’hi portaríeu? M’agradaria tornar a casa —va dir la noia amb els ulls plens de llàgrimes.

—Però casa teva és aquí —va dir la Primera.

—No vull quedar-me aquí —va dir l’Amelana plorant—. No sabia que en Jacharal es volia traslladar a la Llar Nova i viure al Turó de l’Ós. No m’agrada; no hi ha res. Tot s’ha de fer o construir. Ni el nostre allotjament està acabat. No tenen ni Zelandoni. Estic embarassada i hauria d’anar caminant a una altra cova per tenir el meu fill. Ara no tinc ni en Jacharal. Li vaig dir que no s’enfilés a l’Alta Roca.

—Has parlat amb la mare d’en Jacharal? Segur que et podries quedar a la Setena Cova.

—No em vull quedar a la Setena. Tampoc no hi conec ningú, i algunes persones no han estat bones amb mi perquè vinc del sud. També sóc zelandonii.

—Podries anar a viure a la Segona Cova. La Beladora és del sud —va dir la Primera.

—És del sud, però més a l’est i és la parella del cap. No la conec de res. El que vull és tornar a casa. Vull tenir el meu fill allà. Enyoro la meva mare —va dir l’Amelana, i es va posar a sanglotar.

—De quant temps estàs? —va preguntar la Zelandoni.

—Vaig deixar de sagnar fa més de tres mesos —va dir la noia, ensumant pel nas.

—D’acord, si estàs segura que vols marxar, t’hi portarem —va dir la Zelandoni.

La noia va somriure entre llàgrimes.

—Gràcies! Oh, gràcies!

—Saps on és la teva cova?

—És a la terra alta central, una mica cap a l’est, no gaire lluny del mar Meridional.

—No hi anirem directament. Ens haurem de parar en alguns llocs pel camí.

—No em fa res parar —va dir l’Amelana, i va afegir tímidament—: Però m’agradaria arribar a casa abans que neixi el nen.

—Crec que això és possible —va dir La Que Era Primera.

—Arriba un foraster ben plantat a visitar la teva cova i et sembla molt romàntic anar-te’n amb ell per crear una llar en un lloc nou. Estic segura que devies suplicar amb la mateixa intensitat perquè la teva mare et permetés d’aparellar-t’hi i anar a viure amb ell a la seva llar. Però un cop arribes, trobes que no és tan diferent de casa teva i, a sobre, no hi coneixes ningú. Llavors la teva parella decideix afegir-se a un grup que vol crear una cova nova. Es pensa que t’has d’emocionar tant com ell per crear-ne una de nova, però ell només ha hagut d’anar a l’altra banda de la muntanya de la seva antiga llar, i està amb persones conegudes —va murmurar la Zelandoni un cop l’Amelana va haver marxat.

»L’Amelana és forastera, parla d’una manera una mica diferent, i segurament està acostumada a tenir gent que l’estima, i s’ha traslladat a un lloc nou on els costums i les expectatives són una mica diferents. No li cal l’emoció de construir una nova llar; acaba de canviar-se’n. Necessita poder establir-se i aprendre del seu nou poble. Però la seva parella, que ja ha demostrat que li agrada assumir riscos emprenent un viatge, està a punt per a l’aventura de crear una nova cova amb els seus amics i parents, que no són els d’ella.

»Segurament ja començava a penedir-se d’haver fet un aparellament tan precipitat; havien començat a discutir per les seves diferències, reals o no, i llavors ella es troba prenyada i no té ningú amb qui compartir-ne l’alegria. La seva mare, tietes i germanes, cosines i amigues són a la llar que ha deixat. I llavors el seu home, que és un amant del perill, assumeix un altre risc i mor. Segurament, el millor per a tots és que torni a casa seva, una mica més sàvia després de la seva aventura. Aquí no hi ha ningú amb qui tingui un lligam fort.

—Jo tampoc no tenia ningú quan vaig venir —va dir l’Ayla.

—Sí que tenies algú; tenies en Jondalar —va dir la Zelandoni.

—Has dit que la seva parella havia demostrat ser un amant del risc emprenent un viatge. Vaig conèixer en Jondalar en el seu viatge. Això vol dir que ell també era un amant del risc?

—No era ell el qui estimava el risc, era el seu germà. Ell va anar amb en Thonolan per protegir-lo, perquè era conscient de la seva tendència a precipitar-se i trobar-se en situacions precàries. Tampoc no tenia ningú que el retingués. La Marona no li podia oferir res, excepte ocasionals interludis de plaers. Estimava més el seu germà que ella, i potser volia escapolir-se de la promesa implícita que ella tenia més assumida que ell, però no era capaç de trencar-hi clarament. Sempre va buscar una dona especial. Un temps es va pensar que l’havia trobat en mi, i he de reconèixer que em va temptar, però sabia que no podia ser. M’alegro que trobés el que buscava en tu, Ayla —va dir la dona grossa—. La teva situació, encara que s’hi assembli superficialment, no és la mateixa que la de l’Amelana.

L’Ayla va pensar que la Zelandoni era molt sàvia i, de sobte, es va preguntar quantes persones anirien al viatge al sud, que havia proposat la Primera. La doniera, en Jondalar, ella i la Jonayla, per descomptat… anava repetint baixet les paraules de comptar, i es tocava la cama amb els dits portant el compte de les persones a mesura que pronunciava el seu nom. Són quatre. En Willamar i els seus dos ajudants vindran, set. L’home va dir que volia que visquessin aquesta experiència. També havia dit que segurament seria la seva última missió de comerç llarga, perquè estava cansat de viatjar. L’Ayla pensava que era normal, però també pensava que en part la raó era que la Marthona no estava bé, i en Willamar volia estar més temps amb ella.

I ara, si l’Amelana ve, fa vuit; i si ve en Jonokol, nou. Vuit grans i una petita. L’Ayla tenia el pressentiment que n’hi hauria més. Com si li endevinessin el pensament, en Kimeran i la Beladora, amb els seus bessons de cinc anys, van anar a veure la Zelandoni. També volien anar al sud i portar els seus fills a visitar el poble de la seva mare. La Beladora creia que a la Primera li agradaria visitar la seva cova. Estava a prop d’un dels indrets sagrats més bonics del país, i un dels més antics. Però no volien fer tot el viatge que havia organitzat la doniera. Es volien trobar amb ells pel camí.

—On voleu que ens trobem? —va preguntar la Zelandoni.

—Potser a la cova de la germana d’en Kimeran —va contestar la Beladora—. No és ben bé la seva mare, però ell sempre en parla com si ho fos, perquè és la seva germana però li ha fet de mare.

L’Ayla va somriure a la dona bonica amb els cabells foscos i ondulants i un cos ple i arrodonit, que també parlava amb accent, tot i que no fos tan insòlit com el seu. Sentia un vincle especial amb ella; una altra dona que s’havia aparellat amb un zelandonii i havia tornat amb ell. L’Ayla coneixia les circumstàncies especials d’en Kimeran i la seva germana, molt més gran que ell i que s’havia encarregat d’ell i dels seus propis fills arran de la mort de la mare. La seva parella també havia mort jove. Quan els fills i el germà es van fer grans, ella va esdevenir Zelandoni.

—Entre aquí i el poble de la Beladora tot és zona muntanyosa, si vols anar-hi directament —va dir en Kimeran—. Hi ha bona caça d’íbexs i gamusses, però alguns trams costen de pujar encara que segueixis els rius. Jo he pensat que viatgéssim cap al sud i després cap a l’est, i així l’esquivaríem. Serà més fàcil per a en Gioneran i la Ginadela, i per a nosaltres si els hem de portar a collibè. Encara tenen les cames curtes —va explicar en Kimeran somrient—, no com les meves o les teves, Jondalar.

Hi havia una càlida amistat entre en Jondalar i l’home alt i ros.

—Viatjareu sols? —va preguntar la Zelandoni—. No em sembla assenyat si us endueu la canalla.

—Li volíem demanar a en Jondecam que vingués, i a la Levela i el seu fill, si els ve de gust; però primer t’ho volíem preguntar a tu, Zelandoni —va dir la Beladora.

—Crec que serien bons companys de viatge —va dir la Primera—. Sí, ens podem trobar pel camí.

L’Ayla es tornava a picar la cama amb els dits. «Ja fan setze, si ve en Jonokol», va pensar. «Però l’Amelana només hi serà a l’anada, no a la tornada, i amb en Kimeran i els altres no ens trobarem fins més tard».

—Anirem a la Trobada d’Estiu? —va preguntar en Jondalar.

—Només uns quants dies, crec —va dir la Zelandoni—. Demanaré a la Catorzena i al Cinquè que s’encarreguin de les meves tasques. Entre els dos, estic segura que se’n sortiran de tot; i m’agradarà saber com treballen plegats. Enviaré un missatger a en Jonokol abans d’anar a la Trobada per saber si vol venir amb nosaltres, si és que pot. Podria ser que tingués altres plans, al capdavall, ara és el Zelandoni de la Dinovena Cova. Ja no li puc dir el que ha de fer; de fet, no ho vaig poder fer mai, ni quan era el meu acòlit.

El matí es va aixecar assolellat i clar el dia que la Novena Cova va sortir cap a la Trobada d’Estiu. Feia temps que plovia de manera intermitent, però aquell dia els núvols es van desfer i el cel s’estremia amb una lluentor cristal·lina que donava una intensa transparència a les muntanyes llunyanes. Aquell any viatjaven al sud, i la contrada on se celebrava la Trobada d’Estiu era més lluny del normal i tardarien més de l’habitual a arribar-hi.

Un cop allà, l’Ayla es va fixar que hi havia més gent de coves occidentals que no coneixia. Eren els qui la miraven més estona del compte quan passava amb els tres cavalls i el llop, per no parlar dels baiards que estiraven les bèsties, en un dels quals seia la Primera. Hi va haver una desil·lusió general quan es va saber que la Primera i la seva acòlita amb els insòlits animals no es quedarien gaires dies. L’Ayla va pensar que li hauria agradat quedar-se i conèixer alguns zelandoniis que veia per primera vegada, però també li feia il·lusió el viatge estiuenc que havia organitzat la Primera.

En Jonokol es va decidir a afegir-s’hi. No havia fet mai una gira doniera com calia, en part perquè al començament no tenia clar que volgués ser zelandoni; el que li agradava era crear imatges i pintures, i la Primera no l’havia burxat gaire. Després de veure les boniques parets blanques de la nova cova sagrada i prendre’s seriosament la zelandònia, es va traslladar a viure a la Dinovena, que estava més a prop del nou indret sagrat. La Zelandoni de la Dinovena Cova era massa gran i estava massa feble per fer viatges llargs, tot i que mantenia el cap clar. Des de llavors, en Jonokol havia sentit explicar coses notables de les coves pintades del sud i no volia deixar escapar l’oportunitat de veure-les. L’ocasió podia no tornar a presentar-se.

L’Ayla se’n va alegrar. Havia estat acollidor amb ella des de bon principi i era una companyia grata. Es van quedar només quatre dies a la Trobada, però gairebé tothom els va anar a acomiadar. Un grup de viatgers nombrós com una cova petita era tot un espectacle, sobretot amb els animals i les pertinences. Al grup s’hi havia afegit més gent de la que d’entrada pensava fer el llarg viatge. També els acompanyaven unes quantes persones d’algunes coves de l’oest, que l’Ayla no coneixia i que anaven en la mateixa direcció. A més a més, hi havia persones de coves veïnes, sobretot de l’Onzena, inclosa la Kareja, la seva cap.

La Primera volia viatjar al sud seguint el Riu fins que arribessin a la desembocadura, on confluïa amb el riu Gran. Un cop allà, haurien de travessar el torrent més ample, que com el seu nom indicava era més fondo i més ample que el Riu, i tenia un corrent més ràpid. El riu, que coneixien bé, el podien travessar pel Pas, un tram més ample i menys fondo, saltant sobre les pedres o caminant per l’aigua, que en alguns punts els arribava a la cintura, depenent de l’estació. En canvi, per travessar el riu Gran els caldria alguna cosa més. Per solucionar aquest problema, la Primera i en Willamar havien parlat amb la Kareja i alguns membres de l’Onzena Cova. Aquests eren coneguts pels rais que fabricaven per portar els viatgers i els seus fardells pel Riu fins a la desembocadura, i després travessar l’ampla extensió del riu Gran.

Es van posar en camí reculant com si tornessin a la Novena Cova. Com que tots eren grans, fora de la Jonayla, i tenien els cavalls, el ritme era més ràpid que quan viatjaven amb tota la cova. La majoria dels viatgers eren joves i sans, i tot i que la Primera estava grassa, la qual cosa li donava autoritat, era forta i caminava pràcticament sempre. Quan es cansava i veia que no podia mantenir el ritme dels altres, s’asseia al baiard, cosa que no disminuïa en absolut la seva autoritat ni el seu posat digne, sobretot perquè era l’única que hi anava asseguda.

Aquell vespre, quan van acampar per passar la nit, la Primera i el mestre de comerç van conversar amb la Kareja, la cap de l’Onzena Cova, i amb altres persones. Estaven acostumats a governar els rais i podien calcular quants en necessitarien i quanta gent caldria per portar els viatgers fins al següent tram del seu viatge. Després haurien de negociar els detalls de l’intercanvi de béns i serveis per l’ús dels rais. No era una conversa privada i els zelandoniis que no coneixien la gent de la Dinovena i l’Onzena estaven encuriosits. Alguns es preguntaven si els rais es podrien utilitzar per viatjar cap a l’oest pel riu Gran fins a les Grans Aigües de l’Oest, i sí que es podia, si més no durant algunes estacions. El que era difícil era tornar.

Com a part de la negociació, la Kareja havia demanat a en Jondalar un futur servei de la Novena Cova a canvi de pilotar els rais. En Jondalar havia participat en les converses juntament amb la Primera, però li hauria agradat que hi fos en Joharran en comptes d’ell. Fer promeses inconcretes de futurs serveis podia ser problemàtic i exigir més del que després es voldria donar.

—No em considero amb dret de comprometre’m així en nom de la Novena Cova —va dir en Jondalar—. No en sóc el cap. Potser ho poden fer en Willamar o la Zelandoni.

La Kareja havia esperat que arribés el moment oportú de la negociació per demanar un servei concret d’en Jondalar que volia per a una persona de la seva cova.

—Però sí que et pots comprometre tu, Jondalar —va dir la Kareja—. Conec una noia que ha demostrat valer molt per treballar el sílex. Si la volguessis prendre com a aprenenta, em consideraria satisfeta.

La Zelandoni observava i es preguntava com respondria en Jondalar. Sabia que molts li havien demanat que ensinistrés un jove, però ell era molt selectiu. Ja tenia tres aprenents i no podia agafar tots els que li ho demanaven. D’altra banda, aquesta era la gira doniera de la seva parella, i era lògic que hi contribuís d’alguna manera.

—Una noia? Dubto que una dona pugui arribar a ser una gran talladora de sílex —va comentar un home de les coves occidentals. Havia marxat amb ells de la Trobada d’Estiu—. M’he ensinistrat una mica en la talla de sílex i fer bones eines requereix tanta força com precisió. Tots coneixem la reputació d’en Jondalar com a tallador de sílex. Per què hauria de malgastar el temps ensinistrant una noia?

L’Ayla estava força interessada en la conversa. No estava gens d’acord amb aquell home. Segons la seva experiència, les dones podien tallar el sílex tan bé com els homes, però, si en Jondalar agafava una aprenenta, on dormiria? No la podia posar a viure amb els joves aprenents, sobretot quan fossin els dies de sagnar del mes. Per molt que els zelandoniis no fossin tan estrictes amb això com el Clan, on una dona no podia ni mirar un home durant aquells dies, les dones necessitaven intimitat. Això volia dir que hauria de viure amb ells o que haurien de pensar en alguna altra solució.

Era evident que en Jondalar pensava el mateix.

—No sé si podem agafar una noia, Kareja —va dir.

—Vols dir que una dona no pot aprendre a tallar sílex? —va exclamar la Kareja—. Les dones fabriquen eines. Una dona no pot anar a cada moment a un tallador de sílex perquè li arregli les eines quan raspa una pell o escorxa una presa. L’adoba ella mateixa o se’n fa una de nova.

La Kareja semblava tranquil·la, però la Primera sabia que s’esforçava per dominar-se; que li hauria agradat dir-li directament a aquell home que allò que deia era un disbarat, i que no ho feia perquè li semblava que en Jondalar estava d’acord amb ell. La Zelandoni era testimoni de la conversa amb interès.

—No, ja ho sé que una dona pot fer eines per al seu propi ús, un raspador o un ganivet, però pot fer una arma de caça? Les puntes de llança i les javelines han de volar rectes i estables, si no la presa s’escapa —va dir l’home—. No m’estranya que el tallador de sílex no vulgui agafar una dona d’aprenenta.

La Kareja estava encesa.

—Jondalar! És veritat això? Creus que les dones no poden aprendre a tallar sílex tan bé com els homes?

—Això no hi té res a veure —va dir en Jondalar—. És evident que les dones poden tallar sílex. Quan vivia amb en Dalanar i me n’ensenyava, en va ensenyar alhora a la meva cosina Joplaya. Érem força competitius i llavors no li ho hauria dit mai, però ara tinc clar que en certs aspectes és millor que jo. El problema és que no sé on podria viure una noia. No la puc posar a viure amb els tres aprenents que tinc. Són homes, i una dona necessita intimitat. Podria estar-se amb nosaltres, però a un aprenent li cal lloc per desar les eines, i les mostres i les estelles de sílex són esmolades. L’Ayla s’empipa si en tinc d’enganxades a la roba quan torno a casa. No vol que la Jonayla prengui mal. Si agafo la teva noia, hauríem de construir un afegit a l’habitatge dels aprenents, o un allotjament separat.

La Kareja es va calmar immediatament. Que la noia de l’Onzena Cova tingués una mica d’intimitat era una petició raonable. Amb una dona com l’Ayla per parella, que era una caçadora reconeguda a més d’acòlita de la Zelandoni, ja s’hauria d’haver imaginat que en Jondalar no tindria les idees ridícules d’aquell home de l’oest. Al capdavall, la mare d’en Jondalar havia estat cap. De totes maneres, tenia raó i la dona alta i prima ho sabia.

—Per a mi, seria millor un allotjament separat —va dir la Kareja—. L’Onzena Cova t’ajudaria a construir-lo, o em dius on el vols i el podem construir nosaltres mentre tu siguis fora en aquest viatge.

—Una mica més a poc a poc! —va exclamar en Jondalar, amb els ulls esbatanats de sorpresa davant la rapidesa amb què la Kareja havia començat a prendre decisions.

La Zelandoni somreia, i va mirar l’Ayla, que intentava dissimular la gràcia que li feia tot plegat.

—Encara no t’he dit que l’agafaria. Primer sempre faig una prova als aspirants a aprenent. No sé ni qui és.

—La coneixes. És la Norava. L’estiu passat et vaig veure treballant amb ella.

En Jondalar es va calmar i va somriure.

—Sí que la conec. Crec que podria ser una talladora de sílex excel·lent. L’any passat, quan vam sortir a caçar urs, se li havien trencat un parell de puntes. Les estava reparant quan vaig passar pel seu costat. Em vaig parar a mirar i em va demanar ajuda. Li vaig ensenyar quatre coses i les va enganxar de seguida. Aprèn de pressa i té bones mans. Sí, si li proporciones un lloc per viure, Kareja, agafaré la Norava d’aprenenta.