Capítol 21

En Jondalar i l’Ayla van tornar corrents a la cova, seguint el Llop. Des de lluny, van veure persones davant del refugi al camp on els cavalls pasturaven. Més a prop, van veure una escena que hauria estat divertida si no hagués fet tanta por: la Jonayla estava dreta davant de la Grisa amb les mans allargades per protegir la jove euga, enfrontant-se a cinc o sis homes armats amb llances. La Whinney i el Llamp estaven més enrere, observant els homes.

—Què feu vosaltres? —va cridar l’Ayla, buscant la fona perquè no duia el llançador a sobre.

—Que què fem nosaltres? Cacem cavalls —va contestar un dels homes. Va notar l’estrany accent de la noia i va afegir—: Qui ets tu?

—Sóc l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis —va dir la noia—. I no caçareu aquests cavalls. Que no veieu que són cavalls especials?

—Què els fa tan especials? A mi em semblen normals i corrents.

—Obre els ulls i mira —va dir en Jondalar—. Quantes vegades heu vist cavalls que obeïssin una nena? Per què et penses que no fugen de vosaltres?

—Potser perquè són massa estúpids i no en saben més.

—Potser ets tu qui ets massa estúpid per entendre el que veus —va dir en Jondalar, enfadant-se amb la insolència del jove, que semblava el portaveu del grup.

Va xiular uns quants cops. Els caçadors van veure com el semental es girava cap a l’home alt i ros i trotava cap a ell. En Jondalar es va posar davant del Llamp i va muntar el llançador lentament, però no va apuntar els homes.

L’Ayla es va interposar entre la seva filla i els homes i va fer un senyal al Llop perquè es quedés al seu costat. Després en va fer un altre que volia dir que protegís els cavalls. El llop va ensenyar les dents i va grunyir als homes, i això els va fer agrupar-se i recular uns passos. L’Ayla va agafar la Jonayla i la va pujar al llom de la Grisa. Llavors va agafar la crinera en punta de la Whinney, va fer un bot i, passant la cama per damunt, es va asseure sobre el llom del cavall. Cada un dels seus actes va augmentar la reacció de sorpresa dels caçadors.

—Com ho has fet? —va preguntar el jove portaveu.

—Ja us he dit que eren cavalls especials i no eren per caçar —va insistir l’Ayla.

—Ets zelandoni?

—És una acòlita; s’està formant per ser zelandoni —va dir en Jondalar—. És Primera Acòlita de la Zelandoni Que És Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra, que serà aquí de seguida.

—La Que És Primera és aquí?

—Sí, és aquí —va dir en Jondalar, mirant més atentament els homes. Eren tots joves, segurament s’acabaven d’iniciar en la virilitat i vivien en un allotjament de dalt a la Trobada d’Estiu. Probablement, la que estava a prop de la cova sagrada que volien visitar—. No sou una mica lluny del vostre allotjament de la Trobada? —va preguntar.

—Com ho saps? —va dir el jove—. No ens coneixes.

—Però no és difícil d’endevinar. És l’època de les trobades d’estiu; tots teniu l’edat en què els joves decideixen marxar del campament de la seva mare i estar-se en un dels de dalt. I per demostrar la vostra independència, us heu decidit a sortir a caçar i tornar amb una mica de carn. Però no heu estat de sort i ara teniu gana, oi?

—Com ho saps? Tu també ets zelandoni? —va insistir el jove.

—Només m’ho imagino —va dir en Jondalar.

Llavors van veure que ja arribava la dona grossa, amb els altres darrere. La Que Era Primera podia caminar molt de pressa si calia i ara sabia que si el llop els havia anat a buscar era perquè passava alguna cosa.

La Primera va analitzar l’escena ràpidament: nois amb llances, massa joves per tenir experiència; el llop en postura defensiva davant dels cavalls, i la petita i la seva mare al llom dels cavalls sense el seu equipament habitual per muntar, i una fona a la mà de l’Ayla; en Jondalar amb un llançador davant del semental. La Jonayla havia enviat el llop a avisar la seva mare mentre intentava protegir els cavalls d’un grapat d’aspirants a caçadors?

—Què passa aquí? —va preguntar la doniera.

Els nois sabien qui era la dona tot i que no l’haguessin vist mai. Tots havien sentit descripcions de la Primera i entenien el significat dels tatuatges de la cara, i dels collarets i de la roba que duia.

—No passa res, però aquests homes pretenien caçar els nostres cavalls, fins que la Jonayla els ho ha impedit —va dir en Jondalar, intentant no somriure.

«És una nena valenta», va pensar la doniera, veient que es confirmava la seva primera avaluació de la situació.

—Sou de la Setena Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud? —va preguntar als nois.

La Setena Cova, que era la pròxima on es dirigirien, era la més important de la regió.

Sabia de quina cova eren els nois pels estampats de la roba que duien. La doniera coneixia tots els estampats, models d’abillament i joies de la regió on vivia, però com més lluny viatjaven, menys capaç era d’identificar els pobles, si bé podia arriscar-se a endevinar-ho.

—Sí, Zelandoni Que És Primera —va dir el noi que havia parlat abans, ara en un to més deferent.

Sempre era prudent ser cautelós amb la zelandònia, però sobretot amb La Que Era Primera.

Van arribar el jove Zelandoni de la cova i gairebé tots els altres que havien visitat l’indret sagrat. Es van quedar tots enrere esperant a veure què feia la poderosa dona als nois que havien intentat matar els cavalls especials.

La Primera va mirar els caçadors de la cova on estaven allotjats.

—Sembla que tenim set boques més per alimentar. Això ens escurçarà molt les provisions. Crec que ens haurem de quedar una mica més fins que es pugui organitzar una partida de caça. Per sort, tindreu ajuda. Tenim uns quants caçadors experimentats al nostre grup, i amb un bon guiatge, fins i tot aquests nois podran contribuir-hi. Estic segura que voldran ajudar en tot el que puguin, ateses les circumstàncies —va dir, i va mirar durament el noi que semblava parlar per tot el grup.

—Sí, és clar —va dir—. El que volíem era caçar.

—Però no us en sortíeu gaire bé —va dir a un dels molts badocs, no gaire fort però suficient perquè ho sentís tothom.

Els nois es van posar vermells i van mirar a terra.

—Algú ha albirat cap ramat últimament? —va preguntar en Jondalar, dirigint la pregunta als dos caçadors de la cova—. Crec que haurem de caçar més d’un animal.

—No, però és l’estació de migració del cérvol roig, sobretot femelles i cries. Algú podria sortir a buscar-ne, però normalment es triguen dies a trobar-los —va dir un dels caçadors de la cova.

—De quina direcció vindrien? —va preguntar en Jondalar—. Puc sortir aquesta tarda a explorar, amb el Llamp. Pot córrer més que cap persona. Si en trobo, l’Ayla i jo hi podem tornar i intentar portar-los cap aquí. El Llop també ens hi pot ajudar.

—Ho podeu fer? —va balbucejar el noi.

—Ja us ho hem dit, que eren cavalls especials —va dir en Jondalar.

La carn de cérvol va estar penjada tota la nit d’unes cordes esteses sobre un foc lent i fumós. Mentre l’Ayla en guardava una part al recipient de la carn, pensava que tant de bo estigués més seca. Però ja s’havien quedat dos dies més del que la Primera havia volgut. L’Ayla creia que podrien continuar assecant-la amb les fogueres que encenguessin pel camí, fins i tot després d’arribar a la Setena Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud, ja que s’hi estarien uns dies.

El grup de la gira doniera havia tornat a créixer amb els set nois que els acompanyaven. Havien estat molt útils a la cacera, tot i que anessin una mica esverats. Sabien llançar javelines, però no sabien cooperar entre ells per dirigir els animals cap a un cul-de-sac on els poguessin caçar eficaçment. Tant els nois com els dos caçadors de la cova, que havien sentit a parlar de l’arma però no l’havien vist funcionar, estaven meravellats amb els llançadors que utilitzaven els viatgers del nord del riu Gran, inclosa l’acòlita de la Primera. Amb l’ajuda d’en Jondalar, tots s’havien fabricat el seu llançador i estaven practicant.

L’Ayla també havia convençut la Dulana perquè anés amb ells i aprofités part de la Trobada d’Estiu. La dona s’enyorava de la seva parella i els seus fills i tenia ganes de veure’ls, però continuava neguitosa per les cicatrius de la cara i les mans. Va compartir la màrfega amb l’Amelana. S’havien fet amigues perquè la Dulana li podia parlar de l’embaràs i el part des del punt de vista de l’experiència. L’Amelana no se sentia còmoda parlant-ne amb la Primera i la seva acòlita, tot i que l’Ayla viatgés amb la seva filla. La noia havia sentit aquelles dones tan sàvies parlant de medecines i de tractaments curatius i altres coneixements i sabers de la zelandònia que no entenia, i se sentia intimidada.

En canvi, li agradava l’atenció que rebia dels nois, tant dels joves caçadors com dels aprenents d’en Willamar, tot i que els comerciants es retiraven quan la veien envoltada d’aquells joves, més aviat presumptuosos. No els calia competir per l’atenció de la noia. Sabien que els nois només serien amb ells uns dies i que ells tindrien la resta del viatge. Mentre en Jondalar lligava el baiard especial de la Primera a la Whinney, amb l’ajuda d’en Jonokol i en Willamar, l’Ayla i la doniera observaven l’estira i arronsa de l’Amelana i els nois.

—Em recorden una ventrada de llops —va dir l’Ayla.

—Quan has vist cadells de llop? —va preguntar la Zelandoni.

—Quan era petita i vivia amb el Clan —va dir l’Ayla—. Abans de començar a caçar carnívors, m’agradava observar-los; de vegades m’hi passava molta estona, tot el matí o tot el dia, si podia. Observava tota mena de caçadors de quatre potes, no sols llops. Així vaig aprendre a sotjar-los molt silenciosament. Observar les cries de qualsevol animal sempre era fascinant, però m’agradaven especialment els cadells de llop. Els agrada jugar, com en aquests nanos. No sé si els hauria de dir nois, però es comporten com nanos. Mira com s’empenyen i es donen cops per atraure l’atenció de l’Amelana.

—M’he fixat que en Tivonan i en Palidar no hi són —va dir la doniera—. Em sembla que saben que tindran el temps que vulguin per atraure l’atenció de la noia quan arribem al pròxim indret sagrat i els joves desapareguin, i quan reprenguem el viatge.

—Creus que aquests nois s’allunyaran gaire quan arribem a la pròxima cova? És una dona jove i molt atractiva —va comentar l’Ayla.

—També és l’única que tenen. Quan arribin al campament amb nosaltres, seran el centre d’atenció dels amics i els familiars. Tots els faran preguntes i voldran escoltar les seves històries. No tindran temps per a l’Amelana.

—No la farà posar trista? No s’enfadarà? —va preguntar l’Ayla.

—Allà tindrà nous admiradors i no seran criatures. Una vídua atractiva, jove i prenyada no anirà curta d’atenció; el mateix que aquests joves comerciants. M’alegro que cap dels dos sembli massa encaterinat amb l’Amelana —va dir la dona gran—. No és la mena de dona que faria bona parella amb cap dels dos. Una dona casada amb un viatjant ha de tenir interessos propis forts i no dependre del seu home per estar ocupada.

L’Ayla va pensar que estava contenta que en Jondalar no fos comerciant, ni es dediqués a un ofici que l’obligués a viatjar molt lluny. Ella sí que tenia interessos propis i no el necessitava per estar ocupada, però es preocuparia si el seu home fos lluny molt de temps. De vegades sortia amb els aprenents a buscar sílex, i sovint anava a estudiar possibles jaciments quan sortia a caçar, però viatjar tot sol podia ser perillós, i si es feia mal o passava una cosa pitjor, com ho sabria ella? Hauria d’esperar i esperar sense saber si tornaria algun dia. Era millor viatjar amb un grup, fins i tot amb dues persones. Almenys així un podia tornar i comunicar-ho.

Se li va acudir que potser en Willamar no nomenaria mestre de comerç només un dels seus aprenents. Potser els nomenaria tots dos i proposaria que viatgessin junts, per fer-se companyia i per ajudar-se. Evidentment, la parella d’un comerciant podia viatjar amb ell, però, quan arribaven els fills, les dones ja no volien allunyar-se tant de les altres dones. A l’Ayla li hauria estat molt més difícil de tenir la seva filla pel camí, quan feien el seu viatge. Les dones en general volien l’ajuda i la companyia de les seves mares, parentes i amigues…, com l’Amelana. No li estranyava que la noia volgués tornar a casa.

Un cop en marxa, els viatgers van establir ràpidament una rutina; com que havien trobat tan bona caça abans de marxar, no havien de perdre el temps caçant pel camí i viatjaven una mica més de pressa que abans. En canvi, sí que van dedicar temps a recol·lectar el menjar que trobaven. L’estació estava avançada i hi havia una gran varietat i abundor de vegetals —arrels, tiges, fulles verdes— i fruites per collir.

Al migdia del dia que van marxar, quan la temperatura començava a pujar, l’Ayla va percebre una aroma deliciosa. Maduixes! Va veure que estaven travessant un camp de maduixeres. No va ser l’única que va ensumar la fruita, i tothom va estar d’acord a parar per fer una infusió i omplir uns quants cistellets amb les baies vermelles i brillants. La Jonayla no va ni agafar un cistell: se les ficava directament a la boca. L’Ayla va somriure en veure-la i després va mirar en Jondalar, que collia maduixes al seu costat.

—Em recorda la Latie. La Nezzie no enviava mai la seva filla a buscar maduixes, perquè se les menjava totes i no en collia cap, per molt que la seva mare la renyés. Li agradaven massa —va dir l’Ayla.

—Ah, sí? —va exclamar en Jondalar—. No ho sabia. Suposo que estava massa ocupat amb en Wymez o en Talut quan tu parlaves amb elles dues.

—De vegades, fins i tot m’inventava excuses per a la Latie —va dir l’Ayla—. Li deia a la Nezzie que no hi havia prou fruita per a tothom. En certa manera era veritat, perquè quan hi passava la Latie no n’hi havia prou per als altres; les agafava massa de pressa.

L’Ayla va continuar collint fruita en silenci, però parlar de la noia li havia portat records.

—Te’n recordes, com li agradaven els cavalls a la Latie? Estaria bé que n’hagués trobat un de jove per endur-se’l a casa. De vegades enyoro els mamutois. No sé si mai els tornarem a veure.

—Jo també els enyoro —va dir en Jondalar—. En Danug ja era un excel·lent tallador de sílex, sobretot des que en Wymez va començar a ensinistrar-lo.

Quan va haver acabat d’omplir el segon cistell de maduixes, l’Ayla va veure altres aliments que podien afegir a l’àpat del vespre. Va demanar a l’Amelana i la Dulana que l’ajudessin a collir-ne. Va agafar la Jonayla i va anar primer a agafar cues de gat a la vora del riu que estaven seguint. Els rizomes amb les arrels noves i els bulbs i les tiges més curtes eren suculents, especialment en aquella època de l’any. L’espiga de dalt s’havia omplert de brots verds molt atapeïts, que es podien bullir o fer al vapor per poder-los mastegar. També hi havia diverses menes de verdures verdes. Va veure la forma destacada de la vinagrella i va somriure tot recordant el seu gust picant i especiat; i li va complaure trobar cards, que eren deliciosos si es coïen fins que formaven una pasta verda.

Aquella nit van fer un bon festí. Normalment els aliments de primavera escassejaven, i sempre venien de gust uns brots nous i la gran varietat i quantitat de plantes que l’estiu proporcionava. La gent es delia per les verdures i les fruites, perquè els proporcionaven uns nutrients essencials que els seus cossos necessitaven, sobretot després de superar un hivern llarg menjant bàsicament carn seca, greix i arrels. L’àpat matinal va consistir en sobralles del dia anterior i una infusió calenta; i van marxar de seguida. Aquell dia volien avançar molt per arribar al campament de la Trobada d’Estiu a primera hora de l’endemà.

El segon dia, poc després de posar-se en marxa, els viatgers van topar amb una dificultat: el riu que seguien s’havia eixamplat i els marges estaven pantanosos i plens de vegetació, la qual cosa feia més complicat caminar a prop de l’aigua. Era mig matí i feia estona que s’enfilaven per un aiguavés. Finalment, van arribar a dalt d’un pic i van poder veure la vall. Les muntanyes ocupaven una gran extensió de terreny i, per sobre de totes elles, sobresortia una mola amb un pendís pronunciat, que donava a la confluència de tres rius: un de principal, que procedia de l’est i avançava tortuosament cap a l’oest; un gran afluent, originat al nord-est; i el més petit, que era el que seguien els viatgers. Just davant d’ells, en un camp entre dos dels rius, hi havia un escampall de refugis d’estiu, allotjaments i tendes. Havien arribat al campament de la Trobada d’Estiu dels zelandoniis que vivien a la Terra Sud del riu Gran, al territori de la Setena Cova.

Un dels guaites va anar corrent a l’allotjament de la zelandònia.

—No us imagineu qui ve cap aquí! —va barbotejar.

—Qui? —va dir el Zelandoni de la Setena Cova.

—Gent; però això no és tot!

—Totes les coves són aquí —va interrompre un altre zelandoni.

—Aleshores han de ser visitants —va dir el Setè.

—Esperem visitants, aquest any? —va preguntar el zelandoni més gran de la Quarta Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud, aixecant-se per anar cap a l’entrada.

—No, però els visitants no sempre avisen —va dir el Setè.

Quan la zelandònia va sortir, el primer que van veure dirigir-se cap a ells no va ser la colla de gent sinó els tres cavalls, cada u arrossegant alguna mena d’impediment, i dos fins i tot amb persones al llom, un home i una criatura. Una dona caminava davant d’un cavall, que arrossegava un impediment diferent, i quan s’ho van mirar més atentament, el moviment que van veure darrere va resultar ser un llop! De sobte, el Setè va recordar les històries que havia sentit explicar a algunes persones que havien parat a la seva cova tornant del nord. Parlaven d’una dona forastera i uns cavalls, i un llop. Llavors ho va entendre tot.

—Si no m’equivoco —va dir l’home alt, barbut i de cabells castanys, prou fort perquè el sentís tota la zelandònia—, tenim l’honor de rebre la visita de la Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra i la seva acòlita. —Va parlar amb un acòlit i li va dir—: Busca tots els caps que puguis trobar i fes-los venir.

L’home va sortir corrents.

—No diuen que és una dona molt grossa? És impressionant, perquè és un viatge molt llarg per a una persona així —va dir una zelandoni grassoneta.

—Ara ho veurem —va dir el Setè.

Ja que l’indret més sagrat d’aquella regió estava situat a prop de la Setena Cova, generalment el Zelandoni de la Setena Cova era el cap reconegut de la zelandònia de la regió, tot i que no sempre.

Es va congregar més gent, i van començar a aparèixer els caps de diverses coves. Va arribar la cap de la Setena Cova i es va quedar al costat del Zelandoni de la Setena.

—M’han dit que havia vingut la Primera? —es va interessar.

—És el que em penso —va dir el Zelandoni—. Te’n recordes d’aquells visitants de fa uns anys? Aquells de molt al sud?

—Sí, i tant. Ara que ho dius, crec recordar que van dir que una de les coves del nord tenia una forastera vivint amb ells, que tenia un gran domini sobre els animals; els cavalls, sobretot —va dir la dona.

Els tatuatges del costat del front de la dona eren al cantó oposat als del front del Zelandoni, però semblants.

—Em van dir que era una acòlita de la Primera. No la van veure gaire perquè havien de marxar. La seva parella era un zelandonii que havia fet un llarg viatge, de cinc anys o més, i va tornar a casa amb ella. Ell també sabia dominar els cavalls, fins i tot la filla ho feia, i també tenien un llop. A mi em sembla que els que vénen són ells —va explicar el Zelandoni—. I m’imagino que la Primera deu acompanyar-los.

«Tenen guaites eficients», pensava la Primera quan s’acostaven a un allotjament força gran, que va deduir que era el de la zelandònia. Havien reunit un comitè de benvinguda força imponent. L’Ayla va indicar a la Whinney que parés i, quan la Primera va estar segura que no hi hauria sacsejades d’última hora, es va posar dreta i amb gran agilitat i gràcia va baixar del baiard especial. «Ara entenc com pot viatjar tan lluny», va pensar la Zelandoni grassoneta.

Tota la zelandònia, caps i visitants, es van presentar formalment i es van identificar. Els caps de les coves d’on procedien els joves caçadors també es van alegrar de veure’ls. El seu allotjament de dalt estava buit i feia dies que ningú no els veia. Les famílies començaven a patir i volien enviar una partida d’exploradors a buscar-los. En veure que tornaven amb els visitants, es van imaginar que hi havia una explicació i que aviat la sabrien.

—Dulana! —va cridar algú.

—Mare! Has vingut! —van cridar dues veuetes alegres alhora.

El vell Zelandoni de la Quarta Cova de la Terra Sud es va sorprendre de veure-la. Després de cremar-se, la dona estava tan abatuda que no era capaç ni de sortir del refugi, i ve’t-la aquí a la Trobada d’Estiu. Hauria de fer indagacions i descobrir què l’havia fet canviar d’idea.

Immediatament es va organitzar una gran celebració, un festí i un Festival de la Mare per donar la benvinguda als viatgers i a la Primera; i quan es va saber que volien visitar el seu indret sagrat, el Zelandoni de la Setena va posar fil a l’agulla. Les cerimònies habituals de la Trobada d’Estiu estaven pràcticament enllestides, fora de l’últim matrimonial, i la gent ja començava a fer plans per marxar. Ara, amb l’arribada dels visitants, la majoria va decidir que valia la pena quedar-s’hi una mica més.

—Haurem d’organitzar una cacera i, potser, una excursió de recol·lecta —va dir la cap de la Setena.

—Abans de marxar, amb l’ajuda dels vostres joves, els caçadors van encalçar un ramat de cérvols roigs migratoris —va explicar la Primera—. Van abatre força preses, i ho hem portat gairebé tot.

—Només els vam buidar —va dir en Willamar—. S’han d’escorxar i coure o assecar de seguida.

—Quants cérvols heu portat? —va preguntar la cap de la Setena Cova.

—Un per a cada un dels vostres joves caçadors: set! —va contestar en Willamar.

—Set! Com n’heu pogut portar tants? On són? —va preguntar un home.

—Ens els ensenyes, Ayla? —va demanar en Willamar.

—Amb molt de gust —va dir la noia.

Les persones properes van notar l’accent de la noia i van saber que havia de ser la forastera de qui havien sentit a parlar. Molts d’ells la van seguir a on s’esperaven en Jondalar i els cavalls. Darrere del Llamp i la Grisa, hi havia baiards acabats de fer, que semblaven plens fins a dalt de tot de fulles de cua de gat. L’Ayla les va apartar i de seguida es va veure que, sota la vegetació, hi havia cossos de cérvols roigs de grandàries i edats diverses, femelles i cries. Estaven tapats amb cua de gat sobretot per protegir-los dels insectes.

—Els vostres joves van ser caçadors entusiastes —va dir en Jondalar, sense afegir «però no gaire selectius», com hauria volgut—. Totes les preses són seves. Podrem fer un gran festí.

—També podem fer servir les cues de gat —va dir una veu entre els badocs.

—En podeu agafar tantes com vulgueu —va dir l’Ayla—. N’hi havia moltes allà on ens vam apartar del riu, i altres coses bones per menjar.

—M’imagino que, a hores d’ara, les plantes que creixien a la vora del vostre campament ja deuen haver estat totes collides —va dir La Que Era Primera.

Alguns van assentir amb el cap, i hi va haver comentaris de confirmació.

—Si uns quants voleu pujar als baiards, us podem portar fins al riu, ensenyar-vos on n’hi ha, i tornar-vos a portar amb el que hàgiu collit —va oferir l’Ayla.

Uns quants nois joves es van mirar i es van presentar voluntaris. Van anar a buscar pales, ganivets, bosses de xarxa i cistells. En un baiard normal, dues o tres persones podien anar semiestirades, però en el que s’havia fet especialment per a la Primera, s’hi podien asseure dues persones, l’una al costat de l’altra, fins i tot tres si eren primes.

Quan van sortir, en Jondalar, l’Ayla i la Jonayla muntaven el Llamp, la Whinney i la Grisa, i alhora els cavalls estiraven sis persones més als baiards. El Llop els seguia. Quan van arribar al punt on els viatgers s’havien allunyat del riu, van aturar els cavalls i els joves van baixar, tots cofois d’haver fet aquella passejada insòlita, i es van escampar en diferents direccions per recol·lectar. L’Ayla va deslligar els baiards per deixar descansar els cavalls, que van pasturar mentre els nois feien feina. El Llop ensumava i al final va córrer cap al bosc seguint una aroma.

A mitja tarda, tornaven a ser al campament. Mentre eren fora, entre molts altres havien enllestit la feina d’escorxar els cérvols roigs i ja estaven coent gairebé tota la carn. Havien començat a convertir la pell de l’animal en cuir, que servís per vestir o per fer altres productes útils.

La festa i la celebració van durar fins tard, però l’Ayla estava cansada i, tan bon punt van quedar per anar a visitar l’indret sagrat i va veure que podia marxar sense ser mal educada, va anar a la tenda de viatge amb la Jonayla i el Llop per instal·lar-s’hi i anar-se’n a dormir. En Jondalar havia conegut un altre tallador i s’havia posat a parlar sobre les qualitats del sílex de diversos llocs; aquella contrada tenia la millor pedra de la regió.

L’home havia dit a l’Ayla que també es retiraria aviat, però quan va arribar a la tenda, la noia i la Jonayla ja dormien, i també els altres companys de tenda. La Primera passaria aquella nit a l’allotjament de la zelandònia. A l’Ayla l’havien convidat a quedar-s’hi, però tot i sabent que a la seva Zelandoni li hauria agradat que es fes més amb els doniers de la regió, ella volia estar amb la seva família, i la Primera no hi va insistir. L’Amelana va ser l’última a tornar. Per molt que l’Ayla l’hagués aconsellat de no prendre begudes que l’embriaguessin mentre estigués embarassada, estava una mica alegre. Se’n va anar al llit de pet amb l’esperança que la noia no se n’adonés.

De bon matí, van despertar l’Amelana per preguntar-li si volia visitar l’indret sagrat, però ella va refusar-ho dient que el dia abans s’havia excedit i necessitava reposar. Tant l’Ayla com la Primera sabien que patia la malaltia del dia de després. L’Ayla va tenir la temptació de deixar-la patir, però pel bé del nen que esperava, li va preparar una medecina especial que havia inventat per a en Talut, el cap del Campament del Lleó dels Mamutois, per al mal de cap i l’estómac regirat que provocaven els excessos. La noia només volia quedar-se estirada a la màrfega.

La Jonayla tampoc no tenia ganes d’anar-hi. Després de l’experiència amb els homes que volien caçar els seus cavalls, patia pensant que algú els podia fer mal i es volia quedar a vigilar-los. L’Ayla va intentar explicar-li que totes les persones del campament sabien que els cavalls eren especials, però la Jonayla va dir que temia que vingués algú nou que no ho sabés. La noia no podia negar que la seva filla havia fet el que calia la primera vegada, i la Dulana, que tenia una nena d’una edat semblant, estava disposada a vigilar-la. Així que l’Ayla la va deixar quedar-se.

La resta dels qui volien veure la cova pintada es van posar en marxa. El grup consistia en La Que Era Primera, en Jonokol, el seu primer acòlit, que ara era Zelandoni de la Dinovena Cova, l’Ayla, la seva acòlita actual, i en Jondalar. En Willamar també hi anava, però els seus aprenents no; havien trobat altres distraccions. A més a més, alguns dels membres de la zelandònia que eren a la Trobada d’Estiu volien tornar a veure l’indret sota el guiatge del Zelandoni de la Setena, que la coneixia millor que ningú.

A la regió hi havia deu coves satèl·lit, i cada una tenia una cova pintada pròpia com a indret sagrat, que era complementària de la més important, la que estava a prop de la Setena Cova; però en comparació amb aquesta, moltes només tenien pintures i gravats rudimentaris. La Quarta Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud, que acabaven de visitar, era de les millors. El grup va enfilar un camí que pujava pel pendent costerut que havien vist la primera vegada que havien albirat la vall.

—Se’n diu Turó de la Merla —va explicar el Zelandoni de la Setena—. De vegades, Turó de la Merla Pescadora. Sempre hi ha algú que pregunta per què, però no ho sé. De tant en tant, he vist un corb o una cornella per aquí, però no crec que sigui determinant. El qui va ser Zelandoni de la Setena abans que jo tampoc no ho sabia.

—Les raons dels noms sovint es perden en les fondàries de la memòria —va dir la Primera.

La dona grossa estava sense alè i esbufegava una mica amb l’ascensió, però perseverava. El camí, sinuós, feia la pujada més fàcil, però també més llarga.

Finalment, van arribar a una obertura a la muntanya de pedra calcària en un punt que estava força elevat sobre el sòl de la vall. L’entrada no era gaire excepcional i, si el camí no hi hagués conduït, hauria passat desapercebuda. L’obertura era prou alta per entrar sense ajupir-se i prou ampla per a dues o tres persones alhora, tot i que un gran matoll que creixia davant la feia difícil de localitzar si no se sabia exactament on buscar-la. Un dels acòlits va apartar unes pedretes despreses de la paret de roca que s’havien acumulat davant de l’entrada. L’Ayla va demostrar la seva habilitat per fer foc ràpidament, va prometre al Setè que li ensenyaria a fer-ho, i tots van encendre llànties i torxes.

El Zelandoni de la Setena Cova de la Terra Sud els va guiar dins la cova, seguit per la Primera, en Jonokol, l’Ayla, en Jondalar i en Willamar. Darrere anaven els membres de la zelandònia que s’havien decidit a acompanyar-los, inclosos dos acòlits. Eren dotze en total. L’entrada donava a un cantó d’una galeria, que exigia girar a dreta o esquerra. Van girar a la dreta i, al cap d’una curta distància, la galeria s’eixamplava i es dividia en dos túnels. Havien entrat en una sala amb una gran pedra que barrava el pas pel mig i amb un pas estret en un costat i un de més ample a l’altre.

—Podem anar per qualsevol dels dos cantons, que acabarem al mateix lloc, en una pila de roques que hi ha al fons, sense sortida, si no és reculant; però hi ha coses interessants per veure —va dir el Setè.

Van agafar la bifurcació estreta de la dreta i immediatament van trobar uns punts vermells petits a la paret de la dreta, que el Setè va assenyalar. N’hi havia més a la paret esquerra i, uns passos més endavant, van parar-se a mirar un cavall pintat a la de la dreta i més punts, i a prop d’aquest, un lleó amb una cua fantàstica aixecada i enroscada cap enrere. L’Ayla va pensar que potser la persona que havia pintat la imatge havia vist un lleó amb una cua trencada i guarida d’una manera rara. Sabia que els ossos trencats de vegades es guarien de maneres curioses.

A la paret dreta, uns passos més endavant, seguint un túnel estret, van trobar una paret pintada, que el Setè va denominar «el cérvol». El dibuix va fer pensar a l’Ayla en una femella de megaceront, i li va recordar el cérvol gegant que havien vist pintat a la cova sagrada propera a la Quarta Cova de la Terra Sud. Davant d’aquesta paret, a l’esquerra, hi havia dos punts vermells grossos. N’hi havia més pintats una mica apartats del cérvol i al sostre de volta, en unes quantes files.

A l’Ayla l’encuriosien els punts, però no es decidia a fer preguntes. A la fi, va aventurar-ne una:

—Saps què representen els punts?

L’home alt amb la barba marró va somriure a l’atractiva acòlita amb trets bonics però estrangers, que li resultava seductora.

—No signifiquen necessàriament el mateix per a tots, però per a mi, quan estic en l’estat mental convenient, són com camins que condueixen a l’altre món i, més important encara, que mostren el camí de tornada.

L’Ayla va fer que sí amb el cap i va somriure. Al Zelandoni encara li agradava més la noia quan somreia.

Van seguir esquivant l’obstrucció del mig per un pas estret, que després s’eixamplava. Van continuar girant a l’esquerra, fins que es van trobar enfilant la direcció que els tornava al lloc d’on havien sortit; aquesta vegada, travessant una sala més gran, que era evident que els óssos havien utilitzat, segurament per hivernar. Les parets tenien rastres de les urpes dels animals, que havien rascat la pedra calcària. Quan es van acostar a l’obertura per on havien entrat a la cova, el Setè va continuar recte, en la direcció que haurien pres si haguessin girat a l’esquerra a l’entrada de la cova.

Van caminar una certa distància per un túnel llarg, mantenint-se a prop de la paret dreta. Fins que no van arribar a una obertura a la dreta no van veure més marques; al sostre baix de volta de la galeria hi havia quatre mans vermelles en negatiu, una mica empastifades, tres punts vermells i algunes marques negres. A l’altre extrem de l’obertura hi havia una sèrie de dotze punts negres i grans, i dues mans en negatiu, que s’havien fet repenjant la mà a la paret i escampant-hi color vermell per sobre i pel voltant. Quan es treia la mà, quedava una impressió en negatiu d’aquesta envoltada d’ocre vermell. Després el Setè va girar a la dreta cap a l’obertura de la galeria arquejada.

Més enllà de les empremtes de mans empastifades, la pedra de la paret es va tornar tova com si estigués tapada amb argila. La cova estava molt per sobre del sòl de la vall del riu, i a dins estava força sec, però la pedra calcària era porosa i estava saturada d’aigua amb carbonat de calci, que s’escorria constantment. Gota rere gota infinitesimal, al llarg dels mil·lennis, s’havien format enormes columnes d’estalagmites, que semblaven brollar del terra de la cova de pedra calcària, sota estalactites de la mateixa grandària però de forma diferent, suspeses del sostre. De vegades, en canvi, l’aigua s’acumulava a la pedra calcària i deixava la superfície de les parets de la cova prou toves perquè s’hi poguessin fer marques amb els dits. A la sala de la dreta, s’hi havien format grans superfícies de la pedra estovada, que semblaven convidar els visitants a deixar-hi els seus signes. Porcions de les parets estaven plenes de ditades, que en general eren un galimaties, tot i que en un racó hi havia un dibuix parcial d’un megaceront definit per un banyam enorme, clarament palmat, i un cap petit.

On la superfície era prou dura hi havia altres senyals i punts pintats en color vermell o negre, però a banda del megaceront, l’Ayla sentia que la sala estava plena de signes desorganitzats, que no tenien cap significat per a ella. Tot i així, havia començat a assumir que ningú no sabés què volien dir totes les pintures de les coves. Probablement, ningú no sabia què volia dir res, llevat de la persona que les hi va posar i potser ni ella. Si alguna cosa pintada a les parets d’una cova feia experimentar alguna sensació a qui ho mirava, aleshores el que sentia era el que significava. Podia dependre de l’estat anímic de la persona, que no era sempre el mateix, o de la seva capacitat de percepció. L’Ayla va pensar en el que havia dit el Setè quan ella li havia preguntat per les fileres de punts grossos. Les coves eren indrets sagrats, però començava a pensar que era una santedat personal i individual. Potser era això el que havia d’aprendre en aquest viatge.

Quan van sortir de la saleta, el Setè va travessar cap al cantó esquerre de la galeria principal per on havien entrat. En aquell punt, el túnel girava a l’esquerra, i van caminar una estona pel cantó de la paret esquerra. Aleshores el Setè va alçar la llàntia i va il·luminar un llarg plafó ple d’animals pintats en negre, molts sobreposats els uns als altres. D’entrada, l’Ayla hi va veure molts mamuts i, després, cavalls, un bisó i un ur. Un dels mamuts estava cobert de marques negres. El Setè no va comentar res; va esperar una estona perquè tothom hi veiés el que volgués. Quan va notar que la gent començava a perdre interès, fora d’en Jonokol, que segurament s’hauria quedat més temps a estudiar la pintura, el Setè va continuar endavant. A continuació, els va mostrar una cornisa amb bisons i mamuts pintats.

Hi havia uns quants signes més i uns animals, que el Setè anava assenyalant a mesura que travessaven la cova a poc a poc, però el punt següent on es va aturar era absolutament increïble. En un gran pany de paret hi havia dos cavalls pintats en negre, d’esquena, i l’interior dels perfils dels cossos estaven plens de punts negres grossos. A més a més, hi havia més punts i mans al voltant de la part exterior dels perfils dels cavalls, però l’aspecte més insòlit era el cap del cavall orientat a la dreta: era força petit, però estava pintat dins un contorn natural de la roca que s’assemblava al cap d’un cavall i que emmarcava el cap pintat; la forma de la roca en sí havia inspirat l’artista per pintar-hi un cavall. Tots els visitants van quedar meravellats. La Primera, que ja l’havia vist, va somriure al Setè. Tots dos sabien on anaven i els va complaure obtenir la reacció que s’esperaven.

—Sabeu qui ho va pintar? —va preguntar en Jonokol.

—Un avantpassat, però no gaire antic. Deixeu que us ensenyi algunes coses que potser no heu vist immediatament —va dir el Setè, apropant-se més a la paret de pedra.

Va alçar la mà esquerra sobre la part de darrere del cavall orientat a l’esquerra i va doblegar l’articulació del dit gros. Quan va posar la mà al costat d’un perfil vermell, es va posar en evidència que l’espai en negatiu no era una empremta de la mà sinó un dit gros doblegat. Ara que els ho havien ensenyat, era clar que hi havia diversos perfils de dits grossos doblegats al llarg del llom del cavall orientat a l’esquerra.

—Per què ho van fer, això? —va preguntar un jove acòlit.

—Ho hauries de preguntar al zelandoni que ho va pintar —va contestar el Setè.

—Però tu has dit que ho havia pintat un avantpassat.

—Sí —va contestar el Zelandoni.

—Però se’n va anar a l’altre món.

—Sí.

—Llavors com vols que li ho pregunti?

El Setè va somriure al jove, que va arrufar el front i es va bellugar nerviós. Alguns dels que escoltaven van riure i, de sobte, el jove acòlit es va posar vermell.

—No ho puc preguntar, oi?

—Potser quan aprenguis a anar a l’altre món —va dir la Primera—. Hi ha zelandonis que poden fer-ho; però és molt perillós, i no tots ho intenten.

—Jo no crec que tot el que hi ha en aquesta paret ho fes la mateixa persona —va dir en Jonokol—. Els cavalls segurament sí, i les mans, i gairebé tots els punts, però crec que alguns es van afegir més tard, i els polzes, i crec que veig un peix vermell a sobre d’aquell cavall, però no n’estic segur.

—Em sembla que tens raó —va dir el Setè—. Ets molt perceptiu.

—És un artista —va dir en Willamar.

L’Ayla s’havia fixat que en Willamar no acostumava a donar la seva opinió i es va preguntar si havia après a ser discret viatjant. Quan viatjaves molt i coneixies molta gent, segurament era més prudent no donar la teva opinió a uns desconeguts a la lleugera.

El Setè els va ensenyar més signes i pintures, inclosa una figura humana amb unes línies que sortien o entraven al cos, semblant a les que havien vist a l’indret sagrat de la Quarta Cova de la Terra Sud, però després d’aquells cavalls insòlits, res no els va cridar l’atenció, llevat d’unes formacions molt més antigues que cap de les pintures. Grans discos de calcita, formats naturalment per les mateixes accions que havien creat la cova decoraven una sala, aïllats, ocupant el seu propi espai, sense cap embelliment afegit, com si en si mateixes fossin decoracions fetes per la Mare.

Un cop acabada la visita a l’indret sagrat, la Primera desitjava posar-se en marxa de nou, però sentia que havia de quedar-s’hi una mica per complir amb el seu paper de Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra, sobretot amb la zelandònia. No tenien l’oportunitat d’estar amb ella sovint. Per a alguns dels grups que vivien dins el territori zelandonii, la Primera era una figura mítica, una cap que reconeixien però que rarament veien, i de fet no els calia. Eren perfectament capaços de complir les seves funcions sense ella, però igualment els feia il·lusió veure-la i els estimulava. No era que la veiessin com si fos la Mare, o una encarnació de la Mare, però sens dubte era la representant de la Mare i, amb la seva gran còrpora, encara els feia més impressió. Que tingués una acòlita capaç de controlar els animals li afegia autoritat. S’hi havien de quedar una mica més.

Durant l’àpat del vespre, el Setè va anar a buscar els visitants. Va seure al costat de la Primera amb el plat de menjar i va somriure; després li va parlar baixet. No era ben bé un xiuxiueig conspirador, però l’Ayla estava convençuda que no l’hauria sentit si no hagués estat asseguda a l’altre costat de la Primera.

—Hem dit de celebrar una cerimònia especial a la cova sagrada aquesta nit, més tard, i ens agradaria que tu i la teva acòlita hi vinguéssiu, si us ve de gust —va dir.

La Primera li va somriure amb aprovació. Pensava que això podia fer més interessant el temps afegit que havien decidit quedar-se.

—Ayla, et faria gràcia participar en aquesta cerimònia especial?

—Si voleu que hi vingui, ho faré amb molt de gust —va dir la noia.

—I la Jonayla? Se la podrà quedar en Jondalar? —va preguntar la Primera.

—Segur que sí —va dir l’Ayla, no gaire contenta que en Jondalar no estigués convidat. Però al capdavall no formava part de la zelandònia.

—Us vindré a buscar més tard —va dir el Setè—. Poseu-vos roba d’abric; a la nit hi fa fred.

Quan l’ambient es va calmar i tothom se n’havia anat a dormir o a fer una altra activitat —conversar, beure, ballar, jugar o el que fos— el Zelandoni de la Setena Cova de la Terra Sud va tornar al campament. En Jondalar esperava amb l’Ayla i la Zelandoni a la vora del foc. No li feia gaire gràcia que l’Ayla sortís de nit per participar en una cerimònia secreta, però no va dir res. Fet i fet, s’estava ensinistrant per ser zelandoni i això incloïa cerimònies secretes amb altres zelandonis.

El Setè havia dut torxes i les va encendre amb la petita foguera que encara cremava. Va passar davant, seguit de la Primera i de l’Ayla, cada una amb una torxa a la mà. En Jondalar va observar com enfilaven el camí que pujava cap a la cova sagrada. Va estar temptat de seguir-los, però havia promès vigilar la Jonayla.

El Llop va tenir la mateixa idea, però poc després va tornar al campament. Va entrar a la tenda, va ensumar la nena, va sortir, va mirar en la direcció que havia pres l’Ayla i va tornar amb en Jondalar i es va asseure al seu costat. Aviat va repenjar el cap sobre les potes, encara mirant en la direcció per on havia marxat la noia. En Jondalar va posar la mà al cap de l’animal i l’hi va acaronar unes quantes vegades.

—Ella també t’ha foragitat, eh? —va dir l’home.

El Llop va somicar baixet.