Capítol 2

L’Ayla va veure que la feixuga urpa del lleó es movia i va aguantar la respiració, preguntant-se si el gran mascle podia continuar viu amb totes aquelles llances clavades. Llavors, va distingir el cap ensangonat del Llop intentant sortir de sota l’enorme extremitat i va córrer cap a ell sense saber encara si estava ferit. El llop es va desfer de la pota del lleó, la va agafar amb les dents i la va sacsejar amb tant de vigor que l’Ayla va saber que la sang que tenia a sobre era la del felí, no la seva. En Jondalar va arribar al seu costat de seguida i van anar junts cap al lleó, somrient alleujats davant de les pallassades del llop.

—M’hauré d’endur el Llop al riu per rentar-lo de dalt a baix —va dir la noia—. Tota aquesta sang és del lleó.

—Em sap greu haver-lo hagut de matar —va xiuxiuejar en Jondalar—. Era una bèstia magnífica i només defensava els de la seva espècie.

—A mi també em sap greu; em recordava el Bebè, però havíem de defensar els nostres. T’imagines com ens hauríem sentit si un d’aquells lleons hagués mort un nen? —va dir l’Ayla, mirant l’enorme depredador.

—Nosaltres dos ens podem atribuir la seva mort; només l’han encertat les nostres llances, i només la teva ha mort la femella que estava al seu costat —va dir en Jondalar al cap d’una estona.

—Em sembla que també he ferit una altra lleona, però no necessito reclamar-ne cap part —va dir l’Ayla—. Pots agafar el que vulguis del mascle. Jo agafaré la pell i la cua d’aquesta femella, i les seves urpes i dents com a record de la cacera.

Es van quedar una estona en silenci.

—Em sento agraït que aquesta cacera hagi estat un èxit i ningú estigui ferit —va dir en Jondalar.

—M’agradaria honorar-los d’alguna manera, Jondalar, i manifestar el meu respecte per l’esperit del Lleó de les Cavernes, i l’agraïment al meu tòtem.

—Sí, jo també crec que ho hem de fer. És habitual donar les gràcies a l’esperit quan matem una presa i demanar-li que doni les gràcies a la Gran Mare Terra per l’aliment que ens ha permès d’agafar. Podem donar les gràcies a l’esperit del Lleó de les Cavernes, i demanar-li que doni les gràcies a la Mare per permetre’ns matar aquests lleons i protegir així les nostres famílies i les nostres coves. —En Jondalar va callar un moment—. Podem donar a aquests lleons una mica d’aigua perquè l’esperit no se’n vagi a l’altre món assedegat. N’hi ha que també enterren el cor, i així el tornen a la Mare. Crec que hauríem de fer totes dues coses per aquest gran lleó que ha donat la seva vida per defensar el seu grup.

—Jo faré el mateix per la femella que ha plantat cara al seu costat —va dir l’Ayla—. Crec que el meu tòtem del Lleó de les Cavernes m’ha protegit, i potser a tots vosaltres també. La Mare hauria pogut deixar que l’esperit del Lleó de les Cavernes s’endugués algú per compensar la gran pèrdua de la bandada. Dono gràcies perquè no ho ha fet.

—Ayla! Tenies raó!

La noia es va girar en sentir la veu i va somriure al cap de la Novena Cova, que s’acostava.

—Has dit que un animal ferit era imprevisible. I que un animal amb la força i la velocitat d’un lleó de les cavernes, ferit i embogit de dolor, podia fer qualsevol cosa. No hauríem d’haver donat per fet que aquest no intentaria tornar a atacar només perquè hagués caigut i estigués ferit. —En Joharran es va dirigir a la resta de caçadors que havien anat a contemplar els lleons que havien mort—. Ens hauríem d’haver assegurat que era mort.

—Qui m’ha deixat parat és el llop —va dir en Palidar, observant l’animal, encara xop de sang, assegut com si res als peus de l’Ayla, amb la llengua penjant i gronxant-se en un costat de la boca—. És ell qui ens ha avisat, però mai no hauria imaginat que un llop atacaria un lleó de les cavernes per molt ferit que estigués.

En Jondalar va somriure.

—El Llop protegeix l’Ayla —va dir—. Tant se val de qui o de què. Si alguna cosa l’amenaça, ell l’ataca.

—Fins i tot a tu, Jondalar? —va preguntar en Palidar.

—Fins i tot a mi.

Hi va haver un silenci incòmode.

—Quants lleons hem abatut? —va preguntar en Joharran.

Hi havia uns quants felins a terra; alguns, amb més d’una llança clavada.

—En compto cinc —va dir l’Ayla.

—Els lleons amb llances de més d’una persona s’han de compartir —va dir en Joharran—. Els caçadors han de decidir què faran amb els animals.

—Les úniques llances que tenen el mascle i la femella són de l’Ayla i meves, o sigui que els reclamem —va dir en Jondalar—. Hem fet el que calia, però ells defensaven la seva família i nosaltres volem honorar els seus esperits. Aquí no tenim una zelandoni, però els podem donar beguda a tots abans d’enviar-los al món de l’esperit i podem enterrar els seus cors; tornar-los a la Mare.

Els altres caçadors van assentir, convençuts.

L’Ayla va anar cap a la lleona que havia mort i va treure el bot d’aigua. Estava fet amb l’estómac ben rentat d’un cérvol, amb l’obertura de baix lligada. L’obertura de dalt estava aixecada al voltant d’una vèrtebra de cérvol, amb les projeccions tallades; i el tendó, lligat amb força a sobre. El forat natural, al centre de la secció del llom, feia un broc molt útil. El topall era una tira de cuir fina, que s’havia lligat en diversos nusos, un a sobre l’altre, i s’havia ficat al forat. L’Ayla va estirar la corda de pell nuada del topall i va fer un glop. Després es va inclinar sobre el cap de la lleona, el va estirar i li va obrir les mandíbules. Va vessar aigua de la seva boca a la del gran felí.

—Estem agraïts, Doni, Gran Mare de Tots, i estem agraïts a l’esperit del Lleó de les Cavernes —va dir en veu alta. Després es va posar a parlar amb els signes manuals del llenguatge formal del Clan, el que utilitzaven per dirigir-se al món de l’esperit, però, alhora, en veu baixa, traduïa el significat dels signes que feia—. Aquesta dona està agraïda a l’esperit del Gran Lleó de les Cavernes, el seu tòtem, per permetre que alguns dels éssers vius de l’esperit fossin abatuts per les llances de les persones. Aquesta dona expressa pesar al Gran Esperit del Lleó de les Cavernes per la pèrdua dels vius. La Gran Mare i l’esperit del Lleó de les Cavernes saben que ha estat necessari per a la seguretat de les persones, però aquesta dona vol expressar gratitud.

Es va girar cap al grup de caçadors que l’observaven. El ritual no era el que estaven acostumats a fer, però era fascinant observar-la, i a aquells caçadors, que s’havien enfrontat a les seves pors per tal que el seu territori fos més segur per a ells i per als altres, els semblava perfecte. També feia que entenguessin per què la seva zelandoni Que Era Primera havia pres aquesta noia forastera com a acòlita.

—No reclamaré cap més lleó dels que he ferit amb una de les meves llances, però m’agradaria recuperar-les —va dir l’Ayla—. Aquest lleó només té la meva llança, o sigui que el reclamo. Me’n quedaré la pell i la cua, les urpes i les dents.

—I la carn? —va preguntar en Palidar—. Te’n menjaràs una mica?

—No. Que se la quedin les hienes —va dir l’Ayla—. No m’agrada el gust de la carn dels carnívors, i encara menys la dels lleons de les cavernes.

—Jo no he provat mai el lleó —va dir ell.

—Jo tampoc —va dir en Morizan de la Tercera Cova, que s’havia aparellat amb la Galeya.

—Cap de les vostres llances ha encertat un lleó? —va preguntar l’Ayla. Va veure que feien que no tristament amb el cap—. Us podeu quedar aquesta carn, si voleu, quan hagi enterrat el cor, però jo de vosaltres no em menjaria el fetge.

—Per què no? —va preguntar en Tivonan.

—La gent amb qui vaig créixer creia que el fetge dels carnívors et podia matar, com un verí —va dir l’Ayla—. N’explicaven rondalles, sobretot una d’una dona egoista que es va menjar el fetge d’un felí, un linx, crec, i va morir. Potser també hauríem d’enterrar el fetge, amb el cor.

—Així, el fetge dels animals que mengen carn ens pot fer mal? —va preguntar la Galeya.

—Crec que el dels óssos està bé. Mengen carn, però també altres coses. Els óssos de les cavernes no mengen gaire carn i tenen bon gust. Conec persones que van ingerir fetge d’ós i no es van posar malaltes —va dir l’Ayla.

—Fa anys que no veig un ós de les cavernes —va dir en Solaban. Havia estat escoltant atentament—. Per aquí ja no en queden. De veritat que has menjat ós de les cavernes?

—Sí —va afirmar l’Ayla.

Es va plantejar comentar que la carn d’ós de les cavernes era sagrada per al Clan, i que la consumien en certes festivitats rituals, però va decidir que això només encoratjaria més preguntes, que serien massa llargues de contestar.

Va mirar la lleona i va respirar fondo. Era grossa i escorxar-la seria una feinada. Li aniria bé una mica d’ajuda. Va observar els quatre joves que li havien estat fent preguntes. Cap d’ells no havia fet servir el llançador, però s’imaginava que aviat ho farien i, encara que no haguessin encertat cap blanc, havien participat activament en la cacera i s’havien posat en perill. Els va somriure.

—Us donaré una urpa a cada un si m’ajudeu a escorxar la lleona —va dir, i va veure que els nois li somreien.

—Ho faré encantat —van dir en Palidar i en Tivonan gairebé alhora.

—Jo també —va dir en Morizan.

—Perfecte. M’anirà molt bé la vostra ajuda. —Després es va dirigir a en Morizan—. Em sembla que no ens hem presentat formalment.

Es va posar de cara al jove i li va oferir les dues mans, amb el palmell cap amunt, en el gest formal d’acolliment i amistat.

—Sóc l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis, acòlita de la Zelandoni, Primera Entre Aquells Que Serveixen la Gran Mare Terra, parella d’en Jondalar, mestre tallador i germà d’en Joharran, cap de la Novena Cova dels Zelandoniis, abans filla de la Llar del Mamut del Campament del Lleó dels Mamutois, escollida per l’esperit del Lleó de les Cavernes, protegida per l’Ós de les Cavernes i amiga dels cavalls Whinney, Llamp i Grisa, i del caçador de quatre potes, Llop.

«Déu n’hi do la introducció formal», va pensar, observant l’expressió del noi. Sabia que la primera part de l’enumeració formal dels seus noms i lligams era una mica aclaparadora; les seves associacions eren de les de rang més elevat de tots els zelandoniis, i l’última part devia ser totalment desconeguda per al noi.

Ell li va agafar les mans i va començar a enumerar els seus noms i lligams.

—Sóc en Morizan de la Tercera Cova dels Zelandoniis —va començar, nerviós; després es va parar a pensar què diria a continuació—. Sóc fill d’en Manvelar, cap de la Tercera Cova, cosí de…

L’Ayla es va adonar que el noi era jove i no estava acostumat a conèixer gent nova i fer presentacions formals. Va decidir posar-li-ho fàcil i va acabar el ritual de coneixença formal.

—En nom de la Doni, la Gran Mare Terra, et saludo Morizan de la Tercera Cova dels Zelandoniis —va dir, i després va afegir—: I t’agraeixo la teva ajuda.

—Jo també vull ajudar —va dir la Galeya—. M’agradaria tenir una urpa com a record d’aquesta cacera. Encara que no hagi clavat cap llança a cap lleó, ha estat emocionant. Una mica aterridor, però emocionant.

L’Ayla va assentir, comprensiva.

—Posem fil a l’agulla, però us aviso que aneu amb compte quan talleu les urpes, o les dents, perquè no us esgarrapin. Abans de poder-les tocar tranquil·lament, s’han de coure. Si us feu una rascada, es pot tornar una ferida bruta, d’aquelles que s’inflen i supuren amb una secreció pudent.

Va mirar al lluny i va veure que algunes persones sortien de darrere del sortint de la paret. En va reconèixer unes quantes de la Tercera Cova que no formaven part del primer grup que s’havia ajuntat amb ells abans. Amb elles, hi anava el seu cap, en Manvelar, un home gran, però fort i vigorós.

—Ja vénen en Manvelar i uns quants més —va dir la Thefona. Ella també els havia vist i reconegut a la primera.

Quan van arribar al costat dels caçadors, en Manvelar es va dirigir a en Joharran.

—Et saludo Joharran, cap de la Novena Cova dels Zelandoniis, en nom de la Doni, la Gran Mare Terra —va dir, oferint ambdues mans.

Agafant les dues mans amb les seves, en Joharran va tornar la breu salutació formal de reconeixement entre caps.

—En nom de la Doni, la Gran Mare Terra, et saludo, Manvelar, cap de la Tercera Cova dels Zelandoniis. —Era una cortesia habitual entre els caps.

—Les persones que has fet tornar ens han explicat el que passava —va dir en Manvelar—. Fa dies que veiem els lleons per aquí i hem decidit venir a ajudar-vos. Tornaven periòdicament i no sabíem què fer. Sembla que vosaltres heu resolt el problema. Veig quatre, no, cinc lleons abatuts, inclòs el mascle. Ara les femelles hauran de trobar un nou mascle, i potser se separaran i en trobaran més d’un. Això canviarà tota l’estructura de la bandada. No crec que tornin a molestar-nos aviat. Us n’hem de donar les gràcies.

—No crèiem que poguéssim passar pel seu costat amb seguretat i no volíem que fossin un perill per a les coves de la rodalia, o sigui que hem decidit foragitar-los; sobretot perquè entre nosaltres n’hi ha uns quants que saben fer servir els llançadors. Ha estat una sort que els tinguéssim. Quan ja ens pensàvem que l’havíem eliminat i tot i estar malferit, el mascle gran ens ha tornat a atacar —va explicar en Joharran.

—Caçar lleons de les cavernes és perillós. Què en fareu?

—Crec que totes les pells, dents i urpes han estat reclamades, i alguns diuen que volen tastar-ne la carn —va dir en Joharran.

—És forta —va dir en Manvelar, arrufant el nas—. Us ajudarem a escorxar-los, però caldrà temps. Potser hauríeu d’anar pensant a passar la nit amb nosaltres. Podem enviar un missatger a la Setena per dir-los que us endarrerireu i explicar-los el motiu.

—D’acord. Ens quedarem. Gràcies, Manvelar —va dir en Joharran.

L’endemà al matí, la Tercera Cova va servir un àpat als visitants de la Novena abans que se n’anessin. En Joharran, la Proleva i el seu fill, en Jaradal, i l’última filla, la Sethona, estaven asseguts amb en Jondalar, l’Ayla i la seva filla, la Jonayla, a l’assolellat porxo de pedra de davant, fruint tant de la vista com del menjar.

—Sembla que en Morizan pren força interès en l’amiga de la Folara, la Galeya —va dir la Proleva.

Estaven observant el grup de joves encara no aparellats amb la mirada indulgent dels germans grans amb fills.

—Sí —va dir en Jondalar, somrient—. Ella va ser el seu reforç durant la cacera de lleons d’ahir. Caçar junts i dependre així l’un de l’altre pot crear ràpidament un vincle especial, encara que no encertessin cap llança en un lleó que poguessin reclamar. Però van ajudar l’Ayla a escorxar la seva lleona, i ella els va donar una urpa a cada un. Van enllestir tan de pressa que després van venir a ajudar-me a mi, i jo també els vaig donar una urpa petita a cada un, perquè tots tinguessin records de la cacera.

—Era amb això que feien tants escarafalls ahir en aquell cistell de coure —va dir la Proleva.

—Jo puc tenir una urpa de record, Ayla? —va preguntar en Jaradal.

Evidentment, el nen havia escoltat amb atenció la conversa.

—Jaradal, són records d’una cacera —va dir la seva mare—. Quan siguis prou gran per participar-hi, tindràs els teus propis records.

—No passa res, Proleva. N’hi donaré una —va dir en Joharran, somrient amb simpatia al fill de la seva parella—. Jo també he abatut un lleó.

—De debò! —va exclamar el nen, de sis anys, amb excitació—. Em donaràs una urpa? Ja veuràs quan l’ensenyi a en Robenan!

—Però abans d’ensenyar-la-hi, l’has de coure —va advertir l’Ayla.

—Això era el que coïen la Galeya i els altres ahir a la nit —va dir en Jondalar—. L’Ayla va insistir perquè tothom cogués les urpes i els ullals abans de tocar-los. Diu que una rascada d’urpa de lleó pot ser perillosa si no s’ha bullit bé abans.

—Com és que bullir-ho ho canvia? —va preguntar la Proleva.

—Quan era petita, abans que el Clan em trobés, em va esgarrapar un lleó de les cavernes. Per això tinc les cicatrius de la cama. No recordo gaire com m’ho vaig fer, però sí que recordo que la cama em va fer molt de mal fins que es va guarir. Al Clan també li agradava guardar les dents i les urpes dels animals —va dir l’Ayla—. Quan l’Iza m’instruïa per ser remeiera, una de les primeres coses que em va ensenyar va ser a coure-les abans de tocar-les. Deia que estaven atapeïdes d’esperits malignes, i que l’escalfor de l’aigua bullint n’expulsava tota la brutícia.

—Si penses en totes les coses que fan aquells animals amb les urpes, és normal que estiguin atapeïdes d’esperits malignes —va dir la Proleva—. Vigilaré que l’urpa d’en Jaradal estigui ben cuita.

—Amb aquesta cacera de lleons, has posat a prova la teva arma, Jondalar —va dir en Joharran—. Els qui duien les llances de mà segurament haurien estat una bona defensa si els lleons s’haguessin apropat més, però tots els animals han mort amb les javelines dels llançadors. Crec que això animarà més gent a entrenar-se.

Van veure que en Manvelar s’acostava i el van saludar cordialment.

—Podeu deixar les vostres pells de lleó aquí i recollir-les quan torneu —va dir—. Les podem guardar al fons de la balma de baix. Hi fa prou fred perquè es conservin uns quants dies. Ja les adobareu quan arribeu a casa.

L’alt penya-segat de pedra calcària que havien passat abans de la cacera, anomenat Roca Dos Rius perquè el riu de l’Herba convergia allà amb el Riu, tenia tres balmes profundament incrustades, l’una sobre l’altra, que creaven uns sortints protectors per als espais de sota. La Tercera Cova utilitzava tots els refugis de pedra, però bàsicament vivien al del mig, que era el més gran, i tenia una panoràmica extensa dels dos rius i de la zona que envoltava el penya-segat. La resta es feia servir sobretot de magatzem.

—Ens aniria molt bé —va dir en Joharran—. Ja portem prou pes, sobretot amb la mainada, i ens hem endarrerit. Si no fes tant de temps que aquest viatge a Penya del Cap de Cavall està planificat, segurament no el faríem. Fet i fet, ja ens veurem tots a la Trobada d’Estiu, i ens queden moltes coses per fer abans de marxar. Però la Setena Cova volia que l’Ayla hi anés de totes totes, i la Zelandoni li vol ensenyar el Cap del Cavall. I ja que està tan a prop, volen anar a la Llar Antiga i visitar la Segona Cova, per veure els avantpassats gravats a la paret de la seva cova de baix.

—On és la Primera Entre Aquells Que Serveixen la Gran Mare Terra? —va preguntar en Manvelar.

—Ella ja hi és, des de fa dies —va dir en Joharran—. Reunida amb altres zelandonis, per alguna cosa relacionada amb la Trobada d’Estiu.

—Parlant d’això, quan penseu anar-hi? —va preguntar en Manvelar—. Potser podríem fer el viatge plegats.

—Sempre m’agrada sortir amb temps. Amb una cova tan extensa, necessitem més temps per trobar un lloc còmode. I ara també tenim animals. Ja he estat a la Vint-i-sisena Cova, però no conec gaire bé la regió.

—És un gran camp pla just al costat del riu de l’Oest —va dir en Manvelar—. Està bé per plantar-hi molts refugis d’estiu, però no crec que sigui un bon lloc per als cavalls.

—Em va agradar el lloc que vam trobar l’any passat, encara que estigués una mica lluny de totes les activitats; però aquest any no sé què trobarem. M’hauria agradat explorar-lo abans, però vam tenir totes aquelles pluges fortes de primavera i no em venia de gust de caminar pel fang —va dir en Joharran.

—Si no us fa res no estar al bell mig, hi ha un indret aïllat a prop de Vista del Sol, el refugi de la Vint-i-sisena Cova. És en un barranc, a prop de la riba de la vella llera del riu, una mica més enrere del riu actual.

—Ho podem mirar —va dir en Joharran—. Quan decidim quan marxarem, hi enviaré un missatger. Si la Tercera Cova vol marxar aleshores, podem fer el viatge plegats. Allà, hi tens parents, oi? Tens pensada una ruta? Sé que el riu de l’Oest flueix aproximadament en la mateixa direcció que el Riu, o sigui que no costa de trobar. Només hem d’anar cap al sud, al riu Gran, després a l’oest fins que arribem al riu de l’Oest, i, llavors, seguir en direcció nord, però si tu coneixes un camí més directe, podríem fer més via.

—De fet, sí —va dir en Manvelar—. Ja saps que la meva parella era de la Vint-i-sisena Cova i que vam visitar la seva família sovint quan els nens eren petits. No hi he tornat des que ella va morir i em fa il·lusió aquesta Trobada d’Estiu, per veure persones que fa temps que no veig. En Morizan i els seus germans hi tenen cosins.

—En podem parlar quan tornem a buscar les pells de lleó. Gràcies per l’hospitalitat de la Tercera Cova, Manvelar —va dir en Joharran, preparant-se per marxar—. Hauríem d’anar passant. La Segona Cova ens espera, i la Zelandoni Que És Primera vol ensenyar una cova a l’Ayla, i es veu que té una sorpresa per a ella.

Els primers ruixats de primavera havien deixat unes taques d’aquarel·la maragda a la gelada terra marró. A mesura que avançava l’estació curta i les tiges entrellaçades i les esveltes fulles acanalades assolien tota la plenitud, els prats exuberants van substituir els colors freds a les planes inundables dels rius. Els camps d’herba, inflats amb els vents més càlids de començaments d’estiu, i la verdor dels brots que es pansia ràpidament en la grogor de la maduresa, donaven nom al riu que fluïa al seu costat.

El grup de viatgers, alguns de la Novena Cova i altres de la Tercera, caminava al costat del riu de l’Herba desfent el camí del dia anterior. En fila índia, van fer la volta a la pedra protuberant pel corriol, entre l’aigua transparent del riu de l’Herba i el penya-segat. Més endavant, alguns es van avançar per caminar en grups de dos o tres.

Van agafar el viarany que girava cap al gual, que ja anomenaven tots «Indret de la Cacera de Lleons». Tal com estaven col·locades les pedres naturalment, no era fàcil de travessar. Per als joves i àgils era senzill saltar sobre les pedres relliscoses, però no ho era per a una dona embarassada o carregada amb un nadó, i potser altres fardells de menjar, roba o estris, com tampoc no ho era per als més vells. Per això, es van col·locar més pedres entre les que ja sobresortien de l’aigua poc fonda, perquè l’espai entre les superfícies per posar el peu fos més curt. Quan tots van arribar a l’altre costat de l’afluent, on el camí era prou ample, van tornar a caminar en grups de dos o de tres.

En Morizan va esperar en Jondalar i l’Ayla, que anaven a la rereguarda, davant dels cavalls, i es va posar entre ells.

—No era conscient de l’eficàcia de la teva arma llancívola, Jondalar. M’he estat entrenant, però quan us he vist fer-la servir a tu i a l’Ayla l’he vista amb uns altres ulls —va comentar en Morizan, després d’una salutació informal.

—Crec que faràs bé de dominar el llançador, Morizan. És una arma molt eficaç. T’ho va proposar en Manvelar o ho vas decidir tu mateix? —va preguntar en Jondalar.

—Ho vaig decidir jo, però un cop vaig començar, ell m’hi va animar. Em va dir que donava un bon exemple —va respondre en Morizan—. Si t’he de ser sincer, això tant se me’n donava. Per mi, només es tractava d’aprendre a fer servir una arma.

En Jondalar va somriure al noi. Ja havia pensat que serien els joves els més interessats a provar la seva nova arma, i la resposta d’en Morizan era exactament la que s’esperava.

—Molt bé. Com més practiquis, més punteria tindràs. L’Ayla i jo fa molt que fem servir el llançador. Tot l’any del viatge de tornada a casa i, després, encara un any més. Ja veus que les dones poden fer servir el llançador amb molta eficàcia.

Van pujar el riu de l’Herba una estona i van arribar a un afluent més petit, que s’anomenava riu Petit de l’Herba. Mentre continuaven pujant pel costat d’aquest afluent, l’Ayla va percebre un canvi on l’ambient, una fredor, una frescor humida plena d’aromes més intenses. Fins i tot, l’herba era un pèl més fosca i en alguns punts la terra era més tova. El grup es va acostar a un penya-segat de pedra calcària per un camí que dividia la vall exuberant en parcel·les pantanoses de canyes altes i bogues de fulla ampla.

Unes quantes persones, entre les quals hi havia dues noies, els esperaven a fora. L’Ayla va somriure en veure-les. S’havien aparellat totes al mateix matrimonial durant la Trobada d’Estiu de l’últim any, i se sentia especialment unida a elles.

—Levela! Janida! Quines ganes que tenia de veure-us —va exclamar, caminant cap a elles—. Vaig sentir a dir que totes dues us havíeu decidit a traslladar-vos a la Segona Cova.

—Ayla! —va exclamar la Levela—. Benvinguda a Penya del Cap de Cavall. Ens vam decidir a venir amb en Kimeran per veure’t, i així no haver d’esperar fins que ens tornessis a visitar a la Segona. Quina alegria tornar-te a veure!

—Sí —s’hi va afegir la Janida. Era força més jove que les altres dues noies, i més aviat tímida, però el seu somriure era cordial—. Jo també m’alegro de veure’t, Ayla.

Les tres noies es van abraçar, tot i que van haver de vigilar molt per fer-ho. Tant l’Ayla com la Janida portaven nadons i la Levela estava prenyada.

—Em van dir que tenies un nen, Janida —va dir l’Ayla.

—Sí, i li vaig posar Jeridan —va dir la Janida, ensenyant la criatura.

—Jo vaig tenir una nena; es diu Jonayla —va dir l’Ayla. La petita ja s’havia despertat amb l’enrenou, i l’Ayla la va treure de la manta portanadons mentre anava parlant, i després es va girar a mirar el nen—. Oh, és preciós. El puc agafar?

—Sí, i tant, i jo vull agafar la teva filla —va dir la Janida.

—Per què no agafo jo la teva, Ayla? —va proposar la Levela—. Tu pots agafar en Jeridan, i jo donaré… la Jonayla… —va veure que l’Ayla feia que sí amb el cap—… a la Janida.

Les dones es van intercanviar els nadons i els van bressolar, mentre se’ls miraven atentament i els comparaven amb els seus.

—Saps que la Levela està prenyada, oi? —va preguntar la Janida.

—Ja ho veig —va dir l’Ayla—. Saps si el tindràs aviat, Levela? M’agradaria venir per estar amb tu, i segur que la Proleva també ho voldrà.

—No ho sé segur, encara em falten algunes llunes. M’agradaria molt que estiguessis amb mi, i la meva germana encara més —va dir la Levela—, però no cal que vingueu. Segurament serem tots a la Trobada d’Estiu.

—Tens raó —va dir l’Ayla—. T’anirà molt bé tenir tanta gent al costat. Fins i tot hi serà la Zelandoni, la Primera, i en sap un niu d’ajudar les mares a parir.

—Potser n’hi haurà massa i tot —va dir la Janida—. Tothom estima la Levela i no permetran que estiguin tots amb ella. Seria excessiu. A mi potser no m’hi voldràs, perquè no hi tinc gaire experiència, però m’agradaria estar amb tu, com tu vas estar amb mi, Levela. Tot i així, ho entendré si prefereixes que t’acompanyi algú que faci més temps que coneixes.

—Ja ho crec que vull que estiguis amb mi, Janida, i l’Ayla també. Vam compartir el mateix matrimonial i això crea un vincle especial —va dir la Levela.

L’Ayla entenia el sentiment que la Janida havia expressat. Ella també havia pensat que la Levela potser preferiria tenir al costat amigues que coneixia des de feia més temps. Va sentir un rampell d’afecte per la noia, i la va sorprendre que l’entusiasta acceptació de la Levela li fes sortir les llàgrimes. Es va esforçar per reprimir-les. De petita, l’Ayla no tenia gaires amigues. Les noies del Clan s’aparellaven molt joves, i l’Oga, la que havia estat més íntima, s’havia aparellat amb en Broud, que no li permetia que fos massa amiga d’una noia dels Altres, als quals odiava profundament. Estimava l’Uba, la filla de l’Iza i germana seva del Clan, però era molt més jove, i era més una filla que una amiga. Les altres dones, tot i que amb el temps l’havien acceptat, fins i tot estimat, no l’entenien de debò. Fins que no va anar a viure amb els mamutois i va conèixer la Deegie, no va entendre l’alegria de tenir una amiga de la seva edat.

—Parlant de matrimonials i parelles, on són en Jondecam i en Peridal? Crec que en Jondalar també té un vincle molt especial amb ells. Sé que li feia molta il·lusió veure’ls —va dir l’Ayla.

—Ells també tenen ganes de veure’l —va dir la Levela—. En Jondalar i la seva arma llancívola és de l’única cosa de què parlen en Jondecam i en Peridal des que van saber que veníeu.

—Sabíeu que ara la Tishona i en Marsheval viuen a la Novena Cova? —va preguntar l’Ayla, referint-se a una altra parella que s’havia aparellat al mateix temps que elles—. Van intentar viure a la Catorzena, però en Marsheval estava tan sovint a la Novena Cova, o hauria de dir a Riu Avall, aprenent a tallar ivori de mamut i passant-hi la nit, que es van decidir a mudar-s’hi.

Els tres zelandonis estaven una mica enrere, observant, mentre les noies xerraven. La Primera es va fixar que l’Ayla parlava espontàniament amb elles, comparant criatures i comentant animadament la mena de coses que interessaven les joves aparellades amb nens, o les embarassades. Havia començat a ensenyar a l’Ayla els rudiments del coneixement que necessitaria per ser una bona zelandoni, i la noia hi estava molt interessada i aprenia ràpidament, però la Primera també s’adonava que l’Ayla es distreia amb facilitat. S’havia mantingut al marge, per deixar que la noia fruís de la seva nova vida de mare i dona aparellada. Potser havia arribat l’hora de fer-la treballar més, d’involucrar-la prou perquè ella mateixa es decidís a dedicar més temps a aprendre el que li calia saber.

—Ens n’hauríem d’anar, Ayla —va dir la Primera—. M’agradaria veure la cova abans que comencin els àpats i les visites per conèixer gent.

—Sí, i tant —va assentir la noia—. He deixat els tres cavalls i el Llop amb en Jondalar, i els hem d’instal·lar. Segur que ell també té ganes de veure gent.

Van caminar cap a l’espadat de pedra calcària. El sol ponent brillava directament a sobre i la petita foguera que s’havia encès a prop era gairebé invisible sota l’enlluernament solar. Es veia un forat negre, però s’havia de buscar. Hi havia unes quantes torxes repenjades a la paret i cada zelandoni en va encendre una. L’Ayla va seguir els altres dins el forat negre, i la foscor que la va embolcallar la va fer estremir. A la cavitat oberta a la paret de roca, l’aire es va tornar fred i humit de cop, però no va ser sols la brusca baixada de temperatura el que la va fer esgarrifar; no hi havia estat mai i va sentir un tremolor d’aprensió i excitació dins d’aquella cova desconeguda.

L’obertura no era gaire gran, però sí prou alta per no haver-se d’ajupir per entrar-hi. L’Ayla havia encès una torxa a l’exterior i sostenia la llum amb la mà esquerra endavant, i amb la dreta tocava la paret de pedra per mantenir l’equilibri. El farcell calentó que duia al pit embolicat amb la manta tova encara es bellugava, i ella va apartar la mà de la paret per acaronar l’infant i tranquil·litzar-lo. «La Jonayla també deu notar el canvi de temperatura», va pensar, avançant i mirant al seu voltant. No era una cova gran, però estava dividida de manera natural en zones més petites.

—És aquí, a la sala següent —va dir la Zelandoni de la Segona Cova. També era alta i rossa, si bé més gran que l’Ayla.

La Zelandoni Que Era Primera Entre Aquells Que Servien la Gran Mare Terra es va enretirar perquè l’Ayla es col·loqués darrere la dona que els guiava.

—Passa davant. Jo ja ho he vist —va dir, apartant la seva considerable còrpora.

Un home ja gran també es va enretirar.

—Jo també ho he vist —va dir—, moltes vegades.

L’Ayla havia notat que el vell Zelandoni de la Setena Cova s’assemblava molt a la dona que els guiava. També era alt, si bé una mica geperut, i els seus cabells eren més blancs que rossos.

La Zelandoni de la Segona Cova sostenia la seva torxa amunt per projectar la llum al davant; l’Ayla va fer el mateix. Quan passava pel seu costat, li va semblar veure unes imatges borroses en algunes de les parets de la cova, però com que ningú no es va parar a ensenyar-les-hi, no n’estava segura. Va sentir que algú començava a taral·lejar un so intens i encisador, i va reconèixer la veu de la seva mentora, la Zelandoni Que Era Primera. La veu ressonava per la petita cambra de pedra, i encara més quan van entrar en una altra sala i van girar una cantonada. Mentre els zelandonis aixecaven les torxes per il·luminar una paret, l’Ayla va esbufegar.

No estava preparada per a la visió que tenia al davant: a la paret de pedra calcària de la cova, hi havia un gravat del perfil d’un cap de cavall, tan profund, que semblava sortir-ne espontàniament, i tan realista, que feia la sensació d’estar viu. Era més gran de la mida natural, o era un gravat d’un animal més gran que cap dels que ella havia vist, però l’Ayla coneixia bé els cavalls i les proporcions d’aquell eren perfectes. La forma del musell, l’ull, l’orella, el morro amb el nariu obert, la corba de la boca i les barres, tot era exactament com a la vida real. I, a la llum tremolosa de la torxa, semblava que es mogués, que respirés.

L’Ayla va deixar anar l’aire en una mena de sanglot; feia estona que contenia la respiració i no se n’adonava.

—És un cavall perfecte, però només és un cap —va dir.

—Per això la Setena Cova s’anomena Penya del Cap de Cavall —va explicar l’home gran.

L’Ayla el tenia darrere.

La noia va mirar atentament la imatge, sentint admiració i respecte, i va estirar la mà per tocar la pedra, sense plantejar-se si podia fer-ho. El gravat l’atreia. Va repenjar la mà en un costat de la mandíbula, tal com hauria fet amb un cavall viu, i al cap d’un moment va sentir que la pedra freda s’escalfava com si volgués viure i sortir de la paret. Va apartar la mà i després la hi va tornar a posar. La superfície de roca encara mantenia una mica d’escalfor, però es va tornar a refredar, i l’Ayla es va adonar que la Primera havia continuat cantussejant mentre ella tocava la pedra, però que havia parat quan n’havia apartat la mà.

—Qui ho ha fet? —va preguntar la noia.

—No ho sap ningú —va contestar la Primera. Havia entrat després del Zelandoni de la Setena Cova—. Fa tant de temps que el van fer, que no ho recorda ningú. Segur que el va fer un dels avantpassats, però no tenim ni cap llegenda ni cap rondalla que ho expliqui.

—Potser va ser el mateix gravador que va fer la Mare de la Llar Antiga —va dir la Zelandoni de la Segona Cova.

—Per què ho dius? —va preguntar el vell—. Són imatges completament diferents. Lina és una dona amb una banya de bisó a la mà, i l’altra és el cap d’un cavall.

—He estudiat els dos gravats. Hi ha una semblança en la tècnica —va dir la dona—. T’has fixat en l’exactitud del morro i de la boca, i en la forma del musell del cavall? Quan vagis per allà, fixa’t en els malucs de la Mare i en la forma de la panxa. He vist dones que són exactament així, sobretot les que han tingut fills. Com aquest cavall, el gravat de la dona que representa la Doni a la cova de la Llar Antiga és talment com la vida.

—Això és molt perceptiu —va dir La Que Era Primera—. Quan anem a la Llar Antiga, farem el que ens dius i la mirarem atentament. —Es van quedar una estona contemplant el cavall en silenci; llavors la Primera va afegir—: Ens n’hauríem d’anar. Aquí hi ha més coses, però les podem venir a veure més endavant. Només volia que l’Ayla veiés el Cap de Cavall abans que comencéssim amb les visites i tot plegat.

—Me n’alegro —va dir l’Ayla—. No sabia que els gravats en pedra poguessin semblar tan reals.