Capítol 8

Quan l’Ayla va tornar, el Llop l’esperava al límit del campament de la Trobada d’Estiu per donar-li la benvinguda. D’alguna manera, sabia que estava a punt de tornar.

—On és la Jonayla, Llop? Busca-la.

L’animal va sortir disparat, però de seguida es va girar per comprovar que la noia el seguia.

La va guiar directament a la Proleva, que era al campament de la Tercera Cova alletant la Jonayla.

—Ayla! Ja has tornat! Si ho hagués sabut, l’hauria fet esperar. Ara ja està tipa —va dir la dona del cap.

L’Ayla es va posar la nena a la falda i va intentar que s’agafés al pit, però la petita no tenia gana. Això va fer que a l’Ayla li fessin encara més mal els pits.

—La Sethona ha menjat? Jo també estic plena; plena de llet.

—La Stelona ha vingut a ajudar-me, i ella sempre té molta llet, tot i que el seu fill ja menja aliments sòlids. S’ha ofert a alletar la Sethona no fa gaire, quan jo parlava amb la Zelandoni sobre el matrimonial. Com que sabia que hauria d’alletar la Jonayla, m’ha semblat perfecte. No sabia quan tornaries, Ayla.

—Jo tampoc —va dir l’Ayla—. Vaig a veure si trobo algú que necessiti llet, i gràcies per vigilar-me la Jonayla.

Caminant cap al gran allotjament de la zelandònia, l’Ayla va veure la Lanoga, que duia la Lorala al maluc. En Ganamar, de tres anys, el segon més petit de la família, li agafava la túnica amb una mà i tenia el polze de l’altra mà ficat a la boca. L’Ayla esperava que la Lorala tingués gana; sempre en tenia. Per sort, quan ho va proposar a la Lanoga, la nena va dir que precisament sortia a buscar algú que alletés l’infant.

Es van asseure a l’entrada del gran allotjament, damunt d’uns troncs, amb unes estores a sobre, que estaven disposats al voltant d’una foguera recremada, i l’Ayla va agafar amb agraïment l’infant més gran i va deixar el seu. El Llop es va asseure al costat de la Jonayla, i en Ganamar es va estirar al costat de l’animal. Tots els nens de la llar d’en Laramar estaven encantats amb el llop, encara que en Laramar li tingués por i es posés tens i reculés quan el tenia a prop.

L’Ayla es va haver de rentar el pit abans de poder alletar la nena, perquè el fang moll li havia traspassat la roba. Mentre donava el pit a la Lorala, en Jondalar va tornar de l’entrenament de la tarda amb el llançador, i en Lanidar anava amb ell. Va somriure tímidament a l’Ayla i més càlidament a la Lanoga. L’Ayla se’l va mirar dissimuladament de dalt a baix. Tenia dotze anys, gairebé tretze, i havia crescut força l’últim any; el veia més alt. També havia augmentat la seguretat en si mateix. Duia una funda de llançador especial; una mena d’arnès, que la noia va veure que s’adaptava al seu braç dret esguerrat. També portava un carcaix amb unes quantes javelines especials per fer servir amb el llançador; eren més curtes i més lleugeres que les llances normals, destinades a ser tirades amb la mà; eren com dards allargats amb una punta de sílex esmolada. El braç esquerre, ben desenvolupat, estava tan fort com el d’un home adult, i ella sospitava que havia estat assajant amb l’arma.

En Lanidar també duia un cinturó de virilitat amb un serrell vermell: una tira estreta teixida de diversos colors i fibres. Alguns cinturons eren de colors naturals de vegetals, com el lli de color ivori, el baladre beix i les ortigues marrons. Altres estaven fets amb fibres naturals de pèl d’animal, normalment amb el mantell llarg i espès de l’hivern d’animals com el mufló blanc, l’íbex gris, el mamut vermell fosc i la cua de cavall negra. La major part de fibres també es podien tenyir per canviar o intensificar els colors naturals. El cinturó no sols simbolitzava que el noi havia assolit la maduresa física i estava a punt per a la dona donii i els Ritus de Virilitat, sinó que els dibuixos proclamaven les seves afiliacions. L’Ayla va distingir el simbolisme que l’identificava com a pertanyent a la Novena Cova dels Zelandoniis, tot i que encara no era capaç de reconèixer els seus noms i lligams primaris pels diferents estampats.

La primera vegada que l’Ayla havia vist el cinturó de virilitat, havia pensat que era molt bonic. Llavors no podia saber-ne el significat; per això, la Marona, la dona que esperava aparellar-se amb en Jondalar, va intentar avergonyir-la enganyant-la perquè se’l posés, juntament amb la roba interior d’hivern d’adolescent. Ara la noia continuava pensant que els teixits del cinturó eren molt bonics, tot i que li recordessin aquell incident desagradable. Malgrat tot, s’havia guardat la roba còmoda d’ant que la Marona li havia donat. L’Ayla no havia nascut zelandonii i, malgrat l’ús que ells donessin a aquella roba, no tenia el sentit inculcat per la cultura per trobar-la inadequada. Era d’una pell tova i còmoda, envellutada al tacte, i va decidir que algun dia se la posaria, després de fer uns ajustos als camals i a la túnica perquè s’adaptessin millor a les formes femenines.

La gent de la Novena Cova se la va mirar estranyada la primera vegada que es va posar la roba interior d’un adolescent com a vestimenta informal per sortir a caçar en temporada càlida, però s’hi van acabar acostumant. Al cap d’un temps, l’Ayla va adonar-se que algunes noies joves es posaven roba semblant. Però que l’Ayla se la posés incomodava i feia enrabiar la Marona, perquè això li recordava que la seva broma no havia estat ben apreciada a la Novena Cova. Per contra, les altres persones consideraven que els havia fet quedar malament tractant amb tanta malícia la forastera, ja que havia vingut per viure amb ells. Fer la guitza a la Marona no era la intenció de l’Ayla quan es posava la roba d’adolescent en públic, però la reacció de la dona no li va passar desapercebuda.

Mentre l’Ayla i la Lanoga s’intercanviaven els infants, es van acostar uns nois rient; la majoria duia cinturons de virilitat i alguns tenien llançadors. En Jondalar atreia la gent anés on anés, però sobretot els joves el buscaven i el seguien pertot arreu. Li va agradar veure que saludaven en Lanidar amb companyonia. Des que havia adquirit tanta traça amb la nova arma, el seu braç esguerrat ja no provocava que els altres nois l’evitessin. També li va agradar veure que en Bologan anava amb ells, tot i que no tenia cinturó de virilitat ni llançador propi. L’Ayla sabia que en Jondalar havia fabricat unes quantes armes de caçar perquè tots poguessin practicar.

L’Ayla sabia que tant els homes com les dones anaven a les sessions d’entrenament amb el llançador que en Jondalar havia instaurat; però tot i que els dos gèneres estiguessin molt pendents els uns dels altres, els nois preferien freqüentar els companys de la seva edat, que vivien la mateixa etapa de desenvolupament i estaven a punt de passar pels mateixos rituals, i les noies tendien a evitar els «nois amb cinturó».

Gairebé tots els nois van mirar dissimuladament la Lanoga però van fer veure que la ignoraven; tots menys en Bologan. Ell sí que va mirar la seva germana, i ella a ell; i tot i que no van somriure ni es van saludar amb el cap, era un reconeixement.

Tots van somriure a l’Ayla malgrat la roba empastifada de fang que duia; la majoria tímidament, però un parell van ser més agosarats amb les seves mirades a la dona bonica que en Jondalar havia portat i amb qui s’havia aparellat. Les dones donii sempre eren més grans i sabien tractar els nois gallets que intentaven passar per homes, mantenint-los a ratlla però sense desanimar-los del tot. El somriure insolent d’alguns dels nois que l’Ayla no coneixia va esdevenir una fugaç expressió d’aprensió quan el Llop es va aixecar obeint un senyal.

—Ja has parlat amb la Proleva dels plans per a aquesta nit? —va preguntar en Jondalar a l’Ayla quan aquesta es va posar a caminar cap al campament de la Novena Cova. Llavors va somriure a la nena i li va fer pessigolles, i ella va riure encantada.

—No. Acabo de tornar de la nova cova sagrada que la Primera volia que veiés, i després he anat a buscar la Jonayla. Li ho preguntaré després de canviar-me —va dir l’Ayla, mentre es tocaven les galtes.

Un parell dels nois que estaven neguitosos amb el Llop es van quedar parats en sentir parlar l’Ayla: delatava els seus orígens llunyans.

—Tens la roba ben empastifada de fang —va dir en Jondalar, eixugant-se les mans als pantalons després de tocar-la.

—La cova tenia un terra molt humit d’argila, i ens hem hagut d’arrossegar com serps gairebé tota l’estona. A més, el fang és fred i pesa. Per això m’he de canviar.

—Tornaré amb tu —va dir en Jondalar.

No havia vist l’Ayla en tot el dia. Va agafar la Jonayla a coll perquè no s’embrutés de fang.

Quan l’Ayla va tornar a veure la Proleva, es va assabentar que les coves Novena i Tercera celebrarien una reunió al campament d’aquesta última amb els caps de la resta de refugis i amb els seus ajudants, que havien anat a la Trobada d’Estiu. Totes les seves famílies hi anirien després per a l’àpat del vespre. La Proleva havia organitzat els preparatius, com per exemple que algunes persones s’encarreguessin de la canalla perquè les mares poguessin col·laborar-hi.

L’Ayla va fer un senyal al Llop perquè la seguís. Va veure que un parell de dones miraven el carnívor amb neguit, però es va alegrar de veure’n unes quantes que reconeixien l’animal i el saludaven, conscients que els seria útil com a vigilant. La Lanoga es va quedar a ajudar a cuidar els nens, i l’Ayla va tornar per saber què volia la Proleva que fes.

Al llarg del vespre, va parar per alletar la Jonayla, però hi havia tanta feina a organitzar i cuinar el gran festí, que gairebé no va tenir temps per agafar la seva filla fins que tots van haver acabat de menjar; i llavors la van convocar a l’allotjament de la zelandònia. Es va endur la Jonayla i va indicar al Llop que la seguís.

Era tard i fosc quan caminava cap al gran allotjament d’estiu pel camí marcat amb un terra de lloses planes. Duia una torxa, tot i que la llum de les fogueres li il·luminava prou el camí. Va deixar la torxa a fora de l’allotjament, repenjada en un munt de pedres col·locades expressament per sostenir les torxes calentes. A dins, una foguera petita, a la vora d’una anella més gran de foc, i unes quantes llànties parpellejants escampades projectaven una claror suau, però oferien escassa il·luminació. Es veia poca cosa més enllà de les flames espurnejants de la foguera. Li va semblar sentir que algú roncava baixet a l’altre cantó del refugi, però només va veure en Jonokol i la Primera. Eren dins el cercle de llum, prenent una infusió d’unes tasses fumejants.

Sense interrompre la conversa, la Primera va saludar l’Ayla assentint amb cap i li va fer un senyal perquè s’assegués. Contenta de la possibilitat de descansar un moment en silenci, es va asseure sobre un coixí ben farcit, un dels molts que hi havia escampats al voltant de la foguera, i es va posar a alletar la seva filla mentre escoltava. El Llop es va asseure al seu costat. Normalment el deixaven entrar a l’allotjament de la zelandònia. L’Ayla havia estat fora bona part del dia i no volia apartar-se d’ella ni de la Jonayla.

—Quina impressió t’ha fet la cova? —va dir la dona gran, dirigint el seu comentari al noi.

—És molt petita; hi ha llocs per on amb prou feines es pot passar, però és llarga. És una cova interessant —va concloure en Jonokol.

—Creus que és sagrada? —va preguntar ella.

—Sí, crec que sí.

La Primera va abaixar el cap. No dubtava del Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova, però era agradable tenir una opinió que la corroborés.

—I l’Ayla ha trobat la seva veu —va afegir en Jonokol, somrient a l’Ayla, que escoltava la conversa i es gronxava inconscientment, d’una manera distreta, mentre alletava el nadó.

—Ah, sí? —va comentar la dona més gran.

—Sí —va dir en Jonokol amb un somriure—. El de la Vint-i-sisena li ha demanat que posés a prova la cova, i s’ha sorprès molt quan olla ha dit que no sabia cantar ni tocar la flauta ni res per provar-la. El seu acòlit, en Falithan, entona un udol gemegós, fort i agut, que és únic. Llavors, de sobte, he recordat els cants d’ocells de l’Ayla i li he dit que podia xiular com un ocell i renillar com un cavall, fins i tot rugir com un lleó. I ho ha fet. Els ha fet tots. Ha deixat astorat el Vint-i-sisè, sobretot amb el rugit. La prova de l’Ayla ha confirmat la cova. Quan el rugit ha tornat, ho ha fet reduït, però clar, més que audible, i semblava que vingués d’un lloc molt llunyà. L’altre lloc.

—Què en penses, Ayla? —va preguntar la Primera, mentre servia una tassa d’infusió i la passava a en Jonokol perquè la donés a la noia.

Havia notat que el nadó havia deixat de mamar i s’havia adormit en braços de l’Ayla, amb un fil de llet que li lliscava per un costat de la boca.

—És difícil d’entrar-hi, i és llarga, però no és complicada. Fa una mica de por, sobretot quan s’estreny molt en alguns trams, però no és possible que s’hi perdi ningú —va dir l’Ayla.

—Per la manera com descriviu la nova cova, em fa pensar que seria especialment bona per als acòlits joves que volen comprovar si estan fets o no per a la vida de la zelandònia. Si els fa por un lloc petit i fosc que no presenta cap perill, dubto que puguin assumir experiències més dures que sí que poden ser perilloses —va dir La Que Era Primera.

L’Ayla va rumiar quines devien ser aquestes experiències més dures. Ja havia estat en prou situacions arriscades en la seva vida, i no tenia clar que en volgués més, però potser havia d’esperar i veure què se li demanava.

El sol encara estava baix al cel per l’est, però una franja brillant de roig, que es tornava violeta als extrems, anunciava el nou dia. Un matís de rosa, que reflectia la cara posterior de la resplendent sortida de sol, destacava una fina nebulosa baixa a l’horitzó occidental. Per molt d’hora que fos, gairebé tothom era ja al campament principal. Havia plogut de forma intermitent durant uns quants dies, però aquest semblava més prometedor. Acampar quan plovia es podia suportar, però no era agradable.

—Tan bon punt s’acabin els Primers Ritus i les cerimònies del matrimonial, la Zelandoni vol sortir de viatge —va dir l’Ayla, mirant en Jondalar—. Vol que comenci la meva gira doniera per alguns indrets sagrats propers. Hem de construir el seient del baiard per a ella. —Tornaven de veure els cavalls abans d’anar al campament de reunions per fer l’àpat matinal. El Llop havia sortit amb ells, però s’havia distret amb alguna cosa i s’havia endinsat a la vegetació. En Jondalar va arrufar el front—. Un viatge així deu ser interessant, però molta gent parla d’una gran cacera després de les cerimònies. Potser, d’encalçar un ramat d’estiu per poder començar a assecar carn per a l’hivern. En Joharran ha comentat que els cavalls poden ser útils per atraure animals cap a un clos. Crec que compta amb la nostra ajuda. Com decidirem quina de les dues coses farem?

—Si ella no vol anar molt lluny, potser podem fer totes dues coses —va dir l’Ayla.

Volia anar amb la Primera a visitar els indrets sagrats, però també li agradava caçar.

—Potser sí —va dir en Jondalar—. Potser hauríem de parlar amb en Joharran i amb la Zelandoni i deixar que ho decideixin ells. Sigui com sigui, podem anar avançant i construir un seient al baiard per a la Primera. Quan aixecàvem l’allotjament d’estiu per a en Bologan i la Lanoga i la resta de la família, vaig veure uns arbres que ens podrien servir.

—Quan creus que seria un bon moment per fer-lo?

—Potser aquesta tarda. Ho preguntaré a uns quants, a veure si trobo algú que ens vulgui ajudar —va dir en Jondalar.

—Salutacions, Ayla i Jondalar —va dir una veueta coneguda.

Era la germana petita de la Lanoga, la Trelara, de nou anys.

Tots dos es van girar i van veure els sis germans sortint del refugi d’estiu. En Bologan va lligar la pell de l’entrada, i va córrer cap a ells. No hi eren ni la Tremeda ni en Laramar. L’Ayla sabia que els grans de vegades feien servir el refugi, però o bé havien marxat d’hora o, més probablement, no havien tornat la nit abans. L’Ayla va pensar que segurament els nens anaven al campament de reunions a menjar alguna cosa. La gent sovint preparava massa menjar i sempre hi havia algú que els donava les sobralles. Potser no rebien sempre el millor menjar, però poques vegades es quedaven amb gana.

—Salutacions nens —va dir l’Ayla.

Tots li van somriure, menys en Bologan, que intentava ser més seriós. Quan l’Ayla va conèixer la família, aquest, que era el germà gran, estava tant de temps com podia fora de casa, i preferia estar amb altres nens, sobretot amb els que eren més esvalotats. Però últimament, li semblava que el noi s’estava tornant més responsable amb els germans, sobretot amb en Lavogan, que es podia comptar set anys. I també l’havia vist unes quantes vegades amb en Lanidar, la qual cosa l’Ayla va pensar que era un bon senyal. En Bologan es va apropar a en Jondalar amb certa timidesa.

—Salutacions, Jondalar —va dir, mirant-se els peus abans d’aixecar el cap i mirar l’home als ulls.

—Salutacions, Bologan —va dir en Jondalar, pensant que el noi volia alguna cosa d’ell.

—Et puc demanar una cosa? —va dir en Bologan.

—Sí, és clar.

El noi va ficar la mà en un plec de la túnica que servia de butxaca i va treure un cinturó de virilitat acolorit.

—Ahir la Zelandoni va parlar amb mi i em va donar això. Em va ensenyar a lligar-me’l, però no me’n surto —va dir.

Bé, el noi ja tenia tretze anys, va pensar l’Ayla reprimint un somriure. No havia demanat ajuda directament a en Jondalar, però l’home alt sabia què volia. El normal era que l’home de la llar del nen li donés el cinturó de virilitat, que hauria confeccionat la mare. En Bologan demanava a en Jondalar que ocupés el lloc de l’home que hauria d’haver tingut al costat.

En Jondalar va ensenyar al noi com lligar-se el cinturó, i en acabat en Bologan va cridar el seu germà i se’n van anar junts al campament principal, seguits pels altres, que anaven més a poc a poc. L’Ayla els va observar: en Bologan, de tretze anys, caminant al costat d’en Lavogan, de set; la Lanoga, d’onze, amb la Lorala, d’un any i mig, al maluc; i la Trelara, de nou, agafant la mà del petit Ganamar, de tres. Recordava que li havien dit que un fill que ara tindria cinc anys havia mort sent un nadó. Per més que ella i en Jondalar els ajudessin, com d’altres de la Novena Cova, els nens bàsicament es criaven sols. Ni la seva mare ni l’home de la seva llar els feien gaire cas, i no s’escarrassaven gens per fer-los sentir segurs. L’Ayla creia que era la Lanoga la qui els mantenia units, tot i que ara s’alegrava de veure que la Trelara l’ajudava i que en Bologan s’hi involucrava més.

Va sentir que la Jonayla es bellugava a la manta; es despertava. Se la va passar de l’esquena al davant i la va treure. Estava despullada, sense bolquer absorbent. L’Ayla la va aguantar aixecada mentre la nena feia pipí a terra. En Jondalar va somriure. Cap més mare ho feia, i quan li va preguntar per què ella ho feia, l’Ayla va dir que era així com les mares del Clan solucionaven sovint els pipís dels nadons. Encara que no ho fes sempre, li estalviava moltes rentades i recollir materials que absorbissin líquid. I la Jonayla s’hi havia acostumat tant, que solia esperar que la traguessin de la manta per fer pipí.

—Creus que en Lanidar encara s’interessa per la Lanoga? —va preguntar en Jondalar, que evidentment també pensava en els fills de la Tremeda.

—Sens dubte aquest any li va fer un somriure de benvinguda quan la va veure arribar —va dir l’Ayla—. Com li va amb el llançador? M’ha semblat que practicava amb el braç esquerre.

—És molt bo! —va exclamar en Jondalar—. De fet, és impressionant observar-lo. Pot fer servir una mica el braç dret i l’utilitza per ajudar-se a col·locar la javelina al llançador, però llança amb molta força i precisió amb el braç esquerre. S’està convertint en un gran caçador i s’ha guanyat el respecte de la seva cova, i més prestigi. Ara, en aquesta Trobada d’Estiu, tothom se’l mira amb uns altres ulls. Fins i tot l’home de la seva llar, que va deixar la seva mare quan en Lanidar va néixer, ha mostrat interès per ell. I la seva mare i la seva àvia ja no insisteixen perquè vagi a collir fruites i menjar amb elles tota l’estona per por que no sigui capaç de mantenir-se de cap altra manera. Elles li van fer l’arnès que porta, però en Lanidar els va explicar el que volia. T’agraeixen que li ensenyessis.

—Tu també li has ensenyat —va dir ella, i al cap d’una estona va afegir—. Potser sí que és un bon caçador, però dubto que gaires mares el vulguin com a parella de les seves filles —va dir l’Ayla—. Els fa por que el mal esperit que va esguerrar-li el braç segueixi aquí i faci el mateix amb els fills de les seves filles. Quan l’any passat va comentar que volia aparellar-se amb la Lanoga quan fossin grans, i ajudar-la a pujar els seus germans, la Proleva va dir que li semblava un aparellament perfecte. Com que en Laramar i la Tremeda tenen la posició més baixa, cap mare voldria que el seu fill s’aparellés amb ella, però no crec que ningú posi pegues que en Lanidar s’aparelli amb la Lanoga, sobretot si és un bon caçador.

—No. Però em temo que la Tremeda i en Laramar trobaran la manera d’aprofitar-se’n —va dir en Jondalar—. He vist que la Lanoga encara no estava a punt per als Primers Ritus.

—Però ho estarà aviat; ja en comença a mostrar senyals. Potser abans que s’acabi l’estiu, a l’última cerimònia de la temporada. T’han demanat que ajudis amb els Primers Ritus aquest estiu? —va preguntar, fent veure que estava despreocupada.

—Sí, però els he dit que no em veia amb cor d’assumir aquesta responsabilitat —va dir, somrient-li—. Per què? Creus que ho hauria de fer?

—Només si tu ho vols. Hi ha algunes noies que estarien encantades que ho fessis. Potser, fins i tot la Lanoga —va dir l’Ayla, girant-se cap a la Jonayla perquè ell no li veiés la cara.

—La Lanoga, no! —va exclamar ell—. Seria com compartir els Primers Ritus amb una filla de la meva llar!

L’Ayla es va girar i li va somriure.

—Segurament estàs més a prop de ser-ho que l’home que ho és —va dir l’Ayla—. Has donat més a aquesta família que en Laramar.

Havien arribat al campament principal, i la gent els saludava.

—Creus que costarà gaire de fer un seient per al baiard? —va preguntar l’Ayla.

—Si trobo algú que ens ajudi i comencem aviat, potser aquest matí mateix, crec que a la tarda ja haurem acabat —va dir ell—. Per què?

—Llavors, li pregunto si tindrà temps de provar-lo aquesta tarda? Va dir que el volia provar abans de fer-lo servir davant dels altres.

—Vés a preguntar-li-ho. Jo demanaré a en Joharran i a uns quants més que ens ajudin. Segur que l’acabarem. —En Jondalar va somriure—. Serà interessant veure com reacciona la gent quan la vegi asseguda darrere dels cavalls.

En Jondalar treballava talant un arbre jove, recte i robust, que era força més gruixut que els que acostumaven a fer servir per al baiard. El cap de destral de pedra que feia servir estava tallat de manera que la part de dalt, més gruixuda, acabés en una espècie de punta, i l’extrem del tall era fi i estret, amb una base arrodonida. El mànec de fusta estava foradat per un costat per poder-hi introduir el cap de la destral. Estava fixat de tal manera que, cada vegada que el cap de la destral colpejava contra la fusta, s’introduïa una mica més en el forat del mànec. Les dues peces estaven unides fermament amb pell molla, que s’encongia i es tensava quan s’assecava.

Una destral de pedra no era prou forta per tallar directament el tronc d’un arbre perquè el sílex es partiria i es faria miques. Per talar un arbre amb aquesta eina, calia fer els talls de biaix, estellant l’arbre fins que s’esmicolava. Sovint semblava que un castor hagués mastegat la soca. Fins i tot així, la pedra de la fulla de la destral es fragmentava sovint, i s’havia d’esmolar contínuament. Això es podia fer amb compte amb un martell de pedra, o amb un os en punta colpejat per un martell de pedra, per eliminar les estelles estretes de pedra i afinar la vora tallant. En Jondalar, que era un expert tallador de sílex, sovint era sol·licitat per talar arbres. Sabia fer servir una destral i sabia com esmolar-les amb eficàcia.

Acabava de talar un altre arbre d’una grandària similar, i en aquell moment va arribar un grup d’homes: en Joharran, amb en Solaban i en Rushemar; en Manvelar, el cap de la Tercera Cova, i el fill de la seva parella, en Morizan; en Kimeran, el cap de la Segona Cova, i en Jondecam, un nebot de la mateixa edat que ell; en Willamar, el mestre de comerç, el seu aprenent, en Tivonan, i l’amic d’aquest, en Palidar; i l’Stevadal, el cap de la Vint-i-sisena Cova, al territori de la qual se celebrava la Trobada d’Estiu d’aquell any. Onze persones havien anat a ajudar a construir el baiard; dotze comptant en Jondalar. Si l’Ayla es comptava, ja eren tretze, i ella havia fet el seu primer baiard tota sola.

«Senten curiositat», va pensar, «per això han vingut». La major part dels nouvinguts coneixia l’aparell, que ella anomenava «baiard» i que utilitzava amb els cavalls per transportar materials. Es construïa amb dues vares fetes amb arbres sencers amb els extrems en punta, i se’n retallaven totes les branques. Depenent de la varietat, de vegades també s’eliminava l’escorça, sobretot si es desprenia fàcilment. Els extrems estrets s’ajuntaven i es lligaven al llom del cavall amb un arnès de cordes gruixudes o tires de pell. Les dues vares s’obrien una mica per la part de davant i molt més per la de darrere; i només les puntes de la base més gruixuda tocaven a terra, la qual cosa creava relativament poca fricció i facilitava que es pogués arrossegar amb una gran càrrega. A l’espai entre les vares, es lligaven trossos de fusta, de pell o de cordatge transversalment; qualsevol cosa que suportés el pes.

En Jondalar va explicar als que havien anat a ajudar que volia construir un baiard amb travessers especials col·locats d’una certa manera. Al cap de poc s’havien talat més arbres i s’havien fet algunes propostes, que havien estat posades a prova abans de trobar un sistema que els semblés adequat.

L’Ayla va decidir que no la necessitaven i, mentre ells treballaven, va anar a buscar la Zelandoni. Va agafar la Jonayla i va anar cap al campament de reunions, pensant en les adaptacions per al baiard i en aquell que havien fet durant el llarg viatge de tornada a la llar d’en Jondalar. Quan van arribar a un gran riu que havien de travessar, van construir un embarcació en forma de bol, semblant a Ics que feien servir els mamutois per travessar els rius: una carcassa de fusta, a la qual s’havia donat forma de bol, coberta per l’exterior amb una pell d’ur molt greixada. Era fàcil de fer, però difícil de controlar a l’aigua. En Jondalar li va parlar dels bots que construïen els xaramudois, tallats d’un tronc, buidats amb vapor i amb una proa punxeguda a cada extrem. Li va explicar que eren molt més difícils de construir, però molt més fàcils de dirigir.

La primera vegada que van travessar un riu, van fer servir l’embarcació bol per guardar les coses i per a ells, i la van impulsar amb uns petits rems pel riu, mentre els cavalls nedaven darrere seu. Van tornar a guardar les coses en alforges i cistells, i es van decidir a construir un baiard perquè la Whinney carregués el bot. Després van veure que podien lligar el bot entre les vares del baiard, i deixar que els cavalls travessessin el riu nedant i arrosseguessin la càrrega amb l’Ayla i en Jondalar muntats, o nedant al seu costat. El bot pesava poc i, com que flotava, les coses no es mullaven. Quan van arribar a l’altra riba del riu següent, en lloc de buidar el bot, van decidir deixar les coses a dins. Així com amb el baiard i el bot travessaven més fàcilment els rius, podien tenir dificultats en passar per les planúries, ja que havien de travessar boscos o terreny amb desnivells que exigien girs tancats, i les llargues vares i el bot podien ser una nosa. Van estar a punt de deixar-los unes quantes vegades, però no els van abandonar fins que no van estar molt més a prop i van tenir una raó més convincent per fer-ho.

L’Ayla havia avisat la Zelandoni del que estaven fent i la va trobar a punt quan la va anar a buscar. Quan les dones van tornar al campament de la Novena Cova, no van veure els homes, que s’havien traslladat més a prop del clos aixecat per als cavalls. La Primera va entrar a l’allotjament que utilitzava la família d’en Jondalar amb l’infant adormit, mentre l’Ayla anava a veure com feien el seient del baiard. En Jondalar tenia raó: amb tanta ajuda, no havien tardat gaire a construir-lo. Era un seient en forma de banc amb respatller, posat entre les dues vares gruixudes i amb un esglaó per pujar-hi. En Jondalar havia tret la Whinney del clos i estava subjectant el vehicle a l’euga amb l’arnès de corretges posat al llom i lligat per sota la panxa.

—Què en faràs, d’això? —va preguntar en Morizan.

Encara era prou jove per fer preguntes directes. No es considerava de bona educació que els adults fossin tan francs, però de fet era el que pensaven tots. Tanta franquesa no hauria estat ben vista en un zelandonii madur, però en ell només era ingenu i juvenil. La gent experimentada sabia com ser més subtil i implícita. En canvi, l’Ayla estava acostumada a la sinceritat. Era habitual i totalment correcte que els mamutois fossin francs i directes, encara que tinguessin altres menes de subtileses. Era una diferència cultural. Les persones del Clan podien interpretar el llenguatge corporal tan bé com el de signes i, per tant, no podien mentir, però entenien els matisos i podien ser extremament discrets.

—Tinc una idea de per a què fer-lo servir, però encara no sé si funcionarà. Primer el voldria provar, i si no funciona, com que és un baiard molt consistent i ben fet, segur que li trobaré una altra utilitat —va dir l’Ayla.

Encara que no respongués realment a la pregunta, els homes van quedar satisfets. Van donar per fet que ella no volia parlar d’un experiment que podia no funcionar. A ningú no li agradava que es parlés dels seus fracassos. L’Ayla estava força segura que funcionaria, però no sabia si la Primera estaria disposada a provar-lo.

En Jondalar es va posar a caminar a poc a poc cap al campament, conscient que, si es movia, els altres el seguirien. Després de saludar amb el cap els homes que marxaven, l’Ayla va anar al corral dels cavalls per calmar-los de l’excitació de tenir tantes persones a prop. Va acaronar la Grisa mentre pensava que era una poltra preciosa. Després va parlar amb el Llamp i el va rascar on a l’animal més li agradava. Els cavalls eren bèsties molt sociables, i els plaïa estar amb els de la seva espècie o amb altres éssers per qui sentissin afecte. El semental tenia una edat que, si hagués estat vivint amb cavalls salvatges, hauria deixat la seva mare per anar amb un ramat de solters. Però com que la Grisa i la Whinney eren els seus únics companys equins, s’havia aficionat molt a la Grisa i havia desenvolupat un instint protector cap a la seva germana petita.

L’Ayla va sortir del clos i es va atansar a la Whinney, que s’esperava amb paciència amb el baiard darrere. La noia li va abraçar el coll, i l’euga va repenjar el cap a l’espatlla de l’Ayla, una posició d’intimitat habitual entre elles. En Jondalar havia posat unes regnes a l’euga, perquè fos més fàcil de guiar-la. L’Ayla va pensar que li aniria bé quan la Primera provés el nou mitjà de transport. Agafant la corda lligada a les regnes, va enfilar cap a l’allotjament. Quan hi van arribar, els homes ja tornaven al campament principal i en Jondalar era dins amb la Zelandoni i amb la Jonayla a la falda, que semblava satisfeta.

—Ho provem? —va preguntar en Jondalar.

—Se n’han anat tots? —va preguntar la dona grossa.

—Sí, els homes se n’han anat i no queda ningú més al campament —va dir l’Ayla.

—Llavors suposo que és un bon moment —va dir la Primera.

Van sortir de l’allotjament, mirant a totes bandes per assegurar-se que no hi havia ningú, i es van apropar a la Whinney. Van anar cap a la part de darrere del cavall.

—Espera’t —va dir l’Ayla, de sobte.

Va tornar a entrar a l’habitatge d’estiu. En va sortir amb un coixí i el va posar damunt del seient, que estava fet de troncs petits sòlidament units amb un fort cordatge. Un respatller estret, perpendicular al seient i fet de la mateixa manera, impedia que el coixí rellisqués. En Jondalar va donar l’infant a l’Ayla i va ajudar la Zelandoni.

Però quan la doniera va pujar a la peça de troncs que feia d’esglaó a prop de terra, les vares elàstiques es van doblegar una mica, i la Whinney va fer un pas endavant inquieta pel canvi de pes. La Primera va recular ràpidament.

—El cavall s’ha mogut! —va exclamar.

—Jo el calmaré —va dir l’Ayla.

Va anar al costat de l’euga per tranquil·litzar-la, agafant la corda de les regnes amb una mà i l’infant amb l’altra. El cavall va ensumar la panxa de la nena i la va fer riure, i la mare va somriure. La Whinney i la Jonayla es coneixien i s’entenien perfectament. La nena havia muntat moltes vegades a cavall, a coll de la seva mare o penjada de la seva esquena a la manta. També havia muntat el Llamp amb en Jondalar, i l’havien asseguda al llom de la Grisa, mentre el seu pare la tenia ben agafada, perquè s’acostumessin l’un a l’altre.

—Torna-ho a provar —va cridar l’Ayla.

En Jondalar va oferir la seva mà a la dona grossa perquè s’hi repengés i va somriure-li encoratjant-la. La Zelandoni no estava acostumada que l’encoratgessin ni que li diguessin el que havia de fer. Era ella qui normalment s’encarregava d’això i va mirar malament en Jondalar perquè no fos condescendent amb ella. De fet, tenia el cor desbocat, encara que no volgués reconèixer que tenia por. No sabia per què havia acceptat fer una cosa així.

De nou els arbres tendres utilitzats com a vares es van doblegar quan la Primera va posar el seu pes sobre els troncs més prims que feien d’esglaó, però l’Ayla va calmar l’euga, i l’espatlla d’en Jondalar va servir de suport a la dona. Amb la mà, es va agafar al seient, també fet de troncs lligats ben junts amb tires de pells, es va girar i va seure sobre el coixí deixant anar un esbufec d’alleujament.

—Estàs a punt? —va preguntar l’Ayla.

—A punt? —va preguntar baixet en Jondalar a la doniera.

—Suposo que estic a punt.

—Endavant! —va dir en Jondalar, aixecant una mica la veu.

—A poc a poc, Whinney —va dir l’Ayla, avançant amb la corda a la mà.

El cavall va començar a caminar, estirant el resistent baiard i La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra. Quan va sentir que el baiard es bellugava, la dona es va agafar a la vora del davant del seient, però un cop la Whinney es va posar en marxa, va veure que no n’hi havia per tant. Tot i així, no es va deixar anar. L’Ayla va mirar enrere per veure com anava tot, i va veure el Llop, assegut, observant-los. «On t’havies ficat? Has estat tot el dia fora», va pensar la noia.

No va ser una passejada sense entrebancs; hi havia sots i bonys al camí, i en un cert punt una de les potes va caure en una rasa oberta per un corrent d’aigua, i la passatgera es va inclinar cap a l’esquerra; però l’aparell es va tornar a redreçar quan l’Ayla va fer girar la Whinney lleugerament. Es van dirigir al clos dels cavalls.

La Zelandoni pensava que era una sensació estranya moure’s sense fer servir els peus. Els nens que els pares portaven a l’esquena hi estaven acostumats, això sí; però ella havia estat massa grossa perquè la carreguessin gaires anys, i anar asseguda en un baiard que es movia no era el mateix. D’entrada, perquè anava a l’inrevés, mirant cap a on havia estat i no cap a on anava.

Abans que arribessin al clos dels cavalls, l’Ayla va fer un gir ampli, que els orientava de nou cap al campament de la Novena Cova. Va veure un corriol que anava en una direcció diferent de la que feien servir normalment per anar al campament principal. Ja l’havia vist abans i sentia curiositat per saber on anava, però no havia tingut temps per seguir-lo. Li va semblar que era un bon moment per fer-ho. S’hi va dirigir, però abans va mirar enrere, cap a en Jondalar. Li va assenyalar el corriol desconegut amb un gest, i ell va assentir discretament amb el cap, perquè la passatgera no se n’adonés o no hi posés pegues. I no se’n va adonar o no hi va posar pegues, perquè l’Ayla va continuar. El Llop havia trotat darrere d’en Jondalar, tancant la marxa, però va saltar endavant quan l’Ayla va canviar de direcció.

La noia havia penjat la corda de les regnes del coll de la Whinney, perquè creia que el cavall seguiria millor els seus senyals que una corda lligada a un arnès. Després, es va posar la Jonayla a l’esquena, a la manta, on la nena podia mirar al seu voltant sense ser un pes constant al braç de la seva mare. El corriol duia a un curs d’aigua, conegut per la Novena Cova com a riu de l’Oest, i el seguia un tram. Just quan l’Ayla pensava que potser haurien de recular, va veure unes persones conegudes al davant. Va fer parar el cavall i va caminar cap a en Jondalar i la Zelandoni.

—Crec que hem arribat a Vista del Sol, Zelandoni —va dir—. Vols que continuem i els fem una visita, i en aquest cas, vols continuar muntada al baiard?

—Ja que som aquí, fem-los una visita. Pot ser que no pugui tornar a passar per aquí en molt de temps. I prefereixo baixar. No s’hi està malament en un seient mòbil, però de vegades es belluga massa.

La dona es va posar dreta repenjant-se a en Jondalar per no caure, i va baixar.

—Creus que et pot anar bé quan anem a visitar els indrets sagrats que vols que vegi l’Ayla? —va preguntar en Jondalar.

—Crec que podria ser útil, si més no per a alguns trams del viatge.

L’Ayla va somriure.

—Jondalar, Ayla, Zelandoni! —va cridar una veu coneguda.

L’Ayla va veure que en Jondalar somreia i es va girar. En Willamar caminava cap a ells amb l’Stevadal, el cap de la Vint-i-sisena Cova.

—Quina alegria que hagueu decidit venir —va dir l’Stevadal—. No estava segur que la Primera pogués venir de visita a Vista del Sol.

—Les trobades d’estiu sempre són plenes de zelandònia, però procuro fer almenys una visita de cortesia a la cova amfitriona de la Trobada, Stevadal. Us agraïm l’esforç que feu —va dir.

—És un honor —va dir el cap de la Vint-i-sisena.

—I un plaer —va dir una dona que acabava d’arribar i estava dreta darrere l’Stevadal.

L’Ayla estava segura que la dona era la parella de l’Stevadal, tot i que no s’haguessin conegut; no recordava haver-la vist al camp de reunions. La va mirar més atentament. Era més jove que l’Stevadal, però hi havia una cosa més. La túnica li anava ampla, i ella semblava demacrada i fràgil. L’Ayla va pensar que potser havia estat malalta o havia patit alguna pèrdua dolorosa.

—M’alegro que sigueu aquí —va dir l’Stevadal—. La Danella tenia ganes de veure la Primera, i conèixer la parella d’en Jondalar. Encara no ha pogut anar al camp de reunions.

—No m’havies dit que estigués malalta; hauria vingut abans, Stevadal —va dir la Primera.

—El nostre Zelandoni l’ha vingut a veure —va dir l’Stevadal—. No et volia destorbar. Sé que estàs molt enfeinada a les trobades d’estiu.

—No tant perquè no pugui veure la teva parella.

—Potser més tard, quan ja t’hagin vist tots —va dir la Danella a la Primera, i després es va dirigir a l’home ros i alt—, però m’agradaria conèixer la teva parella, Jondalar. N’he sentit a parlar tant!

—Doncs, vet-la aquí —va dir ell, fent un senyal a l’Ayla.

La noia es va apropar a la dona mostrant les mans amb els palmells cap amunt, en la salutació tradicional d’obertura, per ensenyar que no amagava res.

—Danella de la Vint-i-Sisena Cova dels Zelandoniis, parella del cap, Stevadal, et presento l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis… —va començar en Jondalar i va continuar amb la presentació habitual fins que va arribar a «protegida per l’esperit de l’Ós de les Cavernes».

—T’has descuidat de dir «amiga dels cavalls i del caçador de quatre potes, que anomena Llop —va afegir en Willamar, fent una rialleta.

Havia anat amb els altres homes a ajudar a construir el baiard nou. Com que no estaven gaire lluny, en Willamar va proposar que passessin a fer una visita a Vista del Sol, la llar de la Vint-i-Sisena Cova dels Zelandoniis, que era amfitriona de la Trobada d’Estiu, i els havien convidat a prendre una tassa d’herbes amb ells.

La major part de la gent que vivia en aquella cova havia anat al campament de reunions; però uns quants s’havien quedat, com la parella del cap, que semblava malalta o que ho hagués estat. L’Ayla es va preguntar quant de temps feia que estava malalta i què devia tenir. Va mirar la Zelandoni, que l’estava mirant. No es van dir res, però la noia va sentir que la Primera pensava el mateix que ella.

—Els meus noms i lligams no són tan interessants, però en nom de la Doni, la Gran Mare Terra, sigues benvinguda, Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis —va dir la Danella.

—I jo et saludo, Danella de la Vint-i-sisena Cova dels Zelandoniis —va dir l’Ayla. Les dues dones es van agafar les mans.

—La teva parla sona tan interessant com els teus noms i lligams —va dir la Danella—. Fa pensar en paratges llunyans. Deus tenir moltes històries per explicar. M’agradaria sentir-ne alguna, Ayla.

La noia va somriure. Era molt conscient que el seu accent era diferent del dels zelandoniis. Normalment, la gent dissimulava quan la sentia parlar; la Danella, en canvi, tenia una manera de fer tan encantadora i directa que va captivar l’Ayla immediatament. Li va recordar els mamutois.

L’Ayla es va tornar a preguntar quina malaltia o dificultat havia causat la fragilitat física de la Danella, que contrastava tan fortament amb la seva personalitat càlida i decidida. Va mirar la Zelandoni i va entendre que la Primera també ho volia saber i que ho esbrinaria abans que marxessin de la cova. La Jonayla somicava, i l’Ayla va pensar que segurament volia veure què passava i amb qui parlava la seva mare. Va canviar de posició la manta perquè la nena es repengés al seu maluc.

—Aquest deu seu el teu infant «beneït per la Doni», la Jonayla va dir la Danella.

—Sí.

—És un nom bonic. Una barreja del nom d’en Jondalar i el teu?

L’Ayla va assentir.

—És tan bonica com el seu nom —va dir la Danella.

Tot i que no fos evident, l’Ayla sabia interpretar els matisos del llenguatge corporal i va detectar un indici de tristesa en la fugaç corrugació del front de la dona. I, de sobte, la raó de la feblesa i la tristesa de la Danella li va semblar òbvia. Havia avortat feia poc o havia parit un nadó mort, va pensar l’Ayla, i segurament havia tingut un embaràs difícil i un part encara més complicat, i ara no li havia quedat res. «S’està recuperant de l’esgotament del seu cos i passant el dol pel seu fill perdut». Va mirar cap a la Primera, que estudiava la dona dissimuladament. L’Ayla va pensar que segurament havien pensat el mateix.

Va sentir que el Llop li empenyia la cama i el va esguardar. L’animal la mirava grinyolant baixet, per fer-li saber que volia alguna cosa. Mirava la Danella, després la mirava a ella i tornava a grinyolar. Pressentia alguna cosa de la parella del cap?

Els llops eren molt sensibles a les febleses dels altres. Quan vivien en ramat, normalment atacaven els dèbils. Però el Llop havia creat un lligam molt íntim amb el nen feble que era mig Clan, que la Nezzie havia adoptat quan el llop era molt petit i s’adaptava al seu ramat de mamutois. Els llops d’un ramat estimaven amb bogeria els seus cadells, però, per al Llop, els humans eren el seu ramat. L’Ayla sabia que els infants i els nens humans l’atreien, i també els que el seu sentit de llop li deia que eren febles, no per atacar-los sinó per crear-hi lligams, com els llops salvatges amb els seus cadells.

L’Ayla va notar que la Danella semblava una mica aprensiva.

—Crec que el Llop et vol conèixer, Danella. Has tocat mai un llop viu? —va preguntar.

—No, i és clar que no. Mai no n’havia tingut cap tan a prop. Per què creus que em vol conèixer?

—De vegades hi ha persones que l’atrauen. Li encanten els infants. La Jonayla se li enfila, fins i tot li estira els pèls i li fica els dits als ulls i a les orelles, i ell no s’enfada mai. Quan vam arribar a la Novena Cova, va fer el mateix en veure la mare d’en Jondalar, la Marthona; la volia conèixer. —De sobte, l’Ayla es va preguntar si el Llop havia percebut que la dona, que havia estat cap de la gran cova dels zelandoniis, tenia el cor dèbil—. T’agradaria conèixe’l?

—Què he de fer? —va preguntar la Danella.

Els visitants de Vista del Sol voltaven per allà, observant. Els qui estaven acostumats al Llop i a la seva manera de fer somreien; altres, com l’Stevadal, parella de la Danella, hi estaven interessats, però també amoïnats.

—No n’estic segur —va dubtar.

—No li farà cap mal —va afirmar en Jondalar.

L’Ayla va donar la Jonayla a en Jondalar i va portar el Llop cap a la Danella. Va agafar la mà de la dona i li va presentar el Llop.

—El Llop reconeix les persones per l’olor, i sap que quan li presento algú així vol dir que és un amic.

L’animal va ensumar els dits de la Danella i després els hi va llepar.

La dona va somriure.

—Té la llengua llisa i suau.

—El seu pèl també ho és —va explicar l’Ayla.

—Que calent que està! —va exclamar la Danella—. No havia tocat mai un cos tan calent. I aquí se sent palpitar alguna cosa.

—Sí, és la sensació que fan els animals vius. —L’Ayla va mirar el cap de la Vint-i-sisena Cova dels Zelandoniis—. El vols conèixer, Stevadal?

—Ho hauries de fer —va dir la Danella.

L’Ayla va fer el mateix que abans amb ell, però el Llop estava desitjós de tornar amb la Danella i es va posar a caminar al seu costat quan van anar cap a Vista del Sol. Van trobar llocs per seure: troncs, pedres amb coixins, de vegades a terra. Els visitants van treure les tasses que duien en bosses penjades a la cintura. Les poques persones que no havien anat al campament de reunions els van servir infusions. Entre elles hi havia les mares de la Danella i de l’Stevadal, que s’havien quedat per ajudar la parella del cap. Quan la Danella es va asseure, el Llop es va estirar al seu costat, però va mirar l’Ayla com si li demanés permís. Ella va assentir, i l’animal va reposar el cap sobre les potes del davant. La Danella l’acariciava de tant en tant, instintivament.

La Zelandoni es va asseure al costat de l’Ayla. Després de prendre’s la infusió, la noia va alletar la Jonayla. Hi havia anat força gent per parlar amb la Primera i amb la seva acòlita, però quan finalment es van quedar soles, es van posar a parlar de la Danella.

—Sembla que el Llop la vulgui consolar —va dir la Zelandoni.

—Crec que ho necessita —va observar l’Ayla—. Encara està fluixa. Crec que deu haver patit un avortament o li ha nascut un nadó mort, i segurament va tenir un embaràs difícil.

La Primera la va mirar amb interès.

—Què t’ho fa pensar?

—Que estigui tan prima i tan fràgil. Estic segura que ha estat malalta o ha tingut algun problema, i m’he adonat que es posava trista quan mirava la Jonayla. M’ha fet pensar que havia tingut un embaràs llarg i difícil i que havia perdut l’infant —va dir l’Ayla.

—És una bona deducció. Crec que tens raó. Jo pensava una cosa semblant. Potser li hauríem de preguntar a la seva mare. M’agradaria examinar-la, per assegurar-me que es recupera bé —va dir la doniera—. Hi ha medecines que podrien ajudar-la. —La Primera va mirar l’Ayla—. Què proposes?

—La userda és bona per a la fatiga, i per al dolor punyent quan orines —va dir l’Ayla, i va rumiar un moment—. No sé com es diu, però hi ha una planta amb una baia vermella que és molt bona per a les dones. Creix per terra com una petita parra i les fulles són verdes tot l’any. Es pot fer servir per als dolors que acompanyen el sagnat de temps lunar, i pot estroncar una forta hemorràgia. També pot accelerar el part i fer-lo més fàcil.

—La conec. Creix tan densa que de vegades forma una estora a terra, i als ocells els agraden les baies. N’hi ha que l’anomenen «sarment d’ocell» —va dir la Primera—. La infusió d’userda pot ajudar a recuperar les forces, com una decocció d’arrels i escorça de nard… —Va parar quan va veure la cara d’incomprensió de l’Ayla—. És un matoll alt amb fulles grosses i baies violades… Les flors són petites, d’un blanc verdós… Ja te les ensenyaré. Pot servir si la bossa que conté el nen dins la dona cau i es mou del seu lloc. Per això la voldria examinar, per saber què li he de donar. El Zelandoni de la Vint-i-sisena és un bon guaridor, però pot ser que no tingui prou coneixements dels mals de les dones. Hauré de parlar amb ell abans de marxar.

Un cop passat el temps que exigia la bona educació, els homes que havien ajudat a construir el baiard i després havien anat a visitar el refugi de la Vint-i-sisena Cova van acabar-se les herbes i van aixecar-se per marxar. La Primera va parar en Joharran. En Jondalar anava amb ell.

—Podries anar al campament de la zelandònia i buscar el Zelandoni de la Vint-i-sisena? —va preguntar la doniera discretament—. La seva parella no s’ha trobat bé i m’agradaria veure si hi puc fer alguna cosa. És un bon guaridor i ja deu haver fet tot el que ha pogut, però necessito parlar amb ell. Crec que és un problema de dones i nosaltres ho som… —Va deixar la frase inacabada—. Demana-li que vingui, ens esperarem una estona.

—Voleu que m’esperi amb vosaltres? —va preguntar en Jondalar a les dues dones.

—No volies anar a practicar al camp de tir? —va preguntar en Joharran.

—Sí, però no cal que hi vagi.

—Per què no hi vas, Jondalar. Nosaltres hi passarem més tard —va dir l’Ayla, fregant-li la galta amb la seva.

Les dues dones van anar amb la Danella, les dues mares i altres dones. Quan l’Stevadal va veure que la Primera i la seva acòlita no marxaven, també es va quedar. La cap de la zelandònia estava acostumada a esbrinar quin mal patia la gent i aviat va descobrir que la Danella havia estat embarassada i que l’infant havia nascut mort, tal com s’havien imaginat; però va pressentir que les dues dones grans li amagaven alguna informació, davant la Danella i l’Stevadal. Hi havia alguna cosa més. La doniera hauria d’esperar el Zelandoni de la Vint-i-sisena. Mentrestant, les dones van xerrar. La Jonayla va passar de l’una a l’altra. Al començament, la Danella es mostrava reticent a agafar-la, però quan es va decidir a fer-ho, se la va quedar una bona estona. El Llop es trobava a gust amb totes dues.

L’Ayla va desenganxar el baiard de la Whinney i la va deixar pasturar i, quan va tornar, les dones li van fer preguntes tímidament sobre el cavall i sobre com l’havia trobat. La Primera va animar la noia perquè ho expliqués. S’estava convertint en una bona narradora i va captivar les seves oients, sobretot quan hi va afegir els sons dels renills del cavall i els rugits del lleó. Quan estava a punt d’acabar, va aparèixer el Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova.

—M’ha semblat sentir un rugit de lleó que em sonava —va dir, saludant-les amb un gran somriure.

—L’Ayla ens estava explicant com va adoptar la Whinney —va dir la Danella—. Tal com m’imaginava, té històries meravelloses per explicar. Ara que n’he sentit una, m’agradaria sentir-ne més.

La Primera tenia ganes de marxar, encara que no volgués que es notés. Era perfectament normal que la Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra visités el cap de la cova que allotjava la Trobada d’Estiu i la seva parella, però tenia molta feina. La cerimònia dels Ritus dels Primers Plaers era el dia següent, i després, el primer matrimonial de la temporada. Encara que hi hagués una altra cerimònia d’aparellament al final de l’estiu per a aquells que volien confirmar les seves decisions abans de tornar als refugis d’hivern, la primera era sempre la més important i la més concorreguda. Encara calia fer molts plans.

Mentre uns preparaven més infusions, perquè ja s’havien acabat Iotes les que hi havia, la Primera i la seva acòlita van agafar el Vint-i-sisè a part i van parlar amb ell en privat.

—Hem sabut que la Danella va tenir un infant mort —va dir la Primera—, però va passar alguna cosa més. N’estic segura. M’agradaria examinar-la i veure si hi puc fer alguna cosa.

L’home va fer un llarg sospir i va arrufar el front.