Capítol 5

Era un gran grup —gairebé dues-centes cinquanta persones— el que va sortir aquell matí: la major part dels habitants de la Novena i la Tercera coves. En Manvelar i la Tercera Cova van obrir la marxa baixant des de l’extrem oriental del refugi de pedra. A diferència de la vegetació de la vall del riu de l’Herba, a prop de la Tercera Cova, on havien trobat els lleons, el corriol que sortia de l’extrem nord-oriental de la balma de la Novena Cova conduïa a un petit afluent del Riu anomenat riu del Bosc, perquè la seva vall estava molt protegida i era abundant en arbres.

Les zones boscoses escassejaven durant l’era glacial. No gaire lluny, cap al nord, es trobaven les vores de les glaceres, que cobrien una quarta part de la superfície de la Terra i creaven les condicions per a una capa subterrània de gel a les regions periglacials properes. A l’estiu, la capa superior es fonia fins a diferents profunditats, depenent de les condicions. En zones fredes i ombrívoles amb abundor de verdet o altres menes de vegetació aïllant, només es fonien uns centímetres de terra, però on estava directament exposada a l’escalfor del sol, s’estovava prou perquè s’arribés a cobrir d’una capa gruixuda d’herba.

Exceptuant ubicacions especials, les condicions no afavorien el creixement d’arbres amb arrels fondes. En llocs que estaven protegits dels vents més freds i de les gelades més fortes, es desgelaven diversos centímetres de terra fèrtil, suficient perquè els arbres arrelessin. A les vores dels rius amarades d’aigua, sovint hi sorgien fileres d’arbres.

La vall del riu del Bosc era una d’aquestes excepcions. Tenia una relativa abundància tant de coníferes com d’arbres caducifolis i matolls, incloent-hi diverses classes d’arbres fruiters i nogueres. Era una font de recursos increïblement rica, que oferia diversitat de materials, sobretot llenya, per als qui vivien prou a la vora per beneficiar-se’n, però no era un bosc espès. Era més aviat com una zona verda en una vall estreta, amb clarianes de prats i agradables clapes d’herba entre cúmuls més densos d’arbres.

La gran colla va caminar deu quilòmetres en direcció nord-oest a través de la vall del riu del Bosc per un pendent suau, un començament molt agradable del trajecte. En Manvelar es va parar en un afluent que queia en cascada pel vessant d’un turó, a l’esquerra. Ja era hora de descansar una mica i donar temps als ressagats d’arribar. Gairebé tothom va encendre una foguera per fer infusions, les parelles van alimentar la canalla i van picar el menjar que portaven: tires seques de carn o peces de fruita o fruits secs que els quedaven de la collita de l’any passat. Uns quants es van menjar els pastissos especials de viatge, que gairebé tots portaven: una barreja de carn seca mòlta, baies seques o bocinets d’altres fruites, i greix, en forma de croquetes o pastissets i embolicat amb fulles comestibles. Era un aliment molt energètic i que omplia l’estómac, però costava de preparar i la majoria de la gent se’l va guardar per més endavant, quan volguessin recórrer llargues distàncies ràpidament o anessin darrere una presa i no volguessin encendre foc.

—Aquí és on ens desviem —va dir en Manvelar—. A partir d’ara, si continuem recte cap a l’oest, quan arribem al riu de l’Oest, hauríem d’anar a parar a prop de la Vint-i-sisena Cova i la plana inundada, que és on se celebrarà la Trobada d’Estiu.

Estava assegut amb en Joharran i uns quants més. Miraven les muntanyes que s’alçaven a la riba occidental i el tumultuós afluent que baixava pel vessant.

—No podríem acampar aquí, aquesta nit? —va preguntar en Joharran; després va mirar cap al sol per comprovar el seu curs al cel—. És una mica aviat, però aquest matí ens hi hem posat tard, i aquesta pujada sembla forta. L’agafarem amb més empenta si descansem bé aquesta nit. —Li feia por que fos massa forta per a alguns.

—Només els primers quilòmetres, després es fa més pla, més o menys —va dir en Manvelar—. Normalment intento que fem la pujada primer, i després parem i muntem el campament per passar-hi la nit.

—Segurament tens raó —va dir en Joharran—. Val més passar avui el mal tràngol i deixar-ho enrere.

Va mirar intencionadament el seu germà i després va desviar la mirada cap a la seva mare, que acabava d’arribar i semblava contenta de poder seure i descansar. S’havia fixat que la dona ho estava passant pitjor del que era habitual.

En Jondalar va copsar el senyal silenciós i es va girar cap a l’Ayla.

—Per què no ens esperem i tanquem la ressaga. Així podrem encaminar els ressagats que s’hagin quedat massa enrere. —Va assenyalar-ne uns quants que encara anaven arribant.

—Sí, és una bona idea. A més, els cavalls prefereixen anar al darrere —va dir ella, aixecant a coll la Jonayla i donant-li copets a l’esquena.

Acabava d’alletar-la, però la nena continuava jugant amb el pit de la seva mare. Estava desperta i contenta, i reia mirant el Llop que estava darrere d’ella. L’animal li va llepar la cara i la llet que li empastifava la barbeta, i això encara la va fer riure més. L’Ayla també havia vist el senyal que s’havien fet en Joharran i en Jondalar, i que en Joharran havia notat que la Marthona anava cada vegada més a poc a poc. A més a més, havia notat que la Zelandoni, que acabava d’arribar, es quedava enrere, però no estava segura que fos perquè estigués cansada, sinó perquè volia anar al pas de la Marthona.

—Hi ha aigua calenta per fer una infusió? —va preguntar la Zelandoni quan va arribar al seu costat, tot traient la bossa on duia les medecines i preparant-se per fer unes herbes—. Has pres una infusió, Marthona? —Abans que la dona fes que no amb el cap, la doniera va continuar—: Aprofitant que me’n faig per a mi, te’n prepararé una per a tu.

L’Ayla les va observar atentament i es va adonar de seguida que la Zelandoni també havia notat que la Marthona tenia dificultats amb la marxa, i per això li preparava una infusió medicinal. La Marthona també ho sabia. Moltes persones estaven amoïnades per la dona, però dissimulaven subtilment la preocupació. Tot i així, i per molt que intentessin dissimular, l’Ayla podia veure que estaven sincerament preocupades. Es va decidir a anar a veure què feia la Zelandoni.

—Jondalar, m’agafes la Jonayla? Ha menjat, està desperta i vol jugar —va dir l’Ayla, passant-li el nadó.

La Jonayla va bellugar els bracets i va somriure al seu pare, i en Jondalar també li va somriure mentre l’agafava. Era evident que estimava amb bogeria la petita, aquella criatura de la seva llar. Mai no li feia mandra ocupar-se’n. A l’Ayla li semblava que tenia més paciència amb la nena ell que ella. El mateix Jondalar estava una mica estranyat amb la intensitat dels seus sentiments envers la nena, i es preguntava si era perquè un temps va arribar a dubtar que mai hi hagués una criatura de la seva llar. Tenia por d’ofendre la Gran Mare Terra quan era jove aparellant-se amb la seva dona donii, i no estava segur que Ella escollís mai un bocí del seu esperit per barrejar-lo amb el d’una dona i crear una nova vida.

Això era el que li havien ensenyat: que la creació de la vida estava causada pels esperits de les dones que es barrejaven amb els dels homes amb l’ajuda de la Mare, i la majoria de les persones que coneixia, inclòs les que havia conegut durant el seu viatge, creien si fa no fa el mateix… fora de l’Ayla. Ella tenia un punt de vista diferent sobre la manera com s’iniciava una nova vida. Estava convençuda que hi havia alguna cosa més que la barreja d’esperits. Havia dit a en Jondalar que no era sols el seu esperit el que s’havia combinat amb el d’ella per crear una nova persona sinó la seva essència quan compartien els plaers. Deia que la Jonayla era tant d’ell com d’ella, i ell la volia creure. Volia que aquella nena fos tant d’ell com d’ella, però no ho sabia.

Sabia que l’Ayla havia arribat a aquesta conclusió quan vivia amb el Clan, tot i que tampoc fos el que ells creien. L’Ayla li havia dit que ells es pensaven que eren els esperits del tòtem els que causaven que una nova vida s’iniciés dins d’una dona, alguna cosa així com que el tòtem masculí s’imposava a l’esperit del tòtem femení. L’Ayla era l’única persona que coneixia que pensés que una nova vida s’iniciava a causa d’alguna cosa més que els esperits. Però ella era una acòlita, que es formava per ser zelandoni, i era la zelandònia qui explicava la Doni, la Gran Mare Terra, als seus fills. En Jondalar no s’afigurava què passaria quan arribés el moment en què ella hagués d’explicar als altres com s’iniciava una nova vida; diria que la Mare escollia l’esperit d’un home concret per combinar-lo amb el d’ella, com deien els altres zelandonis, o insistiria en què era l’essència d’un home? I què en diria la zelandònia?

Quan l’Ayla es va acostar a les dues dones, va notar que la Zelandoni mirava dins la bossa d’herbes medicinals i que la Marthona estava asseguda en un tronc, a l’ombra d’un arbre, a prop del riu del Bosc. La mare d’en Jondalar estava cansada, tot i que l’Ayla creia que intentava dissimular-ho. Somreia i xerrava amb unes persones que tenia a prop, però de fet semblava que tingués ganes de tancar els ulls i descansar.

Després de saludar la Marthona i els altres, l’Ayla es va apropar a La Que Era Primera.

—Tens tot el que necessites? —va xiuxiuejar.

—Sí, tot i que m’hauria agradat tenir temps per preparar una barreja com cal de didalera acabada de collir, però hauré de fer servir la que porto seca —va dir la dona.

L’Ayla va notar que les cames de la Marthona estaven una mica inflades.

—Necessita descansar, oi? No aguantar totes aquestes persones que volen fer-la petar —va dir l’Ayla—. No en sé tant com tu de fer entendre a la gent que l’han de deixar tranquil·la una estona, sense avergonyir-la. No crec que vulgui que la gent sàpiga que està molt cansada. Per què no m’expliques com preparar-li la infusió?

La Zelandoni va somriure.

—Ets molt perceptiva, Ayla. Són amics de la Tercera Cova que fa temps que no veu —va xiuxiuejar.

Després li va explicar ràpidament com preparar la infusió que volia i es va acostar al grup de gent que conversava.

L’Ayla estava concentrada en les instruccions que la dona li havia donat i, quan va aixecar el cap, va veure que la Zelandoni s’allunyava amb els amics de la Marthona i que aquesta tancava els ulls. L’Ayla va somriure pensant que això desanimaria altres persones que volguessin parlar amb ella. Va esperar que la beguda es refredés, i quan l’anava a portar a la Marthona, la Zelandoni va tornar. Van anar juntes al costat de l’antiga cap de la Novena Cova i es van posar d’esquena a la Marthona mentre es prenia les herbes per tapar-la de la vista dels passavolants. Fos el que fos el que portés la beguda de la Zelandoni, va revifar la Marthona, i l’Ayla va pensar que havia de preguntar-ho a la doniera més endavant.

Quan en Manvelar es va aixecar per començar la pujada, la Zelandoni el va seguir, però l’Ayla es va quedar asseguda al costat de la Marthona. En Willamar se’ls havia afegit i s’havia assegut al costat de la seva parella.

—Per què no t’esperes amb nosaltres i deixes que la Folara passi davant —va dir la Marthona—. En Jondalar s’ha presentat voluntari per quedar-se l’últim i assegurar-se que tothom va en la bona direcció, i la Proleva ha promès guardar-nos alguna cosa per menjar quan muntin el campament.

—Em quedaré —va dir en Willamar, amb fermesa—. En Manvelar ha dit que a partir d’ara és tot recte cap a l’est durant els pròxims dies. El temps que triguem a arribar depèn de la rapidesa amb què viatgi cadascú. No cal que ningú tingui pressa. Però és bona idea que algú es quedi enrere, per assegurar-se que ningú s’endarrereix perquè està ferit o perquè ha tingut alguna dificultat.

—O perquè ha d’esperar una vella que camina a poc a poc —va dir la Marthona—. Arribarà un dia que no podré anar a les Trobades d’Estiu.

—Això ens passarà a tots —va dir en Willamar—, però encara no, Marthona.

—Té raó —va dir en Jondalar, amb l’infant adormit a coll. Acabava d’arribar després de parlar amb una família amb uns quants nens petits, per assegurar-se que agafaven la direcció correcta. El llop el seguia, vigilant la Jonayla—. Tant se val que triguem una mica més a arribar. No serem els únics. —Va assenyalar la família que emprenia la pujada—. I un cop hi arribem, la gent continuarà volent els teus consells, mare.

—Vols que em pengi la Jonayla a la manta, Jondalar? —va preguntar l’Ayla—. Em sembla que som els últims.

—No cal, crec que està còmoda. Dorm com un soc, però hauríem de trobar un camí fàcil perquè els cavalls pugin a dalt de la cascada —va dir ell.

—És el que estava buscant; un camí fàcil. Potser hauria de seguir els vostres cavalls —va dir la Marthona, no del tot de broma.

—No es tracta tant dels cavalls; les pujades no els espanten. El problema és pujar amb els baiards i les càrregues que porten als lloms —va dir l’Ayla—. Crec que hauríem d’anar de través, fent girs amples perquè passin les vares que arrosseguen.

—O sigui que busques una pujada suau i lenta —va dir en Willamar—. Tal com deia la Marthona, és el que volem nosaltres. Si no m’equivoco, crec que hem passat una pujada més suau venint cap aquí. Ayla, per què no reculem una mica i intentem trobar-la?

—Ja que en Jondalar té la nena ben adormida, es pot quedar i fer-me companyia —va afegir la Marthona.

«I vigilar-la», pensava l’Ayla, mentre ella i en Willamar es posaven en marxa. «No m’agrada que s’esperi sola. Per aquí poden rondar molts animals, i pensar que és una bona presa: lleons, óssos, hienes, vés a saber!». El Llop, que estava estirat a terra amb el cap entre les potes, es va aixecar i es va mostrar indecís en veure que la Jonayla es quedava, però l’Ayla estava a punt de marxar.

—Llop, queda’t! —va dir la noia, fent-li un senyal—. Queda’t amb en Jondalar, la Jonayla i la Marthona.

El llop es va tornar a ajeure, però amb el cap aixecat i les orelles girades endavant, atent a qualsevol paraula o senyal de l’Ayla, que s’allunyava amb en Willamar.

—Si no portéssim els cavalls tan carregats, la Marthona podria pujar la muntanya a sobre del baiard —va comentar l’Ayla al cap d’una estona.

—Només si ella ho volia —va dir en Willamar—. He notat una cosa curiosa des que vas arribar amb els teus animals. El llop, que és un fort caçador, que podria matar-la com si res si ho volgués, no li fa gens de por, però els cavalls són figues d’un altre paner. No li agrada apropar-s’hi gaire. Quan era jove caçava cavalls, però li fan molta més por que el llop, i això que només mengen herba.

—Potser és perquè no els coneix. Són més grossos i poden ser volubles quan estan nerviosos, o si alguna cosa els espanta —va dir l’Ayla—. Els cavalls no entren a la llar; segurament, si passés més estones amb ells, no la posarien tan nerviosa.

—Potser sí, però primer l’hauries de convèncer; i si se li fica al cap que no ho vol, en sap molt d’esquivar el que vols que faci i fer el que ella vol, sense que ho sembli. És una dona molt tossuda.

—Ah, d’això no en tinc cap dubte —va dir l’Ayla.

Tot i que no van ser fora gaire estona, quan l’Ayla i en Willamar van tornar, la Jonayla estava desperta i la seva àvia la tenia a la falda. En Jondalar era amb els cavalls, revisant les càrregues i comprovant que tot estava ben lligat.

—Hem trobat una via millor per pujar la muntanya. Hi ha alguns punts costeruts, però es pot fer bé —va dir en Willamar.

—Agafaré la Jonayla —va dir la noia, acostant-se a la Marthona—. Segur que s’ha embrutat i no deu fer gaire bona olor. Normalment, quan es desperta a la tarda, ho fa.

—Ho ha fet —va dir la Marthona, aixecant la nena i asseient-se-la a la falda, de cara—. No he oblidat com es cuida un nadó, oi que no, Jonayla? —Va fer botar una mica la nena i li va somriure, i va veure com la nena li corresponia amb uns sorollets alegres—. És tan bufona! —va afegir, donant la nena a la seva mare.

L’Ayla no va poder evitar somriure a la seva filla quan la va agafar, i va veure com ella li corresponia mentre la col·locava a la manta i la lligava ben fort. Quan es va aixecar, la Marthona ja no estava tan cansada i se la veia més animada, i això va complaure l’Ayla. Van recular pel riu del Bosc i van seguir per un meandre. Després van agafar una pujada suau. Quan van arribar a dalt, van tornar a enfilar cap al nord fins que van ser al rierol que baixava en cascada cap al riu de baix, i des d’allà van agafar la direcció de l’oest. Abans d’accedir al campament que havien muntat la Tercera i la Novena coves, caminaven cap a l’horitzó i tenien el sol gairebé directament als ulls. La Proleva els estava esperant i es va alegrar de veure’ls arribar d’una vegada.

—Us he guardat menjar calent al costat del foc. Per què heu trigat tant? —va preguntar, acompanyant-los cap a la tenda de viatge que compartirien.

Es mostrava especialment sol·lícita amb la mare d’en Joharran.

—Hem reculat cap al riu del Bosc i hem trobat una pujada més fàcil per als cavalls, que també era més fàcil per a mi —va respondre la Marthona.

—No em pensava que els cavalls poguessin tenir dificultats. L’Ayla deia que eren forts i podien portar el pes —va dir la Proleva.

—No es tracta del pes sinó dels baiards que han d’arrossegar —va dir la Marthona.

—Això mateix —va dir en Jondalar—. Els cavalls necessiten un camí més ample i més senzill per pujar un terreny costerut. No poden girar tan fàcilment quan arrosseguen els baiards. Hem trobat un camí que els permetia anar fent ziga-zagues, però hem hagut de recular pel riu del Bosc.

—Doncs gairebé tota la resta és plana i ampla —va dir en Manvelar.

Ell i en Joharran havien arribat al seu costat i havien sentit el comentari d’en Jondalar.

—Així serà més fàcil per a tothom. Guarda’ns el menjar, calent, Proleva. Hem de descarregar els cavalls i buscar un bon lloc perquè pasturin —va dir en Jondalar.

—Si tens un os amb una mica de carn per al Llop, segur que t’estarà molt agraït —va afegir l’Ayla.

Quan van tornar de deixar instal·lats els cavalls i, finalment, van poder menjar, ja era fosc. Tots els qui utilitzarien el refugi de viatge familiar estaven reunits al voltant de la foguera: la Marthona i en Willamar, i la Folara; en Joharran i la Proleva, i els seus dos fills, en Jaradal i la Sethona; en Jondalar, l’Ayla i la Jonayla, i el Llop, i la Zelandoni. Tot i que ella no formava part realment de la família, no tenia cap més parent a la Novena Cova i quan viatjaven solia estar-se amb la família del cap.

—Quant tardarem a arribar a la Trobada d’Estiu, Joharran? —va preguntar l’Ayla.

—Depèn de si anem més o menys de pressa, però en Manvelar ha dit que segurament no més de tres o quatre dies.

Va ploure de manera intermitent durant gairebé tot el camí, i tothom es va alegrar quan, la tarda del tercer dia, van veure unes tendes al davant. En Joharran i en Manvelar, i els dos ajudants més propers d’en Joharran, en Rushemar i en Solaban, es van avançar per trobar un lloc on muntar els seus campaments. En Manvelar va escollir un lloc a la vora d’un afluent, a prop de la confluència amb el riu de l’Oest, i el va reclamar per a ells deixant-hi la seva motxilla. Després va trobar el cap de Vista del Sol, i tots ells van recitar una forma abreujada de la salutació formal.

—… en nom de la Doni, et saludo, Stevadal, cap de Vista del Sol, la Vint-i-sisena Cova dels Zelandoniis —va acabar en Joharran.

—Et dono la benvinguda al Camp de Reunions de la Vint-i-sisena Cova, Joharran, cap de la Novena Cova dels Zelandoniis —va dir l’Stevadal, deixant-li anar les mans.

—Ens alegrem de ser aquí, però m’agradaria demanar-te consell sobre on podem muntar el nostre campament. Ja saps que som molts i, ara que el meu germà ha tornat del seu viatge amb uns… companys molt poc corrents, necessitem trobar un emplaçament on els animals no molestin els veïns ni se sentin massa a prop de persones que encara no coneixen.

—Vaig veure el llop i els dos cavalls l’any passat. Són uns «companys» molt atípics —va corroborar l’Stevadal, somrient—. Tenen nom fins i tot, oi?

—L’euga es diu Whinney, i és el cavall que munta l’Ayla, normalment. En Jondalar anomena Llamp el semental que munta; l’euga és la seva mare. Però ara són tres cavalls. La Gran Mare va beneir l’euga amb una altra cria, una petita femella; li diuen Grisa, pel color de la seva pell.

—Acabaràs amb un ramat de cavalls a la teva cova! —va exclamar l’Stevadal.

«Espero que no», va pensar en Joharran, però no va dir res, només va somriure.

—Quina mena de lloc busques, Joharran?

—Recordes que l’any passat vam trobar un lloc una mica apartat? Al començament em pensava que estaríem massa lluny de totes les activitats, però va acabar sent una ubicació perfecta. Hi havia espai perquè els cavalls pasturessin i perquè el llop no s’acostés més del compte a la gent de les altres coves. L’Ayla el controla perfectament, de vegades fins i tot em fa cas a mi, però no voldria que espantés ningú. I sobretot el que ens va agradar va ser que estàvem força amples.

—Que jo recordi, també teníeu molta llenya al final de l’estació —va dir l’Stevadal—. Nosaltres us en vam venir a buscar els últims dies, fins i tot.

—Sí, vam tenir molta sort, perquè ni tan sols ho havíem previst. En Manvelar m’ha dit que creia que hi podia haver un lloc per a nosaltres a prop de la teva Vista del Sol. Una vall petita amb pastures.

—Sí, de vegades hi celebrem petits aplecs amb coves veïnes. Hi creixen avellanes i nabius —va dir l’Stevadal—. De fet, no està gaire lluny de la Cova Sagrada. És a poca distància d’allà, però us pot anar bé. Per què no véns a fer-hi un cop d’ull?

En Joharran va fer un gest a en Solaban i en Rushemar, i aquests els van seguir, a ell i l’Stevadal.

—En Dalanar i els seus lanzadoniis es van estar amb vosaltres l’any passat, oi? També vindran aquest any? —va preguntar l’Stevadal mentre caminaven.

—No en sabem res. No ens ha enviat cap missatger, o sigui que ho dubto —va dir en Joharran.

Uns quants membres de la Novena Cova, que tenien pensat allotjar-se amb amics o parents, van deixar el grup per anar a trobar-los. La Zelandoni va anar a buscar el gran habitatge especial, que sempre estava parat per a la zelandònia al bell mig de tot. La resta va esperar al costat del camp on s’havien aplegat pràcticament totes les coves per a la Trobada d’Estiu, saludant molts amics que s’hi havien arribat per parlar amb ells. Mentre s’esperaven, va començar a ploure.

Quan en Joharran va tornar, va anar directament cap al grup de persones que s’esperaven.

—Amb l’ajuda de l’Stevadal, he trobat un lloc per a nosaltres —va dir—. Com l’any passat, està una mica apartat del camp principal de reunió, però ens anirà bé.

—Com de lluny? —va preguntar en Willamar. Pensava en la Marthona; l’excursió fins a la Trobada no havia estat fàcil per a ella.

—Des d’aquí ho pots veure, si saps on has de mirar.

—Doncs, som-hi, anem a mirar-ho —va dir la Marthona.

Un grup de més de cent cinquanta persones va seguir en Joharran. Quan van arribar al lloc, havia parat de ploure i havia sortit el sol, que il·luminava una petita i bonica vall tancada, amb espai suficient per a tots els que volguessin quedar-se amb la Novena Cova, si més no per al començament de la Trobada d’Estiu. Després de les primeres cerimònies que assenyalaven l’inici de la trobada, començava la vida estiuenca ambulant de recol·lecció, exploració i visites.

El territori dels zelandoniis era força més gran que la regió immediata. El nombre de persones que s’identificaven com a zelandoniis havia augmentat tant que el seu territori s’havia hagut d’expandir per encabir-los tots. Hi havia altres trobades d’estiu dels zelandoniis, i algunes persones o famílies, fins i tot coves, no hi anaven cada any amb el mateix grup de gent. De vegades anaven a trobades més llunyanes, sobretot si tenien articles per bescanviar o familiars distants. Era una manera de mantenir el contacte. I, de vegades, les trobades d’estiu se celebraven conjuntament entre zelandoniis i pobles veïns que vivien a prop dels límits mal definits dels seus territoris.

Tenint en compte que era un poble tan gran i pròsper, en comparació amb els altres grups, el nom dels zelandoniis comportava un cert prestigi, un segell distintiu amb el qual altres volien ser associats. Fins i tot als qui no es consideraven zelandoniis els agradava esmentar alguna relació amb ells entre els seus noms i lligams. Però per molt que la seva població fos gran amb relació a altres pobles, de fet era insignificant tenint en compte les seves xifres reals i el territori que ocupaven.

En aquella terra antiga i freda, les persones eren els habitants que estaven en minoria. Els animals eren molt més nombrosos i variats; la llista d’éssers vius diferents era llarga. Alguns, com els cabirols o els ants, vivien sols o en petits grups familiars als pocs boscos que hi havia escampats pel territori; però la majoria eren habitants de la sabana —estepes, planúries, prats, zones verdes— i eren molt nombrosos. En algunes èpoques de l’any, en regions no gaire allunyades, s’ajuntaven ramats de centenars de mamuts, megaceronts i cavalls, i milers de bisons, urs i rens. Les aus migratòries podien enfosquir el cel dies i dies.

Hi havia pocs conflictes entre els zelandoniis i els seus veïns; en part perquè hi havia tanta terra i tan poques persones, però també perquè la supervivència de tots en depenia. Si un indret s’omplia massa per viure-hi, un petit grup n’havia de marxar, però només anava fins a la ubicació convenient més propera. Eren pocs els qui volien allunyar-se de la família o els amics, i no sols pels vincles de l’afecte, sinó perquè en moments d’adversitat necessitarien tenir a prop aquells en qui podien confiar per demanar-los ajuda. Allà on la terra era fèrtil i capaç de mantenir-los, els habitants tendien a ajuntar-se en nombres força grans; però hi havia franges considerables de terra que estaven totalment deshabitades, i només s’hi anava per a una expedició de caça o una recol·lecció ocasional.

Durant l’era glacial, amb glaceres lluents, rius transparents, cascades sorolloses i multituds d’animals en immenses pastures, el món era d’una bellesa espectacular, però brutalment inhòspit, i les poques persones que hi vivien reconeixien instintivament la necessitat de mantenir associacions fortes. Avui ajudaves algú perquè era probable que demà necessitessis tu la seva ajuda. Per això, s’havien desenvolupat costums, convencions, comportaments socials i tradicions, que pretenien reduir les hostilitats personals, apaivagar els ressentiments i mantenir a ratlla les emocions. No es fonamentava la gelosia, i la societat resolia la venjança. La comunitat assignava el càstig per donar satisfacció a les parts ofeses i alleujar-ne el dolor o la ira, però de manera que fos just per a tots els implicats. L’egoisme, l’engany i la falta d’assistència als necessitats es consideraven delictes, i la societat trobava maneres de castigar aquests delinqüents, si bé les penes eren sovint subtils i imaginatives.

El poble de la Novena Cova va decidir ràpidament els emplaçaments concrets dels seus allotjaments d’estiu i van posar fil a l’agulla per construir habitatges semipermanents. Havia plogut molt i volien un lloc sec on estar-se. Havien portat gran part de les vares i estaques, que eren els elements estructurals principals, seleccionades atentament a la vall boscosa propera a la cova, i talades i tallades abans de marxar. Moltes s’havien utilitzat per muntar les tendes de viatge. També tenien refugis més petits, portables i més lleugers, que eren més fàcils de carregar a sobre per a les expedicions de caça o altres caminades.

En general tots els allotjaments d’estiu es construïen de la mateixa manera. Eren circulars, amb un espai lliure al voltant d’un pal central perquè hi cabessin unes quantes persones dretes, i una coberta de palla inclinada que es repenjava sobre les parets verticals, al costat de les quals s’estenien les màrfegues per dormir. L’alt pal central tenia l’extrem superior bisellat. S’allargava acoblant-hi un altre pal amb un bisell similar en sentit contrari a l’extrem inferior, i s’ajuntaven mitjançant una corda resistent lligada amb força amb unes quantes voltes.

Amb una altra corda marcaven la distància des del pal central fins a la paret circular exterior i, prenent-la com a model, aixecaven un tancat posant verticalment els mateixos pals que havien fet servir per a la tenda i alguns més.

Després, subjectaven a l’exterior i a l’interior dels pals plafons teixits, confeccionats amb fulles de cua de gat o canyís, o amb pells sense adobar o altres materials, alguns dels quals els havien portat de la cova i altres, elaborat al campament. Així es creava una paret doble amb aire enmig per proporcionar aïllament tèrmic. Una roba estesa a terra arribava fins a la paret interior i pujava una mica per evitar els corrents d’aire.

El sostre del refugi es feia amb branques primes d’avets joves o d’arbres caducifolis petits, com els salzes o els bedolls, que es clavaven des del pal central fins a la paret aïllant. Es lligaven branques i pals, i s’hi afegia una capa gruixuda d’herbes i canyes a sobre perquè la coberta fos impermeable. Com que només havia de durar una estació, la majoria de la gent no feia aquesta capa gaire gruixuda, tot just per aguantar la pluja i el vent. Tanmateix, abans del final de l’estiu, calia apedaçar gairebé totes les cobertes més d’una vegada.

Quan pràcticament totes les estructures van estar acabades i tot desat a dins, era tard i a punt de fer-se fosc, però això no va impedir que la gent anés al campament principal a veure qui hi havia i a saludar amics i familiars. L’Ayla i en Jondalar encara havien de deixar instal·lats els cavalls. Recordant l’any anterior, van pujar una tanca en una zona una mica apartada del campament, amb estaques que havien portat i altres que havien trobat. Van utilitzar tot el que els va semblar que podia servir, fins i tot arbrets joves que arrencaven i replantaven on els feia falta. Els travessers podien ser taulons o branques, fins i tot cordes, principalment recollits per allà a prop. Els cavalls podrien haver saltat per sobre o trencat el clos, però es tractava més aviat de definir un espai, tant per a ells com per als tafaners.

L’Ayla i en Jondalar van ser dels últims que van marxar del campament de la Novena Cova. Quan finalment van fer cap al campament principal d’estiu, van passar pel costat de la Lanoga, d’onze anys, i del seu germà Bologan, de tretze, que feien mans i mànigues per muntar un petit refugi en una punta de l’esplanada. Com que ningú no volia compartir el seu habitatge amb en Laramar, la Tremeda i els seus fills, només necessitaven espai per allotjar la família. L’Ayla va veure que cap dels seus pares estava ajudant els nens.

—Lanoga, on és la teva mare? —va preguntar.

—No ho sé. A la Trobada d’Estiu, suposo.

—Vols dir que us han deixat sols muntant l’allotjament?