Capítol 37

La Zelandoni va donar a l’Ayla una de les tasses atapeïdes de vímet teixit que s’havien confeccionat especialment per al festival, gairebé plena d’una infusió calenta d’herbes relaxants. Va posar una altra tassa sobre la taula i va seure en un gran tamboret al costat de la noia. Estaven soles al gran allotjament de la zelandònia, sense comptar l’home inconscient, estirat en un jaç i amb la cara embolicada en pells toves per subjectar els cataplasmes guaridors. Unes llànties projectaven una llum càlida i suau sobre ell, i n’hi havia dues més damunt d’una taula baixa al costat de les infusions.

—No l’havia vist mai així —va dir l’Ayla—. Per què ho ha fet, Zelandoni?

—Perquè eres amb en Laramar.

—Però si era un Festival de la Mare! Ara sóc zelandoni. Representa que he de compartir el do de la Mare als festivals que honoren la Mare, oi? —va dir l’Ayla.

—Representa que tothom ha d’honorar la Mare als seus festivals, i tu sempre ho havies fet, però mai amb ningú més que amb en Jondalar —va dir la dona grossa.

—Que no ho hagi fet abans amb ningú més no vol dir res. Ell s’ha ajuntat amb la Marona —va dir l’Ayla.

La Zelandoni va detectar que la noia estava a la defensiva.

—Sí, però quan ell ho va fer tu no estaves disponible. Saps que els homes sovint comparteixen el do del plaer de la Mare amb altres dones quan les seves parelles no estan a l’abast, oi? —va preguntar La Que Era Primera.

—Sí, i tant —va dir l’Ayla, mirant a terra ràpidament.

Va beure un glop de la infusió.

—La idea que en Jondalar esculli una altra dona t’amoïna, Ayla?

—És que no ho havia fet mai. Des que el conec, no ho havia fet mai —va dir l’Ayla, mirant la dona amb angúnia—. Com pot ser que el conegués tan poc? No em puc creure el que ha fet. No m’ho hauria cregut si no ho hagués vist. De primer s’escapa d’amagat amb la Marona… i descobreixo que fa temps que ho fa. A sobre… per què la Marona?

—Com et sentiries si fos una altra?

L’Ayla va acotar el cap.

—No ho sé. —Va tornar a mirar la Zelandoni—. Per què no em va venir a buscar si volia satisfer les seves necessitats? No l’he rebutjat mai. Mai.

—Potser és per això. Potser sabia que estaves cansada, o molt concentrada en el que aprenies, i no es volia imposar perquè sabia que no el rebutjaries —va dir la Zelandoni—. I hi va haver temporades que tenies prohibides certes coses, com els plaers, menjar, fins i tot beure.

—Però per què la Marona? Si hagués estat una altra dona, qualsevol, crec que ho hauria entès. No m’hauria agradat, però ho hauria entès. Per què aquella dona?

—Potser perquè se li va oferir. —L’Ayla semblava tan estranyada, que la Zelandoni es va voler explicar—. Tothom era conscient que ni tu ni en Jondalar no escollíeu mai ningú més, Ayla, ni tan sols als festivals de la Mare. Abans d’anar-se’n de viatge, en Jondalar sempre estava disponible, sempre. Tenia un impuls tan fort, que una dona era poc per a ell. Era com si mai no estigués satisfet. Fins que va tornar amb tu. Poc després que tornés, les dones van parar d’intentar-ho. Si no et mostres disponible, ningú no se t’ofereix. A les dones no els acostuma a agradar que les rebutgin. Però a la Marona tant li feia. Per a ella era molt fàcil tenir tots els homes que volgués, i una negativa hi afegia emoció. En Jondalar era com un desafiament, em penso.

—No em puc creure que el conegui tan poc. —L’Ayla va brandar el cap i va beure un altre glop—. Zelandoni, ha estat a punt de matar en Laramar. La seva cara no tornarà a ser la mateixa. Si no hagués estat per en Danug, no crec que en Laramar fos viu. Ningú no hauria pogut aturar en Jondalar.

—Ha estat una d’aquelles coses que em temia que passarien després d’explicar el paper que té l’home a l’hora d’iniciar una nova vida, tot i que no m’esperava que passés això, ni tan aviat. Sabia que, si ho explicàvem als homes, hi hauria conflictes, però creia que tindríem més temps per pensar-hi.

—No ho entenc —va dir l’Ayla, arrufant el front—. Em pensava que els homes estarien contents de saber que són necessaris perquè comenci una nova vida, tan necessaris com les dones, que aquesta era la raó que la Mare els hagués creat.

—Potser estan contents però, quan n’entenguin les conseqüències, voldran saber segur que els fills de la seva llar són més que els fills de les seves parelles. Voldran saber que els fills que mantenen procedeixen d’ells.

—Quina importància té? Abans no en tenia. Els homes sempre han mantingut els fills de les seves parelles. Estaven contents que elles aportessin fills a la seva llar. Per què de sobte voldrien mantenir només els seus? —va preguntar l’Ayla.

—Pot arribar a ser una qüestió d’orgull. Es poden tornar possessius amb la seva parella i els seus fills —va respondre la Primera.

L’Ayla va beure un glop i va rumiar, amoïnada.

—Com poden estar-ne segurs? És la dona la qui dóna a llum. L’únic que pot saber segur un home és que un infant és el fill de la seva parella.

—L’única manera que un home n’estigui segur és que la seva parella comparteixi plaers només amb ell —va dir la Zelandoni—. Com tu, Ayla.

L’Ayla va arrufar el front.

—Llavors, què passa amb els festivals de la Mare? En general, a les dones els agraden. Volen honorar la Mare, compartir el do dels plaers amb més d’un home.

—Sí, en general, sí, i els homes també. Aporta emoció i interès a la seva vida. Però les dones també volen una parella que les ajudi a pujar els fills —va dir la Zelandoni.

—Hi ha dones que no tenen parella. Les mares, ties i germanes les ajuden, sobretot amb un infant. Fins i tot la cova ajuda les dones a pujar els seus fills. Els nens sempre han estat ben atesos —va dir l’Ayla.

—Això és veritat, però les coses poden canviar. Hi ha hagut èpoques difícils en el passat, en què els animals escassejaven i hi havia menys plantes. Quan no hi ha de tot, la gent no sempre vol compartir. Si només tinguessis menjar per a un nen, a quin l’hi donaries?

—Donaria el meu propi menjar a qualsevol nen —va contestar l’Ayla.

—Un temps, sí. Segurament, tothom. Però quant de temps? Si no mengessis, estaries dèbil i et posaries malalta. Qui s’ocuparia llavors de la teva filla?

—En Jonda… —va començar l’Ayla, però va callar i es va tapar la boca amb la mà.

—Sí.

—Però la Marthona també ajudaria, i en Willamar. Fins i tot la Folara. Tota la Novena Cova ajudaria —va dir ràpidament l’Ayla.

—Això és veritat, la Marthona i en Willamar t’ajudarien, mentre poguessin, però saps que la Marthona no està bé, i en Willamar ja és gran. La Folara s’aparellarà amb l’Aldanor en l’últim matrimonial d’aquesta estació. Quan tingui el seu primer fill, a qui alimentarà primer?

—Les coses no han estat mai tan malament, Zelandoni. De vegades, a la primavera hi ha escassesa, però sempre es troben aliments per menjar —va dir l’Ayla.

—I espero que sempre sigui així; però les dones normalment se senten més segures si tenen una parella que les ajuda.

—De vegades, dues dones comparteixen una llar i s’ajuden amb els fills —va dir l’Ayla.

Pensava en el poble de l’Aldanor, els s’armunais, i en l’Attaroa, que havia intentat desfer-se de tots els homes.

—I poden ser parella. Sempre és millor tenir algú a prop que t’ajudi, algú que es preocupi per tu; però la majoria de les dones escullen un home. És com la Mare ens ha creat a gairebé tots, i tu ens has dit per què, Ayla.

La noia va mirar l’home estirat al llit.

—Si sabies que tot canviaria, Zelandoni, per què ho has permès? Ets la Primera. Ho podries haver aturat —va dir l’Ayla.

—Potser, un temps. Però la Mare no t’ho hauria dit si no hagués volgut que els seus fills ho sabessin. Un cop Ella ho va decidir, era inevitable. No es podia mantenir en secret. Quan una veritat està a punt per sortir, es pot endarrerir, però no es pot aturar —va contestar la Zelandoni.

L’Ayla va tancar els ulls, pensant. A la fi, els va obrir.

—En Jondalar estava tan… enrabiat. Tan violent —va dir.

Les llàgrimes li venien als ulls.

—La violència sempre hi ha estat, Ayla. Hi és en la majoria dels homes. Saps el que va fer en Jondalar a en Madroman i, llavors, només era un noi. El que passa és que, en general, ha après a dominar la ràbia.

—Però no podia parar de pegar-lo. Ha estat a punt de matar en Laramar. Per què?

—Perquè l’havies escollit, Ayla. Tothom ha sentit que en Jondalar cridava: «Està fent el meu infant!». Pots pujar-hi de peus que cap home no ha oblidat aquestes paraules. Per què has escollit en Laramar?

L’Ayla va abaixar el cap, i les llàgrimes li van lliscar per la cara i va començar a sanglotar. Finalment, es va rendir.

—Perquè en Jondalar va escollir la Marona. —Les llàgrimes que havia retingut tant de temps li sortien sense aturador—. Oh, Zelandoni, no sabia què era la gelosia fins al moment que els vaig veure junts. Acabava de perdre el meu fill i no parava de pensar en en Jondalar, i em moria de ganes de veure’l i, potser, d’iniciar un altre infant. Em va fer tant de mal veure’l amb la Marona i em va posar tan rabiosa, que volia fer-li el mateix mal.

La Zelandoni va trobar unes benes toves i les hi va donar perquè s’eixugués els ulls i es moqués.

—I, després, no volia parlar amb mi. No em va dir que li sabia greu que hagués perdut el fill. No em va abraçar ni em va consolar. Ni tan sols em va tocar, ni una sola vegada. No em va dir ni ase ni bèstia. Encara em va fer més mal que no volgués parlar amb mi. No em va permetre ni que m’hi enfadés. Que li digués el que pensava. No sabia si encara m’estimava.

Va ensumar i es va tornar a eixugar les llàgrimes, abans de continuar.

—Quan en Jondalar em va veure al banquet i va venir a dir-me que volia parlar amb mi, en Laramar era a prop. Sé que en Jondalar no el respecta. No hi ha home que li desagradi més. Pensa que en Laramar no sols tracta malament la seva parella i els fills d’ella, sinó que fa que altres homes l’imitin. Sabia que si escollia en Laramar, en Jondalar es posaria furiós, que li faria mal. Però no sabia que seria tan brutal. No sabia que intentaria matar-lo. No ho sabia.

La Zelandoni va abraçar l’Ayla mentre plorava.

—Ja m’ho imaginava —va dir, acariciant-li l’esquena i deixant-la plorar.

Però no parava de pensar en els detalls. «Hauria d’haver estat més atenta», pensava la Zelandoni. «Sabia que l’Ayla acabava d’avortar, i això sempre produeix sentiments de malenconia; i sabia que en Jondalar no estava afrontant el problema com calia. Sempre està perdut en aquestes situacions. En canvi, ella semblava estar bé. Sabia que estava angoixada per en Jondalar, però no pensava que ho estigués tant. Ho hauria d’haver sabut, però l’Ayla és difícil de conèixer. Em va sorprendre que fos cridada. No sabia que estigués preparada, però vaig saber que ho havia estat de seguida que la vaig veure.

»Sabia que ho havia passat malament, sobretot amb l’avortament, però sempre s’ha comportat amb fortalesa. Fins que no vaig parlar amb la Marthona, no vaig entendre que estigués tan malament. Quan va explicar la seva crida davant de tota la zelandònia, també em va agafar per sorpresa, i vaig saber que havia de fer alguna cosa de seguida. De primer, hauria d’haver parlat amb ella i així hauria entès què passava. Hauria tingut més temps per pensar en les conseqüències de tot plegat. Però passen tantes coses en una Trobada d’Estiu. No és una excusa. Hauria d’haver estat per ella, per tots dos, i no hi vaig estar. He d’acceptar una gran part de responsabilitat d’aquest desafortunat esdeveniment».

Repenjada a l’espatlla tova de la dona grossa, l’Ayla va sanglotar i va deixar anar totes les llàgrimes que havia retingut tant de temps. L’Ayla no parava de pensar en la pregunta que li havia fet la Zelandoni. «Per què he escollit en Laramar? Per què he escollit el pitjor home de la Trobada?».

«Quina Trobada d’Estiu més horrible. En lloc de venir amb tantes presses, hauria estat millor que no hagués vingut», pensava. «No els hauria vist junts. Si no hagués vist la Marona i en Jondalar, si m’ho hagués dit algú, hauria estat millor. No m’hauria agradat, però almenys no els veuria cada vegada que tanco els ulls.

»Això és el que m’ha fet escollir en Laramar, el que m’ha fet voler fer tant de mal a en Jondalar. Volia que se sentís com jo. Com m’he tornat? Vull venjança, vull fer mal. És així com ha de ser una zelandoni? Si l’estimava tant, per què li volia tant de mal? Perquè estava gelosa. Ara entenc per què els zelandoniis intenten evitar-ho».

«La gelosia és una cosa terrible», es deia l’Ayla. «No tenia dret a sentir-me tan gelosa; en Jondalar no va fer res malament. Tenia dret a escollir la Marona si ho volia. No estava trencant el vincle, encara contribuïa a la llar, encara s’ocupava de la Jonayla i de mi. Sempre ha fet més del que havia de fer. Segurament, s’ha ocupat més de la Jonayla que jo. Sé que se sent molt malament per haver pegat en Madroman quan era jove. Es detestava per això i ara es deu sentir fatal. Què li passarà ara? Què li farà la Novena Cova, o la zelandònia, o tots els zelandoniis, per haver intentat matar en Laramar?».

A la fi, l’Ayla es va incorporar, es va eixugar els ulls i es va mocar, i va prendre una mica d’infusió. La Zelandoni esperava que la plorera li hagués anat bé, però el cap de l’Ayla encara era un garbuix. «Tot és culpa meva», pensava. Li van tornar a sortir les llàgrimes mentre bevia la infusió freda, i ni se n’adonava. «En Laramar està malferit, no tornarà a ser el mateix, i és culpa meva. No estaria ferit si no l’hagués incitat, engalipat, si no li hagués fet creure que el volia».

I s’havia hagut de forçar a fer-ho. Detestava la idea que les seves mans brutes i suades la toquessin. Li posava la pell de gallina, la feia sentir bruta i no s’ho podia treure de sobre. S’havia banyat, fregat fins a fer-se mal, i s’havia purgat. Tot i sabent que era perillós, s’havia begut una infusió de fulles de vesc i altres herbes, que la van fer vomitar i li van produir unes rampes doloroses. Tot per expulsar qualsevol cosa que es pogués haver iniciat. Però res del que feia li treia de sobre el tacte d’en Laramar.

Per què ho havia fet? Per fer mal a en Jondalar? Era ella qui no tenia temps per a ell. Era ella qui estava llevada tota la nit i es passava les hores de vetlla memoritzant cançons, històries, símbols i paraules de comptar. Si tant l’estimava, per què no havia trobat temps per a ell també?

Era perquè s’ho passava molt bé amb la formació? Li agradava, sí, li agradava aprendre totes les coses que havia de saber per ser zelandoni. Tot el coneixement que es podia revelar i tot el que es podia ocultar. Els símbols que tenien significat secret, els símbols que podia rascar en una pedra o pintar en una roba o teixir en una estora. Sabia el que significaven. Tota la zelandònia ho sabia. Podia enviar una pedra amb símbols a un altre zelandoni, i la persona que la transportava no tenia ni idea de què significava. En canvi, els altres zelandonis, sí.

Li agradava el cerimonial. L’Ayla recordava que s’havia sentit commoguda i impressionada en la primera cerimònia a què va assistir només amb la zelandònia, que es va celebrar a l’interior d’aquella cova. Ara sabia com impressionar els altres. Havia après tots els trucs. Però no tot eren trucs; algunes coses eren reals, esgarrifosament reals. Sabia que alguns zelandonis, sobretot els més vells, ja no es creien res. Ho havien fet tot massa vegades, s’havien acostumat a la pròpia màgia. Qualsevol ho podia fer, deien. Potser sí, però no sense formació. No sense ajuda o sense les medecines màgiques. Què significava volar sense vent, amb el cos encara amb la zelandònia o a la cova, per a algú que havia oblidat que no ho podia fer qualsevol o que ho feia només per costum?

De sobte, la noia va recordar que, a la seva iniciació, La Que Era Primera havia dit que algun dia seria Primera. Llavors, l’Ayla no n’havia fet cabal; no es podia imaginar sent Primera i, a més a més, tenir parella i una filla. Com es podia ser Primera i tenir una parella i una família alhora? Alguns zelandonis tenien família, però no gaires.

Des que era petita, l’únic que desitjava de debò era tenir una parella i fills, la seva pròpia família. L’Iza li havia dit que no tindria mai fills perquè el seu tòtem del Lleó de les Cavernes era massa fort. Però els va sorprendre. Havia tingut un fill. En Broud s’hauria enrabiat si hagués sabut que, forçant-la, li havia donat l’única cosa que volia. Però, llavors, no era el do dels plaers. En Broud no la va escollir perquè li agradés. L’odiava. La va forçar per demostrar que li podia fer el que volgués i perquè sabia que ella el detestava.

Ara ho havia fet ella: s’havia forçat a escollir un home que detestava, per fer mal a l’home que estimava. Era horrible el que la seva gelosia havia fet a en Jondalar. Era culpa seva que ell hagués volgut matar un home. No es mereixia tenir família. Si no era capaç de cuidar la que tenia ni com a acòlita, encara seria més difícil com a zelandoni. Estarien millor sense ella. Potser havia de deixar en Jondalar perquè trobés una altra parella.

Però com podia no estar aparellada amb en Jondalar? Com podia viure sense ell? La idea li va fer venir més llàgrimes, i la Zelandoni es va preocupar. Semblava que l’Ayla hagués plorat tot el que podia plorar. Com podia viure sense ell? D’altra banda, com podia viure ara en Jondalar amb ella? No se’l mereixia. L’havia empès a matar, només perquè ell havia de satisfer les seves necessitats. Necessitats que ella òbviament no satisfeia. Fins i tot les dones del Clan ho feien, sempre que la seva parella ho volia. En Jondalar es mereixia una dona millor.

«I la Jonayla? També és filla seva i l’estima molt. L’ha cuidat més que jo. Es mereix una mare millor. Si trenco el vincle, es podrà tornar a aparellar. Encara és el més bell… no, l’home més ben plantat de totes les coves. Tothom ho pensa. No tindrà dificultats per trobar una altra dona, fins i tot més jove que jo. Ja sóc gran, una dona més jove podria tenir més fills amb ell. Fins i tot pot escollir… la Marona… si vol». Només de pensar-hi li va fer mal, però sentia la necessitat de castigar-se i no se li acudia un mal pitjor que infligir-se.

«Això és el que faré. Trencaré el vincle i donaré la Jonayla a en Jondalar, i deixaré que trobi una altra dona per tenir una família amb ella. Quan torni a la Novena Cova, no m’instal·laré a casa. Aniré a viure amb la Zelandoni, o em faré construir un altre lloc, o me n’aniré i seré zelandoni en una altra cova… si n’hi ha cap que em vulgui. Potser me n’hauria d’anar i trobar una altra vall i viure sola».

La Zelandoni observava les emocions a la cara de l’Ayla, però no les podia desxifrar. Sempre hi havia una part insondable en aquella noia, pensava. Però no hi havia cap dubte: algun dia seria Primera. La Zelandoni no havia oblidat el dia que, a l’allotjament de la Marthona, l’Ayla, jove i sense formació, havia superat el poder mental de la Primera. L’havia trasbalsat més del que volia reconèixer.

—Si et trobes millor, ens n’hauríem d’anar, Ayla… Zelandoni de la Novena Cova. No podem fer tard a la reunió. La gent tindrà moltes preguntes per fer, sobretot després del que ha passat entre en Jondalar i en Laramar —va dir La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra.

—Anem, Jondalar. Hem d’anar a la reunió. Vull plantejar algunes preguntes —va dir en Joharran.

—Vés passant. Vindré més tard —va contestar l’home, sense aixecar el cap.

—No, no pot ser, Jondalar. M’han dit, molt clarament, que t’hi havia de portar —va insistir en Joharran.

—Qui t’ho ha dit?

—La Zelandoni i la Marthona. Qui et pensaves?

—I si no hi vull anar? —va dir en Jondalar, intentant forçar les seves prerrogatives.

Estava tan ensorrat, que no es veia amb cor de moure’s.

—Llavors, hauré de demanar al teu amic mamutoi que t’hi porti, com et va portar aquí —va insistir el seu germà, somrient amb tristesa a en Danug. Eren al refugi que en Danug, en Druwez, l’Aldanor i altres homes feien servir. Com que només s’hi estaven els homes, se’n deia «allotjament de dalt», encara que no estigués als límits del campament com els altres allotjaments de dalt, sinó a prop dels refugis familiars de la Novena Cova—. No has reaccionat però, t’agradi o no, Jondalar, has d’afrontar la gent. Aquesta és una reunió oberta; no es debatrà la teva situació. Això es farà més tard, quan sapiguem si en Laramar es recupera.

—S’hauria de rentar una mica —va dir en Solaban—. Du la roba tacada de sang.

—Tens raó —va assentir en Joharran, i va mirar el seu germà—. Ho faràs tu mateix, o caldrà que algú et posi en remull?

—Tant me fa. Si em voleu posar en remull, endavant —va contestar ell.

—Jondalar, agafa una túnica neta i vine al riu amb mi —va dir en Danug en mamutoi.

Era una manera de fer saber a l’home que podia parlar amb algú en privat, si no volia que els altres sabessin el que deia. A més, preferia expressar-se en la seva llengua i no haver de batallar amb el zelandonii.

—Entesos —va dir en Jondalar, sospirant, i es va aixecar—. De fet, tant me fa.

No li importava el que li pogués passar. Estava convençut que havia perdut tot el que li importava: la seva família, inclosa la Jonayla, el respecte dels seus amics i del seu poble, però, sobretot, l’amor de l’Ayla; i creia que mereixia haver-lo perdut.

En Danug va acompanyar en Jondalar, que tenia el cap en una altra banda, fins al riu. El jove mamutoi havia viscut una situació semblant amb les dues persones a les quals havia anat a visitar i per les quals havia fet un viatge tan llarg; unes persones que estimava molt i que sabia que s’estimaven més que cap altra parella que hagués conegut. Desitjava que hi hagués una manera de fer-los veure el que tothom sabia, però les paraules soles no servirien. Havien d’arribar a la conclusió tots sols, i ara no era només això: en Jondalar havia malferit un home i, si bé en Danug no coneixia els detalls dels costums zelandoniis, sabia que hi hauria conseqüències.

La Zelandoni va enretirar la cortina, i va fer un cop d’ull des de l’accés privat de la part de darrere del gran allotjament de la zelandònia, a l’altra punta de l’entrada principal. Va recórrer amb els ulls la zona d’assemblea, que baixava pel vessant de la muntanya cap al campament. La gent s’havia anat congregant des del matí, i l’amfiteatre estava gairebé ple.

Tenia raó de pensar que li plantejarien preguntes. La cerimònia i la nova estrofa de La cançó de la Mare començaven a tenir sentit, però la gent encara no ho acabava d’entendre. Era inquietant pensar en els canvis que es podien produir, sobretot en vista del comportament d’en Jondalar. La Zelandoni va tornar a mirar per assegurar-se que hi havia certes persones i, després, va esperar una mica més per donar temps d’arribar als darrers. A la fi, va fer un senyal a un zelandoni jove, que va comunicar als altres que estava preparada i, quan tot va estar a punt, la Primera va sortir.

La Zelandoni Que Era Primera era una dona que tenia una gran presència, i la seva figura imponent, tant d’altura com de volum, contribuïa a la seva autoritat. També dominava un gran repertori de tècniques i tàctiques per mantenir les assemblees centrades en el punt que li interessava, i per transmetre seguretat i certesa al gran nombre de persones que l’observava amb tanta devoció.

Sabent que la gent tenia tendència a parlar massa, va anunciar que, per mantenir l’ordre i tenint en compte que eren tan nombrosos, seria millor que les preguntes les fessin els caps de les coves o només un component de cada família; però que, si algú creia imprescindible dir alguna cosa, podia intervenir.

En Joharran va fer la primera pregunta, que era un punt que tots volien aclarir.

—Vull estar segur que entenc aquella nova estrofa. Significa que en Jaradal i la Sethona són els meus fills i no sols fills de la Proleva?

—Sí, això mateix —va afirmar la Zelandoni Que Era Primera—. En Jaradal és el teu fill, i la Sethona, la teva filla, Joharran, com també són el fill i la filla de la Proleva.

—I és el do del plaer de la Gran Mare Terra el que fa que comenci una vida dins d’una dona? —va preguntar en Brameval, cap de la Catorzena Cova.

—El do de la Doni no és sols per al plaer, també és el do de la vida.

—Però els plaers es comparteixen freqüentment, i les dones no es queden prenyades tan sovint —va comentar una altra veu, que no es va poder dominar.

—La Gran Mare Terra continua tenint la decisió final. La Doni no ens ha cedit tot el seu coneixement ni totes les seves prerrogatives. Continua decidint quan una dona és beneïda amb una nova vida —va respondre la Primera.

—Llavors quina diferència hi ha entre fer servir l’esperit d’un home o l’essència del seu òrgan per iniciar un infant? —va preguntar en Brameval.

—És molt clar: si una dona no comparteix plaers amb un home, no tindrà mai un fill. No pot esperar senzillament que la Mare esculli l’esperit d’un home i li doni un infant. Una dona ha d’honorar la Mare compartint el do dels plaers amb un home. I aquest ha de deixar anar la seva essència dins d’ella, perquè es pugui barrejar amb la seva, que l’espera —va explicar la Gran Dona.

—Hi ha dones que no queden mai embarassades —va dir en Tormaden, cap de la Dinovena Cova.

—Sí, això és veritat. Jo no he tingut cap fill. Tot i que hagi honorat sovint la Mare, no m’he quedat mai prenyada. No sé per què —va dir la Primera—. Potser perquè la Mare em va escollir per a un propòsit diferent. Sé que hauria estat molt difícil per a mi Servir La Mare com ara si hagués tingut una parella i fills. Això no vol dir que la zelandònia no hagi de tenir fills. Hi ha zelandonis que en tenen i la serveixen bé, tot i que és més fàcil, per a un zelandoni, estar aparellat i tenir fills a la seva llar, que per a una zelandoni. Un home no ha d’estar embarassat o tenir un fill o alletar-lo. Hi ha dones capaces de fer-ho tot, sobretot si la seva crida és forta, però han de tenir parelles i famílies que els donin molt suport i estiguin disposades a ajudar-les.

La Zelandoni va notar que algunes persones miraven en Jondalar, que estava assegut amb els visitants mamutois, bastant amunt, amb la Novena Cova, i no amb la dona amb qui estava aparellat. L’Ayla, que tenia la Jonayla a la falda, estava asseguda amb la Marthona, amb el llop entre elles, a les primeres files. Era a prop de la Novena Cova, però també de les fileres de la zelandònia. La majoria de la gent pensava que, amb el control dels animals i les habilitats guaridores que tenia, fins i tot abans de ser acòlita, la crida de l’Ayla havia de ser forta; i fins a l’estiu, que havia començat a tenir problemes, tots eren conscients del suport que li donava en Jondalar. Molts creien que la Marona —asseguda amb la seva cosina Wylopa i alguns amics de la Cinquena Cova— n’era la causa; però ara el conflicte havia anat més lluny. Corria el rumor que en Laramar havia recuperat el coneixement, que estava atès a l’allotjament de la zelandònia, i només ells sabien fins a quin punt estava malferit.

—La meva parella comparteix el do dels plaers amb altres homes, no sols amb mi, als festivals de la Mare i en cerimònies —va dir un home del públic.

«Les preguntes comencen a ser delicades», va pensar la Zelandoni.

—Els festivals i les cerimònies se celebren per motius sagrats. Compartir plaers és un acte sagrat. Honoren la Gran Mare Terra. Si s’hi concep un infant, és perquè Ella ho vol. S’hauria de considerar un bon senyal per al nen. Recorda que la Doni encara escull quan una dona es queda embarassada.

Hi va haver comentaris en veu baixa entre el públic.

La Kareja, cap de l’Onzena Cova, es va posar dreta.

—En Willadan m’ha demanat que fes una pregunta en nom seu, però crec que l’hauria de fer ell mateix.

—Si tu ho creus, endavant —va dir la Zelandoni.

—La meva parella va ser dona donii un estiu després que ens aparelléssim —va començar l’home—. No havia tingut sort iniciant un infant i volia fer aquesta ofrena per honorar la Mare i animar-la a iniciar-ne un. Va funcionar. Després d’això, va tenir un fill i, en acabat, tres més. Però ara no sé si cap d’aquests fills ve de mi.

«Això s’ha de tractar amb molta finor», va pensar la Zelandoni.

—Tots els infants nascuts de la teva parella són els teus fills —va contestar.

—Però com puc saber si els vaig iniciar jo o un altre home?

—Digue’m, Willadan. Quants anys té el teu primer fill?

—Es pot comptar dotze anys. Gairebé és un home —va dir, tot cofoi.

—Estaves content quan la teva parella es va quedar embarassada i quan va néixer l’infant?

—Sí, volíem nens a la nostra llar.

—O sigui que l’estimes.

—I tant que l’estimo.

—L’estimaries més si sabessis segur que es va iniciar amb la teva essència?

L’home va mirar el noi.

—No, segur que no —va respondre, arrufant el front.

—Si sabessis que els altres fills es van iniciar amb la teva pròpia essència, els estimaries més?

L’home s’ho va rumiar.

—No, no podria estimar-los més.

—Llavors, no hi ha cap diferència si l’essència que els va iniciar venia de tu o d’un altre. —La Zelandoni va veure que l’home arrufava encara més el front i va decidir continuar—. No he estat mai prenyada, no he concebut mai cap infant, tot i que en una època en volia tenir, més del que et pots imaginar. Però estic satisfeta, sé que la Mare va escollir el que era millor per a mi. Però és possible, Willadan, que tu nasquessis com jo. Potser, per alguna raó que només la Doni coneix, la teva essència no podia iniciar un infant amb la teva parella en aquell moment. Però la Gran Mare Terra, en la seva saviesa, us va donar a tu i a la teva parella els infants que volíeu. Si tu no vas ser el qui els va iniciar i descobrissis el nom de l’home que ho va fer, estaries disposat a tornar-los?

—No. Els he mantingut tota la seva vida —va dir en Willadan.

—Exactament. Els has cuidat, els has estimat; són els fills de la teva llar, i això vol dir que són els teus fills, Willadan.

—Sí, són els fills de la meva llar, però has esmentat que podria no ser jo el qui els va iniciar. Creus que es podrien haver iniciat amb la meva essència? —va preguntar en Willadan, amb certa malenconia.

—Pot ser perfectament que l’honor que va retre la teva parella a la Mare s’acceptés com una ofrena suficient, i que permetés que la teva essència els iniciés. No ho sabem. Però si dius que no podries estimar-los més, Willadan, creus que és important, això?

—No, suposo que no.

—Pot ser que s’iniciessin amb la teva essència o no —va dir la Zelandoni—, però sempre seran més que els fills de la teva llar: són els teus fills.

—Ho sabrem mai del cert?

—No sé si ho sabrem mai. Amb una dona, és evident. O està prenyada o no ho està. En el cas de la dona, els seus fills són sempre fills de la seva parella. És com ha estat tota la vida. No ha canviat res. Cap home pot saber del cert qui ha iniciat els fills de la seva llar.

—En Jondalar, sí —va dir una veu del públic. Tots van callar i van mirar qui havia parlat. Era en Jalodan, un noi de la Tercera Cova. Estava assegut amb la Galeya, l’amiga de la Folara, amb qui s’havia aparellat feia dos anys. Es va posar vermell de sobte en notar tota l’atenció a sobre, inclosa la mirada dura de la Zelandoni—. Sí que pot —va dir el noi, a la defensiva—. Tothom sap que l’Ayla no ha escollit mai ningú més que ell, fins a aquesta nit. Si els infants s’inicien amb l’essència de l’òrgan d’un home i l’Ayla no ha compartit mai plaers amb ningú més que en Jondalar, llavors la filla de la seva llar ha de ser seva, ha de venir de la seva essència. Era per això que es barallava ahir, oi? No parava de cridar: «Està fent el meu infant!», cada vegada que colpejava en Laramar.

Ara tota l’atenció estava centrada en en Jondalar, que es va encongir sota l’intens escrutini. Algunes persones van mirar l’Ayla, però ella es mantenia rígida, amb el cap cot, mirant a terra.

De sobte, en Joharran es va aixecar.

—En Jondalar no era ell mateix. Havia begut massa, i la beguda li havia ofegat el cervell —va dir amb un sarcasme exasperat.

Hi va haver somriures i rialletes.

—Què t’hi jugues que quan ha sortit el sol tenia el cap ple de «l’endemà al matí» —va cridar un altre noi.

El seu to tenia una punta d’admiració, com si trobés fascinant el comportament violent d’en Jondalar.

—Ja que tant en Jondalar com en Laramar són de la Novena Cova, aquest és un tema que resoldrà la Novena. Aquest no és el lloc per parlar dels actes d’en Jondalar —va dir en Joharran per posar fi al tema.

Havia detectat l’admiració en la veu d’alguns dels joves, i l’última cosa que volia era que ningú volgués emular aquest comportament.

—Només diré, Jemoral —va afegir la Zelandoni—, que en Jondalar patirà més que el mal de cap de l’endemà. Hi haurà conseqüències greus, en pots estar segur.

Era difícil per a la Zelandoni conèixer totes les persones que hi havia a l’assemblea, per molt que ho intentés. La roba sempre era una pista, com també les granisses i els cinturons i els altres abillaments que duien. Aquest noi era de la Cinquena Cova i estava emparentat amb el seu zelandoni. Tots els d’aquella cova anaven vestits més vistosos que la resta i duien més granisses, perquè eren coneguts per fer-ne i bescanviar-les. I com que estava assegut a les primeres files, el podia veure prou bé per reconèixe’l.

—Però és que jo entenc com se sentia —va insistir en Jemoral—. I si vull que el fill de la meva parella vingui de mi?

—Sí —va dir un altre home.

—Llavors, què? —va dir un altre—. I si vull que els fills de la meva llar siguin meus?

La Zelandoni va esperar que l’enrenou es calmés, supervisant el públic per detectar d’on venien els comentaris. Venien de la Cinquena Cova. Llavors, va fitar el grup sencer amb una mirada severa.

—Vols que els fills de la teva llar siguin teus, Jemoral? —va dir, tot mirant directament el jove que havia fet la pregunta—. Vols dir, com la teva roba, les teves eines o les teves granisses. Vols posseir-los?

—No, no. No volia dir això —va dir el noi, quequejant.

—M’alegro de saber-ho, perquè els fills no es poden posseir. No poden ser teus ni de la teva parella. No són de ningú. Els fills són per estimar i cuidar, per mantenir, per instruir, com la Mare fa amb nosaltres; i això ho pots fer tant si vénen de la teva essència com de la d’un altre. Tots som fills de la Gran Mare Terra i n’aprenem. Recorda La cançó de la Mare:

Uns quants zelandonis es van afegir al cant i van continuar:

—Ella proveeix per nosaltres, ens cuida, ens ensenya i, a canvi dels seus dons, nosaltres l’honorem —va continuar La Que Era Primera—. El do de la Doni del coneixement de la vida no se t’ha concedit perquè puguis posseir els fills nascuts a la teva llar, per acaparar-los. —Va mirar alguns dels homes que havien parlat—. Se’ns va concedir perquè sabéssim que les dones no són les úniques beneïdes per la Doni. Els homes tenen un propòsit que és equivalent al de les dones. No són aquí només per proveir i ajudar; són necessaris. Sense homes no hi hauria infants. No n’hi ha prou amb això? Han de ser vostres els fills? Els heu de posseir?

Els nois es van mirar avergonyits, però la Zelandoni no estava segura que ho haguessin entès bé. Llavors, va parlar una noia.

—I abans què? Coneixem les nostres mares i les nostres àvies. Sóc filla de la meva mare, però els homes, què?

La Primera no la va reconèixer immediatament, però la seva ment astuta i reflexiva va intentar situar-la. Estava asseguda amb la Vint-i-tresena Cova, i els dibuixos i estampats de la túnica i dels collarets indicaven que pertanyia a aquella cova i no a una altra. Tot i que la roba que duia indicava que era una noia i no una nena, era molt jove. Segurament, acabava de passar pels Primers Ritus, va pensar la doniera. Que una persona tan jove parlés davant de tant de públic indicava que o bé era descarada i impetuosa o que era valenta i estava acostumada a relacionar-se amb persones que deien el que pensaven; i això volia dir lideratge. La cap de la Vint-i-tresena Cova era una dona, la Dinara. La Zelandoni va recordar que la filla gran de la Dinara era una de les que participaven en els Primers Ritus aquell any, i va veure que la Dinara somreia a la noia. Llavors, va recordar com es deia.

—No ha canviat res, Diresa —va dir la Primera—. Els fills sempre han estat el resultat de la unió d’un home i una dona. Que abans no ho sabéssim no significa que no hagi estat sempre així. Senzillament, la Doni s’ha decidit a dir-nos-ho ara. Devia creure que estàvem preparats per rebre aquest coneixement. Saps qui era la parella de la teva mare quan tu vas néixer?

—Sí, tothom sap que la seva parella és en Joncoran —va contestar la Diresa.

—Llavors, en Joncoran és el teu pare —va dir la Zelandoni. Havia esperat el moment oportú per deixar anar la paraula que havia escollit—. «Pare» és el nom que se li ha donat a un home que té fills. Un home és necessari perquè comenci una vida, però ell no porta un infant a dins ni dóna a llum ni alleta. En canvi, un home pot estimar un fill tant com una mare; ell és l’altra mare; és un pare. El nom també s’ha escollit per indicar que, tal com les dones són beneïdes per la Doni, els homes ara saben que ells són afavorits per aquesta. És semblant a «mare», però amb el so de «pa» en comptes de «ma», perquè quedi clar que és el nom de la posició de l’home.

Immediatament, va esclatar un guirigall de comentaris entre l’assemblea. L’Ayla va sentir que repetien el terme diverses vegades, com si l’assaborissin, com si s’hi acostumessin. La Zelandoni va esperar que es calmessin.

—Tu, Diresa, ets filla de la teva mare, la Dinara, i ets filla del teu pare, en Joncoran. La teva mare té fills i filles, i el teu pare també té fills i filles. Tots ells li poden dir «pare», tal com a la mare que els va donar a llum li diuen «mare».

—I si l’home que es va unir amb la meva mare i em va iniciar no va ser l’home amb qui està aparellada? —va preguntar en Jemoral, el jove de la Cinquena Cova.

—L’home que està aparellat amb la teva mare, el que és l’home de la teva llar, és el teu pare —va aclarir la Zelandoni sense vacil·lar.

—Però si no em va iniciar, com pot ser el meu pare? —va insistir en Jemoral.

«Aquest jove serà un maldecap», va pensar La Que Era Primera.

—No saps qui et va iniciar, però coneixes l’home que viu amb tu i amb la teva mare. El més probable és que ell sigui el teu pare. Si no saps amb certesa que n’existeixi un altre, no treu cap a res posar nom a una relació que no existeix. La parella de la teva mare és qui va prometre proveir per tu. Ell és qui t’ha cuidat, t’ha estimat i ha ajudat a pujar-te. No és l’acoblament, és l’atenció oferta el que fa que sigui el teu pare. Si l’home amb qui la teva mare estava aparellada morís i ella s’aparellés amb un altre home que t’estimés i et cuidés, l’estimaries menys?

—Però quin és el «pare» de veritat?

—Sempre podràs dir «pare» a l’home que et manté. Quan recitis els teus noms i lligams, com en una presentació formal, el teu pare és l’home que estava aparellat amb la teva mare quan vas néixer, l’home que anomenes «l’home de la teva llar». Si l’home que et manté no és el que hi era quan vas néixer, t’hi referiràs com el teu «segon pare», si calgués distingir-los —va explicar la Zelandoni.

Ara s’alegrava d’haver dedicat una nit d’insomni a pensar en les ramificacions de parentiu que podia causar aquest coneixement.

La Que Era Primera volia fer un altre anunci.

—Aquest és un bon moment per plantejar un altre tema. La zelandònia creu que cal incloure els homes en alguns dels rituals i costums associats amb la rebuda d’un nou infant, perquè sentin i entenguin millor la part que els correspon en la creació d’una nova vida. En conseqüència, a partir d’ara, els homes posaran nom als nens nascuts a les seves llars. Per descomptat, les dones continuaran posant-ne a les nenes.

Aquesta declaració va ser rebuda amb sentiments contradictoris. Els homes semblaven sorpresos, però alguns somreien. Tanmateix, també es veia per la seva expressió que a les dones no els feia gràcia cedir la prerrogativa de posar nom als seus fills. Però ningú en volia fer una muntanya en aquell moment, i no hi ha haver preguntes. Tot i així, la Zelandoni va entendre que la qüestió no estava resolta; estava convençuda que hi hauria conflictes.

—I els fills que neixen de dones que no estan aparellades? —va preguntar una noia molt jove, que tot i així tenia un infant a la falda.

«Segona Cova», va pensar la Zelandoni, mirant-li la roba i les joies. Podria ser un infant dels Primers Ritus de l’estiu passat?

—Les dones que donen a llum abans d’aparellar-se són beneïdes, com les dones que tenen una nova vida iniciada dins seu en el moment d’aparellar-se. Una dona que ha estat beneïda amb un infant ha demostrat que pot portar un fill sa al món, i sovint és la que és escollida per tornar a ser beneïda. Fins que no s’aparelli, els seus fills seran mantinguts per la família d’ella o per la seva cova, i el seu «pare» és en Lumi, la parella de la Doni, la Gran Mare Terra.

Va somriure a la noia.

—No ha canviat res, Shaleda. —De cop, li havia vingut el nom a la ment—. La cova sempre proveeix per a una dona amb fills que no estigui aparellada, tant si la seva parella se’n va anar a l’altre món com si encara no l’ha escollit. Però la majoria d’homes troba desitjable una noia jove amb un fill. Normalment, una noia d’aquestes característiques s’aparella ràpidament, ja que pot aportar un fill a la llar de l’home de seguida; un fill que és un preferit de la Doni. L’home amb qui s’aparelli esdevindrà el pare de l’infant, per descomptat —va explicar la dona grossa, i va veure que la noia, que era poc més que una nena, mirava tímidament un jove de la Tercera Cova que la contemplava amb adoració.

—Però, i l’home que és el pare veritable? —va dir la veu coneguda del noi de la Cinquena Cova que havia plantejat tantes preguntes—. El pare no és l’home que ha posat l’essència que ha iniciat l’infant?

La Zelandoni va veure que mirava de biaix la mateixa noia que tenia l’infant a la falda. Ella mirava l’altre jove. «Ah… Ara ho entenc», va pensar la doniera. «Potser no és un infant dels Primers Ritus sinó d’un primer enamorament». Es va sorprendre de la facilitat amb què havia començat a pensar en el naixement d’un fill com a conseqüència de l’acoblament d’un home i una dona. Ara tot semblava encaixar amb molta lògica.

L’Ayla també s’havia fixat en el noi de la Cinquena Cova i havia notat el joc entre la noia i els dos nois. «Creu que ell ha iniciat l’infant? Podria estar gelós?». L’Ayla s’adonava que ara era molt més conscient no sols del concepte sinó dels sentiments intensos associats a la gelosia. No sabia que aquest do del coneixement de la Gran Mare Terra seria tan complicat. «Ben mirat, no sé si és un do tan meravellós».

—Si una dona amb un infant no ha estat mai aparellada, aleshores l’home amb qui s’aparelli, el qui prometi proveir i cuidar el seu fill, esdevé el pare del seu infant. Evidentment, si una dona escull aparellar-se amb més d’un home, tots ells hauran de compartir el nom de «pare» a parts iguals —va dir la Zelandoni, intentant oferir una alternativa.

—Però una dona no s’ha d’aparellar amb un home si no vol, oi? —va preguntar la joveneta.

La Primera va notar que la Zelandoni de la Segona Cova pujava cap a la zona on hi havia els seus.

—No, això sempre ha estat així i no ha canviat.

La dona grossa va veure que la doniera estava asseguda al costat del jove que havia fet tantes preguntes, i es va girar per respondre’n una d’una zona totalment diferent del públic.

—Com se’n diu del pare del meu pare? —va preguntar un home de l’Onzena Cova.

La Zelandoni va sospirar alleujada. Una pregunta fàcil.

—La mare de la mare és l’àvia, i el pare de la mare és l’avi. La mare del pare també és l’àvia però, per distingir-les, li direm «màvia». El pare del pare és l’avi o «pavi». Quan reciteu els vostres lligams, la mare de la mare és la vostra «àvia propera» o àvia, i el pare de la mare és el vostre «avi proper» o avi, perquè sempre sabeu segur qui és la vostra mare.

—I si no saps quina essència va iniciar la teva mare? —va preguntar el cap de la Cinquena Cova—. O si els seus pares ja han passat a millor vida; com anomenes el lligam?

—Si coneixes l’home que estava aparellat amb la mare de la teva mare, ell seria el teu avi; el mateix per al teu pare. Encara que se n’hagi anat a l’altre món, el teu pare va ser iniciat per un home que es va acoblar amb la seva mare, com la teva mare va ser iniciada per un home que va posar l’essència del seu òrgan dins la seva mare —va explicar la Zelandoni a poc a poc.

—No! Noooo! —va cridar algú del públic—. Això no és veritat! Ho ha tornat a fer. M’ha traït; ara que començava a confiar-hi.

Tothom es va girar a mirar. En un extrem d’un gran grup de persones de la Novena Cova, hi havia un home dret.

—És mentida! És tot mentida! Aquesta dona us vol enganyar. La Mare no li hauria dit mai això! —bramava, assenyalant l’Ayla—. És una dona perversa i mentidera!

Fent visera amb els ulls, l’Ayla va mirar i va veure en Brukeval. «En Brukeval? Per què em fa aquests crits? No ho entenc», va pensar. «Jo què li he fet?».

—Vinc de l’esperit d’un home que va ser escollit per la Gran Mare per unir-se a l’esperit de la meva mare! —va cridar en Brukeval—. La meva mare venia de l’esperit d’un home que va ser escollit per la Doni per unir-se a l’esperit de la seva mare. No venia de l’òrgan d’un animal! Ni de l’essència de cap òrgan. Sóc un home! No sóc un cap pla! No sóc un cap pla!

La seva veu no va poder resistir l’angoixa i es va esquerdar a les últimes paraules i va acabar en un gemec plorós.