Capítol 39

En Jondalar estava tan desesperat i angoixat com l’Ayla. Havia intentat evitar a tothom des de la gran cerimònia en què els havien explicat com eren creats i el paper que hi tenien els homes. Recordava vagament fragments de la nit. Recordava haver pegat en Laramar a la cara moltes vegades, i no es podia treure del cap la imatge de l’home movent-se sobre l’Ayla. Quan es va despertar l’endemà, el cap li bategava i encara estava marejat i tenia basques. No recordava haver-se trobat mai tan malament el dia següent, i es va preguntar què hi havia a les begudes que havia pres.

En Danug hi era, i li semblava que li havia d’estar agraït, però no sabia per què. Li va fer preguntes per intentar omplir els buits. Un cop va saber el que havia fet, en Jondalar va començar a recordar-ho i va quedar aclaparat, ple de remordiments i vergonya. No li havia caigut mai bé en Laramar, però res del que ell hagués fet podia ser tan dolent com el que li havia fet en Jondalar a ell. Estava tan ple d’odi contra si, que no podia pensar en res més. Estava convençut que tothom pensava el mateix d’ell i que l’Ayla no el podria estimar mai més. Com es podia estimar algú tan menyspreable?

En part volia deixar-ho tot i anar-se’n, tan lluny com pogués, però alguna cosa el retenia. Es repetia que havia d’afrontar el càstig, almenys saber en què consistiria i intentar compensar el mal que havia fet; però també sentia que no podia deixar sempre les coses a mitges i sense resoldre. I en el fons, no estava segur de poder abandonar l’Ayla i la Jonayla. No suportava la idea de no tornar-les a veure, o de veure-les només de lluny.

El seu cap era un garbuix de pena, culpa i desesperació. No podia pensar en res que pogués fer per redreçar la seva vida i, cada vegada que veia algú, estava segur que el mirava amb el mateix fàstic i menyspreu que sentia per si mateix. En part, una de les recriminacions que es feia era que, per menyspreable que hagués estat el seu comportament i per molt avergonyit que n’estigués, cada vegada que tancava els ulls a la nit i intentava dormir, veia en Laramar a sobre de l’Ayla i sentia la mateixa ràbia i frustració que llavors. En el fons, sabia que, si les circumstàncies es repetissin, tornaria a actuar igual.

El cap d’en Jondalar no parava de donar voltes als seus problemes; no podia pensar en res més. Era una coïssor constant, com rascar-se contínuament una crosta d’una petita ferida, i no deixar que es curés mai, empitjorant-la fins que s’infectava. Intentava evitar la gent sempre que podia i va començar a fer llargues passejades, normalment per la vora del Riu i sovint corrent amunt. Cada vegada que sortia, anava una mica més lluny i s’hi quedava més temps, però sempre arribava un punt en què no podia continuar i havia de tornar. De tant en tant, agafava el Llamp i, en lloc de passejar al costat del riu, muntava a camp obert. Es resistia a agafar el cavall massa sovint, perquè era aleshores quan estava més temptat de continuar endavant; però aquell dia volia sortir a muntar i posar distància entre ell i el campament.

Tan bon punt l’Ayla es va haver despertat, es va aixecar i va anar al Riu. No havia dormit bé; de primer, perquè estava massa crispada i neguitosa per dormir; i després, perquè la van despertar uns somnis que ara no recordava, però que l’havien deixat angoixada. Va pensar en el que havia de fer per preparar la cerimònia del Clan amb tanta precisió com fos possible. Mentre buscava arrel de sabó per purificar-se, també estava alerta per si veia un nòdul de sílex o, fins i tot, una peça abandonada de certa grandària. Volia construir una eina de tall a la manera del Clan per tallar un tros de pell i fer-se un amulet del Clan.

Quan va arribar a la boca del petit rierol que desembocava al Riu, el va seguir. Havia de caminar riu amunt una mica per trobar plantes d’arrel de sabó, cap al bosc de darrere del campament de la Novena Cova. L’estació s’acabava, i ja les havien recollit gairebé totes, i a més la varietat que havia trobat no era la mateixa planta que utilitzava el Clan, i ella volia fer bé el ritual. De totes maneres, com que ella era una dona, tampoc no seria una cerimònia del Clan. Només els homes del Clan consumien les arrels. La tasca de les dones es limitava a preparar-les. Es va ajupir per arrencar les arrels de sabó i li va semblar veure en Jondalar al bosc, caminant al costat del rierol; però quan es va aixecar, ja no el va veure i es va pensar que havia estat la seva imaginació.

El semental es va alegrar de veure en Jondalar. Els altres cavalls també hi eren però ell no se’ls volia endur. Estava d’humor per fer una bona cavalcada tot sol. Quan van arribar a les planúries, en Jondalar va burxar el cavall perquè recorregués la terra al galop. El Llamp semblava desitjós de fer honor al seu nom. En Jondalar no parava gaire atenció a la direcció que havien pres, ni on eren. Va sortir de la seva meditació melancòlica, de sobte, quan va sentir un renill fort i bel·ligerant, soroll de peülles, i va notar que la seva muntura s’encabritava. Eren al mig d’un ramat de cavalls. Gràcies als anys de muntar i als seus reflexos, es va poder aguantar sobre l’animal. Es va tirar endavant i es va agafar a la crinera aixecada del cavall estepari i va intentar calmar-lo i tornar-lo a dominar. El Llamp era un semental jove. Encara que no hagués viscut mai l’experiència de viure en un ramat auxiliar de mascles que seguia un ramat primari de femelles i cries, i encara que mai no hagués hagut d’estar constantment en guàrdia i a punt per defensar els de la seva espècie, ni hagués jugat amb les altres cries de petit, instintivament estava a punt per atacar el mascle del ramat.

El primer pensament d’en Jondalar va ser endur-se’n el cavall al més lluny del ramat possible i com més de pressa millor, i el va fer donar la volta i tornar cap al campament. Quan el Llamp es va calmar i van començar a tornar, en Jondalar va pensar que potser no era just mantenir el viril semental allunyat dels altres cavalls i, per primera vegada, va considerar seriosament la idea de deixar-lo en llibertat. Però no estava disposat a deixar-lo anar encara, i va decidir no tornar a fer llargues cavalcades tot sol amb el semental marró.

Pel camí, va tornar a caure en un humor introspectiu. Recordava el dia de la gran assemblea i l’Ayla, asseguda tota tibada mentre en Brukeval la difamava. Es delia per consolar-la, per obligar en Brukeval a callar, per dir-li que s’equivocava. Entenia perfectament el que deia la Zelandoni, li havia sentit dir mil vegades a l’Ayla i estava més preparat que els altres per acceptar-ho. El que era nou per a ell era el nom que s’havia donat a la relació —de mare, a pare— i va pensar en les últimes paraules de la Primera: que els homes posarien el nom al nens, que els pares posarien el nom als seus fills. Va pronunciar la paraula «pare». Era pare. Era el pare de la Jonayla.

No mereixia ser el pare de la Jonayla! Ella s’avergonyiria de dir-li «pare». De poc no mata un home amb els punys. Si no hagués estat per en Danug, ho hauria fet. L’Ayla havia perdut un infant quan estava sola, a les fondàries de la cova de Penya de la Font, i ell no hi era per ajudar-la. I si l’infant que havia perdut era un nen? Si no l’hagués perdut i hagués estat un nen, ell li hauria posat el nom? Com devia ser decidir el nom d’un fill?

I què? No podria posar mai nom a un fill. No tindria més fills. Havia perdut la seva parella, hauria de deixar la seva llar. Quan la Zelandoni va donar per acabada la reunió, havia evitat les converses que tenien els altres i havia corregut a amagar-se en un allotjament de dalt, per no haver de veure ni l’Ayla ni la Jonayla.

Encara se sentia així l’endemà quan la resta dels homes de l’allotjament van anar al campament dels lanzadoniis per al banquet, però al cap d’un temps d’estar sol, en Jondalar no podia parar de donar voltes als seus errors. A la fi, ja no podia més d’estar dins el refugi pensant sempre en les mateixes coses, culpant-se de tot, flagel·lant-se, castigant-se. Va sortir i va anar al Riu per fer una altra llarga passejada. Des de la topada amb el ramat d’eugues, el Llamp semblava més excitable, i en Jondalar va decidir no muntar-lo. Caminava riu amunt i el va sorprendre veure que tenia el Llop al costat. En Jondalar es va alegrar de veure la bèstia i es va parar a saludar-la. El va agafar pel pelatge del cap, que s’estava tornant més gruixut i abundant.

—Llop! Què hi fas, aquí? Tu també estàs cansat de tant d’enrenou i soroll? Si vols venir amb mi, m’encantarà —va dir amb entusiasme.

L’animal va reaccionar amb un ronc baix de plaer.

El Llop havia estat tan ocupat amb la Jonayla, després d’estar separat d’ella tant de temps, i amb l’Ayla, que havia estat el seu centre des del dia que va treure l’aterrit cadell de quatre setmanes del seu cau fred i solitari, que no havia passat gaire temps amb el tercer ésser humà que considerava un membre essencial del seu ramat. Tot tornant al campament de la Novena Cova, després de menjar el que li havien donat, havia vist que en Jondalar anava cap al Riu i havia corregut darrere d’ell, deixant enrere la Jonayla. Es va girar per mirar-la i va somicar.

—Vés, Llop! —va cridar la nena, fent-li un senyal—. Vés amb en Jondalar.

La nena s’havia adonat de la infelicitat del seu pare i també que la seva mare estava igual de trista, per molt que intentés dissimular-ho. No sabia exactament per què, però intuïa que passava alguna cosa molt grossa, i això li feia sentir un nus a l’estómac. Més que res al món, volia que la seva família tornés a estar junta, i això incloïa la seva Thona i en Willamar, i també el Llop i els cavalls. «Potser en Jondé necessita veure’t, Llop, i estar amb tu, com jo», pensava la Jonayla.

L’Ayla havia estat pensant en en Jondalar o, més concretament, a anar al gorg del riu petit per al bany cerimonial, i això li havia fet pensar en ell. Desitjava la calma i la intimitat d’aquell lloc aïllat per a la neteja purificadora, però no havia estat capaç de tornar-hi des que hi va trobar en Jondalar amb la Marona. Sabia que en aquella zona hi havia sílex, que en Jondalar n’hi havia trobat, però no en veia per enlloc i creia que no tindria temps de buscar-ne més lluny. Sabia que ell sempre tenia trossos bons de sílex, però no se li va passar pel cap demanar-n’hi. No es parlava amb ell. S’hauria d’espavilar amb un ganivet i un punxó zelandonii per tallar la pell i perforar els forats al voltant de la vora per al cordill, encara que representés una altra desviació dels costums del Clan.

Va trobar una pedra plana, se la va endur al gorg del riu petit i, amb una pedra més rodona, va picar els ingredients escumosos de les arrels de sabó, barrejant-los amb una mica d’aigua. Després, va entrar a les aigües quietes per la platgeta de la vora del gorg i es va fregar el cos amb l’escuma. El gorg era fondo i, quan va entrar per esbandir-se de seguida, li va arribar l’aigua al coll. Va ficar el cap sota l’aigua i va nedar unes braçades. Després, va sortir per rentar-se el cap. Mentre es banyava al gorg l’Ayla pensava en el Clan.

Va recordar la seva infància al clan d’en Brun com una època pacífica i segura, amb l’Iza i en Creb, que l’estimaven i la cuidaven. Tothom sabia des que naixia el que s’esperava d’ell, i no hi havia marge per a la desviació. Els rols estaven clarament definits. Tothom coneixia el lloc que li pertocava, la seva posició, la seva feina, el seu espai. La vida era estable i segura. No s’havien de preocupar per noves idees que canviessin les coses.

Per què havia de ser ella la qui portava els canvis que afectaven a tots? I que alguns l’odiessin per això? Mirant enrere, la seva vida amb el Clan semblava tan apaivagadora, que no entenia per què s’havia rebel·lat tant contra les restriccions. La vida ordenada del Clan ara li semblava desitjable. Una vida estrictament regulada transmetia una seguretat reconfortant.

Tanmateix, estava contenta d’haver après a caçar tota sola, encara que anés contra la tradició del Clan. Era una dona, i les dones del Clan no caçaven, però si no n’hagués sabut, ara no seria viva, encara que també hagués estat a punt de morir per culpa d’això quan la van descobrir. La primera vegada que la van maleir, quan en Brun la va expulsar del Clan, va limitar el temps a una lluna. Era el començament de l’hivern, i tots esperaven que morís, però la caça, que havia estat el motiu de la maledicció, la va salvar. «Potser m’hauria d’haver mort llavors», va pensar.

Va tornar a desafiar la forma de vida del Clan quan es va escapar amb en Durc, però no podia permetre que exposessin el seu fill nounat a mercè dels elements i dels carnívors només perquè creguessin que era deforme. En Brun els havia perdonat, tot i que en Broud s’hi havia oposat. Ell no li ho havia posat mai fàcil. Quan va esdevenir cap i va maleir l’Ayla, va ser per sempre i perquè sí, i aquella vegada no va tenir altre remei que abandonar el Clan. Llavors també la va salvar la caça. Si no hagués estat caçadora i no hagués sabut que podia viure sola si calia, no hauria sobreviscut mai a la vall.

Tot tornant al campament, l’Ayla encara pensava en el Clan i en la manera de fer els rituals relacionats amb les arrels. Va veure la Jonayla, asseguda amb la Proleva i la Marthona. La van saludar amb la mà i la van cridar.

—Vine, menja una mica —va dir la Proleva.

El Llop s’havia cansat de caminar amb l’home melancòlic, que només s’arrossegava d’un lloc a l’altre, i havia tornat amb la Jonayla. Era a l’altre costat de la foguera rosegant un os i va mirar amunt. L’Ayla va anar cap a ells. Va fer una abraçada a la seva filla, la va pujar a coll, la va mirar amb una estranya tristesa i la va tornar a abraçar, massa fort i tot.

—Tens els cabells molls, mare —va dir la Jonayla, apartant-se.

—Me’ls acabo de rentar —va dir l’Ayla.

Va acariciar el gran llop, que havia anat a saludar-la. Va agafar-li el cap amb les dues mans i el va mirar als ulls. Després, el va abraçar amb fervor. Quan es va aixecar, el llop la mirava il·lusionat. Ella es va tocar l’espatlla, i l’animal va saltar i va repenjar les potes a les espatlles de la noia, li va llepar el coll i la cara, i li va agafar la barbeta suaument amb les dents. Quan la va deixar anar, ella va correspondre al gest del llop, que significava que formava part del ramat, agafant-li el morro amb les dents un moment. Feia temps que no ho feia i va pensar que l’animal estava content.

Quan el Llop va haver baixat, la Proleva va deixar anar l’aire que s’havia aguantat. Aquell comportament de llop de l’Ayla la posava malalta per moltes vegades que l’hagués vist. Veure que la dona oferia el coll a les dents de l’enorme bèstia sempre la crispava, i no podia evitar constatar que el simpàtic i dòcil animal era un llop immens que podia matar fàcilment qualsevol dels éssers humans amb què es relacionava tan naturalment.

—Serveix-te, Ayla. N’hi ha molt —va oferir la Proleva després de respirar i calmar-se. Aquest matí ha estat fàcil de fer el menjar, amb totes les sobralles que quedaven de la festassa d’ahir. M’alegro que féssim un àpat junts amb els lanzadoniis. Va estar bé treballar amb la Jerika i la Joplaya, i amb les altres dones. Ara les conec més bé.

L’Ayla va sentir una punyida de remordiment. Si no estigués tan enfeinada amb la zelandònia, li hauria agradat col·laborar en el festí. Treballar junts era una bona manera de conèixer millor les persones. Estar tan capficada en les seves cabòries tampoc hi ajudava gaire. Hi podria haver anat més aviat, va pensar, mentre agafava una de les tasses que hi havia per als qui s’oblidaven de portar la seva i se servia una infusió de camamilla d’una caixa per coure de fusta folrada. Les herbes sempre era el primer que es feia al matí.

—L’ur és especialment bo i tendre, Ayla. Ja comencen a tenir greix d’hivern, i la Proleva l’acaba de rescalfar. Tasta’l —va instar la Marthona, en veure que la noia no agafava res per menjar—. Allà hi ha plats.

Va assenyalar una pila de peces més o menys planes de mides diferents, de fusta, os i ivori.

Els arbres que es talaven i partien per fer llenya sovint produïen estelles grosses, que es podien retallar i polir per fer-ne plats i safates; i ossos de l’espatlla i la pelvis de diversos cérvols, bisons i urs es podien retallar a la mida amb el mateix propòsit. Els ullals de mamut es podien picar com el sílex, però se’n treien làmines més grans, que també es podien fer servir de safates.

Es podia donar forma a l’ivori de mamut tallant primer un solc circular amb un cisell. A continuació, amb una peça sòlida de banya amb punta, sostinguda en l’angle correcte sobre el solc del cercle, i amb pràctica i una mica de sort, es donava un cop de martell per darrere, que podia desprendre una làmina d’ivori amb la forma incisa. Però només es feia tanta feina per als objectes que estaven es volien regalar o tenien propòsits especials. Amb aquestes làmines d’ivori en forma de superfícies llises i lleugerament rodones per la part de fora, se’n podien fer més coses a més de safates; també s’hi podien gravar imatges decoratives.

—Gràcies, Marthona, però he d’anar a agafar unes coses i veure la Zelandoni —va dir l’Ayla. De sobte, va callar i es va ajupir davant de la dona gran, que estava asseguda en un tamboret petit teixint canyes, fulles de cua de gat i branques flexibles—. Et vull donar les gràcies per ser tan bona amb mi des del primer dia. No recordo la meva mare, només l’Iza, la dona del Clan que em va criar, però m’agrada pensar que la meva mare veritable era com tu.

—Penso en tu com una filla, Ayla —va dir la Marthona, més commoguda del que s’esperava—. El meu fill va tenir sort de trobar-te. —Va brandar el cap—. De vegades, m’agradaria que fos més com tu.

L’Ayla la va abraçar i, després, va mirar la Proleva.

—Gràcies, també, Proleva. Has estat molt bona amiga, i t’ho agraeixo, més del que puc expressar, cuidant la Jonayla quan em vaig haver de quedar a la Novena Cova i aquí quan estic enfeinada. —També va abraçar la Proleva—. Tant de bo hi fos la Folara, però sé que va de bòlit amb els preparatius del seu matrimonial. Crec que l’Aldanor és un bon home i estic molt contenta per ella. Ara me n’he d’anar —va dir, va tornar a abraçar la seva filla i va córrer a l’allotjament, amb els ulls entelats per les llàgrimes reprimides.

—No sé pas què li passa —va dir la Proleva.

—Qualsevol diria que s’estava acomiadant —va dir la Marthona.

—Que se’n va la mare, Thona? —va preguntar la Jonayla.

—No ho crec. Si més no, a mi ningú no me n’ha dit res.

L’Ayla es va estar una estona a l’allotjament d’estiu fent els preparatius. De primer, va tallar una forma més o menys circular de l’estómac de la pell del cérvol roig que s’havia endut a la Trobada d’Estiu. El dia abans havia trobat la pell tova plegada sobre la seva màrfega. Quan li va preguntar a la Jonayla qui havia adobat la pell de cérvol, ella va dir que «tothom».

El cordatge, la corda fibrosa trenada, el fil, el tendó dur i les tires de cuir de mesures diverses eren útils i fàcils de fer sense pensar-hi gaire, un cop es dominava la tècnica. La gent normalment s’ocupava fent coses quan xerrava o escoltava històries, amb materials que havia agafat en algun moment. O sigui que sempre hi havia cordatge per a tothom. L’Ayla va agafar unes quantes tires de pell i una corda flexible i prima, que penjava d’uns ganxos clavats a les estaques de l’entrada. Després de tallar la part de l’estómac en forma circular, va plegar la pell que quedava, va enrotllar la corda i la va deixar a sobre. Va mesurar una llargada de cuir enrotllant-se’l al coll, hi va afegir una altra llargada i va perforar uns forats al voltant del cercle de pell.

Ja no portava gairebé mai l’amulet, ni tan sols el més modern. Els zelandoniis duien collarets, i era complicat anar amb una bossa protuberant de pell i un collaret alhora. En comptes d’això, normalment portava l’amulet a la bossa de les medecines, que per costum duia lligada al cinturó o a la corretja. No era una bossa de medecines del Clan. Havia pensat moltes vegades a fer-se’n una, però no trobava mai el moment. Va desfer el cordill que tancava la seva bossa de medecines i de dins va treure la bosseta decorada, el seu amulet, que era ple d’objectes de formes curioses. Va desfer els nusos i es va abocar la rara col·lecció d’objectes a la mà. Eren els signes del seu tòtem que representaven els moments importants de la seva vida. La majoria els hi havia donat l’esperit del gran Lleó de les Cavernes després de prendre una decisió crucial, com a senyal que havia triat l’opció correcta, però no tots.

La peça d’ocre vermell, que va ser el primer objecte que va anar a la bossa, estava polida i llisa. Li havia donat l’Iza quan la van acceptar al Clan. L’Ayla la va ficar a l’amulet nou. La peça negra de diòxid de manganès que li van donar quan va esdevenir remeiera també estava gastada pel temps passat dins la bosseta amb els altres objectes. El material vermell i negre que sovint es feia servir per acolorir havia deixat un residu als altres objectes de la bossa. Els objectes minerals es podien netejar, com l’empremta fòssil d’una petxina, el signe que li havia donat el seu tòtem que la seva decisió de caçar era correcta, encara que fos una dona.

«Llavors ell ja devia saber que necessitava caçar per poder sobreviure», va pensar. «El meu Lleó de les Cavernes fins i tot va dir a en Brun que em deixés caçar, però llavors només amb la fona». El disc d’ivori de mamut, el seu talismà de caça, que li havien donat quan la van batejar com La Dona Que Caça, havia absorbit una coloració que no es podia netejar, sobretot vermell de l’ocre.

Va recollir la peça de pirita de ferro i la va fregar amb la túnica. Era el seu signe preferit; era el que li havia dit que havia fet bé fugint amb en Durc. Si no ho hagués fet, l’haurien abandonat sense pensar-s’ho dues vegades, perquè el consideraven deforme. Quan el va agafar i es va amagar, sabent que ella també podia morir, va aconseguir que en Brun i en Creb s’ho repensessin.

La pols de color s’havia enganxat al cristall de quars transparent però no l’havia descolorit; aquest era el signe que havia trobat i li havia dit que havia pres la decisió correcta deixant de buscar el seu poble i quedant-se un temps a la vall dels cavalls. Sempre la inquietava mirar la pedra negra de manganès. La va tornar a agafar i la va tenir al puny, tancat. Contenia els esperits del poble del Clan. L’Ayla havia intercanviat una peça del seu esperit per aquesta, per tal que, quan salvés la vida d’algú, aquesta persona no estigués obligada amb ella, ja que ja tenia una peça de l’esperit de tots.

Quan l’Iza va morir, en Creb, el Mog-ur, li havia pres la pedra de remeiera abans que fos enterrada, perquè no s’endugués tot el Clan al món de l’esperit amb ella; però a l’Ayla ningú no li va prendre la seva quan en Broud la va maleir amb la mort. En Goov no feia gaire que era el Mog-ur i, quan en Broud la va maleir, va ser tan impactant per a tots, que ningú no va pensar a prendre-li la pedra ni ella a tornar-los-la. Què li passaria al Clan si encara tenia la pedra quan passés a millor vida?

Va ficar tots els signes del tòtem a la bossa nova i va decidir que a partir d’aquell moment els desaria allà. Li semblava bé que els signes del tòtem del Clan estiguessin en una bossa d’amulet del Clan. Mentre nuava bé el cordill, es va preguntar, com tantes vegades, per què no li havien donat cap signe del seu tòtem quan es va decidir a deixar els mamutois i anar-se’n amb en Jondalar. Ja havia esdevingut una filla de la Mare? La Mare havia dit al seu tòtem que no necessitava un signe? Li havien donat un signe més subtil que no havia reconegut? O —una idea nova i aterridora li va venir al cap— havia pres la decisió equivocada? Va sentir una esgarrifança. Per primera vegada en molt de temps, l’Ayla va aferrar l’amulet i va enviar un pensament silenciós demanant protecció a l’esperit del Gran Lleó de les Cavernes.

Quan va sortir de l’allotjament provisional, l’Ayla duia una pell de camussa plegada, una motxilla de pell bonyeguda, plena d’objectes, i la seva bossa de medecines del Clan. Hi havia més gent a la vora de la foguera del campament i, abans de marxar, els va saludar amb la mà, però no va ser l’habitual gest amb el palmell de la mà cap a dins, cap a ella mateixa, que normalment significava una separació temporal, reconeixent que aviat els tornaria a veure. Havia aixecat la mà, amb el palmell enfora, i l’havia mogut lleugerament de cantó a cantó. La Marthona es va quedar estranyada.

Tot caminant aigües amunt al costat del riuet, per una drecera cap a la cova que havia trobat feia uns anys, l’Ayla es va posar a pensar si havia de continuar amb aquella cerimònia. Sí, la Zelandoni estaria decebuda, com la resta de la zelandònia que s’havia preparat per ajudar, però era més perillós del que es pensaven. El dia abans, quan havia acceptat fer-ho, estava tan deprimida, que tant se li’n donava perdre’s en la buidor negra; però aquell matí es trobava més bé, sobretot després de banyar-se al Riu i de veure la Jonayla, el Llop, la Marthona i la Proleva. Ja no se sentia tan disposada a afrontar aquella aterridora buidor negra. Potser li havia de dir a la Zelandoni que havia canviat de parer.

No havia pensat en el perill que li esperava mentre feia els preparatius preliminars, però la feia sentir incòmoda no ser capaç de repetir els rituals correctament. Aquest era un aspecte important de la cerimònia per al Clan, a diferència dels zelandoniis, que eren més tolerants amb les desviacions. Fins i tot la lletra de La cançó de la Mare variava lleugerament d’una cova a una altra, cosa que era un dels temes de discussió preferits de la zelandònia, i això que era la llegenda dels ancians més important de totes.

Si una llegenda així hagués format part de les cerimònies del Clan, l’haurien memoritzat i recitat de la mateixa manera cada vegada, almenys els clans que tenien contacte habitual. Fins i tot els clans de regions distants haurien tingut una versió molt semblant. Era per això que ella es podia comunicar en el llenguatge de signes sagrats del Clan amb els clans de la regió, encara que estiguessin a un any de viatge del clan on havia crescut. Existien diferències insignificants, però eren sorprenentment semblants.

Ja que la cerimònia que celebraria era del Clan, i faria servir les potents arrels preparades segons els procediments del Clan, sentia que ho havia de fer tot tan semblant com fos possible a la tradició del Clan. Creia que era l’única manera que tenia de mantenir un cert control, tot i que començava a tenir dubtes que servís per a alguna cosa.

Travessava la zona boscosa, perduda en els seus pensaments, quan gairebé va ensopegar amb algú que sortia de darrere un arbre. La va sobresaltar trobar-se pràcticament en braços d’en Jondalar. Ell encara estava més sorprès i no tenia ni idea de què fer. El primer impuls va ser acabar el que la casualitat havia començat i abraçar-la. Feia molt que se’n moria de ganes, però en veure l’expressió sobresaltada de l’Ayla, va recular, donant per fet que la sorpresa volia dir repugnància, que no volia que la toqués. La interpretació de l’Ayla de la reacció immediata d’ell va ser que no la volia, que no podia suportar estar al seu costat.

Es van mirar una bona estona. Era el més a prop que havien estat des que ella el va enxampar amb la Marona i, en el fons del cor, tots dos desitjaven allargar aquell moment, salvar la distància emocional que semblava separar-los. Però un nen que va passar corrent pel camí els va distreure. Van apartar la mirada un moment i ja no van poder tornar a mirar-se.

—Perdona —va dir en Jondalar, desitjant agafar-la, però temorós que el rebutgés.

Estava tan perdut que mirava a tots cantons, com un animal atrapat.

—No passa res —va dir l’Ayla, mirant a terra per dissimular les llàgrimes que últimament sempre estaven a punt de sortir-li.

No volia que ell veiés la pena que li feia que no pogués suportar estar al seu costat, que frisés per allunyar-se’n. Sense aixecar el cap, es va posar a caminar, amb pressa, abans que les llàgrimes la delatessin. En Jondalar també tenia dificultats per no plorar veient-la gairebé corrent pel camí per allunyar-se d’ell.

L’Ayla va continuar pel petit sender cap a la cova. Segurament, algú de cada família de zelandoniis havia estat a la cova una vegada, però no s’utilitzava sovint. Per la bellesa i la peculiaritat de les parets de pedra pràcticament blanques, la cova es considerava un indret molt espiritual, molt sagrat, i encara força inviolable. La zelandònia i els caps de la cova encara debatien els moments en què s’havia d’utilitzar i amb quins propòsits. Encara no s’havia creat una tradició perquè era massa nova.

A prop del peu de la petita muntanya que contenia la cova, va veure que l’arbust i l’arbre caigut que abans obstruïen l’entrada a les cambres subterrànies ja no hi eren, i les arrels aixecades havien deixat a la vista l’obertura. La terra i les pedres del voltant de l’obertura tampoc hi eren, cosa que feia que l’entrada semblés més gran.

Encara que no li vingués de gust la cerimònia que havia preparat, a l’Ayla la va emocionar tornar a veure la cova. Però la serenitat que gairebé li havia fet decidir-se a evitar aquella perillosa cerimònia s’havia esfumat. La infelicitat que sentia estava a l’altura de la buidor negra que l’esperava. Quina importància tindria que s’hi perdés? No podia ser pitjor que com se sentia en aquell moment. Va fer un esforç per recuperar el domini de si mateixa, que últimament la defugia. Des que s’havia despertat, tenia la sensació d’estar a punt de plorar.

Va agafar un bol de pedra poc fondo del sarró i un paquet embolicat amb pell. A dins hi havia una bosseta gairebé impermeable de greix amb un tap, que estava embolicada i lligada amb la peça de pell perquè no es filtrés i fes malbé altres coses. Va trobar el paquet de blens de liquen, va vessar una mica d’oli al bol, va xopar el ble a dins un moment, el va treure i el va repenjar a la vora de la llàntia en forma de bol. Es preparava per encendre-la amb la pedra foguera i llavors va veure que pujaven dos zelandonis pel sender.

La visió de la zelandònia va donar una mica de serenitat a l’Ayla. Encara era nova i volia guanyar-se el seu respecte. Es van saludar i van parlar de qüestions trivials. Llavors, un d’ells va aguantar la llàntia mentre l’Ayla encenia un foc petit a terra amb la pedra foguera. Un cop encesa la llàntia, va apagar el foc amb terra i tots tres van entrar a la cova.

Un cop travessada l’escalfor de l’entrada, en la foscor total de dins, la temperatura baixava als dotze graus habituals de les coves. Van enraonar poc mentre esquivaven pedres i argila relliscosa només amb una llàntia per il·luminar-se. Quan van arribar a una sala més gran, els ulls se’ls havien acostumat a la foscor i la claror de moltes llànties gairebé els va enlluernar. Ja hi era gairebé tota la zelandònia i esperaven l’Ayla.

—Ets aquí, Zelandoni de la Novena Cova —va dir la Primera—. Has fet tots els preparatius que consideres necessaris?

—No tots —va dir l’Ayla—. Encara m’he de canviar. Durant la cerimònia del Clan, estava despullada. Quan preparava la beguda només duia el meu amulet i els colors que em va pintar al cos el Mog-ur. Però a la cova fa massa fred per estar despullada molta estona i, a més a més, els mog-urs que van beure el líquid duien roba, o sigui que jo en duré. Crec que és important que ens mantinguem al més a prop de la cerimònia del Clan possible; per això, m’he decidit a embolicar-me amb una roba a l’estil de les dones del Clan. M’he fet un amulet per als símbols del meu tòtem, i per mostrar que sóc una remeiera portaré la meva bossa de medecines del Clan, tot i que el que és important són els objectes del meu amulet. Permetrà que els esperits del Clan em reconeguin no sols com a dona del Clan sinó també com a remeiera.

Amb tota la zelandònia mirant-la amb gran curiositat, l’Ayla es va treure la roba i es va embolicar en una pell flexible i tova de cérvol i se la va lligar amb un cordill llarg, de manera que es formessin butxaques i plecs per guardar-hi coses. Va pensar en totes les coses que feia que no eren del Clan, començant per preparar la beguda per a ella mateixa i no per als mog-urs. Ella no era mog-ur, cap dona del Clan ho podia ser, i no coneixia els rituals que celebraven per preparar-se per a la cerimònia, però era una zelandoni i esperava que això servís per a alguna cosa quan arribés al món de l’esperit.

Va treure un saquet de la bossa de medecines. Hi havia prou llum de les llànties per veure que era de color ocre vermell intens, el color més sagrat del Clan, i després va treure un bol de fusta de la motxilla de pell. Havia elaborat el bol feia temps a l’estil del Clan per ensenyar-lo a la Marthona, que, amb el seu sentit estètic, va apreciar la senzillesa del treball. L’Ayla tenia pensat regalar-lo a la dona però ara s’alegrava de tenir-lo. No era el bol especial que s’havia utilitzat només per a aquella arrel durant moltes generacions d’avantpassats de l’Iza, però almenys era un bol de fusta fet a la manera dificultosa del Clan.

—Necessitaré una mica d’aigua —va demanar l’Ayla desfent els nusos de la bossa vermella.

Es va buidar la bossa de les arrels a la mà.

—Les puc veure? —va demanar la Zelandoni.

L’Ayla les hi va ensenyar, però no tenien res de singular. Només eren arrels seques.

—No estic segura de quanta posar-ne —va dir, agafant dos bocinets i esperant que fos la quantitat correcta—. Només ho he fet dues vegades i no tinc els records de l’Iza.

Alguns zelandonis l’havien sentit parlar dels records del Clan, però la majoria no tenia ni idea de què significaven. L’Ayla havia intentat explicar-ho a la Zelandoni Que Era Primera, però com que ella mateixa no sabia què eren, era difícil d’explicar-ho a una altra persona.

Algú va vessar aigua al bol de fusta, i l’Ayla en va beure una mica per humitejar-se la boca. Recordava que les arrels eren molt seques i que costaven molt de mastegar.

—Estic a punt —va dir i, abans de poder canviar de parer, es va ficar les arrels a la boca i va començar a mastegar.

Va tardar molt a estovar-les prou per poder mossegar-les i, tot i que intentava no empassar-se la saliva, era difícil. També pensava que si s’ho havia de beure ella, tampoc no tenia tanta importància. Va mastegar, mastegar, mastegar i mastegar. Li va semblar que durava una eternitat, però, a la fi, va sentir una pasta xopa a la boca, que va escopir al bol. La va remenar amb el dit i va observar com el líquid es tornava d’un blanc lletós.

La Zelandoni mirava per sobre l’espatlla de la noia.

—Així és com ha de ser?

Semblava que intentés detectar quina olor feia.

—Sí —va dir l’Ayla. Sentia el seu gust primari a la boca—. Ho vols olorar?

—Fa olor d’antic —va dir la dona—, com un bosc moll, fred i espès, ple de molsa i bolets. Ho puc tastar?

Va estar a punt de dir que no. Era tan sagrat per al Clan, que l’Iza ni tan sols n’havia pogut fer una mica per ensenyar-l’hi, i d’entrada a l’Ayla la va consternar que la Zelandoni li ho demanés. Però llavors es va adonar que l’experiment era tan diferent del que faria el Clan, que no podia importar gaire que la Zelandoni en begués una mica. L’Ayla va aguantar el bol davant dels llavis de la dona i quan va veure que en feia més d’un glop, el va enretirar abans que en begués massa.

Llavors se’l va atansar a la boca i se’l va beure ràpidament, assegurant-se que no en quedava gens perquè el tastés una altra persona. Per això havia tingut problemes la primera vegada. L’Iza li havia dit que no n’havia de sobrar gens, però en va fer massa i, després de provar-lo, el Mog-ur va veure que estava massa fort. Va supervisar la quantitat que bevia cada home i en va deixar una mica al fons del bol. L’Ayla el va trobar més tard, quan ja n’havia ingerit massa mastegant l’arrel i després d’haver pres, a sobre, massa beguda de les dones. Estava tan desorientada, que es va beure el que havia sobrat. Aquesta vegada, s’asseguraria que ningú no tingués la temptació de tastar-lo.

—Quan hem de començar a cantar? —va preguntar la Primera.

L’Ayla s’havia oblidat dels cants.

—Segurament ja hauríeu d’haver començat —va dir, amb la veu pastosa.

La Primera també sentia els efectes del tast, més aviat llarg, que havia fet i maldava per mantenir el control mentre feia un senyal perquè la zelandònia cantés. «És una arrel potent», va pensar, «i només n’he fet un glop. Què deu sentir l’Ayla amb tot el que s’ha begut?».

El gust antic era familiar, i a l’Ayla li va provocar sentiments que no oblidaria mai; records i associacions de les altres vegades que havia tastat la beguda, i de temps molt passats. Va sentir la fredor, la humitat d’un bosc espès, com si hi fos al bell mig, amb uns arbres tan enormes, que era difícil de trobar una manera de passar entre ells; però ella intentava pujar una muntanya costeruda, seguida del cavall. Líquens, tous d’humitat, i vegetació d’un gris argentat embolicaven els arbres, i la molsa cobria el sòl, les roques i els troncs d’arbres morts formaven una catifa contínua en tons que anaven des del verd brillant fins al verd fosc del pi i a un intens verd marronós de terra i tots els matisos entremig.

L’Ayla sentia olor de fongs, bolets de totes formes i grandàries: ales blanques fràgils brotaven dels arbres caiguts, lleixes gruixudes de fusta enganxades a troncs vells, càpsules grans i denses com esponges marronoses, tiges primes, diminutes i delicades. Hi havia arraïmaments atapeïts de color mel, esferes rodones i compactes, barrets vermells lluents amb taques, caputxes altes i llises, que es barrejaven amb un líquid negre, caputxes fantasmalment blanques i perfectes de mort, i molts més bolets. Els coneixia tots, els havia tastat tots, els havia palpat tots.

Era en un delta immens d’un riu immens, arrossegada per un corrent d’aigua enfangada i marronosa, que trencava contra afloraments de canyes gruixudes i cues de gat, i illes flotants amb arbres i llops que s’hi enfilaven, girant i girant en una barca closca, petita i tapada amb pell, que s’alçava i surava en un coixí d’aire.

L’Ayla no sabia que els genolls se li havien doblegat quan va caure a terra. Uns zelandonis la van agafar i la van dur a un lloc de repòs que la Primera havia pensat instal·lar-se a la cova. Ella hauria volgut tenir-ne un quan va anar a seure al tamboret de vímet fort i encoixinat. Es va esforçar per estar atenta, per observar l’Ayla, i va sentir pessigolles de preocupació al cap.

L’Ayla se sentia tranquil·la, en pau, submergint-se en una boirina que la xuclava cada vegada més endins, fins que es va sentir envoltada. La boira es va espessir i li va impedir la visió, després es va convertir en un núvol humit i dens. Es va sentir empassada. S’ofegava i va fer esforços per respirar, xuclant aire. Llavors, va sentir la necessitat de moure’s.

Va començar a moure’s més i més ràpidament, atrapada enmig del núvol sufocant, corrent tan de pressa, que no podia respirar i es quedava sense alè. El núvol es va anar tancant, la va estrènyer, fent força per tots els cantons, contraient-se, expandint-se, contraient-se, com si fos viu. La va empènyer a moure’s cada vegada més de pressa fins que va caure a l’espai buit, negre i fondo, un lloc que era negre com l’interior d’una cova, inflexible, aterridor.

Hauria estat menys aterridor si s’hagués adormit i prou, si s’hagués quedat inconscient, com els semblava que estava als qui l’observaven, però no ho estava pas. No es podia moure, no desitjava moure’s, però quan va intentar concentrar-se per moure alguna cosa, encara que només fos un dit, no va poder. Ni tan sols sentia els dits, ni cap part del seu cos. No podia obrir els ulls, ni girar el cap, no tenia volició, ni voluntat, però hi sentia. A un cert nivell, estava conscient. Com si vingués de molt lluny i alhora amb gran claredat, sentia el cant de la zelandònia i un dèbil murmuri de veus en un racó, tot i que no distingís què deien; fins i tot sentia la seva pròpia respiració.

Cada donier va escollir un so, un to i un timbre que li resultés còmode per sostenir de manera ininterrompuda. Quan volien mantenir un cant continu, uns quants doniers començaven a entonar. La combinació podia ser harmònica o no, això no era important. Abans que el primer es quedés sense alè, una altra veu s’hi afegia, i després una altra, i una altra, a intervals sense determinar. El resultat era una fuga de tons baixos i entrellaçats, que podia continuar indefinidament, si hi havia persones suficients perquè descansessin els qui havien d’anar parant.

Per a l’Ayla, era un so reconfortant, que era allà però tendia a fondre’s en el rerefons, mentre la seva ment observava escenes que només ella podia veure rere les parpelles closes; visions que posseïen la lúcida incoherència dels somnis intensos. Era com si somiés desperta. D’entrada, va començar a guanyar velocitat en l’espai negre; ho sabia, tot i que el buit continués invariable. Estava aterrida i sola. Espantosament sola. No hi havia sensacions, ni gust, ni olor, ni so, ni visió, ni tacte; era com si no existís res ni hagués d’existir mai, només la seva ment conscient i estrident.

Va passar una eternitat. Aleshores, a una gran distància, amb prou feines discernible, un indici de llum. S’hi va llançar, va fer ardus esforços per acostar-s’hi. El que fos era millor que res. Com més maldava, pitjor; la llum es va expandir en una boirina amorfa i amb prou feines visible, i per un moment va pensar que la seva ment podia tenir altres afectacions en l’estat en què es trobava. La llum borrosa es va espessir com un núvol i es va enfosquir amb colors, colors estranys amb noms desconeguts.

Se submergia en el núvol, el travessava, cada vegada més de pressa, i va caure al fons. Per sota es va obrir un paisatge curiosament familiar, ple de formes geomètriques repetitives que s’enfilaven, angles quadrats i esmolats, brillants, resplendents, plens de llum, repetitius. En el seu món natural, no existia res amb aquelles formes esmolades i rectes. En aquell lloc estrany, cintes blanques semblaven fluir per terra, perdent-se en la distància, amb animals desconeguts que corrien pel mig.

S’hi va acostar més i va veure persones, generacions de persones que es bellugaven, i totes l’assenyalaven.

—Tuuu, tuuu, tuuu —deien, en una espècie de cant.

Va veure una figura tota sola. Era un home; un home d’esperits mixtos. De més a prop, li va sonar, però no del tot. De primer, es va pensar que era l’Echozar, però després li va semblar en Brukeval.

—Tuuu, tuuu ho has fet, tuuu has portat el coneixement, tu ho has fet —continuava dient la gent.

—No! —va cridar la seva ment—. Va ser la Mare. Em va donar el coneixement. On és la Mare?

—La Mare se n’ha anat. Només queda el fill —va dir la gent—. Tu ho has fet.

Va mirar l’home i, de sobte, va saber qui era, tot i que tenia la cara a l’ombra i no la hi veia clarament.

—No ho vaig poder evitar. Vaig haver de deixar el meu fill. En Broud em va fer marxar —va cridar la seva veu sense so.

—La Mare se n’ha anat. Només queda el fill.

En els seus pensaments, l’Ayla va arrufar el front. Què volia dir? De sobte, el món de sota havia desaparegut, i també les formes geomètriques estranyes. Era una praderia buida, desolada i assotada pel vent. Van aparèixer dos homes, germans, que ningú no hauria pensat que ho eren. Un era alt i ros com en Jondalar; l’altre, el més gran, sabia que era en Durc, tot i que encara tingués la cara a l’ombra. Els dos germans es van apropar des de direccions oposades, i va sentir una gran ansietat, com si hagués de passar una cosa horrorosa, alguna cosa que havia d’impedir. Amb una sensació de terror, estava segura que un dels seus fills mataria l’altre. Amb els braços alçats per colpejar, es van acostar més. L’Ayla es va posar tensa per anar cap a ells.

De sobte, el Mamut era allà i la retenia.

—No és el que et penses. És un símbol, un missatge —va dir ell—. Observa i espera.

Va aparèixer un altre home a l’estepa assotada pel vent. Era en Broud, que la mirava amb odi. Els dos homes es van trobar cara a cara i es van girar per encarar-se a en Broud.

—Maleeix-lo, maleeix-lo, maleeix-lo amb la mort —va dir en Durc amb signes.

—És el teu pare, Durc —va pensar l’Ayla amb silenciosa aprensió—. No l’hauries de maleir.

—Ja està maleït —deia l’altre fill—. Tu ho vas fer, et vas endur la pedra negra. Tots estan maleïts.

—No! No! —va cridar l’Ayla—. La tornaré; encara la puc tornar.

—No hi pots fer res, Ayla. És el teu destí —va dir el Mamut.

Quan es va girar a mirar-lo, en Creb era al seu costat.

—Ens vas donar en Durc —va dir amb signes el Mog-ur—. Això també era el teu destí. En Durc és part dels Altres, però també és del Clan. El Clan està condemnat, no existirà més, només els de la teva espècie sobreviuran, i els qui són com en Durc, els fills dels esperits mixtos. Potser no gaires, però sí suficients. No serà el mateix, i ell esdevindrà com els Altres, però és alguna cosa. En Durc és el fill del Clan, Ayla. És l’únic fill del Clan.

L’Ayla va sentir que una dona plorava, i quan va mirar, l’escena havia tornat a canviar. Era fosc, eren molt endins de la cova. Llavors, es van encendre llànties, i va veure una dona amb un home als braços. L’home era el seu fill alt i ros, i quan la dona va aixecar el cap, l’Ayla es va veure a si mateixa amb sorpresa. Però la imatge no era nítida; era com si es veiés en un reflector. Va venir un home i els va mirar des de dalt. Ella va aixecar el cap i va veure en Jondalar.

—On és el meu fill? —va preguntar en Jondalar—. On és el meu fill?

—L’he donat a la Mare! —va cridar l’Ayla reflectida—. La Gran Mare Terra el volia. És poderosa. Me l’ha pres.

De sobte, la noia va sentir una multitud i va veure les rares formes geomètriques.

—«La Mare Terra es debilita» —cantaven les veus—. «Els seus fills la ignoren. Quan ja no l’honorin, la Mare se n’anirà».

—No —va gemegar l’Ayla reflectida—. Qui ens alimentarà? Qui es cuidarà de nosaltres? Qui vetllarà per nosaltres, si no l’honorem?

—La Mare se n’ha anat; només queda el Fill. Els fills de la Mare ja no són infants. Han deixat enrere la Mare. Tenen el coneixement; ja són grans, tal com ella sabia que passaria un dia. —La dona encara plorava, però ja no era l’Ayla. Era la Mare, que plorava perquè els seus fills se n’havien anat.

L’Ayla va notar que la treien de la cova estirant-la i també plorava. Les veus eren més febles, com si cantessin des de molt lluny. Es tornava a moure, molt amunt, per sobre una immensa planúria plena de vegetació, plena de grans ramats. Els urs corrien en estampida, i els cavalls cavalcaven per seguir-los. Els bisons i els cérvols corrien, i els íbexs. S’hi va acostar i va començar a distingir animals, els que havia vist quan havia estat cridada a la zelandònia, i les disfresses que s’havien posat per a la cerimònia quan havien transmès el nou do de la Mare als seus fills, quan va recitar l’última estrofa de La cançó de la Mare.

Dos bisons mascles corrien un al costat de l’altre; grans urs avançaven els uns cap als altres; una gran femella gairebé volava; i una altra paria; un cavall al final d’un túnel queia d’un penya-segat; molts cavalls, la majoria de colors marrons i vermells i negres; i la Whinney, amb la pell clapada al llom i a la cara, i dues banyes que semblaven bastons.