Capítol 20

Continuar el viatge amb només la meitat del grup tenia avantatges. El camí semblava més lleuger, més fàcil. No calia portar tantes coses ni aixecar rais a pes; no es necessitava trobar tant de menjar ni recollir tanta llenya i altres combustibles per cuinar; no s’havien d’omplir tants bots d’aigua, i es podia triar més fàcilment el lloc d’acampada perquè no es necessitava tant d’espai. Trobaven a faltar els seus nous amics, però es desplaçaven més de pressa i aviat van establir una rutina més eficient per als dies següents. El petit riu oferia un subministrament d’aigua constant i hi havia un sender a la vora, que era fàcil de seguir, encara que gairebé tota l’estona fes pujada.

El poble que vivia a prop del següent indret sagrat que la Primera volia ensenyar a l’Ayla era una branca de la Primera Cova de la Terra Sud. La Primera va assenyalar un abric a l’Ayla quan hi van passar pel costat.

—Aquesta és l’entrada de la cova pintada que vull que vegis —va dir.

—Si és un indret sagrat, podem entrar-hi com si res? —va preguntar l’Ayla.

—És dins el territori de la Quarta Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud, i ells consideren que poden utilitzar-la i ensenyar-la —va explicar la Primera—. Normalment també són ells els qui hi afegeixen pintures noves. Si en Jonokol volgués pintar-hi a les parets, segurament els agradaria, però seria millor que primer els manifestés el seu desig. Podria ser que un d’ells hagués sentit la necessitat de pintar en el mateix lloc. No és probable, però si fos així, significaria que el món de l’esperit s’està comunicant amb la zelandònia per alguna raó.

Va continuar explicant que sempre era convenient reconèixer el territori que cada cova considerava seu. No tenien el concepte de la propietat privada; ningú no creia que la terra es pogués posseir. La terra era la personificació de la Gran Mare, cedida als seus fills perquè la fessin servir tots, però els habitants d’una regió la consideraven la seva llar. Els altres podien viatjar per on volguessin, fins i tot a les regions més distants, sempre que ho fessin amb la consideració i les cortesies generalment acceptades.

Tothom podia caçar, pescar o recol·lectar el menjar que necessités, però es considerava de bona educació donar-se a conèixer a la cova de la regió. Això era convenient sobretot entre veïns, però també entre transeünts, per tal de no destarotar els plans que pogués tenir el grup establert. Si un guaita havia albirat una bandada, per exemple, i els caçadors estaven planificant una gran cacera per omplir el rebost de cara a l’estació freda, els viatgers podien provocar un conflicte si, per caçar un sol animal, foragitaven el ramat sencer. En canvi, si primer parlaven amb la cova, segurament els permetrien participar a la cacera organitzada i endur-se’n una part.

Les coves solien tenir guaites sempre vigilant, sobretot per detectar els ramats migratoris, però també activitats fora de lloc a la regió; i era evident que una colla que viatjava amb un llop i tres cavalls cridava l’atenció. Encara més si un dels cavalls arrossegava un vehicle de transport amb una dona grossa asseguda a sobre. Quan els visitants van arribar a prop de la llar de la Quarta Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud, ja els esperava un grupet de persones. Després que la dona grossa baixés del baiard, un home amb tatuatges a la cara, que el delataven com a zelandoni, es va avançar a saludar-los. Va reconèixer la Primera pels seus tatuatges.

—Salutacions a La Que Es Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra —va dir, apropant-se-li amb les mans obertes i allargant els braços de la manera habitual per mostrar sinceritat i cordialitat—. En nom de la Doni, Gran i Benvolent Primera Mare Que Proveeix A Tots, sigues benvinguda.

—En nom de la Doni, Mare Original i Més Generosa, et saludo Zelandoni de la Quarta Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud —va dir La Que Era Primera.

—Què us ha fet venir tan al sud? —va preguntar l’home.

—Una gira doniera per a la meva acòlita —va contestar la Primera.

L’home va veure que se’ls acostava una dona jove i atractiva amb una nena petita. El zelandoni va somriure i va allargar les mans oferint-les a la noia. Llavors va veure el llop i va mirar al seu voltant neguitós.

—Ayla, de la Novena Cova dels Zelandoniis… —va començar la Primera, fent la presentació formal dels noms i lligams importants.

—Benvinguda, Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis —va dir ell, tot i que no entenia gaire aquells noms i lligams estranys.

L’Ayla es va avançar amb les mans obertes.

—En nom de la Doni, Mare de Tots, et saludo, Zelandoni de la Quarta Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud —va dir.

L’home es va esforçar per dissimular l’estranyesa que li produïa la manera de parlar de la noia. Era evident que venia d’un lloc molt llunyà. Era estrany que una forastera fos acceptada a la zelandònia, i en canvi aquella dona estrangera era acòlita de la Primera!

Amb la seva habilitat per detectar matisos als gestos i a les expressions, l’Ayla va veure de seguida la sorpresa de l’home i com intentava dissimular-la. La Primera també ho va notar i va intentar no somriure. Va pensar que seria un viatge interessant. Amb cavalls, un llop i una acòlita estrangera, la gent parlaria dels visitants durant molt de temps. La Primera va decidir informar més el zelandoni per aclarir l’estatus de l’Ayla i presentar-la a la resta del grup. Va fer un gest a en Jondalar, que també havia copsat les reaccions del zelandoni i la reacció de la Primera.

—Jondalar, et demano que saludis el Zelandoni de la Quarta Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud. —Va mirar l’home—. Et presento en Jondalar de la Novena Cova dels Zelandoniis, mestre tallador de sílex, germà d’en Joharran, cap de la Novena, fill de la Marthona, antiga cap de la Novena Cova, nascut a la Llar d’en Dalanar, cap i fundador dels lanzadoniis —va dir—, i aparellat amb l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis, acòlita de la Primera i mare de la Jonayla, beneïda per la Doni.

Els dos homes es van agafar les mans i es van saludar de la manera formal. Les poques persones que s’havien congregat per saludar-los van quedar aclaparades amb aquells noms i lligams tan elevats. La Novena Cova en si tenia una posició elevada en la categoria de coves. Si bé aquesta formalitat no s’utilitzava habitualment en trobades normals, la Primera tenia la impressió que precisament aquest zelandoni no dubtaria a explicar anècdotes d’aquella trobada. El motiu pel qual volia que l’Ayla fes una gira doniera no era simplement ensenyar-li els indrets sagrats del territori zelandonii sinó presentar-la a moltes coves. Tenia plans per a l’Ayla que ningú més no sabia, ni tan sols la noia. A continuació, va assenyalar en Jonokol.

—Quan ens vam decidir a fer aquest viatge, vaig pensar que hi havia d’incloure el meu antic acòlit. No el vaig dur mai de gira quan només era en Jonokol, el meu acòlit artista. Ara no sols és un pintor reconegut, sinó que té un indret sagrat nou i excepcional per treballar, i és un zelandoni intel·ligent i important —va dir la Primera.

Els tatuatges del cantó esquerre de la cara del jove donaven a entendre que ja no era acòlit. Els tatuatges de la zelandònia sempre es portaven en aquest costat, normalment en un extrem del front o a la galta i, de vegades, eren molt elaborats. Els caps duien tatuatges a la banda dreta, i altres persones importants, com el mestre de comerç, els duien enmig del front i normalment eren més petits.

En Jonokol es va avançar i es va presentar.

—Sóc el Zelandoni de la Dinovena Cova dels Zelandoniis, i et saludo Zelandoni de la Quarta Cova dels Zelandoniis que viu a la Terra Sud del riu Gran —va dir, i va allargar els dos braços.

—Salutacions, i sigues benvingut Zelandoni de la Dinovena Cova —va ser la reacció de l’home.

A continuació, va avançar en Willamar.

—Sóc en Willamar dels zelandoniis, aparellat amb la Marthona, antiga cap de la Novena Cova, que és la mare d’en Jondalar. Sóc conegut com el mestre de comerç de la Novena i he portat els meus dos aprenents, en Tivonan i en Palidar.

El Zelandoni va donar la benvinguda al mestre de comerç. Quan va veure el símbol del tatuatge al bell mig del front, va saber que l’home tenia una posició important, i quan el va veure més de prop li va confirmar que era comerciant. Després va saludar els dos joves, que van correspondre amb salutacions formals.

—He passat per aquí diverses vegades i he vist els vostres meravellosos indrets sagrats. Però aquesta és la meva última missió comercial. A partir d’ara seran aquests dos nois els que veuràs. Coneixia el zelandoni anterior a tu. Encara n’és, de zelandoni?

La pregunta era la manera que tenia en Willamar de preguntar amb tacte si l’home encara era viu. L’antic zelandoni era contemporani d’en Willamar, potser un pèl més gran, i aquest, en canvi, era jove.

—Sí, se’n va anar a la Trobada d’Estiu, però no li va ser fàcil. No està gaire bé. Com tu, està abandonant la seva vocació. Va dir que segurament aquesta seria la seva última Trobada. L’any que ve pensa quedar-se aquí per ocupar-se dels que no puguin marxar. Però tu sembles tenir bona salut. Per què cedeixes la teva professió a aquests dos nois? —va preguntar el jove zelandoni.

—Una cosa és continuar si només t’has de moure per la regió, però un mestre de comerç ha de viatjar, i si t’he de ser franc, m’estic cansant de voltar. Vull passar més temps amb la meva parella i la meva família. —Va assenyalar en Jondalar i va continuar—: Aquest jove no va néixer a la meva llar, però per a mi és com si hi hagués nascut. He viscut amb ell des que va començar a caminar. Un temps em pensava que no pararia mai de créixer. —En Willamar va somriure a l’home alt i ros—. I la seva parella, l’Ayla, també és com si fos de la meva família. La Marthona, la mare d’en Jondalar, és àvia i té una mainada meravellosa, inclosa aquesta petita. Per a ella, sóc el seu avi —va dir en Willamar, assenyalant la Jonayla—. La Marthona també té una filla, que és filla de la meva llar. Està en edat d’aparellar-se. La Marthona serà àvia, i jo desitjo ser avi dels seus fills. Ha arribat l’hora de deixar de viatjar.

L’Ayla va escoltar amb interès l’explicació d’en Willamar. S’imaginava que l’home volia passar més temps amb la Marthona, però no s’havia adonat dels sentiments que tenia pels fills de la seva parella i els fills d’aquests, i per la Folara, la filla de la seva llar. Es va parar a pensar com devia enyorar en Thonolan, el fill de la seva llar, que havia mort en el viatge que va fer amb en Jondalar.

La Primera va continuar amb les últimes presentacions.

—També tenim una dona jove que viatja amb nosaltres i torna a la seva cova. La seva parella era un home que tenia la llar a prop de la nostra. La va conèixer en un viatge i se la va endur a casa seva, però se’n va anar a l’altre món. S’estava enfilant per un cingle i va caure. És l’Amelana dels zelandoniis del sud —va dir la Primera.

L’home va mirar la noia i va somriure. Va pensar que era bonica i es va imaginar que estava prenyada, tot i que encara no se li notava gaire. Tenia una gran percepció per a aquestes coses. Quina llàstima que hagués perdut la parella tan jove! Va agafar les mans que li oferia la noia.

—En nom de la Doni, sigues benvinguda, Amelana dels zelandoniis del sud.

La calidesa de la rebuda de l’home no va passar desapercebuda a la noia. Va respondre educadament i va somriure amb tendresa. El Zelandoni li volia trobar un lloc per seure, però sentia que havia d’acabar les salutacions i va presentar d’una manera general les persones de la cova que no havien anat a la Trobada d’Estiu, perquè li va semblar que era necessari.

—La nostra cap no hi és. És amb els altres, a la Trobada —va explicar el Zelandoni.

—Ja m’ho pensava —va dir la Primera—. On heu celebrat la Trobada d’Estiu aquest any?

—A tres o quatre dies en direcció sud, a la confluència de tres rius —va explicar un dels caçadors que s’havia quedat per donar un cop de mà als altres—. Us hi puc portar o la puc anar a buscar. Estic segur que no es voldria perdre la vostra visita.

—Em sap greu, però no ens podem quedar gaire temps. He organitzat una gira doniera molt llarga per a la meva acòlita i el Zelandoni de la Dinovena Cova, fins a l’extrem de l’altiplà central i després força cap a l’est —va explicar la Zelandoni Que Era Primera—. Voldríem visitar la vostra cova sagrada, perquè és molt important, però n’hem de veure moltes altres i el viatge serà molt extens. Potser a la tornada… un moment, has dit a la confluència de tres rius? Allà no hi ha un indret sagrat important, una cova gran i profusament pintada?

—Sí, i tant que sí —va dir el caçador.

—Aleshores crec que veurem la vostra cap. És on tenia pensat que anéssim a continuació —va dir la Primera, pensant que li anava la mar de bé que aquell any algunes coves de la Terra Sud haguessin decidit celebrar la seva Trobada d’Estiu allà. Tindria ocasió de presentar més coves a l’Ayla, i si arribava a la Trobada amb el llop i els cavalls, i amb persones tan importants del cantó nord del riu Gran causaria molta impressió.

—Espero que, si més no, pugueu menjar amb nosaltres i passar la nit aquí —va oferir el Zelandoni.

—Sí, sí, i gràcies per la invitació. Ens ve molt de gust després d’un dia de viatge. On voleu que ens instal·lem? —va preguntar la Primera.

—Tenim un allotjament per a visitants, però primer hi hauria de fer una ullada. Som tan pocs, que no l’hem hagut de fer servir. No sé en quines condicions pot estar.

A l’hivern, quan la cova, el grup semisedentari de persones que vivien plegades, normalment una família sencera, residia al refugi de pedra que considerava casa seva, acostumaven a dividir-se en llars més petites i s’escampaven fins a un cert punt. Però els pocs que quedaven durant l’estiu preferien tornar-se a ajuntar. Les altres construccions utilitzades com a allotjaments o com a rudiments del que acabarien sent habitatges quedaven abandonades i això convidava animalons, com ratolins de bosc, tritons, gripaus i serps, i tota mena d’aranyes i insectes, a instal·lar-s’hi.

—Per què no ens ho ensenyes? Segur que podem netejar-ho nosaltres mateixos —va dir en Willamar—. Haurem de plantar la tenda cada nit, o sigui que tenir un refugi serà tota una millora.

—De totes maneres, he de veure si hi ha prou llenya per fer foc —va insistir el Zelandoni, obrint pas cap a l’allotjament.

Els viatgers el van seguir. Un cop instal·lats, van anar a la zona on s’estaven els que no havien anat a la Trobada d’Estiu. Tenir visitants sempre era un esdeveniment, menys per als que estaven massa malalts per moure’s del llit. La Primera procurava d’anar-los a veure quan visitava una cova. Normalment no hi podia fer gran cosa, però a la gent li agradava que els fes cas i, de vegades, sí que els podia ajudar. Sovint eren ancians i aviat se n’anirien a l’altre món, o estaven malalts o ferits, o en les últimes fases d’un embaràs difícil. Els deixaven enrere, però no els abandonaven. Les persones properes, parents o amics, procuraven que es quedés algú per cuidar-los; i generalment els caps de les coves assignaven una rotació de caçadors perquè els alimentessin i els servissin de missatgers si calia passar algun encàrrec.

Estaven preparant un àpat comunitari. Els visitants van aportar la seva contribució i van ajudar a cuinar-lo. S’acostaven els dies més llargs de l’any i, després que tothom hagués menjat, la Primera va proposar a l’Ayla i al Zelandoni de la Dinovena, que la noia anomenava gairebé sempre Jonokol, que, mentre encara hi hagués llum, anessin a visitar els que no eren al banquet perquè estaven malalts o tenien algun impediment físic. L’Ayla va deixar la Jonayla amb en Jondalar mentre se n’anava amb ells, però el Llop la va acompanyar.

Ningú no tenia problemes immediats que no s’haguessin tractat. Un jove tenia una cama trencada, que a l’Ayla li va semblar que no la hi havien encanyat gaire bé, però ja era massa tard per fer-hi res. Gairebé estava curada, i podia caminar, encara que fos coixejant de mala manera. Una dona s’havia cremat greument els braços i les mans, i tenia esquitxades a la cara. Estava gairebé curada, però li havien quedat grans cicatrius i no s’havia vist amb cor d’anar a la Trobada d’Estiu; ni tan sols havia sortit a saludar els visitants. La doniera va pensar que aquesta era una situació que exigia una atenció diferent. La resta eren persones grans; algunes tenien genolls, malucs o turmells adolorits, o els faltava la respiració o es marejaven, o havien perdut visió o oïda fins al punt que havien preferit no fer la llarga caminada, però es van alegrar de veure els visitants.

L’Ayla va passar una estona amb un home que estava gairebé sord del tot i amb les persones que se n’ocupaven, i li va ensenyar alguns signes senzills del llenguatge del Clan perquè pogués comunicar les seves necessitats i entendre les respostes dels altres. L’home va tardar una mica a entendre el que volia fer la noia, però un cop entès, ho va aprendre de seguida. Més tard, el Zelandoni li va dir que era la primera vegada que el veia somriure en molt de temps.

Tot sortint de l’allotjament sota el sortint del refugi, el Llop es va apartar de l’Ayla i va anar a ensumar un racó. La noia va sentir el crit esverat d’una dona, va anar corrent a veure què passava i va trobar una dona que s’havia tapat el cap i les espatlles amb una manta tova de pell d’ant, i estava encongida de por en un racó. Era la dona cremada que s’havia amagat dels visitants. El Llop s’havia ajagut i somicava intentant acostar-s’hi més. L’Ayla es va asseure al costat de l’animal i va esperar una estona. Després, va parlar a la dona espantada.

—És el Llop —va dir l’Ayla. Li havia posat de nom la paraula amb què els mamutois es referien a l’animal, o sigui que la dona només va sentir un soroll estrany. Va intentar esmunyir-se més endins del racó i es va tapar el cap del tot—. No et farà cap mal. —L’Ayla va passar un braç pel voltant del llop—. El vaig trobar quan era un cadell petit, i va créixer amb els nens del Campament del Lleó dels Mamutois.

La dona es va fixar en l’accent de l’Ayla, sobretot quan deia «llop», i les paraules estranyes que utilitzava per referir-se a les persones que havia esmentat. Malgrat tot, sentia curiositat. L’Ayla notava que se li estava calmant la respiració.

—Hi havia un nen que vivia amb ells perquè la parella del cap l’havia adoptat —va continuar l’Ayla—. Hi havia persones que deien que era una abominació, una barreja del Clan, els que alguns anomenen «caps plans», i els que són com nosaltres, però la Nezzie era una bona dona. Estava alletant el seu propi fill i, després que la dona del Clan que va donar a llum morís, va alletar el nou infant. No podia permetre que també se n’anés a l’altre món, però en Rydag era dèbil i no podia parlar com nosaltres.

»La gent del Clan parla sobretot amb moviments de la mà. Tenen paraules, però no tantes com els zelandoniis, i moltes de les que nosaltres diem no poden pronunciar-les. Vaig perdre la meva família en un terratrèmol, però vaig tenir sort perquè un grup del Clan em va trobar, i una dona em va criar. Vaig aprendre a parlar com ells. Les seves paraules no sonen com les nostres, però són les que vaig aprendre a dir quan vaig créixer. Per això semblo diferent quan parlo, sobretot alguns dels mots que faig servir. Per molt que m’hi esforci, hi ha sons que encara no els puc fer.

Tot i que en aquell racó hi havia poca llum, l’Ayla va notar que la dona s’havia apartat la manta del cap i que escoltava la seva explicació de l’Ayla amb molta atenció. El Llop encara gemegava fluixet i maldava per acostar-se a la dona de mica en mica.

—Quan vaig portar el Llop a l’allotjament del Campament del Lleó, es va aficionar molt al nen que estava feble, no sé per què, però també li agraden els nadons i els nens petits. Ja el poden burxar i estirar-li els pèls que no es queixa mai. És com si sabés que no tenen malícia i sentís que els ha de protegir. Es pot pensar que per a un llop és una manera estranya de comportar-se, però així és com ho fan amb els seus propis cadells. Tot el ramat és protector amb els petits i el Llop sentia que havia de protegir aquell nen feble.

L’Ayla es va inclinar cap a la dona, i el Llop es va arrossegar una mica més a prop.

—Crec que ara se sent així amb tu. Crec que sap que et vas fer mal i et vol protegir. Veus com se’t vol apropar? Però ho fa amb molt de compte. Has tocat mai un llop viu? Tenen el pèl suau en alguns llocs i aspre en d’altres. Si em dónes la mà, t’ho ensenyaré.

Sense avisar, l’Ayla va agafar la mà de la dona i, sense donar-li temps per enretirar-la, la va posar sobre el cap del Llop; aquest va repenjar-lo ràpidament sobre la cama de la dona.

—Oi que és calentó? Li agrada que li freguin darrere les orelles.

L’Ayla va notar que la dona acariciava el cap del Llop, però després va enretirar la mà. Li havia notat les cicatrius i la tibantor de la pell, que s’havia tensat després de curar-se, però almenys semblava que pogués fer servir la mà.

—Com te les vas fer, les cremades? —va preguntar l’Ayla.

—Vaig omplir un cistell de coure amb pedres calentes, i n’hi vaig afegir algunes més fins que va bullir. Però quan vaig intentar aixecar-lo es va obrir i em va caure l’aigua calenta a sobre —va dir—. Va ser una bestiesa! Sabia que aquella cistella estava gastada. No l’hauria d’haver utilitzat més, però només volia fer una infusió i la tenia a mà.

L’Ayla va assentir.

—De vegades no ens aturem a pensar. Tens parella? O fills?

—Sí, tinc una parella, i fills, un nen i una nena. Li vaig dir que se’ls endugués a la Trobada d’Estiu. No calia que paguessin per la meva estupidesa. No és culpa seva que jo ja no hi pugui tornar a anar.

—Per què no hi vols tornar a anar? Bé que pots caminar, oi? No et vas cremar les cames ni els peus.

—No vull que la gent em miri amb compassió per la cara i les mans marcades —va dir la dona, enfurismada i amb llàgrimes als ulls.

Va apartar la mà del cap del Llop i es va tornar a tapar amb la manta.

—Sí, hi haurà persones que et miraran amb llàstima, però tots patim accidents, i hi ha persones que són diferents des del naixement. No hauries de deixar que això t’impedís viure. No tens la cara tan malament, i amb el temps les cicatrius s’aclariran i no es veuran tant. Les de les mans i les dels braços segurament són pitjors, però pots fer servir les mans, oi?

—Més o menys. No com abans.

—Això també millorarà.

—Com saps tantes coses? Qui ets? —va preguntar la dona.

—Sóc l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis —va dir l’Ayla, oferint-li les mans en la salutació formal i recitant els seus noms i lligams—, acòlita de La Que És Primera Entre Aquells Que Serveixen la Gran Mare Terra… —Va recitar tots els noms i lligams, més que res per dir alguna cosa. Va acabar amb «amiga dels cavalls Whinney, Llamp i Grisa», i el caçador de quatre potes Llop, que vol dir «llop» en llenguatge mamutoi—. Et saludo en nom de la Doni, Mare de Tots.

—Ets acòlita de la Primera? La primera acòlita? —va preguntar la dona, oblidant la bona educació.

—L’única acòlita, tot i que el seu antic acòlit també ha vingut amb nosaltres. Ara és el Zelandoni de la Dinovena Cova —va dir l’Ayla—. Hem vingut a veure el vostre indret sagrat.

De sobte, la dona es va adonar que hauria d’allargar les mans i agafar les de la noia per presentar-se formalment a l’acòlita de la Primera, que venia de tan lluny i semblava tan competent. Era una de les raons principals per les quals no havia volgut anar a la Trobada d’Estiu. No sols hauria d’ensenyar la cara a tothom que es trobés sinó també les mans cremades. Va abaixar el cap i va pensar a amagar-les sota la manta i dir que no podia saludar-la com calia, però l’acòlita ja li havia tocat la mà i sabia que no era veritat. Va respirar fondo, va apartar la manta i va estirar les mans, greument cremades.

—Sóc la Dulana de la Quarta Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud —va dir, començant a recitar els seus noms i lligams.

L’Ayla li va agafar les dues mans i es va concentrar a mirar-les. Estaven rígides i amb la pell tibant, bonyeguda i irregular, i segurament encara les devia tenir adolorides.

—… en nom de la Doni, et dono la benvinguda, Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis.

—Les mans encara et fan mal, Dulana? —va preguntar l’Ayla—. Una infusió d’escorça de salze t’alleujaria. Si en vols, en tinc.

—Ja me’n dóna el nostre Zelandoni, però no sabia si en podia continuar prenent —va dir la Dulana.

—Si encara et fan mal, pren-ne. També va bé per combatre l’escalfor i la vermellor. I pensava que tu mateixa, o algú que coneguis, et podria fer unes pells ben toves, potser de conill, i cosir-te unes mitenes; així podries donar les mans a la gent, i no notarien que les tens una mica aspres. No tens pas una mica de sèu blanc i net? Et podria fer una crema per a les mans. Amb una mica de cera d’abella, potser, i pètals de rosa perquè faci bona olor. En tinc una mica, de totes dues coses. Durant el dia, te la podries posar sota les mitenes. Te la pots posar a la cara per estovar les cicatrius i que es descoloreixin una mica —va dir l’Ayla, pensant en tot el que podia fer per ajudar la dona.

De sobte, la Dulana es va posar a plorar.

—Què et passa, Dulana? —va preguntar l’Ayla—. Que t’he ofès?

—No. És que és la primera vegada que algú m’ha dit alguna cosa que em dóna esperança —va dir la Dulana sanglotant—. Em pensava que la meva vida s’havia acabat, que tot havia canviat tant que mai més no tornaria a ser com abans, però tu fas que les cremades i les cicatrius semblin poc importants, com si no se n’hagués d’adonar ningú, i em dius tot de coses que em poden ajudar. El nostre Zelandoni ho va provar, però és molt jove i guarir no és el seu fort. —La dona va callar i va mirar l’Ayla directament als ulls—. Crec que entenc per què la Primera et va triar d’acòlita, encara que no haguessis nascut zelandonii. Ella és la Primera, i tu ets la Primera Acòlita. Et puc dir així?

L’Ayla va somriure amb sornegueria.

—Sé que arribarà un dia que segurament hauré d’abandonar el meu nom i fer servir el de «Zelandoni de la Novena Cova», però encara no. M’agrada que em diguin Ayla. És el meu nom, el nom que em va posar la meva mare, o si més no devia ser alguna cosa semblant. És l’única cosa que em queda d’ella.

—Ayla, doncs. I com dius el nom d’aquest llop?

L’animal havia tornat a repenjar el cap sobre la cama de la dona, i ella ho trobava reconfortant.

—Llop —va dir l’Ayla.

La Dulana va intentar pronunciar el nom, i el Llop va aixecar el cap i la va mirar, reconeixent el seu esforç.

—Per què no véns i coneixes els altres? —va insinuar l’Ayla—. El mestre de comerç ha vingut amb nosaltres i explica històries meravelloses dels seus viatges, i potser la Primera cantarà alguna de les llegendes dels ancians. Té una veu preciosa. No t’ho hauries de perdre.

—Potser sí —va murmurar la Dulana.

Se sentia sola al seu allotjament mentre els altres es divertien amb els visitants. Quan es va aixecar per marxar, el Llop es va quedar al seu costat. Tots els de la cova, sobretot el Zelandoni, es van sorprendre de veure-la i encara més de la manera com el caçador de quatre potes semblava haver intimat amb ella i la protegia. En lloc de seure amb l’Ayla, o la Jonayla, va decidir quedar-se amb la Dulana. La Primera va mirar la seva acòlita i va fer un discret cop de cap d’aprovació.

Al matí els visitants i alguns residents van preparar la visita a la cova pintada més propera. A la regió hi havia diversos refugis de pedra, molts dels quals estaven habitats per coves que normalment tenien la seva pròpia paraula de comptar al nom, tot i que, de tant en tant, dues o tres coves que vivien a la vora decidien ajuntar-se i formar-ne una de sola. Ara gairebé totes eren buides, perquè els residents havien assistit a l’habitual trobada estiuenca. Unes quantes persones de les coves properes que s’havien quedat havien anat a viure a prop d’on hi havia un zelandoni.

El grup que va anar a veure l’indret sagrat estava format pels vuit adults que viatjaven en la gira doniera, més cinc de la Quarta Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud, entre ells, dos caçadors que normalment vivien en un refugi de pedra proper. La Dulana s’havia ofert a vigilar la Jonayla, i l’Ayla es va imaginar que enyorava els seus fills. La petita estava disposada a quedar-se amb la dona, i el Llop els faria companyia, o sigui que l’Ayla ho va acceptar. La nena caminava, però només tenia quatre anys i sovint l’Ayla l’havia de carregar a collibè. En Jondalar també la carregava de tant en tant, però l’Ayla estava tan acostumada a dur-la a coll que quan va marxar li va semblar que es descuidava alguna cosa.

Van arribar al petit refugi de pedra que la Primera havia indicat a l’Ayla pel camí. L’obertura estava orientada a l’est i era evident que l’indret s’havia utilitzat de vegades com a habitatge. La fosca rotllana de carbó d’una antiga foguera encara estava parcialment envoltada de pedres, tot i que n’hi faltaven algunes. Hi havien arrossegat a prop un parell de pedres calcàries grosses caigudes de la paret o del sostre, per fer-les servir de seient. En un racó hi havia una manta de pell espellifada, al costat d’unes quantes branques grosses per fer llenya, que segurament durarien tota la nit si es cremaven en una foguera prou gran.

L’entrada a la cova estava situada a l’extrem nord de l’abric, sota una balma curta que s’estava erosionant. Davant de l’obertura s’amuntegaven bocins de pedra.

El Zelandoni havia guardat llenya, esca, un trepant i una plataforma per fer foc, a més de llànties de pedra, en una motxilla que es va treure a prop del clot de la foguera. Mentre organitzava els materials, l’Ayla va veure el que feia: va agafar la bossa de pell que duia penjada a la cintura i va treure dues pedres. Una era un tros de sílex en forma de fulla gruixuda i l’altra una pedra com una avellana amb un llustre metàl·lic argentat. A la pedra lluent se li havia fet un clot de tant picar-la contra la fulla de sílex.

—Em deixes que encengui un foc? —va demanar l’Ayla.

—Me’n surto bé. No trigaré gaire —va dir el Zelandoni, començant a tallar un solc a la plataforma per a la punta del trepant de fusta, que pretenia girar entre les mans.

—Ella ho farà més de pressa —va dir en Willamar, somrient.

—Sembleu estar-ne molt segurs —va dir el jove zelandoni, sentint-se una mica competitiu.

Estava força cofoi de la seva habilitat per fer foc. N’hi havia pocs que en poguessin encendre un tan ràpidament com ell.

—Per què no deixes que t’ho ensenyi? —va demanar en Jonokol.

—Entesos —va dir el jove. Es va apartar i va recular—. Endavant.

L’Ayla es va agenollar al costat del clot fred i fosc i va aixecar el cap.

—Puc fer servir la teva llenya i l’esca, ja que la tens aquí? —va preguntar.

—Per què no? —va acceptar el Zelandoni.

L’Ayla va amuntegar la llenya seca i prima i es va inclinar al damunt. Va picar la pirita de ferro amb el sílex, i el jove zelandoni va pensar que havia vist un esclat de llum. L’Ayla va picar una altra vegada, i aquest cop va treure una espurna que va aterrar sobre el material sec i fàcilment inflamable; es va aixecar una mica de fum i la noia va començar a bufar. De seguida es va encendre una flameta, que ella va alimentar amb més llenya petita; després, una mica més gran; i finalment, una branqueta. Quan va tenir el foc encès, es va asseure a la gatzoneta. El jove zelandoni es va quedar amb la boca oberta.

—T’entraran mosques —va comentar el mestre de comerç, somrient.

—Com ho has fet? —va preguntar el jove zelandoni.

—Amb una pedra foguera no és tan difícil —va dir l’Ayla—. Si vols, abans de marxar, t’ensenyaré com es fa.

La Primera va deixar un moment perquè tots païssin la demostració.

—Encenem les llànties. M’he fixat que en portaves, i aquí també n’hi ha, oi? —va dir.

—Normalment depèn de l’última persona que ha vingut —va dir el jove traient de la motxilla tres bols poc fondos tallats amb pedra calcària de la regió—, però no hi comptaria.

També va treure un paquetet de pell amb blens i una banya d’urs buida d’un animal jove —molt més manejable que les grans banyes d’un espècimen madur— amb l’obertura tapada amb diverses capes d’intestí gairebé impermeable i lligades amb tendó. A dins hi havia greix estovat. També tenia torxes fetes de fulles i herbes, lligades a una branca quan la vegetació encara era prou verda per ser flexible. Es deixaven assecar una temporada, i després se sucaven en brea de pi calenta.

—És una cova molt gran? —va preguntar l’Ayla.

Les coves fondes la posaven nerviosa, sobretot si no era fàcil de transitar-hi.

—No —va dir el Zelandoni—. Només hi ha una galeria que porta a una gran sala, una de lateral més petita a l’esquerra i una galeria secundària a la dreta. Les zones més sagrades són a la sala principal.

Va vessar una mica de greix estovat en cada una de les llànties de pedra i va afegir-hi un ble de bolet. Va agafar foc amb un branquilló i, quan els blens van estar xops de combustible, la va fer servir per encendre’ls. També va encendre una de les torxes, i ràpidament ho va guardar tot a la motxilla i se la va penjar a l’esquena. Va guiar el camí dins la cova aguantant la torxa alta; un dels caçadors tancava la marxa per assegurar-se que no quedava ningú ressagat. Era un gran grup, i la Primera no hauria permès que entrés tanta gent alhora en una cova si no sabés que era fàcil de recórrer.

L’Ayla anava bastant endavant, amb la Primera i en Jondalar darrere. Va mirar a baix i va veure un bocinet de sílex a terra, i no gaire lluny una altra fulla de sílex que semblava sencera, però les va deixar estar. Un cop van superar l’entrada estreta de la galeria, la cova s’ampliava en dues direccions.

—A l’esquerra només hi ha un túnel petit i estret —va dir el Zelandoni—. El de la dreta porta a la galeria secundària. Anirem més o menys rectes.

Va aixecar la torxa i l’Ayla va mirar enrere. Va veure que les persones omplien l’espai més ampli de la sala. Al centre hi havia tres llums, tres persones que sostenien llànties. En la negror absoluta de l’interior de la cova, la torxa i els petits focs semblaven projectar molta més claror de la que era possible, sobretot ara que els ulls se li havien adaptat a la foscor. Una mica més endavant, el corredor girava lleugerament a l’esquerra i tornava enrere cap a la dreta, però essencialment era recte. Després d’un petit eixamplament, la galeria s’estrenyia; el Zelandoni es va parar i va aguantar alta la torxa enfocant la paret de l’esquerra. L’Ayla va veure més marques d’urpes.

—De vegades, els óssos han hivernat en aquesta cova, però jo no els he vist mai —va dir el jove.

Una mica més enllà, es van veure obligats a caminar en fila índia, perquè havien caigut unes roques de la paret o el sostre. Un cop superades les pedres, el Zelandoni va tornar a aixecar la torxa cap a l’esquerra. A la paret hi havia els primers senyals clars que per allà havien passat persones: llaços i marques zigzaguejants de dits adornaven l’espai. Més endavant, la galeria tornava a eixamplar-se.

—A l’esquerra hi ha una sala secundària, però no hi ha gran cosa, fora d’alguns punts vermells i negres —va dir el Zelandoni—. És veritat que, tot i que no semblin gran cosa, tenen molt de significat. Però s’ha de ser de la zelandònia per entendre’ls. Continuarem recte.

Va tirar endavant i després d’un petit desviament a la dreta, el jove es va parar davant d’un pany de paret que contenia rastres de dits en ocre vermell i sis ditades negres. El següent pany era més complex. El jove va aixecar la torxa mentre els altres s’amuntegaven per mirar. Hi havia el que semblaven figures humanes, però eren borroses, gairebé fantasmagòriques, i hi havia cérvols barrejats amb punts. Era molt enigmàtic, espiritual, diví, i a l’Ayla li va venir una esgarrifança. No estava sola. De sobte es va quedar molt quieta. Es va adonar que no s’havia fixat que els altres havien estat enraonant en veu baixa fins que van callar.

La paret esquerra tenia una petita projecció, un sortint. Darrere hi havia un nínxol que s’estenia per tot un pany de paret. La primera cosa que va notar van ser dos megaceronts magnífics perfilats en negre; l’un sobreposat a l’altre. El de davant era un mascle que lluïa un imponent banyam palmat. Tenia el coll gruixut, amb els músculs necessaris per sostenir un pes tan gran. El cap semblava petit en comparació amb el coll immens. La gepa del llom, com un bony negre, que l’Ayla coneixia d’haver escorxat cérvols gegants, era un manyoc atapeït de tendons i nervis, que també era necessari per aguantar el pes del banyam que duia l’animal al cap. El megaceront que hi havia darrere el primer també tenia un coll gruixut i gepa, però no tenia banyes. La noia va pensar que podia ser una femella, però li semblava més probable que fos un altre mascle que havia perdut les banyes després de la tardor. Acabada la temporada d’aparellament, no hi havia necessitat de fer aquell desplegament de força per atraure les femelles i, en canvi, els calia conservar les reserves d’energia per sobreviure a l’hivern glacial, que aviat començaria.

Va estar mirant una bona estona els dos megaceronts abans de veure el mamut. Estava ficat dins el cos del primer cérvol gegant i no era un mamut complet, només el perfil del cap i el llom, però la forma era suficient per distingir-lo. L’Ayla no es podia imaginar quin dels dos havien pintat abans, si el mamut o el megaceront. Allò la va impulsar a mirar més atentament la resta de la paret. Sobre el llom del primer megaceront, davant del cap del segon, hi havia dos animals més perfilats en negre i tampoc no estaven sencers. Hi havia una visió lateral del cap i el coll d’una cabra blanca amb dues banyes, que s’arquejaven enrere, i una visió frontal de només les banyes d’un animal cabrú de muntanya diferent, que li va semblar que podia ser un íbex o un isard.

Avançant una mica més, van trobar una altra secció d’animals perfilats en negre, que contenia un altre megaceront amb banyes gegants. També era part d’un cérvol més petit, una cabra blanca, i la insinuació d’un cavall amb la crinera en punta i el començament del llom. Una altra figura, que era més sorprenent i inquietant, era una figura parcial, només la part baixa del cos i les cames, que semblaven humanes, amb tres línies que li sortien de l’esquena. Pretenien ser javelines? Però per què dibuixar una cosa així a la paret? Va intentar recordar si havia vist mai un animal representat amb javelines com aquest. O pretenia representar una altra cosa, alguna cosa que sortia del cos? La part inferior no era el lloc més lògic des d’on apuntar i caçar una presa. Una javelina a les natges, o fins i tot a la part baixa de l’esquena, no era segur que fos mortal. Potser volia simbolitzar el dolor; un dolor a l’esquena que fa tant de mal com una llança.

Va brandar el cap. Podia fer tantes conjectures com volgués, però això no la duria més a prop de la veritat.

—Què signifiquen aquestes línies de la figura? —va preguntar al Zelandoni, assenyalant la pintura suggeridorament humana.

—Tothom ho pregunta —va dir ell—. No ho sap ningú. Ho van fer els antics. —Després va mirar la Primera—. En saps alguna cosa?

—A les històries o llegendes dels ancians no se n’esmenta res, però una cosa sí que us puc dir —va dir la Primera—. En un indret sagrat, el significat de les imatges no és mai evident. Tu mateix saps que, quan viatges al món de l’esperit, les coses poques vegades són el que semblen. El ferotge pot ser mansuet; i el més mansuet, el més ferotge. No ens cal saber què significa tot. Sabem que era important per al qui la va fer, perquè, si no, no hi seria.

—Però la gent sempre ho pregunta. Vol saber-ho —va dir el jove—. Fa conjectures i vol saber si són certes, si ho ha endevinat.

—La gent ja hauria de saber que no sempre es té el que es vol —va dir la Primera.

—Però m’agradaria poder-los dir alguna cosa.

—Et diré alguna cosa. Ja n’hi ha prou —va dir la dona.

Tot i que havia estat a punt de fer-ho, l’Ayla s’alegrava de no haver estat ella la qui havia fet la pregunta que havia formulat el jove. La Primera sempre deia que tothom podia preguntar el que volgués, però l’Ayla havia notat que la dona que era la seva mentora podia fer que una persona se sentís ximpleta per haver fet una pregunta. Va pensar que per molt que tothom pogués preguntar el que volgués, no volia dir que ella sabés la resposta a totes les preguntes que li feien. Tanmateix, com a Primera no podia reconèixer que no ho sabia. No era el que la gent volia sentir d’ella, i encara que no contestés sempre les preguntes, no mentia mai. Tot el que deia era veritat.

L’Ayla tampoc no mentia. Els nens del Clan aprenien de seguida que la seva forma de comunicació feia impossible enganyar. Un cop va conèixer el seu poble va notar que la gent tenia problemes per detectar les mentides i li semblava que enganyar donava més maldecaps que alegries. La Primera, en canvi, potser havia trobat una manera d’evitar respondre una pregunta fent que la persona que l’havia plantejat es qüestionés la pròpia intel·ligència. L’Ayla es va girar i va somriure dissimuladament, pensant que havia descobert una cosa significativa de la poderosa dona més gran.

Era cert. La Primera la va veure girar-se i va intuir el somriure que intentava dissimular. Es va imaginar la raó i es va alegrar que l’Ayla s’hagués girat. No li feia res que l’acòlita aprengués coses tota sola, però valia més no fer-ne una muntanya. Arribaria un dia que ella hauria de fer servir la mateixa estratègia.

L’Ayla es va girar cap a la paret. El jove Zelandoni havia continuat amb la torxa aixecada per mostrar la secció següent, on hi havia un parell de cabres i uns quants punts. Més enllà hi havia més cabres, alguns punts i unes línies ondulants. Alguns animals, ratlles i punts estaven pintats en vermell i d’altres en negre. Van entrar en una petita avantcambra amb cinc punts negres i vermells i al fons alguns punts i ratlles vermelles. Van sortir de l’obertura del nínxol i van girar una cantonada. A la paret de l’altre cantó hi havia una altra figura humana amb set línies que n’entraven o en sortien, i que anaven en totes direccions. Era una figura amb prou feines esbossada, que costava de reconèixer com a humana, però que no podia ser res més. Hi havia dues cames, dos braços molt curts i un cap deforme perfilat en negre. L’Ayla tenia ganes de preguntar a la Primera què significava, però segurament ella tampoc no ho sabia encara que en tingués alguna idea. Potser més endavant en podrien parlar. A la secció hi havia també quatre mamuts pintats de vermell, molt simplificats, de vegades només prou insinuats per identificar l’animal. I, a més, les banyes d’una cabra i més punts.

—Si ens situem al mig d’aquesta sala, podem veure tota la paret, sobretot si els que tenen les llànties s’acosten —va dir el Zelandoni.

Tothom es va bellugar per col·locar-se en posició per veure tota l’exhibició, i van mirar la paret sencera de pintures. D’entrada hi va haver bellugueig i escuraments de gola, murmuris i xiuxiueigs, però aviat van callar tots i van mirar amb concentració la paret de pedra que abans havien estudiat de prop. Veient-ho en conjunt, van començar a copsar el potencial místic que la roca nua havia adquirit. A la claror de les flames tremoloses i amb l’embolcall del fum eteri de les llànties, semblava que les figures es moguessin. L’Ayla va tenir la sensació que les parets eren transparents, que veia a través de la pedra sòlida i que copsava un indici vague d’un altre indret. Va sentir una gelor, va parpellejar unes quantes vegades i la paret va recuperar la solidesa.

El Zelandoni els va guiar a l’exterior, assenyalant diversos llocs on hi havia punts i marques a les parets. A mesura que s’allunyaven de la zona decorada de la cova i s’apropaven a l’entrada, la claror del dia que penetrava a l’espai il·luminava més la cavitat. Podien veure la forma de les parets i les roques que havien caigut a terra. Quan van sortir de la cova, després de tanta estona a les fosques, la llum semblava excepcionalment brillant. Van haver d’aclucar els ulls fins que se’ls van acostumar a la claror. L’Ayla va tardar una estona a veure el Llop i una mica més a adonar-se de l’agitació de l’animal, que bordava i corria en direcció al refugi; després l’animal es va girar i va tornar cap a ella, va bordar i va tornar a recular.

L’Ayla va mirar en Jondalar.

—Segur que passa alguna cosa —va dir la noia.