Capítol 10

Normalment, el matrimonial començava a la tarda o a primera hora del vespre, perquè hi hagués molt de temps per als festeigs abans que es fes fosc. Els cants o les recitacions de La cançó de la Mare sempre tancaven la cerimònia d’aparellament i assenyalaven el començament del festí i d’altres activitats de celebració.

L’Ayla i en Jondalar es van quedar fins que la cerimònia formal va haver acabat, i, tot i que la noia ja estava avorrida abans que finalitzés, no ho hauria reconegut mai. Havia observat les anades i vingudes de la gent tota la tarda, i es va adonar que no era l’única que s’estava cansant de la llarga recitació de noms i lligams i de la repetició de paraules rituals. D’altra banda, sabia que la cerimònia era molt important per a cada parella o aparellament múltiple i per a la seva família immediata, i que una part essencial era l’acceptació per part de tots els zelandoniis del públic. A més, s’esperava que tota la zelandònia s’hi quedés fins al final, i ara ella en formava part.

L’Ayla havia comptat divuit cerimònies individuals quan va veure que la Primera els ajuntava tots. Li havien dit que n’hi havia més de vint però que alguns no eren segurs. Hi havia moltes raons per les quals ajornar el cerimonial formal d’aparellament, sobretot el primer de la temporada: des de no estar segur de voler acceptar el compromís fins a esperar l’arribada d’un familiar important. Sempre quedava el matrimonial del final de la temporada per a decisions d’última hora, parents arribats a deshora, acords no resolts o noves relacions d’estiu.

L’Ayla va somriure quan va sentir la veu plena de la Primera, que cantava el vers d’obertura de La cançó de la Mare:

A l’Ayla li havia agradat molt la llegenda de la Mare la primera vegada que l’havia sentit, però el que més li agradava era com la cantava La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra. La resta de zelandoniis s’hi van afegir; uns cantant, d’altres recitant. Els qui tocaven la flauta van contribuir amb la seva harmonia, i la zelandònia va cantar una fuga a contrapunt.

L’Ayla sentia cantar en Jondalar, que era al seu costat. Tenia una veu potent, però no cantava sovint i quan ho feia normalment era en grup. L’Ayla, en canvi, era incapaç d’entonar una melodia; no li havien ensenyat mai a fer-ho i no semblava dotada per al cant de forma natural. Tot el que podia fer era una cantarella monòtona, però havia memoritzat la lletra i pronunciava els mots amb gran sentiment. S’identificava especialment amb el fragment en què la Gran Mare Terra tenia un fill, «La Mare exultant. Un fill esclatant», i el perdia. Li van caure les llàgrimes quan va sentir:

Aleshores venia la part en què la Mare deslliurava tots els animals, també els seus fills, i sobretot quan donava a llum la Primera Dona i el Primer Home:

Aquesta era la part que tots esperaven. Significava que les formalitats s’havien acabat i havia arribat l’hora del festí i d’altres celebracions.

La gent va començar a circular mentre esperava que es parés el banquet. La Jonayla, que havia dormit tranquil·lament mentre l’Ayla estava quieta, es va començar a bellugar en sentir a tothom cantar La cançó de la Mare. Es va despertar quan la seva mare es va aixecar i es va moure. L’Ayla la va treure de la manta i la va sostenir a un pam de terra perquè fes pipí. La nena havia après ràpidament que, com més aviat ho fes, més aviat la tornarien a agafar i tindria a prop un cos calent.

—Deixa-me-la —va dir en Jondalar, agafant la nena.

La Jonayla va somriure a l’home i ell li va correspondre.

—Embolica-la amb la manta —va dir l’Ayla, passant-li la pell tova d’un cérvol roig, que feia servir per transportar la criatura—. Comença a fer fred, i s’acaba de despertar.

L’Ayla i en Jondalar van caminar cap al campament de la Tercera Cova. Havien ampliat el seu espai per fer lloc a la cova veïna a la zona principal de la Trobada d’Estiu. La Novena hi tenia un parell de refugis, que utilitzava sobretot durant el dia, però encara s’hi referien com al campament de la Tercera Cova. També solien menjar junts i seure a la vora als festins, però els banquets matrimonials els preparava tot el grup i els compartien tots.

Es van trobar amb la resta de la família i amics d’en Jondalar que portaven menjar a la gran zona de reunió del campament d’estiu, a prop de l’allotjament de la zelandònia. Com sempre, la Proleva ho havia organitzat tot assignant tasques i delegant feines en persones concretes. Venia gent de totes les direccions amb aportacions per al gran festí. Cada campament havia desenvolupat variacions pròpies de les formes establertes de cuinar la quantitat substancial i la diversitat d’aliments que es trobaven a la regió.

Les pastures abundants i els bosquets a la vora dels rius oferien aliment en abundància a les moltes varietats d’animals herbívors, com els urs, els bisons, els cavalls, els mamuts, els rinoceronts llanuts, els megaceronts, els rens, els cérvols roigs i moltes altres menes de cèrvids. Alguns animals que últimament s’havien retirat a les muntanyes passaven algunes estacions a les planúries fredes, com la cabra salvatge coneguda com a «íbex», les ovelles salvatges anomenades «muflons», i un antílop cabra que denominaven «isard». L’antílop oví anomenat «saiga» vivia a les estepes tot l’any. Durant l’època més freda de l’hivern, hi apareixien també els bous mesquers. I hi havia animals petits, que normalment es caçaven amb trampes, i aus, que sovint es mataven a pedrades o a cops de bastó, inclús la preferida de l’Ayla, la perdiu blanca.

Hi havia abundor de vegetals, com ara arrels de pastanagues silvestres, brots de cua de gat, cebes saboroses, nous petites i picants, i diverses menes d’arrels farinoses i cacauets, que es recollien excavant i es menjaven crus, cuits o secs. Les tiges de card, que se subjectaven pel cap de la flor per poder arrencar-ne les espines abans de tallar-les, eren delicioses lleugerament cuites; les tiges de repalassa no exigien cap parafernàlia però s’havien de collir joves. Les fulles verdes de blet eren uns boníssims espinacs silvestres; les ortigues eren encara més bones, però s’havien d’agafar amb una fulla grossa d’una altra planta per protegir-se la mà de la coïssor, que desapareixia si es coïen.

La fruita i els fruits secs, sobretot les baies, també abundaven, i hi havia molta varietat d’herbes per fer infusions. La maceració de fulles, tiges i flors en aigua calenta o exposant-les una estona al sol normalment era suficient per preparar una infusió amb els gustos i les característiques desitjats. Però la maceració no era un procés prou rigorós per extreure els sabors i els constituents naturals de les substàncies orgàniques dures. En general, calia bullir les escorces, llavors i arrels per obtenir una decocció com calia.

Es feien altres beuratges, com sucs de fruites, fins i tot varietats fermentades. La saba dels arbres, sobretot del bedoll, es podia bullir per obtenir sucre, i després es fermentava. Els cereals i, per descomptat, la mel també es podien convertir en begudes alcohòliques. La Marthona va portar una quantitat limitada del seu vi de fruites; en Laramar, una mica de barma; i d’altres havien portat varietats pròpies amb contingut alcohòlic variable. Molta gent duia estris i bols per menjar, tot i que ja hi havia safates de fusta o os, bols tallats o teixits molt compactes i tasses pels que volguessin fer-los servir.

L’Ayla i en Jondalar van fer un volt i, mentrestant, saludaven els amics i tastaven els plats i les begudes que oferien les diferents coves. La Jonayla era sovint el centre d’atenció. Molta gent sentia curiositat per veure si la forastera que havia crescut amb els caps plans, als quals alguns encara consideraven animals, havia donat a llum un infant normal. Amics i parents estaven encantats de veure que era una nena feliç, sana i molt bonica, amb els cabells arrissats i clars, gairebé blancs. De seguida tots van entendre que era l’esperit d’en Jondalar el que havia escollit la Gran Mare per barrejar amb el de l’Ayla i crear la seva filla: la Jonayla tenia els mateixos ulls blaus i extraordinàriament vius.

Van passar pel costat d’un grup de persones que s’havia instal·lat en una punta de la zona comunitària, i a l’Ayla li va semblar reconeixe’n algunes.

—Jondalar, aquests no són narradors ambulants? —va preguntar—. No sabia que vindrien a la nostra Trobada d’Estiu.

—Jo tampoc no ho sabia. Anem a saludar-los. —Es van afanyar a acostar-se al campament—. Galliadal, quina alegria veure’t! —va cridar en Jondalar.

Un home es va girar i va somriure.

—Jondalar! Ayla! —va contestar ell, mentre s’apropava allargant-los les mans.

Va estrènyer les mans d’en Jondalar.

—En nom de la Gran Mare Terra, et saludo —va dir en Galliadal.

L’home era gairebé tan alt com en Jondalar, una mica més gran, i amb la pell gairebé tan fosca com clara era la del zelandonii. Els cabells d’en Jondalar eren d’un ros clar; els d’en Galliadal, marrons foscos però amb blens més clars i amb clapes a la part de dalt. Els seus ulls blaus no eren tan impressionants com els d’en Jondalar, però el contrast amb el color de la pell, més fosca, els feien destacar de manera misteriosa. «No té la pell fosca com en Ranec», va pensar l’Ayla, «és més aviat com si hagués estat molt exposada al sol, però no crec que se li aclareixi a l’hivern».

—En nom de la Doni, ets benvingut a la nostra Trobada d’Estiu, Galliadal, i també és benvinguda la resta de la teva cova viatgera —va contestar en Jondalar—. No sabia que vindríeu. Quant temps fa que hi sou?

—Hem arribat abans de migdia, però hem compartit un àpat amb la Segona Cova abans d’instal·lar el nostre campament. La parella del cap és cosina llunyana meva. Ni tan sols sabia que havia tingut dos infants nascuts junts.

—Ets parent de la Beladora? En Kimeran i jo som companys d’edat i vam passar els Ritus de Virilitat junts —va explicar en Jondalar—. Jo era el més alt i em sentia fora de lloc, fins que va arribar en Kimeran. Em vaig alegrar molt de veure’l.

—Entenc el que vols dir, i tu encara ets més alt que jo. —En Galliadal es va girar cap a l’Ayla—. Et saludo —va dir, agafant les mans de la noia, que les havia allargat.

—En nom de la Gran Mare de tots, benvingut —va contestar l’Ayla.

—I qui és aquesta coseta bufona? —va preguntar el visitant, somrient a la nena.

—És la Jonayla —va dir l’Ayla.

—Jon-Ayla! La teva filla, amb els seus ulls. És un bon nom —va dir en Galliadal—. Espero que vingueu aquesta nit. Tinc una rondalla especial per a tu.

—Per a mi? —va fer l’Ayla, estranyada.

—Sí. Parla d’una dona que sap tractar els animals. Ha agradat molt arreu on hem estat —va explicar en Galliadal fent un somriure pronunciat.

—Coneixes una dona que comprèn els animals? M’agradaria conèixer-la —va dir l’Ayla.

—Ja la coneixes.

—Però l’única persona així que conec sóc jo —va dir la noia, i quan ho va haver entès, es va posar vermella.

—Efectivament! No podia deixar passar una història tan bona; però no he posat el teu nom a la dona i he canviat algunes coses. Moltes persones pregunten si la història tracta de tu, però no els ho dic mai. Això la fa més interessant. L’explicaré quan tinguem un bon públic. Vine a escoltar-nos.

—I tant que vindrem —va dir en Jondalar.

Havia observat l’Ayla i, per la seva expressió, no creia que estigués gaire contenta amb la idea que un narrador s’inventés rondalles basades en ella i les anés explicant per totes les coves. Coneixia moltes persones que n’estarien encantades, però no era el seu cas; ella ja cridava l’atenció més del que desitjava. Però no es podia enfadar amb en Galliadal; era un narrador, i la seva història era bona.

—També parla de tu, Jondalar. No te’n podia deixar fora —va afegir el narrador, fent l’ullet—. Tu ets el qui va estar cinc anys de viatge i va tornar amb l’Ayla.

En Jondalar va fer una ganyota. No era la primera vegada que s’inventaven històries basades en ell, i no sempre eren les que ell volia que s’escampessin. Però valia més no rondinar i no donar-hi importància, perquè si no la rondalla encara s’allargava més. Als narradors els satisfeia molt explicar històries de persones conegudes, i a la gent li agradava molt sentir-les. De vegades, utilitzaven noms reals, i d’altres, sobretot si volien embellir la rondalla, se n’inventaven perquè la gent hagués d’endevinar de qui es tractava. En Jondalar havia crescut sentint aquelles històries i li agradaven molt, però encara li agradaven més les llegendes i històries dels ancians dels zelandoniis. Havia sentit moltes rondalles sobre la seva mare quan era cap de la Novena Cova; la del gran amor de la Marthona i en Dalanar s’havia explicat moltes vegades i era gairebé una llegenda.

L’Ayla i en Jondalar van xerrar una estona amb en Galliadal mentre passejaven en direcció al campament de la Tercera Cova, i anaven parant de tant en tant per parlar amb coneguts. Quan es va fer fosc, l’Ayla es va aturar un moment a mirar el cel: hi havia lluna nova i, sense la seva claror rutilant, les estrelles brillaven al cel nocturn amb una profusió que inspirava reverència.

—El cel està tan… ple… no sé la paraula —va dir l’Ayla, irritada amb si mateixa—. És preciós; però és més que això: em fa sentir petita, però també em fa sentir bé. És més gran que nosaltres; més gran que tot.

—Quan les estrelles brillen així, és una visió meravellosa —va observar en Jondalar.

Encara que la lluentor de les estrelles no fes tanta claror com una lluna plena, sí que il·luminava prou per poder veure el camí. Però la multitud d’estrelles no era l’única font de claror; tots els campaments tenien grans fogueres, i s’havien situat torxes i llànties als camins que els unien.

Quan van arribar al campament de la Tercera Cova, hi van trobar la Proleva amb la Levela, la seva germana, i la Velima, la seva mare. Es van saludar.

—No em puc creure que la Jonayla hagi crescut tant en tan pocs mesos —va dir la Levela—. I és preciosa; té els ulls d’en Jondalar, però és igual que tu.

L’Ayla va somriure contenta amb el compliment, però va rebutjar el que anava dirigit a ella.

—Jo crec que s’assembla a la Marthona, no a mi; jo no sóc bonica.

—No tens ni idea de com ets, Ayla —va dir en Jondalar—. No et mires mai en un reflector polit o en un estany d’aigües quietes. Ets preciosa.

L’Ayla va canviar de tema.

—Ara sí que se’t nota, Levela —va dir l’Ayla—. Com et trobes?

—Quan no em maregi als matins, em trobaré bé —va respondre la Levela—. Estic forta i amb energia, tot i que, darrerament, em canso de seguida. Dormiria fins tard i faria la migdiada cada dia, i de vegades, si estic dreta molta estona, em fa mal l’esquena.

—Tot molt normal, no trobeu? —va dir la Velima, somrient a la seva filla—. Tal com se suposa que t’has de trobar.

—Estem disposant una zona per cuidar les criatures, així les mares i les seves parelles podran anar al Festival de la Mare i divertir-se —va dir la Proleva—. Si vols, pots deixar-hi la Jonayla. Hi haurà cants i danses, i n’hi ha que ja havien begut massa quan me n’he anat.

—Saps que els rondallaires són aquí? —va preguntar en Jondalar.

—Sabia que havien de venir, però no que ja haguessin arribat —va respondre la Proleva.

—Hem parlat amb en Galliadal i ens ha demanat que anéssim a escoltar-lo; diu que té una rondalla per a l’Ayla —va explicar en Jondalar—. Crec que és una història poc dissimulada sobre ella. Hi hauríem d’anar per saber què comenta la gent de nosaltres demà.

—Tu hi aniràs, Proleva? —va preguntar l’Ayla a la dona, que estava agafant el seu fill adormit.

—Ha estat un gran festí i feia molts dies que el preparava —va contestar la Proleva—. Crec que em quedaré amb algunes dones a vigilar els menuts. Serà més descansat. Ja he anat a molts festivals de la Mare.

—Potser jo també m’hauria de quedar a vigilar-los —va dir l’Ayla.

—No, vés-hi. Per a tu, els festivals de la Mare encara són novetat, i t’hi has de familiaritzar, sobretot si vols formar-te per ser zelandoni. Au, dóna’m la teva filla; fa dies que no l’agafo a coll —va dir la Proleva.

—Abans que res, l’he d’alletar —va dir l’Ayla—. Ja em sento molt plena.

—Levela, tu també hi hauries d’anar si hi ha els narradors. I tu també, mare —va dir la Proleva.

—Els narradors es quedaran molts dies; ja els veuré més endavant. Jo també he anat a molts festivals de la Mare. Has estat tan enfeinada, que gairebé no ens hem vist. Prefereixo quedar-me amb tu —va dir la Velima—. Però tu sí que hi hauries d’anar, Levela.

—No n’estic segura. En Jondecam ha començat a passar i li he dit que ens veuríem allà, però ara estic cansada. Potser hi aniré una estona per sentir els narradors —va dir.

—En Joharran també hi és; hi ha de ser per vigilar alguns dols joves. Espero que aprofiti per divertir-se. Digue-li que els narradors són aquí, Jondalar. Els hi agraden molt.

—Si el trobo, li ho diré —va dir en Jondalar.

Es va preguntar si la Proleva es quedava per donar llibertat a la seva parella perquè aprofités el Festival de la Mare. Tots sabien que podien acoblar-se amb zelandoniis que no fossin la seva parella, però a algunes persones no els agradava veure com la seva s’unia amb algú altre. A ell, per exemple, no li agradava. Li costaria molt d’acceptar que l’Ayla se n’anés amb un altre home. Uns quants ja havien mostrat interès per ella; el Zelandoni de la Vint-i-sisena, per exemple, fins i tot el narrador, en Galliadal. Sabia que aquesta gelosia no estava ben vista, però no podia evitar sentir-se així. Esperava ser capaç de dissimular-ho.

Quan va tornar a la gran zona de reunió, la Levela va localitzar en Jondecam ràpidament i va córrer a trobar-lo, però l’Ayla es va quedar al darrere observant una estona. Gairebé totes les persones que assistien a aquella Trobada d’Estiu ja havien arribat, i ella no se sentia del tot còmoda amb tanta gent junta, sobretot al començament. En Jondalar ho va entendre i la va esperar.

A primera vista, el gran espai semblava ple d’una munió amorfa de gent, que es bellugava com un remolí, com un gran riu tèrbol. Al cap d’una estona d’observar-la, l’Ayla va veure que la multitud s’havia dividit en diversos grups, en general al voltant d’una gran foguera o al costat. Una mica al marge, a prop del campament dels narradors, hi havia molta gent congregada al voltant de tres o quatre persones, que parlaven amb gestos exagerats, dretes sobre una mena de plataforma feta de fusta i pell dura sense adobar, que les situava per sobre del públic i les feia més visibles. Els qui estaven situats més prop de la plataforma estaven asseguts a terra o damunt de troncs o pedres, que havien arrossegat fins allà. A l’altre extrem del punt de reunió, unes altres persones dansaven i cantaven al so de flautes, timbals i altres instruments musicals de percussió. L’Ayla se sentia atreta per tots dos i intentava decidir on anar primer.

En una altra zona hi havia gent que jugava, fent servir fitxes i peces de joc, i a prop d’allà algunes persones s’omplien la tassa amb la seva beguda preferida. L’Ayla va veure que en Laramar repartia racions de barma, amb un somriure fals.

—Acumulant favors —va dir en Jondalar, com si endevinés el que estava pensant la noia.

L’Ayla no era conscient de l’expressió de fàstic que se li havia posat a la cara tan bon punt havia vist l’home. Va veure que la Tremeda era al grup dels que esperaven que els servissin barma, però en Laramar no n’hi oferia. La dona es va girar cap al grup més proper, que escurava les sobralles del menjar, posat a disposició de tothom.

Pertot arreu hi havia persones dretes que conversaven i reien, i anaven amunt i avall sense motiu aparent. L’Ayla va trigar una estona a notar el corrent d’activitat que hi havia a la zona més fosca dels laterals. Llavors va reconèixer una noia amb els cabells rogencs brillants. Era la Galeya, l’amiga de la Folara. S’allunyava de la zona de menjador amb el noi de la Tercera Cova que havia participat a la cacera de lleons. S’havien decidit a anar junts i protegir-se mútuament.

L’Ayla va observar la jove parella, que es dirigia a la perifèria fosca de l’assemblea, i va veure que es parava per petonejar-se. Va sentir vergonya; no volia observar la seva intimitat. Aleshores va veure que n’hi havia d’altres en certes zones allunyades de les activitats principals, que semblaven molt ocupades. L’Ayla es va posar vermella.

En Jondalar va somriure. Havia vist on mirava la noia. Els zelandoniis no solien observar aquesta mena d’activitats, no perquè els fes vergonya sinó perquè la intimitat era un dret i intentaven respectar-la. En Jondalar havia viatjat lluny i sabia que els costums d’altres pobles podien ser diferents, però ella també havia vist persones unint-se. Vivien amb tanta proximitat, que era impossible evitar-ho. L’Ayla devia haver vist una activitat semblant a la Trobada d’Estiu de l’any passat. No estava del tot segur què la feia sentir incòmoda. Anava a preguntar-li-ho, però llavors va veure que la Levela i en Jondecam tornaven i va decidir esperar.

El malestar de l’Ayla procedia dels anys que havia viscut amb el Clan. Li havien inculcat que algunes coses, encara que es poguessin observar, no s’havien de veure. Les pedres que delimitaven cada llar a la cova del clan d’en Brun eren com murs invisibles. No es veia més enllà de les pedres de demarcació i no es mirava dins les zones privades de la llar d’un altre. La gent desviava la vista o mirava a l’infinit; el que fos per tal d’evitar que semblés que mirava cap a la zona delimitada per les pedres. I, com a norma, vigilaven molt de no mirar fixament sense voler. Mirar de fit a fit formava part del llenguatge de signes corporal del Clan, i tenia significats especials. Una mirada intensa d’un cap, per exemple, podia ser una reprimenda.

Quan es va adonar del que havia vist, l’Ayla va mirar ràpidament en una altra direcció, i va veure que venien la Levela i en Jondecam. Es va treure un pes de sobre. Es van tocar les galtes i es van saludar amb afecte, com si fes molt que no es veiessin.

—Anem a escoltar els narradors —va dir la Levela.

—Intento decidir si prefereixo sentir rondalles o música —va dir l’Ayla—. Si aneu a veure els narradors, potser vindré amb vosaltres.

—Jo també —va fer en Jondalar.

Quan van arribar al lloc de la representació, semblava que feien una pausa. Tot just havia acabat una rondalla i la següent encara no havia començat. La gent es bellugava; alguns marxaven, altres arribaven, altres canviaven de lloc. L’Ayla va donar un cop d’ull per sobre per situar-se. La plataforma baixa, que ara estava buida, era prou gran perquè s’hi pugessin tres o quatre persones. Hi havia quatre rases rectangulars amb foc, no directament davant de la plataforma, sinó a cada costat, i més aviat per il·luminar que per escalfar. Entremig i a cada banda de les fogueres, hi havia troncs disposats més o menys en files i unes quantes pedres grosses, totes amb coixinets farcits per seure més còmodament. Hi havia un espai obert davant dels troncs, on hi havia gent asseguda a terra, alguns d’ells sobre alguna mena de capa protectora, com estores d’herba teixida o pells.

Algunes persones que havien estat assegudes en un tronc davant de l’escenari es van aixecar i van marxar. La Levela es va dirigir cap allà amb decisió i va seure sobre el coixinet que tapava el tronc d’arbre. En Jondecam es va asseure ràpidament al seu costat, i va guardar l’espai del costat per als amics que s’havien quedat una mica enrere saludant algú que havien trobat pel camí. Mentre conversaven, es va acostar en Galliadal.

—Us heu decidit a venir —va dir, inclinant-se per saludar l’Ayla tocant-li la galta; pel gust d’en Jondalar, s’hi va entretenir massa.

L’Ayla va sentir l’escalfor de l’alè d’en Galliadal al coll i va percebre la seva agradable olor masculina, diferent de la que coneixia més bé. També va notar la tensió a la mandíbula d’en Jondalar, malgrat el somriure.

La gent els començava a envoltar i l’Ayla va pensar que volien cridar l’atenció del narrador. S’havia fixat que molts anaven darrere d’en Galliadal, sobretot les noies, i que algunes la miraven a ella com si esperessin alguna cosa. No l’hi va agradar gaire.

—La Levela i en Jondecam ens han guardat lloc —va dir en Jondalar—. Hauríem d’anar a seure.

L’Ayla va somriure a en Jondalar, i tots dos van anar amb els seus amics, però quan hi van arribar, altres persones s’havien assegut al tronc i havien pres part del lloc que els guardaven la Levela i en Jondecam. Es van acomodar com van poder i van esperar.

—No sé per què triguen tant —va rondinar en Jondalar, una mira impacient.

Va veure que arribava més gent.

—Em sembla que esperen que acabi d’arribar la gent. Als narradors no els agrada que, un cop han començat, hi hagi gaire moviment; els distreu de la rondalla. No els fa res que algú se’n vagi silenciosament, però als oients tampoc els agrada arribar amb la rondalla començada. Crec que molts s’han esperat que acabessin la història que estaven explicant, i quan han vist que algunes persones marxaven, han decidit que era hora de venir.

En Galliadal i unes quantes persones més van pujar a la plataforma baixa i van esperar que la gent els veiés.

—«Molt lluny, a la terra del sol naixent…» —va començar l’home alt i amb els cabells foscos, quan tothom va haver callat i hi va haver silenci.

—Així és com comencen totes les rondalles —va xiuxiuejar en Jondalar a l’Ayla a cau d’orella, com si el complagués que hagués començat com calia.

—«… hi vivia una dona amb la seva parella i tres fills. El gran era un noi, anomenat Kimacal». —Quan el narrador va esmentar el primer dels fills de la dona, un jove que també era a la plataforma va fer un pas endavant i va fer una petita reverència per donar a entendre que es referia a ell—. «El següent era una noia, que es deia Karella». —Una noia va fer una pirueta que va acabar en una reverència quan en Galliadal va esmentar el segon fill—. «El més petit era un noi anomenat Wolafon». —Un altre noi es va assenyalar amb la mà i va somriure tot content quan es va esmentar el fill petit.

Es va sentir un murmuri i algunes rialletes entre el públic quan es va dir el nom del fill petit: havien notat la semblança amb el nom que l’Ayla havia posat al caçador de quatre potes.

Encara que no cridava, l’Ayla es va fixar que la veu del narrador arribava a tot el públic. Tenia una manera de parlar especial, que era potent, clara i expressiva. Li va recordar la visita que havien fet a la cova amb el Zelandoni de la Vint-i-sisena i el seu acòlit, i els sons que tots tres havien fet davant del refugi abans d’entrar-hi arrossegant-se. Li va passar pel cap que, si ho hagués volgut, en Galliadal podria haver format part de la zelandònia.

—«Tot i que ja eren prou grans, cap dels nois no estava aparellat. La seva cova era petita i estaven emparentats amb la majoria dels joves de la seva edat. La mare estava preocupada perquè pensava que haurien d’anar massa lluny a trobar parella i no els tornaria a veure Havia sentit a parlar d’un vella zelandoni que vivia sola en una cova a certa distància, riu amunt i al nord. Algunes persones parlaven d’ella en veu baixa i deien que podia fer que passessin coses, però que també podia exigir un pagament difícil de complir. La mare es va decidir a buscar-la.» —va dir el narrador.

»Un dia, després de tornar, la dona va enviar els fills a la vora d’un rierol a collir arrels de cua de gat. Quan hi van arribar es van trobar tres joves: una noia de l’edat d’en Kimacal, un noi de l’edat de la Karella i una noia de l’edat d’en Wolafon».

Aquesta vegada, el primer jove de la plataforma va somriure coquetament quan es va esmentar la noia més gran, la noia jove va adoptar una postura arrogant i l’altre jove va fer un posat de noieta vergonyosa. El públic va riure. Quan l’Ayla i en Jondalar es van mirar, tots dos somreien.

—«Els tres nouvinguts eren forasters que acabaven d’arribar d’una terra més meridional. Es van saludar i es van presentar tal com els havien ensenyat a fer-ho, recitant els seus noms i lligams importants.

»—Hem vingut a buscar menjar —va explicar el visitant més gran».

En Galliadal canviava el timbre de veu quan feia de noia.

«—Per aquí hi ha moltes cues de gat, ens les podem partir —va dir la Karella».

La noia movia la boca, i en Galliadal tornava a canviar el to de veu.

—«Es van posar tots a arrencar arrels de cua de gat del fang a la vora del riu. En Kimacal ajudava la noia forastera gran, la Karella ensenyava el noi mitjà on havia de cavar, i en Wolafon arrencava arrels per a la petita, més vergonyosa, però ella no les acceptava. En Wolafon veia que els seus germans s’ho passaven d’allò més bé en companyia dels seus simpàtics nous amics i que es queien bé».

Ara les riallades van ser més fortes. Les insinuacions eren evidents, i el noi que feia de germà gran i la noia de la plataforma s’abraçaven exageradament, mentre el germà petit els mirava amb enveja. En narrar, en Galliadal anava canviant el to de veu segons el personatge, i els altres ho representaven des de la plataforma, sovint de manera molt teatral.

«—Són unes cues de gat molt bones, per què no te les menges? —va preguntar en Wolafon a l’atractiva forastera.

»—No puc menjar cues de gat —va dir la noia—. Només puc menjar carn».

Quan parlava fent veure que era la dona, el to de veu d’en Galliadal era molt agut.

—«En Wolafon no sabia què fer. "Potser puc caçar una mica de carn per a ella" —va dir—, però sabia que no era gaire bon caçador. Participava a les caceres i tenia bona intenció, però era una mica mandrós i no s’hi havia posat mai seriosament. Va tornar a la llar de la cova de la seva mare.

»—En Kimacal i la Karella s’han partit les cues de gat amb una noia i un noi del sud —va explicar a la seva mare—. Han trobat parelles, però la dona que jo vull no menja cues de gat. Només menja carn, i jo no sóc bon caçador. Com puc trobar-li menjar?» —va relatar en Galliadal.

L’Ayla es va preguntar si «partir-se cues de gat» tenia un altre significat que ella no coneixia, com una broma que no entenia, ja que el narrador passava de partir-se cues de gat a aparellar-se en un tres i no res.

«—Hi ha una vella zelandoni que viu tota sola en una cova, al nord, a prop del riu —va dir la seva mare—. Et podria ajudar. Però vés amb compte amb el que li demanes; podria ser que ho aconseguissis».

En Galliadal va tornar a canviar el timbre de veu quan va parlar com a mare.

—«En Wolafon va anar a buscar la vella zelandoni. Va pujar riu amunt durant molts dies, mirant dins les coves que trobava pel camí. Ja estava a punt d’abandonar i, de sobte, va veure una cova petita dalt de tot d’un penya-segat i va decidir que aquella seria l’última cova on miraria. Hi va trobar una vella asseguda al davant, que semblava adormida. S’hi va apropar silenciosament, perquè no la volia destorbar, però sentia curiositat i la va observar amb atenció» —va continuar en Galliadal.

—«Duia una roba ordinària, com la que portava la majoria de la gent, però sense forma i esparracada. Però també portava molts collarets fets amb diferents materials: granisses i petxines, dents i urpes d’animal foradades, bèsties tallades en ivori, os, banyam i fusta, alguns de pedra i ambre, i medallons en forma de disc, amb animals tallats a sobre. Hi havia tants objectes als collarets, que en Wolafon no els podia veure tots. Però el més impressionant eren els tatuatges facials. Estaven tan atapeïts i adornats, que amb prou feines se li veia la pell sota tants quadrats, remolins i floritures. Sens dubte era una zelandoni de molta categoria, i en Wolafon li tenia una mica de por. No sabia si la podia destorbar amb la seva ínfima petició».

La dona de la plataforma s’havia assegut i, tot i que no s’havia canviat de roba, la manera com es va embolicar amb les teles transmetia l’efecte d’una vella amb la vestimenta baldera que havia des crit en Galliadal.

—«En Wolafon es va decidir a marxar, però quan estava a punt de fer-ho, va sentir una veu: "Què vols de mi, noi?" —va preguntar ella».

La veu d’en Galliadal va adquirir el to d’una dona gran, ni fina ni tremolosa, sinó forta i madura.

—«En Wolafon va empassar saliva i es va girar. Es va presentar com calia i després va dir: "La meva mare em va dir que em podries ajudar".

»—Quin problema tens?

»—Vaig conèixer una dona que venia del sud. Volia partir-me les cues de gat amb ella, però em va dir que no en menjava, que només menjava carn. L’estimo i voldria caçar per a ella, però no sóc un bon caçador. Em pots ajudar a ser-ho?

»—Estàs segur que vols caçar per a ella? —va preguntar la vella zelandoni—. Si no vol les teves cues de gat, pot ser que tampoc vulgui la teva carn. Li ho has preguntat?

»—Quan li vaig oferir les cues de gat, va dir que no en podia menjar, no que no en volgués; i quan li vaig dir que caçaria per a ella, no va respondre que no —va dir en Wolafon».

La veu que en Galliadal posava al noi sonava esperançada, i l’expressió del jove de la plataforma s’adeia amb el to.

«—Saps que l’únic que has de fer per ser un bon caçador és practicar; practicar molt —va dir la vella zelandoni.

»—Sí, ja ho sé. Hauria d’haver practicat més».

El noi de la plataforma va mirar a terra, compungit.

«—Però no vas practicar, oi? Ara que t’interessa una noia, de sobte, vols ser caçador?».

El to d’en Galliadal, com a vella zelandoni, era de reny.

«—Suposo que sí. —El jove va fer cara d’avergonyit—. Però m’agrada moltíssim.

»—Sempre t’has de guanyar el que obtens. Si no vols fer l’esforç de practicar, has de pagar l’habilitat d’alguna manera. O dónes l’esforç o dónes una altra cosa. Què estàs disposat a donar? —va preguntar la dona gran.

»—Donaré el que sigui!».

El públic es va quedar glaçat perquè sabia que era la resposta equivocada.

«—Encara ets a temps d’esforçar-te i aprendre a caçar —va dir la vella zelandoni.

»—Però ella no voldrà esperar que aprengui a caçar bé. M’agrada moltíssim. Li vull portar carn perquè m’estimi. Tant de bo hagués nascut sabent caçar!…».

De sobte, el públic i els qui estaven sobre la plataforma van delectar enrenou.