Capítol 23

Llavors l’Ayla va veure un home tan alt com en Jondalar i amb els cabells rossos. Ell també el va veure.

—Kimeran! Us hem estat buscant! Quina alegria trobar-vos! —va dir l’Ayla, amb un gran alleujament.

—Ayla! —va exclamar en Kimeran—. Ets tu, de debò?

—Com ens heu trobat? —va preguntar en Jondecam—. Com sabíeu on buscar?

—Us ha trobat el Llop. Té bon olfacte —va dir l’Ayla.

—Vam anar a la cova de la Camora, amb l’esperança de trobar-vos-hi, però no sabien que hi anàvem —va explicar en Jondalar—. Es van amoïnar molt per vosaltres, sobretot la teva germana, Jondecam. Per això vaig proposar que tornéssim pel camí que creia que hauríeu agafat, amb els cavalls, perquè poden córrer més que nosaltres.

—És que els nens es van posar malalts i vam sortir del camí per trobar un bon lloc per acampar —va dir la Levela.

—Dius que els nens estan malalts? —va preguntar l’Ayla.

—Sí, i la Beladora també —va continuar en Kimeran—. Potser no t’hauries d’acostar tant. De primer, ho va agafar la Ginadela; estava calenta, enfebrada. Després, el fill de la Levela, en Jonlevan. I al final, la Beladora. Em pensava que en Gioneran se n’havia escapat, però quan li van començar a sortir taques vermelles a la Ginadela, a ell li va agafar febre.

—No sabíem com ajudar-los, a banda de deixar-los descansar, donar-los molta aigua i intentar abaixar la febre amb compreses fredes —va dir la Levela.

—Heu fet el que calia —va dir l’Ayla—. He vist casos semblants. Una vegada, a la Trobada d’Estiu dels mamutois, quan jo m’estava molt de temps amb els mamuts, un dels campaments va arribar amb molta gent malalta, sobretot canalla. Els mamuts els van instal·lar en una punta del campament de reunió i van procurar mantenir-ne la gent allunyada. Els feia por que tots els assistents a la Trobada acabessin posant-se malalts.

—Aleshores vés amb compte que la Jonayla no jugui amb els nens —va avisar la Levela—, i tu tampoc t’hi hauries d’apropar.

—Encara tenen febre i estan molt calents? —va preguntar l’Ayla.

—Ja no tant, però tenen moltes taques vermelles.

—Els faré un cop d’ull, però si ja no tenen febre, pot voler dir que es posaran bé. Els mamutois creuen que és una malaltia de la infància i que és millor passar-la. Els nens se’n recuperen amb més facilitat —va explicar l’Ayla—. Als grans els costa més.

—Com la Beladora; crec que s’ha posat molt més malalta que els nens —va dir en Kimeran—. Encara està molt fluixa.

—Els mamutois em van dir que la febre és més forta i dura més temps, i que les taques tarden més a marxar si l’agafes de gran —va dir l’Ayla—. Porta’m a veure la Beladora i els nens.

La tenda tenia dos sostres; el bastó principal sostenia el sostre més alt i, per un forat d’aquest, sortia un fil de fum. Un bastó més curt sostenia una extensió de la tenda, que ampliava una mica l’espai. L’entrada era baixa i l’Ayla es va haver d’ajupir. La Beladora estava estirada en una màrfega en aquest espai afegit; els tres nens estaven asseguts a les seves màrfegues, però no semblaven gaire animats. A l’altra banda hi havia tres màrfegues més, dues de juntes i una de separada. En Kimeran va entrar darrere l’Ayla. Es podia estar dret a prop del bastó que sostenia el sostre, però s’havia d’inclinar o ajupir per bellugar-se per la resta de la tenda.

Primer l’Ayla va anar a veure els nens. El més petit, en Jonlevan, fill de la Levela, ja no tenia febre però encara estava apàtic i ple de taques vermelles, que li picaven.

Va somriure quan va veure l’Ayla.

—I la Jonayla? —va preguntar.

La noia sabia que els agradava jugar junts. Ell es comptava tres anys i ella quatre, però estava a punt d’atrapar-la en alçada. A la nena li agradava fer-li de mare o de parella i manar-lo. Eren cosins, perquè la Levela era germana de la Proleva, que era la parella del germà d’en Jondalar, en Joharran. Eren cosins propers, i per tant no es podien aparellar.

—És fora —va dir l’Ayla, posant-li la mà al front. Li va semblar que no estava calent i que els ulls del nen no tenien la vidriositat de la febre—. Et trobes millor, oi que sí? Ja no tens tanta calor.

—Vull jugar amb la Jonayla.

—Encara no, potser més tard —va dir l’Ayla.

Després va examinar la Ginadela. També semblava recuperar-se bé, tot i que les seves taques vermelles eren molt tendres.

—Jo també vull jugar amb la Jonayla —va dir.

Els bessons es podien comptar cinc anys, i tal com en Kimeran i en Jondalar s’assemblaven en què tots dos eren alts i rossos, encara que no fossin família, la Jonayla i la Ginadela també eren rosses i tenien els ulls blaus, si bé la Jonayla els tenia del blau intens i viu d’en Jondalar.

En Gioneran, bessó de la Ginadela, tenia els cabells castanys foscos i els ulls verds grisencs, com la seva mare; en canvi, era alt, com en Kimeran. Quan l’Ayla li va posar la mà al front, encara estava calent, i els ulls li brillaven enfebrats. Li estaven sortint les taques, però semblaven tendres i no del tot desenvolupades.

—Et donaré una cosa perquè et trobis més bé —va dir la noia al nen—. Vols una mica d’aigua? Crec que és millor que t’estiris.

—D’acord —va gemegar ell, sense forces.

L’Ayla va agafar el seu bot i va servir una mica d’aigua en una tassa que hi havia al costat de la màrfega; després va ajudar el nen a beure i el va estirar.

Per acabar, va anar a veure la Beladora.

—Com et trobes? —va preguntar l’Ayla.

—No gaire bé —va gemegar la dona. Tenia els ulls entelats i el nas ple de mocs—. Quina alegria veure’t! Com ens has trobat?

—Com que no éreu a la cova de la Camora, vam pensar que alguna cosa us havia endarrerit. En Jondalar va tenir la idea d’agafar els cavalls i sortir a buscar-vos. Corren més que les persones, però ha estat el Llop qui ha copsat la vostra olor i ens ha portat fins aquí —va dir l’Ayla.

—No tenia ni idea que els teus animals fossin tan útils —va dir la Beladora—. Espero que no se t’encomani la malaltia. És espantós, i ara, a sobre, em pica tot. Les taques vermelles marxaran?

—S’haurien d’anar descolorint —va dir l’Ayla—, però poden trigar a marxar del tot. Et prepararé una cosa per a la coïssor i perquè t’abaixi una mica la febre.

Llavors ja eren tots dins la tenda; en Jondalar i en Kimeran drets, al costat del bastó central, i la resta al voltant.

—No sé per què es van posar malalts la Beladora i els nens, i els altres no —va comentar la Levela—. O encara no.

—Si no l’heu agafat, a hores d’ara ja no crec que l’agafeu —va dir l’Ayla.

—Em feia por que algú estigués gelós d’aquest viatge i hagués invocat els mals esperits contra nosaltres —va dir la Beladora.

—No ho sé —va dir l’Ayla—. Heu fet enfadar algú?

—Si ho he fet, no ha estat expressament. Em feia il·lusió tornar a veure la família i la cova. Quan vaig marxar amb en Kimeran, no sabia si els tornaria a veure. Potser a algú li va semblar que em vantava d’alguna cosa —va dir la Beladora.

—A la Primera Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud van comentar si algú havia travessat abans que vosaltres? O si algú s’havia posat malalt mentre éreu amb ells? —va preguntar l’Ayla a en Kimeran.

—Ara que ho dius, unes persones van travessar abans que nosaltres, més d’un grup, i crec que el seu zelandoni estava cuidant un malalt —va gemegar en Kimeran—. Però no els vaig preguntar res.

—Si hi havia mals esperits, pot ser que no estiguessin dirigits contra vosaltres. Podria ser que els haguessin deixat les persones que hi eren abans que vosaltres, Beladora, però les malalties es presenten sense que ningú te les desitgi. Sembla que ens les passem els uns als altres —va dir l’Ayla—. Aquesta febre amb taques vermelles podria ser d’aquestes. Si l’agafes quan ets petit, normalment ja no la tornes a agafar de gran. Això és el que em va dir un mamut. Jo diria que vosaltres ja la vau tenir quan éreu petits, si no també estaríeu malalts.

—Em sembla recordar una Trobada d’Estiu en què molts de nosaltres vam estar malalts —va dir en Jondecam—. Ens van posar a tots junts en una tenda i, quan ens vam trobar més bé, ens sentíem especials perquè tothom estava per nosaltres. Era com un joc, i crec que també ens van sortir taques vermelles. No ho recordeu?

—Devia ser massa petita —va dir la Levela.

—I jo massa gran per fer cas dels nens, malalts o sans —va dir en Jondalar—. Si llavors no la vaig agafar, la devia passar quan era tan petit que no ho recordo. I tu, Kimeran?

—Crec que ho recordo una mica, però només perquè la meva germana era de la zelandònia —va dir l’altre home alt—. En una Trobada d’Estiu sempre passen moltes coses, i els nens de la mateixa cova van tot el dia junts. No es fixen en el que fan els altres. I tu, Ayla? Has tingut la malaltia de la febre amb taques vermelles?

—Recordo haver estat malalta i haver tingut febre algunes vegades quan era petita, però no recordo haver tingut taques vermelles —va dir l’Ayla—. Amb tot, no em vaig posar malalta quan vaig anar amb un mamut al campament mamutoi que tenia la malaltia, per aprendre com tractar-la. Parlant d’això, vull sortir a veure què creix per aquí perquè la Beladora es trobi millor. Porto medecines a sobre, però les plantes que necessito creixen a tot arreu i prefereixo tenir-ne de fresques.

Tothom va sortir de la tenda menys en Kimeran, que es va quedar a vigilar la Beladora i els seus fills, i el fill de la Levela.

—Que em puc quedar amb ells, mare? —va preguntar la Jonayla, assenyalant els altres nens.

—Ara no poden jugar, Jonayla —va dir la seva mare—. Han de descansar, i jo necessito trobar plantes que puguem fer servir perquè es trobin millor.

—Què busques? —va preguntar la Levela un cop a fora—. Et puc ajudar?

—Coneixes la milfulles i l’ungla de cavall? També vull escorça de salze, però ja sé on n’hi ha. N’he vista quan veníem.

—La milfulles és la que té les fulles primes i les floretes blanques insignificants que creixen apinyades? Una mica com les pastanagues, amb una olor forta? Amb l’olor es poden distingir.

—Molt bona descripció —va dir l’Ayla—. I l’ungla de cavall?

—Fulles grosses, arrodonides i verdes, que són gruixudes, blanques i toves per sota.

—Aquesta també la coneixes. Molt bé. A veure si en trobem —va dir l’Ayla. En Jondalar i en Jondecam eren a la vora de la foguera, enraonant fora de la tenda, mentre la Jonayla escoltava—. La Beladora i en Gioneran encara tenen febre. Buscarem plantes que els abaixin aquesta escalfor. I alguna cosa que els alleugi la coïssor a tots. Jo m’enduc la Jonayla i el Llop.

—Dèiem que hauríem d’anar a recollir llenya —va dir en Jondalar—. I jo estava pensant que hauria de buscar arbres que em serveixin d’estaques per fer un parell de baiards. Encara que la Beladora i els nens millorin, no podran fer una caminada gaire llarga, i hauríem de tornar aviat a la cova de la Camora si no volem que pateixin.

—Creus que la Beladora voldrà anar sobre un baiard? —va preguntar l’Ayla.

—Tots hem vist que la Primera en fa servir un. Sembla que s’hi troba a gust. Això fa que no faci tant de respecte —va dir la Levela—. Per què no li ho preguntem?

—Igualment he de recollir el cistell —va dir l’Ayla.

—Jo també agafaré el meu, i hauríem de dir a en Kimeran i la Beladora on anem —va dir la Levela—. Li diré a en Jonlevan que anem a buscar coses perquè es trobi millor.

—Voldrà venir amb vosaltres, perquè es troba millor, i encara més ara que sap que la Jonayla també ve —va dir en Jondecam.

—Ja ho sé —va dir la Levela—, però no crec que l’haguem de deixar venir. Tu què en penses, Ayla?

—Si conegués millor la regió i sabés on anem, diria que sí, però de moment crec que és millor que no.

—És el que li diré —va dir la Levela.

—Agafaré la Beladora —va dir l’Ayla—. La Whinney està més acostumada a estirar un baiard.

Ja feia dies que havien trobat les famílies perdudes, però la Beladora encara no estava del tot recuperada. Si es feia la valenta massa aviat, l’Ayla tenia por que acabés amb un problema crònic que els dificultés encara més la resta del viatge.

No va afegir que el Llamp podia no ser un bon cavall per estirar el baiard, perquè era més difícil de dominar. Fins i tot en Jondalar, que el guiava molt bé, de vegades tenia dificultats quan el semental es posava tossut. La Grisa encara era jove, i la Jonayla encara no era prou gran per tenir prou experiència muntant. Amb la Whinney arrossegant el baiard, a l’Ayla li costaria més fer servir la corda guia per ajudar la seva filla a dominar el cavall. No estava segura que haguessin de fer un baiard per a la Grisa.

D’altra banda, la tenda gran on els altres viatgers havien acampat mentre tenien malalts estava muntada a partir de les tendes petites de viatge i d’algunes pells addicionals, i un tercer baiard podia carregar els pals de les tendes i altres coses que havien fabricat els dies que havien estat parats. Així no les haurien d’abandonar. Els nens havien millorat molt, però encara es cansaven fàcilment. Els baiards els oferirien un lloc on descansar mentre viatjaven i així no haurien de parar. L’Ayla i en Jondalar volien tornar al més aviat possible. Estaven segurs que els que els esperaven estarien patint.

La nit abans de marxar, ho van organitzar tot el millor que van poder per sortir ràpidament l’endemà. L’Ayla, en Jondalar, la Jonayla i el Llop van fer servir la seva pròpia tenda de viatge. Al matí, van fer un àpat ràpid amb sobralles de la nit abans, van carregar-ho tot als baiards, incloses les motxilles, que normalment duien a sobre per portar les coses bàsiques: tendes, roba d’abric i menjar. Els grans estaven acostumats a portar-les al damunt, però els era més fàcil caminar sense pes. Es van posar en marxa d’hora i van recórrer més camí del que haurien fet en condicions normals, però al vespre estaven tots cansats.

Mentre bevien l’última infusió de la nit, en Kimeran i en Jondecam van tenir la idea de parar l’endemà més d’hora per sortir a caçar i així poder obsequiar alguna cosa a la família de la Camora. L’Ayla no ho veia gaire clar. Fins ara havien tingut bon temps. La nit que l’Ayla i en Jondalar havien trobat els altres viatgers havia caigut un petit ruixat. Després d’això el dia s’havia aclarit, però l’Ayla no sabia quant de temps duraria. En Jondalar era conscient que la noia tenia bon olfacte per als canvis de temps, i normalment endevinava quan s’acostava pluja.

No era ben bé l’olor el que feia pensar en la pluja, era més aviat una coïssor en l’ambient i sovint una sensació d’humitat. En èpoques posteriors, hom es referiria a l’ozó a l’atmosfera previ a la pluja com a aire fresc, i els qui tenien la capacitat de detectar-lo deien que tenia un matís metàl·lic. L’Ayla no sabia què era i li costava descriure-ho, però ho reconeixia, i feia poc que havia percebut aquell indici de pluja que s’acostava. Caminar entre el fang i sota la pluja era l’última cosa que li venia de gust.

La noia es va despertar quan encara era fosc. Es va aixecar per fer servir el cistell nocturn, però va preferir sortir a fora. Davant de la tenda, encara quedaven espurnes a les brases de la foguera que oferien prou claror perquè pogués anar fins a un matoll. L’aire era fresc, però clar, i quan tornava a la tenda es va fixar que la negror de la nit s’havia difuminat en la blavor de mitjanit prèvia a l’alba. Es va quedar una estona observant com un vermell intens inundava el cel per orient, destacant un dibuix acolorit de núvols foscos i violats. El seguia una llum enlluernadora, que va tornar més rogenc el cel i va escampar els núvols en franges de color viu.

—Estic segura que aviat plourà —va dir a en Jondalar quan va tornar a la tenda— i serà una bona tempesta. Sé que no voleu arribar amb les mans buides, però si no parem podem arribar abans que comenci a ploure. No m’agradaria que la Beladora es mullés i passés fred ara que s’està refent, i no em ve gens de gust que tot es quedi xop i enfangat, quan ho podem evitar afanyant-nos una mica.

Els altres es van despertar d’hora, amb la idea de sortir immediatament després de la sortida del sol. Tots veien els núvols foscos que es congriaven a l’horitzó, i l’Ayla estava convençuda que aviat cauria un bon xàfec.

—L’Ayla diu que s’acosta una gran tempesta —va explicar en Jondalar als altres homes, quan ells li van plantejar que volien caçar—. Creu que seria millor caçar més tard, després d’arribar.

—Sé que hi ha núvols a la llunyania —va dir en Kimeran—, però això no vol dir que hagi de ploure aquí. Jo els veig molt lluny.

—L’Ayla hi entén —va dir en Jondalar—. Ho sé per experiència. No em ve de gust haver d’assecar la roba molla i les sabates enfangades.

—Però és que només els he vist al matrimonial —va insistir en Jondecam—. No vull acceptar la seva hospitalitat sense donar res a canvi.

—Només hi vam estar mig dia abans de sortir a buscar-vos, però em vaig fixar que no sabien fer servir el llançador. Per què no els demanem que vinguin a caçar amb nosaltres i els ensenyem a utilitzar-lo? Aquest pot ser un regal més bo que portar-los una mica de carn —va proposar en Jondalar.

—Suposo que sí… De veritat creus que es posarà a ploure aviat? —va preguntar en Kimeran.

—Confio en l’olfacte de l’Ayla amb la pluja. No s’equivoca gaire —va insistir en Jondalar—. Fa dies que ensuma pluja i creu que serà una gran tempesta. De les que no voldríem que ens enxampessin sense un bon refugi. No vol ni que parem a coure el menjar del migdia; diu que només hauríem de beure aigua i menjar pastissos de viatge pel camí, per no perdre temps. Ara que la Beladora s’està refent, no s’hauria de mullar. —De sobte, li va venir una idea—. Hi podem arribar més de pressa si muntem tots els cavalls.

—Com podem muntar tots en tres cavalls? —va preguntar en Kimeran.

—Uns poden pujar als baiards, i els altres als cavalls. Us ve de gust seure sobre un cavall? Tu pots anar darrere la Jonayla.

—Val més que hi segui un altre al cavall, jo tinc les cames llargues i puc córrer —va dir en Kimeran.

—No tan de pressa com un cavall —va dir en Jondalar—. La Beladora pot anar al baiard amb els seus dos fills. Botaran una mica, però ja ho hem fet altres vegades. Podem passar l’equipament del baiard del Llamp al de la Grisa. Llavors la Levela i en Jonlevan poden muntar el Llamp amb mi. Només quedeu tu i en Jondecam. He pensat que ell podria pujar al baiard o podria muntar darrere meu, i la Levela i el seu fill, al baiard. Això vol dir que tu hauràs de muntar amb l’Ayla o la Jonayla. Com que tens les cames tan llargues, estaràs més còmode amb la Jonayla, perquè ella munta pràcticament sobre el coll de la Grisa. Et veus capaç d’aguantar-te sobre el cavall fent força amb les cames? També et podries agafar a les cordes del baiard. El qui munti amb mi se’m pot agafar. No farem gaire tros així perquè els cavalls es cansarien massa, però, si els deixem córrer una mica, podem avançar molt més de pressa.

—Veig que hi has pensat —va dir en Jondecam.

—Només des que l’Ayla m’ha explicat que l’amoïnava la pluja —va dir en Jondalar—. Què et sembla, Levela?

—No em vull mullar, si es pot evitar —va contestar—. Si l’Ayla diu que plourà, jo me la crec. Aniré al baiard amb en Jonvelan, com la Beladora, si així podem arribar abans, encara que botem.

Mentre l’aigua s’escalfava per preparar una infusió, van tornar a distribuir la càrrega als baiards, i l’Ayla i en Jondalar ho van organitzar tot. El Llop els observava amb el cap decantat, com si estigués encuriosit, i l’orella torta li donava un aspecte còmic. L’Ayla el va veure i va somriure. Van sortir a poc a poc; llavors, en Jondalar va mirar l’Ayla i li va fer un senyal.

—Prepareu-vos i agafeu-vos fort! —va cridar.

L’Ayla es va abocar endavant per ordenar al seu cavall que corregués. La Whinney es va posar al trot i, a poc a poc, el pas es va convertir en galop. Tot i que no anés tan ràpid com hauria pogut anar si no hagués arrossegat un baiard, sí que va agafar una velocitat considerable. Els altres dos cavalls la van imitar i, obeint els senyals dels seus genets habituals, van agafar velocitat. El Llop corria al seu costat. Va ser estimulant per a en Jondecam i en Kimeran, i als que anaven als baiards, agafant-se fort i botant sobre el terreny desigual, els va deixar sense alè i una mica atemorits. L’Ayla estava atenta al seu cavall i, quan la Whinney va començar a respirar amb dificultat, li va fer reduir el pas.

—Mare meva, quina emoció! —va exclamar la Beladora.

—Que divertit! —van cridar els bessons alhora.

—Que ho podem tornar a fer? —va preguntar la Ginadela.

—Sí, que ho podem tornar a fer? —va insistir en Gioneran.

—Ho tornarem a fer, però ara hem de deixar que la Whinney descansi —va respondre l’Ayla.

Estava contenta amb la distància que havien recorregut amb aquella embranzida, però encara els quedava molt de camí. Van continuar al pas. Quan va creure que el cavall estava descansat, l’Ayla va cridar:

—Tornem-hi!

Ara que sabien el que els esperava, quan els cavalls van començar a córrer, els genets es van agafar fort. Els qui havien tingut por ja no en tenien tanta aquesta vegada, però continuava sent emocionant moure’s a més velocitat de la que cap d’ells podia córrer, ni amb les cames més llargues!

Els cavalls salvatges, que havien estat ensinistrats però no domesticats, eren molt forts i resistents. Les seves peülles no necessitaven protecció del terra rocós, i podien carregar o estirar pesos formidables. La seva resistència era absolutament insòlita. Tot i així, per molt que els agradés córrer, amb tant de pes, els cavalls només podien mantenir aquell ritme un temps, i l’Ayla els observava atentament. Quan els va tornar a posar al pas, i al cap d’una estona els va tornar a ordenar que correguessin, els cavalls semblaven contents. El Llop també. Com si fos una mena de joc. Intentava anticipar-se a quan tornarien a córrer els cavalls i avançar-se una mica, però tampoc no volia anar massa endavant perquè necessitava preveure quan reduirien la marxa i mantenir-se al seu costat.

A última hora de la tarda, l’Ayla i en Jondalar van començar a reconèixer la regió, però no n’estaven del tot segurs i no volien passar de llarg el camí que necessitaven agafar per arribar al poble de la cova de la Camora. Era en Willamar qui coneixia la regió. Anant a un pas més lent tots van poder notar el canvi de temps. Hi havia humitat a l’ambient i havia començat a bufar vent. Llavors, van sentir un tro eixordador i un espetec i, poc després, van veure un llampec no gaire lluny. Tots van veure que tenien la tempesta gairebé al damunt. L’Ayla es va esgarrifar, però no va ser només per la sobtada ràfega d’aire fred i humit; el retruny i l’espetec li havien recordat molt el terratrèmol, i no hi havia res que li fes més por.

Van estar a punt de no veure el camí, però en Willamar i altres homes feia dies que estaven a l’aguait. En Jondalar va respirar alleujat quan va veure una figura coneguda que els feia gestos. El mestre de comerç havia vist els cavalls des de lluny i havia enviat un home a comunicar a la cova que els cavalls tornaven. Des de lluny, quan en Willamar no va veure ningú caminant al costat dels cavalls, es va témer que no haguessin trobat els altres, però quan es van apropar una mica més va veure que hi havia més d’un cap sobre el llom dels cavalls, i es va adonar que muntaven tots alhora. Llavors va veure els baiards i, després, les persones a sobre.

La gent de la cova va baixar corrent pel camí. Quan la Camora va veure el seu germà i el seu oncle, no sabia cap a quin dels dos córrer primer. Ells li van resoldre el dilema abraçant-la alhora.

—Correu que vol ploure —va instar en Willamar.

—Podem deixar aquí els baiards —va dir l’Ayla.

Es van afanyar tots a pujar.

Els viatgers es van quedar més temps del que pensaven, en part perquè la Camora pogués estar amb els seus parents, i perquè la seva parella i els seus fills els coneguessin. La cova estava força aïllada i, per molt que anessin a trobades d’estiu, no tenien veïns a prop. En Jondecam i la Levela es van plantejar quedar-se a casa de la germana d’aquest, almenys fins que els viatgers els passessin a buscar a la tornada. La Camora semblava desitjosa de tenir companyia i de tenir notícies de les persones conegudes. En Kimeran i la Beladora tenien clar que marxarien amb la Primera. El poble d’ella vivia al final del viatge que havien planificat.

La Primera hauria volgut marxar al cap de pocs dies, però la Jonayla va agafar el xarampió quan estaven a punt de sortir i això els va endarrerir. Els tres membres de la zelandònia del grup de viatgers van deixar remeis i instruccions a la cova per si alguna altra persona agafava la malaltia contagiosa, i els van explicar que era probable que es posessin malalts, però que normalment no era greu. El zelandoni de la cova havia tractat força la Primera i en Jonokol mentre l’Ayla i en Jondalar anaven a buscar els altres, i respectava els seus coneixements.

Els de la Novena Cova els havien explicat les seves experiències amb malalts amb tanta normalitat, que els altres ja no estaven tan nerviosos pensant que s’encomanarien. Tot i així, després que la Jonayla es recuperés, la Zelandoni va decidir que ajornarien la marxa fins que algú de la cova comencés a manifestar símptomes perquè ells tres poguessin demostrar com cuidar els malalts i quines herbes i cataplasmes els anirien bé. Molts es van posar malalts, però no tots, i això va fer pensar a la Primera que alguns ja havien estat exposats al xarampió.

La Zelandoni i en Willamar sabien que hi havia alguns indrets sagrats a la regió i en van parlar amb en Farnadal i el seu donier. La Primera els coneixia, però no els havia visitat; en Willamar sí, però feia molts anys. Els indrets estaven relacionats amb una cova pintada molt important situada a prop de la Setena Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud, com ho estava la de la Quarta Cova de la Terra Sud, i per molt que fossin indrets sagrats, per les descripcions que en tenien no hi havia gran cosa per veure, només algunes pintures rudimentàries a les parets.

S’havien endarrerit tant que la Primera va decidir que es podien saltar aquells indrets en aquella gira doniera per tenir temps de veure els altres. L’indispensable era veure l’indret sagrat més important, que no estava lluny de la cova de l’Amelana. I encara havien de visitar els giornadoniis i la cova de la Beladora.

L’espera va donar l’oportunitat a la Novena Cova de conèixer millor el refugi de la Camora, i en Jondalar va poder fer demostracions del llançador i ensenyar com fabricar-lo als que en volien aprendre. L’espera també va donar més temps a en Jondecam i la Levela per estar amb la Camora i amb els seus parents, de manera que, quan els viatgers van marxar, van preferir anar-se’n amb ells. Durant aquella llarga visita, les dues coves havien intimat molt i van parlar de correspondre a l’hospitalitat algun dia.

Tot i la camaraderia, els visitants estaven desitjant posar-se en marxa i la gent de la cova també va respirar alleujada quan els visitants van marxar. Ells no estaven situats enmig d’una regió molt poblada, com la Novena Cova, i no estaven acostumats a les visites. Aquesta era una de les raons que la Camora encara enyorés la família i els amics. Va decidir que faria tot el que pogués perquè la seva cova tornés la visita a la Novena i que, si podia, convenceria la seva parella per quedar-s’hi.

Després de posar-se en camí, els viatgers van tardar uns dies a agafar el ritme i sentir-se còmodes. La composició del nou grup de viatgers era força diferent del que havia sortit el primer dia, sobretot perquè eren més, i hi havia més nens, la qual cosa allargava el temps que trigaven a anar d’un lloc a l’altre. Mentre només tenien la Jonayla, que sovint muntava la Grisa, es movien amb força rapidesa; però amb dos nens més, que ja eren prou grans per anar a peu, i un de més petit, que volia caminar com els altres, el seu ritme s’havia alentit considerablement.

Finalment, l’Ayla va proposar que la Grisa estirés un baiard amb els tres nens al damunt, i la Jonayla la muntés. Això va ajudar a augmentar una mica el ritme. Els viatgers van adoptar una rutina força pràctica en què tots contribuïen al benestar del grup a la seva manera.

L’estació avançava i ells continuaven en direcció sud, on els dies esdevenien més càlids. En general, el temps era agradable, fora d’alguna tempesta de pluja o una onada de calor xafogosa. Quan viatjaven o treballaven i feia calor, els homes sovint duien un tapall i potser una armilla, a més de les granisses decoratives i identificadores. Les dones duien una túnica baldera, còmoda i sense mànigues, amb talls als costats per poder caminar bé; estava feta de pell de camussa tova o de fibres teixides, i es posava pel cap i es lligava a la cintura. Però, si feia més calor, fins i tot aquella roba podia sobrar i se la treien. Tant homes com dones de vegades només duien una corretja o una faldilla curta amb serrells i algunes granisses; els nens, ni això; i la pell se’ls colrava i se’ls tornava marró com una avellana. Un bronzejat natural, adquirit a poc a poc, era la millor protecció contra el sol i, encara que no ho sabessin, una forma saludable d’absorbir vitamines essencials.

La Zelandoni s’acostumava cada dia més a caminar i l’Ayla creia que s’estava aprimant. No li costava mantenir el ritme, però sempre insistia a pujar al baiard quan entraven en algun assentament nou. La gent feia molt d’enrenou quan la veia entrar estirada per un cavall, i això s’afegia a la mística de la zelandònia i a la posició que tenia com a Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra.

La ruta, que la Zelandoni i en Willamar decidien junts, els va portar al sud a través de boscos poc densos i praderies, pel cantó occidental d’un massís, un altiplà que era una plataforma formada per antigues muntanyes aixafades pel pas del temps i volcans que creaven muntanyes noves a sobre de les velles. Un dia van girar cap a l’est per esquivar el fons de l’altiplà central i després van continuar viatjant cap a l’est entre l’extrem meridional de l’altiplà i la costa nord del mar Meridional. Pel camí, sovint veien cérvols, ocells i animals de moltes menes, de vegades en ramats, però no es creuaven mai amb persones, només quan paraven per visitar assentaments.

Quan no estaven visitant una altra cova o alguna Trobada d’Estiu, l’Ayla fruïa molt de la companyia de la Levela i la Beladora, i també de l’Amelana. Feien coses juntes amb la mainada. L’embaràs de l’Amelana es començava a notar, però ja no la molestaven les basques matinals i la caminada li provava. Es trobava bé, i l’aspecte saludable juntament amb la seva òbvia maternitat la feien encara més atractiva per a en Tivonan i en Palidar, els ajudants d’en Willamar. I en el curs de la gira doniera, quan paraven en coves, trobades d’estiu i indrets sagrats, hi havia molts joves que també la consideraven atractiva. Ella fruïa d’aquestes atencions.

Com que l’Ayla estava sovint amb la Zelandoni, les dones aprenien alguns dels coneixements que la doniera transmetia a la seva acòlita. Escoltaven i, de vegades, s’afegien a les converses sobre tota mena de temes —pràctiques medicinals, identificació de plantes, formes de comptar, significats dels colors i els números, rondalles i cançons de les històries i llegendes dels ancians—, i a la doniera no li feia res de transmetre’ls també aquesta saviesa. Sabia que en alguns moments podia necessitar ajudants i que no feia cap mal que hi hagués més persones preparades.

Viatjant cap a l’est, sovint es van trobar el camí obstruït per rius que baixaven del massís cap al mar Meridional. Com que cap curs era gaire ample, van acabar travessant els rius amb molta traça. Fins que van arribar a un gran curs d’aigua que dividia una vall immensa de nord a sud. Es van desviar i el van seguir cap al nord fins que van trobar un afluent que s’hi unia pel nord-est i el van seguir.

Una mica més enllà, el grup de viatgers va trobar una zona preciosa de boscos poc densos a la vora d’un llac que s’estava assecant. Encara era d’hora, però van parar i van muntar el campament entre una mica de malesa i herba, a prop d’un bosquet. Abans de l’àpat del vespre, els nens van descobrir una parcel·la amb gerds i en van collir per repartir-se’ls amb els grans, però en van menjar molts mentre els agafaven. Les dones van veure grans extensions de cua de gat i canyís a la vora de l’aigua, i els caçadors van trobar senyals recents de peülles.

—Estem arribant a prop de la llar dels que viuen més pròxims a l’indret sagrat més important dels zelandoniis —va comentar en Willamar, després d’encendre una foguera i quan descansaven tots prenent una infusió—. Som un grup massa gran per anar de visita i demanar hospitalitat sense aportar alguna cosa equivalent a la nostra despesa.

—Veient aquestes empremtes, sembla que no faci gaire que per aquí hagi passat un ramat d’urs o de bisons —va observar en Kimeran.

—Pot ser que vinguin de tant en tant a beure. Si ens quedem, els podríem caçar —va proposar en Jonokol.

—O puc sortir a buscar-los amb el Llamp —va oferir-se en Jondalar.

—Ens estem quedant sense llances —va dir en Jondecam—. En vaig trencar una altra l’última vegada que vam caçar, tant l’asta com la punta.

—En aquesta regió sembla que hi hagi d’haver sílex —va observar en Jondalar—. Si en trobo, puc fabricar puntes noves.

—Quan veníem, he vist un bosquet d’arbres rectes, més joves que aquests d’aquí, que anirien bé per fer les astes —va dir en Palidar—. No és gaire lluny.

—Amb aquests més grans podem fer vares per a un parell de baiards nous per carregar la carn que volem regalar a la cova que visitem —va proposar en Jondalar.

—En aquesta època de l’any, amb un parell de mascles joves tindríem carn fresca i encara ens en quedaria per assecar; també, greix per als pastissos de viatge, combustible per a les llànties i un parell de pells —va dir l’Ayla—. Amb les pells ens podem fer calçat nou. Normalment no em fa res caminar descalça, però de vegades prefereixo protegir-me els peus i tinc el calçat molt gastat.

—I mira quantes cues de gat i canyes —va comentar la Beladora—. Amb això podem teixir calçat i podem fer algunes màrfegues noves, i cistells i coixins i moltes altres coses que necessitem.

—Fins i tot obsequis per a la cova que volem visitar —va afegir la Levela.

—Espero que no triguem gaire. Estic tan a prop de casa, que em començo a posar nerviosa —va dir l’Amelana—. No tinc espera per veure la meva mare.

—Però no hi deus pas voler arribar amb les mans buides, oi? —va intervenir la Primera—. No t’agradaria portar un parell de regals a la teva mare i potser carn per a tota la cova?

—I tant que sí! Ho hauria de fer, perquè no sembli que torno a casa pidolant —va afirmar l’Amelana.

—Saps que no estaries pidolant encara que no els portessis res, però estaria bé obsequiar-los amb alguna cosa —va comentar la Levela.