Capítol 26

L’Ayla s’havia llevat d’hora i havia recollit els cistells i les paneres de la Whinney. Va dir a en Jondalar que anava a buscar plantes i arrels i el que pogués trobar per al festí de la nit, però estava distreta i tensa.

—Vols que t’hi acompanyi? —va preguntar ell.

—No! —La resposta de la noia va ser seca i abrupta, tot i que després va intentar arreglar-ho—. Et volia demanar que vigilessis la Jonayla. Aquest matí la Beladora s’enduu els nens amb la seva mare. En Jondecam i la Levela també hi van i s’enduen en Jonlevan, perquè tots són família. No sé què farà en Kimeran, però crec que s’hi afegirà més tard. La Jonayla és com de la seva família, però de fet només és una amiga i es podria sentir deixada de banda, perquè no tindrà els seus companys de joc habituals. He pensat que, aquest matí, tu i el Llamp podríeu sortir a muntar amb ella i la Grisa.

—És una bona idea. Fa dies que no muntem, i als cavalls els anirà bé l’exercici —va acordar en Jondalar.

L’Ayla va somriure, i es van fregar les galtes, però la noia encara tenia el front arrufat. No semblava contenta.

Amb prou feines s’havia fet de dia quan l’Ayla va marxar muntant la Whinney i xiulant al Llop perquè les seguís. Va seguir el marge del riu observant la vegetació. Sabia que les plantes que buscava creixien a prop del lloc on havien acampat, però esperava no haver d’arribar tan lluny. Va passar de llarg la ubicació de la Tercera Cova: estava deserta. Tothom era a la reunió que s’havia convocat sobtadament a la Primera. Va pensar en l’Amelana i si hauria tingut el fill abans que se n’anessin. El podia tenir en qualsevol moment i esperava de tot cor que fos un infant normal, sa i feliç.

No va trobar el que buscava fins que era a prop del seu antic campament. Era l’aigua estancada del riu el que gairebé formava un llac i creava la mena d’hàbitat necessari tant per al morritort bord com per a la cicuta. Va parar el cavall i va desmuntar ràpidament. El Llop semblava content de tenir-la per a ell sol per variar i estava una mica esverat, però l’Ayla no estava d’humor per jugar, o sigui que l’animal se’n va anar a explorar les interessants aromes que emanaven dels foradets i els munts de terra.

La noia duia a la mà el ganivet esmolat i una paleta, i va començar collint un bon feix de morritort bord. En un altre cistell i amb una eina nova que s’havia fet expressament per a allò, va extreure diverses arrels i plantes de la cicuta. Les va embolicar amb llargues tiges d’herba i les va posar en un cistell apart, també fet expressament per a l’ocasió. El va deixar a terra mentre desava el morritort bord a les paneres lligades a la Whinney i, després, hi va col·locar el cistell a sobre. Va xiular perquè hi anés el Llop i va enfilar riu amunt; tenia pressa per tornar. Quan va arribar a un lloc on l’aigua fluïa neta i clara, es va parar per omplir-se el bot. Llavors, va veure la llera seca d’un rierol estacional, que s’ompliria d’aigua agitada quan comencessin les pluges. Les pedres arrodonides del fons eren perfectes, i en va triar unes quantes amb compte per omplir la bossa per a la fona.

Era a la vora d’una pineda i, rere els arbres, va notar unes muntanyetes que sobresortien de sota d’una capa de pinassa i branquillons. Va netejar el terreny i va trobar un erol de bolets rosats i beix amagats. Va continuar buscant i en va agafar més fins que va tenir una bona pila de bolets de pi. Eren comestibles, amb una carn blanca i ferma força bona, amb un gust i una olor picants, però no tothom els coneixia. En va omplir tot un cistell. Llavors, va muntar la Whinney, va xiular al Llop i va tornar fent anar l’euga al galop bona part del trajecte. Quan va arribar, la gent preparava l’àpat del matí o ja se’l menjava. Va anar directament a l’allotjament de la zelandònia i va entrar amb dos dels cistells. Només hi eren les dues «Primeres».

—Has trobat el que buscaves? —va preguntar La Que Era Primera.

—Sí —va contestar l’Ayla—. Aquí hi ha uns bons bolets de pi, que tenen un gust curiós que m’agrada molt —va dir. Llavors els va ensenyar el cistell amb cicuta i va afegir—: Això no ho he tastat mai.

—Val més així. Espero que no ho facis —va dir la dona grossa.

—A fora, en una de les paneres de la Whinney hi ha una muntanya de morritort bord. He anat amb molt de compte de no barrejar-los —va dir l’Ayla.

—Els donaré a una de les cuineres —va dir l’alta i prima Zelandoni Primera—. Si no es couen bé, poden ser immenjables. —Va mirar amb atenció l’Ayla—. Et sents incòmoda, oi?

—Sí. Mai no havia collit expressament una cosa que sabés que seria perjudicial, i encara menys amb la intenció de donar-la a algú per matar-lo —va dir l’Ayla.

—Però saps que, si continua viu, no farà sinó mal.

—Sí, ho sé, però saber-ho no em fa sentir millor.

—És normal —va dir la Primera—. Ajudes el teu poble i et toca carregar la responsabilitat. És un sacrifici, però de vegades és el que ha de fer un zelandoni.

—M’encarregaré que vagin a parar als que s’ho han de menjar —va dir la Zelandoni Primera—. És el sacrifici que he de fer jo. És el meu poble, i aquest home fa massa temps que els perjudica.

—I els altres homes? —va preguntar la Primera.

—Un d’ells, en Gahaynar, pregunta tota l’estona què pot fer per reparar el mal que ha fet. No para de dir que li sap greu —va dir la Zelandoni Primera—. No sé si només intenta escapar del càstig que sap que li espera o si ho diu de tot cor. Crec que deixaré que ho decideixi la Mare. Si al final no es menja l’arrel i viu, el deixaré anar. Si en Balderan no en menja i viu, ja he parlat amb unes quantes persones que han estat directament perjudicades per ell i estan desitjoses de veure que paga pel mal que ha fet. La majoria ha perdut familiars o ha estat agredida. Si cal, els el lliuraré, però preferiria que funcionés aquest sistema més subtil.

Quan la Zelandoni Primera va anar a agafar el cistell de cicuta, va percebre un moviment furtiu sota la panera. Ràpidament, va estirar el cistell i el va apartar. A sota hi havia una serp, una serp extraordinària.

—Mireu! —va exclamar la dona.

L’Ayla i la Primera van mirar, i totes dues van aguantar-se la respiració, admirades. Era una serp petita, segurament molt jove, i les ratlles vermelles, que li recorrien el cos longitudinalment, indicaven que no era verinosa, però a la part de dalt, les ratlles se separaven en forma d’«Y». La serp tenia dos caps! Les dues llengües entraven i sortien de les boques tastant l’aire. Llavors, l’animal es va bellugar, però en un moviment una mica erràtic, com si no acabés de decidir cap a on tirar.

—Correu, busqueu alguna cosa per atrapar-la abans que fugi —va demanar la Primera.

L’Ayla va trobar un bol petit teixit per contenir aigua.

—Això va bé? —va preguntar a la Zelandoni Primera.

—Sí, molt bé —va dir la dona.

Quan l’Ayla se li va acostar, la serp es va començar a moure, però ella va girar el cistell i el va tancar sobre el rèptil. El va aguantar ben fort perquè no s’esmunyís per sota.

—I ara què fem? —va preguntar la Zelandoni Primera.

—Tens alguna cosa plana que puguem fer lliscar per sota? —va preguntar l’Ayla.

—No ho sé. Potser una pala plana. Aniria bé? Com aquesta?

Va agafar la pala que es feia servir per apartar les cendres de la llar de foc.

—Sí, és perfecte —va dir l’Ayla. Va agafar l’eina i la va passar per sota la cistella. Llavors, ho va aixecar tot junt i ho va capgirar—. Aquest cistell té tapa? I necessito una mica de corda per lligar-la.

La Zelandoni Primera va trobar un bol petit i poc fondo i el va donar a l’Ayla, que va deixar a terra el cistell de la serp, la va apartar, va prémer el bol menys fondo a sobre i ho va lligar tot. Les tres dones van marxar juntes per anar a fer un mos.

Havien decidit que la reunió se celebrés quan el sol estigués més alt, però la gent es va congregar a la pujada molt abans, per trobar lloc per seure o per estar-se dreta amb suficient elevació per poder veure i sentir bé. Tothom sabia que aquella era una reunió seriosa, però hi havia un ambient de celebració i festa perquè estaven tots junts i, a més a més, de forma espontània. La gent estava contenta que haguessin enxampat aquells busca-raons.

Un cop el sol va estar ben amunt, la zona de reunió estava plena a vessar. La Zelandoni Primera va començar donant la benvinguda a la Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra i a la resta de visitants. Va explicar que la Primera acompanyava la seva acòlita i el seu antic acòlit, que ara era zelandoni, en una gira doniera, i que eren allí per visitar l’indret Sagrat Més Antic. També va esmentar que l’Ayla i la seva parella havien capturat en Balderan i tres homes que havien intentat agredir-los. Aquella informació va provocar un murmuri de veus entre la gent.

—Aquesta és la raó principal de la reunió. Durant molts anys, en Balderan ha causat dolor i sofriment a molts de vosaltres i, ara que el tenim, hem de decidir què en fem. El càstig que decidim infligir a aquests homes ha de ser el que considerem més apropiat —va dir la Zelandoni Primera.

—Matem-lo —va proposar algú del públic, amb un to de veu fort, que tothom va sentir.

—Aquest podria ser un bon càstig; però qui ho farà i com? Aquesta és la qüestió. Si no es fa com cal, podria ser molt desafortunat per a tots nosaltres —va respondre La Que Era Primera—. La Mare prohibeix clarament matar persones si no és en circumstàncies extraordinàries. No volem que l’intent de trobar una solució ens faci tornar com en Balderan.

—Com el vau capturar? —va preguntar algú.

—Hauries de preguntar-ho a ella —va dir la Primera, mirant l’Ayla.

Aquesta mena de situacions sempre posaven nerviosa la noia, però va respirar fondo i va intentar contestar.

—Sóc caçadora des que era molt jove i la primera arma que vaig aprendre a utilitzar era una pedra disparada amb una fona —va començar. Pels que no l’havien sentit parlar mai, el seu accent va ser una sorpresa. Era rar que una estrangera formés part de la zelandònia, i la noia va haver d’esperar que la gent callés per poder continuar—. Ara ja sabeu que no vaig néixer zelandonii —va dir amb un somriure.

Aquest comentari va arrencar rialles del públic.

—Vaig créixer molt a l’est d’aquí i vaig conèixer en Jondalar quan ell feia el seu viatge.

La gent es va disposar a escoltar el que semblava ser una bona història.

—Quan en Balderan i els seus homes em van trobar, jo havia anat darrere un arbre per tenir intimitat i, quan m’estava pujant els pantalons, vaig veure que ells em miraven. Em va fer enfadar que fossin tan mal educats i els ho vaig dir, però no em va servir de res. —Això també en va fer riure uns quants—. Normalment porto la fona lligada al cap; és la manera més pràctica de tenir-la a mà. Quan en Balderan se’m va abraonar, no crec que entengués que l’apuntava amb una arma.

Mentre parlava es va deslligar la fona, després va agafar un parell de pedres de la bossa de les que havia recollit abans a la llera seca propera al campament. Va ajuntar els dos extrems de la corretja de pell i va col·locar-hi una pedra enmig, en un clot que s’havia format amb l’ús. Ja havia triat un blanc: una llebre amb el pelatge marronós de l’estiu, parada en una roca a prop del seu cau. I llavors, també va veure un parell d’ànecs que s’havien enlairat des del seu niu a prop del riu. Amb moviments ràpids i segurs, va llançar la primera pedra i després, la segona.

La gent va exclamar, sorpresa.

—Que ho heu vist!

—Ha mort aquell ànec en ple vol!

—També ha mort el conill!

La demostració els va fer comprendre les habilitats de la noia.

—No volia matar en Balderan —va seguir l’Ayla.

—Però ho podries haver fet —va intervenir en Jonokol.

El comentari va provocar una onada de murmuris.

—Només el volia aturar, per això vaig apuntar-lo a la cuixa; crec que us pot ensenyar un bon blau. A l’altre home el vaig encertar al braç. —Va xiular i el Llop va anar corrent al seu costat. Això també va despertar un rebombori de comentaris entre l’assemblea—. En Balderan i els altres homes no s’havien fixat en el Llop. Aquest animal és el meu amic i fa el que jo li demano. Quan un tercer home va intentar fugir, vaig demanar-li que l’aturés. No el va atacar ni va intentar matar-lo, sinó que li va mossegar el turmell i el va fer caure. Llavors va arribar en Jondalar per darrere els arbres amb el llançador a punt.

»Quan portàvem els homes cap aquí, en Balderan va intentar fugir. En Jondalar va disparar el llançador, i la javelina va passar xiulant al costat de l’orella d’en Balderan. Això el va aturar en sec —va continuar l’Ayla—. En Jondalar té molta punteria amb el llançador.

Hi va haver més rialletes.

—Ja et vaig dir que no tenien cap possibilitat —va dir en Willamar a en Demoryn, que estava dret al seu costat.

Feien un torn per custodiar en Balderan i els altres, que també sentien el que es parlava.

—Quan vaig veure com es comportaven amb mi aquells homes, vaig pensar que devien ser uns busca-raons. Per això us els vam portar, tot i que ells no volguessin venir. Fins que no vam arribar a la Tercera Cova de Vetlladors no vam saber els problemes que han estat causant durant anys —va dir l’Ayla.

Va callar i va mirar a terra. Era evident que tenia alguna cosa més a dir.

—Sóc guaridora; una remeiera. He ajudat moltes dones a donar a llum. Per sort, la major part dels infants neix bé, però alguns fills de la Mare, no. N’he vist que no estaven bé. Normalment, si el problema és greu, no sobreviuen. La Mare se’ls torna a emportar perquè només Ella els pot adobar, però n’hi ha que tenen una forta voluntat de viure. Malgrat que tinguin problemes greus, viuen i sovint aporten molt al seu poble —va explicar l’Ayla.

»A mi em va pujar un home que era un gran mog-ur, que és la paraula que el poble del Clan fa servir per als zelandonis. Només tenia un braç útil i coixejava, per un problema de naixement, i només tenia un ull, i el seu braç esguerrat encara va rebre més quan un ós de les cavernes el va triar i va esdevenir el seu tòtem. Era un home molt savi, que servia el seu poble i era molt respectat. També hi ha un nen que viu no gaire lluny de la nostra cova, que va néixer amb un braç deformat. La seva mare temia que mai no pogués arribar a caçar i que potser no fos mai un home com els altres. En canvi, va aprendre a utilitzar el llançador amb el braç bo, va esdevenir un bon caçador i va ser mereixedor de respecte; ara té una parella, que és una noia excel·lent.

»Quan un infant neix mort, o passa a millor vida poc després de néixer, és perquè l’única solució que té una persona que no neix bé és tornar a la Mare, i per això Ella el torna a prendre. Tot i que és molt més fàcil de dir que d’assumir, no hem d’estar afligits per aquests infants, la Mare se’ls torna a emportar perquè estiguin bé.

L’Ayla va ficar la mà al sarró, que duia penjat a l’espatlla, i va treure un petit bol tapat. El va obrir i va aguantar aixecada la serp de dos caps. Es van sentir exclamacions d’admiració.

—Hi ha infants que no estan bé quan neixen, i és evident. —Les llengües van sortir de les boques dels dos caps de la bestiola mentre ella l’ensenyava—. L’única manera que aquesta serp s’arregli és tornant a la Mare. De vegades, això és el que s’ha de fer.

»Però de vegades algú neix malament, però no es nota a primera vista. Quan el mires, sembla una persona normal i, en canvi, per dins no està bé, com aquesta petita serp. Llavors, l’única manera que s’arregli és tornant-lo a la Mare. Només Ella el pot adobar.

En Balderan i els seus homes escoltaven les explicacions de l’Ayla.

—Haurem de buscar la nostra oportunitat aviat si volem sortir d’aquí —va murmurar en Balderan.

No tenia cap intenció de tornar amb la Mare. Per primera vegada a la seva vida sentia la por que tan sovint havia causat als altres.

—Trobo que ha estat un discurs molt apropiat per preparar-nos pel que cal fer —va comentar la Zelandoni Primera mentre tornava al pavelló de la zelandònia, juntament amb la Primera, l’Ayla i en Jonokol. El Llop seguia tranquil·lament la noia, com ella li havia ordenat; volia que la gent tingués clar que, tot i ser un caçador de quatre potes eficaç, no era com en Balderan i no matava indiscriminadament—. Els ajudarà a acceptar-ho si decideixen enviar en Balderan amb la Mare perquè l’adobi. Què t’hi ha fet pensar? —va preguntar a l’Ayla.

—No t’ho sabria dir —va contestar ella—, però quan vaig veure el noi nan, que va venir amb el poble de la Beladora, vaig saber que no hi havia medecines que l’ajudessin a créixer com un noi normal, o almenys jo no les conec. Després, aquesta petita serp m’ha fet comprendre que hi ha coses que només la Mare pot arreglar; potser no en aquest món, però sí en l’altre.

—Has conegut el noi? —va preguntar la Zelandoni Primera.

—No, encara no.

—Jo tampoc —va dir la Primera.

—Doncs, som-hi.

Les tres dones i l’home van anar al campament dels giornadoniis. Van parar un moment al campament de la Novena Cova a buscar en Jondalar, la Jonayla i en Willamar; els únics que hi van trobar. La Beladora i en Kimeran eren al campament amb els seus fills. L’Ayla va rumiar si la mare de la Beladora aconseguiria convèncer-la perquè tornés amb ella i es quedés un any. No la culpava de provar-ho; volia conèixer els seus néts. Però no seria fàcil perquè en Kimeran era el cap de la Segona Cova.

Els amics es van saludar amb fregaments de galtes i, després, es van presentar formalment a la mare de la Beladora, la cap de la cova, i a uns quants més. En aquell moment, va aparèixer el noi.

—Et volia conèixer —va dir a l’Ayla—. M’ha agradat el que has dit de la serp i d’algunes persones que coneixes.

—Me n’alegro —va dir l’Ayla. Es va ajupir i va agafar-li les dues mans petites i estranyament deformades. Els braços també eren massa curts, com les cames. El cap, en canvi, semblava més gros del compte—. Sóc l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis, parella d’en Jondalar, mestre tallador de sílex de la Novena Cova dels Zelandoniis, i mare de la Jonayla, beneïda per la Doni, i sóc acòlita de la Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra. Abans era del Campament del Lleó dels Mamutois, que viuen molt lluny, a l’est. Em va adoptar el Mamut per ser filla de la Llar dels Mamut, escollida per l’esperit del Lleó de les Cavernes, protegida per l’Ós de les Cavernes, amiga dels cavalls la Whinney, el Llamp i la Grisa, i del caçador de quatre potes Llop.

—Sóc en Romitolo de la Sisena Cova dels Giornadoniis —va dir ell amb un zelandonii amb una mica d’accent. Parlava les dues llengües amb fluïdesa—. Et saludo Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis. Tens molts lligams insòlits. Potser algun dia me’ls podries explicar —va suggerir—. Però abans, et voldria fer una pregunta.

—Amb molt de gust —va dir l’Ayla, notant que no semblava tenir pressa per recitar els seus noms i lligams.

Sens dubte, ja era prou únic. Semblava jove i alhora atemporal.

—Què faràs amb la petita serp? —va preguntar en Romitolo—. La tornaràs a la Mare?

—No ho crec. La Mare ja se l’endurà quan ho cregui convenient.

—Tens cavalls i un llop. Em deixaries quedar la serp? Jo me’n cuidaré.

L’Ayla va pensar un moment.

—No sabia què fer-ne, però això em sembla bona idea. Si la teva cap hi està d’acord. Hi ha persones que temen les serps, tot i que aquesta no sigui verinosa. Hauràs d’aprendre a alimentar-la, però jo t’hi puc ajudar. —Va buscar al sarró i va treure el bol amb la tapa lligada i el va donar a en Romitolo. El Llop se li va repenjar a la cama i va somicar—. Vols conèixer el llop? No et farà cap mal. Quan era petit, estimava molt un nen que tenia problemes. Crec que l’hi recordes.

—On és ara, el nen? —va preguntar en Romitolo.

—En Rydag estava molt feble i se’n va anar a l’altre món —va dir l’Ayla.

—Jo cada dia estic més dèbil i crec que aviat també passaré a millor vida —va dir en Romitolo—. Ara hi pensaré com si tornés a la Mare.

L’Ayla no el va contradir. Segurament, ell coneixia el seu cos millor que ningú.

—Sóc remeiera i vaig ajudar en Rydag a sentir-se millor. Em pots dir què et fa mal? Et podria ajudar —va dir l’Ayla.

—Tenim un bon guaridor i, probablement, ha fet tot el que és possible per mi. Em dóna medecines per alleujar el dolor quan ho necessito. Crec que, quan arribi el moment, estaré a punt per tornar amb la Gran Mare —va dir en Romitolo, i llavors va canviar de tema—. Com puc conèixer el teu llop? Què he de fer?

—Deixa que t’ensumi i que et llepi la mà. El pots tocar, si et ve de gust, i acariciar-li el pelatge. És molt bo quan jo li ho demano. Li encanten els infants —va dir l’Ayla, i després, va afegir—: Has vist el baiard on viatja La Que És Primera? Si vols anar a algun lloc, jo t’hi puc portar amb el baiard i el cavall, amb molt de gust.

—O si necessites que et portin a collibè —va afegir en Jondalar—; les meves espatlles són fortes i he carregat moltes persones.

—Us agraeixo l’oferiment, però us he de dir que bellugar-me em cansa. Abans m’agradava molt, però ara, encara que em portin, em costa. Vaig estar a punt de no venir en aquest viatge, però no es podia quedar ningú per ajudar-me i ja no me’n surto tot sol. En canvi, m’agrada que la gent em vingui a veure.

—Saps quants anys et pots comptar? —va preguntar La Que Era Primera.

—Uns catorze —va contestar ell—. Vaig assolir la virilitat fa dos estius, però des de llavors he empitjorat.

La Primera va assentir.

—Quan un nen assoleix la virilitat, el seu cos vol créixer —va dir.

—I el meu no en sap —va dir en Romitolo.

—Però saps pensar i això és més del que poden dir molts —va dir la Primera—. Espero que visquis molts anys. Crec que tens moltes coses per aportar.

Les tres dones de la zelandònia es van retrobar més tard, a la tarda, al campament dels viatgers. El gran espai d’assemblea estava molt ocupat. El que havia començat com una reunió de la zelandònia de la regió havia acabat en una Trobada d’Estiu improvisada, i els encarregats de cuinar el menjar havien pres l’espai cobert del pavelló. En aquell moment, no hi havia ningú més al campament, i la tenda de dormir de l’Ayla els servia per xerrar i estar tranquil·les. Tot i així, parlaven baixet.

—Els servim la cicuta aquesta nit o ens esperem fins demà a la nit? —va preguntar la Primera.

—Em sembla que no cal que esperem. Crec que ho hauríem d’enllestir al més aviat possible —va dir la Zelandoni Primera—, i el morritort bord s’hauria de coure ara que és fresc, tot i que es conserva una mica. Tinc una ajudant; no és ben bé una acòlita sinó una dona que m’ajuda molt. Li demanaré que cuini les arrels de cicuta.

—Li diràs què és i per a qui és? —va preguntar la Primera.

—I tant que sí. Seria perillós per a ella si no sabés exactament què cuina i per què.

—Voleu que faci alguna cosa més? —va preguntar l’Ayla.

—Tu ja has fet prou —va dir la Primera—. Has collit les plantes.

—Aleshores aniré a buscar en Jondalar. No l’he vist en tot el dia —va dir l’Ayla—. Quan anirem a visitar l’indret sagrat?

—Crec que és millor que esperem uns dies, fins que haguem resolt la qüestió d’en Balderan i els altres.

En Balderan i els seus homes havien estat observant l’Ayla, en Jondalar i el llop amb atenció, però dissimuladament. Es feia fosc i s’acostava el moment en què se serviria l’àpat del vespre. No seria oficialment un festí, però sí un àpat comunitari al qual contribuiria tothom, o sigui que hi havia ambient de celebració.

L’Ayla i en Jondalar no estaven del tot segurs d’on eren els homes, perquè els canviaven de lloc segons qui els vigilava. Estaven abstrets en la conversa i van estar a punt d’ensopegar amb en Balderan i els seus homes.

En Balderan va fer un cop d’ull ràpidament i va notar que el llop no anava amb ells. Els homes que els havien de vigilar també semblaven distrets i no paraven atenció.

—Fem-ho ara! —va dir.

De sobte, en Balderan va fer un bot, va agafar l’Ayla i, un segon després, li havia passat una corretja de pell al voltant del coll.

—Enrere o la mato! —va cridar en Balderan tibant la corda.

L’Ayla va esbufegar; intentava respirar.

Els altres homes s’havien armat amb pedres i amenaçaven de llançar-les o fer-les servir per fer mal a l’Ayla o a qui se’ls apropés. En Balderan havia estat esperant aquest moment. Ho havia planificat mentalment i, ara que la tenia, fruïa del moment. La mataria; potser no ara mateix, però ho faria, i tant que ho faria. Estava segur de saber com reaccionaria el «gegant bon jan».

Però en Balderan no sabia que en Jondalar havia cultivat aquella conducta tranquil·la i continguda, per la necessitat que tenia de mantenir el control de si mateix en tot moment. Havia perdut l’autocontrol en d’altres ocasions i sabia el que era capaç de fer. El primer que va pensar en Jondalar va ser com ningú gosava intentar fer mal a l’Ayla! Aquesta vegada no va ser mal geni sinó una reacció normal.

En un segon, abans que cap dels homes es decidís a moure’s, en Jondalar va fer dues passes llargues i es va situar darrere d’en Balderan. Es va inclinar, li va agafar els dos canells i el va obligar a deixar anar la presa. Gairebé li va trencar els braços. Després, li va deixar anar un braç, el va fer girar i li va donar un cop de puny a la cara. Estava a punt de tornar-lo a colpejar, però l’home va caure atordit, amb la cara ensangonada i el nas trencat.

En Balderan havia jutjat malament en Jondalar. No sols era un home corpulent, també era fort i tenia reflexos. Estava acostumat a l’esforç de dominar un semental fogós. El Llamp no era un cavall domesticat; era un cavall ensinistrat. En Jondalar havia viscut amb ell des del dia que va néixer i l’havia ensinistrat, però el Llamp mantenia tots els instints naturals d’un semental extremament fort i, de vegades, tossut. Es necessitava molta força per dominar-lo i això mantenia en Jondalar en forma.

En Balderan havia doblegat dues vegades la corretja que feia servir per cordar-se la camisa. L’Ayla encara la tenia penjada del coll, i les marques que li havia deixat, fins i tot amb la tènue llum de les fogueres, que estaven una mica apartades, es veien d’un vermell brillant. La gent corria cap allà, però ja era tard. Tot havia passat molt de pressa. Uns quants zelandonis, entre els quals hi havia la Primera, van anar a assistir l’Ayla, però ella intentava calmar el llop, i en Jondalar no s’apartava del seu costat.

Les persones amb qui havia parlat la Zelandoni Primera sobre què havien de fer amb en Balderan el van encerclar. De sobte, l’Aremina, la dona que havia estat violada i la parella de la qual havia estat assassinada, li va donar un cop de peu. Aleshores, la dona que havia perdut la seva filla perquè ells l’havien segrestat i maltractat també li va clavar una guitza. I un home que havia estat apallissat pels homes després de veure com violaven la seva parella i la seva jove filla li va donar un mastegot a la cara i li va tornar a trencar el nas. Els companys d’en Balderan intentaven recular, però també els van encerclar, i un d’ells va rebre un mastegot a la cara.

Ja no hi havia manera d’aturar la multitud enfurismada. Tots els que havien estat sotmesos a les vexacions d’en Balderan i els seus homes s’hi tornaven, i amb ràbia. La gent estava molt alterada, i allò es va convertir en un linxament. Havia anat tot tan de pressa, que ningú no sabia què fer. Finalment, la zelandònia va intentar aturar la gent embogida.

—Pareu! Pareu! Us comporteu com en Balderan —cridava l’Ayla.

Però la gent no parava. Tota la frustració, els sentiments d’impotència, humiliació i indefensió s’havien desfermat.

Quan es van haver calmat i els quatre homes van quedar estesos a terra i plens de sang, l’Ayla es va inclinar sobre en Balderan. Era mort, i dos homes més, també. Tres homes eren morts, i la vida de l’altre penjava d’un fil. Era el qui havia preguntat com podia reparar el mal fet. El llop es va quedar amb l’Ayla, observant atentament l’escena i grunyint sordament. La noia veia que no sabia ben bé què fer. Es va asseure a terra i va abraçar l’animal.

La Primera va anar al seu costat.

—Això no és el que esperava —va dir—. No m’havia adonat que hi hagués tanta ràbia reprimida. Hauria d’haver estat més atenta.

—En Balderan s’ho mereixia —va dir la Zelandoni Primera—. Si no t’hagués atacat, Ayla, en Jondalar no li hauria pegat. Un cop a terra, la gent que ell havia perjudicat no s’ha pogut aguantar més. Sabien que no era invencible. Suposo que ja no ens caldrà la cicuta. M’encarregaré que es faci desaparèixer.

Tothom estava tens i sobreexcitat. A molts els va costar una estona entendre què havia passat. Els qui havien participat en el linxament començaven a sentir un ventall d’emocions: uns sentien vergonya pel que havien fet; altres, alleujament; altres, pena; altres, excitació; altres, fins i tot eufòria en veure que finalment en Balderan havia rebut el que es mereixia.

La Levela s’havia quedat amb la Jonayla quan el Llop havia sortit disparat de la tenda, tot i que la nena el volia seguir. Quan va tornar, l’Ayla tenia sang d’en Balderan a sobre i això va amoïnar la seva filla. La noia va haver de tranquil·litzar la Jonayla explicant-li que no era seva sinó d’un home que havia pres mal.

L’endemà al matí, en Jondalar va anar a veure les dues zelandonis que es deien Primeres per dir-los que l’Ayla es volia quedar a la tenda a descansar. Encara li feia mal el coll de l’intent d’estrangulament. Tota la zelandònia en pes havia debatut com ajudar la gent. No sabien si convocar una altra assemblea o esperar que la gent anés a cercar el seu consell.

Mentre en Jondalar tornava, era conscient de les mirades de la gent, però tant se li’n donaven i no sentia els comentaris. Els homes admiraven la seva força i la seva velocitat; que hagués reaccionat tan ràpidament. Les dones l’admiraven i prou: un home així, tan ben plantat, tan ràpid en la defensa de la seva dona, qui no el voldria? Si les hagués sentit parlar, no n’hauria fet cabal. Només volia tornar amb la seva Ayla i assegurar-se que estava bé, i que no corria cap perill.

Tanmateix, al cap d’un temps va ser la història de l’atac d’en Balderan a l’Ayla i la ràpida defensa d’en Jondalar la que s’explicaria mil vegades; i no l’enrenou posterior que va acabar amb la mort per apallissament de tres homes, i possiblement un quart, tot i que en Gahaynar s’aferrava a la vida. La zelandònia havia de decidir què feia amb els cadàvers. Els plantejava un dilema: no els volien honorar de cap manera i no hi hauria cerimònia, però sí que volien assegurar-se que els seus esperits tornaven a la Mare. Van acabar portant-los a les muntanyes i deixant-los en un cim, a l’abast de tota mena de carronyaires.

Els visitants de les coves properes es van quedar uns dies més acampats, i un cop passada l’excitació, van començar a desfilar per tornar a la vida normal. Tindrien moltes històries per explicar sobre els visitants, La Que Era Primera i la seva acòlita, que controlava un llop i uns cavalls, i havia trobat una serp de dos caps, i els havia ajudat a desfer-se d’en Balderan. Però les versions del que havia passat en aquest i a la seva banda variarien lleugerament depenent del paper que havia tingut cada persona en els esdeveniments.

L’Ayla estava nerviosa i tenia ganes de marxar. Va decidir que era un bon moment per acabar d’assecar la carn de bisó i així faria alguna cosa de profit. Va estendre fils de cordatge subjectats a estaques i va encendre fogueres fumejants al voltant. Els insectes, com els mosquits, se sentien atrets per la carn crua i hi podien pondre ous que la fessin malbé. El fum els allunyava i de passada donava gust a la carn. A continuació, es va posar a tallar trossos de bisó en peces uniformes. Al cap de poc, van anar a ajudar-la la Levela, primer, i en Jondecam i en Jondalar, després. La Jonayla volia ajudar perquè la seva mare li ensenyés com es tallava la carn i li adjudiqués una secció de les cordes per penjar les seves peces a assecar. En Willamar i els seus dos ajudants van arribar al camp cap al migdia, força excitats.

—Quan marxem d’aquí, pensàvem que seria bona idea anar al sud, seguint el riu, fins que arribem al mar Meridional —va dir en Willamar—. Després d’arribar fins aquí, seria una pena no veure’l, i ens han dit que ara és l’època bona per al comerç de petxines. En tenen moltes de les petites i rodones, i les dentalia, que són tan boniques, i petxines de vieira, fins i tot cargols de mar. Ens en podem quedar unes quantes i fer servir les altres per bescanviar amb la Cinquena Cova.

—Què tenim per bescanviar per les petxines? —va preguntar en Jondalar.

—D’això volia parlar amb tu. Creus que podries trobar una mica de sílex i fabricar fulles i puntes per bescanviar per petxines? I potser podem fer servir una mica d’aquesta carn que estàs assecant, Ayla —va proposar en Willamar.

—Com saps que ara és el moment de comerciar i tantes coses d’aquestes petxines? —va preguntar la Levela.

—Acaba d’arribar un home del nord. L’heu de conèixer. També és comerciant i té unes talles d’ivori meravelloses —va dir en Willamar.

—Jo vaig conèixer un home que feia talles d’ivori —va dir l’Ayla, amb aire absent.

En Jondalar va parar les orelles; coneixia aquell tallador. Era un artista notable i molt dotat, i l’home per qui havia estat a punt de perdre l’Ayla. Encara se li feia un nus a la gola quan hi pensava.

—M’agradaria conèixe’l i veure les talles que fa, i no em faria res de veure el mar Meridional. Crec que ens podem entendre i comerciar. Què més ens podria servir per bescanviar? —va preguntar.

—Qualsevol cosa que estigui ben feta o sigui útil, sobretot si és rara —va dir en Willamar.

—Els cistells de l’Ayla —va proposar la Levela.

—Per què els meus cistells? —va preguntar l’Ayla, una mica estranyada—. Són senzills; no tenen ni decoració.

—Precisament per això. Semblen cistells senzills fins que els mires bé —va explicar la Levela—. Estan tan ben fets, tan tibants i uniformes, i el trenat és molt rar. Els que són estancs ho són durant molt de temps; els més fluixos també aguanten molt. Qualsevol persona que hi entengui triarà els teus per sobre d’un de més vistós que no estigui tan ben fet. Fins i tot els teus cistells per a la brossa són massa bons per llençar.

L’Ayla es va posar una mica vermella amb tants elogis.

—Els faig com em van ensenyar a fer-los —va dir—. No sabia que tinguessin res d’especial.

En Jondalar va somriure.

—Recordo quan vam anar a viure amb els mamutois, i van fer un festival on la gent s’intercanviava regals. La Tulie i la Nezzie es van oferir a donar-te coses perquè les fessis servir de regals, però tu vas dir que tenies moltes coses per regalar que havies fet per estar ocupada i que volies tornar a la vall a buscar-les, o sigui que les vam anar a buscar. Crec que sobretot la Tulie es va quedar esmaperduda amb la bellesa dels regals que havies fet. I a en Talut li va encantar la túnica de bisó. Fas unes coses precioses, Ayla.

Ara la noia estava vermella com un pebrot i no sabia què dir.

—Si no t’ho creus, mira la Jonayla —va dir en Jondalar somrient.

—Això no és cosa meva només. La Jonayla també té coses teves —va dir l’Ayla.

—Espero que sí —va dir en Jondalar.

—No hi ha cap dubte que la Mare va utilitzar el teu esperit per barrejar-lo amb el de l’Ayla —va dir la Levela—. Es veu als ulls de la Jonayla. Són exactament del teu color i d’aquest blau tan poc habitual.

—Tots hi estem d’acord, doncs. Anirem al mar Meridional abans de tornar a casa —va interrompre en Willamar—. Hauries de fer uns quants cistells, Ayla. També els pots bescanviar per sal, si vols. No sols per petxines.

—Quan coneixerem l’home de les talles? —va preguntar en Jondecam.

—Si és un bon moment per parar i fer l’àpat de migdia, el podeu conèixer ara —va dir en Willamar.

—He d’acabar un parell de peces i ja estaré —va dir la Levela.

—Podem endur-nos una mica de bisó per coure per al menjar o contribuir a l’àpat comunitari —va suggerir en Jondalar.

En Jondalar va agafar la Jonayla i se’n van anar caminant amb en Willamar al refugi cobert de la zelandònia. En Demoryn parlava amb un foraster, i l’Amelana, amb l’embaràs molt avançat i conscient del seu atractiu, li somreia. Ell li corresponia. Era força alt i ben fet, amb els cabells castanys i els ulls blaus, i tenia una cara simpàtica. Per a l’Ayla tenia alguna cosa que no li era desconeguda.

—He portat la resta de la colla de viatgers —va dir en Willamar, i va començar a fer les presentacions.

Quan va dir «Jondalar de la Novena Cova dels Zelandoniis», i en Jondalar va deixar la Jonayla a terra per oferir-li les mans, l’home va fer cara de sorprès.

—I ella és la seva parella, l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis, antigament del Campament del Lleó dels Mamutois, filla de la Llar del Mamut…

—Us conec —va dir ell—, o he sentit a parlar de vosaltres. Sóc en Conardi dels losadunais i sé que vosaltres vau estar-vos amb els losadunais fa anys.

—Sí, ens vam estar amb la Cova d’en Laduni quan tornàvem del nostre viatge —va explicar en Jondalar, sincerament entusiasmat.

Era normal que algú que feia un viatge conegués molta gent, però no que els tornés a trobar, o que trobés algú que conegués alguna de les persones que havia conegut.

—Tots vam sentir a parlar de vosaltres a la Trobada d’Estiu següent. Vau fer molta impressió amb els cavalls i el llop, que jo recordi —va dir en Conardi.

—Sí, els cavalls són al campament i el Llop està caçant —va dir l’Ayla.

—I aquesta preciositat deu ser el nou afegit a la família. Se t’assembla —va dir en Conardi a l’home alt i ros dels ulls blau intens.

Era com si parlés zelandonii amb alguns canvis d’estructura i un accent lleugerament diferent, però l’Ayla recordava que les dues llengües eren molt semblants. De fet, parlava zelandonii barrejat amb losadunai, la seva llengua.

—En Willamar diu que has portat talles —va dir en Jondalar.

—Sí, us n’ensenyaré algunes —va respondre en Conardi.

Va desfer una bossa de la corretja de la cintura, la va obrir i va abocar unes quantes figures de mamut d’ivori sobre una safata buida. L’Ayla en va agafar una; era un mamut amb algunes ratlles incises, la raó de les quals no estava clara. Va preguntar què significaven.

—No ho sé —va contestar ell—. Sempre s’han fet així. Això no està elaborat pels antics, però està fet com ho feien ells. Les fan sobretot els joves aprenents.

A continuació, l’Ayla va agafar una figura esvelta i, mirant-la atentament, va veure que era una au que semblava una oca en ple vol; era molt senzilla i alhora estava plena de vida. La següent era la figura d’un lleó assegut sobre les potes de darrere amb el cap dret; les potes del davant semblaven felines, però les de darrere eren cames humanes; i davant del que hauria d’haver estat el llarg baix ventre d’un felí, hi havia un triangle allargat i amb la punta cap avall: el triangle púbic, l’inequívoc senyal de la feminitat. No tenia pits humans, però era una lleona.

L’última figura era de dona, tot i que no tenia cap, només un forat a través del qual s’havia passat un cordill; els pits eren enormes i estaven molt alts; els braços acabaven amb una insinuació de mà amb dits; els malucs eren amples i les natges, grosses, amb la línia divisòria profundament incisa fins al davant, i acabava amb una vulva exageradament definida; l’òrgan femení també estava cap per avall.

—Crec que això ho va fer una dona que ha passat per un part —va dir l’Ayla—. De vegades, aquesta és la sensació, que et parteixes per la meitat.

—Potser tens raó, Ayla. Els pits sí que semblen plens de llet —va dir la Primera.

—Ho tens per bescanviar? —va preguntar en Willamar.

—No, aquestes són meves. Les porto perquè em donin sort, però, si en voleu alguna, us la puc fer —va dir en Conardi.

—Si jo fos tu, en portaria algunes de més a més quan sortís en missió comercial. Segur que les podries bescanviar bé —va comentar en Willamar—. Ets mestre de comerç, Conardi?

S’havia fixat que l’home no tenia cap tatuatge de comerciant.

—M’agrada viatjar i he comerciat, però no sóc mestre de comerç —va dir en Conardi—. Tothom comercia, però no tenim aquesta ocupació com a una especialitat.

—Si t’agrada viatjar, t’hi podries dedicar —va dir en Willamar—. És per al que estic ensinistrant els meus aprenents. Aquesta podria ser la meva última missió llarga de comerç. A la meva edat, els viatges comencen a perdre la gràcia. Em ve de gust quedar-me a casa, amb la meva parella i els meus fills i néts, com aquesta petita. —Va assenyalar la Jonayla—. Alguns comerciants s’enduen les parelles i la família, però la meva parella era la cap de la Novena Cova i no tenia temps per viatjar. Per això, sempre li porto alguna cosa especial i per això et preguntava si tenies talles per bescanviar. Sigui com sigui, segur que trobaré alguna cosa quan anem al mar Meridional a aconseguir petxines. T’agradaria viatjar amb nosaltres?

—Quan pensàveu marxar? —va preguntar en Conardi.

—Aviat, però primer hem de veure l’indret Sagrat Més Antic —va dir en Willamar.

—Em sembla molt bé. És una cova meravellosa, amb pintures extraordinàries, però l’he vista moltes vegades. Passaré davant i els avisaré de la vostra arribada —va dir en Conardi.